ARTICLES » 26-11-2017 | MEMòRIA HISTòRICA
 9499
|
Què va arrasar el Decret de Nova Planta?
Article d'en Marc Pons al diari digital elnacional.cat del dia 29 d'octubre del 2017.
Què va arrasar el Decret de Nova Planta?
16 de gener de 1716. Fa 301 anys. Feia 15 mesos que, al Principat, s'havia acabat la Guerra de Successió hispànica, que havia enfrontat el rei Felip V de Borbó i l'arxiduc Carles d'Habsburg pel tron de Madrid. Castella i França contra la Corona d'Aragó, Àustria, Anglaterra, els Països Baixos i Portugal. I que, a les acaballes (1713-1714), després del Tractat d'Utrecht —la retirada dels aliats internacionals del bàndol austríac— i la immediatament posterior declaració de resistència a ultrança —votada per les institucions catalanes—, havia derivat en un conflicte estrictament entre el Principat de Catalunya, per una banda, i l'Aliança de les Dues Corones, és a dir, les monarquies hispànica i francesa, per l'altra. La derrota de Catalunya comportaria el desballestament del seu edifici polític. La Generalitat, la Junta de Braços —les Corts— i les corporacions municipals serien liquidades per decret i substituïdes per una nova estructura de fàbrica castellana.
“Justo derecho de conquista”
Aquesta darrera idea és molt important. Perquè durant segles la historiografia espanyola ha defensat la idea, convertida en dogma, que la Guerra de Successió de 1705-1715 era un conflicte que no tenia un caràcter territorial. I es presentava el cas de Cervera, i de la seva Universitat, com un exemple paradigmàtic que a Catalunya hi havien tants borbònics com austriacistes. A partir de l'instant en què totes les institucions de govern catalanes són liquidades “por justo derecho de conquista” i substituïdes per institucions de fàbrica castellana, queda palesament manifest que, pel cap baix, totes les elits catalanes, és a dir, les classes dirigents del país, eren austriacistes. La cancelleria de Felip V, en cap cas, es va plantejar una simple intervenció de les institucions catalanes, com havia passat després de la derrota catalana en la Revolució dels Segadors (1640-1652). Les va materialment arrasar per arrencar a les elits l'instrument que legitimava el seu poder.
Prrimer punt del Decret
La Generalitat i les Corts catalanes
Les institucions catalanes tenien una llarga tradició que es remuntava a l'any 1000. Tot i que la Generalitat va ser fundada l'any 1359 —gairebé dos segles abans que la monarquia hispànica—, la seva creació responia a una tradició de govern que es remuntava a l'any 1018 —set segles abans de Felip V—, que havia derivat cap a un sistema primitiu de parlamentarisme i que seria pioner a Europa. L'any 1714 les institucions catalanes estaven formades per la Generalitat, és a dir, el govern, i per les Corts, que reunien els tres estaments representatius de la societat de l'època. En aquest punt, cal aclarir que les Corts no eren un parlament com el coneixem avui. Bàsicament, perquè el sufragi universal no existia. Però si que se les podria considerar la versió barroca d'un sistema modern de parlamentarisme: braç nobiliari, braç eclesiàstic i braç popular, que es repartien a parts iguals la participació, però no el poder. La Generalitat era l'organisme permanent entre Cort i Cort.
Generalitat, Corts, virrei
També aquesta darrera idea és molt important. Perquè la historiografia espanyola també s'ha entestat amb la idea, convertida també en dogma, que la Generalitat era un simple organisme de representativitat de les Corts, sense cap mena de poder. Que el poder de debò estava en mans, exclusivament, del virrei, que era la representació del rei al territori. La tesi espanyola és ben vàlida per explicar com s'articulava l'administració colonial hispànica a Amèrica. Però no ho és per explicar la relació entre el rei i Catalunya. A les Espanyes, l'absolutisme, el sistema polític que concentrava tot el poder en la figura del rei, no seria formulat fins el 1701, quan Felip V, el primer Borbó hispànic, el va importar de França. A Catalunya, durant segles, el poder va estar compartit entre el rei i els estaments: la llei era negociada pel rei i les Corts i aplicada per la Generalitat.
Segon punt del Decret
El model castellà i el règim absolutista
Dit això, és fàcil entendre que el desballestament de l'edifici polític català, articulat en el Decret de Nova Planta, aplegava un caràcter punitiu —de càstig—, una naturalesa castellanista —de conquesta— i una voluntat absolutista —de sistema polític. S'ha dit que Felip V sentia un odi irracional cap als catalans. És cert, la documentació coetània ho posa de relleu. S'ha dit, també, que tenia un deute amb les oligarquies castellanes pel suport que li van donar tant en l'obscur capítol del testament de l’últim Habsburg, com en el decurs del conflicte bèl·lic posterior. És cert, també, i la documentació coetània ho palesa. Però el desballestament de les institucions catalanes i, sobretot, la seva substitució per un model polític i administratiu de fàbrica castellana obeïen, principalment, una qüestió política. El model castellà a diferència del català, era bàsicament vertical. Acusadament jerarquitzat. Era, en definitiva, una plataforma idònia per a la implantació del règim absolutista.
La Capitanía General i la Real Audiencia
La Nova Planta borbònica va liquidar la Generalitat i les Corts i va imposar la Capitania General, que es convertia en el màxim organisme polític i militar, i la Real Audiencia del Principado de Cataluña, màxima instància judicial. Aquests dos organismes estaven subordinats al poder central, és a dir, al Consejo de Castilla, que era l'equivalent a l'actual Consejo de Ministros del govern central. Posats a liquidar, també es van carregar la figura del virrei, que era el responsable de vigilar, en nom del rei, el compliment dels pactes entre la corona i les institucions. Cal insistir que des de la centúria del 1100, la relació entre el rei i les institucions catalanes era bilateral, pactada, sense intromissions ni intermediaris. Al seu lloc es va imposar ara la figura del capità general, nomenat a dit pel rei a proposta del Consejo de Castilla, que concentraria tot el poder (polític, militar i judicial) i es convertiria en la màxima autoritat, imposada, de Catalunya.
Cinquè punt
El capità general, el corregidor i l'alcalde
També el règim municipal va ser arrasat. Les principals ciutats del país disposaven d'una carta municipal que consagrava una important autonomia política. I s'articulaven amb un sistema molt similar a les Corts, és a dir, amb la participació, que no sempre es traduïa en poder, de tots els estaments socials. La Nova Planta borbònica va liquidar aquest sistema: el règim d'autonomia muncipal va ser fulminat i les corporacions van ser uniformitzades a la manera castellana, a través de la institució de l’Ayuntamiento i de la figura de l'alcalde, un personatge de la societat local i de la corda borbònica, nomenat a dit des del poder. Una monumental purga política que, també, va afectar els funcionaris reials: els veguers i els batlles, representants polítics i judicials del rei al territori, van ser fulminats i en el seu lloc es va imposar la figura del corregidor, un militar castellà subordinat al capità general, que feia les funcions de governador d'una unitat territorial.
Setzè punt
La ruïna i la mort
La suplantació del poder que va imposar la Nova Planta va tenir unes conseqüències que anaven més enllà dels àmbits polític, militar i judicial. La persecució, l'empresonament i la ruïna d'una bona part de les elits del país va provocar l'ensorrament de l'aparell econòmic català. Catalunya, que abans del 1714 ja havia posat en pràctica un sistema econòmic preindustrial que quasi l'equiparava amb les economies més desenvolupades del continent, es va descapitalitzar i va perdre els seus mercats tradicionals: els Països Baixos, Anglaterra, Nàpols, Sicília i Sardenya. A tot això es van afegir els terribles tributs que les noves autoritats van imposar a la població, en bona part destinats a compensar la despesa que la causa borbònica havia fet en aquell conflicte. El resultat seria que la crisi pròpia d'un paisatge de postguerra es transformaria en un escenari dramàtic, amb episodis de fam, de malalties i de mortalitat disparada, que trigaria dècades a ser revertit.
Quaranta-vuitè punt
El genocidi cultural
I per reblar el clau es va posar en pràctica una formidable maniobra de desnacionalització, que de seguida es va fer notar. La llengua catalana va ser prohibida en els àmbits polític, judicial i acadèmic. Es desfermaria una brutal persecució que, posteriorment, afectaria també els àmbits dels negocis i de l'ensenyament. El propòsit era —està perfectament documentat— reduir el català a l'esfera de la gent rústica i illetrada i provocar-ne la mort. Els catalans que van patir els primers efectes de la Nova Planta van pensar, equivocadament, que la situació revertiria amb el temps. Però els greuges presentats a Carles III (1768), mig segle després d'acabar la guerra, anirien a parar a una paperera del Palacio Real. I la història demostraria que aquell decret no seria mai del tot revocat. Les constitucions que s'han promulgat des de llavors (segles XIX i XX) sempre s'han inspirat en l'organització territorial que va instaurar la Nova Planta borbònica.
Cinquanta-novè punt
Marc Pons
El Nacional
29 d’octubre del 2017
http://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/que-va-arrasar-el-decret-de-nova-planta_207006_102.html
Autor: Marc Pons
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Vadoret, si em permets, hi fico cullerada. La burgesia catalana.... la burgesia del Principat... L'alta burgesia del Principat... Tema complex. D'antuvi, no em negaràs que a hores d'ara l'alta burgesia catalana, és a dir, la més influent, és furibundament espanyolista. Parlo de la burgesia del Círculo Eqüestre, la del Club Polo, la del Club Tenis Barcelona,, la major part de la que viu a Pedralbes, la de Foment del Treball, la de la Cambra de Comerç, la del Banc de Sabadell, la de la Caixa de Pensions, la de la Vanguardia i el Periódico, la de Planeta. La burgesia lligada a l'Íbex 35. Per ells, Catalunya és part indivisible d'Espanya i l'espanyol la llengua de prestigi. Catalunya pot ser una entitat descentralitzada i prou. I el català, una llengua que amb prou feines aprecien i toleren. En conec alguns dels seus membres. Doncs bé, aquests tenen un complex d'autoodi que fa feredat i uns comportaments diglòssics d'upa. És vergonyant com canvien de llengua de seguida. A més, tot i ser d'origen clarament del país parlen els fills en castellà. Aquesta és, ara com ara, l'alta burgesia més influent que tenim. És la burgesia que va abraçar el franquisme o n'és hereva.
Que actualment hi ha una altra alta burgesia a Catalunya que no segueix aquests postulats i és més combativa amb els drets nacionals de Catalunya potser sí. Però penso que són pocs, pel que jo sé veure. O poc influents. Són les quatre o cinc o sis o set grans famílies que durant el franquisme ja van fer el que van poder per defensar la llengua i cultura catalanes: els Cendrós, els Carulla-Font, els Vives-Casajoana, els Cambó –ai!- o la burgesia que hi havia rere de Banca Catalana. Tant en els anys del franquisme com actualment, són menys influents que l'altra. Fins on jo sé. És la burgesia que s'organitza rere el Cecot.
Tot això explicaria el fet que els mitjans de comunicació catalans s'han girat tant en contra del nostre procés. Pràcticament, no hi ha cap capçalera que defensi d'una manera inequívoca i sense fisures la independència de Catalunya. Només l'Avui. Trobo que el procés cap a la independència ha avançat moltíssim quan els catalans –les classes mitjanes catalanes- hem pogut superar per mitjà de les noves tecnologies el relat ideològic i nacional que ens oferia en forma de mirall la premsa en paper fins fa quinze anys..
D'altra banda, abans de la guerra i durant els 30 primers anys del segle XX i els darrers vint del segle XIX, sí que es nota que hi va haver una burgesia que respirava catalanitat i catalanisme. És la burgesia que ajuda a modernitzar el país i a tirar endavant la llengua i cultura catalanes. I això, durant l'època de la Renaixença, el Modernisme i sobretot, el Noucentisme. És la burgesia de la Lliga. Durant la Guerra Civil, una part d'aquesta burgesia tan nostrada va passar-se al franquisme i al nacionalisme espanyol. Segur que hi va tenir molt a veure la persecució i repressió que van patir a mans de la FAI i dels anarquistes en general que dominaven els carrers. Es veu que aquests burgesos havien seguit una "falsa ruta”, deien,:la del nacionalisme català. I en va renegar del tot. També de la llengua. Em refereixo als burgesos com els Valls-Taberner, els Milà o els de Freixenet.
D'altra banda, el que defensa en Guerau és precisament la tesi contrària que defensava en Soler Tura. En Solér-Tura lligava el catalanisme només amb la burgesia, amb l'alta burgesia. Tots sabem que els postulats que defensava en Soler-Tura van ser recollits per la intel•lectualitat castellana o castellanitzada que es feia dir d'esquerres a la Catalunya dels anys 60 i 70 i que provenien del franquisme. Insistien que el català era la llengua de la gran burgesia, no pas la de les classes populars. Era la llengua de la classe opressora, la que oprimia el proletariat. L'idioma dels rics. Bé, en Soler-Tura i aquesta intel•lectualitat anaven errats. El catalanisme, el nacionalisme català, ha estat sempre un fenomen de les classes mitjanes --classes mitjanes altes i classes mitjanes baixes i menestrals--, que han estat ajudades per aquella part de l'alta burgesia que durant el franquisme no hi estava lligada o en van renegar i sobretot per la d'abans del franquisme i de la guerra..
Comsevulla que sigui, quant a la nostra alta burgesia hi ha un abans i un després de la Guerra Civil.
De la burgesia cronològicament de segles anteriors no en tinc cap opinió feta. És un camp d'estudi força verge i que en Garcia Espuche està estudiant profundament. Fins ara el que en sabem és quelcom de molt borrós. M'imagino que la censura d'estat i la de la Inquisició han fet de les seves perquè no en sapiguem gaires coses. No cal dir que la burgesia mercantil de l'Edat Mitjana era catalana, i desacomplexadament catalanísssima, talment com ho era tot el poble català i la nostra monarquia.
Una altra (Guerau) compartint opinió amb J.Solé Tura penjant la llufa a la burgesia catalana de les malvestats del país.
29 de maig de l'any 1857, fa 160 anys, moria a Ceuta Agustina Saragossa Domènech, coneguda popularment com Agustina d'Aragó. Algunes fonts documentals afirmen que va néixer a Reus i altres que va néixer a Barcelona. Coincideixen, en canvi, en la data de naixement: 6 de març de 1786. I en l'origen familiar: Pere Joan Saragossa i Raimunda Domènech, els seus progenitors, van ser originaris de Fulleda (Garrigues) i van gaudir d'una posició benestant. En aquella època, les famílies amb possibles casaven als seus fills amb molt de temps, bàsicament per garantir el relleu patrimonial. Agustina Saragossa es va casar als 17 anys.
El seu matrimoni (1803) amb el cap d'artilleria barceloní Joan Roca Vilaseca marcaria decididament el camí de la seva vida. Cinc anys més tard, Roca seria destinat a Saragossa i lluitaria en el setge que els exèrcits napoleònics havien imposat a la capital aragonesa. Allí forjaría el mite d'Agustina d'Aragó. Segons algunes fonts va formar part d'un departament de dones voluntàries que avituallaven als artillers espanyols emplaçats a la muralla. I segons aquestes mateixes fonts, va prendre part activa en la defensa militar com a artillera en accions que els seus coetánis van descriure amb la categoria d'heroïna.
La defensa de Saragossa és un dels capítols més foscos de la història espanyola del segle XIX. El general Palafox, lluny de pactar una sortida incruenta, va sotmetre la ciutat a un desgast devastador, com ja havien fet Castaños a Tarragona i Álvarez de Castro a Girona. Lluny de cercar el consens amb la societat civil. La capital aragonesa, la Florència hispánica, va sofrir la destrucció de bona part dels seus edificis més rellevants, autèntiques joies de l'arquitectura civil gòtica i renaixentista . També el cost de vides humanes seria considerable, tant entre els militars com entre la població civil. Saragossa trigaria unes setmanes a recuperar el nivell demogràfic i econòmic anterior al setge.
Agustina Zaragoza va ser un PRODUCTE DEL PROCÉS D'ASSIMILACIÓ CULTURAL I IDEOLÒGICA QUE EL RÈGIM BORBÒNIC VA IMPOSAR A CATALUNYA DERROTADA EN 1714.
L'autogovern que condueix a la negació de la identitat pròpia. Mai va exercir la seva condició de catalana. Va abandonar l'ús de la seva llengua i va adaptar el seu cognom a la grafia castellana: signava sempre com Agustina Saragossa. I, malgrat la categorització del mite, no tenia mai la voluntat de reivindicar el paper de la dona en la societat. La seva actuació va ser purament ideològica. Quan va morir, per desig exprés de la difunta, el seu cadàver va quedar embolicat amb l'uniforme de capità d'artilleria de l'exèrcit espanyol.
és molt simple el que passa a la nació catalana, no té cap d'estat, no té direcció, no té lideratge polític, ja que la burgesia ha impedit durant 500 anys tenir un cap d'estat clar. És la tradició històrica occitana.
Bona tarda, Frede. Un comentari molt interessant, el vostre. Aquesta rancúnia de què parleu.... doncs jo també la tinc. I em sembla que es una reacció molt lògica davant dels fets que s'estan esdevenint. Jo crec que des de Nova Història estem retratant la veritable cara d'Espanya. Espanya és el Regne de Castella carregat d'una memòria històrica falsa i amb una tradició política molt autoritària i jeràrquica i els territoris i gent conquerits a sang i foc de la Nació Catalana o Corona Catalanoaragonesa que mai han estat assimilats. En altres mots, Espanya s'ha confegit contra la Nacio Catalana, les seves estructures polítiques, la seva llengua,la seva cultura i la seva memòria històrica i cultural. Espanya és essencialment anticatalanitat. El moll de l'os d'Espanya és la malvolença contra la Nació Catalana. Així senten, mes o menys, Espanya els que es consideren espanyols És -ai- l'odi contra Catalunya. Un odi visceral i irracional, un odi que apareix d'una manera nítida, clara i sense matisos en qualsevol moment, en qualsevol situació mínimament conflictiva on els catalans hi tinguin un paper mínimament protagonista. Un espanyol és evidentment una persona. Ara, una persona que quan es reconeix com a espanyola té la pell molt i molt fina davant d'un català o davant els catalans en general. Un espanyol és una persona que viu angoixada i que se sent amenaçada exactament des del mateix moment que es crea Espanya. el 1716. Una persona amenaçada pels catalans del Principat, pels,valencians i pels balears. Una persona que sap que els vençuts no han estat mai assimilats i que en qualsevol moment es poden redreçar i reivindicar-se com a entitats independents. Un espanyol té molta por Com deia Gabriel Ferrater, de por tots en tenim. Els que ens sentim catalans també.Quina és la por darrera, l'última d'una persona que es reconeix com a espanyola? És la por a quedar-se sense espill, és la por a l'absència d'espill, de què parla Carles Riba, la por a quedar-se sense correlatiu objectiu. Dit clar i català, la por a restar sense la imatge plena de falsedats que l'Estat Espanyol vencedor ha construït per dotar d'identitat les persones administrativament espanyoles, en la qual imatge hi sura clarament una nació catalana que l'Estat Espanyol vol enfonsada i de la qual viure, però que l'Estat Espanyol sap molt bé que és perfectament capaç de caminar sola. Si els catalans dels Països Catalans plantem cara i marxem, s'esfondra el constructe ideològic creat per l'Estat Espanyol durant com a mínim tres segles. I és aquest el gran problema, l'enorme problema. Els espanyols NOMÉS han assimilat Espanya de la manera que he intentat exposar. Un "només" és poca cosa, un "només" reflecteix poca versatilitat, poca flexibilitat i molt poca capacitat negociadora. Darrrera el "només" hi ha de seguida el sentiment de l'estàs amb mi o contra mi.I evidentment ara més que mai una persona espanyola sent, parlo en general es clar, que estem contra ells.
Jo personalment davant d'Espanya i del nacionalisme espanyol intento fer una distinció molt clara. Per mi, una cosa és la superestructura anomenada "Espanya", és a dir el govern, l'administració central, les elits madrilenyes (Madrid, concepte) o madrilenyocèntriques --que són les mateixes de fa segles--, i el seus mecanismes d'estat tan agressius, autoritaris, genocides,impunes i furibundament anticatalans, les diferencio, dic, de les persones de carn i ossos que se senten espanyoles. Pel que fa a L'Estat Espanyol el que faig és denunciar-ne, en la mesura de les meves possibilitats, totes les arbitrarietats. Pel que fa a una persona de carrer, com jo mateix, que se sent espanyola m'hi entenc evidentment perquè és un humà com jo i que experimenta les mateixes penes i alegries que jo. Evidentment, puc estar en comunió amb aquesta persona en moltíssimes coses. Ens uneix molt. El que ens diferencia és la cosa de la pàtria. Com que en això diferim, millor no parlar-ne. I si ho fem, que sigui amb la màxima educació i respecte mutus i si hi fiquem sentit de l'humor, doncs molt millor. Si ens hem de barallar, no paga la pena parlar-ne.
I tres-cents anys després tornem a ensopegar amb la mateixa pedra. El que ens està passant és clarament el mateix. Personalment m'ha creat un malestar permanent difícil d'eradicar. Fins i tot m'ha nascut una rancúnia vers les Espanyes que abans no tenia. Què hem fet malament? Potser hauria estat millor l'enfrontament i, com diuen ells, amb morts incloses? No ho sé. Potser teniu alguna idea, els de l'INH, que m'ajudi a entendre el moment actual? Potser, com deia Deulofeu, ara hem fet una passa enrere per avançar-ne dues més tard?
Un resum molt ben fet. És aleshores quan neix de fet Espanya. Espanya neix el 1716. Té tres-cents anys. I de "dret": uns cent cinquanta anys.