Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Un poble deixa de ser analfabet quan aprèn a llegir i escriure ...la pròpia història"
Paulo Freire
ARTICLES » 08-07-2021  |  COLOM, CATALà
5763

Cristòfor Colom i l’Amèrica Catalana o quan el pensament restaura les cendres del foc inquisitorial

Acaba de sortir al carrer, publicat per Librooks, i gràcies també al suport econòmic de molts de vosaltres, el nou llibre d'En Jordi Bilbeny 'Cristòfor Colom i l'Amèrica Catalana'. Per fer-vos venir ganes de llegir-lo i en agraïment per haver-lo fet possible, ara us n'oferim el «Pròleg», escrit per l'autor mateix.

Primers exemplars de 'Cristòfor Colom i i l'Amèrica catalana'

Fa molts anys, als inicis de la meva carrera universitària −jo diria que a l’any 82−, vaig llegir l’Elogi de la follia d’Erasme de Rotterdam. El llibre és un estudi mordaç, profund i intel·ligentíssim sobre la condició humana, on se’ns mostra com la Vanitat, la Ignorància, l’Orgull i, entre altres personificacions de la conducta i dels vicis, l’Oblit són els responsables principals de la destrucció de la civilització. Atiant guerres o deixant que l’Esperit de l’ésser lliure es corrompi i podreixi fins a convertir l’home en un titella del poder i de l’alienament. El discurs erasmià t’atrapava per la seva eloqüència desimbolta, fresca i elegant; per la seva cultíssima vibració intel·lectual, pel seu profund compromís amb la vida, que volia dignificar de tot en tot, com a ideal suprem. Però, especialment, em va atrapar per un sentit de l’humor nou i renovador, el rovell del qual era una ironia encara més colpidora i sàvia, farcida de referències clàssiques i missatges en clau. Era un llibre desbordant, que no tan sols t’atrapava, sinó que se t’infiltrava a dins com una pluja lenta i suau, t’amarava l’ànima i s’acabava fonent amb la teva pròpia personalitat. A partir de llavors em vaig convertir en un admirador secret d’Erasme. I molts dels seus conceptes intel·lectuals, una mica per inèrcia, sense voler-ho ben bé, han acabat esdevenint els meus propis ideals. Per això, quan vaig voler-me fer el meu primer autoretrat amb una càmera fotogràfica, el primer que vaig fer va ser comprar-me un trípode. I, immediatament després, quan el vaig tenir a punt amb la càmera al damunt i amb el disparador automàtic en marxa, vaig seure davant la meva màquina d’escriure i vaig imitar la posició que té Erasme, de perfil, escrivint, al quadre d’En Hans Holbein que el va immortalitzar.

Quan anys més tard vaig començar a llegir altres coses seves, i especialment la biografia que li va dedicar l’Stefan Zweig, vaig anar comprenent més matisos de la seva obra i de la seva admirable personalitat. Per exemple, el culte a la raó. Erasme va posar tota la seva vida al servei de la raó, de cercar arguments per explicar el que creia. No uns arguments babaus, sinó amb sentit. Arguments que convencessin i que poguessin posar claror al desgavell infinit del pensament, mutilat per tants segles de fanatisme. Com llegeixo a la recent traducció que ha fet En Joan Fontcuberta del llibre de l’Zweig, Erasme «tan sols una cosa odià realment a la terra per ser oposada a la raó: el fanatisme», perquè ell −sempre segons aquest literat austríac− va ser «el menys fanàtic dels homes». Assenyala l’Zweig que «Erasme combatia qualsevol mena de fanatisme, tant en l’àmbit religiós com en el nacional o l’ideològic, que considerava enemic declarat de tota entesa; odiava tots els obstinats i doctrinaris, tant si vestien hàbits sacerdotals com togues acadèmiques, els intolerants i els sectaris de tota mena i raça, que arreu exigien una obediència cega a llurs creences i qualificaven d’heretgia o d’infàmia qualsevol altre punt de vista». I això no és tot, car, a més a més, i d’una faisó molt especial, «la llibertat de pensament era per a ell quelcom natural, i aquest esperit lliure considerava un atemptat contra la pluralitat divina del món el fet que algú pretengués, ja des de la trona, ja des de la càtedra, parlar de la seva veritat personal com d’un missatge que Déu li havia confiat només a ell». Per això mateix, doncs, Erasme, «amb tota la força de la seva intel·ligència brillant i contundent, combaté durant tota la vida i en tots els camps els fanàtics, que, presos del seu propi deliri, volien tenir sempre la raó». Perquè, a Erasme, «el fanatisme no li semblava sinó una lamentable pobresa de l’esperit, una de les nombroses formes d’stultitia, els mil tipus i varietats de la qual classificà i caricaturitzà tan xalestament en el seu Elogi de la follia».

Potser va ser per això que em va atrapar aquest llibre: perquè també era una denúncia del fanatisme, camuflada sota la benèvola capa de la ignorància i l’estupidesa. Perquè ser ignorant, en el fons, no és dolent. No és cap mal. Ni cap malaltia. I ni tan sols no és un dels set pecats capitals. Tots som ignorants respecte a allò que no sabem. El problema rau en el moment en què volem imposar la nostra ignorància sobre les petites certeses de tothom, disfressada de veritat absoluta, monolítica, única i indivisible, com si es tractés d’alguna mena de manifestació demiúrgica o, directament, divina. I això que jo encara podria acceptar en certes revelacions metafísiques, no puc menys que rebutjar-ho quan parlem de l’estudi i la recerca. Quan parlem de dades, d’informació, de documents, de gravats. De referències. Quan parlem de comprendre el present. I encara: quan debatem sobre la interpretació del passat. D’un passat, val a dir, del qual tan sols disposem de quatre paperots malgirbats, escrits amb una finalitat política o religiosa evident i, per acabar-ho d’adobar, filtrats, corregits, esporgats, reelaborats i, massa sovint, tristament, sense que en siguem conscients, traduïts d’una llengua a una altra, per la tasca imponderable de la censura d’estat.

Em fa certa angúnia aquesta deriva fonamentalista de l’academicisme català en tot allò que afecta la nostra història. I no entenc aquesta dèria per l’insult, la befa, l’escarni, el rebuig, la persecució, l’obliteració, la marginació i el linxament personal, simplement perquè miro de comprendre els fets del passat des d’una perspectiva diferent del credulisme cec i submís a les fonts documentals i llibresques, sobretot ara que som més coneixedors que mai que una gran part d’aquests papers han estat redactats pels censors de la monarquia i els inquisidors de torn. Dic que no entenc aquesta mena de dogmatisme religiós perquè cada vegada més vivim en un món en què les religions úniques i veritables han après que no són ni tan úniques ni tan veritables. Han après a comprendre’s i a mirar-se les unes a les altres amb respecte, incorporant aquells aspectes que els ajuden a aproximar-se al transcendent, i a encarnar en les vides de cada ésser mortal tot allò que ens fa millors, més dignes i més lliures.

Molts de vosaltres sabeu la meva passió pels estudis religiosos, la mitologia, l’etnografia, el xamanisme, la bruixeria, la història de les drogues, la mística, l’etimologia, el món ibèric, l’euskera. Sabeu l’esforç que he fet i faig per intentar trobar vincles entre tots aquests àmbits i el món dels contes i les rondalles i continuar trobant sentit als nostres actes i a les nostres vides. Però sempre amb una gran reverència per la raó, pel coneixement, per la diversitat d’opinions i estudis. Per la contrastació de dades i el sentit crític, que no existiria sense un dubte metòdic previ que em fes de nord i guia perennes i s’hagués constituït en quelcom inherent a la meva curiositat intel·lectual.

Per això us deia que no entenc aquesta deriva fonamentalista dels historiadors catalans actuals. Alguns, encesos d’ira per les meves publicacions i recerques, que neguen un cop rere un altre, com si més que recerques científiques, fossin opinions extretes d’una caldera màgica plena d’herbotes al·lucinatòries, animals morts i membres de nens trossejats; i d’altres, amb el seu silenci còmplice. Còmplice i vergonyant. Com si mirar cap a un altre costat i fer l’orni eternament mentre et trinxen el passat i la memòria col·lectiva fos alguna mena de comportament intel·lectual. L’historiador no ha de parlar només del color dels botons dels soldats napoleònics, o de la paga dels mariners o de la ruta que feia una nau a la Mediterrània. O del preu del blat. O copiar el que diuen els llibres impresos per la monarquia, sense contrastar la informació ni aplicar cap mena d’exegesi o hermenèutica. L’historiador no es pot amagar rere l’estudi parcial d’un camp molt limitat dels fets. Per més especialitzat que estigui en un període concret, el deure capital i superior d’un historiador és la Història. Així, en majúscules. I un historiador català ¿ha de romandre silenciós davant la tasca ingent de la Inquisició i de la censura d’estat, que ha espoliat arxius sencers, cremat biblioteques, segrestat edicions de llibres, mentre els traduïa i els reescrivia, tot canviant el nom de l’autor i dels llocs on passava l’acció? Si un historiador català no s’adona o no es vol adonar del que realment ha passat en la redacció dels llibres i documents i en la seva transmissió textual, ¿quin sentit té parlar d’història? Ha renunciat a l’estudi? Ha deixat voluntàriament de ser crític? Ha venut la seva probitat professional a canvi d’una feina, un títol, un sou? No considero en absolut que la sortida més honrosa sigui silenciar totes les meves raons i totes les meves troballes documentals, que fa més de trenta anys que aporto, i menystenir el nou paradigma de la censura, que, si l’estudiem amb deteniment i ens hi apropem amb una mirada nova i renovellada, no para d’aportar-nos noves dades a borbollons. Per més voltes que hi faci, i per més que ho intenti mirar des del seu punt de vista, certament no ho entenc.

No crec que ni jo ni la nostra memòria col·lectiva mereixi aquest menyspreu. I, encara, molt menys, aquest suïcidi. ¿Des de quan l’insult és un argument? Des de quan l’escarni és una raó? Des de quan la riota contradiu els documents no potinejats per la mà del censor? Des de quan el linxament és sinònim de respecte i amor reverencial a l’estudi? Des de quan l’odi i l’intent d’anorreament intel·lectual i social dels qui no pensen com tu és un objectiu de la ciència, baldament sigui la ciència de la història? ¿No tindrà, més aviat, tot això unes profundes implicacions amb la fe, el dogma i la imposició del pensament únic? Jo defenso que el rigor no té res a veure amb la ganduleria. Que l’estudi no té res a veure amb la innocència. Que el sentit crític no té res a veure amb la credulitat. Però, sobretot, que el coneixement no té res a veure amb l’ego. I menys amb l’ego que mossega i ataca tot allò que desconeix i que posa en perill el seu sistema de creences. I per això també deia i remarcava que ara que les religions se secularitzen i flexibilitzen les creences, i ja no condemnen a l’infern i a les flames eternes els qui no creuen el que elles prediquen, ni els expulsen de la seva comunitat, ara la universitat catalana i, en el nostre cas precís, un grup dels seus més doctes historiadors, dogmatitza i anatematitza. Quina diferència tan abismal que hi ha amb el món dels estudis neotestamentaris. Em refereixo a tots aquells estudis que miren de posar una mica de llum entorn de la figura de Crist, dels primers cristians i de la seva església primitiva.

Així, d’acord amb l’Antonio Piñero, filòleg i historiador, especialitzat en els temps i la vida de Crist, els evangelis, «encara que són escrits venerables, es troben carregats de problemes històrics». I com que els mateixos textos evangèlics «no ens proporcionen cap informació directa per respondre» les preguntes que hom s’ha fet i es fa sobre aquells problemes epistemològics, està convençut que «cal interrogar pacientment i conscienciosa els documents, llegir entre línies, recaptar informacions indirectes ça i lla a fi de formar-se deductivament un esquema de com pogueren desenvolupar-se els esdeveniments que conduïren a la plasmació d’aquests escrits, veritables pilars del cristianisme». És a dir, que si, per ell, cal revisar els textos sagrats i cercar informació on sigui a fi d’ajudar a entendre’ls i interpretar-los millor, ¿per què no podem revisar els escrits que afecten directament la nostra història i −que jo sàpiga, de moment− no són sagrats ni consagrats ni sacramentalitzats? Per què no podem revisar una història que ens ha deixat escrita, en gran part, la Inquisició, enemiga mortal de la llengua, la cultura i les institucions polítiques catalanes?

Quan l’Antonio Piñero prologa el llibre Fuentes del cristianismo. Tradiciones primitivas sobre Jesús, del qual n’és també l’editor, després de les reflexions sobrecitades, afirma: «És necessari insistir, per acabar, que el present llibre es troba orientat exclusivament a la investigació històrica. Es tracta d’un debat intel·lectual i històric conduït per estudiosos que pertanyen a distintes confessions cristianes o són simplement investigadors independents. Al llibre s’hi reuneixen aportacions de catòlics, protestants, agnòstics; membres d’ordes religiosos i laics moguts per un únic interès comú: desxifrar i esclarir, en la mesura que ho permetin els textos i el nostre utillatge intel·lectual, els múltiples interrogants i problemes que ens plantegen avui aquests textos antics, tan fonamentals, tantes vegades editats i reinterpretats». I encara, com és normal en qualsevol estudi rigorós, «el grup que ha confegit aquest llibre intenta no procedir amb idees preconcebudes, ans cercar afamadament els orígens [dels fets]. No entren en joc postures personals ni interessos espuris, sinó el desig d’arribar, tant com sigui possible, a aprendre aquests començaments obscurs de la formació dels evangelis i el seu paper dins el problema religiós, tant cristià com pagà, dels dos primers segles de la nostra era». Jo hi trobo a faltar, per descomptat, a fi que l’obra pogués ser plural del tot i oberta a perspectives més amples, els historiadors jueus i algun erudit franctirador que relaciona el cristianisme amb la religiositat egípcia, el mitraisme o el gnosticisme. Nogensmenys, la voluntat de pluralitat, malgrat que sigui dins del cercle reduït del món cristià, no deixa de ser encomiable i digna de tenir en compte, almenys per al nostre més que endèmic i autocomplaent món historiogràfic. Per En Piñero, «la pluralitat d’autors d’aquest llibre proporciona la possibilitat d’una crítica a certes postures intel·lectuals. És una retronxa comuna, fins i tot en l’àmbit de discussions serioses, les frases que exigeixen un “respecte per les idees”. Tal formulació és radicalment errònia, segons la nostra opinió. Les idees no són subjectes de drets, que calgui respectar, sinó només les persones que tenen o defensen les idees en qüestió. Les idees no són més que conceptes, instruments intel·lectuals que contínuament s’han de discutir, defensar, refutar o canviar simplement per altres que s’acomodin més aptament al seu objecte. Si al llarg de la història s’haguessin respectat les idees dels altres, la humanitat no hauria avançat ni un sol pas. Per això cal tenir ben clar: profund respecte pel portador de les idees; cap veneració per les idees mateixes que són objecte de debat».

No es pot dir més ben dit ni més concisament: respectar l’investigador i debatre les idees. Tot al contrari del que passa actualment a casa nostra, on s’insulta, es difama, es persegueix i s’oblitera tot aquell que no digui el que el món acadèmic vol sentir. Si el nostre futur intel·lectual i el nostre lliure futur polític ha de passar per la reverència i la submissió irracionals a aquesta actitud obertament anticientífica i antiintel·lectual, anem ben servits. Perquè si ja és prou difícil investigar sense recursos, ni suport institucional de cap mena, en un país on −com sempre he dit− la més gran gesta política que ens hem proposat ha estat donar suport, infatigablement, un segle rere un altre, als nostres estimats exterminadors, imagineu què ha de ser amb tota aquesta caterva de savis i honorables acadèmics exigint que se’ns llenci a la foguera perenne dels heretges. I exigint-ho, no pas perquè no es noti el gran frau que ens venen com a història, sinó en bé del país.

És tot plegat molt trist i molt lamentable. I sort en tenim que no ens poden detenir, ni confiscar la biblioteca, ni fer-nos abjurar el que pensem. Poden cridar, poden grunyir, però la recerca per restituir el nostre passat usurpat la faig jo i la fem els investigadors de l’Institut Nova Història.
Amb el suport econòmic incondicional de tres centenars llargs de ciutadans lliures i lliurepensadors i el de milers de catalans que creuen en la nostra ímproba feina i la difonen tan bé com saben i poden. Diferenciant molt bé el que és un títol acadèmic i un alt càrrec polític del que són les dades que ens ajuden a reconstruir i a repensar el passat. Són els que ens ajuden a mantenir la flama de l’esperança sempre viva i encesa i els qui, amb el seu aplom, el seu vast criteri i la seva tenacitat, també ens permeten continuar publicant i fent-nos preguntes.

Doncs bé, ara ha arribat el moment de qüestionar-nos de nou: ¿va desaparèixer l’imperi català arran de la descoberta i conquesta d’Amèrica? La versió oficial ens diu que els catalans no van tenir cap paper en aquelles primeres expedicions colombines i que tot el pes de l’empresa colonitzadora la van dur a terme els castellans. ¿Ens hem de creure que els mariners, marins, cosmògrafs, navegants, comerciants, polítics i soldats catalans que al llarg dels segles XIII, XIV i XV es van expandir arreu de la Mediterrània, quan es va tractar de passar a l’Atlàntic, precisament, també amb un rei català com Ferran II i, després, amb els seus descendents, van deixar de ser actius com per art d’encantament i van quedar al marge de la història?

Si ens creiem la versió oficial −i no ho oblidem: censurada i reescrita− sobre el Colom analfabet genovès i els primers viatges transoceànics, farcits de castellans que vivien en indrets sense mar, i sense cap mena de ciència nàutica, no podem dir res més. I hauríem de callar per sempre. Però, si estem convençuts, com he demostrat ja als llibres anteriors, i En Pep Mayolas en d’altres llibres, que En Colom era català i catalans tots aquells navegants i colonitzadors, és que potser Catalunya, després,  es va mantenir més viva i activa dins la subsegüent política imperial espanyola del que ens han explicat.

N’han quedat traces? ¿O hem de continuar admetent que els catalans, en el moment del seu màxim apogeu cultural, militar i polític, van renunciar, de cop i volta, a tot? ¿Van deixar de navegar, van deixar de comerciar i van deixar de conquerir? Van deixar d’escriure i crear? Van deixar de ser? I si la base i el fonament de l’imperi eren els seus ports, el seu comerç, les seves naus, les seves drassanes i la seva potència naval i militar, ¿tot això va desaparèixer de la Nació Catalana i va brollar de bursada en un país com Castella, on fins llavors no havia existit? O potser el que ha passat és, com ja he dit i repetit fins a esgargamellar-me, que la censura d’estat va esborrar el paper de Catalunya i dels catalans en aquella primera gesta transoceànica, i de les subsegüents aportacions colonitzadores catalanes de final del segle XV i començament del XVI. Però també he dit manta vegades que la censura no ho va poder esborrar tot i que, massa sovint, les traces del paper dels catalans han restat ben vives, incòlumes, escampades ara en llibres i documents diversos i en la memòria popular. Han quedat estergits arreu dels textos i han arribat fins a l’actualitat tan mal llegits i mal interpretats com la por, l’ego i la submissió al poder ens ha permès.

El llibre que ara teniu a les mans ha procurat recollir i endreçar una quantitat notable d’aquestes traces, dades i proves poc o gens conegudes per la majoria dels catalans i catalanes d’avui. Quasi tots els textos que conformen aquest tomell ja han estat publicats en forma d’article, en revistes i webs. Però ara els he volgut donar una visió de conjunt, que de cop i volta esdevé, reveladorament, una visió diferent sobre el nostre passat, el d’Espanya i Amèrica. Una visió nova i renovadora, però molt més versemblant i molt més propera a la realitat que els mites que ens han inoculat per mitjà de la història inquisitorial. Una història −val a dir− que pot ser tan formal i seriosa com vulgueu, defensada i explicada per gent molt prestigiosa, però totalment inventada pels censors.

Així, doncs, al llibre hi trobareu articles que parlen dels virreis catalans i els virregnats americans; de les anomalies de la llengua dels primers colons, com el sesseig, i les traces textuals que delaten que tant En Colom com els tripulants del primer viatge eren tots d’un mateix país i parlaven la mateixa llengua. Hi tindreu a mà reflexions sobre els testaments de la reina Isabel i de Ferran d’Aragó; el paper de la ciència nàutica catalana i dels cosmògrafs catalans en aquelles primeres exploracions, com també tot allò relacionat amb les lleis catalanes exportades arreu del món, Amèrica inclosa.

Així mateix, hi podreu llegir un capítol sobre l’absència total de la vila de Palos de la Frontera en els preparatius del primer viatge colombí, contrarestat per l’organització a Barcelona de tota la segona armada transoceànica.

I finalment, hi trobareu articles sobre el tercer viatge, la moneda amb què es van sufragar totes les despeses derivades d’aquella colonització primera i el paper de la Llotja i la Casa de Contractació de Barcelona en tot plegat, raó per la qual veurem, alhora, que el primer govern colonial americà va estar format íntegrament per catalans. És a dir, trobareu un intent d’arribar a la veritat per sobre de la desvirtuació interessada dels fets, obra de la censura d’estat.

Això és el que mira d’escatir aquest llibre: repensar els fets. Tornar a les fonts. Comparar els relats primitius i posar-hi nova llum, coherència i sentit. Com si l’estudi, el dubte metòdic, el sentit crític i la contrastació de dades no s’haguessin extingit ni llençat a la foguera de totes les vanitats. Diria que el conjunt global dels articles suposa un pas de gegant i esmicola la versió oficial amb l’aportació de múltiples fonts i documentació que el món acadèmic infravalora, desconeix, o obertament menysté sense cap escrúpol, perquè el seu mètode científic és repetir, autor rere autor, segle rere segle, que l’única història versemblant i digna de crèdit és l’escrita directament per la Inquisició i la censura d’estat. Jo no em crec aquest relat oficial i estrambòtic. I és clar: escric un nou relat. Una nova història, on, com era de suposar, ni Catalunya ni els catalans desapareixen, ni queden bocabadats amb les gestes heroiques dels grans navegants castellans, mentre ells miren cap a un altre costat, indefensos, descol·locats, al·lèrgics a tota gesta nàutica i a tota acció superior d’estat.

El llibre que teniu a les mans és un nou intent per recuperar aquesta història de la nostra nació que la censura, amb el suport inconfessable del nostre món acadèmic, polític i mediàtic, ens ha usurpat i amagat.

En Lluís Vives, investigador i perquisidor incansable, i íntim amic d’Erasme, escrivia que «la ciència tota ha de fundar-se en l’experiència, puix no pot haver-hi ciència vertadera sense el coneixement perfecte de les coses». És a dir: que repetir fa lloro. O no fa científic. I tot coneixement s’ha de fonamentar en l’estudi i la pròpia experiència, sense la qual no hi haurà ni ciència veritable ni coneixement de les coses.

Últimament he tornat a rellegir els Principis del coneixement humà, d’En George Berkeley. De tant en tant m’agrada apagar l’ordinador i deixar a banda, mal que sigui per unes hores, la recerca exhaustiva i asfixiant de dades i referències. I em complac i em relaxo llegint textos de filòsofs i pensadors. Al pròleg del llibre que ara us comento, imprès per primer cop al 1710, En Berkeley subscriu: «M’inclino a creure que tots o la major part dels entrebancs que fins ara han detingut els filòsofs i han obstruït el camí del coneixement són completament deguts a nosaltres mateixos. Car, primer hem aixecat la pols i després ens planyem que no s’hi veu». Per, acte seguit, rubricar: «Les dificultats i obstacles que troba la ment en la seva cerca de la veritat no provenen pas de la foscor o complexitat de les mateixes coses que investiga, ni de la natural debilitat i limitació de les facultats cognitives, sinó més aviat d’haver pres com a punts de partença segurs certs principis falsos que s’haurien d’haver desterrat».

Doncs això: ¿per què no desterrem els apriorismes i les falses certeses i ens tornem a mirar el passat amb una mica menys d’odi, de frustració, de venjança o de submissió al pensament inquisitorial? Per què no ho tornem a escrutar amb amabilitat, amb la ment oberta, amb grandesa de mires i d’esperit, amb les noves dades i les noves recerques davant? Voleu dir que no hi sortiríem guanyant? Jo us convido, almenys, a intentar-ho.

Jordi Bilbeny

Abadia de Solivella, 14-16 de maig del 2021



Autor: Jordi Bilbeny




versió per imprimir

  1. dani milton
  2. dani milton
    02-08-2021 07:52

    such a great information about history one of the best airline for travel in the USA
    https://www.reviewtwist.com/myenvoyair-account/ looking forward to read this book

  3. Hola Pepsicola
    22-07-2021 00:20

    Catalanísima américa donde se habla castellano.

  4. Xavi G.
  5. Xavi G.
    18-07-2021 13:46

    He estat resseguint a qui va passar el títol de senyor de Valladolid i les possesions castellanes dels Urgell, i sembla ser que passen a Pere de Portugal, espòs de la darrera comtessa Aurembaix, i, sense successió, sembla que a a partir d'aquí es perden.

    I tota la raó, jo des que em vaig posar les vacunes em sento més fantasma de l'habitual!!

  6. Edmund Cooke
    18-07-2021 00:32

    A mi també em va passar això de perdre links… la censura també hi arriba…. És molt recomanable consultar i si podeu adquirir i coleccionar llibres…. N'hi ha a dojo!

  7. Xavi G.
    17-07-2021 11:46

    Es curiós que a l'enllaç del "google llibres" que deixo en la nota 2 respecte al Rada de Andrade, ara no és possible accedir-hi, quan al 2015 quan ho vaig deixar, de segur que es podia accedir...

  8. Xavi G.
    17-07-2021 11:36

    Hahahaa, bucaner bucaner.... Doncs és aquest article. Pensava que era teu perquè dieu el mateix.

    https://www.inh.cat/articles/La-Catalunya-extremenya

  9. Edmund Cooke
    17-07-2021 09:38

    Hola Xavi. Em sorpren el que em dius…. Jo al 2015 era un mes dels adoctrinats subconscientment per l'Estat…No coneixia INH. Fa tan sols un any i escac que els segueixo als de INH….soc un nou arribat…Em pots rebotar els artcles i comentaris que esmentes?….jo tot el que us he referir sobre els urgell, els templaris i sant jordi ho he obtingut fora de INH…. L'unic que curiosament vaig trobar a INH va ser l'assumpte de la Peterhouse….

  10. Xavi G.
    16-07-2021 19:36

    Benvolgut bucaner, he cercat el que feia referència a la U. de Cambridge, amb les noves dades que donaves, perquè era el que en un comentari anterior havia posat en dubte d'una forma un tant precipitada.

    Respecte als Urgell, tinc el cap a punt d'esclatar de tants armengols, beni ansures, maries i tisones que he vist en aquests darrers dies sense arribar enlloc. A l'únic lloc que he arribat al final és a veure un article del 2015, supose que teu, d'aquí de l'INH, i que no recordava, on ja expliques el que dius aquí, i on ja vaig fer diversos comentaris i vaig deixar alguns enllaços d'informació al respecte.

  11. Edmund Cooke
    14-07-2021 14:39

    Amic Xavi, això del Peterhouse ha estat l'únic que no veies clar?...de tota la resta de dades i informació, n'has pogut validar o comprovar cap?...Molt fort el que deien al segle XIX els arxivers reials i els frares dominics, tots al servei del Borbó, respecte als Urgell i el que se'n desprén de tot plegat!....

  12. Xavi G.
    13-07-2021 19:21

    Vaja, doncs sembla que la Universitat Cambridge sí que té lligams amb Catalunya. La creu de Sant Jordi no sé, però la senyera del Peterhouse de Cambridge, pel que he pogut veure, sí que sembla tenir una relació directa amb el casal de Barcelona.

    Lamento haver dubtat de tu. Admunt d'aquesta pedra edificaré la teva universitat.

  13. Edmund Cooke
    13-07-2021 11:26

    Amics, penso que és molt difícil establir l'origen exacte d'un escut heràldic o escut d'armes, o d'una Nissaga o Casal...ni els experts en la matèria es posen d'acord....només pots dir que és exacte el resultat d'una divisió entre números múltiples, però només si saps l'àlgebra dels números fraccionats és clar...sigui com sigui, tan sols cal una mica de voluntat, recerca i investigació per adonar-te de fins a quin punt tot ha estat manipulat, esborrat o usurpat...intentaré aportar dades i algunes conclusions evidents, si saps àlgebra és clar....
    Desconec l'origen exacte dels pals o gules als escuts castellans, i concretament els de Salamanca o Torrelló d'Ardoç, però està clar tal i com apunta tota l'Acadèmia oficial, que provenen de la Senyera Reial, símbol de tots els reialmes de la corona catalano-aragonesa, i abans dels comtes d'Urgell i dels comtes de Barcelona. És a dir Catalans, de Barcelona.
    Desconec si l'Ansurez va ser o no el fundador de Valladolid, però sí tinc clar que el més probable es que fos qui fos, era membre de la Casa d'Urgell ja que aquest Pedro Ansúrez llueix l'escut familiar als gravats, quadres i demés...potser era un sogre o un cosí segon del comte d'Urgell, per exemple, ja que l'escaquer negre i groc és símbol heràldic dels Urgell des del segle IX, molt anterior a la fundació de Valladolid, que segons la historia oficial va tenir lloc al segle XI....d'altra banda segons la historia oficial la Casa de Aragón es va iniciar el 1162, és a dir al segle XII, mentre que el Casal d'Urgell té origen oficial al 992 i alhora ens diu que la casa Urgell té origen al Casal de Barcelona al segle IX, principal llinatge nobiliari de la Corona Catalano-Aragonesa, com a mínim des del 840, amb Sunifred I d'Urgell-Cerdanya, pare de Guifré el Pilós.... Tot Català, de Barcelona... Però es que només cal aplicar el sentit comú, ja que el propi nom de la ciutat castellana és català de mèdul·la (Vall-adolit=Valle entumecido) com molts altres topònims amb el mateix origen. La llista és interminable: Vallbona, Vallfosca, Vallés, Vallespir, Vallformosa, Vallalta, Vall d'Aran, Vallmoll, Vallfogona, Vall de Cardós, Vallclara, Vallirana, Vallgorguina, Valls, Vallromanes...per cert, és molt curiós que per esbrinar el significat i traducció del verb adolir s'hagi de fer una recerca quasi científico-informàtica-filologa-arqueológica-forense, ja que és un verb que ha estat esborrat del nostre vocabulari de forma sorprenent....una pista més que ens porta a pensar que tot està manipulat amb minuciositat des de fa segles...però sempre hi queden esquerdes...
    Sí puc dic respecte al període del suposat regnat d'Alfonso VI de Castilla y Leon, que el frare dominic del segle XIX, Jaime Villanueva Astengo, teòleg i historiador, membre de la Real Academia de la Historia, al servei del Borbon de torn, ens diu al seu llibre "Memorias cronológicas de los condes de Urgel” publicat al 1814: "En otra escritura consta que nuestro conde, no solo recibía parias de los reyes moros tributarios, sinó también de los cristianos. Pero me casusa maravilla y no sé entender como los reyes de León, las pagasen también por esos tiempos a un conde de Urgel”....és clar, al pobre frare dominic el sorprenia que tot un Rei de Castella i Llió pagués tributs a un comte català...No serà que en realitat eren els catalans qui posseïen els Regnes de castella i Llió, que no eren més que sub-reialmes integrats pels territoris que els Urgell anaven reconquerint i guanyant als musulmans dins la Hispania Goda sota la juridiscció del seu comte-rei de Barcelona ?...potser els Urgell eren els militars més rellevants a la campanya de la reconquesta d'Hispania i alhora també eren els recaptadors oficials d'impostos per a la Corona Catalana?....
    També puc dir que en Pròsper de Bofarull i Mascaró, historiador català i arxiver cap dels Arxius de la Corona d'Aragó al mateix segle XIX, a la seva obra "Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón”, del 1856, ens relata que al comte Ermengol IV de Gerb, el succeeix Ermengol V de Mollerussa, Moyeruca o Valladolid, desposat amb Maria, filla del Pedro Ansurez comte de Trava, el qual Ermengol, es succeït per Ermengol VI d'Urgell o de Castella, el qual heretà territoris "in Castella, et in Campa, et in Extremadura, et in Asturiis”....Aquestes afirmacions del botifler Bofarull ens haurien de fer veure amb una clarividència absoluta que el famós Ansurez, no era ningú més que un trepa si és que va existir i que en tot cas, era Ermengol VI d'Urgell i de Castella, un comte català del casal de Barcelona qui posseïa en herència del seu pare en Ermengol V de Valladolit, uns territoris peninsulars considerats províncies o sub-reialmes del comte de Barcelona...fins i tot es dedueix que Asturies també formava part dels territoris catalans!...
    No sé explicar per què hi ha poblacions a Castella que no tenen castells als seus escuts de la mateixa manera que tampoc sé perquè moltes poblacions catalanes no tenen als seus escut ni senyeres, ni escaquers, ni creus de Sant Jordi....potser l'explicació es tan simple com afirmar que la heràldica i la historia no són ciències, ni son exactes, i que ja és prou complicat escatir perquè hi apareixen els símbols que llueixen als escuts com per entrar a analitzar el perquè no hi surten els que no hi són....
    Sí tinc molt clar i sense cap dubte, que la creu de Sant Jordi sempre ha estat un símbol català, que ja van adoptar el gots al cristianitzar-se molt abans de la invasió musulmana de la península, i per descomptat, abans de l'origen d'Anglaterra com a entitat política al segle X...de fet el símbol dels anglesos d'aquella època eren els lleons aquitans, més que la creu de Sant Jordi, si bé a finals del segle XII en Ricard cor de Lleó a més dels lleons aquitans, va començar a lluir creus de Sant Jordi, ja que la seva mare era d'origen got com tots els catalano-occitans d'aquella època...D'altra banda, la Peterhouse de Cambridge té una senyera reial com a escut, no pas una creu de Sant Jordi. La Peterhouse es va fundar l'any 1284. La creu de Sant Jordi va començar a ser símbol i bandera dels anglesos durant el segle XIII, i com a escut tres lleons aquitans, que ja ho eren de molt abans, tal i com es desprèn del que he apuntat més amunt.
    També tinc molt clar que dels vint-i-cinc grans mestres de l'ordre del Temple, no hi va haver cap ni un de castellà. De catalans n´hi ha quatre si no vaig errat: de Solsona, l'Arnau de Torroja; de Montagut i Oix, en Pere de Montagut; de Taradell, en Guillem de Montrodó; i finalment Gilbert Erill, d'Erill la Vall, un poble de l'Alta Ribagorça...i si incloem els catalano-occitants, la xifra puja a més de la meitat, concretament a dinou si no vaig errat. La resta eren tots franco-germànics. Ho repeteixo per si us heu quedat petrificats....19 catalans i 0 castellans...Tot català, del casal de Barcelona.
    D'altra banda tots els castells/monestirs/enclavaments templers situats a la península i també fora van ser construïts principalment per templers catalans i els seus mestres...tots d'estil romànic i gòtic, és a dir, estil català....un cas paradigmàtic el tenim a l'any 1110 amb en Guillem Jordà II de Cerdanya, comte català de Berga i de la Cerdanya, sota jurisdicció i amb origen al casal de Barcelona, que va fundar el comtat de Tripoli a Terra Santa i va fer construir la Catedral de Nostra Senyora de Tortosa, a la Tortosa de Síria, no a la Tortosa de la nostra península, que òbviament també té enclavaments templers. Tot català, amb origen a Barcelona.
    Respecte als catalans absolutistes o dèspotes, el tema és força més complicat i extens, i tampoc no us vull estabornir amb tant de rotllo...abans s'ha de digerir tot el que us he exposat, objectiu ja prou difícil d'assolir inclús per un no crèdul, imagineu pels crèduls!....

    Desperta Ferro!

  14. Hola Pepsicola
    11-07-2021 13:57

    Precisamente los masones son los que os apoyan, como Pedro Sánchez.

  15. Guerau
    11-07-2021 13:55

    No és casualitat que la maçoneria moderna que controla a piràmide del poder actualment, comencés el 1717. Just quan el Deep State internacional es carrega la nació constitucional i jurídica catalana.

  16. Hola Pepsicola
    07-07-2021 20:12

    Jolín Frede pero vosotros leéis algo alguna vez que no sea propaganda indepe? Normal que estéis intoxicados, si esque leer siempre lo mismo te tiene que volver loco.

  17. Frede
    07-07-2021 10:53

    Alvarito, vist que no acabes d'entendre el que aporto i, no es tracta de llengua sinó de comprensió lectora, et faig arribar un escrit que pot ser útil i entenedor. Salut!

    https://blogsocietat.wordpress.com/2021/07/06/odiais-el-mundo/

  18. Xavi G.
    06-07-2021 19:40

    La TV3 fa 10 anys que ens la van furtar i no la veig, no m'agrada veure tv per internet.

  19. Alvaro Prim
    06-07-2021 19:27

    Xavi, no se que medios ves o escuchas pero me da que no sales de TV3

  20. Xavi G.
    06-07-2021 18:48

    Edmund Cooke és un fiera i no es parle més.

    Es cert que si vas filant prim pots veure certes barrabassades com lo de la Universitat de Cambridge, però les barrabassades son part de la fiera, hahhaha

  21. Xavi G.
    06-07-2021 18:42

    No, Alvaro, no. No facis trampa.

    Lo comú, tant a nivell general de l'estat espanyol amb els seus acadèmics, polítics, etc, com a nivell troll INH, és nomenar els fets i personatges històrics de la corona catalanoaragonesa (açó d'històrics i catalanoaragonesa va per al Pepsi) catalans com a "aragoneses" i punt. Només, tal volta, quan hi ha un fet desagradable és quan surt el terme català.

    Aixó és lo comú. Jo només segueixo aquesta tendència girant-li la volta.

  22. Alvaro Prim
    06-07-2021 18:00

    Frede, por favor aporta algo de utilidad ;)

  23. Alvaro Prim
    06-07-2021 18:00

    Franquispain. Cuanto tiempo :). Oye que ya se le ha rebatido a Edmund lo que ha dicho, no vengas ahora a darle animos que se le sube a la cabeza y contrataca con mas insensateces ahistoricas

  24. Alvaro Prim
    06-07-2021 17:58

    Xavi. Si, Edmun es un fiera. El suegro de alguien de la casa de Urgel ahora forma parte de la casa de Urgel. Por que es el suegro, si fuera la suegra... :D

    Por cierto, te veo un poco despistado. Csatalanes: Subditos del principado de Cataluña. Valencianos: Subditos del reino de valencia. Aragoneses: Subditos del Reino de Aragón.Todos ellos subditos de la corona de Aragón . Si hablas de catalanes despoticos solo pueden ser del principado. Es sencillo l

  25. Hola Pepsicola
    06-07-2021 16:18

    Ahí ahí, discrimidad más a ver si sóis capaces. Ahora resulta que si no eres un indepe no eres catalán, sino un aragonés. Ver para creer.

  26. Xavi G.
    06-07-2021 12:36

    Per al meu gust, podria substituir-se el terme "catalans despòtics" per simplement "aragonesos". S'entendria igual com a cap i casal que son.

  27. Frede
    06-07-2021 09:31

    He de donar les gràcies als pepsis, prims i demés trolls que es passegen per aquest lloc, pels seus exabruptes i intervencions forassenyades, encara que ho escriguin en castellà, el que demostra que són espanyols totalitaris o catalans despòtics (m'ha agradat aquesta diferenciació) intentant imposar la seva llei i la seva llengua, com sempre. Dóno les gràcies, deia, perquè a través de les respostes als estimats trolls, aprenc moltíssim sobre el meu passat i sempre, sempre, em sorprenc. Des del Bilbeny, passant per Mandado i tota la resta d'investigadors de l'INH, més les aportacions dels opinadors com Edmund i molts d'altres que ens alliçonen dia darrera dia sobre la nostra historia només us puc demanar que continueu responen als trolls com ho esteu fent, amb dades i objectivitat crítica i rigor científic. I als trolls també us demano de tot cor que seguiu col·laborant, perquè en cada aportació desbarrada, sense voler-ho, ens indiqueu la veritat, les vostres mancances i l'interès malaltís d'imposar el relat fictici. I així aprenem. Doncs, continueu així. Pels seguidors, he de reafirmar que les pàgines són la nostra universitat. Ah! Molt bo, Edmund!

  28. Hola Pepsicola
    06-07-2021 09:26

    Amigo Edmundo yo también te recomendaría que mirases en un diccionario la definición de genocidio. Genocidio es lo que hizo Pol Pot en Camboya y sus Jemeres Rojos, que exterminaron de millón y medio a 3 millonas de personas inocentes por cosas como llevar gafas. Eso es un genocidio, lo vuestro son llorerías.

  29. Franquinspain
    06-07-2021 07:58

    Edmund tingues pietat d'aquests esbravats. I gràcies per a fer-nos xalar amb aquest reguitzell de comentaris. Encara que per Quixots bojos de mentides (coca), i Petits Panxons dessitjosos de poder, mandra i gosseria (atres), poc que entendran pas res. Tanmateix alguna cosa els ha penetrat, segur, encara que només hagin sigut uns quants gecs d'Hòsties amb la mà oberta i sense despentirar-te(metafòriques), que els has ofert.

  30. Xavi G.
    05-07-2021 21:46

    Sí home, sí, continuidad republicana.

  31. Alvaro Prim
    05-07-2021 21:43

    Que no Xavi. Hay una continuidad historica de la inquisición. No es como la generalitat que no tiene nada que ver la generalitat republicana con la de la edad media, ni en composición ni en sus poderes y funciones

  32. Alvaro Prim
    05-07-2021 21:41

    Edmund.:

    Salamnca:

    El origen exacto de los palos y la bordura con las cruces de plata son las armas del conde Don Vela, infante de Aragón,2​ que habría llegado a Salamanca a ayudar a la princesa Urraca de León y a su esposo Raimundo de Borgoña en la repoblación de la ciudad que les había encomendado el rey Alfonso VI de León, padre de Urraca. Al tratarse Don Vela de un personaje de la Casa de Aragón, de este hecho procederían los cuatro bastones del escudo de Salamanca, conocidos también como las barras de Aragón, mientras que la orla con las cruces de Jerusalén se deberían a la participación de este conde en la conquista de Tierra Santa.

    Lo que no se es porqué deberia tener un castillo en el escudo. ¿Podrías ilustrarnos?. ¿Segovia no era castellana porque en su escudo solo está el acueducto?

    Valladolid : ¿Pedro Ansurez era de la casa de Urgel? o lo era su yerno ;)

    SAn Jorge tiene culto en multiples paises como se puede ver en la wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/San_Jorge
    ES cierto que en la versión catalana ha entrado a saco la inquisición catalana y ha dejado solo lo relacionado con los llamados "paises catalanes"

    Templarios. No se si habia o no un gran maestro templario en Castilla pero templos y enclaves templarios si que los hay:

    LO toro no entro porque no se si te refieres a Felipe V o a Felipe II como los absolutistas de los que hablas. Es importante porque en INH dsice que fué Felipe II el que se dedicó a cambiar la historia. Por cierto muchas ciudades catalanas apoyaron a FelipeV como muchas ciudades castellanas lo hicieron con el pretendiente de los Austrias








  33. Xavi G.
    05-07-2021 21:39

    Edmunt, ets un fiera.

  34. Xavi G.
    05-07-2021 21:36

    Eixa Inquisició era l'antiga i estava a tot arreu, no només a Zaragoza. Estavem parlant de la nova o Castellana, creada a Sevilla i a Matajudios, prov de Palencia crec.

  35. Edmund Cooke
    05-07-2021 21:33

    Cert Xavi....el tema es que en aquells temps no existia ni Castella ni Sevilla com les coneixem des de l'optica històrica que ens han llegat els catalans despòtics.... per tant l' Alvaro no es que sigui un mentider es que s'ha cregut mentides explicades com a veritats....sigui com sigui, el cert és que la Santa Inquisició, amb independència de la seva localització geogràfica i lloc exacte de creació, extrem del tot irrellevant des del meu punty de vista, la van fer servir els catalans despòtics com a eina d'estat per controlar i exterminar la disidència i apropiar-se dels seus patrimonis, tant economics com culturals, fent servir la Garduña, una organització que segles més tard quan va desapareixer la Inquisició es va transformar en la coneguda Mafia Siciliana, donat que els magnats gardunyencs s'enportaven els fruits de la expoliació a aquella illa llavors Catalana amb la complicitat i aquiescència de l'aparell d'estat católic.

  36. Alvaro Prim
    05-07-2021 21:17

    Anda Xavi. Culturizate un `poco:. De la wikipedia en Catalán aunque es posible que haya sido modificada por la inquisición:

    Aquesta Inquisició pontifícia es va consolidar a Occitània, Provença, Milà, Gènova, Florència … també a la corona d'Aragó, on entre els inquisidors hi havia el dominic i conseller reial d'alt nivell de cultura Sant Ramon de Penyafort. A l'entorn de 1230 arribaren molts càtars des d'Occitània a Catalunya. Els concilis de la província eclesiàstica Tarraconense se'n feren ressò des d'aquest anys fins al 1318. La Inquisició Papal va arribar a Catalunya el 1232.[1]

  37. Edmund Cooke
    05-07-2021 20:59

    Totalment d'acord Alvaro....tot era català i ho continua essent. Espanya és Espanya en tant que és Catalana...per molt que et grinyolin les neurones així és.... com expliques si no que per exemple Salamanca, la primera ciutat amb Universitat a la península ibèrica segons els castellans tingui al seu escut heraldic un senyera i cap simbol castellà?...com expliques que Valladolid fos fundada per un membre de la casa dels Urgell?...com expliques que Torrejón de Ardoz, Almeria i moltes altres poblacions espanyoles actuals i fins i tot la primera facultat de la Universitat de Cambridge tinguin senyeres o creus de sant Jordi als seus escuts o banderes?, com expliques que no hi hagués ni un sol Gran mestre templer Castellà i per contra n`hi hagi tres catalans, a Montagut, Solsona i Taradell?....segons els Castellans tot són casualitats, però la veritable clau de volta rau en que van ser els Catalans fonamentalistes defensors del absolutisme i despotisme els que varen guanyar als Catalans defensors del poble i dels drets de les persones a ser com són....és a dir, que van guanyar els que tracten a les persones com a coses, i no com a persona lliures... i quan ja van tenir el control absolut van usurpar-nos la historia i la cultura per fer-la seva com a Castellans. Però això no és el pitjor, ja que els absolutistes han aconseguit amb segles de genocidi i sense que ens adonem, que les persones lliures ens enfrontem unes amb les altres transformant-nos en autòmats al seu servei...ens apliquen la premisa bèlica castellana de "divide y venceras"...

    Hola, no prenguis tants refrescos de cola i respecte més a les persones i les seves opinions....tu ets la clara prova de fins a quin punt han guanyat els Castellans, és a dir els Catalans despòtics, amb les seves manipulacions que t'has cregut igual que el Quixot es va creure les històries cavalleresques....pero recorda que, com va dir Gandhi, tota victoria amb violència és transitória, només la victòria sense violencia és una veritable victoria...Amic Hi coke cole llegeix més, culturitzat més i després podràs escriure com a lliure pensador i no com un automata al servei del poder absolutista, així no tindràs que afrontar la gran preocupació dicotómica entre el plor i el riure, i finalment podràs ser lliure i feliç. Anims Coke Cole!

  38. Xavi G.
    05-07-2021 20:03

    Què mentider que'ts, Alvaro Prim.
    La Inquisició es va crear a Sevilla (Castella si no recordo mal). I a més a més, la Inquisició Castellana o Espanyola es va crear per estandaritzar, sensu lato, la península durant 300 anys. I ja veus qui ha estandaritzat a qui a la península...

    No calen més proves, senyoria, L'Alvaro és un mentider.

  39. Alvaro Prim
    05-07-2021 19:14

    A mi lo que me asombra es que la inquisición era catalana y fue exportada al resto de España por un Fernando el Catolico. Y ahora resulta que los catalanes que nos impusieron su inquisición al resto de España ahora se hacen las victimas.

    Por cierto, para genocidios los que hizo la nacio catalana milenaria en las Baleares y en el Alguer.

  40. Hola Pepsicola
    05-07-2021 17:11

    Cada vez que leo a algún burro lo de genocidio no se si reir o llorar. Cómo se puede estar tan ido de la cabeza.

  41. Edmund Cooke
    05-07-2021 15:13

    Gràcies Jordi. Gràcies a tots els que des de l'INH ens heu desembenat dels ulls. Gràcies pel vostre rigor, tenacitat i perseverança incombustibles. Molt encertat el títol d'aquest nou article sobre el llibre que acabeu d'enllestir, no tant respecte a la Catalanitat americana, que molts ja tenim clara, si no per l'al·lusió a les cendres inquisitorials, ja que em porten a pensar en l'Au Fènix, el seu origen real i després mitològic, des de l'Antic Egipte, passant per les civilitzacions Grega i Romana, i també pels primers cristians abans de l'absolutisme catòlic; origen i mitologia que precisament el foc inquisitorial va rostir. És molt curiós que un cop abolida la Inquisició, la renaixença catalana recuperés l'Au Fènix com a símbol d'identitat. És també molt curiós que aquest any 2021 es compleixin els 700 anys de la crema del darrer prefecte càtar i la seva profecia, i 1400 des que els gots feren fora als romans, unificant tota la península ibèrica, respectant tots els credos i confessions, fins que l'arribada del catolicisme i el seu fonamentalisme i bel·ligerància radicals ho va esberlar tot. Potser ara des de l'INH hauríeu de recuperar aquesta au mitològica com a símbol, donada la vostra incommensurable feina, feina que tard o d'hora comportarà inexorablement la restitució de la Nació Catalana i el seu paper a la Historia Mundial, ja que és impossible que els Estats actuals, protagonistes per acció o omissió del genocidi mil·lenari que encara patim avui, puguin enganyar per sempre a tothom. Desperta Ferro!

  42. Joan Lluís H
    04-07-2021 12:08

    Magnífic pròleg! Gràcies, un cop més, per l'esforç de rescabalar en la mesura del possible la nostra història, usurpada per segles de dominació i colonització mental i cultural.
    Amb moltes ganes ja de començar a llegir aquest nou llibre!

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34928
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Si en Leonardo da Vinci va ser en realiat en Lleonard della Rovere, com defensa en Jordi Bilbeny, aleshores la...[+]
D'on ve el terme "virrey" que En Colom va utilitzar fins a l'avorriment? Directament del llatí? O és un...[+]
Quan va arribar el blat de moro a Catalunya? Tot i que sembla, pel nom, que ja hi havia de ser des de temps...[+]
Es pot saber si els marineres que van anar amb En Colom a Amèrica en aquell primer viatge transoceànic eren...[+]