Catalanismes en el planisferi d'en Sebastià Cabot

Joan Calsapeu (Professor de Llengua i Literatura Catalana)

Documents principals :

• Document pdf
• Gravació mp3

L'any 1544, Sebastià Cabot, fill del navegant i descobridor d'Amèrica del Nord Joan Cabot, va fer un planisferi on cartografiava el món conegut d'aleshores. Feia exactament cinquanta anys que el seu pare havia arribat al sud de Terranova, i per tant, en confegir el mapa, Sebastià combinà topònims concebuts pel seu pare (extrets de les cartes nàutiques d'aquest, avui desaparegudes) amb d'altres que procedeixen de la cartografia espanyola, portuguesa i francesa de la primera meitat del segle XVI. Aquí rau la dificultat d'analitzar els topònims del mapa.

Bo i així, els anys 1928 i 1929, l'historiador Ricard Carreras Valls cridà l'atenció sobre alguns topònims catalans del mapa (uns de ben clars, altres de probables), analitzà críticament els documents que parlaven de Joan i Sebastià Cabot i arribà a la conclusió que els dos navegants eren catalans, o d'origen català.

Els topònims d'aparença catalana es concentren, en el mapa de Sebastià Cabot, en la desembocadura del riu Sant Llorenç i a la península de Terranova, les primeres terres que descobrí son pare,l'any 1494, en una primera expedició privada, sense ajut del rei anglès Enric VII. Doncs bé, si Carreras Valls veia, en el planisferi de Cabot, nou topònims catalans o relacionats amb Catalunya, jo em veig amb cor d'ampliar la llista a vint-i-nou catalanismes segurs o molt probables (xifra que equival al 30% dels topònims de la parcel.la de mapa que ens ocupa).

Els nombrosos errors en la grafia dels topònims delaten la intervenció d'un copista poc atent -o atent només a desfigurar els noms catalans per dar-los una fesomia castellana. És evident que elmapa és una còpia i que desenes de topònims han estat alterats. Si, bo i així, hi trobem traces tan abundants de catalanitat, dedueixo que el mapa original contenia encara més noms catalans, que el copista ha reeixit de traduir o adaptar al castellà sense deixar pistes.

Els comentaré un per un.

1) ya de S: JUAN: Dins la badia, al davant de la prima terra vista. Laforma castellana del topònim no concorda amb la referència quese'n fa a la llegenda castellana del planisferi, on consta que "de ladha tierra le pusieron nombre sant Ioan". Si la primera terrabatejada per Joan Cabot ho va ser amb dues paraules catalanes(sant, acabat amb t, i Joan, escrit amb o), com és que no consta aixíen el mapa? Evidentment, perquè el copista ha castellanitzat eltopònim del mapa i no ha parat atenció en el text de la llegenda.Però els oblits del copista no es limiten a la llegenda, sinó ques'estenen a les indicacions sobre el maneig del mapa: a l'est delCarib llegim, amb lletres de gran format, "De la isla española cuba ySant Joan ver tabla 4a no 2".El desfici castellanitzador i la poca traça guiaran la ploma delcopista arreu del planisferi, sobretot quan retoqui la toponímia de labadia de Sant Llorenç i el seu entorn, on hi ha la més gran densitatde catalanismes.

2) go: de BRANDA: El Diccionari Aguiló defineix el brandó com un'ciri de pes d'una lliura', i aporta l'exemple següent: feu encendremolts brandons aderredor del llit on jaya la malalta. Així doncs,brandó significa quelcom així com 'torxa'.Així ho proposa Coromines en el DEC, definint brandó com'torxa encesa', tot afegint que "la noció de cremar és ben clara enbrandó 'atxa de vent, torxa' o 'gran ciri'. [...] En conclusió, a la basede brandó, d'abrandar i fins de brand, tenim ben perceptible la ideamaterial de cremar, de foc ardorós". A la fi, Coromines nota, entrealtres, el derivat branda 'flama', que situa al Conflent i a la Garrotxa,i que localitza també en l'obra de l'olotí Pere Vayreda, AlcM.Branda, brandar no existeix en castellà. Val a dir que brandasí existeix en italià, amb el significat d''hamaca, llit que penja'.Aquest significat, però, resulta absurd aplicat a un golf. És evidentque el golf de branda ens parla de la paraula catalana que designauna torxa encesa, una atxa, perquè això hi devien veure elsmariners en passar-hi per davant.

3) go: de PLARET: A pleret significa, en català, 'a poc a poc, sensepressa' (or., occ.), en la definició del DCVB. Si la grafia no estàdistorsionada, doncs, es deu tractar d'un golf on els vaixellsnavegaven a poc a poc (o, tal vegada, una zona d'aigüestranquil.les).2Sigui com sigui, el mot plaret no existeix en cap llenguaconeguda, i en canvi sí existeix pleret, una paraula exclusivamentcatalana derivada del català antic pler.

4) TERRA DE RIUS PRANUS: Terra i rius són noms claramentcatalans. Quant a pranus, pra i prana és un adjectiu alguerès quesignifica 'pla'. És més probable, però, que un copista hagi transcritmalament el mot originari planus, amb la qual cosa el topònim ensparla d'una plana per on discorre el curs final de dos o tres riuets.

5) BAYA DE FYTERAS: El mot fitera no existeix en castellà ni enitalià (i tampoc en portuguès, ni en francès). En canvi, és unaparaula catalana molt ben documentada. El DCVB recull duesaccepcions per a fiter: 1 Terròs fort o tros de roca que es trobasuperficial o molt poc endins de la terra de conreu, i que no es potremoure fàcilment. 2 Cinglera petita. El mateix diccionari defineixfitera així: Que s'enfonsa sòlidament en la terra (Mall.). El DCVBrecull l'expressió 'posar peu fiter': posar-se ben ferm damunt elspeus.D'altra banda, el Diccionari Aguiló només registra el mot fiter'claper, clapes pedregoses d'un camp que surten a flor de terra', ien dóna la traducció castellana: mojón, linde; també reculll'accepció reg. 'cinglera petita' (Segarra) i indica que fiter és unllinatge de Barcelona.La "badia de fiteres" suggereix, doncs, per analogia, unaestesa d'esculls que sobresurten lleument de la superfície del'aigua.

6) baya de los SANTES: Si no hi ha hagut error de còpia, hi posa"santes", un mot morfològicament català: cap altra llengua romànicano fa aquests plurals en -es. A casa nostra, "les santes" són santaJuliana i santa Semproniana, deixebles de Sant Cugat i patrones deMataró. La badia que Sebastià Cabot descriu està presidida per dosillots, pròxims l'un de l'altre i tots dos pròxims a la costa. Doncs bé,ni a Castella ni a Itàlia s'ha parlat mai de "las santas" ni de "i sante".En canvi, el culte a "les santes" està documentat a Sant Cugat delVallès des del segle XI. De fet, Catalunya és el país europeu onmés arrelada és la devoció a les dues úniques santes que van debracet en el calendari.

7) c. de MANUEL PINOL: Al nord extern de la badia, a la boca delriu Dolç. La grafia és clarament Pinol, no Pinos. I, com que elcognom Pinol no existeix enlloc, ha de ser per força Pinyol o Piñol,un cognom privativament català. No sabem res d'aquest ManuelPinyol. Només puc deduir que no era noble ni persona derellevància, perquè no se'l tracta de don; devia ser un mariner,doncs.

8) rio de BACHES: Al costat del cap de Manuel Pinyol. En castellà,els baches els trobem als camins, oberts pel pas dels carruatges, ino pas en els rius. A més, sembla que el castellà del segle XVIdesconeixia la paraula bache: la primera documentació conegudad'aquest mot data del 1769, segons afirmen Coromines i Pascual alDiccionario crítico etimológico e hispánico.Es tracta, doncs, d'un altre mot, que no existeix en italià, i queen francès significa 'baca' o 'tendal' (cosa que remet a la partsuperior d'una diligència o un automòbil); però, és clar, no és això elque hi van veure els nouvinguts. En canvi, sí que hi podien veuregrans mamífers semblants a les vaques -búfals?, bisonts?-. Elcatalà medieval i renaixentista coneixen la variant ortogràfica vacha,vaches, fins al punt que el diccionari d'Alcover i Moll la recull. En elcatalà clàssic és molt usual grafiar ch per representar el so oclusiusonor que avui representem amb c i qu. Val a dir també que ladistribució de b i v encara no estava fixada.

9) costa DESTRAN.: Al nord-est de la badia de St. Llorenç, prop dela desembocadura del riu Dolç. Es deu tractar d'una 'costad'estranys', és a dir, un indret on els navegants van veure-hi gentque els semblà estranya. El topònim sembla català per dues raons.La essa no és significativa, ja que en castellà la trobem de vegadesen lloc de ics. En canvi, l'aglutinació de l'article i el nom és insòlitaen el mapa de Sebastià Cabot. La terminació del nom semblatambé catalana, ja que en aquell temps la ny catalana es grafiavasempre n. Si es tractés del mot castellà estraño, el copista hauriarespectat la o, tal com va fer amb tots els topònims que contenenuna o en posició final (baxo, nevado, dimonios, bacallos, blancos,etc.).

10) ya: de PINOS: Els segles XV i XVI, al continent americà no hihavia pins. Per tant, es tracta de Pinós -ja hem vist que cartògrafs itranscriptors ignoraven els accents. Doncs bé, Pinós és el nom dedues viles catalanes, l'una a la Segarra i l'altra al Vinalopó Mitjà;també és el nom d'una serra, al SE del Solsonès; finalment, isobretot, Pinós és un dels llinatges més destacats de la noblesacatalana, que donà un enfilall molt llarg de senyors feudals, barons,comtes i marquesos, que ara seria molt feixuc de glossar. En canvi,el topònim i antropònim Pinós és desconegut tant a Itàlia com aCastella.

11) ya: de FREILIUS: A la boca de la badia, sobre l'illa de bacallos.És una metàtesi de frai Luis, és clar. Qui devia ser, aquest religiós?Podem suposar que es tracta del capellà que acompanyà JoanCabot en la segona expedició (1498) a Terra Nova, esmentat perl'ambaixador dels reis catòlics a Londres com otro fray Buil. Estractava, doncs, d'algú que s'assemblava al capellà, diplomàtic imariner català Bernat Buil. Doncs bé, sabem que a Londres, el1499, hi havia un ambaixador de França, que anomenen PedroLuis, que era capellà, diplomàtic, mariner i català, com el pare Buil.Carreras i Valls sosté que aquest català pot ser, fàcilment, el freiluisdel topònim.

12) Y: de BACALLOS: A la boca de la badia de Sant Llorenç.Carreras Valls ha comentat extensament aquest nom en el seu llibresobre Ferrer, Colom i Cabot. Crec, com Carreras, que es tractad'una castellanització del plural català de bacallà. Els planisferiscastellans del s. XVI escriuen Bacalao, i els documents portuguesoshi escriuen Bacalhao. A més, Pere Màrtir d'Anghiera ens informaque Sebastià Cabot va dir-li que posà el nom de Bacallos aaquestes terres per la gran quantitat d'aquests peixos que hi havia,semblants a a tonyines, i que els indígenes els designaven ambaquest nom. Bacallos, doncs, és un dels molts rastres de catalanitatpresents en el planisferi de Cabot fill.

13) c: de S PERA: A l'extrem sud de la desembocadura del riu SantLlorenç. Joan Cabot el degué anomenar així perquè l'inspeccionà,segurament, el 29 de juny, l'onomàstica de Sant Pere apòstol.Alguns hi ha volgut llegir cabo de (e)spera. Però és més probableque el topònim faci referència a l'apòstol, ja que la essa està5clarament separada de la paraula anterior i de la següent, i perquèel dia de sant Pere s'escau cinc dies després de sant Joan, dia enquè Joan Cabot arribà a la costa sud de l'actual Canadà. També potser que el topònim respongui a una analogia celestial: així com Pereguarda la porta del cel, aquest punt geogràfic és la porta d'unparadís terrenal tot just descobert per Joan Cabot. Sigui la raó una ol'altra, som davant un catalaníssim sant Pere.

14) ONSEMIL YOGINES: A la boca de la badia, just davant la primavista, aquest topònim dóna nom a un grup d'illes. Es tracta de lesOnze Mil Verges -que eren onze, no pas onze mil. Carreras i Vallsja va cridar l'atenció sobre aquest topònim, no perquè sigui escrit encatalà -que potser no ho és-, sinó perquè el culte a les Onze MilVerges, nascut a Colònia, va arrelar, més que enlloc, a Catalunya -sobretot a Barcelona.Al segle XIII, el bisbe Arnau de Gurb aixecà una capella a lacatedral de Barcelona en honor de les màrtirs, i la devocióaugmentà els segles XIV i XV, quan arribaren a Barcelona els capsde quatre d'aquelles verges. El mateix Cristòfol Colom posà el nomde Verges a un grup d'illes del Carib. Som, en definitiva, davant untopònim que ens parla de la cultura religiosa catalana.

15) co: del MARO: A la desembocadura del riu de Sant Llorenç. Ésun topònim desconcertant: no s'hi val d'interpretar-hi maror, perquèdins la badia les aigües estan encalmades; tampoc deu ser marro,perquè no està en zona d'aiguabarreig; i poc es pot tractar de moro,perquè els indígenes americans no lluïen turbants.És molt més probable que sigui una mala transcripció de capde sant Marc, de la mateixa faisó que el cap del Bertó [= de SBertomeu]. En tots dos casos el copista ha interpretat l'abreviaturade sant com una ela). DE S. MARC s'ha convertit (de ben segur) en unabsurd DEL MARO. En el calendari cristià, un sant Marc màrtir s'escauel dia 3 de juliol. Pot ser que Cabot pare bategés així el cap enhonor del sant del dia. Però també és fàcil que honorés sant Marcen lloança de la seva anterior ciutadania, ja que sant Marc és elpatró de Venècia.

16) p: FORMOSE: En el cap de la prima tierra vista. Carreras Vallsja havia parat atenció en aquest topònim, que considerava català,"no per raó de la f inicial, que en aquelles èpoques era tan pròpia6del castellà com del català, sinó per la o que subsegueix. Encastellà seria fermosa". De fet, el transcriptor escriu baya fermosamés cap a l'oest. Per què aquesta doble solució? El més probableés que el copista va badar i s'oblidà de rectificar la o catalana en untopònim menor.

17) c. BADABIDA: És un topònim estrany, perquè en conjunt nosignifica res, i per tant és clar que el copista l'ha modificat. Ara bé, elprefix BADA- és propi d'alguns topònims catalans caracteritzats pelfet que són llocs alterosos, des d'on es pot escampar la vista,badadors (com la Badalota a l'Arboç del Penedès, El Badaluc aFartàritx o es Badaluc a Felanitx). Fóra bo comprovar in situ si elcap té o no aquestes característiques. Si fos així, fàcilment podriatractar-se de Badabadia o Badabadiu -indret elevat des d'on hompot contemplar la badia sencera.

18) rio CABOT: Al sud de la badia, al costat de les roques Medes.Sembla que Joan Cabot -com era habitual en els exploradors denoves terres- va immortalitzar el seu cognom en un accidentgeogràfic. Val a dir que Cabot és un llinatge molt abundant arreu deles terres catalanes (al País Valencià, a Mallorca, al Principat i alRosselló), però desconegut en terres de Castella i d'Itàlia abans delsegle XVI. Els cognoms italians que s'hi assemblaven (Gavotto,Cabuto, Cabutus, Gabutus) mai no han generat la variant Cabot.

19) caca (o roca) MEDES: Al sud de la badia, al costat del riuCabot. Carreras i Valls ja relacionà aquest topònim amb les illesMedes de la nostra costa. "Altrament -diu Carreras- no sabem quinasignificació donar-li, puix que no trobem equivalència racional encap altre idioma". Sembla evident que on sembla dir-hi caca hi diurealment roca o roques -forma, aquesta darrera, que compareix enel planisferi de Cabot (al sud de l'actual Haití).

20) rio de PEROS: Al sud de la badia del riu St. Llorenç, al costat dela costa de don Martí. Vet aquí un altre topònim de clara fesomiacatalana -els copistes no posaven accents: per tant, som davant deperós (contracció col.loquial de 'peresós') o peres (pedres). Peròvaja, perós no pot ser, perquè un adjectiu no pot anar després de lapreposició de: riu de peresós és incongruent i agramatical. Per tant,7s'ha de tractar del mot peres 'pedres', i per tant som davant elsintagma riu de pedres. Resulta, a més, que aquest topònim ja eltrobem en la geografia catalana: Riudeperes és la riera que dónanom al poble de Sant Martí de Riudeperes, prop de Vic.

21) costa de DONMARTI: Al sud de la badia, al costat de rio deperos. Carreras i Valls ja va fer notar que "excepció feta del català,cap dels idiomes indoeuropeus elideix la n final del nom Martí". Estracta, doncs, d'un nom exclusivament català. Qui devia ser aquestdon Martí, que participà en la descoberta o tenia alguna relació ambSebastià Cabot? El tractament de don indica que no es tracta d'unsenzill mariner, sinó d'un personatge de renom. Es pot tractar d'unarecordança de Martí l'Humà, l'últim rei de la dinastia catalana.També pot ser un homenatge al cavaller Martí Behaim deNuremberg, navegant i autor d'un globus, anterior per molt poc(1492) al primer viatge de Colom, on fa constar l'existència de l'illaAntilla. Encara no podem identificar amb seguretat aquest donMartí, però sí que podem assegurar la catalanitat del topònim.

22) CAPO de aracife: Al SW extern de la badia. Hi trobem un curióscapo, que sembla una castellanització barroera del mot català cap.És l'únic cas que he trobat en el mapa.

23) ESTADAS: Riu de Sant Llorenç amunt, a l'oest. Trobem aquesttopònim al costat de l'aigada. Estades existeix en català i encastellà, amb el significat de 'permanència d'algú en un lloc'. Ara bé,el María Moliner adverteix que estadas és més freqüent aHispanoamèrica, i per tant poc freqüent en terres de Castella -on ésmés comú usar els mots estadía o estancia. De fet, algunsdiccionaris castellans (com els Larousse) ni tan sols recullen el motestada. I, a més, alguns diccionaris d'equivalències català-castellà(com els de l'Enciclopèdia i els d'Edicions 62) tradueixen el catalàestada com a 'estancia, estaría o permanencia', i ignoren 'estada'.En definitiva, estada és un nom molt corrent en català, però rar encastellà. El topònim que apareix en el mapa és doncs, amb totaprobabilitat, un catalanisme.

24) la AGADE: Riu St. Llorenç amunt, a l'oest. És un altre topònimd'aparença catalana. Ni el francès ni l'italià tenen cap paraula que8s'hi assembli. I dubto que el copista hagi deformat el mot castellàaguada (amb una u pronunciada amb nitidesa) si la manté en totsels altres topònims del mapa (buenamadre, freilius, buenaventura,luagodoma, etc.). Altrament, agade s'assembla molt a l'aigadabalear i rossellonesa (l'aiguada del català central) i significa 'granquantitat d'aigua' o bé 'provisió d'aigua dolça per al consum de latripulació d'una nau'. Qualsevol dels dos significats és factible, jaque en aquest punt del riu l'aigua encara no és salada i es precipitaamb molta força riu avall.

25) GOLEFME i GOLOSME: Riu amunt, a sota de l'aigada. Trobemels dos topònims junts, l'un a sota de l'altre, i no signifiquen res encap llengua. Som, doncs, davant una manipulació o una malatranscripció. Els topònims semblen designar el desguàs estret dedos riuets que aboquen l'aigua en el riu de Sant Llorenç. Es tracta,doncs, de dues goles fines (és a dir, dos passos estrets per onl'aigua discorre entre dues masses rocoses molt pròximes l'una al'altra). El copista castellà no devia saber què vol dir 'gola'; crec queen tots dos casos ajuntà la i i la n tot formant una ema, i en el segoncas interpretà la efa com una essa.

26) ELLA DA CANES SERRANES: Es tracta, clarament, de l''illadels cans serrans'. Coromines afirma (DEC, vol. VII, pàg. 846) que"ni un cast. serrano o serrán, ni un it. Serrano no es troben en elsdiccionaris" (és a dir, en els dicionaris que Coromines coneixia, queeren quasi tots).En canvi, serrà és un mot català que significa 'peix semblantal moll', d'etimologia incerta. Coromines diu que "el serrà és benconegut en totes les costes de llengua catalana". A Mallorca, enconcret, parlen de vaques serranes. Aquesta paraula també existeixen sard, però sabem que el mot sard serrani, sarrani, serranu ve delcatalà. Som, doncs, davant d'una paraula netament catalana, dinsuna construcció que s'assembla molt a la mallorquina vaca serrana.

27) Baya de S: LOREME: Al nord interior de la badia. Hi diu Loreme(que no significa res) en lloc de Llorenç o Llorens (cat.), Lorenzo (it.,cast. i port.), Laurentius (ll.), Laurance (fr.) o Lawrence (ang.). Quind'aquests noms pot haver donat peu a la grafia errònia Loreme?Només la forma catalana Llorenç (o tal volta Llorens). No n'hi hacap altre que s'hi assembli. És evident que el copista (castellà)9desconeixia la forma catalana i va interpretar la seqüència nç (o ns)com a me.

28) MUMIUAS: Al nord interior de la badia. Significa 'mòmies', ésclar -que és el que els navegants hi devien veure. En castellà noexisteix, ni ha existit, el mot mumia. En portuguès hi ha múmia, i enitalià, mummia. En català antic tenim mumia o momia. El significatés sempre el mateix: 'la carn putrefacta i la carn exudada delscadàvers embalsamats'. El mot prové de l'àrab mumiia. El topònim,doncs, pot ser portuguès, italià o català. Però el fet és que, en lacosta nord-americana del mapa de Cabot, de mots portuguesos iitalians n'hi ha ben pocs: un 3% de lusismes i un 5% d'italianismes,davant un 30% de catalanismes.

29) yas de DIMONIOS: Davant la desembocadura del riu Dolç. Laprimera i del topònim únicament és pròpia del català; l'italià, elportuguès, el francès, el castellà i l'anglès escriuren i pronuncien een la primera síl.laba del mot. Es tracta d'un catalanisme inequívoc.En fi, Ricard Carreras Valls no anava pas desencaminat. És clarque Joan Cabot, descobridor de l'Amèrica del Nord en benefici delrei Enric VII d'Anglaterra, era un home de llengua i culturacatalanes, de les quals participava el seu fill Sebastià, encara quehagués nascut a Venècia -cosa que no sabem del cert- i hi haguéspassat una part de la infantesa.Joan Calsapeu CabotSant Andreu de Llavaneres, novembre del 2005BibliografiaCARRERAS VALLS, Ricard, La descoberta d'Amèrica (Ferrer,Cabot i Colom). Reus, 1928.CARRERAS VALLS, Ricard, Catalunya descobridora d'Amèrica.Altés, 1929.10CASAS, Joaquim, Notes sobre la tradició de les Santes, Caixad'Estalvis Laietana. Mataró, 1979.COROMINES, Joan, Diccionari etimològic i complementari de lallengua catalana. Curial. Barcelona, 1980.COROMINES, Joan i PASCUAL, José A., Diccionario críticoetimológico castellano e hispánico. Gredos. Madrid, 1991.FERRER I CLARIANA, Lluís, Testimonis del culte a les santesJuliana i Semproniana, en el monestir de Sant Cugat del Vallès i aMataró. Mataró, 1961.HARRISSE, Henry, John & Sebastian Cabot, Argosy-AntiquarianLtd. New York, 1968 [primera edició: 1896].NEBENZAHL, Kenneth, Atlas de Christophe Colomb et des grandesdécouvertes. Bordas. París, 1991.VENY, Joan, Els parlars catalans (síntesi de dialectologia). Moll.Ciutat de Mallorca, 1998.VILANOVA, Joan, Raconte-moi les catalans, volum II. Sant Joan deles Fonts (la Garrotxa).1112dd