El record més llunyà que tinc de Fèlix Cucurull és als primers anys 70, a les acaballes de la dictadura, quan, en un pis proper al Portal de l’Àngel, ens impartí un curs clandestí d’història a un grupet molt reduït d’estudiants antifranquistes, abillats tots amb la mateixa estètica contestatària, talment un uniforme revolucionari: els xics anàvem amb xolles llargues i barba rebel, botes camperes, texans, una trenca blau marí amb caputxa i, sobretot, un sarró en bandolera. En Cucurull, amb aquell to de veu tan prim que semblava que s’anava esfilagarsant...