ARTICLES » 11-01-2025 | LLENGUA NACIONAL
![]() 898 lectures
|
Topònims bascoides a les possessions del monestir de Sant Aniol d'Aguja
Aquest article analitza el primer document conegut sobre l’antic monestir de Sant Aniol d’Aguja, revisa els límits geogràfics del seu territori i proposa una etimologia bascoide per a la majoria dels topònims que s’hi esmenten.
Introducció
Quan un excursionista puja al Bassegoda, un dels cims més emblemàtics de l’Alta Garrotxa, potser es pregunta pel significat del seu nom, un topònim que sens dubte no passa desapercebut.
Davant la manca d’una explicació clara, diversos experts2 en toponímia assenyalen que el nom podria derivar dels mots bascos baso (“bosc”), basa (“salvatge”) o baxa (“precipici”), combinats amb goiti, que significa “de dalt” o “elevat”. També s’ha proposat que el nom de la comarca de La Garrotxa provindria del basc garratx o garratz, que vol dir “aspra” o “severa”, adjectius sovint atribuïts a aquesta terra.
Sabem amb certesa que el protobasc3 , avantpassat del basc modern, es parlava als dos costats del Pirineu occidental i central abans de l’arribada dels romans, i que, a Catalunya, alguns dialectes bascoides es van mantenir vius fins al segle X a les actuals comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell.
Però, sorprenentment, també s’han localitzat topònims d’origen bascoide més a llevant, a la Cerdanya i al Ripollès, i alguns fins i tot arriben a la costa mediterrània4 .
Les evidències analitzades en aquest estudi suggereixen que al segle IX hi havia parlants de basc5 en aquestes valls de la Garrotxa, que haurien donat nom a les seves muntanyes, colls i rius.
Això reforça la hipòtesi, apuntada per alguns lingüistes, que aquests dialectes bascoides ocupaven un territori molt més ampli del que es creu, abastant tota la serralada pirinenca.
El Puig de Bassegoda, vist des de llevant.
Objectiu
L'objectiu d'aquest estudi és demostrar l'origen bascoide de diversos topònims de les valls d'Aguja i de Riu, a la Garrotxa, que durant l'edat mitjana formaven part de les propietats de l'antic monestir de Sant Aniol d'Aguja.
Per aconseguir-ho, s'ha realitzat una anàlisi etimològica dels noms mencionats en un document del segle XII, que és la còpia més antiga d’un manuscrit de l'any 871, en el qual es defineixen els límits de les possessions del monestir.
El mètode utilitzat inclou la revisió de fonts històriques, el coneixement de les llengües basca i llatina, la inspecció directa del terreny i l’ús de la cartografia digital.
Consideracions prèvies
- No es coneix cap registre escrit sobre les valls d'Aguja i de Riu anterior al document de l'any 871.
- Les excavacions en algunes coves han aportat testimonis arqueològics de la presència de caçadors-recol·lectors i, més tard, de pastors. Les primeres evidències daten de fa cent mil anys, com ho demostren les troballes de destrals, eines de sílex i restes de ceràmiques.
- Durant l’antiguitat, entre els segles VI i I aC, l’Alta Garrotxa podria haver estat ocupada per la tribu ibera dels olositans (o dels castel·lans), tot i que la ubicació exacta d'aquests pobles continua sent objecte de debat. Les restes arqueològiques d’aquest període, a més, són escasses.
- Amb el desembarcament dels romans a Empúries el 218 aC, tot va canviar: va començar la conquesta del país i la imposició del seu domini polític i militar i de la seva llengua i cultura. No obstant això, malgrat la recerca de vestigis romans en aquestes valls, no se n'han trobat restes, probablement perquè les consideraven marginals i poc productives. Tot i això es conserven algunes estructures a l’exterior, com ara el Castellot de Falgars i la vila romana de Can Ring, a Besalú, a més de la constància que van explotar les mines de Can Menera, sota el Bassegoda.
- Tampoc s’ha trobat cap vestigi ni document que indiqui la presència de visigots, tot i la seva implantació a la resta de la comarca durant molt de temps, ni restes del breu període de control musulmà, ni cap rastre de la posterior conquesta franca.
- Pel que fa a la llengua, diversos dialectes bascoides, descendents d’una llengua més antiga —el protobasc, molt vinculat a l’aquità emprat al nord del Pirineu—, es van parlar durant segles a les zones occidental i central de la serralada pirinenca. Aquests dialectes, possiblement amb variacions internes similars a les del basc modern abans de la seva unificació al segle XX (batua), van deixar nombroses empremtes en la toponímia local. Sorprenentment, però, també s’han identificat topònims d’origen bascoide al Pirineu oriental i fins i tot a la costa mediterrània. En general, els topònims, llevat d'un canvi radical, tendeixen a ser conservadors, cosa que n'ha afavorit la conservació al llarg del temps.
- Amb el pas dels segles, els dominis de la llengua basca van anar reculant, quedant restringida finalment a les àrees on avui es parla: el País Basc, Navarra i Iparralde o País Basc del Nord. Aquests dialectes, tanmateix, van enriquir el vocabulari català amb paraules com esquerra, gavarra i pissarra, entre d'altres
Mapa (convencional) de l’evolució territorial del domini lingüístic basc. Sant Aniol d’Aguja destacat en vermell.
- El basc és una llengua aglutinant, ja que forma paraules afegint sufixos o altres morfemes de manera clara i separada, on cada element té un significat concret.
- Tot i la seva importància, no abordarem qüestions historicolingüístiques com ara la composició ètnica de la població que habitava aquesta part dels Pirineus abans de l'arribada dels romans, les llengües que s'hi parlaven ni els substrats ―cèltic, ibèric, indoeuropeu o sorotàptic― que podrien haver-les influït.
Sant Aniol
El monestir de Sant Aniol deu el seu nom a una llegenda que narra que, cap al segle II dC, el futur Sant Aniol, també conegut com Sant Andèol del Vivarès, va fugir de la Gàl·lia perseguit per l'emperador romà, i va trobar refugi en aquestes valls. Allà es va consagrar a la pregària i la penitència fins que una revelació el va portar a tornar a casa seva, on va ser torturat i executat.
Molts anys després, cap a mitjan segle IX, es va fundar el monestir benedictí de Sant Aniol. Segons la tradició, els monjos que s’hi van establir provenien de l'abadia de Santa Maria del Vallespir, situada a l’altra banda de l’actual frontera francesa, prop d’Arles, que havia estat devastada durant una incursió de pirates normands l'any 858. Alguns monjos, sota la direcció del que seria el seu primer abat, Ricimir, van fugir a la recerca de zones més segures fins a arribar a aquestes valls.
Un cop instal·lats, a instàncies d'aquest mateix abat i en un precepte carolingi datat el 871, el rei Carles el Calb (l’actual Garrotxa formava part del comtat o pagus de Besalú, que depenia dels reis francs) va confirmar les terres que el monestir havia ocupat.
Aquest document defineix un territori que comprèn les valls d'Aguja i de Riu, envoltades per un cercle de muntanyes amb el Martanyà al centre. També inclou l'església de Santa Maria d'Olot, la muntanya de la Mare de Déu del Mont i el monestir de Sant Llorenç de Sous, excloent el lloc de castellaris i les zones on estaven instal·lats els colons hispans refugiats procedents de terres musulmanes. En canvi, el document especifica que sí que es van ocupar les terres habitades per aquells que no tenien la condició d’hispans.
Però ni el rei franc ni la seva cort, a la llunyana basílica de Sant Denís de París ―que és on es va signar el document― no coneixien res de la remota vall, tot i que era propietat del monarca, així que van demanar als monjos que indiquessin quins eren els límits del territori que sol·licitaven que se’ls confirmés. Un d’ells, probablement el mateix Ricimir, va escriure els noms de les fites més identificables, ja fossin rius, muntanyes, colls, boscos o edificis.