Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història no és factual en absolut, sinó una sèrie de judicis acceptats."
Geoffrey Barraclough
ARTICLES » 21-07-2017  |  MEMòRIA HISTòRICA
11569

La Catalunya d’abans del 1714 ens interessa avui

Comunicació d’en Lluís Botinas al 16è Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya.“Si a Catalunya només són legals les lleis paccionades a les nostres corts, el Decreto de Nueva Planta és il·legal”. Les Constitucions Catalanes són vigents.

Introducció
Gracies per deixar-me compartir el que, molt content i molt emprenyat, estic descobrint als meus 72 anys: que el Principat de Catalunya era una meravella comparat amb el Reino de Castilla d’aleshores, però també comparat amb la “Comunidad Autónoma de Cataluña” d’avui dia.

Dos juristes
Qui em va fer començar a descobrir això és un senyor del qui ara us llegeixo tres frases:

  • “La ordenación constitucional de Cataluña alcanzó en el siglo XIV una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo XX”

(aquesta persona va viure el segle XX; ara segurament diria XXI)

  • “La civilización universal recibió una aportación catalana digna del máximo relieve: la consecución de la fórmula de libertad política más perfecta de la Edad Media”
  • “Las libertades eran tan catalanas, tan entrañadas en el alma colectiva, tan peculiares, que sólo las gentes de Cataluña podían entenderlas y guardarlas”.

Sona fort i sona molt laudatori, oi? Això, si m’hagués arribat en català i signat per un català, no n’hagués fet cap cas. Per què? Doncs perquè la meva autoestima, com l’autoestima del poble català, està sota mínims després de 302 anys d’estar sotmesos. Però, afortunadament, l’autor d’aquestes frases es deia Francisco Elías de Tejada. Nascut a Madrid el 1917 i mort també a Madrid el 1978, va ser un jurista i Catedràtic de Dret, successivament, a les Universitats de Murcia, de Salamanca, de Sevilla i de Madrid. És a dir, que va anar fent carrera. Es definia a si mateix com “Extremeño de sangre andaluza y educación castellana”, i va escriure una vintena de llibres –quatre sobre la Nació Catalana, un per cada Regne[1]- i centenars d’articles.

Gràcies a ell em vaig començar a interessar pel Dret Català, i amb capítols de llibres, articles, etc., vaig confeccionar un quadern de 77 pàgines titulat: CONÈIXER I RETORNAR AL DRET CATALÀ, A LES CONSTITUCIONS CATALANES I A LES FORMES DE GOVERN CATALANES QUE VAN EXISTIR FINS 1714 i que no tenien res a veure amb les castellanes.

Tibant d’aquest fil, vaig descobrir un altre jurista, en aquest cas català: Francesc Maspons i Anglasell, mort el 1966, i que en particular té un lluminós llibret que es diu L’Esperit del Dret Públic Català. Tot això ho vaig concentrar en un fulletó de 16 pàgines titulat Conèixer els catalans d’abans de 1714, que m’agradaria que llegís tot català... i també tot no-català.

Set aspectes de les nostres Constitucions
Us diré ara set punts d’aquests que em sembla interessant situar en el centre. Perquè quan es parla d’identitat, el problema és d’on surt aquesta identitat. Si no coneixem els nostres avantpassats, difícilment podem ara situar-nos nosaltres adequadament, situar-nos en una perspectiva correcta. L’Institut Nova Història esta fent des de fa una desena llarga d’anys la tasca de recuperar l’autèntica historia de la Nació Catalana. Però això implica també recuperar com eren i com vivien els nostres avantpassats. Sembla que la població catalana era bastant reduïda –encara que menys que la que ens han fet creure, mentre que la població castellana està superexagerada- però sent una població relativament petita, les coses que vam fer són impressionants i ara estan sortint a la llum. I això vol dir que hi havia un poble amb un esperit molt especial. Doncs bé, us n’assenyalo set punts:

  • Primer. El Dret Català era totalment diferent del “Derecho Castellano” El dret català anava de baix cap a dalt, del poble lliure cap a l’Autoritat, mentre que el dret castellà anava de dalt cap a baix, del Rei cap al poble súbdit. A questes expressions que ens han imbuït com “El Rey es la ley” o “¿Qué es ley? Lo que manda el Rey” o “El que manda, manda”[2], durant vuit segles eren senzillament inconcebibles a Catalunya i a tota la Nació Catalana. Ningú aquí podia pensar així.
  • Segon. En Maspons i Anglasell utilitza una expressió que jo no havia sentit mai: “Immunitas plebis”. Doncs bé, resulta que a Catalunya hi havia “Immunitas plebis”, és a dir, immunitat del poble. No immunitat dels parlamentaris, dels ministres o del Rei, sinó immunitat del poble davant de qualsevol autoritat, fins i tot del Rei. Tot català i tota catalana –perquè aquí hi havia igualtat de drets, si se sentia víctima d’un abús d’autoritat o d’una sentència injusta, podia denunciar-la fins el nivell més elevat. (Compte! Tot el que dic és nou per a mi i cal aprofundir-ho, però em sembla molt important).
  • Tercer punt. I això xoca moltíssim actualment: al Principat i a tota la Nació Catalana no hi havia corrupció social, era impossible que hi hagués corrupció social. Per què? En primer lloc, perquè hi havia un clima de llibertat i de respecte a la justícia i a la persona totalment diferent que n’era un obstacle, i segon, perquè els càrrecs s’escollien –no sé durant quants segles; això també cal afinar-ho― per un mètode que se’n deia “insaculació”. Això volia dir que quan hi havia un càrrec a escollir, primer ―i el que ara diré és quelcom que ho podem aplicar aquí des ara mateix― s’escollia sempre en la mateixa data fixa que tothom sabia; s’ha acabat això que la data de l’elecció la posa qui està en el poder perquè la considera favorable per a continuar en el poder; així, l’elecció municipal del Consell de Cent es feia el dia de Sant Andreu, el 30 de novembre. Segon: els noms de les persones qualificades pel càrrec s’escrivien cadascun en un paper i es ficaven en un sac, eren “insaculats”. Tercer: una “mà innocent” –una criatura- treia un paper i aquell era el candidat escollit. Quart: sempre eren per un temps molt limitat. Un any els municipals, tres anys els de la Generalitat. Cinquè: els càrrecs no es cobraven. Sisè: els escollits passaven la “purga de taula” abans i després d’exercir la funció rendint compte del seu patrimoni. I setè i últim: l’escollit no podia tornar a ser candidat fins diferents eleccions posteriors. Tot això vol dir que era impossible que hi hagués corrupció social.
  • Quart punt. La conducta de les autoritats catalanes havia de ser exemplar per a tothom, incloent-hi una pluralitat molt sorprenent i ben significativa: “(...) el príncep, qui encarna la suprema autoritat de l’Estat, ha d’ésser escrupolós i fidel complidor dels seus deures “de guisa que tots hòmens, nobles e no nobles, reis i prínceps, magnats e cavallers, vilans e pagesos, mercers e mercaders, peregrins e vianants, amics e enemics, cristians e sarraïns, jueus e heretges, se pugen en ell fiar e creure".
  • Cinquè. Les nostres Constitucions recollien el costum del poble català de “portar i posseir armes ofensives i defensives de dia i de nit sense cap impediment”. Imagineu-vos tot això que se’ns ha dit del dret de cuixa, dels pagesos fets un fàstic, etc. Si tens les armes a casa, tothom anirà amb molta cura.
  • Sisè. Hi havia una dinàmica social que fomentava que cadascú contribuís amb les seves capacitats. Per exemple, periòdicament es feia una reunió de tota la comunitat on cadascú, si considerava que havia descobert una cosa o si havia posat en pràctica quelcom que considerava que podia ser útil a tothom, ho explicava i ho posava a disposició de la resta, de manera que si es considerava adequat, es pogués generalitzar.
  • I per últim ara, el setè punt. A Catalunya només eren legals les lleis que s’havien pactat, paccionat, a les Corts. Això és d’una actualitat enorme. Des del meu punt de vista, convé anar-ho assimilant bé i aprendre a aplicar-ho.

La importància de la figura de la llei paccionada com a eina legal per a la llibertat de Catalunya
Per què? Doncs perquè això ens permetria, per exemple, afirmar directament que les Constitucions Catalanes continuen vigents. No té cap sentit -ara ho entenc però també jo hi he estat ficat un parell d’anys- discutir si les Constitucions Catalanes van ser derogades o no van ser derogades.

  • Primer. Les Constitucions Catalanes no van ser derogades pel Decreto de Nueva Planta.
  • Segon. El mateix Decreto de Nueva Planta va ser derogat després dos cops pel propi Felipe-V-de-Castilla[3].
  • Tercer. I això és el que és més important, si a Catalunya només són legals les lleis paccionades a les nostres Corts, és el Decreto de Nueva Planta el que és il·legal. I, de fet, a Catalunya són il·legals totes les lleis que ens han sigut aplicades des 1714 fins avui.

De fet, d’ençà del 1714 no hi ha poble català. El que hi ha són “ciudadanos estadoespañoles” habitant en territori català. I aleshores tampoc no hi ha Universitat catalana ni Justícia catalans ni res que sigui català. És vergonyós, per exemple, dir “Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”. Nassos! És el “Tribunal Superior de Justicia Estadoespañola  en Territorio Catalán”.

Ja que les Constitucions Catalanes són vigents, APLIQUEM-LES! I aleshores es veu que són d’una actualitat increïble.

Darrera conclusió
I ja que se m’està acabant el temps, vull concloure amb el tema tabú però decisiu: estem sent genocidats. Ningú parla del GENOCIDI CATALÀ. Si hagués un concurs mundial de pobles solidaris, els catalans estaríem en el podi segur... si no en el primer lloc. Però resulta que els primers que no ens adonem que no som lliures, som nosaltres. Els barrots porten 302 posats i ja formen part del mobiliari de la casa, i a més ens estan genocidant.

I m’ha fet arribar definitivament a aquesta conclusió el fet d’entendre que els catalans d’ara estem molt més a prop dels castellans de fa tres segles que dels nostres propis avantpassats, de 30 generacions d’avantpassats. En canvi, els castellans d’ara estan molt a prop als seus antecessors castellans de fa 302 anys, totalment allunyats dels catalans de fa tres segles, i molt a prop nostre. Això vol dir que al llarg de més de tres segles els catalans hem anat sent castellanitzats, cosa que, quan es fa per la força, s’anomena genocidi. Ara el que fem és pensar en castellà i dir-ho en català. I a sobre en una llengua catalana cada cop més castellanitzada.
Gràcies!

Lluís Botinas
Impulsor del blog LA GOTA CATALANA
https://lagotacatalana.wordpress.com/
Vídeos meus:
https://www.youtube.com/watch?v=0jVOXTjJFbk 10:28 Conferència meva
https://www.youtube.com/watch?v=-hUc1voFmQ4&spfreload=5 6:24 Entrevista Carlus Camps

NOTES
[1] Entre ells: Las doctrinas políticas en la Cataluña Medieval (1950) i una Historia del pensamiento político catalán en tres volums (1963-65): Tomo I: La Catalunya clásica (987-1479). Tomo 2: Mallorca y Menorca, clásicas (1231-1479). Tomo 3: La Valencia clásica (1238-1479).
[2] Una prova que els castellans d’ara estan molt a prop dels seus antecessors que afirmaven “El que manda, manda”, és que l’actual concepció del “Derecho del Estado Español” es pot resumir en l’expressió: “Al amigo, trato de amigo; al enemigo, trato de enemigo; y al indiferente, la legislación vigente” (Joan Fonollosa, “Espanya explicada als catalans”, Dux Editorial, 2013, pg. 39), i es pot caricaturitzar molt adequadament en “el palco del Bernabeu”.
[3]En relació a la signatura del Tractat de Viena de 1725 a canvi que Carles III, ja Emperador Carles VI, renunciés definitivament a tot dret sobre la corona de la Monarquia Hispànica



Autor: Lluis Botinas




versió per imprimir

  1. Lluís Botinas
    30-11-2017 01:47

    Lamentablement, no he pogut anar seguint els comentaris a aquesta meva breu exposició. Avui he pogut dedicar unes hores a fer-ho i m'ha sorprès el desenvolupament del debat: només el primer comentari tracta del text; els tres següents en són conseqüència directa; després n'hi ha nou diguem-ne de transició; a continuació apareix "aquesta aberració lletgíssima de ‘Ull!'" –que ja ha estat substituïda per "Compte!”- que va fer abandonar la lectura al senyor Sen Jo, a qui de tot cor li demano disculpes per aquesta castellanada malgrat que als meus 73 anys m'esforço a millorar el "meu” català resultat fonamentalment de 303 anys de sotmetiment, i agraeixo qualsevol correcció que se m'indica; i gairebé tots els 49 següents són discussions que no tenen RES a veure amb el meu text i que probablement serien més adients en qualsevol altre article del Web de l‘INH.

    Considero, doncs, que hom considera correctes les importants tesis centrals que proposo, que cito literalment a continuació:
    ---‘(...) el Principat de Catalunya era una meravella comparat amb el Reino de Castilla d'aleshores, però també comparat amb la "Comunidad Autónoma de Cataluña” d'avui dia.'
    ----‘El Dret Català era totalment diferent del "Derecho Castellano” El dret català anava de baix cap a dalt, del poble lliure cap a l'Autoritat, mentre que el dret castellà anava de dalt cap a baix, del Rei cap al poble súbdit.'
    ---‘(…) a Catalunya hi havia "Immunitas plebis”, és a dir, immunitat del poble.'
    ---‘Tot català i tota catalana –perquè aquí hi havia igualtat de drets (…)'
    ---‘(...) al Principat i a tota la Nació Catalana no hi havia corrupció social, era impossible que hi hagués corrupció social.'
    ---‘La conducta de les autoritats catalanes havia de ser exemplar per a tothom (…)'
    ---‘Les nostres Constitucions recollien el costum del poble català de ‘portar i posseir armes ofensives i defensives de dia i de nit sense cap impediment”'.
    ---‘Hi havia una dinàmica social que fomentava que cadascú contribuís amb les seves capacitats.'
    ---‘A Catalunya només eren legals les lleis que s'havien pactat, paccionat, a les Corts. Això és d'una actualitat enorme.'
    ---‘(…) si a Catalunya només són legals les lleis paccionades a les nostres Corts, és el Decreto de Nueva Planta el que és il·legal. I, de fet, a Catalunya són il·legals totes les lleis que ens han sigut aplicades des 1714 fins avui.'
    ---‘De fet, d'ençà del 1714 no hi ha poble català. El que hi ha són "ciudadanos estadoespañoles” habitant en territori català.'
    ---‘Ja que les Constitucions Catalanes són vigents, APLIQUEM-LES!'
    ---‘(…) al llarg de més de tres segles els catalans hem anat sent castellanitzats, cosa que, quan es fa per la força, s'anomena genocidi. Ara el que fem és pensar en castellà i dir-ho en català. I a sobre en una llengua catalana cada cop més castellanitzada.'

    I confio que recordar-les ara reorienti els propers comentaris


    I finalment per ara, afegeixo dues observacions més:

    1.- El fet que l'ensenyament de la Història es faci en català NO vol dir EN ABSOLUT que hagi canviat el seu contingut fonamental, que continua sent la Història fabricada de fa segles per Madrid/Castilla/Estado-Español. Per exemple, que el Currículum educació secundària obligatòria digui: "El passat i el present de Catalunya en el context d'Espanya i d'Europa” no indica CAP canvi de contingut. Molt més prometedor seria que digués: "El passat del Principat com a primer Estat Constitucional Europeu independent fins al 10 de setembre de 1714 i el present de Catalunya ocupada per Madrid/Castilla/Estado-Español de l'11 de setembre de 1714 ençà”. Sense verificar-ho, afirmo rotundament –tot i que si he de rectificar, ho faré... i content!- que a cap dels llibres en català d'Història que s'utilitzen a l'ensenyament a Catalunya s'explica ni una sola de les tesis que proposo. I encara menys hi surten les investigacions pioneres de l'INH i d'altres grups.

    i 2.- En la mesura que he començat a conèixer una mica com érem els catalans https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/55-la-gota-catalana-per-conc3a8ixer-el-dret-catalc3a0-i-el-seu-principat-160427.pdf, entenc que el Principat era molt més res publica que to-tes les repúbliques d'aleshores i que totes les d'ara. Que actualment se'ns vulgui imposar –fins i tot es va incloure, dividint, a la pregunta d'un referèndum innecessari- una nova "República Catalana” –sense ni tan sols enumerar-la "Sisena”, que com a mínim significaria recuperar un fil històric secundari-, és donar l'espatlla a la continuïtat dels nostres més de mil anys d'Història, que és el que explica que encara estiguem dempeus... molt-molt-molt degenerats, però dempeus. En canvi, resulta que a les darreres Corts de 1705 nombroses vegades es parla de la República del Principat de Catalunya, és a dir, del Govern-del-Poble de la Nació-Sobirana de Catalunya. I ales-hores sí, jo sóc republicà... però d'aquesta "República del Principat de Catalunya” que JA EXISTEIX. Efectivament, després que durant segles fóssim un Estat Europeu independent, el primer Constitucional, que va establir una xarxa mundial de Virregnats i de Consulats de Mar –"el imperio donde nunca se ponia el sol”-, de 1714 ençà continuem sent, SOM, un Estat Europeu, el primer Constitucional, però ocupat per Madrid/Castilla/Estado-Español. Si nosaltres afirmem decididament i documentada que la nostra terra fa 303 anys que està ocupada, que des d'aleshores som presoners -actualment, del "Reino de España”- i que estem patint un genocidi des d'abans de 1714, l'ocupant es veurà obligat a marxar. I automàticament tornarem a ser el primer Estat Constitucional Europeu de nou independent: la República del Principat de Catalunya.

    Moltes gràcies !

  2. Antón Martín
    01-08-2017 07:50

    La catedral de Barcelona permaneció inconclusa hasta finales del siglo XIX. ¿Era entonces el comtat més pobre de Europa a la Edat Mitjana? ¿A los castellanos les llovían los doblones del cielo para financiar esas obras disparatadas? Los maestros extranjeros a los que se convocaba para las obras ¿iban por la patilla?

  3. Santo Job
    01-08-2017 07:19

    Las catedrales tienen una explicación relativamente sencilla, los concejos y obispados querían demostrar quién era mejor que el vecino, y así se ven por aquí y por allá catedrales de gran envergadura y belleza: Toledo, León, Burgos, Segovia, Sevilla (aunque es algo tardía), etc.
    Los obispos, que no dejaban de ser señores feudales, querían mostrar lo ricos y poderosos que eran, además de honrar a Dios (seamos serios, esta motivación era secundaria).
    El ejemplo más evidente de esto es la inacabada catedral de Valladolid. El obispo y el rey Felipe II querían dejar claro meridiano quién era el amo del cotarro. Le encargaron un proyecto para el cual el adjetivo faraónico es muy adecuado a Juan de Herrera y fue aprobado. La catedral iba a ser del tamaño de la basílica de San Pedro del Vaticano, pero hubo un problema, el eterno problema: los dineros. El rey estaba financiando también San Lorenzo del Escorial, y los fondos sólo llegaban para concluir uno. Entre hacer una catedral mastodóntica en la villa que le vio nacer y acabar la gran obra de su vida, un empeño tan personal, decidió acabar la gran obra de su vida. La catedral de Valladolid quedó a medio hacer, pero el proyecto era asombroso. Como dice el castellano refrán, "del dicho al hecho hay un buen trecho" (seguro que en catalán también existe la expresión).

  4. Francesc 2
    01-08-2017 01:01

    Sí, això de les catedrals ha de tenir una explicació, que jo, en la meva ignorància, no sé, ara com ara. Ho he dit moltes vegades. Algú ho hauria d'explicar bé. Molt bé. Potser són l'evidència del gran poder del país: la Mesta. Aquest és un costat de la balança --i molt important--, però hi ha l'altre, també. Jo en cap cas he volgut menysvalorar ningú ni cap territori. De cap manera. En tot cas, he aportat algunes dades que penso que expliquen millor els fets històrics. Només un petit afegit: moltíssims pobles, viles i ciutats de la Corona Catalanoaragonesa van ser cremats i ën part destruïts a la Guerra de Successió. I castells. Gran quantitat de castells. Passa que aquests castells, en el cas de la nostra nació no han estat refets. Al contrari, a poc a poc han estat esfondrats, per la incúria particular, sí. Però sobretot per la incúria de l'estat. Un exemple, el palau d'Arbeca. www.inh.cat/articles/1714-l'estrany-cas-de-la-historia-catalana-i-la-destruccio-del-castell-d'Arbeca- Salutacons i bona canícula!

  5. Antón Martín
    31-07-2017 22:27

    A las pruebas materiales más 'evidentes' y más grandes me remito (y me repito):

    El arte asturiano al completo, todo
    Colegiata románica de San Isidoro de León
    Catedral románica de Santiago
    Catedral románica de Zamora
    Catedral románica de Plasencia
    Cientos de ermitas e iglesias rurales románicas de todos los tamaños y estilos, incluido el de probada filiación catalana
    Cientos de ermitas e iglesias rurales mudéjares románicas y góticas de todos los tamaños
    Monasterio románico y gótico de Las Huelgas de Burgos
    Catedral románica y gótica de Salamanca
    Catedral románica y gótica de Plasencia
    Catedral gótica de Cuenca
    Catedral gótica de Ávila
    Catedral gótica de León
    Catedral gótica de Burgos
    Catedral gótica de Palencia
    Catedral gótica del Burgo de Osma
    Catedral gótica de Toledo
    Catedral gótica de Oviedo
    Catedral gótica de Salamanca
    Catedral gótica de Segovia
    Catedral gótica de Sevilla
    Las murallas de Ávila
    Palacio del Infantado de Guadalajara
    Castillos por todas partes, de todos los tamaños, estilos y materiales
    ...

    Y así ad infinitum. El número no tiene que ver con el genio, sino con la extensión del territorio: a más territorio, más ejemplos. En Cataluña la proporción monumental viene a ser la misma, el número total será menor, pero la intensidad es igual. Cosas de compartir una península en la que la historia, a pesar de lo que solemos creer unos y otros, ha dado tantos vaivenes que estoy seguro de que no nos reconoceríamos ni remontándonos cien años, que no son nada en términos históricos.

    Por cierto, jamás me habrás leído nada por aquí que niegue o pretenda denigrar o menoscabar el esplendor catalán que impregnó y marcó sin discusión toda la historia de la Corona de Aragón en esos siglos que mencionas. Y nadie con dos dedos de frente debería hacerlo, creo yo. Pero que los más poderosos 'imperios' pueden colapsar súbitamente es hecho probado a lo largo de los milenios. Pasó el poderío catalán recién nacido el siglo XV como pasó el castellano dos centurias después. Y con respecto a catalanes y castellanos comunes: labradores, pastoras, tejedores, criadas, alfareros, segadoras, pescadores... la gente como nosotros, en suma, aquí seguimos. Igual que caigan los imperios no merece tanto lamento. Aunque sea el tuyo o el mío.
    Si es el tuyo o el mío, mejor. Mejor si caen los dos. Nosotros, a lo nuestro.

    Salut i bones vacances.




  6. Francesc 2
    31-07-2017 16:44

    Per què acríticament? En què es contradiuen? Quines són les proves materiales i documentals de què parles? Aíxò no són opinions nostres a partir de prejudicis. Són conclusions d'historiadors: anglesos, andalusos, castellans, catalans francesos, americans. Però és que, amb tots els respectes, la situació actual dels territoris espanyols és si fa no fa la mateixa que la dels segles XVI-XVIII, llevat de Madrid. Diguem que en certa manera no podia ser altrament, per posició geogràfica i estratègica. Tots sabem quea les zones costaneres hi ha més activitat comercial i econòmica i doncs més riquesa que a les zones d'interior. Penso en l'antiga Grècia. O en la costa est i oest dels EUA respecte de l'interior del país. O Hong Kong. No és que doni per vàlides per se i a priori aquestes "cireres". Abans que res les he posades perquè les tinguem en consideració, per informar. I no, les fonts que parlen d'una postració econòmica són unes altres, no pas les mateixes. Però és que un país que al segle XV conquereix la meitat d'Itàlia,i entronca amb les principals cases d'Itàlia es fa difícil considerar-lo "prostrat". I encara més si tenim en compte la història nostra dels segles XIII i XIV, amb l'expansió per la Mediterrània que tots sabem i el comerç marítim per aquesta mar. Em sembla a mi, que cal posar un dubte raonable davant aquesta "prostració".

  7. Antón Martín
    31-07-2017 15:50

    Una ensalada de citas que extraes acríticamente de otro autor panfletario, y que se contradicen abiertamente con las pruebas materiales y documentales que nos han llegado. PRUEBAS, no opiniones a partir de prejuicios. Y por otra parte, dais todas estas 'cerezas' por válidas, pero cuando las mismas fuentes nos dan noticia de la postración económica y cultural catalana entre 1500 y 1700, entonces no, entonces es todo una falsificación. Vinga, au.

  8. Francesc 2
    31-07-2017 15:38

    No es cap fal.làcia meva, Anton, Els autors diuen el que diuen. Parlen de Castella en general. Jo només he reproduït les seves paraules.

    - Gabriel Maura Gamazo (a "El principe que murió por amor." Aldebarán Ediciones, SL 2000, Madrid 2000, p.118) "castella era el regne més pobre d'Europa quan Isabel va pujar al tron el 1474" En Maura parla de la totalitat del regne.No parla de les condicions de vida a la Vall del Duero exclusivament.

    A les Corts de 1527 de Castella "els procuradors que representaven les ciutats de Castella assenyalaren que el regne era massa pobre" ( Hugh Thomas, El imperio Español de Carlos V (1522-1558). Editorial Planeta SA Barcelona, 2012, p.116) per permetre's el malbaratament de recursos que els demanava Carles V. S'hi parla de Castella en general.

    - Pierre Vilar:"L'esperit crític ha reaccionat i ha demanat uns testimoniatges concrets, unes xifres verídiques. No és indiferent que els dos historiadors capaços de denunciar des del segle XVIII les il·lusions espanyoles sobre el passat, hagin estat els dos millors coneixedors dels arxius econòmics peninsulars, Larruga i Capmany. S'hi parla en general, aquí, d'Espanya.

    - Larraz troba a la Castella del 1500, després d'haver-la comparat a les ciutats flamenques, els vestigis inesborrables del "raquitisme" econòmic medieval. S'hi parla en general.

    - Perpiñá Grau creu que les febleses materials del centre ibèric són geogràfiques --ell en diu infraestructurals. Aquí es parla del "centre Ibèric". Però no concreta "aquest centre ibèric". Jo suposo que parla del Regne de Castella en general.

    - Henri Hauser, en una visió del món a l'alba de l'era espanyola, veu també l'economia castellana "dislocada" abans de cap efecte del flux de metalls". El misteri persisteix." Parla de l'economia castellana en general.

    - Quant a Andalusia, en Martínez Shaw declara que "per altra banda, sorpèn l'escassa influència del tràfic colonial sobre l'economia andalusa" (Carlos martínez Shaw, "Estudio preliminar" dins Antonio García-Baquero Gonzàlez, "Andalucía y la Carrera de las Índias" 1492-1824, Universidad de Granada, Granada 2002, p 10-11). Aquí s'hi parla de l'economia andalusa en general.

    - l'obra d'en William Prescott, Historia del reinado de los Reyes Católicos on destaca "la miserable condició del poble [de Castella]. S'hi parla de Castella en general.

    - "No sembla que el mercat americà exercís una atracció massa poderosa sobre la producció agrícola andalusa". Aquí s'hi parla de l'agricultura andalusa.

    - " tots els indicis avalen una interpretació pessimista (sobre l'economia andalusa en general), ja que ni els capitals afluïren a la terra (que continuà essent un símbol de prestigi social), ni s'ampliaren substancialment les terres dedicades a la labor, ni es produïren canvis significatius en la distribució dels conreus, ni s'aclimataren les plantes importades del Nou Món". (p13). S'hi parla de l'economia agrària en general.

    - "Les nostres drassanes ( d'Andalusia) sembla ser que estigueren especialitzades gairebé exclusivament en la construcció de navilis petits, de curt tonatge, pràcticament inservibles per a la travessia de l'Atlàntic, si no era en qualitat d'avisos (petites embarcacions utilitzades per a transmetre notícies). S'hi parla de les drassanes andaluses i del tipùs d'embarcacions que s'hi construïen

    - Rouco Varela qui escriu: La imatge que oferia Castella a mitjan segle XV era senzillament vergonyosa" i encara "Si contemplem l'Espanya de principis del segle XVI, com llanguia despoblada, pobre, amb la seva agricultura abandonada, la seva industria endarrerida, la seva economia a punt de fer fallida, aleshores es té instintivament la impressió que els interssos de la política nacional se sacrificaren a favor dels interessos de l'esperit més universal de la Cristiandat". En Rouco Varela diu "Espanya". Es pot deduir de les seves paraules l'Espanya en general, es clar. Però tots sabem que rere "Espanya" molt sovint es fa referència a Castella.

    - William Prescott, Historia del reinado de los Reyes Católicos on destaca "la miserable condició del poble [de Castella] i la total carència de les arts útils". S'hi destaca el poble de Castella en general.

    - Garrett Mattingly (1942) diu: "En cap altra zona d'Europa occidental eren les ciutats més dèbils i escasses ni l'Església més ama i senyora de cors i ments, tant entre rústics com entre Hidalgos [que a Castella]". S'hi parla de les ciutats de Castella en general.

    Én conclusió, tots o gairebé tots aquests autors fan referència a Castella o a Andalusia i a la seva important pobresa i, pel que fa a Andalusia, al fet que hom no va aprofitar-se del que venia d'Amèrica.

  9. Antón Martín
    31-07-2017 08:54

    ¿Ves, Francesc? He ahí un ejemplo de manual del método cerecero. Ninguno de esos autores afirma que Castilla fuera el reino más pobre de Europa. Sus comentarios se refieren exclusivamente a las condiciones de vida en el valle del Duero exclusivamente, y más en concreto a lo que luego se conoció como Castilla la Vieja. Tú coges la cereza que te viene bien, y pasas por alto que la corona de Castilla incluía el Señorío de Vizcaya, el Principado de Asturias, el Reino de Galicia, el de Murcia y el de Sevilla (Granada no estaba todavía) entre los costeros; más los reinos de Córdoba, Jaén y Toledo, y ambas Extremaduras, la leonesa y la castellana-toledana. Y toda tu argumentación se basa en esa falacia machaconamente repetida. Y luego os extraña que la comunidad científica ni siquiera se tome la molestia de rebatiros.

    No. Castilla NO era 'el reino más pobre de Europa'.

  10. Francesc 2
    30-07-2017 21:01

    Però com casen les dues afirmacions? Amb tots els respectes, Castella era el regne més pobre d'Europa, amb Andalusia inclosa, com diu en Baquero, Prescott en Vilar, Hugh T'homas, Rouco Varela, Larruga, Capmany, Perpiñá Grau, Martínez Shaw, Joseph Pérez, Gabriel Maura. Chanu, Garret Mattingly i, a més els naturals d'Andalusia no sabien fabricar vaixells de gran tonatge. Les dues fonts són irreconciliables. Fonts primàries? Ehem, Secundàries?

  11. Santo Job
    28-07-2017 20:16

    Todas las fuentes, tanto primarias como secundarias, atestiguan Palos: AGI, Patronato, 295; las crónicas de Gonzalo Fernández de Oviedo, Hernando Colón, Bartolomé de las Casas, Antonio de Herrera, Domingo de Soto, Juan de Castellanos, Hernando del Pulgar, etc.
    Todos y cada uno de los testimonios acreditan Palos, ninguno acredita Pals.
    Tampoco hay ningún tipo de documento privado (cartas particulares, cuadernos particulares, cartas diplomáticas, registros de cancillerías...) que dé testimonio de la localidad ampurdanesa.
    Con esos datos sustentados en documentación de todas partes, es lógico concluir que se trata de la villa de Palos de donde zarpó la expedición.

  12. Sen Jo
    28-07-2017 19:33

    El Colom barceloní, volia dir, és clar.

  13. Sen Jo
    28-07-2017 19:32

    Molt malament! El mètode de les cireres, Santo Job! Està aplicant el mètode de les cireres!

    Primer se seleccionen els casos favorables (Palos) i s'ometen altres casos com si no existissin (Palos de Moguer < Pals de Begur). Ja està bé!

    El bon criteri, Santo Job, exigeix estudiar TOTS ELS CASOS POSSIBLES (Pals de Begur etc.), descartar els irrellevants (tota la censura), analitzar les dades i extreure conclusions, contrastar les conclusions i analitzar què pot refutar-les (un exemple seria un document que demostrés que Colom era mort de mort natural el 1480, posem). En acabat s'ha de PUBLICAR i DIVULGAR, posar-ho a debat i no amagar res.

    Atentament,

    JO

  14. Santo Job
    28-07-2017 16:21

    Sin embargo, fíjate que Palos (lo de "de la Frontera" es un añadido del siglo XVII y el "de Moguer" es un error de Oviedo que otros siguieron) tenía puerto, marinos, aduana, y naves, entre ellas carabelas, como consta por las ordenanzas municipales de 1484.
    https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/670366.pdf
    Véanse las páginas 259 y siguientes

  15. Francesc 2
    28-07-2017 15:32

    Caravel.les no. Navilis més petits, que les caravel.les. Naus de curt tonatge, pràcticament inservibles per a la travessia de l'Atlàntic, segons diu en Garcia Baquero, pàgina 74. Aleshores, un hom pensa que això de Palos de Moguer....mau.

  16. Santo Job
    28-07-2017 14:57

    En los puertos de Andalucía se hacían naves pequeñas, como carabelas, pero para la carrera de Indias era necesario hacer galeones, que se hacían en Vizcaya y la Montaña.

    Cito a Fernández Izquierdo, "Astilleros y construcción naval en la España anterior a la Ilustración", pag. 43:

    "Durante los siglos XVI XVII, los principales astilleros españoles estuvieron situados en Orio, Pasajes, Bilbao, Deusto, Zorroza, Portugalete, Castro-Urdiales, Santoña (Colindres), Santander (Guarnizo), tuvieron menos entidad algunos situados en Asturias Galicia. Las atarazanas de Sevilla continuaron funcionando, junto pequeños astilleros en San Fernando, Sanlúcar Algeciras. En la costa mediterránea destacaba Barcelona, seguida de lejos por Valencia y Málaga. [...]
    Ya se ha indicado que la existencia de la principal materia prima utilizada en la construcción naval, la madera, era determinante en la existencia de centros productivos. La madera del sur de levante peninsular no era demasiado apta para naves atlánticas, probablemente por la mayor amplitud de sus anillos anuales, su nudosidad. En una cédula de 1593 se explica que la prohibición de que naves andaluzas fuesen la flota de Indias se debía que la madera de pino, empleada sin dejarla curar, al secarse despedía los clavos, aflojaba los pernos originaba que el casco se abriera se perdiera la embarcación.

    http://www.armada.mde.es/archivo/mardigitalrevistas/cuadernosihcn/01cuaderno/02astillerosconstrucciones.pdf

    Eufemio Lorenzo Sanz apunta lo siguiente en "Comercio de España con América", página 295:

    Después de cumplidos los dos años de plazo dados para implantar tal medida, fue preciso prorrogar la carga de navios extranjeros en Andalucía, por carencia de los nacionales (Ibid.. n." 70 y 72, año 1579). Hacia los años noventa se empezaron a construir en el Guadalquivir, Puerto de Santa María, condado de Niebla y marquesados de Gibraleón y Ayamonte, naos para el tráfico con América, aunque el resultado de las mismas fue negativo, pues se perdían todas en la travesía, debido a fabricarse con madera verde de pino, que una vez seca despedía los clavos y se aflojaban las piezas. Además con la construcción de estos navios se agotaban los montes de la costa, lo cual constituía un obstáculo para las reparaciones de las naves de la zona, así como para la terminación de las vizcaínas, dado que la mayoría de éstas llegaban sin acabar. Debido a estas causas, a partir de 1593 no se daría licencia para Indias a ningún navio construido en la zona; únicamente se autorizarían los ya fabricados para que pudiesen ir como barcos de aviso (San Lorenzo, 16-9-1593, ENCINAS: Cedulario indiano, t. IV, pp. 126-127 y Recopilación de Indias, lib. IX ,tít. XXX , ley XXI).

    https://bibliotecadigital.jcyl.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=10120721

  17. Francesc 2
    28-07-2017 02:05

    En temps de Felip II --ens informa en Mayolas, p 38-- sembla que s'intentà construir naus de més importància, però a les acaballes del regnat una pragmàtica promulgada el 1593 disposava que "no es donés registre d'Índies a cap nau fabricada en totes les costes de Sevilla, Sanlúcar, Cadis, Puerto de Santa María, ni a les del comtat de Niebla, ni marquesats de Gibraleón i d'Ayamonte. En la mateixa cpedula s'explicava que aquesta mesura tan dràstica es devia a "que la experiencia ha mostrado con haberse perdido todas las que han nabegado en dicha Carrera, los grandes inconvenientes que se siguen de hacerse allí, por que como la madera es de pino y la cortan verde y luego la asientan sin dexarla curar, en secándose la dicha madera despide el clabo con facilidad y se afloxan los pernos, de manera que qualquier tiempo que les da a estas Naos, luego se abren y pierden". Continua en Mayolas (pag39). Si no hi havia industria naviliera a Andalusia i es Felp II qui la promou, però el 1593 havia de dictar aquesta increïble i dràstica cèdula restrictiva, cal demanar-se en quines naus havien viatjat, aleshores, tots els mariners andalusos i els conquistadors extremenys que van aconseguir arribar a l'altra banda de l'Atlàntic al llarg de tot el segle XVI. En quines drassanes es van fabricar aquelles caravel.les naus i galions? Quins mestres d'aixa en van ser els artífexs?

  18. Francesc 2
    28-07-2017 01:39

    El mètode de les cireres... No sé perquè el blasmes, Santo. Aquest és el mètode a partir del qual avança el coneixement. Hi ha un seguit de fets que es poden explicar d'una manera coherent (les cireres sanes)... però no del tot (les cireres dolentes). Hi ha aspectes d'un fenomen del món que no acaben d'avenir-se amb l'explicació adduïda. Aleshores s'investiga el perquè d'aquesta dissonància, d'aquesta irregularitat i, al final, molt sovint aquestes dissonàncies obliguen a canviar el paradigma. Aleshores resulta que les cireres sanes no ho estan gaire per dins, mentre que les "dolentes" són relament molt saboroses nodridores. Així es va passar de l'explicació de Newton,de Galileu i de Kepler a la d'Einstein. Així es va passar d'explicar que totes les llengües d'Europa venien de l'hebreu, del sànscrit o del llatí a establir que la majoria d'aquestes llengües venien d'una llengua antiquíssima que com a tal ja no es parlava en el període històric: l'indoeuropeu. I que l'evolució d'aquest indoeuropeu a les llengües filles es va produir d'una manera en general regular... amb alguna irregularitat. I és a partir d'aquestes irregularitats que es va arribar a la conclusió, per exemple, que el fons més antic del funcionament d'aquesta llengua indoeuropea calia entendre'l a la manera del xinès. És a dir, sense flexió nominal ni flexió verbal. Doncs en el cas del país que va descobrir Amèrica per a Europa passa el mateix. Hi ha dissonàncies davant l'explicació més escampada. Es fa estrany l'explicació que Castella hagués organitzat i realitzat la feta de la descoberta i la colonització, ara que sabem, cada vegada amb més claredat, que el Regne de Castella era el regne més pobre d'Europa. Fa estrany, efectivament. A les Corts de 1527 de Castella "els procuradors que representaven les ciutats de Castella assenyalaren que el regne era massa pobre" ( Hugh Thomas, El imperio Español de Carlos V (1522-1558). Editorial Planeta SA Barcelona, 2012, p.116) per permetre's el malbaratament de recursos que els demanava Carles V. Naturalment, estic seguint el llibre d'en Mayolas (pp 32-33). En Mayolas reprodueix un text de Pierre Vilar( Catalunya dins l'Espanya Moderna, Curial Edicions Catalanes i Edicions 62, SA Barcelona 1979, vol 1, p.236). que paga la pena de reescriure'n fragments aquí. [...]: "la història del segle XVI espanyol --primera experiència d'una potència europea elevada a dimensions mundials-- és una història encara bastant incerta". I més endavant (p. 246) continua en Vilar: "L'esperit crític ha reaccionat i ha demanat uns testimoniatges concrets, unes xifres verídiques. No és indiferent que els dos historiadors capaços de denunciar des del segle XVIII les il·lusions espanyoles sobre el passat, hagin estat els dos millors coneixedors dels arxius econòmics peninsulars, Larruga i Capmany. Hom repren avui llurs objeccions. Larraz troba a la Castella del 1500, després d'haver-la comparat a les ciutats flamenques, els vestigis inesborrables del "raquitisme" econòmic medieval. Perpiñá Grau creu que les febleses materials del centre ibèric són geogràfiques --ell en diu infraestructurals. Henri Hauser, en una visió del món a l'alba de l'era espanyola, veu també l'economia castellana "dislocada" abans de cap efecte del flux de metalls". El misteri persisteix." Misteri, doncs..Si volem resoldre',l ens cal poder respondre, entre moltes altres preguntes, a la següent. Aquest regne, ¿era econòmicanent capaç d'organitzar una descoberta i organització i colonització continuades a l'altra banda de l'Atlàntic a partir d'una economia "raquítica i "dislocada"?. Quant a Andalusia en Martínez Shaw declara que "per altra banda, sorpèn l'escassa influència del tràfic colonial sobre l'economia andalusa" (Carlos martínez Shaw, "Estudio preliminar" dins Antonio García-Baquero Gonzàlez, "Andalucía y la Carrera de las Índias" 1492-1824, Universidad de Granada, Granada 2002, p 10-11). Més fragments "no sembla que el mercat americà exercís una atracció massa poderosa sobre la producció agrícola andalusa" (idem p. 13) o aquest" tots els indicis avalen una interpretació pessimista, ja que ni els capitals afluïren a la terra (que continuà essent un símbol de prestigi social), ni s'ampliaren substancialment les terres dedicades a la labor, ni es produïren canvis significatius en la distribució dels conreus, ni s'aclimataren les plantes importades del Nou Món". (p13). "Les nostres drassanes sembla ser que estigueren especialitzades gairebé exclusivament en la construcció de navilis petits, de curt tonatge, pràcticament inservibles per a la travessia de l'Atlàntic, si no era en qualitat d'avisos (petites embarcacions utilitzades per a transmetre notícies).

  19. Santo Job
    28-07-2017 00:27

    El obispo de Chiapas tiene dos firmas, una en latín y otra en castellano:
    Bartolomé de las Casas, obpo. [Firma en castellano]
    Bartholomeus a Casaus, eps. [Firma en latín algo aproximado].
    No era nada fuera de lo común firmar de manera distinta los documentos latinos y los vernáculos. Véanse casos como Buchmann/Bibliander, Herbst/Oporinus, Enzinas/Dryander, etc.
    En el caso del obispo, el hecho de usar la preposición "a" en vez del genitivo da a entender que él suponía "de las Casas" como una castellanización de un apellido con carácter geográfico, que es la hipótesis más aceptada.

    Lo de la dedicatoria del "conde de Barcelona" es todo un ejemplo de método de las cerezas. Se queda el autor con lo de "conde de Barcelona" prescindiendo del resto de los títulos mencionados (duque de Béjar, conde de Bañares, vizconde de La Puebla de Alcocer,señor de las villas de Curiel y Burguillos) que son todos de una misma persona, lo que hace evidente un error del cajista al haber puesto "conde de Barcelona" en vez de "conde de Benalcázar". Sería aceptable pensar otra cosa si el resto de títulos no hubiesen pertenecido a una persona sino a varias (por ejemplo: dedicado al duqué de Béjar, al conde de Saldaña, al conde de Barcelona, al señor de Bacares), pero en el caso que nos ocupa la explicación más lógica es un error de cajista.

  20. Sen Jo
    27-07-2017 23:16

    D'idiomes estrangers no vaig gaire bé, però em sembla que he entès el que diu. Faré comentaris sobre el seu missatge, Santo Job:

    El método de las cerezas es seleccionar los casos favorables omitiendo completamente la existencia de cualesquiera otros elementos [selecció edició Quixot, omissió dedicatòria Comte de BCN, selecció Palos i omissió Pals, selecció llaner genovès superheroi i omissió noble Colom de BCN, selecció edicions Celestina i omissió versions València, selecció Bartolomé i omissió firma Bartomeu Casaus, etc., etc., etc., etc, etc, etc, etc.], presentando los favorables como si fuesen los únicos existentes [cal dir res?]

    El buen criterio académico pide estudiar todos los casos posibles, descartar los irrelevantes (falsos positivos, duplicaciones, errores) [li ha falatat afegir que "descartar els del INH o els que no convenen"], analizar los datos [és clar], extraer conclusiones [depenent de les dades, és clar], contrastar las conclusiones [amb qui i què convé, segons quan] y analizar qué podría refutarlas (un ejemplo sería una gallina precámbrica para el caso de la evolución) [entesos]. Hecho esto, se manda el artículo a un revista [què hi té a veure això amb cap mètode científic? Això en tot cas és mètode publicitari] en que otros miembros del mismo sector revisan el estudio presentado, la metodología, y otras circunstancias. Si está en orden, se ve publicado como hipótesis. Si no, se ve rechazado con la argumentación de por qué se rechaza y se sugieren otros enfoques o metodologías.

    Torno demanar: quina diferència hi ha amb el que fa l'INH, si no és que l'INH sí que té en compte les hipòtesis i teories dels altres?

    I... Senyor Job, el seu segon missatge de baix (23-07-2017 11:49) m'ha fet veure la llum: el referèndum de la independència de la CAC és il·legal! Gràcies per a fer-m'ho veure. Que lúcid que és fent sorgir contradiccions!

    Atentament,

    JO

  21. Santo Job
    27-07-2017 22:42

    Sen Jo: Si no eres capaz de ver la diferencia, algo no va bien.
    El método de las cerezas es seleccionar los casos favorables omitiendo completamente la existencia de cualesquiera otros elementos, presentando los favorables como si fuesen los únicos existentes.

    El buen criterio académico pide estudiar todos los casos posibles, descartar los irrelevantes (falsos positivos, duplicaciones, errores), analizar los datos, extraer conclusiones, contrastar las conclusiones y analizar qué podría refutarlas (un ejemplo sería una gallina precámbrica para el caso de la evolución). Hecho esto, se manda el artículo a un revista en que otros miembros del mismo sector revisan el estudio presentado, la metodología, y otras circunstancias. Si está en orden, se ve publicado como hipótesis. Si no, se ve rechazado con la argumentación de por qué se rechaza y se sugieren otros enfoques o metodologías.

  22. Sen Jo
    26-07-2017 22:00

    Però aquesta bajanada del mètode de les cireres... quina diferència hi ha amb el que fa l'acadèmia?

  23. Antón Martín
    26-07-2017 09:01

    Con respecto a la nefasta gestión que se hizo en Castilla de la excelente lana de sus ovejas, hay que señalar que los inmensos rebaños siempre fueron propiedad de las oligarquías locales. Los gremios de tejedores de ciudades pañeras, como Segovia, Cuenca o Toledo, no cesaron de insistir en la necesidad de proteger el mercado local frente a la masiva importación de géneros flamencos, a los que los paños castellanos igualaban e incluso superaban en calidad, y son constantes las quejas y peticiones de amparo a la corona en ese sentido. Pero la avaricia de los grandes propietarios, más inclinados al dinero fácil e inmediato que suponía la exportación de la materia prima, dio al traste con esa incipiente industria. Castilla lo tenía todo para haberse convertido en una potencia textil: materia prima excelente, corrientes de finas y constantes aguas serranas para el abatanado y lavado de los paños, tecnología tan desarrollada como la de cualquier otro lugar de Europa y puertos por donde exportar la producción. Falló -y cómo- la ceguera y avaricia de sus clases dirigentes, que se dirían empeñadas en ahogar y desactivar cualquier intento de los artesanos por desarrollar su industria.

    En el siglo XVIII algo así pasó con la producción de lino a gran escala en Galicia, y en el XIX con ls muselinas y algodones estampados gaditanos, incipientes industrias con grandes perspectivas de triunfo que fueron abortadas merced a la exclusividad de los géneros catalanes en el mercado nacional que propició la Nueva Planta, tan dañina en lo cultural como provechosa en lo económico para Cataluña.

  24. Santo Job
    26-07-2017 02:32

    "Y pues V.M. escribe se le escriba y relate el caso por muy extenso, parecióme no tomalle por el medio, sino por el principio, porque se tenga entera noticia de mi persona, y también porque consideren los que heredaron nobles estados cuán poco se les debe, pues Fortuna fue con ellos parcial, y cuánto más hicieron los que, siéndoles contraria, con fuerza y maña remando, salieron a buen puerto."

    Esta es la frase completa en el "Prólogo del autor a un amigo suyo" del Lazarillo de Tormes. Es toda una alabanza del esfuerzo frente a los que ya recibieron todo dado. Lo de "escribe se le escriba" es una referencia a Fray Antonio de Guevara, que usa una y otra vez esa fórmula en sus Epístolas Familiares.

  25. Santo Job
    26-07-2017 02:22

    En castellano "salir a buen puerto" está recogido entre 1520 y 1570 en 6 autores: el del Lazarillo, Torres Naharro, Arce de Otálora, Antonio de Guevara, Gaspar de Carvajal, y el autor del Polindo.
    "Surgir" en el sentido naval de "arribar" o "aportar" también existe en castellano y para esas fechas lo emplean Fernández de Oviedo, Las Casas, Bernal Díaz del Castillo, Arce de Otálora, Cervantes de Salazar, Alonso de Chaves, López de Gómara, y Jerónimo Zurita.
    Retrocediendo más en el tiempo y según el CORDE, que es un corpus bastante completo pero no al 100%, parece que el primer uso corresponde a Juan Fernández de Heredia en su traducción de las Vidas Paralelas (ca. 1380).
    El verbo "surgir" en este marítimo sentido se usa tanto con la preposición "a" como con la preposición "en", siendo más frecuente esta segunda forma.
    Husmeando un poco, el CORDE me arroja 185 casos de "surgir" en sentido naval para el período 1350 a 1520.

  26. Francesc 2
    26-07-2017 01:58

    En Joseph Pérez, durant la governació d'en Cisneros. "al 1516-1517 es redactaren uns memorials per denunciar,el risc de subdesenvolupament del Regnes de Castella" (Joseph Pérez, Carlos V, Madrid, Temas de Hoy, 1999; pàg 28) Pep Mayolas ob. cit pàg 30.

  27. Francesc 2
    26-07-2017 01:46

    "Con fuerza y remando salieron a buen puerto". La frase forma part d'un context en què l'autor explica com, amb esforç i feina, un individu qualsevol es pot arribar a fer un lloc en la vida.La frase en castellà, diu tot el contrari del que vol dir: que amb esforç sempre s'arriba a bon port. L'error es perceptible i es comprèn si tenim en compte un original on hi havia escrit. "amb força i traça remant SORGIREN a bon port". Com molt be indica en Rico " la imatge de la vida com a aèdua travessia marítima era trivialíssima, naturalment". Naturalment era trivialíssima en països marítims. "Sorgir" es la forma catalana medieval emprada majorment en l'argot nàutic per dir "arribar o fondejar". En Colom se'n fa un tip, al seu diari de Bord, de fer sorgir les naus en un altre port. (la Vida de Llàtzer de Tormos estudi preliminar d'en Jordi Bilbeny, pàgina 259-260) i referència Alcover-Moll segona entrada per "sorgir". Exemples de Desclot, Llull Tirant Pere terç, llibre del Consolat de Mar.

  28. Santo Job
    26-07-2017 01:39

    Lo de "nueve meses de invierno y tres de infierno" se dice de la meseta norte, fundamentalmente de Burgos, ciudad de la cual se dice a día de hoy que "tiene dos estaciones: el invierno y la del tren". Por supuesto ambos casos no son más que refranes coloristas ampliamente exagerados aunque con una base someramente real.
    También estás mezclando a este respecto climático el reino de Castilla con la Corona de Castilla. Poco tienen que ver los climas de Burgos y Sevilla o los de León y Córdoba. La corte no estaba sólo en la meseta norte, también estaban continuamente por el centro y el sur, que distan mucho de esa imagen del invierno y el infierno.
    Castilla, cuando suben al trono Isabel y Fernando, estaba en una situación muy delicada tras el desgobierno de Enrique IV y las exacciones de los nobles como Juan Pacheco: rentas reales enajenadas, una corona poco respetada, guerras varias, etc. Los católicos monarcas se pusieron rápidamente manos a la obra y con muchos esfuerzos consiguieron poner las cosas en orden.
    El asunto de la Mesta es harina de otro costal. La lana era un negocio muy lucrativo, pero no deja de ser exportar materia prima, un producto sin valor añadido. Ahí está la diferencia entre Flandes y Castilla: la segunda vendía materias primas, mientras que la primera vendía productos manufacturados de alta calidad (paño y tapices). No fomentar la transformación de la lana en tejidos fue un error de bulto.

  29. Francesc 2
    26-07-2017 01:07

    Quant al suposat itinerari reial: nueve meses de invierno y tres de infierno, com correspon al clima continental de Castella. Amb aquest clima passar-se tot el regnat amunt i avall... doncs costa de creure....
    Quant a la situació econòmica de Castella: "segons d'on Gabriel Maura Gamazo, duc de Maura i biògraf del malaurat príncep Joan, Castella era el regne més pobre d'Europa quan Isabel va pujar al tron a la fi del 1474( Gabriel Maura Gamazo, El príncipe que murió de amor, Aldebarán Ediciones SL, 2000, Madrid, 2000, p.118). L'aposta dels Reis Catòlics per privilegiar els ramaders de la Mesta en detriment d'un tracte just als agricultors va incorporar la sentència del Duc de Maura al refranyer popular, que reflectia el malestar dels camperols tot remugant que "Dos Santos y un Honrado tienen el reino arruïnado. Feien referència, es clar, a la Santa Inquisició, la Santa Hermandad i l'Honrado Concejo de la Mesta (Marques de Lozoya, Historia de España, Salvat Editores SA, Barcelona 1967 tom III p. 201). Pep Mayolas, València Capital de les Espanyes i seu del Reis Catòlics, Llibres de l'ïndex (2016), pàgina 28.


  30. Santo Job
    25-07-2017 23:56

    Tampoco nos olvidemos de que se juntó una generación excepcional en ese tiempo, la generación nacida en torno a la fecha de aparición de la imprenta: Fernando, Isabel, Fonseca Ulloa, Colón, y el Gran Capitán, sobresalientes todos ellos en sus respectivas facetas aunque seguro que me dejo más de uno en el tintero.

  31. Santo Job
    25-07-2017 23:51

    Castilla pasó por un siglo XV malísimo: reyes malos, autoridad real bajo mínimos como consecuencia de las mercedes enriqueñas, nobles que facían e desfacían a su antojo (Luna, Iranzo, Pacheco), guerras por doquier (implicándose en la guerra civil catalana, guerras civiles en Castilla, nobles levantiscos)...
    Su buen trabajo les costó a Isabel y Fernando poner orden en la Corona de Castilla, pero como diría el autor del Lazarillo, "con fuerza y maña remando salieron a buen puerto".

  32. Francesc 2
    25-07-2017 21:58

    Anton, els paràgrafs que he reproduït no són de gent de l'INH. l'autor d'algun d'aquests segur que hi és del tot contrari. I els autors diuen el que diuen. Això cal tenir-ho també en compte.

  33. Joan Català
    25-07-2017 17:44

    _KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo

  34. Antón Martín
    25-07-2017 13:27

    Exacto, Francesc. La idea de Castilla a la que se recurre obsesivamente en el INH se corresponde con la elaboración literaria de la generación del 98, que son los verdaderos inventores de ese concepto tan útil para la poesía como inexacto desde el punto de vista histórico. No está de más recordar que ese grupo de escritores procedían casi todos de lo que entonces se llamaba 'periferia'. O sea, que la construcción de la imagen de Castilla como páramo desolado y decadente, incapaz de generar nada positivo pero de una belleza salvaje e intensa, es obra de autores vascos (Maeztu, Unamuno, los Baroja), andaluces (los Machado, Villaespesa, Ganivet), valencianos (Azorín, Blasco Ibáñez), gallegos y asturianos (Valle, Menéndez Pidal), etc. Vamos, que los castellanos propiamente dichos apenas tuvieron que ver en el asunto como sujetos, más bien siendo objetos-víctima.

    La Historia, entendida desde una perspectiva científica, es otra cosa.

  35. Francesc 2
    25-07-2017 12:27

    Sí, Anton. És això de les catedrals el que no m'acaba de lligar amb el panorama que pinten aquests historiadors i, sigui dit de passada, el que pinten els escriptors del 98. Jo, ara com ara, no hi sé trobar el desllorigador. Qui les va finançar? Quan? Com? Res de raça i res de subnormalitzada..

  36. Antón Martín
    25-07-2017 10:25

    Ya sabes que el uso indistinto de be y uve -incluso de la u- era bastante común en la escritura castellana. El apellido Jaraba es aún hoy común en Lebrija, patria chica del gramático, y usualmente se usa con la grafía normalizada, al igual que el pueblo zaragozano de donde procede en última instancia: Jaraba, con be; por eso me ha salido así, pero quizá sea más correcto transcribirlo a la antigua como apuntas. Cala es otro apellido extendidísimo actualmente en esa ciudad sevillana.

  37. Santo Job
    25-07-2017 10:01

    Antón, creo que Jarava habría que escribirlo con uve. No es la primera vez que veo ese apellido y en los otros dos casos está escrito Jarava. Se trata de Juan de Jarava, traductor al castellano de algunas obras (libros de Cicerón, los Apotegmas de Erasmo, el herbario de Leonhart Fuchs) y Hernando de Jarava, teólogo y probablemente tío de Juan.

  38. Antón Martín
    25-07-2017 09:51

    Tal era la postración moral y económica de Castilla en esos siglos, que los rudos castellanos -raza cruel y subnormalizada- tuvieron que aguardar a que los ovnis diseminasen por su territorio la catedral de Burgos, la de Sevilla, la de Toledo, la de Segovia, a Antonio Martínez de Cala y Jaraba (un alienígena listísimo que escribió la primera gramática de una lengua neolatina bajo el seudónimo de Elio Antonio de Nebrija), y les prestasen sus potentes ordenadores para traducir en un periquete la excelsa e ingente producción literaria catalana, luz y guía del Occidente Cristiano.

    Uno nunca sabe si reír o llorar.

  39. Albert Fortuny
    25-07-2017 09:29

    les cireres....
    Si una sola cirera no compleix la llei de la gravitació universal, s'ha de canviar la teoria i fer-ne un altre, com pot ser la teoria de la relativitat.
    No menysprear la cirera.
    A més resulta que el cistell de fruita es ple de préssecs manipulats genèticament, i clar, als "Drs Moreau" els agrada mes jugar a fer el préssec que remenar les cireres.
    Com deia la trinca ... tu ja m'entens....
    Salut!

  40. Francesc 2
    24-07-2017 19:40

    Aquest paisatge es exactament el que reflecteixen els escriptors de la generació del 98.

  41. Francesc 2
    24-07-2017 19:31

    Sí, però poc,maluradament. Ferran II d'Aragó el Catòlic de Pere Català i Roca, Pierre Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna,; Ferran Soldevila, història de España. J. Vicens Vives "Política del rey católico en Cataluña" (1940), , Ernest Belenguer "Ferran el Catòlic (1998), Jaume Vicens Vives "Els Trastàmares" 1961. M'agradaria molt llegir "Estado e iglesia en la España del siglo XVI" ((2001) d'en Rouco Varela qui escriu: La imatge que oferia Castella a mitjan segle XV era senzillament vergonyosa" i encara "Si contemplem l'Espanya de principis del segle XVI, com llanguia despoblada, pobre, amb la seva agricultura abandonada, la seva industria endarrerida, la seva economia a punt de fer fallida, aleshores es té instintivament la impressió que els interssos de la política nacional se sacrificaren a favor dels interessos de l'esperit més universal de la Cristiandat". Això reflecteix més Castella que no pas la Nació Catalana..O l'obra d'en William Prescott, Historia del reinado de los Reyes Católicos on destaca "la miserable condició del poble [de Castella] i la total carència de les arts útils". O l'obra d'en Pierre Chaunu. "La España de Carlos V, las estructuras de una crisis" Ediciones Península, Barcelona 1976. Escriu en Chaunu. "Qualsevol que fos el pes global de Castella al 1500, es impossible deixar de veure l'avenç tècnic de l'Espanya Mediterrània. [...] Castella fou una colònia de l'Espanya Mediterrania. En Garrett Mattingly (1942) diu: "En cap altra zona d'Europa occidental eren les ciutats més dèbils i escasses ni l'Església més ama i senyora de cors i ments, tant entre rústics com entre Hidalgos [que a Castella]".

  42. Santo Job
    24-07-2017 18:48

    Francesc,
    serias dudas tengo de que en ese libro se impugnen ese tipo de documentos que alego que son prueba palmaria de la itinerancia de la corte. Son muchos documentos tanto hispanos como extranjeros los que testimonian esos hechos. Algunas de esas pruebas documentales se custodian en el ACA, el cual no creo que pongáis en duda.

  43. Antón Martín
    24-07-2017 17:17

    No, si al final todo esto no va a ser más que un ardid para vender libros. Tot per la botiga.

    ¿Y tú, Francesc? Además del libro de Mayolas, ¿has manejado alguna otra documentación?

  44. Francesc 2
    24-07-2017 16:58

    Santo, però no t'has llegit el llibre per fer aquesta afirmació. Primer cal llegir el que explica diguem-ne la part contrària, a continuació pensar-hi, després treure'n una conclusió i finalment explicar argumentadament la conclusió.

  45. Santo Job
    24-07-2017 16:43

    Una proposición tan atípica como la de Mayolas sólo se puede hacer si se sigue el método de las cerezas, a saber: seleccionar cuidadosamente la documentación que apoya una propuesta y omitir toda la demás.
    El tema de proponer una corte fija en Valencia contradice todos los documentos cancillerescos de la época correspondientes a ambas cancillerías, a los autores contemporáneos, testimonios procedentes de archivos privados de la nobleza, relaciones de viajeros extranjeros, papeles de cancillerías extranjeras, etc. Todo, en resumen. Dudo que se argumente adecuadamente que todo ese tipo de testimonios sean falsos.

  46. Joan Català
    24-07-2017 15:45

    Ara entenc per què estem com estem i per què per ser considerat un bon català has de tenir avantpassats castellans. Als que no en tenim cap ens consideren poc menys que fatxes.

    Donec Perficiam!

    ·X·

  47. Francesc 2
    24-07-2017 15:42

    Gràcies, Antón. Igualment. Sí, és cert, segueixo un llibre que entenc capital en la història d'Espanya. València, capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics, d'en Pep Mayolas. Tota la cosa aquesta de la itinerància d'en Ferran i la Isabel és cosa de l'innominable... Felip I de Catalunya i II de Castella i el seu aparell distorsionador. Francament, crec que us l'hauríeu de llegir, ni que sigui per refutar-lo.

  48. Antón Martín
    24-07-2017 13:43

    Te limitas a repetir los falaces argumentos del INH, Francesc, y claro, así no entiendes absolutamente nada.

    Que tinguis bones vacances.

  49. Santo Job
    24-07-2017 13:43

    Francesc, la corte de Castilla tardó más en establecrrse como corte fija, pero las itinerantes eran una cosa corriente en la Edad Media en todas partes: Francia, Inglaterra, el Sacro Imperio, etc
    En el caso de Castilla está perfectamente atestiguada su itinerancia tanto por las datas tópicas de los documentos de la cancillería, como por las crónicas castellanas, crónicas extranjeras, relatos de viajeros que pasaban por Castilla, etc. Todo indica que era una corte que se movía de un lado a otro, y nada en absoluto indica que se estuviesen quietos en un sitio como sugieres del Palacio del Real de Valencia.

  50. Francesc 2
    24-07-2017 02:21

    És que això de Guadulupeeeee, uns reis que es passegen per Castella, sense tenir una cort fixa. En fi que no paren d'anar amunt i avall pel Regne més pobre d'Europa. i en canvi amb prou feines s'aturen en un regne seu immensament més ric, com el Regne de València o el Principat de Catalunya. Bufff,,,, Fa de mal acceptar, fa de mal creure,no? I és que, a veure ni el rei de França nio el rei de Nàpols ni el rei de Portugal, ni el rei d'Anglaterra tenien aquesta fal·lera viatgera. Per què ells sí? Els anglesos tenien territoris conquerits com Irlanda o Gal.les i bàsicament tenien un palau I els francesos també tenien molts territoris conquerits i es queden a casa seva: al Louvre. I el papa de Roma també. I el de Nàpols, com deia. Només es traslladaven quan hi havia un conflicte bèl.lic, una majoria d'edat o presidir unes corts. Per quins set sous havien de ser diferents, els Catòlics? Amunt i avall, amunt i avall. Els reis errants. Però és que ni Felip II ni els que vingueren després fins a dia d'avui no van fer això. Ni els Catòlics. Que vivien al palau dels Vivers de València i, per això ha estat convenientment i diligentment destruíts fins als seus fonaments. Com de fet la ciutat d'Alacant, que, segons tinc entès, el més antic que té és un ajuntament del segle XVIII. Mau, mau i remau. .

  51. Santo Job
    23-07-2017 22:35

    Sin embargo, Francesc, ya se enseñan las instituciones catalanas y otros elementos similares en los institutos de Cataluña, como queda patente en el currículum que he enlazado.
    Veo que pones "de Guadalupe" junto a sentencia arbitral, como dudando de que se hubiese hecho allí. Si te interesa, se conserva el original de la sentencia en el Archivo de la Corona de Aragón (ACA, Generalitat, perg. 745), así como el registro de la cancillería (ACA, Cancillería, Registros, 3549, fols. 156 v. a 175 r.).
    Si el rey hubiese estado en otro lugar, por otro nombre se conocería la sentencia, pero en esa fecha se da el caso de que estaba con la reina Isabel en Santa María de Guadalupe.

  52. Francesc 2
    23-07-2017 21:47

    Anton, no hem de revisar cap referència perquè estem parlant del el que ens van ensenyar a la secundària i al BUP, també a finals dels setanta i començaments dels vuitanta. I el que ens van ensenyar és el que t'he dit. És una cosa del passat i ja no el podem canviar.Va ser així i ja està: els concejos, las siete partidas i el fuero juzgo. i la mesta. Res de les característiques fonamentals dels òrgans de poder com el Consell de Cent ni de la Generalitat, ni dels consolats de mar, ni de l'establiment de la banca pública de Barcelona ni dels virreis, ni les vegueries, ni l'organigrama político/institucional del país, ni dels usatges ni dels furs ni una somera visió dels trets més bàsics de les Constitucions catalanes, com l'articulista ens ha fet avinent..A tu et van ensenyar tot això o algunes coses de les que he dit? De la revolta dels remences sí i de la sentència arbitral dita de "Guadalupe" també.Però estem parlant dels Reis Catòlics i tots sabem quin paper atorga la història oficial als Reis Catòlics. En canvi, de la guerra de la Generalitat contra Joan II res de res.

  53. Santo Job
    23-07-2017 20:16

    Francesc, Antón: Aquí está un currículum reciente de la Generalitat en lo tocante a Geografía e Historia para la ESO. Los contenidos al respecto de lo que aquí se toca están mencionados de la página 22 a la 25:

    http://xtec.gencat.cat/web/.content/curriculum/eso/curriculum2015/documents/ANNEX-6-Ambit-social.pdf

    Ahí se menciona explícitamente lo de las instituciones catalanas y algunas cosas más. Disfrutad de la lectura.

  54. Antón Martín
    23-07-2017 19:09

    Insisto, los planes de estudios en materia histórica han cambiado mogollón desde los años 60/70. Revisad el curriculum de la pública de hoy. Yo, que pasé el bachillerato a principios de los 80, SÍ que estudié someramente -como todo lo demás, las instituciones castellanas también se trataban superficialmente- la administración de la Corona de Aragón, tanto antes como después de la unión dinástica, revueltas de payeses incluidas. Los que hayáis estudiado todo el ciclo educativo bajo el franquismo deberías revisar vuestras referencias, porque da la impresión de que seguís con la Enciclopedia de Santiago Rodríguez.

  55. Francesc 2
    23-07-2017 18:06

    Sí, precisament això mateix que dius tu, Santo, és el que apreníem nosaltres: Fuero Juzgo, Siete Partidas i els concejos castellans.. Res de les Consttitucions catalanes.Ni citar-les. No sabíem res del Consell de Cent ni de la Generalitat fins al 1714. Apreníem els rudiments de l'organització administrativa castellana.

  56. Santo Job
    23-07-2017 17:00

    Tampoco te creas que en las escuelas del resto de la península nos enseñaban gran cosa sobre el ordenamiento jurídico (audiencias, chancillerías, etc) o los procedimientos de las Cortes. Se mencionaban de pasada algunos hitos legislativos o conceptos generales pero para de contar: Fuero Juzgo, Siete Partidas, Leyes de Toro, Sentencia Arbitral de Guadalupe, Ordenamiento de Alcalá, Leyes de Indias, el sistema polisinodial y poco más.

    Entiendo que el funcionamiento jurídico y administrativo es materia asaz compleja para el colegio, pero también sé que estas cosas están bien estudiadas y trabajadas a niveles superiores, y que no falta bibliografía al respecto.

  57. Antón Martín
    23-07-2017 16:43

    Francesc, en las escuelas no se enseña casi nada de estructuras administrativas históricas, ni el derecho y el sistema concejil castellano, por poner dos ejemplos. Y por otra parte, desde que tú y yo fuimos al colegio los planes de enseñanza han cambiado bastante y son hoy muy genéricos; salvo en las comunidades donde en 30 años de sistema autonómico se han centrado más en lo local. Igual en este asunto a quien le tenéis que pedir cuentas es a la Generalitat, porque las competencias en educación llevan transferidas una pila de años.

  58. Francesc 2
    23-07-2017 15:56

    Mercès a tu, Santo, per la citació. Moltíssims de nosaltres ignorem la nostra tradició jurídica: No en sabem res ni els catalans del Principat, ni els mallorquins, ni els valencians, ni els nord-catalans. Hi ha, en aquest sentit, una amnèsia premeditada. A les escoles no s'ensenya quines eren les estructures administratives, les estructures polítiques ni les legislatives del país. Què era, per exemple una fillola valenciana? Com funcionava? Quines competències tenia? I les vegueries del Principat i la personalitat del Justícia? Com funcionaven les corts? Com s'estructuraven?

  59. Santo Job
    23-07-2017 11:49

    Muchas gracias, Francesc. No conocía las particularidades legales del Principado. Esta cita de las Constitucions viene muy a cuento, pues explica bien los fundamentos de las leyes:

    [...]Statuim i ordenem que les Constitucions de Cathalunya, Capitols, y Actes de Corts no pugan esser revocades, alterades, ni suspeses, sinó en Corts Generals i si lo contrari sia fet no tinga ninguna força ni valor. (lib. 1.tit.17.const.18.pag.52)


  60. Francesc 2
    22-07-2017 21:26

    És clar, Santo, existia la figura del decret. Un exemple del XV a l'Alcover-Moll. Una llei sempre ha estat derogada per una altra llei. Franco mateix ho va fer així. El que és segur és que una llei o constitució paccionada només podia ser substituïda per una altra llei o constitució paccionada. I és per això que el Decret de Nova Planta és il•legal perquè no es fruit de cap acord, sinó d'una imposició, del dret de conquesta, que no es font de cap dret. Com també la resta de lleis que han vingut. Com que el que va venir després no ha estat paccionat, aleshores és il•legal. En altres mots, l'únic que és legal des del dret català son les lleis paccionades de les Constitucions de 1704. I si són legals, vol dir que són vigents. I és en això que cal entroncar.

  61. Santo Job
    22-07-2017 19:24

    Una duda me surge a raíz de esto. Los Decretos de Nueva Planta, como su propio nombre indica, son decretos, que no son necesariamente lo mismo que las leyes. Mi duda, pues, es si en la tradición jurídica de Cataluña existía la figura del decreto.
    O mucho me equivoco, o un decreto es un acto del poder ejecutivo, mientras que las leyes, ordenanzas, etc son materia legislativa.
    Otra cuestión jurídica es si se puede usar un decreto como forma de derogar una ley, o si una ley ha de ser derogada necesariamente mediante otra.

  62. Francesc 2
    22-07-2017 18:21

    Molt interessant. El decret de Nova Planta i tota la jurisprudència que afecta els catalans de tota la Nació Catalana a partir dels respectius decrets de Nova Planta fins a dia d'avui són, si fem cas de la nostra tradició jurídica,, il·legals, car.els decrets de Nova Planta no i la legislació posterior van ser mai paccionats. Convindria que els catalans del Principat incloguem en el nostre argumentari a favor de l'estat català la tradició jurídica pròpia i delatar la il·legalitat dels sobredits Decrets. Cal posar damunt la taula que el que ens proposem d'assolir té una base legal nostrada i l'hem de fer valdre davant les controvèrsies amb l'estat. Aquesta base legal es fonamenta en la darrera versió de les lleis paccionades de la darrera versió de les nostres constitucions (1705). M'adono que en certa manera el nostre propòsit és entroncar de nou amb el nostre poder legislatiu, amb la nostra legalitat. Lluitem també per una "devolution". De tota manera, hi ha una figura jurídica que està per damunt d'aquesta "devolució", d'aquesta legalitat pròpia. És un dret humà i, per tant, inalienable: el dret a l'autodeterminació. El dret d'una comunitat humana a decidi, només pel fet de ser humans, sobre el propi futur, tant si es recolza en unes lleis pròpies com si no.

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34987
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Si els catalans van ser els primers descobridors d'Amèrica, els primers colonitzadors i pobladors, havien de...[+]
Més enllà de tots els tòpics que s'han dit sobre Sant Jordi, ara en Jordi Bilbeny aprofundeix en les arrels...[+]
Jordi Bilbeny investiga les arrels catalanes del descobridor del nou continent en El dit de Colom, un treball en...[+]
L'estudiós Manuel Civera relaciona l'obra amb un procés del 1427 i amb el Morvedre...[+]