Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Quan llegeixis una biografia, tingues present que la veritat mai és publicable."
George Bernard Shaw
ARTICLES » 21-03-2012  |  MITOLOGIA CATALANA
14944 lectures

Tenim els catalans esperit bel·licós?

Molta gent té la sensació que els catalans no hem tingut mai un passat guerrer i que sempre hem estat una gent poruga i submisa. Però en realitat no va ser així. L'Agustí Barrera ens fa redescobrir una altra part del nostre costat més oblidat: el bel·licós.

Sovint amb aquella mena d'estereotips que etiqueten els pobles, s'ha dit que nosaltres –els catalans– som botiguers de mena, pactistes i poc donats a l'exercici de les armes i de la violència. Com tantes d'altres afirmacions, aquesta n'és una d'interessada, que no obeeix a la realitat dels fets històrics.

En aquest breu repàs hisòtic, que seguiré al desenvolupament del llibre Els catalans i l'esperit bel·licós de F. Soldevila, veurem com els catalans han utilitzat el recurs de la força, en la defensa de les seves llibertats nacionals o socials amenaçades.

El primer precedent el trobem en l'historiador romà Titus Livi, en la seva Decada IV, diu: «Raça feroç, que considera que la vida, sense armes, no és res». Afegeix que molts dels naturals suportaren tan malament el desarmament a què el consol romà Cató el Censor va condemnar a totes les tribus catalanes, del Pirineu fins a l'Ebre, que foren molts els homes que varen suïcidar-se.

En els temps medievals l'anomenada dels catalans com a gents terribles no va fer sinó afermar-se i estendre's. Els estudis sobre els almogàvers fixen que aquests eren guerrers efectius, cercant les lluites allí on la lluita fos. «Nós no som usats d'estar en Viles ne en ciutats», posa en boca d'un almogàver, la Crònica d'en Bernat Desclot.

L'historiador portuguès F. M. Mel·lo, autor de la Historia de los movimientos, separación y guerra de Catalunya, escriu: «Son los catalanes por la mayor parte, hombres de durísimo natural. Sus palabras pocas, a que parece les inclina también su propio lenguaje, cuyas cláusulas y dicciones son brevísimas: en las injurias muestran gran sentimiento, y por esto son inclinados a la venganza; estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad».

Després de la breu visió d'aquest panorama, podríem establir algun element de comparança entre els nostres pagesos de la Plana de Vic o els de remença i amb els segadors del Corpus de Sang?

Podem creure que l'avenç de la civilització disminueix el grau d'agressivitat-bel·licositat?

Potser el fet d'estar segles sense govern propi, ens ha transformat en éssers mesells, conformats amb els dictats del poder?

Nosaltres creiem que la clau de volta que dóna resposta a la gairebé totalitat de les preguntes plantejades, és que amb l'aplicació del Decret de Nova Planta, els Països Catalans deixen de tenir exercit propi, el sometent és suprimit, les escoles militars de Barcelona, on tants homes d'armes catalans s'havien format, foren tancades.

És a dir, la mancança d'un estament que esdevingui d'una manera permanent, de generació en generació, a l'exercici de les armes, desentrena un poble per al seu ús i acaba per desviar-lo d'aquell exercici.

Malgrat tot l'anteriorment dit, històricament som un poble pactista o rebel?

El bandolerisme polític, Barcelona la ciutat de les bombes, Barcelona la rosa de l'anarquisme mundial, Barcelona la ciutat de les barricades, Barcelona la ciutat amb un important maquis urbà. Aquests són aspectes volgudament oblidats pels qui s'han dedicat a fer una història a gust dels seus pagadors, les persones d'ordre interessades en el manteniment del «seu ordre», el que afavoreix els seus interessos econòmics i polítics.

La guerra de Successió

Es pot dir, sense gaire exageració, que des de les primeres espurnes de la guerra contra Felip IV fins a alguns anys després de la caiguda de Barcelona sota el poder de Felip V, hi hagué sempre, si no exèrcits, nuclis de catalans en armes.

Sobre el setge de Barcelona a la guerra de Successió, recollim d'una carta del generalíssim de les tropes franco-espanyoles, duc de Berwick: «Barcelona ha sostingut seixanta-un dies de trinxera oberta; però tampoc no s'ha vist gaire una més gran obstinació que la de la seva guarnició i dels seus habitants».

És el filosof Voltaire qui dóna la següent visió sobre el nostre país. Així comenta a Le siecle de Louis XIVe: «Nació intrèpida –diu– que compta la vida per res quan no l'esmerça a combatre». «L'abundor i les delícies són ben lluny d'haver amollat els habitants: ells han estat sempre guerrers, i els muntanyencs, sobretot, han estat ferotges. Catalunya, en fi, pot prescindir de l'univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d'ella». Com podeu observar, els judicis del filòsof no desmereixen de la seva reconeguda fama d'home agut i bon observador.

Com a mostra del respecte que inspirava el caràcter bel·licós del nostre poble, podem esmentar: la prohibició d'usar armes, sota pena de la vida; les ganivetes del pa encadenades, l'enderroc de totes les defenses i castells del país, i la construcció de la Ciutadella, com a forma de controlar la ciutat de Barcelona.

La Guerra Gran

Aquest fet d'armes, ens prova que tot l'afebliment de l'esperit bel·licós no era sinó aparent.

Així, Miquel S. Oliver a la seva Catalunya en temps de la Revolució francesa, diu: «Essent fondament bel·licós com el català, havia deixat d'ésser militar per un segle de desús».

El general Dugommier escrivia: «Le catalan est brave, actif, laborieux, ennemi de l'Espagne: il a aimé toujours la liberté». Podem dir que en acabar la Guerra del francès i com a resultat del creixent procés d'industrialització i l'aparició del comerç, tots els catalans ens convertim en uns perfectes senyors Esteves?

No oblidem que aquest segle és el de les lluites entre absolutistes i constitucionals, el de les guerres carlines, de l'alçament progressista de Barcelona (1840), de la proclamació de la República, del bombardeig de la ciutat per Espartero; dels avalots constants de la revolta de la «Jamància»; el de la guerra d'Àfrica, de la revolució federalista, de la insurrecció de setembre, en tots aquests fets hi intervingueren els catalans amb les armes a la mà.


La situació al segle actual

Potser un dels fets més importants d'aquesta època, sigui la intervenció dels 13.000 voluntaris catalans a la Gran guerra, on hi acudiren lliurement, sense cap obligació ni coerció, a defensar la llibertat enfront dels alemanys. Això potser ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que la bel·licositat dels catalans es desvetlla quan un fort ideal la sotraga i una organització militar existeix per endegar-la.

El cas especial d'en Macià i Estat Català

Diversos factors contribueixen a la radicalització armada d'Estat Català:

1r. L'exemple irlandès.

2n. La constatació de la inviabilitat de les vies polítiques per aconseguir la independència.

3r. La formació militar del mateix Macià.

És F. Macià i l'organització Estat Català que reintrodueix dins la societat catalana el discurs de la necessitat de la força per a resoldre un plet polític. No cal recordar com aleshores el moviment obrer català ja feia temps que havia encetat aquest camí.

Així, veiem aparèixer sigles com ORMICA (Organització Militar Catalana) o SEM (Servei d'Estudis Militars), organitzacions com Bandera Negra i Nosaltres Sols!, de tipus paramilitar...

Tota aquesta efervescència desemboca en els fets de Prats de Molló del 1926, intent de crear un veritable exèrcit català que, malgrat que no reeixí, contribuí a internacionalitzar el nostre plet nacional.

La guerra del 1936-1939

Què en direm d'un poble que mal armat, però amb la voluntat de lluita ben afermada resultat d'unes clares conviccions polítiques, bat la matinada del 18 al19 de juliol un exèrcit professional? No oblidem la intervenció de la Guàrdia d'Assalt, que des del primer moment resta fidel al Govern de la Generalitat, ni de la Guàrdia Civil, que entra en lluita quan aquesta ja s'havia decantat a favor dels obrers.

Com valorarem el sacrifici d'aquells centenars de militants sindicalistes i d'organitzacions polítiques, que batent-se gairebé a mans nues contra l'exèrcit professional, van escriure una de les pagines més belles de la historia revolucionaria?

Aquelles milícies catalanes, que des del primer moment anaren a defensar l'Aragó. Aquell exèrcit de Catalunya que es dessagna a la batalla de desgast de l'Ebre, amb una pèrdua de vuitanta mil a noranta mil homes (i a la llarga la impossibilitat de poder defensar Catalunya).

La voluntat de lluita, però, no acaba aquí, continua frontera enllà amb la nodrida aportació catalana als rengles de resistència i de l'exèrcit francès: cal recordar que tres mil catalans moriren al camp d'extermini nazi de Mathausen.

Immediatament d'haver estat ocupat el territori català per l'exèrcit espanyol, s'inicia una llarga i sagnant resistència, que durarà en forma d'enfrontaments armats, fins el 1950. Pel seu volum, cal destacar l'aportació del moviment llibertari a la lluita armada antifranquista. EIs nuclis de maquis de les muntanyes i de la ciutat, dificultaren, fins l'any 1950, la consolidació del règim. Entre d'altres –perquè aquests esdevingueren símbols– cal destacar els noms dels guerrillers llibertaris, morts en acció: Facerias, Quico Sabaté, J. Vila i Capdevila (Caracremada) i tants d'altres d'anònims que continuaren després de la derrota, la seva lluita per la llibertat.

Volem acabar dient que, tant per als homes com per a les nacions –i en el cas de la nostra més–, la vida és lluita, i malaurada de la societat que no ho entengui així: serà aixafada per les altres!

 

Agustí Barrera

Publicat a la revista El Llamp, núm.37, 21 de novembre del 1985



Autor: Agustí Barrera




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. David2
    18-04-2016 14:42

    Tots els pobles que han arribat fins a l'actualitat han tingut esperit bel·licós. Si no, fa 2.000 o 3.000 anys que van ser vençuts, exterminats o assimilats. Ara bé, sí que crec que els catalans hem sapigut llegir correctament la Història en cada moment i, d'ençà el 1945, hem entès majoritàriament (excepció del maquis o Terra Lliure) que les lluites es guanyen per la raó i la protesta cívica.

    Mireu, recordo que el Salah Jamal un dia va explicar que, quan va arribar a Barcelona, cap a finals dels 60 o molt primers dels 70, li feia gràcia que la gent digués que anava a manifestar-se contra Franco sense Kalaixnikovs ni còctels Molotov ni re. Pensava que allò no servia de res. Bé, ell mateix va reconeixer aquell dia que aquí, mal que bé, 10 anys després ja no teníem dictadura (sí, democràcia imperfecta; ja ho sé) mentre que Palestina continuava igual o pitjor que 50 anys enrere.

  2. barbotum
    26-01-2013 12:09

    Gente belicosa y pacifica hay en todas partes : catalanes, aragoneses , extremeños. Yo no creo que Cataluña sea un lugar de hombres pacíficos hay múltiples episodios históricos que así lo demuestran: La cruzada aragonesa, la guerra de secesión catalana etc. . No me cabe ninguna duda que con la ideología que se destila en muchos artículos y comentarios de esta pagina muchos de vosotros participaríais gustosos en una "ustacha" catalana.

  3. El teu nom
    29-03-2012 21:02

    Jo no afirmo res. Són seriosos estudis d'Alexandre Deulofeu. Heu de llegir-lo a ell. http://deulofeu.org/index.php?pagina=114

  4. Francesc
    29-03-2012 01:16

    Frederic, ens en podries donar exemples concrets de les teves afirmacions? Podries ser més precís?

  5. Frederic
    27-03-2012 19:09

    En relació al català, la romanització, etc., Alexandre Deulofeu demostra en els seus llibres que això de les llengues llatines és una collonada. No és cert que provinguin totes del llatí. Per la senzilla raó que també hauria d'haver passat en altres conquestes i no ha estat així. Català, castellà, francès... ja preexistien abans del llatí. L'unic que va passar que aquestes llengues van incorporar llatinades, res més. I si, els catalans provenim dels ibers. Tambè ho va estudiar en Deulofeu. Recomano la seva lectura.

  6. Jordi
    24-03-2012 17:01

    Que els ibers no tenen res a veure amb els catalans és una de les mentides més escampades. Una altra mentida és que els ibers eren uns salvatges. És absurd pensar que els catalans som exclusivament una derivació de la romanització. Som també producte del substrat iber anterior. Es cert, que la llengua catalana és una llengua llatina, però la llengua i cultura íbera segur que va fer la seva influència. Es molt possible que la prosòdia del català tingui traces íberes. Quan una llengua s'imposa en un territori, la gent parla aquella llengua però l'accent es manté de la cultura precedent, costa molt més de canviar. A més, resulta que al museu de Badalona hi ha una pedra íbera amb 4 pals que recorden molt a la nostra senyera. Qui sap, si el nostre símbol nacional no es anterior al que pensem...encara desconeixem massa coses sobre els ibers. Els ibers també han estat un poble vençut i com a tal, part de la seva història també ha estat ocultada.

  7. Pep
    23-03-2012 17:11

    Cesc, los japoneses dejaron de ser belicosos después del trauma de la segunda guerra mundial con las bombas atomicas y del lavado de cerebro realizado por los americanos durante la ocupación de Japón.

  8. Miquel
    21-03-2012 14:16

    Home, posar com a primer exemple de catalans bel·licosos les diferents tribus iberes del territori, allà pel segle de la tos... sembla una mica de broma, la veritat. Ni parlaven català, ni cap llengua predecessora del català, ni se'n sentien, ni res de res. Dir que els ibers eren catalans és com si d'aquí dos mil anys algú digués que nosaltres érem "cocoguaguas". Més o menys. Per altra banda és ben curiós l'oblit en l'article, a l'hora d'esmentar la Guerra del 36, dels anarquistes catalans enquadrats a la CNT i la FAI, que ja anys abans s'enfrontaren ferotgement a la burgesia, armes i bombes en mà, que guanyaren Barcelona per a la República el mateix 18 de juliol amb nombroses pèrdues humanes, enfrontant-se a unitats militars senceres i derrotant-les, i que ja iniciat el conflicte organitzaren les famoses columnes que en un primer moment conqueriren un extens territori a l'Aragó i després acudiren a la defensa de madrit, on les cròniques descriuen autèntics actes d'heroisme fregant el suïcidi. Aquestes columnes, armades únicament amb armes lleugeres foren el terror dels espanyols de l'altre bàndol i poc després foren enquadrades en l'exèrcit com a companyies. Si algú dubta del caràcter català dels anarquistes de Barcelona, València i Catalunya en general serà només per desconeixement, ja que la majoria ho eren, i una altra part, tot i està constituïda per emigrants espanyols, com passa ara, se sentien assimilats i catalans (Els Acaso o Durruti mateix parlaven i empraven el català perfectament).

  9. cesc
    21-03-2012 10:44

    Una vegada parlant amb un de Malaga del R. Madrid em va dir que los catalanes "no teniamos cojones". Jo li vaig explicar que haviem petit tot tipus de guerres i bombardetjos i que haviem perdut desde el S. XV totes les guerres, i que això ens havia minat la moral, però que s'equivocava, que els únics que teniem "collons" a Espanya erem els catalans perque haviem fet evolucionar la societat peninsular i bla, bla,bla. Però la cosa que el va convencer, que el va fer canviar d'opinió, va ser veure una colla de japonesos a la cua de la Sagrada Familia de Barcelona. Com que els japonesos son tant civilitzats li vaig dir. - Aquests tampoc tenen collons oi?. El japonesos semblen civilitzats i sembla que no hagin trencat mai un plat, però si es veu un film de la 2ª guerra mundial es pot observar el caràcter belicós dels japonesos. Els van haver de bombardejar dues vegades amb una bomba atòmica. Y semblen mansos

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
36406 lectures
11a UNH - Presentació de la universitat
Abel Cutillas - Pensar la Història: de Nietzsche a Maquiavel
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Va tenir Castella els 8 milions d’habitants que ens diuen que va tenir, constituint així el motor i el nexe...[+]
En Marc Terrades ens fa arribar unes imatges d'unes naus d'armades espanyoles del segle XVI, que, curiosament,...[+]
Pep Comajuncosa analitza les connexions de Calixt III amb la casa reial...[+]