Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Sense Història és impossible fer política."
Jules Michelet
ARTICLES » 16-06-2015  |  PROJECTE SOBRE LA CENSURA I LA MANIPULACI√≥
3052

El viatge esborrat del cardenal Roderic de Borja al seu bisbat de Cartagena (1485-1486)

Un autor britànic apunta que la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó fou batejada pel bisbe de València a Alcalá de Henares. En Pep Mayolas argumenta per què s’hauria esborrat aquella visita del futur papa Borja a la Península Ibèrica.

Roderic de Borja, el papa Alexandre IV (foto: wikipedia)

La primera audi√®ncia d‚ÄôEn Crist√≤for Colom amb els Reis Cat√≤lics va tenir lloc el dia 20 de gener de 1486 a Alcal√° de Henares. La data s‚Äôescolliria no pas per atzar, sin√≥ potser per garantir la pres√®ncia de la reina Isabel, que en teoria s‚Äôestava recuperant del part de la infanta Caterina d‚ÄôArag√≥, futura reina d‚ÄôAnglaterra, nascuda el 16 de desembre de 1485. Potser hagueren d‚Äôesperar la clausura dels fastos del bateig de la infanta, que s‚Äôhavien superposat a la celebraci√≥ de les festes nadalenques1 i qui sap si m√©s enll√†. En Giles Tremlett ha consultat els llibres de comptes castellanitzats del pret√®s tresorer de la reina, En Gonzalo de Baeza, i ens diu que Caterina ‚Äúfou batejada pel bisbe de Val√®ncia‚ÄĚ.2 Aquesta not√≠cia √©s del tot rellevant. √Čs per aix√≤ que hem anat a buscar l‚Äôedici√≥ d‚Äôaquests comptes, que ten√≠em a l‚Äôabast (la dels de la Torre, de 1955), i a finals de 1485 nom√©s hi sabem trobar el seg√ľent apunt: ‚ÄúAl obispo de Palencia, en ofrenda del bautismo de la ynfante, diez doblas, que son 3560 mrs., al dicho pres√ßio de 365 mrs. cada una, 3650‚ÄĚ.3 Potser ens ha passat per alt la refer√®ncia a la qual al¬∑ludeix En Tremlett, o potser, en l‚Äôedici√≥ que en tenim, alg√ļ va creure m√©s convenient que el bisbe fos de ‚ÄúPalencia‚ÄĚ i no de ‚ÄúVal√®ncia‚ÄĚ. En Tremlett tamb√© fa constar a la bibliografia de la seva obra l‚Äôedici√≥ d‚ÄôEn de la Torre de 1955. Es va equivocar i va apuntar ‚ÄúValencia‚ÄĚ en lloc de ‚ÄúPalencia‚ÄĚ? Sembla el m√©s probable. Per al cas, per√≤, √©s el mateix. Si es tractava d‚Äôuna filla dels reis i, segons les fonts acad√®miques, la fam√≠lia reial s‚Äôallotjava al palau d‚ÄôAlcal√° del gran Cardenal d‚ÄôEspanya i arquebisbe de Toledo En Pedro Gonz√°lez de Mendoza, no hi ha volta de full: aquest hauria d‚Äôhaver estat el prelat oficiant en tan magna cerim√≤nia, o, si m√©s no, el cap visible del protocol eclesi√†stic. Quan neix la princesa Joana la Beltraneja a Madrid l‚Äôany 1462, qui la bateja √©s En Carrillo, l‚Äôarquebisbe de Toledo,4 com escau a una infanta reial. Qu√® hi pinten, a Alcal√°, el bisbe de Pal√®ncia o el de Val√®ncia, el 1485? Com a molt, tant l‚Äôun com l‚Äôaltre havien de ser uns distingits comparses dins la nodrida corrua de prelats que acompanyarien l‚Äôarquebisbe durant la celebraci√≥ del baptisme. La coher√®ncia del nostre relat, per√≤, ens du a fer cas de la dada que ens aporta En Tremlett: a Alcal√°, qui bateja la infanta nounada √©s un bisbe estranger, el de Val√®ncia. I qui era el bisbe de Val√®ncia? Des de 1458 i fins a 1492, aquesta dignitat eclesi√†stica estigu√© en mans d‚ÄôEn Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI. Aix√≤ resulta encara m√©s sorprenent. Roderic de Borja residia a Roma des del pontificat del seu oncle Alfons de Borja, Calixt III (1455-1458), que fou qui el nomen√† cardenal, vicecanceller de la c√ļria romana i bisbe de Val√®ncia. La hist√≤ria ens revela que exerc√≠ el seu episcopat des de la dist√†ncia, tret de la sonada visita que efectu√† entre el juny de 1472 i el setembre de 1473. Despr√©s d‚Äôaquests anys, no hi ha cap altre viatge documentat del segon papa Borja a la pen√≠nsula ib√®rica: sempre romandr√† a It√†lia, fins a la seva mort a Roma l‚Äôagost de 1503. Com que En Roderic no es trobava a les Espanyes, per tant ara haur√≠em de concloure que el bisbe de Pal√®ncia fou el veritable art√≠fex del bateig.

Es d√≥na, per√≤, una circumst√†ncia especial, pels volts del naixement de Caterina. Ferran II s‚Äôhavia passat m√©s de la meitat de l‚Äôany 1485 excomunicat pel mateix Roderic de Borja.5 Pel novembre de 1484, el rei havia ordenat segrestar els b√©ns dels Borja al Regne de Val√®ncia i havia detingut el fill d‚ÄôEn Roderic, En Pere-Llu√≠s de Borja, en repres√†lia de les maniobres del futur Alexandre VI per aconseguir l‚Äôarquebisbat de Sevilla6 (quan ja posse√Įa els bisbats de Val√®ncia i Cartagena). El cardenal, en resposta a l‚Äôempresonament del seu fill, havia excomunicat el monarca. La situaci√≥ s‚Äôarranj√† justament a finals de l‚Äôany 1485, amb la ren√ļncia d‚ÄôEn Roderic a la Seu de Sevilla, segurament a canvi de la venda de Gandia i el seu hinterland a En Pere-Llu√≠s de Borja amb la mateixa titulaci√≥ que hist√≤ricament havia distingit els senyors d‚Äôaquests dominis.7 L‚Äôexcomuni√≥ del rei fou llevada i el fill del cardenal valenci√† alliberat i ennoblit amb la dignitat de I duc de Gandia. Per√≤ a m√©s a m√©s, la compravenda del sugar-belt de Gandia, que es f√©u efectiva el 20 de desembre de 1485, anava aparellada al casament d‚ÄôEn Pere-Llu√≠s amb una cosina-germana de Ferran el Cat√≤lic, Maria Enr√≠quez de Luna.8 En Tarsicio de Azcona, que relata l‚Äôepisodi amb for√ßa detall, diu que ‚Äúamb data 2 de desembre [de 1485, la Santa Seu] expedia una altra butlla que absolia els reis de totes les censures que havien contret durant el conflicte‚ÄĚ.9 I els cap√≠tols de l‚Äôacord entre el rei i En Pere-Llu√≠s de Borja es signaren ‚Äúin villa de Alcala de Enares, die tertio mensis Desembris, anno a nativitate Domini, Millesimo Quadragentesimo octuagesimo Quinto, Regnorumque nostrorum‚ÄĚ.10 Per b√© que el rei signa per mitj√† del seu secretari Llu√≠s Gonz√°lez i En Pere-Llu√≠s a trav√©s del seu procurador Jaume Serra,11 notem que la butlla d‚Äôabsoluci√≥ dels monarques √©s expedida per la Santa Seu el 2 de desembre i els cap√≠tols entre les parts es signen l‚Äôendem√† mateix, dia 3, a Alcal√° de Henares. Entenem que aix√≤ nom√©s √©s possible si la Santa Seu disposava d‚Äôun personatge prou qualificat per estendre la butlla el dia 2 al mateix indret on l‚Äôendem√† es signaran les capitulacions. A la vista d‚Äôaquestes not√≠cies ens demanem: podria ser que En Roderic de Borja en persona hagu√©s vingut expressament de Roma per desencallar l‚Äôalliberament del seu fill i el retorn dels b√©ns segrestats, treure l‚Äôexcomuni√≥ al sobir√† i negociar l‚Äôadquisici√≥ del ducat de Gandia i l‚Äôenlla√ß del nou duc amb una cosina del rei? Si fos aix√≠, el bateig de la infanta reial a c√†rrec del bisbe de Val√®ncia constituiria la cirereta del past√≠s en aquell ambient de crisi feli√ßment superada. El fet que no hagi restat cap const√†ncia d‚Äôaquesta nova estada d‚ÄôEn Roderic de Borja a la pen√≠nsula ib√®rica pot respondre a una doble motivaci√≥: d‚Äôuna banda, silenciar l‚Äôepisodi gald√≥s en qu√® el rei Ferran consta com a excomunicat per l‚ÄôEsgl√©sia de Roma, i de l‚Äôaltra, esborrar el fet que Caterina d‚ÄôArag√≥ havia estat batejada amb tota pompa al seu Alacant natal i en una avinentesa extraordin√†ria pel bisbe sempre absent, el totpoder√≥s cardenal i vicecanceller rom√† Roderic de Borja. Aquest detall tan rellevant, que avui nom√©s hem sabut trobar en el llibre d‚ÄôEn Giles Tremlett, no seria res m√©s que el reflex de la naturalitat: Caterina d‚ÄôArag√≥ va n√©ixer a Alacant i fou batejada pel bisbe de la di√≤cesi de Cartagena, a la qual pertanyien en aquell temps la vila d‚ÄôAlacant i la ciutat d‚ÄôOriola. I √©s que En Roderic de Borja, ja ho hem dit, era bisbe tant de Val√®ncia com de Cartagena. Aquesta seu episcopal li havia estat confiada pel papa Sixte IV el 8 de juliol de 1482, i sembla evident que tres anys despr√©s, encara no l‚Äôhavia visitada. A finals de 1485, en suma, l‚Äôil¬∑lustre cardenal xativ√≠ tenia prou raons de pes per haver viatjat excepcionalment a la seva p√†tria valenciana, posar fi a la grav√≠ssima pugna personal que mantenia amb Ferran II i, de retruc, batejar la futura reina d‚ÄôAnglaterra, Caterina d‚ÄôArag√≥.

Assist√≠ el cardenal i vicecanceller de la c√ļria romana a la presentaci√≥ del projecte colomb√≠, el 20 de gener de 1486? Recordem que ser√† ell mateix, a mitjans de 1493 i ja com a Summe Pont√≠fex, el papa que celebrar√† l‚Äô√®xit del viatge de Descoberta i dictar√† les butlles Inter Caetera, del 3 de maig, revisada per una altra del mateix t√≠tol 48 hores despr√©s, el 5 de maig,12 i encara una altra, la Dudum Siquidem, del 25 de setembre, que ampliar√† la concessi√≥ atorgada als Reis Cat√≤lics sobre els territoris que es descobrissin ‚Äúanant cap a Occident i Migdia, i que no estiguessin en poder de cristians, encara que fossin a les parts occidentals o meridionals i de l‚Äô√ćndia‚ÄĚ.13 En base a aquestes butlles, i despr√©s de l‚Äôassessorament a c√†rrec dels respectius cosm√≤grafs, l‚Äôany 1494 es signar√† el Tractat de repartiment de l‚ÄôAtl√†ntic entre la monarquia hisp√†nica i Portugal.

Així, si la primera audiència d’En Colom amb els reis tingué lloc a Alacant, tal com defensem, no seria res d’estrany que hagués tingut per testimoni excepcional el cap eclesiàstic de la diòcesi alacantina que era el cardenal Roderic, com a bisbe de Cartagena. No és sobrer d’anotar, ara, que per l’abril de 1493, el Procurador extraordinari designat prop d’Alexandre VI a fi de comunicar-li les faustes noves de la Descoberta seria, precisament, el nou bisbe de Cartagena,14 En Bernardino de Carvajal.15

Vist tot plegat, creiem que el bateig de la infanta Caterina per part d‚ÄôEn Roderic de Borja a finals de 1485 que trobem al llibre d‚Äôen Giles Tremlett fou una realitat tangible a Alacant. Una realitat, per√≤, que s‚Äôhavia d‚Äôesborrar perempt√≤riament per tal de situar en terres castellanes la naixen√ßa d‚Äôaquesta infanta ‚ÄĒconeguda arreu i sempre com a Caterina d‚ÄôArag√≥‚ÄĒ i la primera trobada entre els Reis Cat√≤lics i En Crist√≤for Colom.

Pep Mayolas

Bibliografia

1 GILES TREMLETT, Catalina de Aragón, Reina de Inglaterra, Crítica SL, Barcelona, 2012, p. 41.

2 √ćdem, p. 40.

3 GONZALO DE BAEZA, Cuentas de Gonzalo de Baeza, Tesorero de Isabel la Católica, Edició d’Antonio de la Torre i E. A. de la Torre, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1955, tom I (1477-1491), p. 116.

4 ABELARDO MERINO, El Cardenal Mendoza, Editorial Labor SA, Barcelona, 1942, p. 50.

5 MIQUEL BATLLORI i MUNN√Č, La fam√≠lia Borja, Eliseu Climent, editor, Val√®ncia, 1994, volum IV de l‚ÄôObra Completa, p. 175.

6 LUIS SU√ĀREZ FERN√ĀNDEZ, Los Reyes Cat√≥licos. El tiempo de la Guerra de Granada, Ediciones Rialp, SA, Madrid, 1989, p. p. 134.

7 MIQUEL BATLLORI i MUNN√Č, ob. cit., p. 122.

8 XIMO COMPANY, Alexandre VI i Roma. Les empreses artístiques de Roderic de Borja a Itàlia, Tres i Quatre, València, 2002, p. 140.

9 TARSICIO DE AZCONA, OFM, Isabel la Católica, La Editorial Católica SA, Madrid, 1964, p. 445.

10 R.P. FIDEL FITA, ‚ÄúD. Pedro Luis de Borja, duque de Gandia‚ÄĚ dins Estudios hist√≥ricos, Establecimiento Tipogr√°fico de Fortanet, Impresor de la Real Academia de la Historia, Madrid, 1887, Tom VI, p. 222.

11 √ćdem, p. 223.

12 ANTONIO RUMEU DE ARMAS, En Colom a Barcelona, Llibres de l‚Äô√ćndex, Barcelona, 2012, p. 87-88.

13 √ćdem, p. 89.

14 √ćdem, p. 87.

15 En un treball anterior identific√†vem En Bernardino de Carvajal amb l‚Äôaleshores bisbe de Girona, En Berenguer de Pau. No ens desdiem d‚Äôaquella identificaci√≥, per√≤ si ens equivoc√†vem, hem volgut fer constar que qui s‚Äôenvia davant el papa Alexandre VI tamb√© √©s, curiosament, bisbe de Cartagena. El treball esmentat era PEP MAYOLAS, ‚ÄúEl bisbe de Girona, Berenguer de Pau, ambaixador al Vatic√† al temps de la Descoberta‚ÄĚ dins Fins que en Colom begui a galet, Llibres de l‚Äô√ćndex, Barcelona, 2012, p. 79-83.




versió per imprimir

  1. sargantana
    01-07-2015 12:46

    No pot ser que hi hagin tantes coincidències en tantes coses... Els britànics ho tenen molt clar:

    Once is happenstance (una vegada és casualitat), twice is coincidence (dos vegades és coincidència, three times is an enemy action (tres vegades és una acció enemiga)

  2. Juan Eslava Gal√°n III
    28-06-2015 18:27

    Domingo, 2 de mayo de 2058. GRANDES HITOS DE LA HISTORIA DE CASTILLA
    Hoy: los a√Īos dorados del club ATL√ČTICO DE MADRID

    El sexenio prodigioso del gran rival ciudadano del Real Madrid tuvo lugar entre los a√Īos 2009 i 2015. De la mano de un entrenador argentino de origen genov√©s, Jos√© Ignacio Simeone (ten√≠a nombre de ministro de cultura por aquel entonces, pero gustaba de los apodos, como "Cholo? o "Hucha?), y de un jugador excepcional, Lionel Andr√©s Messi, el Atl√©tico elev√≥ a la perfecci√≥n el t√≠pico juego italiano de toque y consigui√≥ llevarse 14 de los 19 t√≠tulos que disput√≥ entre 2008 y 2012. Los √ļnicos que perdi√≥ fueron esencialmente ante el Inter de Mil√°n y el Real Madrid de Jos√© Mourinho, el gran rival de Simeone en aquellos a√Īos trepidantes, un t√©cnico con una concepci√≥n del juego m√°s avanzada y mejor conocedor de los entresijos de la sala de prensa, todo un caballero de los banquillos.
    La gran suerte para el Atl√©tico fue que en aquellos a√Īos, el presidente de la Federaci√≥n Espa√Īola de Futbol era un tal √Āngel Villar, de quien se tienen im√°genes de juventud vistiendo la el√°stica del antiguo Atl√©tico Aviaci√≥n. La Federaci√≥n propici√≥ una cierta laxitud arbitral hacia el Atl√©tico de Simeone, debido a ese pasado colchonero de Villar o quiz√° a la amistad del mismo Villar con el presidente del Atl√©tico por entonces, el aragon√©s Juan Lapuerta, un provocador nato que introdujo cambios profundos en el viejo club perdedor de la capital castellana.

    Por de pronto, Lapuerta, profundo fan y amigo personal de la leyenda atlética Luís Aragonés, aragonesizó todo lo que tocó: comenzando por su propio apellido (pasó a llamarse Joan Laporta) hasta el apodo de José I. Simeone, que de ser apodado "Pepe Hucha? llegó a ser conocido como "Pep Guardiola?, que significa lo mismo pero en provenzal. Cambió el clásico zamarrón rojiblanco por una camiseta azulgrana, con segundas equipaciones de colores relucientes de dudoso gusto, e hizo componer como himno de la entidad colchonera un canto en Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental, con un estribillo que gritaba 3 veces una consigna en lengua vasca (Barsa, Barsa, Barsa!) cuyo significado se desconoce, pero constituye un claro indicador de las simpatías del desbocado Lapuerta hacia el histórico terrorismo vasco, de infausto recuerdo. Lapuerta convenció asimismo a los hinchas del Atleti para adoptar la bandera aragonesa con la cual invitaba a componer espectaculares mosaicos en el estadio del Manzanares sobretodo el día que les visitaba su rival ciudadano. El Real Madrid, el mejor club de la historia fundado por dos hermanos ingleses (los inventores del futbol), los Parrot (que en castellano se escribe Padrós), constituía una obsesión constante para Lapuerta, quien incluso mentaba los fundadores blancos en sus arengas a las decaídas huestes atléticas: "¡Al loro! ?gritaba ("Parrot? es "loro? en inglés)- que no estamos tan mal!?. Los madridistas también eran conocidos como "pericos? entre los atléticos, en clara referencia a sus fundadores, los Parrot o "loros?.

    Las batallas entre ambos clubes fueron √©picas. En el sexenio dorado el Atl√©tico acapar√≥ la mayor√≠a de triunfos con un juego espectacular, pero si un rival tuvo en Europa, si un club le ara√Ī√≥ alguno de los t√≠tulos, ese fue el Real Madrid, cuya grandeza no puede describirse. La c√ļspide de ese enfrentamiento se vivi√≥ en Lisboa, en la final de la Champions League de 2014. Nunca una sola ciudad (Madrid) hab√≠a llevado el futbol hasta lo m√°s alto. Para conmemorar el acontecimiento, el At. Madrid aparc√≥ por un d√≠a el azulgrana y homenaje√≥ los colores hist√≥ricos del Atl√©tico Aviaci√≥n (a su figura David Villa le sentaban mejor). "Pep Guardiola?, alop√©cico, se hizo un implante de pelo grasiento y se chut√≥ uno de sus cl√°sicos c√≥cteles de nandrolona que hincharon su estilizada figura y realzaron sus rasgos de mafioso genov√©s. El Atl√©tico gan√≥ durante los 90 minutos, pero un gol de Sergio Ramos en el 94 demostr√≥ que la corona del futbol no se mover√≠a nunca de las sienes de su rey, el Real Madrid. La crisis que se abri√≥ en el Atl√©tico acab√≥ con Lapuerta y Simeone, que se quit√≥ el implante y se march√≥ al Bayern de Munich, donde languideci√≥ empecinado en conservar su apodo futbol√≠stico de "Pep Guardiola?. Pero cual ave f√©nix, el Atl√©tico resurgi√≥ en 2015 adquirido por un millonario japon√©s, Nobita Bartu, que fich√≥ como entrenador a una vieja leyenda madridista, Luis Enrique, y se reforz√≥ con un delantero uruguayo que intimidaba a las defensas con s√≥lo abrir la boca. Los colchoneros azulgranas conquistaron el Triplete para completar el sexenio dorado del segundo club de Castilla y del mundo. Fue su bello canto del cisne. Nobita desapareci√≥ perseguido por la justicia y el Atl√©tico perdi√≥ su "charme?? y su dinero. Volvi√≥ Lapuerta, pero ya no fue lo mismo.

    Lo curioso de todo es que ahora, en pleno 2058, el INH, una instituci√≥n fan√°tica del Principado de Girona que ya en aquellos d√≠as del sexenio se esforzaba en catalanizar todas las glorias hist√≥ricas de Castilla, se ha fijado en esos seis a√Īos maravillosos del Atl√©tico. Y como qui√©n no quiere la cosa, subvencionada como entonces por la Generalidad Aut√≥noma de Barcelona, la Diputaci√≥n Provincial, el Consejo Comarcal y recibiendo por ley el impuesto INH que se recaudaba en cada ayuntamiento del principado, ha retocado digitalmente temporadas enteras de aquel futbol del Atl√©tico, y pretende que aquellos triunfos fueron en realidad del Futbol Club Barcelona. La pretensi√≥n es rid√≠cula. Como todo buen aficionado al futbol sabe, el FCBarcelona fue un club hist√≥rico que entr√≥ en decadencia despu√©s de la debacle de Atenas (1994) y acab√≥ desapareciendo en 2003, despu√©s de 5 temporadas arrastr√°ndose sin ganar un t√≠tulo y tras la ruina del club, pasto de las deudas, por la nefasta gesti√≥n econ√≥mica de su √ļltimo presidente, Juan Gaspart. La plantilla del Barcelona se disemin√≥ por el futbol espa√Īol de la √©poca y algunos de sus jugadores recalaron en el Atl√©tico de Madrid, despu√©s de un breve paso por el Ciudad Real, que tambi√©n desapareci√≥ porqu√© el municipio prefiri√≥ dedicar los impuestos municipales a la construcci√≥n de un aeropuerto. Despu√©s de la desaparici√≥n del Barcelona, el m√°ximo logro del futbol de la hoy Rep√ļblica catalana en el primer cuarto de siglo XXI fue la disputa del play off de ascenso a 1¬™ divisi√≥n del Girona, el mejor club catal√°n de entonces, que jugaba en un campo peque√Īo y feo pero con un nombre con √≠nfulas romanas (Montilivi), y que perdi√≥ clamorosamente ante el Real Zaragoza, en una clara analog√≠a de la superioridad hist√≥rica del reino soberano de Arag√≥n sobre el decr√©pito principado de Girona.

    Pues no, se√Īores. Ahora, el multisubvencionado INH pretende que el FCBarcelona cosech√≥ aquellos triunfos del Atl√©tico, que Messi se cri√≥ futbol√≠sticamente en la ciudad condal, que Simeone era catal√°n y se llamaba en verdad "Guardiola", e incluso que el himno en LAPAO que hizo componer Lapuerta para el 2¬ļ club madrile√Īo era en realidad el "Cant del Bar√ßa?, cuando todo el mundo sabe que el himno hist√≥rico del desaparecido club barcelonista era "Nunca fuimos m√°s que un condado?. Y es que pasan los siglos, se independizan, desintegran Espa√Īa, pero nunca tienen bastante. Existe gente que no se cansa de hacer el rid√≠culo.

  3. Guerau
    28-06-2015 16:56

    Felip, quant a Simona d'Alzaga, jo la compararia amb els Açagra d'Oriola, Els Açagra d'Oriola és una família prominent descendent dels Açagra navarresos, En el mateix llibre apareixen més relacions amb Ignasi de Loyola, com un personatge dit "Bastida", i un altre "Francis d'Almara", que seria Francesc d'Almenara.

  4. Felip
    28-06-2015 10:56

    Guerau, tinc recopilades les dades de la Maria d'Oriola en uns quants llibres i tamb√© apareix com a neboda apart de cosina, per exemple al llibre, Vida de S. Ignacio de Loyola de Francisco Xavier Fluvi√†, tom I de l'any 1753, p√†g 165, ens diu: Do√Īa Maria de Oriola, y Do√Īa Simona de Algaza fus fobrinas vinieron √† affiftirle en el Hofpital algunas noches...

    Apareix també en un llibre més antic de l'any 1655 de Danielis Bartoli, De vita et Instituto S. Ignatii societatis Iesu fundatoris, llibre V: Maria de Oriola, & Simona de Alzaga ipfius fobrinae...Però curiosament en una versió més tardana de l'any 1659 el mateix Bartoli en diu que són cosines, Maria d'Oriola, e D. Simona d'Alzaga, fue cugine.
    Evidentment com veus el cognom de Simona √©s Alzaga (Altzaga en basc) que √©s un poble de Guip√ļzcoa, com ho √©s Azpeitia i Azcoitia al costadet de Loiola (evidentment L'Oiola...L'Oriola), i tenim uns quants pobles al costat d'Oriola amb el Al: sobretot L'Almazara, L'Alcayna, L'Altonial, Alquerias, Almorad√≠, Almajal, etc...
    Evidentment tenim que l'any 1507 al morir la mare d'Ignasi, ell va anar al càrrec del contador de Castella Juan Velázquez de Cuéllar (Cullera), i s'envà a Arévalo (Alacant) on s'hi estaria fins l'any 1517, realitzant viatges a Valladolid (València) i mantenint-se aprop de la Cort de Ferran,

    Però després de la mort de Ferran cau en desgràcia i Ignasi va al servei del duc de Nàjera, Antoni Manrique de Lara, virrei de Navarra, curiosament casat amb Joana Folch de Cardona, germana de Ferran Folch de Cardona (II duc de Cardona) casat amb la germana de l'Antoni, Francisca Manrique de Lara, potser és que va anar a servir a la Joana de Cardona.

    Lligams realitzats després de la Conquesta de Navarra, evidentment pels seus conqueridors: el Gran Condestable Joan Ramon Folch, el seu fill Ferran, i un tal Pedro Navarro (justament aquest cognom) o sigui Pere Folch de Cardona?i van posar com a primer virrei a un tal Diego Fernández de Córdoba (seria Jaume Folch de Cardona)

    Posteriorment Ignasi √©s ferit per una bala de can√≥ que passa entre les seves cames, el 20 de maig de 1521 en un episodi b√®lic a Navarra, que curiosament coincideix cronol√≤gicament amb la conquesta d'Oriola en les Germanies. Les seves primeres cures les realitza a casa seva de Loyola, no seria Oriola i el van portar cap a casa seva, es que traslladar a un ferit de Navarra a Guip√ļzcoa deu ser coser i cantar, sobretot tenint en consideraci√≥ que posteriorment el van haver de cosir.

  5. Guerau
  6. Guerau
    27-06-2015 03:22

    Maria d'Oriola una de les relacions d'Ignasi de Loyola. Amb amics a La cartoixa de Vall de crist (València) massa relacions catalanes per ser basc.

    Ignatius Loyola and the Early Jesuits: By Stewart Rose, pàg. 163

    https://books.google.es/books?id=KbJQAAAAcAAJ&pg=PA163&dq=ignatius+of+oriola&hl=es&sa=X&ei=QPiNVc6YE86v7AaAwK1g&ved=0CCAQ6AEwAA#v=onepage&q=ignatius%20of%20oriola&f=false

  7. Guerau
    27-06-2015 01:26

    De fet tot comen√ß√† amb Felip II, de manera secreta sense fer-ho ni p√ļblic, Felip II √©s nomenat Duc de Mil√† entre 1540-46, i despr√©s rei de Napols el 1554, sempre en secret d'estat. el 1555 Felip II separa N√†pols de la corona catalana i ac√≠ comen√ßa la batalla de Felip II d'anar substraient els estats de la corona catalana i afegir-los al seu poder personal, √©s aix√≠ com creix el fill de Carles, com m√©s creix el poder de Felip II m√©s decreix el poder dels estats catalans.

  8. guerausoler@gmx.com
    26-06-2015 17:17

    Un mapa on queda clar l'expansió de corona de Catalunya-Aragó fins a Cartagènia, 1296.

    https://es.wikipedia.org/wiki/Corona_de_Arag%C3%B3n#/media/File:Expansi%C3%B3n_peninsular_de_la_Corona_de_Arag%C3%B3n.png

  9. Guerau
    26-06-2015 15:54

    Gr√†cies Pep, aix√≤ es una bona explicaci√≥ del que va passar. Roderic de Borja el que fa es posar Cartag√®nia sota l'arquebisbat de Val√®ncia, √©s a dir la tarraconese, i perqu√® ho fa?, l'explicaci√≥ l√≤gica √©s que Cartag√®nia va estar dins el Regne de Val√®ncia de 1296-1300 i el per√≠ode del tractat de Torrelles entre 1304-1305 fins el definitiu tractat d'Elx en que Cartag√®nia (de majoria de repoblaci√≥ catalana) queda dins la part del regne de M√ļrcia castell√†. Si es posa la tutela de Cartag√®nia a Val√®ncia es perqu√® la majoria parlava catal√†, per√≤ en el per√≠ode decisu 1516-1564, les coses canvien, Castella sobre el 1510-16 paralitza totes les repoblacions tant de Granada com de les Can√†ries, per la ra√≥ textualment: no hi havia repobladors castellans, no hi diu qui hi repoblava, per√≤ s'enten qui era. Oriola esdev√© la segona capital pol√≠tica del Regne de Val√®ncia per√≤ la intenci√≥ era que fos Cartag√®nia. El 1564 Cartag√®nia se separa d'Oriola oficialment per ra√≥ de llengua. La parla popular de Cartag√®nia encara avui t√© molts catalanismes,

  10. Pep
    25-06-2015 20:59

    L'estiu de 1564 es crea el nou bisbat d'Oriola, fins aleshores depenent de Cartagena, i el de Cartagena s'incorpora a l'arquebisbat de Toledo. Això vol dir que fins aleshores, la diòcesi de Cartagena depenia de l'arxidiòcesi metropolitana de Tarragona. Si tot el que va trobant l'Ivan sobre la Tarraconensis es confirma, el més probable és que sigui en aquest moment de la història que es crea l'arquebisbat de Toledo per prendre la primacia al de Tarragona.

    En aquell moment, l'arquebisbe de Tarragona era l'oriol√† Ferran de Lloaces, un aut√®ntic integrista que als anys 30 va aixecar el Principat en contra seva quan era l'inquisidor general de Catalunya. En l'afany per aplicar les restriccions aprovades al Concili de Trento (desembre 1563), Ferran de Lloaces va convocar el seu concili particular abans de rebre l'ordre de Felip II, que era qui havia tutelat Trento i aleshores volia implantar l'aplicaci√≥ dels decrets conciliars segons el seu criteri de forma espec√≠fica i particular a cada bisbat. En Lloaces va haver de posposar la seva convocat√≤ria fins a rebre les directrius del rei. Crec que el segon semestre de 1564 √©s el moment en qu√® la primacia castellana rep el seu impuls definitiu. En Lloaces cediria documentaci√≥ tarragonina -potser tamb√© de Cartagena- per anar construint la hist√≤ria de l'arquebisbat de Toledo, probablement inexistent fins aleshores, si atenem a les 4 prov√≠ncies religioses imperants de la Tarraconensis, la Lusitania, la Carthaginensis i la B√®tica. Per aix√≤ el 1611 els c√≤nsols tarragonins encara diuen que Teresa de Jes√ļs era natural de l'Espanya Tarraconense. En la mateixa operaci√≥, en Lloaces transformaria el col¬∑legi jesu√Įta d'Oriola (fundat pel fundador de la Companyia, Ignasi d'Oriola) en la universitat d'Oriola, moment en qu√® tamb√© es transformaria la universitat d'Alacant en la d'Alcal√†. Un any important, aquell 1564!

  11. Guerau
    25-06-2015 20:07

    Exacte, amb le seu rei Ardó, rei de Gothalaunia= Catalunya

  12. Guerau
    25-06-2015 17:54

    En aquest cas Cartagènia (nom original català) és un símbol polític molt gros, és la capital eclsíàstica i econòmica de la subdivisió de la tarraconense, la Cartaginense, que dominava Toleta (Toledo) nom original català. I és que Toleta va substituir Cartagènia com capital durant els visigots. La possessió de Cartagènia era vital per l'expansió catalana, i és ací on fracassa precisament.

  13. Pinipom
    25-06-2015 13:16

    Jo ja els hi regalo tota M√ļrcia...
    √Čs un secarral ple de desagra√Įts

  14. gg
    17-06-2015 23:00

    _KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo

  15. Joaquimet
    17-06-2015 22:15

    La clau de volta de tot el final del s.XV i principis del s.XVI és amb l'epicentre a València i rodalies. Si en traiem l'entrellat veurem que tots els personatges adulterats tenen sentit i origen.
    Pep, segueixes traient suc a les taronges valencianes!!

  16. Guerau
    17-06-2015 13:13

    √Čs Ferran II qui posa el moll√≥ definitiu del Regne entre M√ļrcia i Val√®ncia, en temps de Ferran II hi han moviments per variar la frontera tant per part de Catalunya-arag√≥ com de Castella, hi ha guerra freda, sobretot per la situaci√≥ de conquesta de Granada. A la ciutat de Cartagena al segle XV encara hi hauria majoria de catalanoparlants.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
17703
La història d'estat: entrevista a en Jordi Bilbeny
Els Cardona... Un llinatge ancestral, desdoblat i substituit
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
En Pep Mayolas recull una informació d’En Hugh Thomas, segons el qual Lorenzo Vital, el famós cronista...[+]
Primera part: La destrucció i adulteració de les fonts...[+]
Henry Ettinghausen q√ľestiona la "decad√®ncia catalana" dels XVI i XVII, fa un rep√†s de la hist√≤ria de la...[+]
Quan ‚ÄúCervantes‚ÄĚ glossa el Tirant lo Blanc al Quixot, i ens diu que √©s ‚Äúel millor llibre del m√≥n‚ÄĚ, ens...[+]