Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Hi ha dues maneres d'enganyar-se. La primera consisteix en creure el que no és veritat; la segona, a negar-se a creure el que és veritat."
Søren Kierkegaard
ARTICLES » 17-12-2018  |  PROJECTE CORONA CATALANO-ARAGONESA
1981 lectures

Bartolomé Bermejo, ¿“pintor del reino de Castilla” o pintor de la corona catalano-aragonesa?

La Montse Montesinos fa un repàs de la vida i obra del pintor generalment conegut com «Bartolomé Bermejo», el qual sempre va treballar a la corona catalano-aragonesa i mai va posar d'adult els peus a Castella.



Tríptic de la Mare de Déu de Montserrat, d'En Bartolomé Bermejo

Aquesta tardor es pot visitar al Museu del Prado de Madrid una exposició sobre un pintor gòtic del segle XV: En Bartolomé Bermejo, autor d’unes obres espectaculars. El millor pintor del seu temps aquí, a la península.  Aquesta exposició vindrà a Barcelona a partir del mes de febrer. És un artista de nivell internacional, però no és un pintor mediàtic i, per tant, no és gaire conegut, encara que mereix ser-ho per la bellesa i perfecció de la seva obra, de temàtica totalment religiosa. I és que pintava per encàrrec panells de retaules que després es veneraven als altars de les esglésies i catedrals.

A rel d’aquesta exposició, per curiositat vaig començar a buscar bibliografia i a llegir sobre ell. I va passar el que passa molts cops: ens trobem amb una biografia molt fragmentada. No se sap quan va néixer ni és segur on. Ens trobem amb amplis períodes de foscor biogràfica: infància i joventut desconegudes i dades suposades. El seu cognom no és Bermejo. Però això sí, hi ha una certesa absoluta en la qualificació que se li dóna: “un gran pintor castellano o pintor del reino de Castilla”. Aquí ja em va pujar la mosca al nas, perquè, llegint, queda palès que la seva vida activa com a pintor transcorre sempre dins els límits de la dita Corona d’Aragó: pinta a València, a l’Aragó i a Catalunya i en cap lloc més.

La data exacta de la mort tampoc se sap, però se suposa que seria al voltant del 1501 a Barcelona. Va ser un pintor molt reconegut al seu temps. Els capítols de les catedrals, els nobles i els mercaders rics se’l disputaven per contractar-lo i tot això ho sabem perquè l’únic tipus de documentació que s’ha pogut trobar d’ell és refereix a factures, contractes, signatures... Al cap d’un segle, diguem que va passar de moda. Malgrat que les seves obres continuessin als altars, va passar de moda per causa de les noves tendències artístiques del Renaixement. Ja no es parlava d’ell. I els retaules es van anar cobrint de la pàtina del temps, oblidats dins la foscor d’esglésies i sagristies.

A principis del segle XX es va redescobrir i es començà a valorar de nou (malgrat que des del 1839 he trobat dades bibliogràfiques sobre el seu retaule de la catedral de Barcelona en diferents estudis i referències). Es van anar restaurant les seves obres, encara que els marxants d’art estrangers van córrer més i van aconseguir comprar panells de retaules fragmentats i endur-se’ls a Amèrica, a Anglaterra, etc... També es va començar a estudiar la seva vida i el seu estil pictòric. El seu primer historiador exhaustiu va ser el valencià Elias Tormo, qui a l’any 1929 va publicar un estudi, base de tots els altres en el futur. També es van anar descobrint obres seves, que no estaven signades. S’ha de pensar que  no es coneixia res de la seva vida. L’Elisa Bermejo, actual estudiosa de l’obra del pintor, ens diu d’ell: “...És un dels pintors més individualistes i de personalitat més acusada, el més interessant i de major qualitat artística del nostre país.”

El primer enigma el tenim en el seu nom, el lloc i la data de naixement. No se sabia d’on era fins que es va identificar una inscripció al darrere del retaule de la Pietat de la catedral de Barcelona on s’hi pot llegir la seva signatura: Bartholomei Vermeio Cordubensis i, per tant, es va deduir que havia nascut a Còrdova. Pel que fa al nom, en altres documents de contractes i signatures s’hi veuen variacions diverses: Bartolome, Bartholomeu, Bartholomeus,....Vermeyo, Vermeio, Rubeus, Bermexo i també de Càrdenas, que, últimament, es considera el seu cognom veritable, donat que diuen que és un cognom molt comú a Còrdova, mentre que Bermejo seria un sobrenom que faria al·lusió al color del cabell, al de la cara, etc... I quant al naixement, es calcula que es va esdevenir cap al 1440.

La seva tendència pictòrica és la dita hispano–flamenca, derivació de la tècnica molt depurada i innovadora de pintura a l’oli sobre taula, implantada pels pintors flamencs primitius: Jan Van Eyk, Rogier van der Weyden, Petrus Christus, etc. Com que no se sap res de la seva infància i joventut, molts experts creuen que es va traslladar a Flandes per estudiar aquestes tècniques ja que és qui les assimila millor d’entre els pintors de tota la península, encara que alguns ho neguin. En Bermejo també se’l coneix com l’itinerant, pel tip que es va fer d’anar d’un regne a l’altre —dins la dita Corona d’Aragó— al llarg de la seva vida coneguda.

La primera notícia que es té d’ell és del 1468, en un document de pagament on es diu que és veí de València, on s’hi va instal·lar el 1460 i on s’han descobert taules seves, no signades, entre aquestes dates. De Xàtiva procedeix una taula dedicada a Sant Miquel, encarregada per Antoni Joan, senyor de Tous.

Cap al 1474 es troba a Daroca (Saragossa), on ja ha pintat la Dormició de la Mare de Déu i comença el retaule de Santa Engràcia, la patrona. Art en plena maduresa. També el retaule de “Santo Domingo de Silos” per a l’església d’aquest nom que hi ha a la mateixa ciutat de Daroca on hi col·labora En Martín Bernat, deixeble seu. Sembla que entremig torna a València on, per encàrrec d’un comerciant italià molt devot, pinta el retaule central i part dels laterals del tríptic de la bellíssima Mare de Déu de Montserrat (és el que es mostra a l’inici d’aquest article). Allà demostra el seu mestratge en els paisatges, on s’hi troba reconeguda gran quantitat de vegetació local i on s’hi veu Montserrat al fons i altres múltiples detalls del país. Aquest tríptic és portat a Itàlia, a la catedral d’Acqui Terme. Allà ha passat tots aquests segles cobert d’una capa de brutícia, sutge i òxid, sense ser gens valorat artísticament, però sí com a objecte de culte i devoció.

El 1479 és a Saragossa pintant els retaules de la Mare de Déu de la Misericòrdia, i el de Crist Redemptor, amb altres pintors que el tenen com a mestre, cosa que crea una escola aragonesa, amb retaules pintats conjuntament. O bé ell en feia la taula central i els deixebles la resta de panells.

El 1490 el trobem a Barcelona pintant el Retaule de la Pietat-Desplà, la seva gran obra mestra, conservada al museu de la catedral. En Lluís Desplà és l’ardiaca que l’encarrega per a la seva capella particular. També dibuixa croquis per a una vidriera de la catedral i altres vidrieres per a la Llotja de Mar.

El 1497, també a Barcelona, pinta entre d’altres taules una Epifania i una Verònica que van anar cap a la catedral de Granada. El biògraf es pregunta si podria ser un encàrrec de la reina Isabel la Catòlica, que temps enrere havia estat a Barcelona rebent Colom i es podria haver trobat amb el pintor. Tot això queda com una possibilitat, una suposició, ja que no hi ha cap documentació al respecte.

La seva última obra documentada és La Santa Faç, de la catedral de Vic. Després, mor.

Amb tot això podem veure que Bartolomé Bermejo desenvolupa tota la seva trajectòria artística, paral·lela a la part de vida que se li coneix, dins els territoris de la dita Corona d’Aragó, sense cap desviació esporàdica. I si no fos per l’adjectiu cordubensis adjuntat al seu nom, no tenim cap més data sobre el lloc del seu naixement.

De tota manera, fixant-nos en una part del Retaule de la Mare de Déu de Montserrat, als peus de la Verge es veu la seva signatura en un petit paper doblegat, on s’hi veu escrit amb pinzell Bartolomeus Rubeus. I no és l’única vegada que signa d’aquesta manera: en el retaule de Sant Miquel he llegit que també és així. Totes dues taules les va pintar a València.

Segons el diccionari llatí, rubeus es tradueix per roig, vermell, que traduït al castellà seria rojo, bermejo, tal com l’anomenen. Si això fos així, aquest podria ser el seu cognom, adaptat i traduït per Bermejo a l’Aragó i per Roig, Vermeio (Vermell) a Catalunya i a València. Així es feia habitualment en aquella època i no seria pas el seu sobrenom, tal com diuen. El fet que el retaule fos encarregat per un italià i traslladat a Itàlia, potser justificaria la signatura en llatí. Per tot això, faria falta un estudi acurat de l’evolució cronològica del seu cognom en les pintures i de l’acarament amb els documents de contractació i pagament, que ens podrien donar pistes per a una interpretació més ajustada.

El que realment trobo molt fora de lloc i excessivament interessat i partidista d’entrada són els sobrenoms amb els quals se’l qualifica per part dels diferents biògrafs. Podria ser que hagués nascut a Còrdova, però no per això seria “el gran pintor castellano” i menys el “pintor del reino de Castilla”, si no hi va posar mai els peus d’adult. Per la seva acurada formació en l’art de la pintura flamenca, podria ser inclús un pintor dels Països Baixos que hagués vingut a viure als regnes de la Corona dita d’Aragó. Posats a adaptar el seu cognom segons el país on es troba, si es canvia una sola lletra de Rubeus per Rubens, pensant que podria ser un error molt comú en la transcripció de paraules manuscrites, tindrem un cognom flamenc que serà gloriós en el futur i que significa igualment “roig”, “vermell”. Per altra banda, un dels cognoms que se li atribueixen és de Cárdenas, que ens transporta mentalment a una ocultació del cognom Cardona, cosa a la qual ja hi estem avesats. Hem de pensar que una llarga estada al nord d’Europa per adquirir la tècnica novíssima aleshores de la pintura a l’oli sobre taula, suposava procedir d’una família amb molts recursos i també de disposar de moltes influències socials. Un estranger no podia accedir, per llei, als tallers dels grans pintors com aprenent. Totes aquestes consideracions ens porten a demanar una revisió en profunditat dels seus signes d’identitat i des de un punt de vista nou. La qualificació de «pintor castellà» em sembla, si més no, molt simplista, precipitada i reduccionista.

El que sí que es pot afirmar, veient la seva trajectòria vital coneguda, és que va ser un pintor molt actiu dins els regnes de la corona dita d’Aragó i que és aquí on hi va deixar tota la seva obra, llevat de dues excepcions: unes taules que, un cop pintades a València i a Barcelona, van ser dutes, respectivament, a Granada i a Acqui Terme d’Itàlia. Per tant, és just afirmar rotundament que Bartolomé Bermejo, feliçment reconegut de nou, va viure, es va casar i va desenvolupar el seu ofici de pintor ―llegant-nos unes obres del més alt nivell artístic, moltes d’elles amb temàtica local, amb nombrosos detalls de paisatge, flora, etc...― als territoris de la corona catalano-aragonesa, creant-hi una escola de pintura i deixant-hi nombrosos deixebles. Per tant, és just considerar-lo un artista d’aquests territoris.

Montse Montesinos

Bibliografia:
―La pintura gòtica hispano-flamenca: Bartolomé Bermejo i la seva època. Barcelona, MNAC, 2003.
Dins d’aquesta obra s’hi poden trobar diversos estudis consultats:

―Sobre Bartolomé Bermejo. Judith Berg–Sobré.  Pag. 19
―La pintura hispano-flamenca a València. Fernando Benito Doménech. Pàg. 34
Bartolomé Bermejo i la seva incidència en el panorama artístic aragonès. Mª del Carmen Lacarra Ducay. Pag.41
—Dalmau, Huguet i Bermejo. Tres grans mestres que il·luminen el gòtic català darrer. Francesc Ruiz Quesada. Pag. 58
Bartolomé Bermejo, pintor viatger. Elisa Bermejo. Pag. 99
—Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468 i 1501) Pietat, 1490. Frederic-Pau Verrié pag.190
—Bartolomé Bermejo, Taller dels Osona. Tríptic de la Mare de Déu de Montserrat. Giacomo Rovera. Pag.185

—Wikipèdia:   http://ca.wikipedia.org/wiki/Bartolom%C3%A9_Bermejo
—Diccionari llatí-català on line.

Imatge de portada: fragment de l'oli Sant Miquel triomfant sobre el dimoni d'En «Bartolomé Bermejo»




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Antón Martín
    24-12-2018 12:41

    Por no hablar de que entre el tal Bermejo y el autor de Las Tres Gracias median 200 años nada menos.

  2. Santo Job
    24-12-2018 09:58

    Antón, la familia Rubens era flamenca, de Amberes, de la nobleza de medio pelo, y de hecho el apellido en su grafía antigua era Rubbens. El caso es que el padre de Peter Paul cayó en desgracia porque se descubrió que se acostaba con quien no debía (la mujer de Guillermo de Orange).

  3. Antón Martín
    23-12-2018 20:00

    Y ciertamente, si Bermejo nació en Córdoba, era la Corona de Castilla sin discusión. Históricamente los reyes castellanos hablan, en todo caso, de 'estos mis REINOS de Castilla', pues, al igual que sus homólogos de Aragón, se intitulaban con todos los territorios sin excepción de condados y señoríos: reyes de Castilla, de Galicia, de León, de Toledo, de Sevilla, de Córdoba, de Jaén, de Murcia, señores de Vizcaya y de Molina, etc.

  4. Antón Martín
    23-12-2018 19:54

    De acuerdo, pero en un debate hasta las opiniones deben responder a un patrón común, no modificarlo según convenga. De hecho, esa arbitrariedad a la hora de aplicar un criterio es uno de los indicios que salta a primera vista en cualquier propuesta del INH, lo que invalida cualquier planteamiento. Es la base misma del método científica, para entendernos. Opinión toda la que quieras, pero siempre a partir de un marco acordado. Si no, se convierte en un asunto bizantino, como un ateo discutiendo con un fervoroso creyente, o un físico tratando de explicar algo a alquien que crea en los chemtrails, por poner un ejemplo.

  5. Montse
    23-12-2018 19:47

    Martín, deixem estar això de "castellano" si no t'agrada. Jo ara no ho puc trobar tampoc, però hi era en articles que han estat substituïts per altres en motiu de l'actual exposició. Es continua dient a la Vikipedia, pintor del Reino de Castilla. En això no hi ha confusió. Més avall t'he enviat el link.
    Tot el demés són opinions. Tu tens les teves, com jo tinc les meves.

  6. Antón Martín
    23-12-2018 19:30

    Esto de Rubens es un 'falso amigo', como lo de 'Colom' en una familia de impresores holandeses (¿o eran flamencos?) que nada tiene que ver con el ave, sino con la forma vernácula de 'columna', según declara su blasón impreso. Tal cual.

  7. Antón Martín
    23-12-2018 19:27

    Montse, confundes Reino de Castilla, una realidad política histórica, con un gentilicio, castellano. En Castilla propiamente dicha jamás llamarán 'castellano' a alguien nacido en Córdoba, ni un cordobés se considerará a sí mismo castellano. Mucho menos un asturiano o un gallego, por más que históricamente los reinos de Galicia y de León hayan pertenecido a esa corona. Una cosa es el reino castellano, y otra los castellanos propiamente dichos. El único caso fuera de Castilla en que sus habitantes reciben el apelativo ocasional de 'castellanos' es en el sureste peninsular, pero se trata de un gentilicio que aplica la población gitana local a sus vecinos no gitanos exclusivamente, análogo a 'gachés' o 'payos', nada más. Contra lo que suele afirmarse habitualmente, el reino de Castilla no se preocupó en especial de castellanizar culturalmente a la población de sus territorios, de ahí las cuatro lenguas conservadas hasta hoy dentro de sus viejas fronteras (castellano, asturleonés, gallego y vasco). Las respectivas identidades de cada reino se han conservado incólumes a pesar de todo. Incluso en un territorio vinculado desde el inicio a los reinos de León (grosso modo, provincia de Cáceres) y Castilla (prov. de Badajoz) como Extremadura nunca se dirán a sí mismos castellanos, ni los castellanos los tendrán por tales. Por tanto, 'pintor del Reino de Castilla' no equivale en absoluto a 'pintor castellano', cosa que además no veo en la wikipedia por ningún sitio.

    En cualquier caso, insisto en que noto un descarada arbitrariedad en el criterio según el cual alguien que vive y trabaja en Cataluña, Valencia o Aragón se convierte en catalán -o en catalanoaragonés, si se me permite- por arte de birlibirloque, al tiempo que se reclama la catalanidad de cualquier cosa o persona que tenga la más mínima traza catalana en su linaje, aunque sea 300 años antes.

    Ley del embudo, creo que le llaman.

    Lo de Rubens, que en efecto es un adjetivo latino a partir de una forma de participio de presente, son ganas de marear la perdiz con un pintor del que, aunque desconozcamos sus orígenes primeros (cosa por otra parte bastante habitual en la época, pues nadie vivía dejando rastro intencionado de su biografía, y menos un artesano), poseemos variadas muestras documentales que no ofrecen ninguna duda acerca de su identidad.

    Por favor, la manera de abordar el estudio de la Historia cambió radicalmente a partir de la Escuela de los Annales (1929). Pretender seguir 'investigando' a la manera del Romanticismo decimonónico y que os tomen en serio es un callejón sin salida, de verdad.

  8. Santo Job
    23-12-2018 18:46

    A Mercator claro que se le conoce su nombre, se llamaba Gerard de Kremer, y Kremer significa mercader en alemán.

  9. Montse
    23-12-2018 18:22

    Veig que en Francesc se m'ha avançat mentre escrivia i corrobora la significació de rubens = rojo, bermejo. Ho sento Santos. Som dos contra un. Mira el diccionari.
    Gràcies Francesc i CescT per les vostres paraules.

  10. Francesc 2
    23-12-2018 18:14

    per al nostre Ecolampadius: "His German surname was Hussgen (or Heussgen, Huszgen), which he etymologized to Hausschein ("house-shine") and graecicized (as was the custom at the time) to Oecolampadius (from οίκο- oiko-, "house," and λαμπάδ- lampad-, "torch, lamp").

    https://en.wikipedia.org/wiki/Johannes_Oecolampadius

    Se li coneix el cognom natural, però a en Mercator no. Més exemples a la manera de *ruben's? Es pot formar, en principi, d'una manera com de l'altra.

  11. Montse
    23-12-2018 18:11

    Apreciats Santo Job i Antón Martín i benvolgut CescT. He estat molt enfeinada preparant el capó de Nadal i no m'he pogut afegir al debat. He de dir que moltes coses que discutiu són a dins del meu article. Però anem per parts:
    -Martín, em preguntes d'on he tret això de "un gran pintor castellano" o "pintor del reino de Castilla". Ves a:

    https://ca.wikipedia.org/wiki/Bartolom%C3%A9_Bermejo

    i allà ho trobaràs. Està en una entrada en català i una altra en castellà. En altres articles de la mateixa pàgina d'internet llegits a principis d'octubre, abans que s'inaugurés l'exposició al Prado de Madrid, es podia llegir a més llocs. Ara veig que hi ha articles nous d'experts que han anat a veure l'exposició i la comenten i em congratulo que reconeguin el seu recorregut exclusiu per terres de la corona catalano-aragonesa.


    Santos. Vigila perquè et contradius. Portes unes quantes entrades dient que al retaule de Montserrat hi signa Rubeus i en una de les últimes hi dius que signa Bermeio. En què quedem?:
    12 - 12- 18: "SI. hay firmas suyas como Bermejo (o Bermeio)...............y otro el del retablo de Montserrat"
    Doncs no: al retaule de Montserrat signa Rubeus/Rubens segons la interpretació. Vermeio està escrit al dors del retaule de la Pietat de Barcelona, no al de Montserrat.

    CescT, dius "Rubens, probablement no té traducció al llatí". Doncs al meu Diccionario ilustrado latino-español Spes", probablement anterior als anys 1960, a la pag 439 tenim una colla de paraules que porten l'arrel "rub" que tenen significació de roig i vermell:
    -rubefacció-feci-factum = teñir de rojo.
    -rubens-rubentis = rojo, bermejo.
    -rubeo-ui = ser o estar rojo, enrojecerse, ruborizarse.
    -ruber-bra-brum = rojo.
    -rubesco-rubui = enrojecer
    -rubeus-a-um = zarza. Aquesta traducció em sorprèn. En un diccionari on line la traducció és igualment: roig, vermell.
    O sigui, CescT, que sí que hi trobem rubens al diccionari llatí i vol dir igualment: roig, vermell.

    Santos: Si mirem el cartelino del retaule de Montserrat amb atenció, tindreu dificultats d'apreciació en la diferència de lletres u/n fetes manualment. Igualment es pot llegir Rubeus que Rubens.

    En el cartelino del retaule de Sant Miquel l'apreciació és diferent, cosa que va més a favor de aquesta dificultat d'apreciació: La u de Barttolomeus, angulosa, és diferent de la 1ª u de rubeus, que és molt arrodonida. I les dues son u. I és més semblant a la 2ª u, però tampoc és exactament igual. També s'assembla als angles de la m de ...meus. Per tant, tenim una altra aproximació a la n.

    És a dir, tot això s'ha de mirar amb lupa i contrastar-ho amb tots els documents possibles, cosa que sembla que ara, amb aquestes exposicions s'està fent. Em reafirmo amb les meves conclusions, si teniu a bé rellegir el meu petit estudi. Ja sabeu: "Doneu al César el que és del César i... als artistes que han treballat sempre, s'han casat, i han viscut i mort per aquestes terres de l'Aragó, València i Catalunya, doneu-los hi també el qualificatiu que els correspon".
    Bon Nadal a tots tres!








  12. Francesc 2
    23-12-2018 17:54

    Rubens vol dir vermell en llatí. Ho sento per tu.

  13. Santo Job
    23-12-2018 17:49

    Rubens no significa rojo en latín, eso es rubeus. Rubens es un apellido germánico que significa "hijo de Rubén", formado a partir de Ruben y el añadido del genitivo sajón.
    Lo de latinizar los nombres era normalísimo, y lo hacían en particular pintores y escritores: Melanchthon, Dryander, Mercator, Oecolampadius...

  14. Francesc 2
    23-12-2018 17:36

    De tota manera, és molt interessant això del "rubens" llatí, que vol dir "roig"/"vermell". Un famosíssim pintor se'n deia. És a dir que era conegut a la manera llatina, com el cosmògraf "mercator". És evident que ni l'un ni l'altre tenien aquest cognom com a cosa natural. Els coneixem pel seu renom en llatí. Se'l van llatinitzar ells? Els el van llatinitzar d'altres? Per què no ens són coneguts amb un cognom sorgit d'una llengua natural --que es el que devien tenir-- com el tenien En Colom o el mateix Bartomeu Vermell(ó)/(Roig/Bermejo o En Cristòfor i Eimeric Despuig?

  15. Antón Martín
    23-12-2018 13:26

    Excelentes tus conocimientos en etimología toponímica, Cesc. Revolucionarios, diría yo. Mejor, mágico-prodigiosos, dado que has llegado a esas conclusiones tú solito, sin necesidad de documentarte en ninguna clase de archivo ni biblioteca homologados. Ni falta que hace, claro, una vez que tienes clarísima la conclusión antes de salir de casa. Ole tú.



  16. Santo Job
    23-12-2018 10:02

    CescT: acabas de demostrar a la luz del día el método del INH. Has decidido que un personaje es catalán, y a partir de ahí te has montado una película.
    Además, has decidido que el señor Bermejo tiene un nombre extranjero cuando Bermejo es un adjetivo perfectamente castellano. Pero claro, lo has decidido porque has decidido por tu libre voluntad leer mal la firma latina de Bermejo, que es Rubeus. Por alguna razón, aunque está clarísimo que pone Rubeus, tú has dicho que pone Rubens.
    Firmar en latín era normalísimo, especialmente en el mundo artístico y/o literario.

  17. CescT
  18. CescT
    22-12-2018 19:27

    Saps que passa amb això de les sitges ( silos en castellà) ?. Resulta que jo com a projecte final de carrera vaig haver de calcular una sitja ( un silo en castellà ). Sempre m'imagino un gran dipòsit de gra o de ciment.

    Així com a la població de Sitges ( població catalana) han buscat i trobat un significat etimològic al nom de la seva ciutat, no acabo de veure en lloc la explicació etimologia del nom de –Silos – ( referent al monestir de Silos). Potser és un nom que prové del Iber i no té a veure amb cap dipòsit de gra o qualsevol altre dipòsit. Això sí, és un monestir benedictí.

    A Tenerife trobem una població anomenada – Los Silos - a la platja, al costat d'una població anomenada - La caleta -. Te sentit. Un dipòsit a la platja a on hi arriben vaixells i descarregaven gra ( per exemple) , com a Sitges de Cataluña.

    Ara bé, el - Monasterio de Santo Domingo de Silos - està situat en una vall. En el Valle de Tabladillo. Diu : - Un pequeño valle de la gran meseta castellana - també diu: - La vida monástica en todo el Valle de Tabladillo, especialmente en Silos, comenzó con probabilidad, a la hora de la reconquista castellana, a fines del siglo IX, en forma de granjas monástico-familiares –

    Con toda probabilidad con granjas monástico-familiares. Algú busca una explicació al nom de –Silos - No hi arribaven vaixells, però necessitaven gra per les gallines o les ovelles o el bestiar que tinguessin.

    D'una manera que a mi em sembla una substitució trobem :
    Pals aquí y un Palos allà
    Una Cullera aquí i un Cuellar allà
    Un Sant Just aquí y un Yuste allà
    Una Torre de Silla aquí i una Tordesillas allà

    Quant he vist el quadre de – Sant Domingo de Silos- pintat per un pintor castellà amb nom estranger i que no es va moure de la Corona d'Aragó he posat el focus en – Silos - i he fet la correspondència:
    Sitges - Silos

  19. Antón Martín
    22-12-2018 13:32

    Magistral razonamiento, Cesc.

    Lástima que no hayas leído con atención la wikipedia. Te lo resumo:

    -La población burgalesa se llamaba Silos. Y se llama, porque así siguen refiriéndose a ella en el resto del Valle del Arlanza donde está sita, Silos a secas.
    -El monasterio recibió el nombre de Santo Domingo en honor a uno de sus abades más importantes, llamado Domingo y natural de Cañas, en La Rioja.
    -No existe ningún santo llamado Domingo de Silos, como tampoco una Perpetua de Mogoda ni Lorenzo del Escorial ni Pere de Roda. Son topónimos que se forman a partir de un santo y otro topónimo anterior. No busques ningún Domingo de Silos en el santoral porque no lo hay.

    (Qué agotamiento)

  20. CescT
    21-12-2018 23:03

    Observo que en el quadre de - Santo Domingo de Silos - no apareix la signatura de - Batolomeus Rubeus - ni cap altra firma. No està signat

    Sant Domènech és un sant molt estès per Catalunya. Tenim el Covent de Sant Domènech de Balaguer; l'antic convent de Sant Domènech de Puigcerdà; el convent de Sant Domènech de Girona; el convent de Sant Domènech al Roser de Perelada. L'esglèia de Sant Domenech de Cervera. A la població de Sitges trobem el carrer de Sant Domènech.

    A Sitges província de Barcelona sembla ser que abundaven unes cisternes per guardar cereals, i d'aquí ve el nom de Sitges ( Silos en castellà).

    Al– Monasterio de Santo Domingo de Silos- no hi havia sitges

    Entenc que el personatge anomenat Santo Domingo, era de Silos, es a dir, que era un Sant nascut a Silos. Anteriorment aquest monestir estava sota la advocació de Sant Sebastià però es va canviar l'advocació al morir Santo Domingo al segle XI. El nom de – Monasterio de Santo Domingo de Silos – està posat com a homenatge a un Sant que era, valga la redundància de – Silos –

    No aconsegueixo trobar dins de la geografia peninsular espanyola una població anomenada – Silos –. Llevat que no sigui – Sitges – o – Sils-. Podria ser - Sant Domenech de Sitges - ? No ho sé, però pensa mal i encertaràs.

    El quadre de -Santo Domingo de Silos- es troba a Daroca, no al monestir que porta el seu nom.

  21. Santo Job
    21-12-2018 12:48

    Sin embargo, Cesc, era perfectamente normal firmar con latinizaciones del nombre o con apodos. Para muestra unos ejemplos: Francisco de Enzinas firmaba Franciscus Dryander, Philip Schwarzerd era Melanchthon, Theodor Buchmann es más conocido por Bibliander...
    Los artistas son un caso particular, en general, y es corriente conocerles por apodos o sobrenombres, por ejemplo por referencias geográficas: Caravaggio, Aretino, Jeroen Bosch, Juni, etc.

  22. Santo Job
    21-12-2018 12:33

    Sí, hay firmas suyas como Bermejo (o Bermeio), concretamente en dos contratos, uno de ellos el del retablo de Santo Domingo de Silos, y otro el del retablo de Montserrat.

  23. Antón Martín
    21-12-2018 09:14

    Cesc, ¿qué parte es exactamente la que no se entiende en "hay abundante bibliografía al respecto"?

  24. CescT
    21-12-2018 08:35

    La pregunta és. Aquest artista va signar alguna vegada com - Bermejo -? Dedueixo que no, perquè ho hauries dit.

    Hi ha un cercle de persones, amics meus de l'adolescència i de la joventut, que em diuen - Garret - i jo mai he signat amb aquest nom. Algú, escoltant aquest nom, podria interpretar que jo sóc anglosaxó.

    Suposem que l'autor del quadre de la Mare de Déu de Montserrat signatura - Rubeus -; - Batolomeus Rubeus -. Penso que ha de prevaldre el nom de la seva signatura. - Rubeus - no em sona a un cognom cordovès. Si - Rubeus- fos un cognom cordovès no s'haurien molestat a dir-li - Bermejo-

  25. Santo Job
    20-12-2018 17:36

    Es completamente irrelevante porque el pintor no se llamaba Rubens sino que firmaba como Rubeus, traducción al latín de Bermejo.
    Sabemos, además, en qué cosas trabajó en función de los contratos, en los cuales se le llama Bermejo. Hay abundante bibliografía al respecto.

  26. CescT
    20-12-2018 15:57

    o no !

  27. Santo Job
    20-12-2018 15:53

    Lo cual es de todo punto irrelevante.

  28. CescT
    20-12-2018 12:13

    A Bèlgica actualment és on hi ha més gent amb el cognom Rubens

    A França actualment és on hi ha més gent amb el cognom Rubeus

    Ho he trobat amb un cercador de cognoms

  29. Santo Job
    20-12-2018 12:10

    Bermejo no es un nombre inventado, sino un apodo, como tantos otros casos tipo "El tostado", que es como se conocía a Alonso Fernández de Madrigal.
    En el cuadro de Bartolomé Bermejo pone "Rubeus", no Rubens, y se lee clarísmo tanto en el que señalas como en el que yo te he puesto.
    La forma latina es Bartholomeus o Bartholomaeus, en ambos casos con "h", porque es un nombre curiosísimo, fusión de hebreo y griego. Concretamente, en griego es Βαρθολομαίος, que pasa al latín como Bartholomeus, pues la theta griega se transcribe por "th" por carecer el alfabeto latino de un equivalente. Bartholomaios es una composición de "bar", hebreo para "hijo de" (cfr. Hannan bar Hannan, Yosefos bar Mathiayu, Shimón bar Kojba) y el nombre griego Tholomaios, que es Tolomeo.
    La h se conserva en ese nombre en varias lenguas como el inglés (Bartholomew), o el francés (Barthélemy). En castellano, gallego, portugués, o catalán se ha perdido la h.
    En el caso de autores de estas lenguas, con frecuencia ponen Bartolomeus por influencia de su propia lengua.
    En latín no habría de ser Bartholomeus Rubeum, sino Bartholomeus Rubeus, pues va en caso nominativo, en este caso por omisión del verbo "pinxit". En el caso que pones tú "Rubricatus est per me Petrum Rubeum", ahí tiene que ir el nombre en acusativo, que es lo que pide la preposición "per". También se podría haber puesto en ablativo "Rubricatus est a Petro Rubeo" o "Rubricatus a Petro Rubeo".

  30. CescT
    20-12-2018 11:30

    També hi ha la possibilitat que signés directament en holandès atès que Bartholomeus és nomenclatura holandesa
    - Bartholomeus Rubens - és un nom i un cognom holandès

    https://es.surnameanalysis.com/Bartholomeus-origen-del-nombre.html

    o en tot cas si signés en llatí hauria de ser Bartholomeus Rubeum. El nom Bartholomeus éstà expressat en llatí (bíblic) o en holandès
    El nom Bartolomeus (sense h) pot ser també portuguès o gallec, però estem parlant d'un retaule d'estil flamenc
    Ni Rubens , ni Rubeus em sonen a cognom portugués

  31. CescT
    20-12-2018 11:01

    Bermejo es deia Rubens. Bermejo es un nom inventat. A baix una mostra de com signava en llatí una persona anomenada Rubeus
    Any 1463 aprox.
    Pe. [i.e. Petre Rubeus], and the corresponding: ‘Rubricatus est per me Petrum Rubeum etc.'
    Foot notes 1

    https://www.british-history.ac.uk/cal-papal-registers/brit-ie/vol12/pp186-188#highlight-first

    Rubens probablement no té traducció al llatí per això signa:
    Bartholomeus Rubens ( minut 1.33)

    https://www.youtube.com/watch?v=UxGCmwhOOpw


  32. Santo Job
    19-12-2018 12:12

    Me olvidaba: en los paneles laterales tenemos imágenes típicas cristianas.
    En el panel izquierdo en la parte de arriba está el nacimiento de la Virgen María. Debajo está San Francisco recibiendo los estigmas.
    En el panel derecho, en la parte superior está la presentación de Jesús, y en la parte de abajo tenemos a San Sebastián, fácilmente identificable por la aureola de santo y las flechas de su martirio.

  33. Santo Job
    19-12-2018 12:04

    CescT: ahí no pone Rubens sino Rubeus, que es "bermejo", "rojo", "colorado", y el étimo del que procede "rubio".
    Aquí dejo otro ejemplo de su firma (en la pintura de San Miguel triunfante), en la que se ve con más claridad que pone Rubeus. Es muy notable y elegante el uso de la firma, que la pinta sobre un trozo de papel, y el aspecto que le da es como si efectivamente fuese la firma que hubiese escrito con pluma sobre un papel, en vez de hacer un tipo de firma más artística para un cuadro.
    https://bit.ly/2S4jKSW

  34. CescT
    19-12-2018 10:21

    He llegit que la figura inferior esquerra del quadre de la Mare de Déu de Montserrat, és Sant Francesc. Si es així veiem a Sant Francesc a Montserrat
    A mi em sembla que a dalt, en els laterals del quadre, tant a dreta com a esquerra, s'han representat dos naixements. Els naixements que corresponen a les persones que apareixen a sota.
    Veiem a Sant Francesc pregant a la Mare de Déu de Montserrat, llavors en el lateral dret veiem un noble amb aspecte de flamenc que porta una capa de color porpra i que a mi em sembla, que ha peregrinat a Montserrat. Qui pot ser aquest personatge?

    L'autor signa Bartolomeu Rubens com es veu aquest reportatge

    https://www.youtube.com/watch?v=UxGCmwhOOpw


  35. Santo Job
    18-12-2018 11:13

    CescT, no tiene absolutamente nada de raro que se conozca sólo un pintor catalán de estilo flamenco. Cataluña, Valencia, y Baleares siempre han estado más vinculados con Italia que con cualquier otra parte, y eso también se traduce en el arte, que muestra un estilo claramente italianizante.
    La zona de la Corona de Castilla, por otra parte, estaba más volcada hacia Flandes, lo que explica que haya poquísimo autor de escuela italianizante y sí mucho de estilo flamenco.

  36. CescT
    18-12-2018 10:09

    Aquest retaule de la Mare de Déu de Montserrat m'ha fet pensar en un retaule que està exposat a la Seu d'Ègara a Terrassa dedicat als sants Abdó i Senén (o Senent), també és gòtic i és del pintor Jaume Huguet. Jo veig que són estils diferents, però tenen un format semblant. Una manera d'explicar un relat.
    És una de les poques obres que es poden atribuir amb tota certesa a Jaume Huguet, ja que se'n conserva el contracte de l'any 1460. Huguet és l´ únic representant català de la tendència flamenca, que domina el període final del gòtic.
    Es diu que Jaume Huguet és l'únic representant català de la tendència flamenca perquè no l'han pogut esborrar. Per tant, es sorprenent que només hi hagi un representant català d'aquesta tendència flamenca amb la quantitat de gòtic existent a Catalunya.

    https://ca.wikipedia.org/wiki/Abd%C3%B3_i_Sen%C3%A9n#/media/File:Huguet-santsAbdoSenen-0021_collage.jpg

    Us sona això del "café para todos” ; doncs en algun moment es va dissenyar una operació de " historia para todos” ( menos para los catalanes)


  37. Antón Martín
    17-12-2018 18:46

    Me gustaría saber de dónde se ha sacado la autora lo de 'un gran pintor castellano'. Aquí se fuerzan los argumentos según convenga. Si algún personaje importante tiene una tatarabuela de Igualada, será considerado sin duda perteneciente a la Nación Catalana (así, con mayúscula). Por el contrario, ahora resulta que un cordobés -que no es castellano propiamente dicho, pues en Castilla jamás se han confundido ni pretendido confundir las identidades, como se sostiene por aquí falazmente- es un artista valenciano-aragonés por haber trabajado fundamentalmente en esos territorios.

  38. Santo Job
    17-12-2018 18:05

    No es en absoluto imposible que siendo de Córdoba trabajase en tierras de la Corona de Aragón. Que los artistas se trasladasen a otras partes donde más trabajo pudiesen conseguir no era en absoluto raro. Sirvan como ejemplo algunos conocidos artistas activos en la Península Ibérica en el siglo XV: Juan de Flandes, Juan de Borgoña, Jorge Inglés, Copín de Holanda, y Joan de Burgunya (más conocido como Maestro de San Félix, no se debe confundir con Juan de Borgoña).

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


Aconseguits 3570€
de 4000€
Queden -54 dies

Més informació
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
16208 lectures
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Us presentem una novetat per aquest Sant Jordi. Es tracta "Del Ter al Túria", un llibre escrit conjuntament per...[+]
Es diuen Malvines les Illes Falkland perquè uns francesos els van posar aquest nom en record del port de...[+]
L'estudiós Manuel Civera relaciona l'obra amb un procés del 1427 i amb el Morvedre...[+]
Nombrosos errors a la grafia dels topònims delaten la intervenció d'un copista poc atent o atent només a...[+]