Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Quan llegeixis una biografia, tingues present que la veritat mai és publicable."
George Bernard Shaw
ARTICLES » 16-06-2015  |  CENSURA I LA MANIPULACIó
6889

El viatge esborrat del cardenal Roderic de Borja al seu bisbat de Cartagena (1485-1486)

Un autor britànic apunta que la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó fou batejada pel bisbe de València a Alcalá de Henares. En Pep Mayolas argumenta per què s’hauria esborrat aquella visita del futur papa Borja a la Península Ibèrica.

Roderic de Borja, el papa Alexandre IV (foto: wikipedia)

La primera audiència d’En Cristòfor Colom amb els Reis Catòlics va tenir lloc el dia 20 de gener de 1486 a Alcalá de Henares. La data s’escolliria no pas per atzar, sinó potser per garantir la presència de la reina Isabel, que en teoria s’estava recuperant del part de la infanta Caterina d’Aragó, futura reina d’Anglaterra, nascuda el 16 de desembre de 1485. Potser hagueren d’esperar la clausura dels fastos del bateig de la infanta, que s’havien superposat a la celebració de les festes nadalenques1 i qui sap si més enllà. En Giles Tremlett ha consultat els llibres de comptes castellanitzats del pretès tresorer de la reina, En Gonzalo de Baeza, i ens diu que Caterina “fou batejada pel bisbe de València”.2 Aquesta notícia és del tot rellevant. És per això que hem anat a buscar l’edició d’aquests comptes, que teníem a l’abast (la dels de la Torre, de 1955), i a finals de 1485 només hi sabem trobar el següent apunt: “Al obispo de Palencia, en ofrenda del bautismo de la ynfante, diez doblas, que son 3560 mrs., al dicho presçio de 365 mrs. cada una, 3650”.3 Potser ens ha passat per alt la referència a la qual al·ludeix En Tremlett, o potser, en l’edició que en tenim, algú va creure més convenient que el bisbe fos de “Palencia” i no de “València”. En Tremlett també fa constar a la bibliografia de la seva obra l’edició d’En de la Torre de 1955. Es va equivocar i va apuntar “Valencia” en lloc de “Palencia”? Sembla el més probable. Per al cas, però, és el mateix. Si es tractava d’una filla dels reis i, segons les fonts acadèmiques, la família reial s’allotjava al palau d’Alcalá del gran Cardenal d’Espanya i arquebisbe de Toledo En Pedro González de Mendoza, no hi ha volta de full: aquest hauria d’haver estat el prelat oficiant en tan magna cerimònia, o, si més no, el cap visible del protocol eclesiàstic. Quan neix la princesa Joana la Beltraneja a Madrid l’any 1462, qui la bateja és En Carrillo, l’arquebisbe de Toledo,4 com escau a una infanta reial. Què hi pinten, a Alcalá, el bisbe de Palència o el de València, el 1485? Com a molt, tant l’un com l’altre havien de ser uns distingits comparses dins la nodrida corrua de prelats que acompanyarien l’arquebisbe durant la celebració del baptisme. La coherència del nostre relat, però, ens du a fer cas de la dada que ens aporta En Tremlett: a Alcalá, qui bateja la infanta nounada és un bisbe estranger, el de València. I qui era el bisbe de València? Des de 1458 i fins a 1492, aquesta dignitat eclesiàstica estigué en mans d’En Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI. Això resulta encara més sorprenent. Roderic de Borja residia a Roma des del pontificat del seu oncle Alfons de Borja, Calixt III (1455-1458), que fou qui el nomenà cardenal, vicecanceller de la cúria romana i bisbe de València. La història ens revela que exercí el seu episcopat des de la distància, tret de la sonada visita que efectuà entre el juny de 1472 i el setembre de 1473. Després d’aquests anys, no hi ha cap altre viatge documentat del segon papa Borja a la península ibèrica: sempre romandrà a Itàlia, fins a la seva mort a Roma l’agost de 1503. Com que En Roderic no es trobava a les Espanyes, per tant ara hauríem de concloure que el bisbe de Palència fou el veritable artífex del bateig.

Es dóna, però, una circumstància especial, pels volts del naixement de Caterina. Ferran II s’havia passat més de la meitat de l’any 1485 excomunicat pel mateix Roderic de Borja.5 Pel novembre de 1484, el rei havia ordenat segrestar els béns dels Borja al Regne de València i havia detingut el fill d’En Roderic, En Pere-Lluís de Borja, en represàlia de les maniobres del futur Alexandre VI per aconseguir l’arquebisbat de Sevilla6 (quan ja posseïa els bisbats de València i Cartagena). El cardenal, en resposta a l’empresonament del seu fill, havia excomunicat el monarca. La situació s’arranjà justament a finals de l’any 1485, amb la renúncia d’En Roderic a la Seu de Sevilla, segurament a canvi de la venda de Gandia i el seu hinterland a En Pere-Lluís de Borja amb la mateixa titulació que històricament havia distingit els senyors d’aquests dominis.7 L’excomunió del rei fou llevada i el fill del cardenal valencià alliberat i ennoblit amb la dignitat de I duc de Gandia. Però a més a més, la compravenda del sugar-belt de Gandia, que es féu efectiva el 20 de desembre de 1485, anava aparellada al casament d’En Pere-Lluís amb una cosina-germana de Ferran el Catòlic, Maria Enríquez de Luna.8 En Tarsicio de Azcona, que relata l’episodi amb força detall, diu que “amb data 2 de desembre [de 1485, la Santa Seu] expedia una altra butlla que absolia els reis de totes les censures que havien contret durant el conflicte”.9 I els capítols de l’acord entre el rei i En Pere-Lluís de Borja es signaren “in villa de Alcala de Enares, die tertio mensis Desembris, anno a nativitate Domini, Millesimo Quadragentesimo octuagesimo Quinto, Regnorumque nostrorum”.10 Per bé que el rei signa per mitjà del seu secretari Lluís González i En Pere-Lluís a través del seu procurador Jaume Serra,11 notem que la butlla d’absolució dels monarques és expedida per la Santa Seu el 2 de desembre i els capítols entre les parts es signen l’endemà mateix, dia 3, a Alcalá de Henares. Entenem que això només és possible si la Santa Seu disposava d’un personatge prou qualificat per estendre la butlla el dia 2 al mateix indret on l’endemà es signaran les capitulacions. A la vista d’aquestes notícies ens demanem: podria ser que En Roderic de Borja en persona hagués vingut expressament de Roma per desencallar l’alliberament del seu fill i el retorn dels béns segrestats, treure l’excomunió al sobirà i negociar l’adquisició del ducat de Gandia i l’enllaç del nou duc amb una cosina del rei? Si fos així, el bateig de la infanta reial a càrrec del bisbe de València constituiria la cirereta del pastís en aquell ambient de crisi feliçment superada. El fet que no hagi restat cap constància d’aquesta nova estada d’En Roderic de Borja a la península ibèrica pot respondre a una doble motivació: d’una banda, silenciar l’episodi galdós en què el rei Ferran consta com a excomunicat per l’Església de Roma, i de l’altra, esborrar el fet que Caterina d’Aragó havia estat batejada amb tota pompa al seu Alacant natal i en una avinentesa extraordinària pel bisbe sempre absent, el totpoderós cardenal i vicecanceller romà Roderic de Borja. Aquest detall tan rellevant, que avui només hem sabut trobar en el llibre d’En Giles Tremlett, no seria res més que el reflex de la naturalitat: Caterina d’Aragó va néixer a Alacant i fou batejada pel bisbe de la diòcesi de Cartagena, a la qual pertanyien en aquell temps la vila d’Alacant i la ciutat d’Oriola. I és que En Roderic de Borja, ja ho hem dit, era bisbe tant de València com de Cartagena. Aquesta seu episcopal li havia estat confiada pel papa Sixte IV el 8 de juliol de 1482, i sembla evident que tres anys després, encara no l’havia visitada. A finals de 1485, en suma, l’il·lustre cardenal xativí tenia prou raons de pes per haver viatjat excepcionalment a la seva pàtria valenciana, posar fi a la gravíssima pugna personal que mantenia amb Ferran II i, de retruc, batejar la futura reina d’Anglaterra, Caterina d’Aragó.

Assistí el cardenal i vicecanceller de la cúria romana a la presentació del projecte colombí, el 20 de gener de 1486? Recordem que serà ell mateix, a mitjans de 1493 i ja com a Summe Pontífex, el papa que celebrarà l’èxit del viatge de Descoberta i dictarà les butlles Inter Caetera, del 3 de maig, revisada per una altra del mateix títol 48 hores després, el 5 de maig,12 i encara una altra, la Dudum Siquidem, del 25 de setembre, que ampliarà la concessió atorgada als Reis Catòlics sobre els territoris que es descobrissin “anant cap a Occident i Migdia, i que no estiguessin en poder de cristians, encara que fossin a les parts occidentals o meridionals i de l’Índia”.13 En base a aquestes butlles, i després de l’assessorament a càrrec dels respectius cosmògrafs, l’any 1494 es signarà el Tractat de repartiment de l’Atlàntic entre la monarquia hispànica i Portugal.

Així, si la primera audiència d’En Colom amb els reis tingué lloc a Alacant, tal com defensem, no seria res d’estrany que hagués tingut per testimoni excepcional el cap eclesiàstic de la diòcesi alacantina que era el cardenal Roderic, com a bisbe de Cartagena. No és sobrer d’anotar, ara, que per l’abril de 1493, el Procurador extraordinari designat prop d’Alexandre VI a fi de comunicar-li les faustes noves de la Descoberta seria, precisament, el nou bisbe de Cartagena,14 En Bernardino de Carvajal.15

Vist tot plegat, creiem que el bateig de la infanta Caterina per part d’En Roderic de Borja a finals de 1485 que trobem al llibre d’en Giles Tremlett fou una realitat tangible a Alacant. Una realitat, però, que s’havia d’esborrar peremptòriament per tal de situar en terres castellanes la naixença d’aquesta infanta —coneguda arreu i sempre com a Caterina d’Aragó— i la primera trobada entre els Reis Catòlics i En Cristòfor Colom.

Pep Mayolas

Bibliografia

1 GILES TREMLETT, Catalina de Aragón, Reina de Inglaterra, Crítica SL, Barcelona, 2012, p. 41.

2 Ídem, p. 40.

3 GONZALO DE BAEZA, Cuentas de Gonzalo de Baeza, Tesorero de Isabel la Católica, Edició d’Antonio de la Torre i E. A. de la Torre, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1955, tom I (1477-1491), p. 116.

4 ABELARDO MERINO, El Cardenal Mendoza, Editorial Labor SA, Barcelona, 1942, p. 50.

5 MIQUEL BATLLORI i MUNNÉ, La família Borja, Eliseu Climent, editor, València, 1994, volum IV de l’Obra Completa, p. 175.

6 LUIS SUÁREZ FERNÁNDEZ, Los Reyes Católicos. El tiempo de la Guerra de Granada, Ediciones Rialp, SA, Madrid, 1989, p. p. 134.

7 MIQUEL BATLLORI i MUNNÉ, ob. cit., p. 122.

8 XIMO COMPANY, Alexandre VI i Roma. Les empreses artístiques de Roderic de Borja a Itàlia, Tres i Quatre, València, 2002, p. 140.

9 TARSICIO DE AZCONA, OFM, Isabel la Católica, La Editorial Católica SA, Madrid, 1964, p. 445.

10 R.P. FIDEL FITA, “D. Pedro Luis de Borja, duque de Gandia” dins Estudios históricos, Establecimiento Tipográfico de Fortanet, Impresor de la Real Academia de la Historia, Madrid, 1887, Tom VI, p. 222.

11 Ídem, p. 223.

12 ANTONIO RUMEU DE ARMAS, En Colom a Barcelona, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2012, p. 87-88.

13 Ídem, p. 89.

14 Ídem, p. 87.

15 En un treball anterior identificàvem En Bernardino de Carvajal amb l’aleshores bisbe de Girona, En Berenguer de Pau. No ens desdiem d’aquella identificació, però si ens equivocàvem, hem volgut fer constar que qui s’envia davant el papa Alexandre VI també és, curiosament, bisbe de Cartagena. El treball esmentat era PEP MAYOLAS, “El bisbe de Girona, Berenguer de Pau, ambaixador al Vaticà al temps de la Descoberta” dins Fins que en Colom begui a galet, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2012, p. 79-83.



Autor: Pep Mayolas




versió per imprimir

  1. sargantana
    01-07-2015 12:46

    No pot ser que hi hagin tantes coincidències en tantes coses... Els britànics ho tenen molt clar:

    Once is happenstance (una vegada és casualitat), twice is coincidence (dos vegades és coincidència, three times is an enemy action (tres vegades és una acció enemiga)

  2. Juan Eslava Galán III
    28-06-2015 18:27

    Domingo, 2 de mayo de 2058. GRANDES HITOS DE LA HISTORIA DE CASTILLA
    Hoy: los años dorados del club ATLÉTICO DE MADRID

    El sexenio prodigioso del gran rival ciudadano del Real Madrid tuvo lugar entre los años 2009 i 2015. De la mano de un entrenador argentino de origen genovés, José Ignacio Simeone (tenía nombre de ministro de cultura por aquel entonces, pero gustaba de los apodos, como "Cholo? o "Hucha?), y de un jugador excepcional, Lionel Andrés Messi, el Atlético elevó a la perfección el típico juego italiano de toque y consiguió llevarse 14 de los 19 títulos que disputó entre 2008 y 2012. Los únicos que perdió fueron esencialmente ante el Inter de Milán y el Real Madrid de José Mourinho, el gran rival de Simeone en aquellos años trepidantes, un técnico con una concepción del juego más avanzada y mejor conocedor de los entresijos de la sala de prensa, todo un caballero de los banquillos.
    La gran suerte para el Atlético fue que en aquellos años, el presidente de la Federación Española de Futbol era un tal Ángel Villar, de quien se tienen imágenes de juventud vistiendo la elástica del antiguo Atlético Aviación. La Federación propició una cierta laxitud arbitral hacia el Atlético de Simeone, debido a ese pasado colchonero de Villar o quizá a la amistad del mismo Villar con el presidente del Atlético por entonces, el aragonés Juan Lapuerta, un provocador nato que introdujo cambios profundos en el viejo club perdedor de la capital castellana.

    Por de pronto, Lapuerta, profundo fan y amigo personal de la leyenda atlética Luís Aragonés, aragonesizó todo lo que tocó: comenzando por su propio apellido (pasó a llamarse Joan Laporta) hasta el apodo de José I. Simeone, que de ser apodado "Pepe Hucha? llegó a ser conocido como "Pep Guardiola?, que significa lo mismo pero en provenzal. Cambió el clásico zamarrón rojiblanco por una camiseta azulgrana, con segundas equipaciones de colores relucientes de dudoso gusto, e hizo componer como himno de la entidad colchonera un canto en Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental, con un estribillo que gritaba 3 veces una consigna en lengua vasca (Barsa, Barsa, Barsa!) cuyo significado se desconoce, pero constituye un claro indicador de las simpatías del desbocado Lapuerta hacia el histórico terrorismo vasco, de infausto recuerdo. Lapuerta convenció asimismo a los hinchas del Atleti para adoptar la bandera aragonesa con la cual invitaba a componer espectaculares mosaicos en el estadio del Manzanares sobretodo el día que les visitaba su rival ciudadano. El Real Madrid, el mejor club de la historia fundado por dos hermanos ingleses (los inventores del futbol), los Parrot (que en castellano se escribe Padrós), constituía una obsesión constante para Lapuerta, quien incluso mentaba los fundadores blancos en sus arengas a las decaídas huestes atléticas: "¡Al loro! ?gritaba ("Parrot? es "loro? en inglés)- que no estamos tan mal!?. Los madridistas también eran conocidos como "pericos? entre los atléticos, en clara referencia a sus fundadores, los Parrot o "loros?.

    Las batallas entre ambos clubes fueron épicas. En el sexenio dorado el Atlético acaparó la mayoría de triunfos con un juego espectacular, pero si un rival tuvo en Europa, si un club le arañó alguno de los títulos, ese fue el Real Madrid, cuya grandeza no puede describirse. La cúspide de ese enfrentamiento se vivió en Lisboa, en la final de la Champions League de 2014. Nunca una sola ciudad (Madrid) había llevado el futbol hasta lo más alto. Para conmemorar el acontecimiento, el At. Madrid aparcó por un día el azulgrana y homenajeó los colores históricos del Atlético Aviación (a su figura David Villa le sentaban mejor). "Pep Guardiola?, alopécico, se hizo un implante de pelo grasiento y se chutó uno de sus clásicos cócteles de nandrolona que hincharon su estilizada figura y realzaron sus rasgos de mafioso genovés. El Atlético ganó durante los 90 minutos, pero un gol de Sergio Ramos en el 94 demostró que la corona del futbol no se movería nunca de las sienes de su rey, el Real Madrid. La crisis que se abrió en el Atlético acabó con Lapuerta y Simeone, que se quitó el implante y se marchó al Bayern de Munich, donde languideció empecinado en conservar su apodo futbolístico de "Pep Guardiola?. Pero cual ave fénix, el Atlético resurgió en 2015 adquirido por un millonario japonés, Nobita Bartu, que fichó como entrenador a una vieja leyenda madridista, Luis Enrique, y se reforzó con un delantero uruguayo que intimidaba a las defensas con sólo abrir la boca. Los colchoneros azulgranas conquistaron el Triplete para completar el sexenio dorado del segundo club de Castilla y del mundo. Fue su bello canto del cisne. Nobita desapareció perseguido por la justicia y el Atlético perdió su "charme?? y su dinero. Volvió Lapuerta, pero ya no fue lo mismo.

    Lo curioso de todo es que ahora, en pleno 2058, el INH, una institución fanática del Principado de Girona que ya en aquellos días del sexenio se esforzaba en catalanizar todas las glorias históricas de Castilla, se ha fijado en esos seis años maravillosos del Atlético. Y como quién no quiere la cosa, subvencionada como entonces por la Generalidad Autónoma de Barcelona, la Diputación Provincial, el Consejo Comarcal y recibiendo por ley el impuesto INH que se recaudaba en cada ayuntamiento del principado, ha retocado digitalmente temporadas enteras de aquel futbol del Atlético, y pretende que aquellos triunfos fueron en realidad del Futbol Club Barcelona. La pretensión es ridícula. Como todo buen aficionado al futbol sabe, el FCBarcelona fue un club histórico que entró en decadencia después de la debacle de Atenas (1994) y acabó desapareciendo en 2003, después de 5 temporadas arrastrándose sin ganar un título y tras la ruina del club, pasto de las deudas, por la nefasta gestión económica de su último presidente, Juan Gaspart. La plantilla del Barcelona se diseminó por el futbol español de la época y algunos de sus jugadores recalaron en el Atlético de Madrid, después de un breve paso por el Ciudad Real, que también desapareció porqué el municipio prefirió dedicar los impuestos municipales a la construcción de un aeropuerto. Después de la desaparición del Barcelona, el máximo logro del futbol de la hoy República catalana en el primer cuarto de siglo XXI fue la disputa del play off de ascenso a 1ª división del Girona, el mejor club catalán de entonces, que jugaba en un campo pequeño y feo pero con un nombre con ínfulas romanas (Montilivi), y que perdió clamorosamente ante el Real Zaragoza, en una clara analogía de la superioridad histórica del reino soberano de Aragón sobre el decrépito principado de Girona.

    Pues no, señores. Ahora, el multisubvencionado INH pretende que el FCBarcelona cosechó aquellos triunfos del Atlético, que Messi se crió futbolísticamente en la ciudad condal, que Simeone era catalán y se llamaba en verdad "Guardiola", e incluso que el himno en LAPAO que hizo componer Lapuerta para el 2º club madrileño era en realidad el "Cant del Barça?, cuando todo el mundo sabe que el himno histórico del desaparecido club barcelonista era "Nunca fuimos más que un condado?. Y es que pasan los siglos, se independizan, desintegran España, pero nunca tienen bastante. Existe gente que no se cansa de hacer el ridículo.

  3. Guerau
    28-06-2015 16:56

    Felip, quant a Simona d'Alzaga, jo la compararia amb els Açagra d'Oriola, Els Açagra d'Oriola és una família prominent descendent dels Açagra navarresos, En el mateix llibre apareixen més relacions amb Ignasi de Loyola, com un personatge dit "Bastida", i un altre "Francis d'Almara", que seria Francesc d'Almenara.

  4. Felip
    28-06-2015 10:56

    Guerau, tinc recopilades les dades de la Maria d'Oriola en uns quants llibres i també apareix com a neboda apart de cosina, per exemple al llibre, Vida de S. Ignacio de Loyola de Francisco Xavier Fluvià, tom I de l'any 1753, pàg 165, ens diu: Doña Maria de Oriola, y Doña Simona de Algaza fus fobrinas vinieron à affiftirle en el Hofpital algunas noches...

    Apareix també en un llibre més antic de l'any 1655 de Danielis Bartoli, De vita et Instituto S. Ignatii societatis Iesu fundatoris, llibre V: Maria de Oriola, & Simona de Alzaga ipfius fobrinae...Però curiosament en una versió més tardana de l'any 1659 el mateix Bartoli en diu que són cosines, Maria d'Oriola, e D. Simona d'Alzaga, fue cugine.
    Evidentment com veus el cognom de Simona és Alzaga (Altzaga en basc) que és un poble de Guipúzcoa, com ho és Azpeitia i Azcoitia al costadet de Loiola (evidentment L'Oiola...L'Oriola), i tenim uns quants pobles al costat d'Oriola amb el Al: sobretot L'Almazara, L'Alcayna, L'Altonial, Alquerias, Almoradí, Almajal, etc...
    Evidentment tenim que l'any 1507 al morir la mare d'Ignasi, ell va anar al càrrec del contador de Castella Juan Velázquez de Cuéllar (Cullera), i s'envà a Arévalo (Alacant) on s'hi estaria fins l'any 1517, realitzant viatges a Valladolid (València) i mantenint-se aprop de la Cort de Ferran,

    Però després de la mort de Ferran cau en desgràcia i Ignasi va al servei del duc de Nàjera, Antoni Manrique de Lara, virrei de Navarra, curiosament casat amb Joana Folch de Cardona, germana de Ferran Folch de Cardona (II duc de Cardona) casat amb la germana de l'Antoni, Francisca Manrique de Lara, potser és que va anar a servir a la Joana de Cardona.

    Lligams realitzats després de la Conquesta de Navarra, evidentment pels seus conqueridors: el Gran Condestable Joan Ramon Folch, el seu fill Ferran, i un tal Pedro Navarro (justament aquest cognom) o sigui Pere Folch de Cardona?i van posar com a primer virrei a un tal Diego Fernández de Córdoba (seria Jaume Folch de Cardona)

    Posteriorment Ignasi és ferit per una bala de canó que passa entre les seves cames, el 20 de maig de 1521 en un episodi bèlic a Navarra, que curiosament coincideix cronològicament amb la conquesta d'Oriola en les Germanies. Les seves primeres cures les realitza a casa seva de Loyola, no seria Oriola i el van portar cap a casa seva, es que traslladar a un ferit de Navarra a Guipúzcoa deu ser coser i cantar, sobretot tenint en consideració que posteriorment el van haver de cosir.

  5. Guerau
  6. Guerau
    27-06-2015 03:22

    Maria d'Oriola una de les relacions d'Ignasi de Loyola. Amb amics a La cartoixa de Vall de crist (València) massa relacions catalanes per ser basc.

    Ignatius Loyola and the Early Jesuits: By Stewart Rose, pàg. 163

    https://books.google.es/books?id=KbJQAAAAcAAJ&pg=PA163&dq=ignatius+of+oriola&hl=es&sa=X&ei=QPiNVc6YE86v7AaAwK1g&ved=0CCAQ6AEwAA#v=onepage&q=ignatius%20of%20oriola&f=false

  7. Guerau
    27-06-2015 01:26

    De fet tot començà amb Felip II, de manera secreta sense fer-ho ni públic, Felip II és nomenat Duc de Milà entre 1540-46, i després rei de Napols el 1554, sempre en secret d'estat. el 1555 Felip II separa Nàpols de la corona catalana i ací comença la batalla de Felip II d'anar substraient els estats de la corona catalana i afegir-los al seu poder personal, és així com creix el fill de Carles, com més creix el poder de Felip II més decreix el poder dels estats catalans.

  8. guerausoler@gmx.com
    26-06-2015 17:17

    Un mapa on queda clar l'expansió de corona de Catalunya-Aragó fins a Cartagènia, 1296.

    https://es.wikipedia.org/wiki/Corona_de_Arag%C3%B3n#/media/File:Expansi%C3%B3n_peninsular_de_la_Corona_de_Arag%C3%B3n.png

  9. Guerau
    26-06-2015 15:54

    Gràcies Pep, això es una bona explicació del que va passar. Roderic de Borja el que fa es posar Cartagènia sota l'arquebisbat de València, és a dir la tarraconese, i perquè ho fa?, l'explicació lògica és que Cartagènia va estar dins el Regne de València de 1296-1300 i el període del tractat de Torrelles entre 1304-1305 fins el definitiu tractat d'Elx en que Cartagènia (de majoria de repoblació catalana) queda dins la part del regne de Múrcia castellà. Si es posa la tutela de Cartagènia a València es perquè la majoria parlava català, però en el període decisu 1516-1564, les coses canvien, Castella sobre el 1510-16 paralitza totes les repoblacions tant de Granada com de les Canàries, per la raó textualment: no hi havia repobladors castellans, no hi diu qui hi repoblava, però s'enten qui era. Oriola esdevé la segona capital política del Regne de València però la intenció era que fos Cartagènia. El 1564 Cartagènia se separa d'Oriola oficialment per raó de llengua. La parla popular de Cartagènia encara avui té molts catalanismes,

  10. Pep
    25-06-2015 20:59

    L'estiu de 1564 es crea el nou bisbat d'Oriola, fins aleshores depenent de Cartagena, i el de Cartagena s'incorpora a l'arquebisbat de Toledo. Això vol dir que fins aleshores, la diòcesi de Cartagena depenia de l'arxidiòcesi metropolitana de Tarragona. Si tot el que va trobant l'Ivan sobre la Tarraconensis es confirma, el més probable és que sigui en aquest moment de la història que es crea l'arquebisbat de Toledo per prendre la primacia al de Tarragona.

    En aquell moment, l'arquebisbe de Tarragona era l'oriolà Ferran de Lloaces, un autèntic integrista que als anys 30 va aixecar el Principat en contra seva quan era l'inquisidor general de Catalunya. En l'afany per aplicar les restriccions aprovades al Concili de Trento (desembre 1563), Ferran de Lloaces va convocar el seu concili particular abans de rebre l'ordre de Felip II, que era qui havia tutelat Trento i aleshores volia implantar l'aplicació dels decrets conciliars segons el seu criteri de forma específica i particular a cada bisbat. En Lloaces va haver de posposar la seva convocatòria fins a rebre les directrius del rei. Crec que el segon semestre de 1564 és el moment en què la primacia castellana rep el seu impuls definitiu. En Lloaces cediria documentació tarragonina -potser també de Cartagena- per anar construint la història de l'arquebisbat de Toledo, probablement inexistent fins aleshores, si atenem a les 4 províncies religioses imperants de la Tarraconensis, la Lusitania, la Carthaginensis i la Bètica. Per això el 1611 els cònsols tarragonins encara diuen que Teresa de Jesús era natural de l'Espanya Tarraconense. En la mateixa operació, en Lloaces transformaria el col·legi jesuïta d'Oriola (fundat pel fundador de la Companyia, Ignasi d'Oriola) en la universitat d'Oriola, moment en què també es transformaria la universitat d'Alacant en la d'Alcalà. Un any important, aquell 1564!

  11. Guerau
    25-06-2015 20:07

    Exacte, amb le seu rei Ardó, rei de Gothalaunia= Catalunya

  12. Guerau
    25-06-2015 17:54

    En aquest cas Cartagènia (nom original català) és un símbol polític molt gros, és la capital eclsíàstica i econòmica de la subdivisió de la tarraconense, la Cartaginense, que dominava Toleta (Toledo) nom original català. I és que Toleta va substituir Cartagènia com capital durant els visigots. La possessió de Cartagènia era vital per l'expansió catalana, i és ací on fracassa precisament.

  13. Pinipom
    25-06-2015 13:16

    Jo ja els hi regalo tota Múrcia...
    És un secarral ple de desagraïts

  14. gg
    17-06-2015 23:00

    _KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo

  15. Joaquimet
    17-06-2015 22:15

    La clau de volta de tot el final del s.XV i principis del s.XVI és amb l'epicentre a València i rodalies. Si en traiem l'entrellat veurem que tots els personatges adulterats tenen sentit i origen.
    Pep, segueixes traient suc a les taronges valencianes!!

  16. Guerau
    17-06-2015 13:13

    És Ferran II qui posa el molló definitiu del Regne entre Múrcia i València, en temps de Ferran II hi han moviments per variar la frontera tant per part de Catalunya-aragó com de Castella, hi ha guerra freda, sobretot per la situació de conquesta de Granada. A la ciutat de Cartagena al segle XV encara hi hauria majoria de catalanoparlants.

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34993
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
L'historiador Jordi Bilbeny reivindica la catalanitat del descobridor d'Amèrica amb una ruta per...[+]
A l'octubre del 1994 es va trobar a Guissona una estela ibèrica escrita amb caràcters ibèrics. En Jordi Bilbeny...[+]
Es confirma, a nivell pràctic, la tesi que els catalans eren coneguts o confosos per...[+]
Segons la història oficial, Isabel de Castella va rebre Elx i Crevillent com a dot pel seu casament amb Ferran...[+]