Accediu  |  Registreu-vos-hi
"No saber el que ha succeït abans de nosaltres és com ser nens per sempre"
Ciceró (106 AC-43 AC) Escriptor, orador i polític
ARTICLES » 13-07-2022  |  CENSURA I LA MANIPULACIó
3495

«Carles I sense censura» o l’antídot contra el 'Cherry Picking’

En Pep Mayolas ens fa partícip del text llegit en l’acte de presentació del llibre «Carles I sense censura» d’En Jordi Bilbeny al Centre Cívic de La Barceloneta el passat 9 de juliol.

Hi havia una vegada un relat historiogràfic consensuat sobre la Descoberta i la Conquesta d’Amèrica. Era un relat històric defensat pràcticament sense discrepància per tot el món acadèmic, avalat per milers de documents, tots científicament autenticats pels mateixos acadèmics i pels seus predecessors. Un bon dia, però, alguns historiadors van començar a comportar-se com si trontollés el seu discurs. Com si temessin per la seva credibilitat. Com si la narració dels fets històrics de tota la vida, altament consensuada i explicada des dels llibres d’història i les càtedres universitàries tremolés i s’hagués d’ensorrar de cop. Alguns van assenyalar un culpable i llançaren al vent desqualificacions airades. D’altres varen concretar més i es van atrevir a acusar-lo de practicar el Cherry Picking, una cosa molt greu que consisteix, bàsicament, en agafar les dues úniques cireres blaves que existeixen al món i intentar fer creure al gran públic, ignorant i poca-solta, que totes les cireres són blaves. Total: que el ressentiment cru amb què certs historiadors saltaren per defensar la seva virtut científica ofesa no deixa de  constituir un símptoma, un senyal clar de la magnitud de la seva tragèdia. Per cert, el culpable que van assenyalar i acusar és en aquesta taula i es diu Jordi Bilbeny.

En Jordi Bilbeny va començar sent una nosa emprenyadora —molesta, però inofensiva, d’entrada— arran d’insistir sobre la censura històrica i la catalanitat d’En Colom a finals del segle passat. Amb els anys, però, es va anar convertint en un mal de queixal seriós, a mesura que concedia entrevistes a ràdios i televisions; que recorria els Països Catalans fent conferències i participant en debats i trobades culturals. Que persistia durant setmanes omplint platea als Cinemes Girona amb els successius documentals sobre En Colom, En Sirvent o En Lleonard. A mesura que organitzava amb pocs mitjans i comptadíssims ajuts un Simposi, uns Cicles de Conferències i una Universitat d’Estiu amb una continuïtat tossuda i infal·lible que les han convertit en cites d’èxit anuals. A mesura, també, que treia d’impremta obres tan impactants com la Brevíssima relació de la destrucció de la història (El Set-ciències, 1998 / Librooks, 2014), tan sòlides com Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya (Proa, 2006 / Librooks, 2019) o tan inexpugnables a la crítica com Petit Manual de la Descoberta Catalana d’Amèrica (Llibres de l’Índex, 2011). I a mesura, igualment, que es feia conegut enllà de la Catalunya estricta des de la pàgina electrònica de l’INH, que en 12 anys d’existència ha aconseguit una difusió ben notable de les nostres investigacions i recerques.

L’any 2018, però, potser és el que marca un punt d’inflexió definitiu. D’entrada, perquè després d’uns anys de multitudinàries edicions de la Ruta Colombina per la ciutat de Barcelona, En Bilbeny inicia la Ruta Colombina a Cuba i els viatges a Malta, que el 2019 es van ampliar a Sicília. Però sobretot, hom té la sensació que és la sortida a la llum d’Inquisició i decadència (Librooks, 2018) la peça definitiva del trencaclosques que devia fer saltar totes les alarmes d’un món historiogràfic que ja les tenia enceses de feia temps. En vint capítols tan fascinants com colpidors, En Jordi exposa els casos d’almenys una dotzena d’autors catalans del segle XVI que es van veure forçats a traduir la seva obra al castellà, o que en van veure desaparèixer les primeres edicions, o que van morir mentre intentaven editar-les, ells o els seus descendents. Les fonts aportades no deixen lloc al dubte, perquè sovint es tracta de confessions dels mateixos autors, en els pròlegs o dedicatòries de la versió castellana que ens ha arribat.

El valor d’Inquisició i Decadència, però, no rau només en la plasmació i la denúncia del genocidi lingüístic i cultural que es va infligir a la Nació Catalana al segle XVI: conforme va llegint, el lector descobreix que està assistint a una exhibició de contundència argumental referendada amb un ventall de proves irrefutables. Proves que estan a la vista de tothom des de fa segles i que, per tant, també eren i són a l'abast de qualsevol acadèmic. I aquest és el rovell de la qüestió. Perquè hom no pot deixar de pensar: Com és que no ho han vist? O, si ho han vist, per què ningú no n’ha dit res, fins ara? Aquests interrogants no tenen una resposta satisfactòria, de moment, però no cal contestar-los per endevinar la naturalesa del profund malestar d’un sector del món acadèmic. Perquè les preguntes que es deriven de la feina d’En Bilbeny revelen o bé la solemne incompetència de tot un gremi —un fet inassumible en qualsevol camp de la ciència—, o bé una pertinença conscient i premeditada a l’engranatge de la perversitat. No és estrany, doncs, que acorralada per la veritat, la historiografia actual espeternegui i contraataqui amb virulència.

I és en aquest context que En Jordi Bilbeny ens presenta Carles I sense censura. Si amb Inquisició i Decadència resta demostrada la destrucció de la cultura catalana del Renaixement per convertir-la en la base del Siglo de Oro castellà, amb Carles I sense censura es fa palesa l’adulteració de la història política catalana en relació a l’Imperi espanyol del segle XVI. I de bell nou, és un llibre que torna a deixar en evidència els nostres esforçats acadèmics.

Així doncs, i a tall d’exemple: per a la historiografia catalana del segle XX i també per a l’actual, si Carles I va ser tan celebrat durant la seva primera estada a Barcelona i no hi va trobar resistència política, en comparança amb la viva oposició que suscità d’entrada a Castella o a València, no és perquè Catalunya identifiqués, abanderés i sentís com a propi el projecte imperial, sinó perquè les institucions catalanes transitaven pel seu moment de màxima debilitat històrica, després de la crisi del segle XV, i no tenien força per plantar cara a la figura reial com en altres èpoques. Si Carles I va ser el monarca que va convocar més vegades i amb més regularitat les Corts de Catalunya, no fou per cap simpatia de l’emperador pel sistema constitucional català, ni per cap acatament reial a les lleis del país: Carles només pensava en el subsidi, ho feia per recaptar diners per a la seva butxaca sempre escurada. I si la Nació Catalana no va patir les crisis de despoblació i d’enfonsament del sistema productiu, el col·lapse financer i la ruïna econòmica que van ofegar Castella al llarg del segle XVI, no és perquè tot l’or i la plata que arribaven d’Amèrica devien passar per les seques catalanes, com defensem des de l’Institut Nova Història, sinó perquè, en no haver tingut accés al Nou Món —reservat en exclusiva a Castella—, els catalans del Renaixement van viure com en una bombolla protectora: si bé no gaudiren dels beneficis del comerç americà, tampoc no patiren el desgast de la conquesta i la colonització, ni els processos inflacionaris originats per l’arribada massiva dels metalls americans, ni es veieren arrossegats per les fallides econòmiques de la monarquia. Vés per on, la Decadència ens va salvar!

Que tota la conurbació de ciutats mitjanes que envolten Barcelona (Vilanova, Vilafranca, Igualada, Manresa, Sabadell, Vic, Granollers, Mataró...) experimentessin un notable creixement econòmic durant el segle XVI —com demostra l’Albert Garcia i Espuche— i, de vegades, una dinamització del teixit productiu basada en una especialització geogràfica —pionera a Europa— de les diverses fases de les cadenes de valor dels oficis i protoindústries incipients, no és llegit pels historiadors catalans com una desitjable harmonització del territori, tant des del punt de vista de l’equilibri demogràfic com de la producció. Ni com un indicador sòlid de la prosperitat de Catalunya. Ni com un símptoma indiciari d’una relació comercial amb el Nou Món que potser ens ha passat per alt. No. Res d’això en absolut. Per als nostres doctors en Història Moderna, les dades revelen una inqüestionable pèrdua de pes específic de Barcelona en tots els àmbits, i un període en què la capital catalana trobà grans dificultats per fer valer la seva antiga hegemonia en cada reunió del braç reial.

La versió oficial imperant s’ha esforçat a transmetre i a consolidar la imatge, doncs, d’una Catalunya cada cop més provinciana, oblidada a les golfes de la Història: un poble que acaba l’Edat Mitjana en crisi i el Renaixement l’enxampa replegat sobre si mateix, aliè als grans canvis evolutius, resignat a anar fent la viu viu, qui dia passa any empeny, i festa grossa si un dia cau un peix al cove. Cap projecte polític, cap complicitat amb les esferes de poder, cap voluntat d’incidir en el món: només la defensa de la paradeta. El fenomen del bandolerisme català, estudiat amb vigor i desimboltura pel món acadèmic, completa l’equació de la decadència en ser vist com el recurs desesperat, delictiu, de la Catalunya deprimida per mirar d’esgarrapar les engrunes de la prosperitat castellana quan passava de camí cap a Europa, rumb a les arques dels banquers imperials. Amb aquest quadre de desfeta emocional col·lectiva, cal considerar un miracle de dimensions estratosfèriques que Catalunya tingués esma de protagonitzar la primera —per no dir l’única— revolució industrial en sòl espanyol, i que encara avui, malgrat tots els entrebancs de viure amb un Estat en contra des de fa més de tres-cents anys, continuï sent el motor econòmic que no ha deixat de ser mai per Espanya.

Les bones notícies, però, són que aquest llibre d’En Jordi Bilbeny trenca amb tot aquest entramat de lectures gasives i de flagrants errors de diagnòstic que duem dècades empassant-nos els soferts lectors d’història catalana. És una autèntica bufetada intel·lectual a tant d’immobilisme rampant, a tant de gregarisme acadèmic, a tanta ceguesa historiogràfica.

I per als qui l’acusen de fer Cherry Picking, és a dir, d’escollir només aquelles informacions que són favorables per a la seva hipòtesi i descartar les que hi van en contra, cal dir que el mètode Bilbeny contrasta tota mena de fonts, sospesa afirmacions d’un gran ventall de veus acadèmiques autoritzades, les compara entre elles fins a deixar en evidència les que menteixen descaradament, les que falsegen sibil·linament, i les que presenten omissions interessadíssimes. Quan a la fi arribem a les nostres pròpies conclusions, ens adonem que En J. Bilbeny ha aconseguit demostrar l’existència d’un biaix manipulador i sempre fidel a un doble principi actiu, que és l’extirpació de la catalanitat i la seva substitució per la castellanitat.

Conforme anem llegint, doncs, i travessades les boires de la censura, descobrirem que la presència insistent de Carles I i de la cort imperial al regne de València que detecta En Jordi ens van configurant una capital valenciana protagonista de la història, que per força ha de ser l’hereva d’aquella capital on van residir els Reis Catòlics, aquella València cortesana que jo defensava en el llibre València, capital de les Espanyes i seu residencial dels Reis Catòlics (Llibres de l’Índex, 2016). Mica en mica s’endevina que l’atracció que exercia la ciutat del Túria havia de procedir, sobretot, de les «estructures d’estat» forjades per Isabel i Ferran. Caldria comptar-hi, d’entrada, el Palau Reial de Vivers, el més digne de ser considerat una residència règia en tota la península ibèrica. El port, baldament fos la boca del Túria per als vaixells menors, la del Xúquer a Cullera o la badia d’Alacant per a les grans flotes, en seria una altra. Bellament comunicada per mar amb les ciutats mediterrànies més importants, València allotjaria una altra infraestructura cabdal com la Casa de Contractació per anar a les Índies, receptora de tot el comerç i els metalls americans, per més que els papers adulterats la situïn a Sevilla. Una prova indirecta d’aquella Casa de Contractació —i alhora una altra infraestructura indispensable— seria l’activa Seca de València, que viu la seva millor època en temps de Carles I, fins al punt que l’encuny de moneda de plata no és superat en vitalitat i puixança per cap altre moment històric.

Res més. Acabaré recomanant-vos vivament l’adquisició i la lectura d’aquesta obra magna i, aprofitant que parlem de València, passo el testimoni a l’amic Rafel Mompó, perquè ens participi una pinzellada de les informacions precioses que ha pogut aplegar sobre la València de Carles I, i que per res del món us deixaran indiferents. Moltes gràcies.

 

Pep Mayolas



Autor: Pep Mayolas




versió per imprimir

  1. Edmund Cooke
    28-07-2022 13:15

    Abat, com és habitual en tu, somiqueges amb manipulacions semàntiques puerils!!

    ...La nació catalana mai s'ha deixat sotmetre...la prova és que estem aquí....

    En tot cas, hom ha sotmès per la força la nació catalana i convindreu que deixar-se sotmetre no és gens equivalent a sotmetre's a la força....A més a més, s'ha d'entendre com a nació catalana, el poble, "we the people"...en tot cas, el que s'han deixat sotmetre són les elits que originàriament pertanyien a la nació catalana, i òbviament tots els seus hereus, biològics o no, fins al dia d'avui....

    És ben fàcil d'entendre, oi sòmines?....









  2. Xavi G.
    27-07-2022 12:33

    Mira aquest Abat què graciós que és. Com si no sabés que això ja havia passat anteriorment.

    Mira si no l'Imperi Romà, sotmès pels bàrbars huns i orcogots, mentre que la resta del món: xinesos, hindús, utus, mohicans i inques, com que no anava amb ells, miraren cap a un altre costat... Fins que els va arribar l'hora i els va tocar a d'ells patir-los, és clar...

  3. Antoni Abat
    27-07-2022 11:48

    Ya digo que es para hacérselo mirar. ¿Cómo es posible que siendo la catalana la primera entre todas las naciones y el primero de los imperios, se haya dejado someter por un pueblo infrahumano, con la connivencia del resto del planeta además?

    Sigan lloriqueando, que en eso sí que son maestros.

    El món us mira... i riu.

  4. Edmund Cooke
    26-07-2022 14:30

    Efectivament Xavi G.

    ...i encara més sorprenent el fet que els cordoba (que no fernandez de cordoba) hi pareixen documentats segons aqeusts italians al segle XV, mentre que els cardona hi figuren des del segle XVIII...Quan resulta que els cardona estan documentats fefaentment des del segle X, ocuparen llocs importants a totes les cancelleries hispàniques ( incloent les del llavors subreialme de castella), eren militars i exploradors reconeguts, eclesiastics, etc,... surten a tots els armorials medievals, ....i dels cordoba no se'n sap res de res.....en tot cas, els inventats fernandez de cordoba, amb la manipulació historia sobrevinguda a partir del 1714, quan felip V va soterrar els cardona a cardona, apropiant-se per castella i el nou estat hispànic tot els mèrits de la nació catalana durant segles liderats pels cardona de cardona...

    gens sorpenent, ja que els italians son com els castillans....han construit els seus estats moderns apropiant-se del que no és seu...típic dels fatxendes porucs !!



  5. Xavi G.
    26-07-2022 13:49

    Acabo de trobar una altra cirera blava.

    A l'enllaç italià que deixes, Edmund, els Cardona i els Córdoba comparteixen un mateix feu, Castelbottaccio.

    I ja van 1.584 cireres blaves trobades als Cordoba, cosa que indica, no ja un accident atzarós de mutació genètica, sinó que l'arbre dels Córdoba està molt, però que molt malaltet el pobre.

  6. Edmund Cooke
    26-07-2022 13:42

    Més cireres abat afarensis…. Ara de l'actual regió italiana d'Abruzzo….

    http://www.casadalena.it/Abruzzo.htm

    Si fins i tot surten els Rivera!…. Amb senyera i tot!…

    Què diria el subnormal del cuitadà albert rivera i els seus conciutadans!?….doncs el mateix que la resta d'afarensis, …. Que no es una senyera, si no camp d'or amb fages de gules….

    Vaja, però si el blasonari castillà diu que els rivera relevants, és a dir, les cases nobles, tenen origen documentat (noms, cognoms, data vitae, mèrits, etc) a catalunya, mallorca i valencia…. Ep compte!…. Però tambe hi diu que son nissagues originaries del nord oest peninsular, i com passa amb en Pelayo, ho diuen i punt, sense sustentar res des res documentalment….muy mucho principio historico cientifico panyol y olé!!!

    Au vinga abat, ballat una sardana o si vols fes un ball flamenc !….



  7. Edmund Cooke
    26-07-2022 12:10

    Pobre abat…no es poden dir mes tonteries amb menys paraules. Aquest afarensis no s'entera de res….i no es nomes castella qui ens roba…. Mireu aquest web d'heraldica italiana de la regió actual de Molise…

    http://www.casadalena.it/Molise.htm

    Tot molt metòdic i endreçat… com li agrada al merdos de l'abat….Mes ciceres vermelles….de les de debó, oi abat?….

    Si us plau, ilustrans abadot:

    1.-Com es que surten els cardona, alemany, i requesens?…nissagues catalanes potser?

    2.- Com es que en surten un fomiter dels d'aragona, amb senyeres i mes senyeres?… i res de castella, asturies i demes regnes "fantasma” hispanics?. Potser perque els catalans sí van poseeir terrotoris a la peninsula italica ?

    3.- Donat que has acceptat la falsetat de don pelayo, com expliques l'origen del regne d'asturies i els grans regnes i reis que segons diuen provenen d'aquest fals regne/principat?…

    ….sumiqueixa una mica mes bufonet meu!


  8. Antoni Abat
    26-07-2022 08:45

    Muy bien, Inmund.
    Todo muy bien documentado y metódico.
    Eres prodigioso.
    Y lo eres porque eres catalán, que es un grado superior de la evolución.
    Tiene que ser terrorífico ser sometido por un pueblo tan subnormal como el castellano.
    Desde hace más de un milenio os están robando vuestras conquistas y fundaciones por la península, el continente, el planeta y el sistema solar.
    Recuerda, un pueblo de pastores analfabetos del desierto sometiendo por los siglos de los siglos a Cataluña, faro y guía de la Humanidad.

    Mil años lloriqueando.

  9. Edmund Cooke
    25-07-2022 12:31

    ...I resulta que al final de tot qui fa cherry Picking no són els investigadors independents, que anteposen la veritat a la vanitat, si no els academistes estatals, els d'ara i els del passat, que han construït la història que ensenyen a les escoles, mitjançant la tècnica del ghost cherry Picking, és a dir, s'inventen cireres blaves, rosades, grogues, a quadres, de geometria piramidal, octogonal, multi polièdrica....tot son cireres per a ells,....menys les veritables cireres és clar....

    ...Quantes mentides que us heu empassat oi afarensis??...

  10. Edmund Cooke
    25-07-2022 12:30

    ...Taramundi, és una municipi asturià amb heràldica catalana; el tercer quart llueix escaquer dels Urgell...

    ...a la wiki no diu pas això....hom afirma que aquest quart de l'escut correspon a la família Bermudez, quan resulta que aquesta família mai ha lluit l'escaquer dels Urgell, si no una brisura en or i gules, o bé argent i gules, mai or i sable...la brisura en or i gules se la varen apropiar els Bermúdez de Castro, nisaga aquesta darrera que també s'ha apropiat en brisuna l'heràldica dels Montcada, tot fent un mix brisurat de l'heràldica dels dos casals catalans...

    D'altra banda, l'origen dels Urgell, es remunta com a mínim al segle X, amb Ermengol I, que recordem va morir a Córdoba el 1011 en campanyes de reconquesta...

    mentre que els Bermúdez no apareixen fins al regnat del suposat Alfons VI de Leon al segle XII, és a dir, dos segles més tard, mitjançant el famós Conde don Suero Bermúdez de Montaos, un noble de fantasia (tal com ara el Rei Astur Don Pelayo) que no apareix enlloc, les fites del qual son inexistents o com a mínim del tot irrellevants si les comparem amb les dels Urgell....

    és clar, per això els Urgell apareixen a l'armorial gelre, mentre que dels Bermudez no hi surt ni la B...

  11. Edmund Cooke
    25-07-2022 12:28

    Tot i que fas pena, miraré d'ajudar-te a tu, que ens consideres a tots iguals, "caspa abundante y tufo a rancio” i a la coccinel·la septempunctata que ve al xat per riure-se'n, aquí teniu més teca....

  12. Edmund Cooke
    25-07-2022 12:27

    Mira abat, ara has de continuar pensant, i plantejar-te que si Don Pelayo no va existir, tot el que hi penja molt probablement tampoc....ni principat, ni princi pet de asturies, ni origen de castellà, ni origen d'aspanya....res de res, tot un invent....

  13. Edmund Cooke
    25-07-2022 12:27

    Xavi G. Quanta raó tens!...

    Penso que ara toca congratular-nos!!

    ...Tenim un troll afarensis que no s'empassa el mite fundacional de la gran apanya de Don Pelayo!!!...Enhorabona abat!...Mira tros d'ignorant malipulador, jo ho tinc molt clar això que don Pelayo es una farsa més dels castellans....el que sembla que no ho te clar es el govern autonòmic asturià i el seu conselleiro d'educació ensenyament, ja que continua vomitant als nens escolars la mentida pelaica sense despentinar-se....que no llegeixen a Asturias, La Voz de Asturias???...Abat potser els hi has d'explicar amb ells això que dius.... desde hace más de medio siglo NINGÚN HISTORIADOR DE CARRERA sostiene que la figura de Pelayo fuera històrica” .....es a dir, que tothom del mon acadèmic està d'acord en que Pelayo no va existir mai, i si va existir, la seva participació a la historia és del tot irrelevant, si no inexistent...., bé tothom menys els asturians, oi?

  14. Xavi G.
    25-07-2022 11:54

    Pelayo no és més que la traducció/adaptació de Pilós a l'asturlleonès.

    Si hagués existit Castilla en aquells moments i hagueren adaptat/adoptat al Guifré com feren els asturians, doncs a Castella se l'hagués conegut com Pelazo.

  15. Antoni Abat
    25-07-2022 10:48

    Si no fueras tan ignorante sabrías que desde hace más de medio siglo NINGÚN HISTORIADOR DE CARRERA sostiene que la figura de Pelayo fuera histórica, y está bastante aceptado que se trata de un mito.
    Ahora te recomiendo que te leas el libro de Henry Kamen y te estudies lo que dice acerca de los mitos fundacionales de Cataluña, porque lo mismo dejas de citarlo alegremente.
    El siglo XIX acabó hace más de cien años, pero tú a lo tuyo.

  16. Edmund Cooke
    24-07-2022 20:30

    Sens dubte que la marieta necessitarà ajut quan llegueixi l'article anterior…. Ep!… escrit en panyol, muy mucho panyol

  17. Edmund Cooke
  18. Maria Garcia
    20-07-2022 14:38

    Creo que edmun Cooke, necesita ayuda,,,,,

  19. Edmund Cooke
    20-07-2022 10:48

    … dos homínids afarensis?

  20. Edmund Cooke
    20-07-2022 10:08

    Un diu que participa al xat per riure-s'en

    L'altre diu que tots (els catalans) som iguals:
    "caspa abundante y tufo a rancio”

    Podeu donar de baixa a aquests

  21. Antoni Abat
    20-07-2022 09:47

    _KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo

  22. Edmund Cooke
    20-07-2022 09:38


    "En catalán habló por vez primera la idea de la libertad moderna por boca de Eiximenis, cata- lana fue la legión de juristas que trazó la primera doctrina con raíces sociológicas de una monarquía limitada, de Cataluña surgió con Ramón Llull y con San Ramón de Penyafort la idea de misión que substituye a la de cruzada superándola en el cerrado respeto a la dignidad humana. (...)

    El principado es la patria aborigen de ese selfgovernment que hoy se quiere presentar por los anglosajones como la feliz alianza que sintetiza al imperialismo con la libertad política.(…)

    Con tales elementos (((Principado, Cortes, Monarca, Brazos, Generalidad,...))) la ordenación constitucional de Cataluña alcanzó en el siglo XIV una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo XX. (…)

    …supo sacar desde las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política, merced a corregir con tintes de mutualismo romano el juramento feudal, transformando la jerarquización férrea del derecho germánico en un diálogo entre jerarquías, en el cual el inferior no perdía su personalidad.(....)

    En Catalunya no hubo dictadores ni caudillos fundados en la fuerza de sus huestes (….)

    …la civilización universal recibió, entre otras cosas, una aportación catalana digna del máximo relieve: la consecución de la fórmula de libertad política más perfecta de la Edad Media (...)

    ..una serie de circunstancias coincidentes en tierras catalanas congregaron los ingredientes precisos para el cultivo de la rara flor de la libertad política (...)

    Catalunya conoció las fórmulas más excelentes de libertad medieval(...)

    De notar es que esta reciedumbre solidísima de la monarquía federal catalano- aragonesa de los Pedros y de los Jaimes no menoscaba en lo más mínimo la personalidad aparte de cada uno de sus componentes» (...) Porque -nunca se repetirá lo bastante- la personalidad de Cataluña se mantenía claramente perfilada, con tanta nitidez, que en la perspectiva histórica en que me es hacedero considerarla resulta una de las más antiguas naciones de Occidente”

    Francisco Elías de Tejada, Las doctrinas políticas en la Cataluña Medieval, Aymà editor, Barcelona, 1950

  23. Frede
    18-07-2022 20:36

    Sí, sí, Marieta. Com tú, que vols imposar aquest ultranacionalisme en aquestes pàgines escrivint en castellà. Com també fan els teus companys trollets. Un dels teus amics faxetes un dia va dir per aquí que escrivia com li donava la gana. Quina gràcia! Heu provat de participar, en castellà, en una pàgina web alemanya? Com ho dieu allò: "Piensa el ladrón..." No cal que ho blanquegis, tú, el Nájera, el Chicharro, etc. sou de la mateixa calanya. I a veure si un dia aportes alguna dada, dona!, que sembles catalana sempre queixant-te. Demostra que son mentida les investigacions de l'INH i no vagis repetint la mateixa cantarella, bufona.

  24. Maria Garcia
    17-07-2022 18:13

    Vallejo nareja era un loco ultranacionalista español,,,, pero vamos, si hay que decir que sois el centro de lq historia universal, y que todas las cátedras de historia de españa, portugal, francia, GB, italia y alemania mienten, y el Bilbeny ha descubierto eso, el solo,,,, vale, os, doy la razon, a mi me da igual

  25. Frede
    17-07-2022 17:41

    Marieta. No responguis tant i aprèn primer a escriure en català, maleducada, que aquesta pàgina és en català. Suposo que el teu comentari es refereix a les investigacions del vostre insuperable investigador Antonio Vallejo-Nájera que va descobrir el "gen rojo", però no, com sempre t'equivoques de mig a mig, no es refereix a això, amb l'exemple de les cireretes. Si fossis mitjanament intel·ligent i una mica menys mengeleniana, hauries vist que es refereix a l'enorme quantitat d'evidencies que indiquen una anomalia històrica. Les cireres blaves son la quantitat ingent de llibres i documents escrits pels investigadors de l'INH. De moment només s'ha contestat amb un únic pamflet, les teves bestieses i les ocurrències dels teus amics trollets. Estem a l'espera del teu llibre i, fixat tu, encara que l'escriguis en castellà el llegirem.

  26. Maria Garcia
    17-07-2022 11:33

    Te respondo, por una disfuncion en su genoma o u adn,,,, pero las cerezas son rojas,,,, al igual que los, gorilas son de oscuros,,,, por un cromosoma diferente,,,,, sale un gorila albino, uno entre un millon,,,, pero el gorila es de pelo oscuro casi negro,,,,, en fin

  27. Mir de Tost
    17-07-2022 00:11

    El més curiós (i alarmant) és que tots aquests que s'exclamen pel fet de obviar que el cirerer té les cireres vermelles, no denunciïn i investiguin, justament, com és que apareixen cireres blaves; perquè és això el fet rellevant: perquè apareixen cireres blaves ?. És això el que és significatiu en aquesta metàfora: si les cireres han de vermelles perquè apareixen les blaves ?

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34994
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Entre les primeres biografies redactades d’En Colom, tenim la de l’«italià» Paolo Giovio, que va escriure...[+]
Amb una cura i una precisió inusitades, En Paolo Pellegrino rellegeix la biografia d’En Lleonard, la contrasta...[+]
Els historiadors oficials espanyols ens asseguren que Catalunya no era un regne i que ni tan sols no existia: que...[+]