Accediu  |  Registreu-vos-hi
"No tot el que se'ns presenta com la història realment ha passat,
i el que realment va succeir en realitat no va succeir de la manera que se'ns presenta..."
Goethe
ARTICLES » 02-10-2019  |  PROJECTE CORONA CATALANO-ARAGONESA
1036 lectures

Aragó, Aragó!

En Josep Vallverdú s'estranya que Catalunya no hagi estat mai declarada oficialment com a regne. I això que el país tenia molt més poder que el regne d'Aragó, cosa que, fins i tot, reconeix un cronista aragonès. Article editat a 'El punt-Avui+' del proppassat 28 de setembre.

Josep Vallverdú

“De cara a l’exte­rior, els monar­ques cata­lans de sang i de llen­gua foren cone­guts ofi­ci­al­ment com a reis d’Aragó”

“Aragó, Aragó!”, era un dels crits sovint eixits de la gola dels almogàvers en ple com­bat. La Corona d’Aragó tingué l’ori­gen en el casori de Pero­ne­lla, prin­cesa del regne d’Aragó, amb Ramon Beren­guer IV, comte de Bar­ce­lona. Ramir II dona a Ramon Beren­guer “la filla i totes les ter­res d’Aragó”. Jerónimo Zurita diu: “Bajo el Señorío de Cataluña, poten­cia medi­e­val, que doblaba a Aragón en más de seis veces en tier­ras y poder...” El regne d’Aragó era de menys extensió que el com­tat de Bar­ce­lona, el qual s’havia engran­dit absor­bint els altres com­tats cata­lans lle­vat del d’Urgell, que sobre­viu­ria fins a l’extinció de la nis­saga reial cata­lana. El comte de Bar­ce­lona tenia la importància d’un monarca: por­tava el títol de comte i el de rei d’Aragó. Després de la con­questa de Mequi­nensa, Fraga i Lleida al segle XII, comença l’expansió medi­terrània, la con­questa de les Bale­ars, Sar­de­nya, Sicília i fins a Grècia. La llen­gua de l’imperi era la cata­lana, i tots els seus reis la par­la­ven, la gran lite­ra­tura que donà fou la nos­tra clàssica.

Tot­hom s’ha dema­nat per què els nos­tres com­tes no es cons­tituïren en reis de Cata­lu­nya. El poble sen­zill diu: per què par­la­ven de comte i no de rei? No hau­ria estat des­en­cer­tat –tot era pos­si­ble en aquells segles– trans­for­mar Cata­lu­nya en regne. Ens hauríem gua­nyat més pres­tigi inter­na­ci­o­nal. Els poe­tes i els his­to­ri­a­dors van con­ve­nir en l’expressió comte rei. De fet, del punt de vista diplomàtic, de cara a l’exte­rior, aquests monar­ques cata­lans de sang i de llen­gua foren cone­guts ofi­ci­al­ment com a reis d’Aragó. Punt. Nosal­tres hem apedaçat el tei­xit par­lant de Con­fe­de­ració.

Els ara­go­ne­sos, almenys molts polítics ara­go­ne­sos, han iden­ti­fi­cat el Regne d’Aragó com a titu­lar de tota la Corona: (Por algo se llama reino de Aragón). Fins alguns peri­o­dis­tes han omès o emmas­ca­rat el nom de Cata­lu­nya en els seus escrits. Han fet cam­pa­nya cons­tant pre­te­nent que Cata­lu­nya és una amenaça, una mena d’ogre que vol empa­rar-se d’una part d’Aragó: la que ano­me­nem Franja, volen dir, ter­res que encara són cata­la­nes de llen­gua. Per pobre que sigui l’estra­ta­gema de par­lar d’amenaça i de pre­potència, no amaga un sen­ti­ment de pre­venció, pot­ser enveja. Des de la mort de Franco, la “Lapao”, les ten­si­ons per la Franja, la cre­ació del Bis­bat de Bar­bas­tre, el llarg con­flicte per les obres d’art del Museu de Lleida, l’ope­ració quasi mili­tar per endur-se’n peces a Sixena, les decla­ra­ci­ons del pre­si­dent de la Junta, i altres exem­ples, han pale­sat una per­sis­tent, lamen­ta­ble hos­ti­li­tat.

Un arti­cle de 17 de maig de 2019 a ABC Aragón, sig­nat per Manuel P. Villa­toro, porta el títol de Cuando Aragón dominó el Medi­terráneo: tres siglos de con­quista que lle­ga­ron hasta Ate­nas. Segons l’arti­cu­lista, el rei Alfons, fill de Ramon Beren­guer i de Pero­ne­lla, “heretà els ter­ri­to­ris del comte de Bar­ce­lona i els d’Aragó”, i començà la sagrada tra­dició de fer-se dir rei d’Aragó i comte de Bar­ce­lona, “mai de Cata­lu­nya, com el naci­o­na­lisme pretén ins­tau­rar”. La pri­mera ine­xac­ti­tud és aquesta del “comte de Cata­lu­nya”, ano­tem-la.

A par­tir d’aquest punt l’enu­me­ració de les con­ques­tes es con­si­dera obra dels ara­go­ne­sos, sense referència al com­po­nent català de l’empresa. “El rei Jaume I” (ente­nem que només d’Aragó) “dominà les ones” i con­querí les Bale­ars. Aquesta missió fou seguida per Pere (ter­cer, segons la ter­mi­no­lo­gia no cata­lana) en con­que­rir Sicília. Al segle següent la Corona (ara­go­nesa) envaí Sar­de­nya i acon­seguí domi­nar gran part de l’illa (cap esment de l’Alguer). Igual­ment els ducats d’Ate­nes i Neopàtria, gua­nyats pels ver­sa­dos y leta­les almogàvers. Alfons (cinquè, segons la nume­ració no cata­lana) ocupà el regne de Nàpols. El resul­tat fou allò que tants his­to­ri­a­dors han ano­me­nat Imperi Medi­ter­rani. Això dar­rer lliga amb el títol de l’arti­cle, que parla de la con­questa del Medi­ter­rani per part exclu­siva d’Aragó.

I la cire­reta final, segons la qual l’actual Aragó manté la seva presència avui en l’Imperi Medi­ter­rani que ell tot sol va con­que­rir tants de segles enrere. Traduïm: “Durant segles la casa d’Aragó estigué al cap­da­vant d’aquest regne insu­lar. Aquesta nova etapa quedà sege­llada quan el març pas­sat el pre­si­dent ara­gonès Javier Lambán inau­gurà a Sicília l’expo­sició Les senyo­res de Sixena, en col·labo­ració amb l’Ins­ti­tuto Cer­van­tes.” L’Ins­ti­tuto Cer­van­tes... el que fal­tava!

El Punt-Avui+
28 de setembre 2019 2:00 h
Tribuna
Opinió
Josep Vallverdú, escriptor
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1671596-arago-arago.html




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Ja vinc
    09-10-2019 13:24

    No s'entén gaire el que vol dir. Espero que algun dia la historiografia "acadèmica" sàpiga sortir i ens faci sortir d'aquest mar dels sargassos del nominalisme. "De cara a l'exterior, els monarques catalans de sang i de llengua foren coneguts oficialment com a reis d'Aragó”, és una afirmació no massa exacte, el títol de comtes de Barcelona figurà durant molts anys al costat del de rei d'Aragó, cal especificar quins anys (segles) i tipus de document. Que vol dir "La Corona d'Aragó tingué l'origen en el casori de Peronella" és potser que Peronella parí una "Corona"? i quin estat és aquest que es fa dir "Corona". Aquella "Corona" no era sinó una ficció literària. Una forma interessada d'abreujar i d'enganyar. No era d'Aragó, no la concedia Aragó ni els aragonesos, simplement la juraven, com tants altres i no era d'Aragó, sinó dels seus senyors, aquells catalans que havien fundat un nou regne d'Aragó- d'ací la nova numeració reial -, i només per una ficció jurídica heretat d'un rei il·legítim com Ramir II, "como mayor lo poseyeron", és a dir uns drets de (re)conquesta, com Bonifaci VIII ens feia donació de Sardenya "si la conqueríem”, no pas com el deixava Ramir que només en conservava els serrells ("hecho unos zorros" que dirien els castellans).
    No entenc tampoc, aquesta dèria per fer història d'Espanya i oblidar sempre el passat, el llinatge i els territoris occitans/catalans.
    La Corona que portaren els nostres reis era "DELS ARAGÓ", un llinatge català que adopta aquest cognom. També del "regne d'Aragó", doncs n'eren reis, però una i altre "corona” no són la mateixa corona, una fou "De"(privativa del regne) i altre fou "Dels".
    Si, "Aragó, Aragó!”, era un dels crits sovint eixits de la gola dels almogàvers en ple combat", no és pas perquè fossin de Terol, regne no inclòs en la deixa potencial i fictícia de Ramir, sinó que simplement cridaven el cognom del seu senyor, de l'home a qui servien i que els havia assoldat, no pas del seu regne d'origen ni del regne al qui servien.
    Catalunya era un Regne (territori regit per un rei, posat en el lloc més alt) malgrat no en portés oficialment el nom. Aquest rei portava molts títols a més del de rei d'Aragó. Per cert, que el de "Rei de la Corona d'Aragó" no l'hem vist mai. Així que tan cert i legítim és fer servir aquest, com el de "Corona Catalana”, o "Corona Catalano-Aragonesa”, i per cert que no cal que ens pengem "l'aragonès" com una llufa, fins i tot on no cal i on sols hi hagué catalans.
    També podria ser que les paraules "aragonès" fos com un dir avui "gironí", és a dir una part de la nació catalana. No crec que ja llavors es consideressin a si mateixos espanyols o castellans. Tampoc si hi hagué algun intent de independitzar-se/separar-se de Catalunya o de la "Corona dels Aragó”. Si que quan anaven a exercir càrrecs a València, Mallorca o qualsevol dels altres regnes bé deurien aprendre el català, si no és que ja el parlaven. I que tot sovint, a fora o dins, eren coneguts per "catalans”.
    "El comtat de Barcelona, el qual s'havia engrandit absorbint els altres comtats catalans llevat del d'Urgell, que sobre­viu­ria fins a l'extinció de la nissaga reial catalana”. Vol dir que el Comtat d'Urgell anava per lliure? Que es governava al marge de Catalunya, Aragó, València, o que no eren parents amb el comte català.? i "extinció de la nissaga reial catalana”?. El que fa un estat català no és pas la nissaga dels seus reis, sinó més aviat les seves gents, les seves institucions, la seva llengua...Vingués de mare o de pare, el llinatge no deixava de ser català i el cognom català "d'Aragó” no el deixaven de rebre.
    No dic que tot aquest escrit no admeti correccions, però val perquè ens adonem que som víctimes d'un mur confusionari de llenguatge que ens vol impedir d'entendre i explicar la realitat de les coses del que ens hem d'alliberar i precisar.

  2. Gil de Vas
    02-10-2019 15:07

    Pel que sé, de sempre als catalans ens ha interessat més poder comerciar i tenir oportunitats de negoci (és a dir: fer calerons) que tenir un Estat. Per exemple el Compromís de Casp i l'actitud de l'oligarquia barcelonina, que s'estimaren més la pela castellana que imposar o fer valdre la nació catalana.
    O la conquesta de Granada, que tot i saber que aniria a parar a l'estat castellà, ells pagaven la guerra per tenir oportunitats de negoci. La sobirania de les terres no els importava.
    I no parlem de les terres americanes, que no van fer valdre mai la sobirania catalana davant reis. En tenien prou amb fer negoci, per bé que després, ni això.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
18394 lectures
Presentació de la universitat
El poble que Canta - Benvinguda
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
La façana de l'ajuntament d'Ulmn ens aporta una prova més de l'existència i reconeixement de Catalunya com a...[+]
Hi va haver una Universitat a Barcelona abans del segle XV? La història oficial ho nega, però en Manel Capdevila...[+]
En Jordi Bilbeny porta anys afirmant que En Colom va morir als 92 anys. Els seus detractors ho neguen, sense cap...[+]