ARTICLES » 27-02-2019 | MEMòRIA HISTòRICA
 4619
|
L'urbanisme medieval de Tarragona seria únic a Europa
Una recent investigació apunta que la Tarragona del segle XII va ser projectada pensant en un pla ortogonal dins de l'existent muralla romana: un fet visible en l'actualitat. Notícia al 'Diari de Tarragona' de l'11 de febrer del 2019. Text traduït per En Joan Romeu.
Tarragona està prop de poder afegir un altre important aspecte patrimonial a la seva col·lecció: un descobriment que la convertiria en única en tota Europa. En aquest cas, el seu origen. El seu origen no és romà, sinó medieval. Segons recerques realitzades pel doctor en Història de l'Art Gerardo Boto, la ciutat medieval de Tarragona —que es va desenvolupar en el que avui coneixem com la ‘Part Alta’ a partir del segle XII— va ser planificada al detall mitjançant un pla ortogonal dins de les muralles romanes ja existents. Un fet que contrasta amb el que li ha succeït a la resta de les ciutats del continent, on aquestes es van replantejar aprofitant els carrers i les construccions ja edificades, tant si eren romanes, jueves com musulmanes. Que Tarragona té aquest component singular està demostrat. El que manca per aclarir és si hi ha alguna altra ciutat que també el pugui tenir: "Jo no en conec cap”, reconeix Boto.
La recerca ha estat liderada per aquest professor d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Girona, al costat de Marta Serrano, professora d'Història de l'Art a la URV, en el marc del projecte Paisatge i patrimoni identitari d’Europa, ciutats catedralícies com a rècords vius del programa ‘ Recer Caixa’. Han estat tres anys d'estudis, els resultats dels quals van ser presentats fa pocs mesos en un congrés d'art medieval. Està previst que cap a finals d'aquest any o a inicis del 2020 s’editi un llibre per donar a conèixer-ne tots els detalls.
No obstant això, ahir En Boto va explicar la troballa en “petit comitè”: a unes 30 persones que van participar en una nova edició del cicle ‘Històries Amagades’, que impulsa el Museu d’Història de Tarragona i que portava per títol: Part Alta, urbanisme medieval.
Per comprendre perquè Tarragona té aquest mètode urbanístic, En Boto va mirar cap enrere. Primer, va posar en relleu una evidència, que no deixa de tenir un punt de xocant, com és el fet que avui dia a Tarragona tan sols es conserva un carrer romà: la Rambla Vella, l’antiga Via Augusta. La resta de carrers són posteriors, siguin medievals, moderns o contemporanis.
A continuació ,va exposar que, una vegada la ciutat va deixar de tenir influència, va entrar en decadència i sense que fos dominada de ningú durant un llarg període de temps. De fet, va assegurar que “entre el segle VIII i el XII no hi ha restes de vida social continuada a la ciutat”, per la qual cosa, segons va comptar l'historiador, “Tarragona és l'únic cas que conec en què una ciutat queda buida durant 400 anys”. Segons la seva hipòtesi això és així perquè va quedar en “terra de ningú, ja que els cristians van arribar fins al Gaià, mentre que els musulmans, fins a Tortosa i Siurana, i aquesta terra tarragonina va restar al mig”, i sense ningú que en prengués un control ferm.
La ‘cana’ (1,55m) va ser la unitat de mesura que va servir com a referència per a organitzar la ciutat. La ‘cana’ de Tarragona
Un cop el poder eclesiàstic s’hi va establir al segle XII, hi va haver una “refundació, especialment en l’àmbit urbanístic”. Es va decidir ocupar la zona que hi havia dins la muralla romana perquè així resultava més fàcil de protegir i no pas la zona en la qual havien viscut els romans: l'actual Eixample. Aquest canvi d'usos del terreny va permetre estructurar-lo d'una forma molt més organitzada que no sembla
“L'urbanisme medieval té fama de ser retorçat i desordenat, però en realitat es construïa a partir d'una zona prèviament ocupada, per la qual cosa era complicat reorganitzar-lo de nou. Bo i així, a Tarragona es fa en un pla ortogonal, cosa que és una excepció”, va apuntar l'investigador..
En Boto va mostrar als assistents uns plànols d'elaboració pròpia fets a partir del mapa dels carrers de la Part Alta en la qual es reflecteix la quadrícula utilitzada a l'Edat Mitjana. L'historiador va descobrir que tot estava pensat a partir d'una unitat de mesura: el cabell blanc, equivalent a 1,55 metres: la cana. Les galeries del claustre de la Catedral, l'antiga Casa del Consell o el primer Hospital de Santa Tecla –actual Consell Comarcal—, es poden mesurar exactament a partir un determinat nombre de cabells blancs. També alguns carrers: ja sigui en amplària ja sigui en longitud.
El pla ortogonal es respectava tant en edificis oficials com residencials. Però amb el pas dels segles les normes es van anar trencant segons les necessitats, adaptant-les, fins a arribar al barri antic d’ara, el qual, tanmateix, encara conserva moltes evidències d'aquella planificació.
Font: Diari de Tarragona.
Secció: patrimoni
Autor: Elon Tost
Data: 11 de Febrer de 2019 - 09.47 hs
Traducció: Joan Romeu
Autor: Elon Tost/Diari de Tarragona
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Moltes gràcies, senyor Soldevila, i ja em perdonarà, però no aconsegueixo trobar aquesta definició en lloc de l'estimable AlcM:
CABELL m.
|| 1. Cada un dels pèls que cobreixen el cap; cast. cabello. Hac gran barba e lonchs cabells, Llull Cavall. 5. Les sues vestedures seran sos pels e sos cabells, Llull Blanq. Qui's metrà en aguait e apensadament requerrà cavaler, e'l ferrà am fust, e'l tirarà per los cabeyls, esmèn-lo per mort, cor gran onta és, Usatges 55. Si vols que cabels no't naxquen nul temps, aranqua't aquells e unta't lo loch on aquels seran ab sanch de rata pennada, Micer Johan 426. Pres lo petit fill per los cabells e tirà'ls-hi, Tirant, c. 3. Està la blanca donzella pentinant sos cabells d'or, Costa Trad. 33.
|| 2. (modernament) Conjunt dels pèls que cobreixen el cap; cast. cabello. Té por de que ja urpegen son voleyant cabell, Atlàntida vi. És un significat pres del castellà.
|| 3. ant. Pèl (en general). Hauia uns cabells debaix de les soles dels peus, Boades Feyts 145. Un cabell de la coha de un cauall, Dieç Menesc. ii, 43 vo. La coha bayxa e ferma ab gros mascle he prou cabels larchs fins a terra, Flos medic. 26 vo.
|| 4. Filament, part llarguera i molt prima d'una cosa. Especialment: a) Cadascun dels filaments que surten d'una ploma; cast. barba.—b) Arrel molt prima d'una planta; cast. barba.—c) Cadascun dels filaments que surten de la panolla de blat de moro; cast. cabello.—d) Cadascuna de les arreletes filamentoses que té la ceba tendra (Llofriu).—e) Veta que va a cada extremitat del vencill de lligar garbes i serveix per fer el nus (Sta. Margalida).—f) Cabells rossos: cadascun dels tenrums molt prims que els moltons tenen en el coll (Mall.); cast. colleja.—g) Cabell d'àngel: filaments que ocupen l'interior de certes carabasses, i dels quals es fa una confitura anomenada també cabells d'àngel.—h) Cabells d'àngel: classe de fideus molt prims (Cat., Bal.).
|| 5. Cabells, o cabells de la Mare de Déu, o cabell d'àngel: nom d'algunes espècies de plantes cuscutàcies, especialment de la Cuscuta europaea L. i de la Cuscuta epithymum Murr. (Cat., Bal.); cast. cabellos de Venus. Són plantes paràsites, filamentoses, sense fulles ni clorofila, que viuen adherides a altres plantes herbàcies o llenyoses. Comencem pels Cabells de la Mare de Deu, que en agraciats tirabuixons s'enrinxolen sovint a les mates de la farigola, Verdaguer Flors 10. a) També es diu cabell d'àngel la planta Stipa pennata (Ll.).
|| 6. Cabells de tomaní: planta cuscutàcia, Cuscuta alba (Vayreda Flór., Cadevall Flora Cat.).
|| 7. Cabells de serp: alga de filaments molt prims; planta de l'espècie Lemna minor (val.).
Loc.—a) En cabells: amb el cap descobert. Lo senyor rei... en una cadira real assegut, en cabells, vestit d'una roba de carmesí, Dietari del capellà d'Alfons V. Les donzelles en cabells fent prosessó, Tirant, c. 19.—b) Haver-n'hi (d'una cosa) com de cabells en el cap: haver-n'hi una gran multitud (Empordà).—c) Bufar cabell: acte d'arrabassar-se els nois un cabell i bufar-li, en significança de seguretat que compliran allò que han promès o pactat (Cat.); cast. pelillos a la mar.—d) Ofegar amb un cabell a qualcú: esser molt fàcil véncer-lo o apurar-lo (Maestr.). «A eixe, en un cabell l'ofegues» (Benassal).—e) Posar-se com un cabell de nina: posar-se molt bé (Mall.).—f) Venir a un través de cabell: venir prim, esser molt imminent una cosa (Mall., Men.).—g) Haver-hi un cabell: haver-hi molt poca diferència entre una cosa i una altra.—h) Fer parlar dels seus cabells: fer nom, tenir molta anomenada (Empordà). «És un home que fa parlar dels seus cabells».—i) Rossegar pels cabells: maltractar violentament (Empordà).—j) Arrabassar-se els cabells: manifestar desesperació (Mall.).—k) Partir un cabell a l'aire (Cat.), o tallar o xapar un cabell a l'aire (Mall.): esser molt intel·ligent o viu de potències.—l) Cabells verds amb llistes grogues: deslligos, disbarats (Plana de Castelló).—ll) Fer eixir a algú els cabells verds (Cast., Val.) o fer sortir cabells blancs (Mall., Men.): fer passar molta pena, provar la paciència.—m) Estar (d'algú o d'alguna cosa) fins a les rels dels cabells: estar-ne molt cansat (Mall.).—n) Dur algú pels cabells: sentir repugnància envers ell, no tenir-li gens de simpatia (Mall.).—o) Treure algú pels cabells: defensar-lo encara que no tingui defensa possible (Mall.). Ja n'embuyà de fil per treure En Lerroux i es lerrouxistes p'es cabeys, Aurora 226.—p) Estar amb els cabells drets (Mall., Men.) o amb els cabells de punta (Cat., Val., Bal.): estar espantat o pres de gran admiració.—q) No tocar els cabells damunt el cap: estar molt retgirat o temorec (Un Mall. Dicc.).
Refr.
—«Cabell ros, cabell pollós» (Cat.).
Cult. pop.—Hi ha la creença que, si tallen els cabells als infants quan encara no caminen, pot fer-los retardar el caminar o el parlar (Llofriu). A l'Urgell, hi ha qui creu que, si tallen els cabells als infants mentre Nostre Senyor està en el monument el Dijous Sant, després els cabells surten més espessos (Serra Calend. folkl. 106). A la Garrotxa hi ha la superstició que un cabell de dona que hi haja l'arrel, si el deixen dins l'aigua, al cap d'un mes haurà tornat una serp.
Fon.: kəβέʎ (Montlluís, Perpinyà, Prada, Fontpedrosa, Prats de M., Angustrina, Puigcerdà, Martinet, Capmany, Manresa, Granollers, Barc., Igualada, Sta. Col. de Q., Tarr.); kaβéʎ (occ., val.); kəβέј (Prats de M., Ripoll, Camprodon, Olot, Rupit, Bagà, Girona, Vic, Artés, St. Vicenç dels H., Penedès, Maó, Alaior, Alaró, Binissalem); сəβə́ј (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença, Llucmajor); kəβə́ј (Inca, Sóller, Ciutadella, Eiv.).
Intens.:—a) Augm.: cabellàs, cabellarro, cabellot.—b) Dim.: cabellet, cabelletxo, cabellel·lo, cabelleu, cabellí, cabellinet, cabellineu, cabellinoi, cabelló.
Etim.: del llatí capĭllu, mat. sign. || 1.
Segons el DCVB equival a uns 160 centímetres i es tracta d'una vella unitat de longitud
Què diu de cabells blancs? No ho entenc. Quina unitat de mesura és aquesta?