ARTICLES » 07-06-2021 | MEMòRIA HISTòRICA
 4698
|
In mani dei catalani!
Temps era temps Catalunya, els Països Catalans, estaven plenament reconeguts. Fins i tot aconseguiren que catalans, nacionalment catalans, ocupessin el papat. El primer papa català fou Alfons de Borja (Calixt III). El seu nebot, Roderic, també arribaria al tron de sant Pere amb el nom d'Alexandre VI. Article d'En David Garrido per a El Temps
De segur que la frase, en toscà-italià, Oh Dio, la chiesa romana in mani dei catalani! els resultarà familiar. Ha estat reproduïda a tort i a dret en articles de pelatge divers. Està atribuïda al cardenal venecià Pietro Bembo, venecià de naixement i de boqueta, car ell frisava per una llengua italiana única. Vaja! Podem dir que ell se l’empatollà. Restà encisat pel toscà, que aprengué a la cort de Lorenzo il Magnifico de Florència. Fou nomenat cardenal en 1539 i —vatua!— fou un enamorat (si només platònic o també físic seria cosa a discutir) de la Lucrècia Borja, la filla del papa català Alexandre VI. Però, en fi, tot i ser persona reconeguda un cop els Borja passaren a la història, ell —sembla— recordava aquells temps d’Alexandre VI amb la cèlebre expressió esmentada.
Però deixem Bembo, a qui únicament hom li atribueix la frase, i centrem-nos en l’època d’in mani dei catalani. Fixeu-vos, no diu in mani degli spagnoli. I oh Déu! Quan diu catalani parla, en concret de dues papes naturals de Xàtiva i el corresponent exèrcit de criats, buròcrates i militars que els servien. De Xàtiva i catalans? Ai llas! Prepareu-vos: els del prucés ja estan escagassant-se, el Ximo —el de Morella— arrufa el nas, els piolins preparen les porres, el reietó de la Sarsuela amenaça amb un altre a por ellos, oé, el pare, mentrestant, pegant-se la vida pare al golf Pèrsic i als comuns, podemos i succedanis els pilla lejos. La veritat és que, com etzibà el Galileo Galilei, eppur si muove. La terra és rodona i dóna voltes al sol, malgrat que encara hi hagi qui s’entesti a negar-ho. Doncs igual, la nació catalana és, existeix, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, a pesar dels espanyols i dels naturals catalans que —Pare, perdona’ls, que no saben el que fan— encara reneguen (per ignorància, per pusil·lanimitat, per mala bava o per omissió) quina és la seva pàtria.
Ara que encara cou el recent ridícul del Barça a Europa, als espanyols bé que els agrada fatxendejar dels èxits del futbolístic Real Madrid: 13 copes d’Europa. Cadascú s’envaneix d’allò que pot. I, si ens fiquem en matèria eclesiàstica, de papes, molts? Doncs mireu: Catalunya 2 (Calixt III i Alexandre VI), Espanya 0. N’hi ha un altre, de papa, que encara que aragonès bé podria figurar en la nòmina dels catalans, Pere Martines de Luna (Benet XIII), però, canònicament, és considerat antipapa. Deixem-ho en el 2 a 0. Quan Calixt III i Alexandre VI exerciren llur pontificat, això d’Espanya no anava més enllà d’una mera referència geogràfica, com avui parlem d’Escandinàvia, Europa o Indoxina. Ep! No descobreixo la sopa d’all i imagino que no cal afegir res més. Les societats, les nacions, són entitats diverses que transiten al llarg de la història, sotmeses a les vicissituds dels temps. A Catalunya —els Països Catalans— li tocà transitar per èpoques atziagues que la privaren de la independència política i l’annexionaren a dos estats que ni la comprenen ni —monàrquic o republicà, tant se val— la comprendran.
En època de plenitud nacional, d’independència, no existien els dubtes nacionals que el sistema de representacions espanyol i francès imposa als catalans (Catalunya = Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). Vet ací el quatriprovincialisme eixorc, desmanyotat i de fireta que malda per reduir Catalunya al seu mínim possible. És, malauradament, un sentiment de base espanyolista que predomina, fins i tot en entusiastes —s’autoproclamen ells— independentistes. Encara no han entès, i és un axioma històric, que sense el País València i les Illes no hi ha país dels catalans possible. Temps era temps, però, la concepció del país —sencer— era una altra. Eren —és clar!— els temps d’Ausiàs March, els temps de Joan Roís de Corella i la valenciana prosa, els temps quan el catalanesc brillava sense espanyol —o francès— que li bordés i enlluïa fins i tot la cort papal. El temps en què a cap mandatari catalanovalencianobalear, val a dir-ho, se li acudia anar a Madrid, com un corderet, perquè l’empresonessin. Vaja! Que ningú se m’esvaloti: algú ho havia de dir. Ah!: i Barcelona i València estaven unides, ben unides, i eren ben solidàries.
A la mort de Nicolau V, a la imatge, hi hagué un conclave convuls. Els Colonna i els Orsini, que portaven la veu cantant, no es posaven d'acord i sorgí un candidat, d'antuvi, de consens, el bisbe de València Alfons de Borja. El nou papa jurà el seu càrrec en català i des d'aleshores el català es convertí en llengua àulica a la cort pontifícia.
El 24 de març de 1455 traspassà a Roma, malalt i decebut, Nicolau V, un papa a qui sorprengué la conquesta turca de Constantinoble (29 de maig de 1453), a la qual pretengué donar resposta, però fou debades. Els estats cristians ―la Unió Europea d’aleshores― no estaven per la labor. Definitivament, l’imperi grec cristià, l’hereu de l’imperi romà oriental dels temps dels cèsars, sucumbí, i el papa morí en un estat pròxim a la desesperació pel que considerava un perill imminent, els turcs, contra l’Europa occidental. A papa mort, doncs visca el papa! Un altre en vindria. Així ha sigut des de sant Pere. Els cardenals es reuniren en conclave per elegir un successor a Nicolau V i, vaja!, aparegué la política i els interessos de part. Per enèsima vegada esclataren les disputes entre els clans romans més poderosos, els Colonna i els Orsini, amb representació entre el cardenalat. De vint-i-un cardenals, només quinze eren a Roma quan traspassà Nicolau V: Prospero Colonna (romà), Latino Orsini (romà), Domenico Capranica (del Laci), Ludovico Trevisan (venecià), Pietro Barbo (venecià), Giorgio Fieschi (lígur), Filippo Calandrini (lígur), Guillaume d’Estaing (francès), Alain de Coëtivy (francès), Juan Carvajal (castellà), Juan de Torquemada (castellà), Joan Bessarió (grec), Isidor de Tessalònica o de Kiev (grec), Antoni Cerdà (català de Mallorca) i Alfons de Borja (català de Xàtiva). Atenció!: com podeu veure, Catalunya —la de debò, no la quatriprovincial— estava ben representada al conclave, al mateix nivell que Espanya, amb dos cardenals cadascuna.
El 4 d’abril, divendres sant, es reuní el conclave i a l’endemà els cardenals votaren. Colonna versus Orsini, eren els dos favorits, però cap dels dos assolí els vots suficients. Aleshores el grup encapçalat per Prospero Colonna es decantà pel cardenal Bessarió i, en contestació, el grup de Latino Orsini el rebutjà. I així, foren passant les votacions fins que ―eureka!― els cardenals pararen atenció en la presència d’un home venerable, ja ancià, que no exhibia pretensions. Si fóra per ell, acabem aviat i ens en tornem a casa. Aquest era el catalano cardenal dels Santi Quattro Coronati i bisbe de València Alfons de Borja. Ell fou, finalment, l’elegit, candidat de consens i home a qui un dia el dominicà i sermonejador Vicent Ferrer li vaticinà: «tu seràs papa i em faràs sant». Tenia aleshores, en 1455, setanta-set anys i, en el joc d’escacs que era la política pontifícia, representava ―això pensaven els romans― un papa de transició, puix que tothom, per l’edat que tenia, li augurava un pontificat curt.
El 8 d’abril, dimarts, Alfons de Borja fou proclamat papa. Elegí el nom de Calixt. Per què Calixt? El cardenal xativí ja apuntava maneres: trià el nom en homenatge a un altre papa, Calixt II, que imposà a l’emperador Enric V el concordat de Worms (1122) que posà fi a la querella de les investidures, o sia, al plet sobre a qui corresponia investir els càrrecs eclesiàstics. Tenia ben clar, el nou papa, que no se sotmetria al poder temporal. Alfons de Borja no pretenia ser un vulgar titella de ningú, inclòs el rei Alfons «el Magnànim» a qui havia servit. Si era papa manaria i manaria de debò, sense lligams que condicionessin el seu pontificat.
Elegit papa, Alfons, convertit en Calixt III, féu un jurament públic, urbi et orbi. Atenció!: Alfons de Borja era un home cultivat, amb coneixement acurat de la llengua llatina, però no féu servir el llatí per jurar. Era doctor en ambdós drets (canònic i civil) i havia estat professor a l’Estudi General de Lleida, com també l’altre cardenal català, Antoni Cerdà. Havia servit a l’Església, al papa Benet XIII, i a l’estat, al rei Alfons IV «el Magnànim», de qui es convertí en un dels seus principals col·laboradors. Des de 1444 cardenal, la seva vida transcorregué a Roma al servei de la Santa Seu, mentre a distància regia els afers de la diòcesi de València, de la que era bisbe des del 1429. El jurament d’inici del pontificat, com transmeteren els presents, el féu en la seva llengua materna catalana. S’ha conservat, però, en versió llatina, la llengua de l’Església, però in situ el pronuncià en català. En un moment tan transcendental en la seva vida i en la història de l’Església, Alfons de Borja, Calixt III, jurà en català tornar Constantinoble a la fe cristiana i anihilar la secta demoníaca del rèprobe Mahoma.
La notícia d’un papa català ―un papa català!― aviat arribà als Països Catalans. Bé, ja sé que aleshores la pàtria d’Alfons de Borja no era denominada exactament així, però quasi. Tampoc en deien llavors Corona d’Aragó i ja veieu l’enrenou que munten els esbirros baturricos del Sr. Lambán, quan els llibres de text de les escoles que escriuen «Confederació catalanoaragonesa». Ah!: i això que ara diuen «Espanya» ni existia ni ningú l’esperava. Bé, papa català, que era com Alfons de Borja es reconeixia entre els italians i com nacionalment l’adscrivien. A València, la notícia arribà el 18 d’abril i explica Melcior Miralles (Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim) que la seu de València organitzà processons per a celebrar-ho deu dies seguits amb repic de campanes. El Consell de la Ciutat també s’uní a la celebració i acordà, el dissabte 10 de maig, il·luminar les portes de Serrans, de Quart, de Sant Vicent i de la Mar i la torre de l’Esperó, i a l’endemà diumenge fer processó seguint l’itinerari de la del Corpus.
Bé, València celebrava l’elecció d’un valencià, natural de Xàtiva (en concret de la Torre de Canals), pontífex. València ho celebrà i també ho féu Barcelona. Els consellers de Barcelona es reuniren amb el Consell de Dotze per a escriure al nou papa felicitant-lo per l’elecció. El document diu així (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Consell de Cent, Deliberacions II-9):
«E aprés fon proposat en lo dit consell com ja tots són certs de l’elecció de nostre Sant Pare, qui solia ésser cardenal de València, e és català de nostra nació, molt benivolent en aquesta ciutat. E era estat mogut entre els consellers que per ells li fos escrit, pertinentment e deguda, e ab gran recomissió de la dita ciutat e ciutadans e habitadors de aquella, e que li’n fos fet correu, e que fos escrit a algú qui fos ben servidor del dit nostre Sant Pare que li donàs la dita lletra».
Ostres!: imagineu una carta semblant del consistori de la Sra. Colau? O de l’anterior alcalde el Sr. Trias? Una carta felicitant un valencià perquè «és català de nostra nació»? En lloc d’això, però, els valencians reben plantofades i menysteniment, amb prucés o sense. I al sud del rierol de la Sènia, la brama contra Catalunya perquè hom sap, l’espanyolisme sap, que València és també Catalunya. És obvi. Aquesta és la causa de l’anticatalanisme, o més aviat antivalencianisme (aversió a la llengua i cultura pròpia dels valencians), al País Valencià i, bé, no descobreixo res de nou que ja no sàpiga qualsevol lector d’EL TEMPS.
Els romans, escandalitzats perquè un català era papa, de seguida exclamaren: Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani! Després li atribuïren la dita al Bembo. No foren els únics, puix que els catalans eren a Sicília i havien entronitzat el seu rei, rei d’Aragó també, a Nàpols. No ho negaré, al rei de valencians, mallorquins «catalans» estrictes, sards, sicilians i napolitans se li deia «rei d’Aragó». Algun problema? No pas. Al regne de Nàpols se li deia aleshores regne «de la Gran Sicília» i els napolitans no eren pas sicilians. Denominacions de l’època. Els venecians, davant l’elecció papal d’un català, restaren bocabadats, com exposa Antonio Guidobono al duc de Milà el 14 d’abril. Guidobono vaticinà que el poble romà lamentaria ser «recto da catallani» (regit pels catalans) i pel «re de loro catallani». Ep! El «rei dels catalans», el rei del papa, Alfons IV «el Magnànim». Però que s’empatolla el Guidobono? Heretgia! Els catalans no tenen rei! ―escridassen les hordes mañicas del Lambán, també les blaveres, mentre al Ximo Puig se li eriça el bisonyé. Els florentins també recelaven del nou papa perquè «regnano catalani» (regnen catalans), oh Dio!, i a Milà deien de Calixt III: «catelano, amico e partigiano et servidor stato della maestà del re di Ragona» (català, amic i partidari i servidor de la majestat del rei d’Aragó).
L'elecció de Calixt III coincidí amb l'època de plenitud nacional dels Països Catalans. El rei dels catalans estenia el seu poder a Sardenya, Sicília i Nàpols. Regnava aleshores Alfons IV el Magnànim, a la imatge.
En fi, que us diré? Valencians, «catalans» del Principat i de les Illes eren els súbdits del «rei d’Aragó» que l’ajudaren a conquerir Sicília, Sardenya i Nàpols. Els que finançaven i organitzaren les armades de l’imperi marítim del «rei d’Aragó». A Còrsega també ho intentaren però no reeixiren. Tots plegats, a Itàlia i per tota la Mediterrània, catalans. Aragó, com Madrid, no té platja. Què hi farem! No tenia platja al segle XV i no la té ara. Bé, vet ací la realitat del segle XV, a Itàlia, que aleshores no era la Itàlia estat nació amb la llengua toscana que tant li agradava al Bembo (l’italià) imposada, i també a la península Ibèrica. Una realitat ara rebatuda per l’acció ideològica de la nació estrangera que sotmet els catalani en l’actualitat, amb la pretensió d’esborrar la història que la comunitat nacional catalana ha bastit al llarg de segles. Els espanyols no volen ni que el mot «català» aparegui als llibres de text. I a À Punt, la tele valenciana sorgida de les deixalles de Canal 9, el mot «català» està desaparegut. Al segle XV i al XVI, però, s’assumia sense cap problema que Calixt III era «català de nostra nació», a Barcelona, i que Ausiàs March era «caballero valenciano de nación catalán», a València (traducció al castellà dels poemes d’Ausiàs March per Baltasar de Romaní, València, 1539).
Els valencians, doncs, no feien cares de pomes agres pel fet de ser i dir-se catalans. Els d’Oriola, per exemple, quan escriuen al rei, precisament a Alfons «el Magnànim», per la qüestió de la reivindicació d’un bisbat propi en 1433, diuen:
«Per ço que la major part e lo cap del dit bisbat és en les parts de Castella, aquell [el bisbe de Cartagena-Múrcia] se dóna a voler del rei de Castella. E per consegüent, pensar per vostra real celsitud que, a Castella e com s’atroba en lo dit bisbat tostemps, favorega e han acostumat favorir als de la nació castellana desfavorint als de la nació catalana».
Ep!: Oriola, 15 de desembre de 1433, acta del Consell oriolà. Els oriolans assumeixen conscientment que són de «nació catalana». Atenció!: al segle XV. I a Múrcia, quan anaven els oriolans, els deien ras i curt catalans: «ja ve lo català, ara pagarà», deien els funcionaris del bisbat murcians. Així ho explica Pere Bellot als seus Anales de Orihuela (1622). Vegeu: resulta que si un castellà pagava un florí, a un català (oriolà) se li exigien tres. Aquest costum espanyol de saquejar els catalans, siguin d’Oriola, de Mallorca, de Castelldefels o de Palafrugell encara perdura. En fi, catalanitat sencera, que ara obvien fins els del prucés. Com escriu l’historiador Martí de Viciana (Libro tercero de la crònica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia y su Reino, 1564): «en Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana, porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras nasciones, de los quales heredaron la lengua, coraçón, manos y obras». I si a Oriola s’anomenaven catalans, també a Xàtiva i a València. Els italians no deien catalano o catalani debades.
El pontificat de Calixt III s’allargà fins al 6 d’agost de 1458 en què morí. Ah: beatificà Vicent Ferrer, només faltaria. Roma aleshores experimentà un avalot contra els catalani del papa, però hi restà la llavor, el nebot del papa Roderic, que es convertí temps a vindre en Alexandre VI (1492-1503), l’etapa de major florida dels Borja ―dels catalans― a Roma.
La història és l’únic antídot contra la burrera, que en aquest país nostre abunda, al nord i al sud de la Sènia. No trobo raó per a amagar la història i que aquesta no sigui, com deia Ciceró, magistra vitae (mestra de la vida) i ens guiï en el present. L’assumpció del que som, del que hem estat històricament, de la nostra personalitat forjada per la història, ens dignifica i ens fa lliures. Tant de delicte té el menyspreu ahistòric del barceloní indocumentat contra els valencians, quan confon el conflicte identitari valencià amb el tot, com l’aversió de l’ase blaver que brama contra Catalunya, o darrerament les paranoies del tercerviista equidistant, encaparrat a inventar una nacionalitat valenciana separada de la catalana que mai no existí. Uns i altres, amb llurs diferències, se situen, però, sota els paràmetres de la ideologia hegemònica, la dominant, la dels a por ellos, oé!, la que el franquisme imposà a les aules en cada retrat de xiquet amb el mapa d’Espanya de fons. La ideologia que imposa que al País Valencià s’eviti aplicar el requisit lingüístic perquè els catalanoparlants no siguem discriminats per parlar la nostra llengua.
Qui té por del requisit lingüístic? Sembla que els del PSOE i Compromís molt. A Roma Calixt III parlava en català ―el seu valencià de Xàtiva― i no passava res. Els oriolans deien que eren catalans i ningú s’estripava les vestidures, era evident Aprenguem, si més no, una mica del passat. Ho dic a dretcient i apel·lant al seny, si ens estimem el país. Assumim el que som. Si no, ja veieu quin futur ens espera: ser espanyols de carcassa franquista i ofrenar glòries i diners al M. Rajoy, P. Sánchez o l’espanyolíssim de torn, als corruptes, als a por ellos, oé!, al reietó de pandereta que viu a Madrid i al pare pocavergonya instal·lat a Abu Dhabi.
23.08.2020
https://www.eltemps.cat/article/11141/in-mani-dei-catalani
Autor: David Garrido/El Temps
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Torna-li el Guerau embrutant als Borja!!
I ara també als jesuïtes, quan els jesuïtes eren aquells que defensaven als indis de l'Iguaçú tocant amb una flauta una bella melodia que encara recordo.
No pot ser això que dius, Guerau, no pot ser!!
Si els borja i els jesuïtes representen el deep state més agressiu, imagineu-vos la gran brutícia que tenim dins de la nació catalana històricament, i encara avui dia.
Si els borja i els jesuïtes representen el deep state més agressiu, imagineu-vos la gran brutícia que tenim dins de la nació catalana històricament, i encara avui dia.
Qui no haja notat res estrany des del març de 2020 fins ara, és que no ha entès com funciona la censura des de temps pretèrits, diria més, ara hi ha més censura que fa 500 anys.
Hola Punxacola.
Xavi España es un estado nación, con muchas regiones históricas.
Però els estats-nació ho encaixen moltíssim millor, Bernal. Però bé, vorem que en surt de tot açò.
Exact, Xavi. Acabes d'enunciar la clau de l'assumpte. És molt difícil encaixar el concepte de nació vuitcentista en ple segle XXI.
Guerau, no siguis tan derrotista. Es cert que la cosa està fotuda, que caldrà superar la depressió, perquè alguna cosa bona estic segur que sortirà de tot aquest "procés". No el que es somiava és clar, perquè els somnis somnis són, però sortirà avant el que els polítics que van encetar aquest procés cercaven o alguna cosa semblant. En tot cas una millora del status quo.
En unes altres condicions, unes dècades enrere, sense la pressió massiva dels mitjans televisius amb noves plataformes, internet que no existia, etc, aquesta millora seria substantiva, mentre que ara tot aquest nou món digital juga en contra nostra de forma força agressiva i no sé si les millores podran contrarestar-la com ho faria un estat sobirà.
No queda altra que superar la depressió i que la societat segueixi pressionant als polítics recordant-los el que van prometre.
Jo fins aquí sé. Més no sé.
També no perdre mai l'humor, veure la part positiva, que aquest procés, les movilitzacions, etc, no han estat en va, que la llengua segueix viva i potent. S'ha de reconèixer, sense desnonament, que s'ha de millorar MOLT I MOLT.
Els debats estèrils són els meus productius si l'estratègia és la depressió, la divisió, i l'aniquilació d'una societat o una nació,
"El marquès de Lozoya deixa clar que a Castella, «els consells [municipals] eren repúbliques independents governades per la poderosa cavalleria ciutadana, i amb prou feines hi arribava l'autoritat del rei."
¿No es esto la expresión más pura del republicanismo? Entonces en qué quedamos, en que Castilla era un reino opresor y absolutista o esto.
Qué mas da que confisques, si se os va todo en gasto público y deuda.
De moment ja tenim els milions que li acabem de confiscar al Saplana per posar la primera pedra, o tot el nou Parlament amb marbre de Carrara.
Jejeje pues mira a ver si Pujol os presta unos cuantos millones de esos que tiene en Andorra para ese proyecto.
Bé, són aquestes unes discussions estèrils. Són molts anys del "divideix i impera", que al cap i a la fi es una deformació del "divideix l'imperi" que formulà l'Atila.
El que s'ha de fer es construir, reconstruir el que un dia va ser, això és l'important. I de forma democràtica, que sempre es més llarg i costós, anar creant de nou i de mica en mica els llaços trencats que'ns agermanen, que seran els que de forma natural reconstruiran de nou la confederació i qui sap si de nou l'Imperi. Arribat el moment s'haurà de fer una nova capital, i de nova planta, entre Vinaròs i Alcanar, agafant terreny de dues bandes i esborrant la frontera, amb un port i aeroport d'última generació que connecti amb Palma en 20 minuts.
Els Valencians podran ser el que vulguin però, la seva llengua és el català.
Los valencianos no quieren ser catalanes, no insistáis, no seáis colonialistas.
Interessant notícia sobre el que creuen que és el català a la UE. https://www.racocatala.cat/noticia/52439/europa-li-diu-espanya-catala-valencia-son-mateixa-llengua?fbclid=IwAR3uzsALYwqtGU4XqBO7sQ-HkvyAAHtLk2lnggJU4NG9Gy2OMojxifiCOAo
Jo crec que van ser les elits catalanes les que van crear Madrid i la seva cort, i l'imperi, amb participació activa evidentment de les elits castellanes. La suposada castellanització és la creació d'un entorn més segur i poderós per als interessos personals i inconfessables de les elits.
Hauran de crear noves teories de la conspiració perquè les velles s'estan convertint en teories demostrables.
Tots el personatges públics i de poder utilitzaven aquest llenguatge simbòlic en l'art, la literatura, l'arquitectura, etc. al llarg de la història. No es pot banalitzar la simbologia.
No necessites Q-anons per veure coses òbvies, que s'haurien d'explicar a la universitat. Com per exemple la Iconologia que apareix en els retrats d'època d'aquest article. El retrat, crec, de Calixt tercer, Alfons de Borja, a part del prominent nas típic jueu, representa de manera exagerada i desproporcionada un ull del personatge, aquest segons la iconologia clàssica és l'ull d'Horus, l'ull del poder, el que tot ho veu, i que comunicaria de manera simbòlica que aquest personatge pertany o és dintre d'una coneixença que només tenien accés les elits cultes. Això no vol dir res en concret, però hi diu molt ja amb quin entorn es mou el personatge. L'home es comunica a través del simbolisme millor que en el llenguatge.
No sé, Guerau, no veig jo a Roderic de B., que com podem llegir aquí, va fer el seu discurs de presa de possessió en català, volent fer cap mal a l'imperi català.
Jo més bé crec que Valencia, desde el darrer terç del XV a mitjans de XVI era la cort de facte, i van venir molt de cortesà castellà cap aquí. Els cortesans d'aquí no van tenir cap problema en parlar-los en castellà, mentre qu'els castellans, prepotens e ignorants, ni en sabien ni ganes de saber el català que en tenien. Un poc com pasa ara.
Si a això li afegeixes totes les maniobres i malifetes que van continuar fent segle rere segle, cada cop més agresives, doncs arribem a l'estat actual.
Per tallar el bucle on tots teniu la vostra part de raó vaig una mica enrere i contesto al Bernal que, com sempre, igual que el Prim i el Pepsi, segueixen sense entendre que és una pàgina en català i irrompen aquí amb la finalitat de clavar la bandera de l'espanyolitat i insisteixen en la mala educació. Doncs, deia, Bernal, que molt bé, ho has captat en tota la seva extensió i profunditat. Sí, als pobles islàmics des de fa segles els denominem "moros", ves! De la mateixa manera, als pobles catalans, fa segles, els denominaven catalans, fossin de València, Sicília o Catalunya. Et felicito per haver-ho entès. És evident que la nació catalana, per les raons de tots coneguda, no ha pogut conservar la denominació en els temps moderns. Però això és de Perogrullo.
Al final el INH atrae Q-Anons como el que acaba de salir del armario. Nuestro querido Guerau
Jo, gràcies al gran Bilbeny i al gran Mayolas, he arribat a unes certes conclusions que no són definitives, però podrien apuntar una metodologia de les elits de manera global. Qui té la culpa de la nostra colonització i desfeta?, doncs el 100% els enemics de la nació catalana i el 100% els catalans, així repartidet. Sense una col·laboració des de dintre un país no es pot conquistar mai. I els Borja són casta, són elits al més alt nivell, una de les famílies més importants i influents al món i a la història d'Europa.
Guerau, ni són falsos presos polítics, ni tenien llavors res pactat i menys encara per impedir la independència, perquè la independencia a curt plaç és somiar rotllos.
Tampoc tenien res preparat, perquè el que sí van fer és mentir, però tampoc massa.
Que som una societat pactista, diria algun innocent.
Res ha canviat en 500 anys, com ara mateix, els falsos presos polítics ho tenien tot pactat amb l'estat castellà per impedir la independència. Pacte i traïció de les elits.
Recordeu el pacte dels González Mendoza, els Borja i els Trastàmara que apuntava Pep Mayolas als anys vuitanta del segle XV. doncs això. Que estava tot pactat.
Sí, conectat psíquicament al lòbul asquerre
S
Guerau, si us plau, la Inquisició Castellana a València estava allotjada en un edifici al costat dels del Borja, NO ELS DEL BORJA, ni per tant a les actuals Corts Valencianes. No hi ha cap coincidència per tant i, bé, intocable ningú, però sí inostiable, es a dir, que als Borja no se'ls pot donar d'òsties de cap de les maneres.
I, un dels infiltrats actualment són els autoanomenats partits d'esquerra, quan són en realitat la corretja de transmissió de l'opus dei i els jesuïtes.
Per ser més acurat, la inquisició estava en un edifici just al costat del palau dels borja i connectat amb el palau.
Respecte als Borja, només una dada, la inquisició a València estava allotjada al palau dels Borja, a l'actual palau de Benicarló, seu actual de les corts valencianes. Algún innocent dirà que és una coincidència. I res és intocable.
Les nacions es destrueixen des de dintre, a través de la infiltració. La llengua catalana no té cap oficialitat, la llei la tracta com una reliquia folclòrica, com una llengua de segona, perfectament substituible, als anys 80 i principis del 90 podríem haver fet com a flandes o el quebec, o finlandia o lituània, i hem seguit el camí francés-castellà, d'aniquilació total.
Les nacions es destrueixen des de dintre, a través de la infiltració. La llengua catalana no té cap oficialitat, la llei la tracta com una reliquia folclòrica, com una llengua de segona, perfectament substituible, als anys 80 i principis del 90 podríem haver fet com a flandes o el quebec, o finlandia o lituània, i hem seguit el camí francés-castellà, d'aniquilació total.
Claro, por eso en Madrid hay un monumento megalómano a las Glorias Castellanas como el rosco-parking de Barcelona.
Si hagueren estat castellans avui presidirien el congres dels diputats un a cada banda en comtes dels lleons. Els tindríem fins en la sopa.
Guerau, si us plau, et veig una mica bastant desesperat. Els Borja per a mi són intocables, les figures catalanes més enaltides que hem tingut mai. Penso que t'equivoques d'enemic. No desesperes.
Els Borja van ser els líders d'aquesta elit fenícia nostrada.
La llengua catalana bat tots els rècords mundials, fa 100 anys el parlaven el 90% a tot el territori dels països catalans, era la llengua més escopida i vilipendiada d'Europa, la de més autoodi, no servia per res, però es mantenia viva. Aquella tara psicològica de fa 100 anys ha crescut exponencialment al 3000 % avui dia. On hi manen les elits burgeses fenícies comercials i bancàries no en queda ni l'herba, és un desert i això ha estat la nació catalana des de fa 500 anys. Aquesta tara és promoguda per les elits fenícies catalanes a l'ombra. I tots el països catalans quedaran al nivell de Múrcia.
Si els historiadors acadèmics es posaren a fer feina de veritat i no sols a atacar per corporativisme, com el tal Pardal, ui, volia dir Baydal, només faria falta una petita descoberta acreditada com cal per l'academissisme, no fa falta que siguin figures senyeres com Colom o Servent, només una figura petitona, però que seria l'espurna d'una revolució.
A alguns els hi costa entendre la diferència entre els catalans del segle XV i els de la autonomia actual. Deu ser un esforç intel.lectual masa grand!
Puedes hacer una encuesta si quieres entre valencianos catalanoparlantes, a ver cuántos de ellos se identifican como catalanes.
No només ho deia el cardenal Bembo, ho deia el propi Alexandre VI quan s'adressava als de Gandia o Xàtiva, als quals anomenava catalans. D'això n'hi ha constància documental, que es troba, si no recordo mal, a l'Arxiu Reial de Barcelona des de farà no arriba als deu anys.
Sí. Y para muchos españoles de hoy (incluidos catalanes) argelinos, egipcios, sirios, marroquíes y hasta turcos son "todo moros" sin distinción. Sería deseable que alguna vez el INH aplicase un criterio, aunque solo fuera uno, homologable en el ámbito académico internacional para apoyar sus hipótesis.
Si el cardenal venecià Pietro Bembo està dient que uns papas Valencians son catalans, ras i curt, per als venecians del segle XV, els valencians son de la nació catalana. Hi ho podeu disfressar com vulgueu que, els Valencians son Catalans.
Ya están robando la historia a los valencianos. Era del reino de valencia, no del principado...
És un article molt interessant sobre aquesta frase tan famosa. Crec que va pel fet que els "italians" hi van veure un estrany en el seu pati del darrere i no podien controlar pas la seva voluntat. Només cal dir que Joan Pau II el consideraven com el papa estranger, com a primer papa no italià en 450 anys si no vaig errat
Felicitats! Un article brutal i divertit alhora. De tota manera tenim mala peça al teler. L'únic que podem fer és mantenir el record de la història i de la llengua i esperar temps millors, potser d'aquí uns segles, quan la pròpia dinàmica de la història hagi ensorrat els poders estatals que ara ens sotmeten. Jo, que soc deulofeunià, estic d'acord amb les seves teories predictives: ensorrament d'Espanya cap el 2029 i possibilitat d'una mena d'independència catalana. Tot dependrà del nivell polític català, que en tinc molts dubtes. Però el tercer (el primer va ser els ibers i el segon els comtats catalans) renaixement real de Catalunya no passarà fins d'aquí uns tres-cents o quatre-cents anys. Paciència. La Història és així de llarga i estesa en els temps.
En relació al, ai i catalani!, és ben cert. Fa una trentena d'anys vaig viure un temps a Itàlia embolicat en un projecte. Els meus companys italians no paraven de repetir-m'ho, o Dio, i catalani! en plan foteta. Vol dir que el passat català perviu en el seu record. Alguna cosa deuríem fer en aquells temps! També em volien fer reconstruir, en conya, és clar, una torre destruïda per Carles I.
En fí, les urpes de la manipulació dels Estats és allargassada, tant a Espanya com a França o Itàlia, però la memòria popular i els errors en la suplantació són inequívocs.