ARTICLES » 11-01-2025 | LLENGUA NACIONAL
 1810 lectures
|
Topònims bascoides a les possessions del monestir de Sant Aniol d'Aguja
Aquest article analitza el primer document conegut sobre l’antic monestir de Sant Aniol d’Aguja, revisa els límits geogràfics del seu territori i proposa una etimologia bascoide per a la majoria dels topònims que s’hi esmenten.
Introducció
Quan un excursionista puja al Bassegoda, un dels cims més emblemàtics de l’Alta Garrotxa, potser es pregunta pel significat del seu nom, un topònim que sens dubte no passa desapercebut.
Davant la manca d’una explicació clara, diversos experts2 en toponímia assenyalen que el nom podria derivar dels mots bascos baso (“bosc”), basa (“salvatge”) o baxa (“precipici”), combinats amb goiti, que significa “de dalt” o “elevat”. També s’ha proposat que el nom de la comarca de La Garrotxa provindria del basc garratx o garratz, que vol dir “aspra” o “severa”, adjectius sovint atribuïts a aquesta terra.
Sabem amb certesa que el protobasc3 , avantpassat del basc modern, es parlava als dos costats del Pirineu occidental i central abans de l’arribada dels romans, i que, a Catalunya, alguns dialectes bascoides es van mantenir vius fins al segle X a les actuals comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell.
Però, sorprenentment, també s’han localitzat topònims d’origen bascoide més a llevant, a la Cerdanya i al Ripollès, i alguns fins i tot arriben a la costa mediterrània4 .
Les evidències analitzades en aquest estudi suggereixen que al segle IX hi havia parlants de basc5 en aquestes valls de la Garrotxa, que haurien donat nom a les seves muntanyes, colls i rius.
Això reforça la hipòtesi, apuntada per alguns lingüistes, que aquests dialectes bascoides ocupaven un territori molt més ampli del que es creu, abastant tota la serralada pirinenca.
El Puig de Bassegoda, vist des de llevant.
Objectiu
L'objectiu d'aquest estudi és demostrar l'origen bascoide de diversos topònims de les valls d'Aguja i de Riu, a la Garrotxa, que durant l'edat mitjana formaven part de les propietats de l'antic monestir de Sant Aniol d'Aguja.
Per aconseguir-ho, s'ha realitzat una anàlisi etimològica dels noms mencionats en un document del segle XII, que és la còpia més antiga d’un manuscrit de l'any 871, en el qual es defineixen els límits de les possessions del monestir.
El mètode utilitzat inclou la revisió de fonts històriques, el coneixement de les llengües basca i llatina, la inspecció directa del terreny i l’ús de la cartografia digital.
Consideracions prèvies
- No es coneix cap registre escrit sobre les valls d'Aguja i de Riu anterior al document de l'any 871.
- Les excavacions en algunes coves han aportat testimonis arqueològics de la presència de caçadors-recol·lectors i, més tard, de pastors. Les primeres evidències daten de fa cent mil anys, com ho demostren les troballes de destrals, eines de sílex i restes de ceràmiques.
- Durant l’antiguitat, entre els segles VI i I aC, l’Alta Garrotxa podria haver estat ocupada per la tribu ibera dels olositans (o dels castel·lans), tot i que la ubicació exacta d'aquests pobles continua sent objecte de debat. Les restes arqueològiques d’aquest període, a més, són escasses.
- Amb el desembarcament dels romans a Empúries el 218 aC, tot va canviar: va començar la conquesta del país i la imposició del seu domini polític i militar i de la seva llengua i cultura. No obstant això, malgrat la recerca de vestigis romans en aquestes valls, no se n'han trobat restes, probablement perquè les consideraven marginals i poc productives. Tot i això es conserven algunes estructures a l’exterior, com ara el Castellot de Falgars i la vila romana de Can Ring, a Besalú, a més de la constància que van explotar les mines de Can Menera, sota el Bassegoda.
- Tampoc s’ha trobat cap vestigi ni document que indiqui la presència de visigots, tot i la seva implantació a la resta de la comarca durant molt de temps, ni restes del breu període de control musulmà, ni cap rastre de la posterior conquesta franca.
- Pel que fa a la llengua, diversos dialectes bascoides, descendents d’una llengua més antiga —el protobasc, molt vinculat a l’aquità emprat al nord del Pirineu—, es van parlar durant segles a les zones occidental i central de la serralada pirinenca. Aquests dialectes, possiblement amb variacions internes similars a les del basc modern abans de la seva unificació al segle XX (batua), van deixar nombroses empremtes en la toponímia local. Sorprenentment, però, també s’han identificat topònims d’origen bascoide al Pirineu oriental i fins i tot a la costa mediterrània. En general, els topònims, llevat d'un canvi radical, tendeixen a ser conservadors, cosa que n'ha afavorit la conservació al llarg del temps.
- Amb el pas dels segles, els dominis de la llengua basca van anar reculant, quedant restringida finalment a les àrees on avui es parla: el País Basc, Navarra i Iparralde o País Basc del Nord. Aquests dialectes, tanmateix, van enriquir el vocabulari català amb paraules com esquerra, gavarra i pissarra, entre d'altres
Mapa (convencional) de l’evolució territorial del domini lingüístic basc. Sant Aniol d’Aguja destacat en vermell.
- El basc és una llengua aglutinant, ja que forma paraules afegint sufixos o altres morfemes de manera clara i separada, on cada element té un significat concret.
- Tot i la seva importància, no abordarem qüestions historicolingüístiques com ara la composició ètnica de la població que habitava aquesta part dels Pirineus abans de l'arribada dels romans, les llengües que s'hi parlaven ni els substrats ―cèltic, ibèric, indoeuropeu o sorotàptic― que podrien haver-les influït.
Sant Aniol
El monestir de Sant Aniol deu el seu nom a una llegenda que narra que, cap al segle II dC, el futur Sant Aniol, també conegut com Sant Andèol del Vivarès, va fugir de la Gàl·lia perseguit per l'emperador romà, i va trobar refugi en aquestes valls. Allà es va consagrar a la pregària i la penitència fins que una revelació el va portar a tornar a casa seva, on va ser torturat i executat.
Molts anys després, cap a mitjan segle IX, es va fundar el monestir benedictí de Sant Aniol. Segons la tradició, els monjos que s’hi van establir provenien de l'abadia de Santa Maria del Vallespir, situada a l’altra banda de l’actual frontera francesa, prop d’Arles, que havia estat devastada durant una incursió de pirates normands l'any 858. Alguns monjos, sota la direcció del que seria el seu primer abat, Ricimir, van fugir a la recerca de zones més segures fins a arribar a aquestes valls.
Un cop instal·lats, a instàncies d'aquest mateix abat i en un precepte carolingi datat el 871, el rei Carles el Calb (l’actual Garrotxa formava part del comtat o pagus de Besalú, que depenia dels reis francs) va confirmar les terres que el monestir havia ocupat.
Aquest document defineix un territori que comprèn les valls d'Aguja i de Riu, envoltades per un cercle de muntanyes amb el Martanyà al centre. També inclou l'església de Santa Maria d'Olot, la muntanya de la Mare de Déu del Mont i el monestir de Sant Llorenç de Sous, excloent el lloc de castellaris i les zones on estaven instal·lats els colons hispans refugiats procedents de terres musulmanes. En canvi, el document especifica que sí que es van ocupar les terres habitades per aquells que no tenien la condició d’hispans.
Però ni el rei franc ni la seva cort, a la llunyana basílica de Sant Denís de París ―que és on es va signar el document― no coneixien res de la remota vall, tot i que era propietat del monarca, així que van demanar als monjos que indiquessin quins eren els límits del territori que sol·licitaven que se’ls confirmés. Un d’ells, probablement el mateix Ricimir, va escriure els noms de les fites més identificables, ja fossin rius, muntanyes, colls, boscos o edificis.
La façana del monestir de Sant Aniol i el seu entorn.
Els topònims d’aquest primer document de l’any 871 van ser citats amb cura i alguns d’ells van ser llatinitzats, si és que no ho estaven ja, per fer-los més comprensibles als funcionaris francs. I es van escriure amb precisió, per definir clarament els dominis del monestir i prevenir ―estem en plena alta edat mitjana― futurs conflictes amb els senyors feudals de la zona.
Hauria estat l’aïllament d’aquestes valls, que va fer que pràcticament ningú s’interessés pel lloc, una de les raons per les quals els monjos ―que buscaven, entre altres coses, indrets tranquils― van escollir establir-s’hi. I ho van fer mitjançant el sistema d’aprisió, un terme derivat del llatí apprehensio (“apropiació”) o dret del primer ocupant. Aquesta pràctica, habitual durant el repoblament del Pirineu entre els segles VIII i X, consistia a ocupar terres ermes i sense propietari, tant si estaven despoblades com poc habitades, per prendre’n el control i explotar-les.
Aquelles valls, però, no eren un lloc fàcil per viure-hi, ja que eren aspres i pobres en recursos. La seva incomunicació secular, amb accessos complicats ―la pista forestal que connecta amb Sadernes no es va obrir fins a principi del segle XX― i la baixa densitat de població agreujaven encara més la situació.
Per tant, al cap de molt pocs anys, davant les escasses possibilitats del lloc, o potser per altres motius encara desconeguts, els monjos es van traslladar al monestir de Sant Llorenç de Sous, situat sota la muntanya de la Mare de Déu del Mont, que els pertanyia i que, en poc temps, va adquirir gran importància. A finals del mateix segle IX l’antic monestir de Sant Aniol era ja només una simple església rural.
El manuscrit del segle XII
Aquesta és la transcripció de la còpia feta el segle XII del precepte de l'11 d'abril de l'any 871, atorgat pel rei franc Carles el Calb a favor del monestir de Sant Aniol d'Aguja, on es defineix el territori que se'ls confirma:
“super fluvium aguunium, vallem nomine bichilibim et vallem nomine agogiam cum omnibus villaribus intra ipsas valles usque in treum et usque in cacumen montis bassegoti et montis perra bugati, et collis principii et usque ad montem magalellum et usque ad montem allonem, cum villaribus, ad ipsam nucem, et usque in montem ilicis usque in cellam vocabulo talexano, cum monte martiniano inter ipsas valles consistente”.
Traducció segons la Gran Enciclopèdia Catalana
“sobre el riu Agin, la vall anomenada Biquilibim i la vall dita Aguja, amb tots els vilars situats en aquestes valls, fins al Treu i fins al cim de la muntanya de Bassegoda i de la muntanya de Perrabugat i del coll de Principi i fins a la muntanya Magalell i fins a la muntanya Alió, amb els vilars propers a la Nou, i fins a la muntanya de l’Alzina i fins a la cel·la dita Talaixà, amb el mont Martinyà, que s’alça entremig d’aquestes valls”.
Traducció pròpia adaptada als topònims actuals
“sobre la ribera de Sant Aniol (aguunium), una vall anomenada Riu (bichilibim) i una vall anomenada de Sant Aniol (agogiam) amb tots els masos d’aquestes valls fins al Treu Gros (treum) i fins al cim del Bassegoda (bassegoti) i del Pla de la Bateria (perra bugati) i del Coll de Principi (principii), fins a la Serra de Banyadors (magalellum) i fins al Puig de Mas d’en Coll (allonem) amb els masos propers fins al mateix Puig Sanoguera (nucem). Fins al Puig de Sant Marc (ilicis) i fins a la cel·la anomenada Talaixà (talexano), amb la muntanya de Martanyà (martiniano) que s’alça en mig d’aquestes valls”.
Explicació d'aquesta traducció i ubicació dels llocs que s'hi esmenten
En les descripcions dels límits geogràfics, qui va redactar el document va seguir un ordre meticulós, en direcció contrària a les agulles del rellotge. Va començar anomenant el riu i les dues valls (en realitat, tres) que l’envolten, va continuar amb les fites per migdia, llevant, tramuntana i ponent, i va acabar citant la muntanya situada al centre.
Donat que el manuscrit original s'ha extraviat i no ho podem comprovar, el copista que al segle XII va transcriure el document que ens ha arribat podria haver comès errors d’escriptura o d’interpretació, alterant així els noms originals dels topònims. A més, un topònim bascoide que al segle IX tenia un significat clar podria haver-se tornat incomprensible tres segles més tard, quan el català ja s’havia consolidat com a llengua d’ús comú i la llengua antiga havia caigut en l’oblit.
I aquí apareix la sorpresa: veurem que els noms de llocs esmentats al document són totalment entenedors en basc modern i fan referència a elements visibles i comprovables. Hi trobarem, doncs, topònims clarament bascoides, altres híbrids entre el basc i el llatí vulgar ―que era la llengua dels monjos i la població romanitzada― i, finalment, topònims purament llatins.
Malgrat tot, s’ha especulat sobre un hipotètic origen visigòtic per explicar-ne alguns. S'ha suggerit, per exemple, un Talassiu a Talaixà i un Godda al Bassegoda així com un Witirici a Gitarriu i un Moder a Hortmoier. Aquests noms podrien correspondre, teòricament, a noms, degudament llatinitzats, d’individus d’ètnia visigoda vinculats amb el lloc, però no s'ha trobat cap document que en provi l'existència.
Les valls d’Aguja i Riu avui pertanyen al municipi de Montagut i Oix, mentre que la vall de Principi, que el 1326 havia estat incorporada al territori de Bassegoda, forma part del d’Albanyà.
Així, els límits de migdia, llevant i tramuntana del territori de Sant Aniol coincideixen pràcticament amb la frontera actual entre aquests municipis i els veïns. A l’oest, a Talaixà, el límit també coincideix amb la frontera amb els antics territoris del monestir de Santa Maria d’Escales i de l’església de Sant Miquel d’Hortmoier, annexats a Oix el 1846.
Els tretze topònims citats, seguint l’ordre d’aparició dins del manuscrit, són els següents:
- fluvium aguunium : És la ribera de Sant Aniol, que comença al Salt del Brull fins a la seva unió amb la riera d’Escales, sota Castell s’Espasa. En basc, mehagune significa “tram estret” i fluvium és “riu” en llatí (en nominatiu, fluvius).
mehagune → mehagunium (llatinitzat) → fluvium aguunium (amb aparició del fenomen d’encavalcament fonològic, que va eliminar la primera “m”). És el “riu de tram estret”.
[Exemples al País Basc: Aguntzaga i la portella de Atxaragun “Pas estret”].
La vall d’Aguja, vista des del Salt de la Núvia.
- vallem bichilibim (pronunciat bikilibim, topònim desaparegut): És la vall de Riu. El nom “bichilibim”, d’origen incert, podria provenir d’un error del copista o d’una metàtesi (un intercanvi de síl·labes dins d’una paraula) de “bichibilim”. Si fos així, el nom es derivaria del basc bik (“dos”) o biki (“bessons”) i ibili (“camí”) o (“recorregut”). És, doncs, la “vall dels dos camins” o “vall dels camins bessons”.
Aquesta vall era una via d’accés tradicional a l’Empordà des d'aquestes contrades, i comptava amb dos camins que la travessaven. Un d’ells passava recolzat al Martanyà per Can Ferriol, les Marrades, creuant Ca n’Agustí de Riu i l’ermita de la Mare de Déu de les Agulles. El segon camí discorria sota els cingles de Gitarriu, creuava Sant Feliu de Riu i arribava al coll d’Espinavell. Els dos camins es trobaven finalment al Coll de Riu.
És una altra conjectura, però és probable que també es considerés bichibilim com una paraula de pronunciació massa complicada i significat desconegut. Per aquest motiu, cap al segle XI, ja en la fase incipient del català, es va substituir el seu nom per “vall de Riu” i “vilar de Riu”. Aquest canvi està ben documentat, perquè el lloc ja era conegut com a villa derio el 1044 i de rivo el 1279.
La vall de Riu, vista des de Talaixà.
- vallem agogiam (topònim desaparegut): Fa referència a l’estret congost de la vall d’Aguja que s'estén des del Salt del Brull fins a la resclosa del Gomarell. Aho en basc és “boca” i el sufix aga indica “lloc estret”. El document també esmenta “tots els vilars” que existien anteriorment, referint-se als edificis que van precedir els masos actuals de Can Barrufa i Can Cots, Cal Sastre i el Prat, aquests darrers ja derruïts.
aho-aga → vallem agogiam (llatinitzat) → Vall d’Aguja. És la “vall de la boca estreta”.
[Exemples al País Basc: Bizkaraho “Boca del turó” i Arriaga “Pedregar estret”].
La riera de Sant Aniol, vista des del Gomarell.
Alguns experts atribueixen l'origen d'agogiam al mot llatí aquagium o aquagia, una contracció d'aquae agium, que significa "que condueix aigua". Aquesta paraula, però, s'utilitzava en llocs fortament romanitzats, circumstància que no és aplicable en aquest cas, per referir-se a un aqüeducte o canal artificial destinat al transport d’aigua.
- treum : És el Treu Gros (o el Forat del Treu), un pas de muntanya en forma d’escletxa a la Serra de Gitarriu. Treu (o trau) significa “forat”, “esvoranc” o “esquerda” i probablement prové del cèltic o gàl·lic traucum, o en tot cas, d’una llengua preromana. Aquesta paraula encara s’utilitza en català oriental, occità i francès en les formes “trau/trauc/trou”. Així, "Forat del Treu" és un tautotopònim ―un topònim que repeteix la denominació de l'accident― ja que la seva traducció literal és el “forat del forat".
D’altra banda, el mot basc troka, que significa “barranc” o “depressió en el terreny”, suggereix també un possible origen bascoide, ja que aquesta paraula podria tenir relació amb el preromà treuk, present en diverses llengües europees sempre amb el significat de “tallat” o “perforat”.
El pas del Treu Gros.
- montis bassegoti : És el Puig de Bassegoda. Del basc baso, (“bosc”) o (“selva”), basa, (“salvatge”) o (“silvestre”) o baxa, (“precipici”) i goiti, (”de dalt”), (“elevat”) o (“part alta”).
[baso][basa][baxa]-goiti → montis bassegoti → Bassegoda. És la “muntanya del bosc de dalt”, “muntanya de la cimera salvatge” o “muntanya del precipici elevat”.
[Exemples al País Basc: Basauri “Poble en el bosc” i Goytisolo “Prat de dalt”].
El Puig de Bassegoda, vist des de la vall de Riu.
- montis perra bugati (topònim desaparegut): És l’aresta del Pla de la Bateria (o dels Emigrants), situada sobre la vall de Principi i el Tumany. Es troba al costat d’un turó sense nom sobre el coll de Principi, per on passa el camí de França per l’hostal de la Muga, on el 1794 es van emplaçar els canons que li van donar el nom. En aquest context, montis fa referència a una “elevació natural del terreny”. Es tracta d’un petit tram pedregós format per pedres calcàries esquerdades i meteoritzades.
El nom deriva de boga, que és “forat” en llatí. L'origen és degut probablement a una mala còpia d’un original petra burgata, que provindria de petris bucatis, (“roques balmades”) o de petravucatus, (“soscavament de roca”). Com a exemple, a Galícia i Extremadura es poden trobar les petras burgatas, (“pedres foradades”).
És la “muntanya de la pedra balmada”. És un topònim d’origen netament llatí.
L’aresta del Pla de la Bateria.
- collis principii : És el Coll de Principi. El territori del monestir, encara que no s’esmenti explícitament al document, incloïa la vall de Principi i la capçalera del Tumany, tenint com a límits el Puig de Bassegoda, el Puig de Sant Bernabé, el Puig Salarsa i la Serra de Banyadors. Aquest topònim també és d’origen llatí.
No és forassenyat considerar que el nom Principi pugui ser una deformació de la forma pricipi, derivada de prae-ceps (“abans del cap”) i origen del terme “precipici”. De fet, en un document posterior del 1315 encara se l’anomena Sancti Vincencii de Pricipi.
El Coll de Principi.
- montem magalellum (topònim desaparegut): És la Serra de Banyadors, una petita serralada situada sobre les ruïnes de l'església de Sant Vicenç de Principi i de Can Principi. Aquesta serralada, a la divisòria d’aigües entre la vall de Principi i la de la Comella, que ja pertany al territori de Ribelles, presenta una cimera pràcticament plana, amb un lleuger pendent cap a llevant. En basc, magal significa “pendent” o “vessant” i ahul és “dèbil” o “suau”.
magal-ahul → magalul → magalello → montem magalellum (llatinitzat). És la “muntanya del pendent suau”.
[Exemples al País Basc: Magaltzeta i Magalgarratzaga].