Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La gent està atrapada en la història, i la història està atrapada a la gent."
James Baldwin
ARTICLES » 08-03-2016  |  PROJECTE LLETRES CATALANES
5822 lectures

Els lectors de València i la Nació Catalana al segle XV. Aproximació a les bases socials de l’erasmisme català

La lectura del llibre d’En Jordi Ventura «La Bíblia Valenciana» permet afirmar a En Jordi Bilbeny que al segle XV no només les classes altes tenien accés a la lectura, sinó que gairebé tothom podia llegir i gairebé tothom llegia.

Colofó de la Bíblia Valenciana impresa, 2a en vernacla després de la Toscana. Font: infoguiavalencia.com

L’anorreament premeditat de la Bíblia i dels llibres sagrats en llengua catalana

Al novembre del 1999 em vaig comprar el llibre d’En Jordi Ventura La Bíblia Valenciana amb la finalitat de continuar demostrant que hi va haver una censura ferotge de dos caps –el polític i el religiós– que va intentar esborrar tots els rastres de la gran literatura catalana dels segles XV, XVI i XVII amb uns resultats esfereïdors. La feina va ser tan eficaç que encara avui dia hom nega a tort i a dret que hagi existit mai aquesta censura en la dimensió, profunditat i abast que vinc estudiant i exposant des de fa ja ben bé quasi trenta anys.

Va ser a la Universitat, a començament dels anys vuitanta, que vaig saber que hi havia hagut una traducció precoç de la Bíblia a la llengua catalana, però que la Inquisició la va requisar, i si no fos per un full solt conservat com per art d’encantament, hom també creuria que estaríem parlant d’una rondalla o d’una desaparició involuntària, sense cap intencionalitat política. Mercès, ara, a l’imponderable estudi d’En Ventura sabem que la persecució va ser, segons apunta, «sistemàtica» i que es va dur a terme amb «energia fanàtica». Dic que al darrera hi havia una voluntat política clara, perquè les lleis de l’Estat sobre la censura, tan estudiades i comentades per un gran tou d’especialistes, van permetre la traducció i la desaparició de les millors obres de la nostra cultura escrites en català. Que hom encara s’escudi en el fet que som davant d’un tema purament religiós em sembla més que poc encertat, d’una miopia ingent i inexplicable, perquè mentre arreu d’Europa les Bíblies s’anaven traduint a les llengües vulgars amb una gran naturalitat, i esmerçant-hi tota mena de recursos, a Espanya el pretext per destruir les Bíblies i altres llibres de temàtica religiosa era precisament la llengua vulgar. Però, compte. Perquè, a més a més, com que no hi van haver Bíblies en llengua castellana fins a les darreries del XVI, em sembla molt evident que el pretext de cremar les que eren en vulgar és perquè eren precisament en català. Així passava amb la literatura i amb totes les branques del coneixement. I així passava també amb els llibres sagrats i amb la Bíblia mateixa.

b

Fa la impressió que En Ventura arribaria a una conclusió semblant, car, en un moment de l’estudi ens amolla: «El que ara ens interessa és veure que, per a la gent de cultura, la prohibició de la Bíblia en vulgar no servia per a gaire, tret de no deixar utilitzar a ple rendiment la llengua popular». I, més endavant, en glossar el llibre Bononia d’En Furió Ceriol, editat al 1556 a Basilea, però que no es va poder publicar mai a Espanya, on l’autor feia una defensa aferrissada de la necessitat de traduir la Bíblia a les llengües vulgars, entre elles la catalana –raó per la qual va ser perseguit per la Inquisició–, En Ventura rubricava també: «La idea oficial era, i continuà essent, que divulgar la Bíblia era sembrar l’heretgia. I així la llengua catalana perdé una ocasió potser única de tocar amb cultura de masses les classes populars, juntament amb les burgeses i els nobles». Que seria com dir que es va privar al poble català de la seva pròpia llengua en la lectura del llibre dels llibres, del llibre més llegit i comentat per tothom. El fet no li va passar per alt tampoc a En Joan Fuster, que tenia més que clar que «no hi ha idioma sense llibres. Una llengua desterrada o marginada del paper imprès està condemnada a l’extinció». Ho veia En Fuster, ho sabia Primo de Rivera i els franquistes, en tenien consciència plena els polítics de Felip V, i no ho sabien els inquisidors? Em nego a creure, atesos els antecedents legals i la censura oficial, que prohibir al poble català de llegir la Bíblia en la seva pròpia llengua, tal com passava paral·lelament amb la literatura i les obres de cultura de prestigi, va ser la conseqüència d’una mera confabulació astral, de quelcom involuntari i anecdòtic, dut a terme sense consciència ni ideologia de cap mena. I que l’ordre de requisar i cremar tots aquests llibres religiosos fos proclamat a Àvila i publicat en llengua castellana, per inquisidors castellans, també fos una simple casualitat. No. A final del segle XV ja hi havia un xoc de cultures i nacions. Un xoc per l’hegemonia política i cultural a Espanya. Té raó l'Eufemià Fort quan subratlla que els inquisidors «estimaven poc les llibertats del nostre poble, quan no les odiaven obertament» i que sentien un profund «menyspreu als furs», perquè eren precisament aquests furs la garantia jurídica de molts ciutadans que ells detenien i torturaven sense proves i sense defensa de cap mena. Les nombrosíssimes queixes cursades per diputats i consellers catalans a la monarquia, per via epistolar o a través de les Corts, on es denuncia que els procediments de la Inquisició van «contra les llibertats del regne», ja fos el Principat, Aragó o València, en donen fe a bastament i sobrada. Els inquisidors tenien ideologia política i no se n’amagaven. Així, per en García Cárcel sabem que al febrer del 1525 «els delegats dels diputats de la Generalitat [Valenciana] foren detinguts per manament de l’inquisidor general». A vista de tot plegat em sembla força obvi que la persecució de la Bíblia en llengua vulgar va ser el pretext i el detonant per exterminar totes les Bíblies en llengua catalana. Per descomptat, les autoritats catalanes, àvides a ser fidels als seus superiors religiosos, i a complir fidelment llurs manaments, els van fer, com de costum, la feina bruta. I així, a Barcelona, el 7 d’abril del 1498, tal com ho recull el Manual de Novells Ardits, «per manament del reverend Sr. de Montemayor […], inquisidor de la Sancta Inquisitió, foren cremades, en la Plaça del Rey de la present ciutat, les bíblies en pla, e altres libres en pla decendents de la Bíblia, los quals libres foren en grandíssim nombre». I encara hi va haver una altra crema de Bíblies i llibres en llengua catalana a la mateixa Plaça del Rei, a mans dels inquisidors al 1492, com documenten En Manuel Peña i l’Eufemià Fort, el qual es plany que la crema «a Catalunya destruí incomptables tresors de còdexs expurgats a les seves llibreries». Bo i que els historiadors catalans, d’antuvi, no hagin trobat cap llei ni ordre concreta per imposar la llengua castellana al nostre país, En Nadal i En Prats estan convençuts que hi van haver altres «”coaccions” més subtils» i que, al cap i la fi, «és ben probable que la Inquisició espanyola s’imposés i imposés el castellà com a llengua de tots els afers propis pel simple fet de ser la llengua dels qui detentaven el poder». De fet, eliminar tots els llibres religiosos en català, ¿no és ja una dada prou empírica que ens mostra l’evidència crua de l’extermini de la llengua, baldament fos, per començar, i tot de passada, en els llibres sagrats?

Però no correm, perquè darrera de la cerca i captura d’aquests llibres religiosos, hi havia moltes altres menes de llibres. Com observa diligentment En Ventura, «notem, però, d’una banda, que els llibres en interdit no eren solament les bíblies “en romance”, sinó també i al mateix temps i nivell, els “libros escriptos en ebrayco, que tocan y son de la ley de los judíos e de medicina e cirugía e de otras ciencias e artes”». Sense oblidar que «la prohibició també anés adreçada contra “alcorans y qualsevol altres libres de moros en pla”». Per tant, si calia confiscar les Bíblies i els llibres menors que en derivaven, redactats en català, i tot allò que fos escrit en hebreu, i aquelles obres de medicina, cirurgia, com d’altres ciències i arts, i, encara, qualsevol llibre en català de temàtica musulmana, és que som quasi davant de la liquidació global de la nostra cultura. O més ben dit: de la nostra cultura escrita. Ho ha intuït l’Eufemià Fort, que, en comentar la crema de llibres ordenada per En Ferrando de Montemayor l’any 1498, subscriu: «Hem volgut reportar aquest fet perquè li concedim, almenys com a antecedent, una importància extraordinària. És evident que cal carregar a aquesta i a successives disposicions de la Inquisició un procés incontrolat d’empobriment de les nostres llibreries». Però ho ha copsat encara amb més sagacitat En Ventura, i per això reblava que l’actitud inquisitorial «era, doncs, una cerca completa i total dels productes escrits d’una cultura sencera, i no solament en el seu aspecte d’escriptures sagrades d’una religió». Llavors, si la Inquisició, com objectiva de nou En Ventura, perseguia els escrits «dels seus adversaris religiosos», també podia perseguir els escrits dels seus adversaris polítics, que, per si ens havia passat desapercebut, empraven la mateixa llengua. Ho suggereix En Philip Berger en comentar-nos que «la Inquisició de València prengué la iniciativa de sol·licitar al Consell Suprem que li fos permès examinar els llibres abans que s’imprimissin». I per bé que reconeix que la Suprema no hi va accedir, també subratlla que «és possible que aquestes mesures de control s’hagin portat a terme», car, «diverses edicions, no obstant ser d’una ortodòxia irreprotxable, foren víctimes de les depuracions escrupoloses del Sant Ofici». La Bíblia també era, per descomptat, un llibre ortodox i, tot i així, pel sol fet de ser escrit en català, va ser perseguit, condemnat i exterminat, mentre a Itàlia, per exemple, la mateixa Inquisició en deixava llegir una «en vulgar toscano» a la Duquessa de Soma, com reporta també En Ventura. Llavors, es podia llegir la Bíblia en llengües vulgars o no? O en unes llengües sí i en unes altres no? No deixa de ser curiós i altament sospitós que fos precisament en vulgar català que no es pogués llegir de cap de les maneres i que només les Bíblies en aquesta llengua fossin objecte d’una persecució irracional i atroç. I, encara, i com havia denunciat En Furió Ceriol, el que era més sorprenent de tot, és que la Inquisició permetia la lectura de novel·les immorals, però s’acarnissava contra la Bíblia, si era escrita en català. En Berger ha remarcat com la persecució anava acompanyada de la imposició del castellà: «Podem considerar, doncs, que a partir del 1540 i 1550 s’obre el període a partir del qual els editors valencians ja no deixaran als autors la facultat d’escollir la llengua que prefereixen. A partir d’aquests anys la llei del mercat imposa el castellà, pràcticament sense discussió». Canviant tan sols «editors» per «censors», perquè els editors estaven supeditats a aquests i a les lleis de la monarquia, tant com als inquisidors i a les seves fòbies, i comprenent que «la llei del mercat» era strictu sensu «la llei» i prou, ens adonarem de la realitat precisa i concreta del moment, perquè el control de les impremtes també requeia a mans dels inquisidors. I, com subscriu En García Cárcel, la Inquisició, «a València, al llarg de la primera meitat del XVI, acostumava a monopolitzar la llicència prèvia d’impressió de llibres», raó per la qual, de retruc, «coneixem diversos llibreters processats per la Inquisició valenciana», rebla aquest historiador, que, per si fos poc, també ens innova que «el primer àmbit que acusà l’impacte inquisitorial fou el món dels llibreters i impressors», que van ser perseguits i condemnats. Si a tot plegat hi afegim que la Inquisició «destruí també la tramoia del moviment científic» i que «la Universitat patí, doncs, directament la incidència inquisitorial, i això encara tenint en compte que la plantilla de catedràtics estava quasi totalment integrada per “cristians vells”», ens acabarem d’adonar dels estralls perpetrats sobre el món de la cultura catalana. No és gens estrany, doncs, que En García Cárcel acabi assegurant que «la presència de la Inquisició degué condicionar el consum cultural de la València del seu temps». Sí. El «degué condicionar» absolutament del tot.

En un estudi publicat en aquest mateix web, intitulat «Amagau lo valencià!», ja vaig evidenciar com algunes obres d’autors catalans dels segles XV i XVI contenien les queixes i les denúncies de llurs autors per la confiscació dels seus llibres, l’obligació sota amenaça de traduir-los al castellà, per la desaparició d’obres rellevants i llur atribució a autors castellans. Efectivament: la Inquisició es va proposar una cerca completa i una confiscació completa dels llibres més significatius de la cultura catalana, de forma premeditada, metòdica, diligent, incansable, amb tota la força de la llei, sense estalviar-se ni tan sols tortures, ni confiscació de béns, ni execucions exemplars. Segurament per aquesta raó, En Manuel Peña observava, davant del creixement de la indústria del llibre i de l’alt índex de lectura dels barcelonins, que «serà imprescindible relacionar l’evolució de la possessió del llibre a la Barcelona del XVI amb la política inquisitorial duta a terme en aquesta centúria respecte al llibre». És a dir que, com més creixien els lectors a Barcelona, més s’expandia la censura. Amb la qual cosa podem tornar a vincular la Inquisició, amb el pretext de la caça d’heretges, a l’anorreament premeditat de la cultura dels catalans.

Els lectors de la Bíblia interrogats per la Inquisició demostren que tothom podia llegir

Podem, doncs, intuir fortament i suggerir de forma versemblant i documentada que la persecució de la llengua catalana i l’anorreament premeditat de la literatura que s’hi expressava no és una novetat del Decret de Nova Planta. I podem dir, mercès a l’estudi d’En Ventura, que no va ser, encara, una persecució pacífica, sinó duta a terme, sovint, amb totes les exigències del guió paorós de la tortura i el crim.

Ara bé: aquestes tortures i les corresponents declaracions dels detinguts, ara ordenades i editades, ens permeten fer una observació tan capital com transcendent. Ens permeten asseverar que, ben altrament del que passava a Castella, on una gran part de la població era analfabeta, a València, llegia quasi tothom. Vull dir, que no llegia tan sols, com s’hauria pogut esperar, la noblesa, l’aristocràcia, els eclesiàstics i els membres de l’estat i de grups socials afins o que hi fossin vinculats d’una o altra manera, sinó que llegia també el poble ras, els menestrals i els burgesos.

D’una lectura atenta del llibre, que revela les anotacions conservades de diversos processos inquisitorials contra múltiples lectors o presumptes lectors valencians de la Bíblia, esdevinguts a València a la segona meitat del segle XV, observem qui eren aquests acusats de llegir els llibres sagrats que la Inquisició havia prohibit. Els aniré detallant tot seguit, perquè en puguem tenir una visió detallada i general.

Així, veiem que podien llegir i llegien l’Andreu Forcadell, cirurgià convers, un dels impulsors de la traducció de la Bíblia del 1478 i el cirurgià Joan Oliver; els mercaders Roiç, fugats de València per raó d’una condemna inquisitorial, En Pere de Tença, En Martí Sanxis, En Guillem Ramon de Vila-rasa, que tenia un Saltiri, En Lluís Vives, En Francí Cases, En Dionís Montcada i En Gabriel Fenollosa, gendre del metge d’Alexandre VI. Llegien també En Rafael Baró, En Francí Gassens, En Ferran de Blanes i En Lluís Torell, teixidors de seda; els argenters Gabriel Patos i els germans de Gandia Salvador i Jaume Trullols; En Pardo, teixidor de vels; l’espaser Martí Aragonès; els canviadors Joan Celma i Francesc Salvador i el llister Francesc Vicent.

Un llister és un fabricant de llistes o cintes. Cap ofici, doncs, determinant en l’organigrama de cap cultura. Nogensmenys, per En Ventura, aquest Francesc Salvador «era un home de cultura, autor probable d’un altre dels llibres incunables cabdals d’aquell segle, del qual molts han parlat i del qual encara mai no s’ha trobat cap exemplar. Fins al punt que, com passà amb la Bíblia, els savis ja volen determinar que “mai no existí”». En Ventura creu que «devia ser un dels lletraferits de l’època» i que, juntament amb els homes il·lustrats, els menestrals no eren «gens esquerps a posar mà a l’obra ells mateixos i escriure de tant en tant». Per En Ventura, doncs, no és cap novetat que els membres de les classes mercadera i menestral «constituïen la base important d’un cercle de lectors i productors de literatura autòctona». Llavors, atesa la importància d’aquests sectors socials en el manteniment i la producció de la cultura catalana, no ens hauria d’estranyar que la Inquisició bolqués tots els seus esforços per anorrear-los. En Ventura també ho detecta i subratlla convençut: «En perdre ells el seu poder econòmic i la seva influència social, reduïts a la misèria o a l’exili, si no foren eliminats fins i tot físicament, desaparegué un bon sector del segment social que, alhora, era el sustentacle i fonament d’aquella cultura».

A més de la Bíblia, hom llegia, com he remarcat, tota mena d’altres llibres religiosos. Un tal Coscollà, de Gandia, afirma que vol llegir-ne per no haver de viure «en aqueixa terra com a bèstia». Per En Ventura, «com a lectors del Saltiri trobem conversos de tota l’escala social». Tornem-hi: si tenim lectors, baldament siguin conversos i de matèria religiosa, de tota l’escala social, és que tothom podia llegir. És ell mateix també qui ens corrobora que «les dades que ens han arribat suggereixen que eren més els lectors dels Saltiri que no pas els qui l’escoltaven llegit per altres». Pel que fa als Salms, o pel que fa a uns fragments d’aquest llibre anomenat també Set Salms, En Ventura advera que «els documents que tenim no en parlen gaire, segurament perquè formaven part d’una devoció corrent entre tota la població, de la qual, per tant, no calia autoacusar-se». Però també mercès als documents consultats, sabem que llegien també els velers Gabriel Franc, Miquel Gassens, Joan Roís i Jaume Seguí; els seders Alfons Torriges, Joan Saragossa, Joan Boïl i Vicent Johan; els pellaires Pere Alegre i Àlvaro Castellà; els botiguers Lluís Nadal i Antoni Soler; el sastre Galcerà Cabrera; el cinter mestre Martí; el metge Jaume Colom; el botiguer de llenç Jaumot Ferrer; el capser Pere Tristany; l’apotecari oriolà Joan Liminyana; el passamaner Lluís Sanç. Llegia també la Bíblia En Rafael Simó, tintorer de seda, que era considerat «molt entès en les Escriptures» i el llibreter Francesc Castellar. És clar que al costat de tots ells, hi ha sovint els fills, les filles, germans i germanes, pares i mares i amics de tota mena, la qual cosa ens amplia i afina encara molt més l’abast del món de la lectura a la societat valenciana de final del XV i ens posa de relleu un tema crucial en tot això que tracto: les dones també llegien i, sovint, comentaven la Bíblia i les Sagrades Escriptures. El tema és prou rellevant en si i en caldria un estudi a part, que ara no puc atendre. Però és altament suggeridor i cent per cent transcendental, en tot el que pertoca a la difusió social de la cultura llibresca, que hi hagués tantes dones catalanes que llegissin i que participessin de la crítica i aprofundiment dels conceptes teològics i religiosos, o bé soles, amb grups de dones, o barrejades entre les trobades d’homes. I ara que hi som, i que parlem del paper de la dona en el món de la lectura, voldria portar a col·lació que En Peña computa que, entre 1473 i 1500, les dones barcelonines que posseeixen documentació escrita són quasi un 30%. I aprofitant l’al·lusió a Barcelona, sabem també per les llistes de lectors confegides per aquest historiador, que a la capital catalana llegien i tenien llibres els sastres, els mercaders, els calceters, els sabaters, els pellaires, els pintors, els cardadors, els garbelladors, els argenters, els apotecaris, els violers, els ferrers, els calderers, els paletes, els cerers, els corallers, els barbers, els moliners, els guanters, els pagesos, els criats, els hortolans, els barretaires o els ganivetaires, per citar tan sols aquells oficis més populars.

Sembla que és tanta l’evidència i el coneixement d’aquest fet generalitzat de la lectura entre la gent del poble, tant de Barcelona com de València, al segle XV català, i fins i tot del XIV, que En Joan Fuster, al seu assaig sobre «L’aventura del llibre català» subscriu: «Cap al final del XV, la quantitat de gent que sap llegir augmenta a tot arreu». A tot arreu on hi ha llibres i una cultura menestral i burgesa que els reclami, és clar. I tot seguit advera que, «entre nosaltres, quan s’enceta el Quatre-cents fra Antoni Canals acusa el canvi: els “hòmens de paratge”, diu, “lligen [llegeixen] molt” i pensa que “tots los llibres seran adés vulgaritzats”, o sigui traduïts al vernacle». I rubrica que, «tanmateix, passada la frontera del XVI, ja es multiplicaven els lectors en el món subaltern dels oficis i fins i tot en el de la pagesia. Els documents arriben a certificar-ho».

En un altre estudi, ara a l’entorn «De les Germanies i els agermanats», En Fuster s’adona encara que un líder dels revolucionaris, En Joan Llorenç, era «un menestral lector d’Eiximenis» i que això, «a la València del 1519, pot resultar lleugerament increïble», si no fos cert. I, així, argüia que l’alfabetització de les classes treballadores no podia ser tan escàs, ni «tan mínim, però, que la menestralia no comptés amb gent habituada a llegir: no sols que en sabia sinó que en tenia costum. Joan Llorenç no era l’únic artesà de València afeccionat a la lectura». I conclou afirmant que «la lectura no era una ocupació insòlita en els lleures dels menestrals: almenys era una ocupació versemblant». I tant versemblant. Tan versemblant com real. A la València de final del XV i de començament del XVI els menestrals i els burgesos tenien l’hàbit de llegir. I fins i tot, com hem vist, els pagesos. Ha estat En García Cárcel, que ha prestat una certa atenció a la cultura dels agermanats, qui també ens fa veure com alguns d’ells no només llegien, sinó que tenien biblioteques ben nodrides. Segons aquest historiador, «els agermanats a qui es localitzaren llibres eren: Diego de Trevinyo, mercader i torcedor de seda, que en posseïa 50; Joan Pérez, àlies Galant, tractant en teles, que en posseïa 50; Andreu Domènec, apotecari, 47 llibres, i Mestre Jaques, sastre, un sol llibre». I bo i que som davant només de 4 del global de 154 agermanats amb béns confiscats, els inventaris ens deixen observar que aquests membres de la petita burgesia tenien Evangelis en català, diversos llibres de temàtica filosòfico-científica; obres d’autors llatins com Salusti, Ovidi, Virgili i Ciceró, tractats de gramàtica, la Tragicomèdia de la Celestina, obres sòcio-polítiques, algun llibre d’història, com sembla que seria, a parer d’En García Cárcel, les Dècades de Orbe Novo, i, fins i tot, no deixa de ser curiós com «hi sobresurt l’abundor d’obres de literatura picaresca». Si a aquests lectors burgesos hi sumem els professors i alumnes de la Universitat, els eclesiàstics, els cavallers i tothom que treballava a l’administració tan municipal, senyorial com de la monarquia, arribarem a la conclusió que quasi tothom podia llegir. I això ara és el que ens cal retenir. Per més que En Fuster ho pogués trobar «lleugerament increïble», el que s’extreu del llibre d’En Ventura és que era pesadament cert, profusament conegut i amplament contrastat que quasi tothom llegia.

Furió Ceriol, Erasme i els erasmistes esborrats i castellanitzats

Per això mateix, quan En Furió Ceriol, al 1556, reivindicava al seu llibre Bononia que la gent del seu país, entre les altres gents, pogués llegir les Escriptures en la seva pròpia llengua, ho feia en uns termes que evoquen amb una gran nitidesa la voluptuositat cultural i lectora dels valencians que he vingut desvelant fins aquí: «Que llegeixin, doncs, l’Escriptura Sagrada els cuiners, els sabaters, els artesans, els forners, els paletes i els apedaçadors. Que llegeixin l’Escriptura els emmetzinadors, els adúlters, els homicides». Amb la qual cosa ara tornem a veure, contràriament a tot allò que sosté l’opinió general, que arreu de la Nació Catalana, gairebé llegia tothom. Gent de múltiples oficis i estaments, que és com dir que una gran part del poble llegia.

I, així, quan En Vives li comentava a Erasme que l’Enquiridió s’havia publicat «en la nostra llengua», però, específicament, «amb l’aprovació del poble», és que el poble llegia, havia captat el seu missatge i se l’havia fet seu. Ho diu sense embuts En Marcel Bataillon: aquest llibre va ser «ràpidament acollit per un públic cada vegada més vast» i és el responsable «d’haver guanyat per a Erasme una popularitat universal». En una lletra del traductor a Erasme, aquest li reporta: «A la cort de l’Emperador, a les ciutats, a les esglésies, als convents, fins i tot a les posades i als camins, tothom té l’Enchiridió d’Erasme en espanyol. Fins llavors el llegia en llatí una minoria de llatinistes, i, encara, aquests no l’entenien del tot. Ara el llegeixen en espanyol persones de tota mena, i els qui mai abans no havien sentit parlar d’Erasme, n’han sabut ara l’existència per aquest simple llibre». Per En Dámaso Alonso, l’Enquiridió va ser «la primera [obra d’Erasme] a assolir un èxit popular que no tenia precedent a la història de la impremta espanyola». Sembla inaudit, però, com remarca En Henry Kamen fent referència a aquest mateix llibre, a Espanya «Erasme seguia sent l’autor més popular i al 1526 fou informat que “els tipògrafs, malgrat haver tirat molts milers d’exemplars, no poden satisfer la multitud de compradors”». Per En José Goñi, «la invasió erasmiana fou abassegadora. Erasme es convertí en l’ídol d’Espanya». No, no és que sembli inaudit. És que és totalment inversemblant que hi hagués un públic tan divers i ampli, àvid de lectura culta, amb referències bíbliques, amb un llenguatge simbòlic i quasi o obertament al marge de l’ortodòxia catòlica a la Castella de començament del segle XVI, com ens fan creure els especialistes i els historiadors del ram. Llevat que el terme Espanya no vingui necessàriament a ser sinònim de Castella.

Sobre l’analfabetisme generalitzat dels castellans hi ha una bibliografia inacabable. Per no fer-me pesat, voldria tan sols citar quatre llibres, amb els quals ens podrem fer una idea prou sòlida que la manca de lletres i estudis entre la població de les terres de Castella era quelcom més que un simple tòpic. Era una realitat profunda i arrelada i difícil de combatre, perquè sovint, el tema de la honra i del menyspreu a les lletres la venia encara a reforçar i solidificar. Així, En David Vassberg ens assegura que «la immensa majoria dels camperols de la Castella del segle XVI era analfabeta i els analfabets no acostumen a deixar testimonis escrits a la posteritat». Per En Francisco Moreno, «la majoria de la població del districte inquisitorial val·lisoletà és analfabeta». I, semblantment, l’Ángel de Prado assegura que a la Castella de l’Antic Règim, «llevat d’un reduïdíssim sector de població, la majoria es caracteritzava pel seu analfabetisme». Tenim, fins i tot, notícies sobre les dones. L’Antonio Castillo n’ha recollit dades de les primeres dècades del segle XVI i, segons ell, són «molt poc reconfortants. Per exemple, la taxa d’analfabetisme femení a Àvila i Segòvia al 1503 ascendia al 97%». Ho afirmen, així mateix, sense cap mena d’embuts, En Miguel Martínez, l’Emília Enríquez i l’Ángeles Estévez, al seu llibre Lengua Española, car, per ells, a Espanya, «els parlants dels Segles d’Or [eren], en més del 90%, analfabets». Dada que ve corroborada pels estudis d’En Maxime Chevalier sobre la Lectura y lectores en la España del siglo XVI y XVII, ja que, segons ell, «en l’estat actual dels nostres coneixements, sembla raonable afirmar que la quasi totalitat dels camperols i del proletariat urbà per una part, i una important fracció dels artesans per l’altra, queden al marge de la civilització de l’escriptura. Aquests homes no assoleixen el nivell cultural de lectura corrent i de la pràctica del llibre». I rubrica: «La realitat és la següent: un 80 per 100 de la població espanyola pel cap baix –tots els camperols i la majoria dels artesans–, queda exclosa, per l’únic motiu de l’analfabetisme total o parcial, de la pràctica del llibre». Suposo, doncs, que si a l’Espanya castellana entre un 80 i un 90 per cent de la població era analfabeta, tota aquesta gent no devia llegir gaire. O no devia llegir gens. Més, sobretot, si tenim en compte, que entre els qui encara podien fer-ho, com els nobles i els aristòcrates, la seva situació social i la seva honra, els ho impedia tot sovint, com ho testimonia En Juan Mal Lara, a la segona meitat del segle XVI: «Ha venido la cosa a tales extremos, que aún es señal de nobleza de linaje no saber escribir su nombre». Però no avancem esdeveniments, ni molt menys conclusions. En Chevalier aporta una informació capital. Hi havia menestrals i artesans que llegien a Espanya. Fixem-s’hi bé. Després de narrar que fins i tot els qui podien més o menys llegir, «no aconsegueixen llegir en forma corrent i plenament eficaç», i, en conseqüència, «mai no podran llegir un llibre», apunta esperançat: «Existien, per cert, indicis de lectura entre gent fosca. L’aparició i el desenvolupament de la impremta aviat tingueren efecte. Homes d’extracció humil que saben llegir i gaudir llegint no manquen a l’Espanya del Segle d’Or. L’admirable estudi de J. M. Madurell i Jordi Rubió demostra que diversos artesans posseïen llibres a la Barcelona de final del segle XV». Però, és clar: ja som un altre cop a la Nació Catalana, on els artesans, els menestrals i els burgesos llegien amb la més normal de les normalitats. Si fos certa aquesta gran diversificació de lectors a la Catalunya de final del XV i començament del XVI, l’hauríem de trobar corroborada ensems amb una gran proliferació d'impressors i llibreters, que creixien en nombre en funció de la demanda. Doncs, bé: segons En Manuel Peña, a Barcelona, «entre 1474 i 1489 hem identificat 18 llibreters; entre 1490 i 1500, 26 nous llibreters se sumaren als qui ja exercien l’ofici en el període anterior: l’augment és notori». I pel que fa a les dades globals de possessió de llibres, rebla: «La xifra global obtinguda per Barcelona se situa en un nivell de possessió de llibres homologable al de València (24%), i molt superior a Valladolid (11,7%), i a les ciutats europees de les quals coneixem dades: París (10%), Florència (5%) o Canterbury (10%)». Les dades parlen soles i expliciten que tant a Barcelona com València hi havia una gran quantitat de lectors i una gran quantitat de llibreters que els facilitaven els llibres.

Llavors, i en resolució, si l’Enquiridió d’Erasme era llegit per gent de tots els estaments i el poble sencer se l’havia fet seu, i eren tants i tants els lectors que el compraven que les impremtes no podien satisfer llur demanda, però a Castella el poble no llegia, és que hi ha hagut una part fonamental de l’erasmisme, dels erasmistes i de la història cultural d’Espanya que ha estat també esborrada diligentment amb la finalitat de fer passar un moviment social, espiritual i polític cent per cent català per un divertimento castellà, tan innocu com impossible. Com irreal.

Jordi Bilbeny

BIBLIOGRAFIA:

-JORDI VENTURA, La Bíblia Valenciana; Biblioteca Torres Amat-12, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1993.

-JORDI VENTURA, Els heretges catalans; Col·lecció Antílop-12, Editorial Selecta, S.A., segona edició, Barcelona, 1976.

-PHILIPPE BERGER, Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento; Estudis Universitaris-19, Edicions Alfons el Magnànim-Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions, València, 1987, tom I.

-JOAN FUSTER, Obres Completes/7, Llengua, literatura, història, 2; Edicions 62 s/a, Barcelona, 1994.

-JORDI BILBENY, «Amagau lo valencià! Algunes dades sobre la traducció forçada d’obres literàries catalanes al castellà i el canvi de nom de llurs autors al llarg del segle XVI»; http://www.inh.cat/articles/Amagau-lo-valencia!-1-3-

-MAXIME CHEVALIER, Lectura y lectores en la España del siglo XVI y XVII; Ediciones Turner, Madrid, 1976.

-MARCEL BATAILLON, Erasmo y España. Estudios sobre la historia espiritual del siglo XVI; traducció d’Antonio Alatorre, Fondo de Cultura Económica, quinzena reimpressió, Mèxic, D.F., 1995.

-MARCEL BATAILLON, Erasmo y el erasmismo; traducció de Carlos Pujol, Editorial Crítica, S.A.; 2a edició, Barcelona, 1983.

-JOSÉ GOÑI GAZTAMBIDE, «El erasmismo en España»; Escripta Theologica, 18 (1986/1).

-F. MIGUEL MARTÍNEZ MARTÍN, EMILIA V. ENRÍQUEZ CARRASCO i ÁNGELES ESTÉVEZ RODRÍGUEZ, Lengua Española (Para Filología Inglesa); Universidad Nacional de Educación a Distancia, Madrid, 2013.

-JUAN LUIS VIVES, Epistolario; edició de José Jiménez Delgado, Biblioteca de la Literatura y el Pensamiento Hispánicos-37; Editora Nacional, Madrid, 1978.

-FRIDERICI FURII CAERIOLANI VALENTINI, Bononia, siue de libris sacris in uernaculam linguam conuertendis; ex officina Michaelis Martini Stellae; Basilea, 1556.

-JUAN DE MAL LARA, «Philosophía vulgar»; Obras Completas; edició de Manuel Bernal Rodríguez, Fundación José Antonio de Castro, vol. I, Madrid, 2005.

-MANUEL PEÑA, Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas (Barcelona, 1473-1600); Editorial MIlenio, Lleida, 1996.

-MANUEL PEÑA DÍAZ, El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos; Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 1997.

-DAVID E. VASSBERG, Tierra y sociedad en Castilla. Señores, «poderosos» y campesinos en la España del siglo XVI; traducció de José Vicuña Gutiérrez i Marián Ortuño, Editorial Crítica, S.A.; Barcelona, 1986.

-FRANCISCO MORENO FERNÁNDEZ, La lengua española en su geografía; Arco/Libros, Madrid, 2009.

-ÁNGEL DE PRADO MOURA, Inquisición e inquisidores en Castilla. El Tribunal de Valladolid durante la crisis del Antiguo Régimen; Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Valladolid, Valladolid, 1995.

-ANTONIO CASTILLO GÓMEZ, Historia de la cultura escrita. Del próximo Oriente Antiguo a la sociedad informatizada; Ediciones Trea, Xixon, 2002.

-VIRGILIO PINTO CRESPO, Inquisición y control ideológico en la España del siglo XVI; La Otra Historia de España-9, Taurus Ediciones, S.A.; Madrid, 1983.

-MARÍA MARSÁ, La imprenta en los Siglos de Oro; Arcadia de las Letras-8, Ediciones del Laberinto, S.L.; Madrid, 2001.

-ÁNGEL ALCALÁ, Literatura y Ciencia ante la Inquisición Española; Arcadia de las Letras-5, Ediciones del Laberinto, S.L.; Madrid, 2003.

-HENRY KAMEN, La Inquisición española; traducció de Gabriel Zayas, Serie General. Temas Hispánicos-147, Editorial Crítica, S.A.; 3a edició, Barcelona, 1988.

-RICARDO GARCÍA CÁRCEL, Las Germanías de Valencia; Historia, Ciencia, Sociedad-119, Ediciones Península, 2a edició, Barcelona, 1981.

-RICARDO GARCÍA CÁRCEL, «La cultura de los agermanados», Primer Congreso de Historia del País Valenciano; Universidad de Valencia, València, 1976, volum III.

-RICARDO GARCÍA CÁRCEL, Orígenes de la Inquisición española. El tribunal de Valencia, 1478-1530; Historia, Ciencia, Sociedad-132, Ediciones Península, Barcelona, 1976.

-RICARDO GARCÍA CÁRCEL, Herejía y Sociedad en el siglo XVI; Historia, Ciencia, Sociedad-159, Ediciones Península, Barcelona, 1980.

-JOSEP M. NADAL i MODEST PRATS, Història de la Llengua Catalana; Col·lecció Estudis i Documents-34, Edicions 62, s/a; Barcelona, 1996, vol. 2, «El segle XV».

-EUFEMIÀ FORT i COGUL, Catalunya i la Inquisició; Editorial Aedos, Barcelona, 1973.

-ERASME DE ROTTERDAM, Manual del Cavaller Cristià; traducció de Jaume Medina, Clàssics dels Cristianisme-24, Edicions Proa, Barcelona, 1991.

-ERASMO, El Enquiridion o Manual del Caballero Cristiano; edició a cura de Dámaso Alonso, Revista Filológica Española, Annex XVI, Consejo Superior de Investigaciones Científicas - Patronato «Menéndez y Pelayo» - Instituto «Miguel de Cervantes», Madrid, 1971.




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. valentí_b
    28-03-2016 10:51

    Gràcies, Guerau, va eixir en una de les recerques amb el cognom Alsina. No hi ha molt més per Internet, però estirant eixa família alguna cosa més eixirà. No seria el primer català amb càrrecs al Regne de València i lligaria amb la Universitat d'Alacant desapareguda que seria de la Governació d'Oriola.

    Arturo, no és un secret que estic elucubrant, tanmateix, no molt més que dient que Burgos tenia un consolat de mar.

  2. Guerau
    24-03-2016 16:47

    Respecte a la gran quantitat de personatges i fets valencians castellanitzats s'ha de partir del fet del Setge de Xàtiva (1707) i de la crema de la ciutat i dels arxius de la Governació dellà de Xúquer, de la segona capital valenciana. Jo crec que part dels arxius van ser traslladats a Madrid, justament per canviar la Història i fer una història nacional castellana basant-se amb el fets valencians de la governació de Xàtiva.

  3. Arturo Rodriguez
    20-03-2016 13:24

    Valentí: te estás saliendo por tangentes varias que no vienen al caso.
    Estás tratando a Dryander como si fuese una ficción creada a posteriori a partir de gente tardía y fabricando una continuidad retroactiva extraña.
    Dryander dejó abundantes rastros documentales: correspondencia con Birckmann, Oporino, Calvino, Melanchton, Jacques de Bourgogne, Zigmond Gelous, Laski... además de los pleitos por la custodia de sus hijas, todo ello disponible en documentación original de la época, documentos del consejo de Estrasburgo, el fondo epistolr de Oporino, el Corpus Christi College de Cambridge, la universidad de Basilea, etc. Hasta se conserva su presencia en los libros de inscritos en la universidad de Lovaina, donde se matricula en 1539 en el Collegium Trilingue como "Franciscus Densines, Hispanus". Lo de " hispanus" aparece en muchos otros casos e incluye a portugueses.
    Pero, insisto, para demostrar que es una fabricación habría mucho documento original que refutar. Cientos, literalmente.

  4. Guerau
    19-03-2016 19:46

    Molt bona troballa valentí_b

  5. valentí_b
    19-03-2016 08:17

    Afegisc sense sarcasme: sí, va nàixer a Burgos. Però tenir l'ascendència d'Encinas significaria no tenir ascendència vist que Encinas era una fortalesa a efectes pràctics. I curiosament ell no era Francisco de Burgos.

    Tinc tres personatges de nom similar, i ficats en el tema religiós, ja localitzats. Els primers són:
    trobat al llibre "La Catalunya del Barroc vista des de Girona: ..." a la llista de canonges de la seu de Girona;
    Francesc Alsina (1603-1645)
    Francesc Burgués (1615-1649)

    I el tercer amb l'ajuda d'un possible efecte Mandela (Delorian, Ministeri del Temps), una família reencarnada i/o ajuda serendipia.
    Francisco de Enzinas (Franciscus Enzinatis Burgensis, 1518-1552), casat amb Margaret (Margarida) Elter o d'Elter. Fill de Juan de Enzinas (adinerat -ricohombre- comerciant), casat amb una tal Ana en primera instància. Que tenia els germans Juan i Diego/Jaime (duplicat per confusió com Jaime, fent que semble que hi ha quatre germans).
    I a l'altre costat:
    Josep Alsina i Vergés (situat al 1750), casat amb Maria R. Pons. Fill de Joan Alsina i Goy (corder de família de comerciants de Calella), casat amb una tal Susana Vergés. Que tenia els germans Bonaventura i Jaume/Jaime. Josep Alsina i Vergés va ser comerciant i familiar numerari del Sant Ofici de la Inquisició. Josep va ser hereu únic gràcies al sistema d'herència indivisa del dret de família català, però al final de la seua vida es va veure obligat a deixar tots els seus béns restants al seu cosí Francesc/Francisco Alsina i Costas. Nota sobre la Santa Inquisició: "Pere Molas ha assenyalat que els comerciants ingressaven en la Inquisició amb la finalitat d'obtenir títols nobiliaris". Llegit a "Vida i mort d'una aventura al Riu de la Plata:...". Els paral·lelismes són esfereïdors.

    Això m'ha portat a pensar, podria ser que el nostre Francesc també s'anomenara Josep? Potser es deia Francesc Josep?

    I així he trobat en la llista de fills de Llavaneres ingressats en certa ordre caputxina:
    Francesc (Josep) Alsina (1714-1765). Trobat a Sant Andreu de Llavaneres. Monografia històrica de la Parròquia en el primer centenari de la benedicció del temple actual (1836 - 1936) de Fortià Solà.

    Podria ser un dels tres o cap. El riu porta aigua i no se sap si Francesc Alsina i Burgués/Burgés/Vergés va portar més d'una vida i/o se les va inventar.

  6. valentí_b
    19-03-2016 05:20

    No queda gens clar perquè la sintaxi és del tot fluixeta. Com es nota la burda traducció.

    La prova és com repetiré que no es pot ser de Burgos i d'Encinas d'Esgueva alhora. O he nascut a Oriola o he nascut a Guardamar, per dir alguna cosa, no he nascut als dos llocs, llevat que tinga un bessó. Descartada eixa opció, només queda que siguen dos cognoms.

    Enzinas d'Esgueva a un cens de 1845-1850 tenia de població: 108 veïns, 438 habitants. Nombre de cases: 120. Ja podem imaginar el nombre de veïns al segle XVI.

    En 1575 la població i la sua fortalesa van passar a la casa d'Aguilar, que les adquirí per 25.500 ducats. La casa d'Aguilar que com sabem era la casa del Gran Conestable. Una població que amb prou faenes passaria d'unes desenes sent molt generosos i que girava al voltant d'una fortalesa militar. I ens diuen que ací va nàixer el millor helenista d'Espanya del seu temps. No hi ha casualitats.

    Anem al Legionis regnum et Asturiarum principatus (1640-) del Theatrum orbis terrarum de Willem Janszoon Blaeu i no la trobem. Anem a l'Utriusque Castiliae nova descriptio (1680) de Gerard Valk i Pieter Schenk i no la trobem. I eixos mapes són les fonts amigues, com seran les enemigues.

    I això d'Encinas que no Enzinas no significa res especial, és un complement descriptiu del nom del riu. Com Torre d'Esgueva, Esguevillas d'Esgueva, Olmos d'Esgueva, Piña d'Esgueva, la coneguda Cabañes de Esgueva (un bon plural), Fombellida també està per aquí, perquè clar hi havia una Fonte Bellida (Fuente Hermosa), encara que la e no se sap a on se l'han deixat de tant gastar-la.

    Mira que tractar les nines com si foren objectes, que s'han pensat. "a quien ya hemos visto antes en acción", a Running Man el van veure i a Cobra, taquillassos.

    Li van furtar obres post mortem, no sé a que em sona. De Burgos? No havíem quedat que era d'Encinas (Val d'Olid) o va nàixer en una alzina?

  7. Lluís
    17-03-2016 10:38

    Arturo: merci. De tota manera, ja saps què en pensem de la historiografia. Tot document és sota sospita. Que uns papers diguin una cosa no deixen el tema per fonamentat, com dius. Cal estudiar-ho més bé, i jo no ho faré pas. Per mi és un tema obert, com tants altres.

  8. Arturo Rodriguez
    16-03-2016 14:20

    Voy a zanjar la cuestión de la burgalesidad de Enzinas.
    Bergua, op. cit. p.189 y ss. [esto es sobre la custodia de las hijas de Enzinas]: "A la muerte de Enzinas y de su mujer, el ayuntamiento de Estrasburgo debió de asignar un tutor a las niñas y ponerlas en casa de una viuda con una pensión anual. Sin embargo, pronto empezaron las reclamaciones de sus parientes de Burgos, especialmente por parte de la madrastra Beatriz de Santa Cruz, que no estaba dispuesta a que sus hijas crecieran entre "herejes". Así, en 1555 Beatriz se puso en contacto con un pariente suyo, probablemente Francisco de Salamanca, y éste recabó información acerca del legado de Enzinas, haciendo saber que la abuela quería llevarse a las niñas a España, pasando por Amberes. [...]"
    "En cuanto a las niñas, sabemos que hacia el verano de 1555 una sobrina de Margarete d'Elter [esposa que fue de Enzinas], probablmente Anne d'Elter, casada con Guillaume Rabot en Estrasburgo, decide ocuparse del destino de las huérfanas, y por ello escribe una carta a Birckmann haciéndole saber que el comerciante de Amberes Diego de Santa Cruz -tío amterno de Enzinas- tiene intención de llevarse a las niñas a España para que vivan con una hermana suya.[...]".
    "En cuanto a las niñas, siguieron los problemas y reclamaciones. Sabemos que de nuevo en 1559 Francisco de Salamanca, a quien ya hemos visto antes en acción, solicitó al concejo de la ciudad que se le concediera la tutela de las niñas, con el fin de llevarlas a Burgos con su abuela paterna[...]"
    Vide Epistolario, p. 573, n.4.
    Epistolario, 573, n.4: "Este Fernando se halla en Amberes, al parecer con las cosas de Enzinas y de su familia. Inicialmente se sugiere la idea de que sea Fernando Díaz Paterniano, aunque más bien puede pensarse, por ejemplo, en Fernando de Salamanca, comerciante burgalés asentado en los Países Bajos. Su familia estaba relacionada con las más importantes burgalesas presentes en la ciudad como los Gallo, los Quintanadueñas y los Pardo. También estaba relacionado con los parientes de Enzinas, como se verá por lo siguiente: todavía en 1559, casi siete años después de la muerte de Dryander, un Salamanca -Francisco- presentó una solicitud ante el concejo de Estrasburgo para obtener la tutela de las dos hijas de Enzinas y todos sus bienes, y llevarlo todo a Burgos, donde vivía la abuela de las niñas. Se conserva su petición en AMS, AA 656, f. 35.[...]".
    Creo que queda bastante claro.

  9. Lluís
    15-03-2016 23:08

    Aturo: no em malinterpretis; no dubto de les capacitats dels castellans d'avui, que per mi són com les capacitats dels de qualsevol altra nació. Però pels diversos desencaixos que ha anat trobant la gent de l'INH en aquella època, m'estranya que aquest Enzinas sigui de Burgos. No és que d'ell en sàpiga res; és pel context, que en tinc sospita. I entenc que per a tu ja era evident que tindria una sospita així, per això ho he mencionat. Res més.

  10. valentí_b
    15-03-2016 19:25

    Molt fàcil. He trobat els cognoms Alzina, Alsina, Burgés, i Burgués a la Corona d'Aragó. Fins i tot he trobat persones que hui en dia se'n diuen Alsina Burgués, és un detall sense importància.

    Sobre Burgos tenint en compte que s'acabava d'afegir a la Corona d'Aragó, dins d'un estat militar, i que està rodejat d'una serralada. Trobe més probable que eixe consolat es trobara en una de les dues capitals reials com era en eixe temps Biscaia.

  11. Arturo Rodriguez
    14-03-2016 17:33

    Valentì:
    Lo de Jaime frente a Diego lo digo por pura honradez intelectual. Si el señor se llamaba Diego, no lo llamemos Jaime, aunque esto no es sino un apunte menor.
    Sobre el "De Statu Belgico", te pongo lo que indica Bergua (op. cit. p.77): "Enzinas se pone manos a la obra y en junio termina la redacción de su Historia de Statu Belgico deque religione Hispanica (es decir, sus memorias), que a la postre será la obra más importante salida de su pluma, aunque en vida de su autor sólo circuló manuscrita entre personas afectas a la Reforma (se imprimió por primera vez en traducción francesa en 1558) [...]".Esto también lo apunta Jean de Savignac en su edición de "Les mémorables de Francisco de Enzinas", Bruselas, 1963. Me temo que la wiki está equivocada.
    Burgos era una ciudad importante, cabeza de Castilla, y tenía relaciones comerciales con Flandes a través de Vizcaya, cosa que está más que demostrada. Castilla tenía un notable volumen de negocio con Flandes, fundamentalmente por la lana de Castilla que se exportaba a través de Vizcaya hasta Brujas o Amberes, y era un negocio lucrativo. En el caso de Enzinas, además de que su padre era factor de los Fugger, tenía parientes por parte de madre en Amberes.
    En cuanto a "burgensis", admito mi error. Tiene tanto el valor de "burgués" como el de "burgalés" (aunque esto es una particularidad de los que tengan algo que decir sobre Burgos).

  12. valentí_b
    14-03-2016 13:27

    Jacme i Diego és el mateix com tu dius, i això de Jaime ho trec de la wiki dialectal (copiat i apegat) per posar context. Et sents ofès?

    Això de Statu Belgico publicat en tal ho trec de la wiki espanyola (copiat i apegat), no és collita meua. Sóc culpable d'això? Potser té del cert ja que tenia referències específiques en eixa frase, no ho sé.

    Sobre el consolat no em faces riure, els consolats estan en ciutats d'importància comercial i que jo sàpiga Burgos no té mar i no està a tocar, no te me tragues de la màniga ara una llançadera. Véns a fer de contestatari i ja fas judicis de valor sobre les opinions expressades sobre conjectures a la web? Ho he especificat, clar que m'ho trec de la màniga perquè la tendència és aclaparant, estic teoritzant sobre una base molt sòlida. No cal ser massa viu per adonar-se'n.

    T'has d'informar urgentment: http://www.wordsense.eu/burgensis/

    Insisteix el que vulgues en Thiago, estàs ofès? No veig el sentit de l'acotació.

    Em basava en el que havies escrit, no quedava massa clar si canceller o estudiant i de quina. Tant fa per al que respecta amb la teoria expressada.

    """El resto te lo sacas de la manga partiendo del característico apriorismo de la teoría de conspiración que circula mucho por aquí. Para más información sobre Francisco de Enzinas, vide "Francisco de Enzinas, un humanista reformado en la Europa de Carlos V", de Jorge Bergua Cavero; también el Epistolario de Enzinas editado por Ignacio García Pinilla, y que no falten los estudios de Jonathan L. Nelson."""

    Ací circula la teoria de la conspiració? Com vols durar saltant-te les noves normes o antigues?
    -Respectar- totes les opinions expressades tant a l'article com als comentaris.
    Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, -burlesc-, violent o xenòfob contra cap persona o -la seva feina-.
    -Evitar la crítica gratuïta- sense aportació d'arguments.

    T'he rebatut totes les crítiques per superflues, de veritat no estàs fent de contestatari i fent crítica gratuïta? Espere que un bon fitxatge no acabe sent un funcionari fora de joc, abduït pel sistema al·liè i incapaç de veure que Francesc Gómez era valencià, tan senzill com que era el fill del virrei d'eixe regne.

  13. Arturo Rodriguez
    14-03-2016 12:42

    Valentì: vamos a ir por partes, como decía Jack.
    Los hermanos se llamaban Diego y Juan. Diego, no Jaime, que aunque siendo el mismo nombre, no se escriben igual, y Diego es una variante más castellana.
    Su "De Statu Belgico" no me consta que se haya publicado en castellano, de hecho los textos originales, hasta donde yo sé, están en latín, lengua que dominaba. Me consta que hay una edición en el Gymnasium Altona, y un manuscrito en la Biblioteca Apostólica Vaticana, pero esto te lo digo de memoria, porque sé que hay más.
    ¿Qué le ves de raro a que una familia de Burgos tenga contactos comerciales en Flandes? A fin de cuentas el Consulado de Burgos era el nexo comercial con Flandes, principalmente con Brujas, aunque también con Amberes. Burgos era un punto importante para el comercio de la lana de Castilla, que luego iba hacia Flandes.
    En cuanto al nombre, nada raro. Era Francisco de Enzinas y era natural de Burgos, ergo Franciscus Enzinatis Burgensis. Burgensis, que no Burgesius.
    A su hermano Diego lo quema la Inquisición en Roma por heresiarca. Insisto en lo de Diego. Este hecho afectó muchísimo a Francisco, casi tanto como el asesinato de Juan Díaz, sobre cuyo asesinato escribió un cierto opúsculo.
    Pedro de Lerma no estudia en Alcalá, sino en París. En Alcalá fue canciller de la universidad y bastantes problemas tuvo, que se tuvo que ir a París, no fuera a dejarse tontamente la vida a manos de algún inquisidor.
    El resto te lo sacas de la manga partiendo del característico apriorismo de la teoría de conspiración que circula mucho por aquí. Para más información sobre Francisco de Enzinas, vide "Francisco de Enzinas, un humanista reformado en la Europa de Carlos V", de Jorge Bergua Cavero; también el Epistolario de Enzinas editado por Ignacio García Pinilla, y que no falten los estudios de Jonathan L. Nelson.

  14. valentí_b
    14-03-2016 12:00

    El senyor Arturo on posa l'ull posa la bala. Gran fitxatge.

    Francisco de Encinas, amb els seus germans Jaime i Juan (quins noms, per cert), va ser dels primers a criticar la persecució dels protestants per la Inquisició en el seu relat De statu belgico deque religione hispanica historia Francisci Enzinas Burgensis publicat en 1545 en castellà i en 1558 en francès.[nota 7] Segons Encinas, en la Inquisició no tenien res d'humans, vivien en el luxe, «eren monstres, sequaços de Satanàs» (Déu meu), que saquejaven Espanya embolicats en secretisme.

    ...son pare es va casar con Beatriz de Santa Cruz (ca. 1495–circa. 1573), que venia d'una influent família de Burgos que tenia contactes internacionals. Taipei mateixa.

    Burgensis, significant ciutadà o burgés. Però si se'n deia Francisco d'Encinas i de Burgos, o és d'un o és de l'altre, seria un nom estrany, molt. Encinas d'Esgueva a la província de Valla d'Olid, però fitant amb la de Burgos, com si fos de la mateixa i no podríem dubtar que va estar sota la influència d'eixa vila. No s'entenen gens els cognoms.

    El seu germà Jacme cremat a Roma. Lluís et recomane repassar l'obra de Francesc, es poden trobar sorpreses.

    Sospitós. Les conjectures que dispose a continuació ho poden ser més i les branques que es deriven són inquietants:
    Lerma cognom molt valencià, pertanyent a les regions ordenades per nombre de persones que el posseeixen: València, Toledo, Nou Mèxic, Texas, Castella. Trobem un Pedro de Lerma almagrista lluitant a Sud-amèrica contra els pizarristes (pinosencs). Si este Pedro de Lerma era valencià seria normal que fassera costat a un gandià com Almagro, contra un Pizarro no tant de la terreta. És ja sabut que el 'de' és una característica pròpia de la traducció inquisitorial.

    Aleshores, Francisco Encinas (Claudius Senarclaeus), era nebot de Pedro de Lerma, teòleg. Com a conjectura pensem que este oncle va estudiar a la Universitat d'Alicant i no a la d'Alcalá per anant fent joc.

    Però es deia Pedro Lerma, com ens mostra l'església San Pedro Lerma construïda a Lerma, Castella; si és que està dedicada a ell a l'igual que la vila, ara igualment, és un patró nominal. Una església dedicada a Santa Clara, situada a la Plaça Santa Clara. I tenim el Monestir de Santa Clara a Xàtiva. Qui la mana construir? En Cristóbal de Rojas y Sandoval, arquebisbe d'Hispalensis, i oncle del duc de Lerma. Qui és el Duc de Lerma? Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja (Francesc Gómez de Sandoval-Rojas i de Borja) nascut a Tordesillas (Torre de Silla, conjectura) mort a Valla d'Olid (Valentia, conjectura), que era el 5è marqués de Dénia i el fill del Virrei de València. Qui era el Virrei de València? Juan de Sandoval i Rojas, nascut a Gandia i cavaller de l'Orde de Calatrava. Un valencià membre d'una orde militar castellana, de la Corona de Castella? El que ens indica que no hi havia corona de Castella i era la Corona d'Aragó.

    Podem oblidar tots els convents de Santa Clara a Arragó? Tortosa, Lleida, Manresa, Tarragona, Barcelona, etc Diuen que Lerma era a Valla d'Olid el que l'Escorial a la Vila de Madrid, una versió en miniatura. I em detinc ací perquè he trobat dos personatges, un inquietant i altre coetani, que poden ser els desllorigadors de molts elements. Amb un d'estos podrien fer una pel·lícula gascona i deixar-se estar de Corona Partida s.

    En la mateixa filera estarien Alicant, Dénia, Xàtiva, Gandia, Torre de Silla, Valentia. Si les conjectures són certes, és una nissaga del Regne de València. I tallaven el bacallà a Hispalensis i Castella (mal dita la Vella).

  15. Arturo Rodriguez
    11-03-2016 09:40

    Lluís: el señor Enzinas era de Burgos, por más que te extrañe que un tipo tan impresionante pueda ser de Castilla. Por poner más datos, era sobrino de Pedro de Lerma, canciller que fue de la universidad de Alcalá y decano de Teología de La Sorbona. Un tipo muy interesante para lo breve que fue su vida (murió con 32 o 34 años en la epidemia de pestecque asoló Estrasburgo). Estoy seguro de que si Pedro de Soto no hubiese impedido su audiencia con César en Bruselas, César habría autorizado su Nuevo Testamento. De hecho, el propio César en 1550 mandó traducir al francés y al holandés la Biblia para que sus súbditos de Flandes tuviesen mejor acceso a las Sagradas Escrituras.

  16. Guerau
    11-03-2016 00:36

    Les instruccions de Palamós 1543 de Carles I al seu fill Felip II: una declaració de les tàctiques secretes segurament passades des dels trastàmara als Àustria: Com enganyar les lleis de Catalunya-Aragó, els catalans els que més queixes i entrebancs posaven als reis:

    https://es.wikipedia.org/wiki/Instrucciones_de_Palam%C3%B3s

    http://www.cervantesvirtual.com/bib/historia/CarlosV/7_4_instrucciones_secretas.shtml

  17. Lluís
    11-03-2016 00:14

    Arturo: sí, tens raó. Havia llegit molt ràpid el que havies escrit. Ja et pots imaginar que no ens encaixa gaire que aquest personatge sigui castellà. Jo segur que no en sé res, però potser algú de l'INH en sap alguna cosa més o bé se'l vol estudiar a fons.

    Merci!

  18. Francesc 2
    10-03-2016 23:35

    Arturo, goso dir-vos que us llegiu de cap a cap el llibre editat per Llibres de l'ïndex intitulat Vida de Ll'atzer de Tormos. Salutacions.

  19. Arturo Rodriguez
    10-03-2016 17:02

    Lluís: no he dicho que Enzinas estuviese por Valladolid o Sevilla, de hecho él se movía principalmente por fuera: Lovaina, Wittenberg, Amberes, Basilea, Cambridge y Estrasburgo.
    El respetable Dryander, el mejor helenista de su tiempo si quitas a Melanchton, está relativamente bien estudiado. Nació en Burgos en 1518 o 1520, era hijo del factor de los Fugger en las Españas, o lo que es lo mismo, de familia muy rica.
    La encina es un árbol mediterráneo, pero en el resto de España también hay, ojo. Y quien dice encinas puede decir también robles o hayas.
    Además del Nuevo Testamento también tradujo al castellano a Tito Livio, Plutarco y Luciano. Y parte de la traducción de Juan de Jarava del Libro de las Yerbas y Plantas, de Leonhart Fuchs, es suya. De ahí que haya quieb sospeche que Juan de Jarava era un pseudónimo suyo. Lo mismo vale para Juan Castro de Salinas, nombre con el que se usurparon traducciones a Enzinas post mortem.
    Y si la conjetura de Roland Labarre es correcta, el Lazarillo lo escribió el noble Francisco.

  20. Albert Fortuny
    10-03-2016 16:22

    per part meva una reflexió molt simple
    Perquè ho hi ha grans estrelles del futbol* que siguin dels estats Units?
    Doncs senzillament perquè allà no juguen al futbol*
    Seria sorprenent, jo diria que impossible, que totes les grans estrelles del futbol* fossin d'un país on no es juga al futbol*.
    Doncs això.
    Salut!

    (* clàssic o anglés o europeu, no futbol americà)

  21. Albert Fortuny
    10-03-2016 16:16

    Si, noi dona gust veure aquest canvi de ritme dels comentaris i comentaristes.

  22. Lluís
    10-03-2016 11:49

    Arturo: merci per participar al debat! S'agraeix que hi hagi aportacions com aquestes.

    Val a dir que l'alzina (encina) és un arbre mediterrani -només ho he mirat ràpidament a la viquipèdia per confirmar-ho-, com perquè un Enzinas corri per Sevilla/Valladolid.

  23. Arturo Rodriguez
    10-03-2016 09:53

    Sí que hubo protestantes en las Españas. En la Corona de Castilla, al menos, hubo dos círculos importantes: el de Sevilla y el de Valladolid, que acabaron trágicamente en los autos de fe de esas dos ciudades. Sumemos, además, un importante protestante castellano fuera de la península: Don Francisco de Enzinas, alias Dryander. Dryander fue discípulo y compañero de casa de Melanchton, amigo de los Birckmann y Oporino, se escribía regularmente con Calvino, tradujo el Nuevo Testamento al castellano... Sus memorias son una gran lectura y su título es "De Statu Belgico deque religione hispanica". Incluso podeis leer sus cartas, edición bilingüe latín y castellano de Ignacio García Pinilla, Librairie Droz, 1995.

  24. CescT
    10-03-2016 09:44

    Alguna cosa important o violenta va haver de passar perquè desaparegués tota la literatura catalana:
    Una mostra de literatura catalana:
    " El cancionero catalán de Universidad de Zaragoza"

    https://archive.org/stream/elcancionerocata00base#page/182/mode/2up

    Pàgina 254:
    REY DARAGO
    Hi ha un index al final

    Marcelino Menendez Pelayo dixit: - en Nápoles fueron compuestos asimismo muchos de los versos catalanes del Cancionero de la Universidad de Zaragoza. Otros... Pag 267 .-

    http://www.larramendi.es/menendezpelayo/i18n/corpus/unidad.cmd?idUnidad=100279&idCorpus=1000&resaltar_1=versos%20catalanes

  25. CescT
    10-03-2016 09:17

    Tenint en compte que en el Segle XXI encara s'escriu literatura catalana, m'agradaria aportar una dada sobre la llengua catalana i la monarquia catalana o aragonesa, que a mi em diu que la llengua catalana no va poder desaparèixer del camp d'activitat literaria de cop i volta. La dada ha estat extreta d'aquest llibre:

    En el EPITOME HISTORICO del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Monserrate, Ilustrado con los sucesos historicos mas memorables de los Principes sus Devotos, y Bienhechores, dividese en quatro partes, que consagra Al Augistissimo Lusitano Rey Don Juan V, Pag 278
    si diu:

    Y es de notar que aviendo mas de trescientos años que avia muerto el ultimo Conde de Barcelona Ramón Berenguer IV. Aun hablavan, y escrivian los Reyes sus sucessores en Catalán: porque esta era la Lengua de Corte, de que en los dictados, y cartas usavan siempre los Señores Reyes; como lo notó el Aragonés Zurita (8):
    Era esta general aficion de los Reyes (habla de Cataluña) porque desde que sucedieron al Conde de Barcelona, siempre tuvieron por su naturaleza, y antiquisima Patria a Cataluña: y en todo conformaron con sus Leyes, y Costumbres, y la Lengua de que usavan era la Catalana, y de ella fue toda la corte, de que se preciavan en aquellos tiempos.




  26. Víctor
    09-03-2016 19:20

    Vindria a confirmar aquesta realitat cultural de poble llegit el fet que fins a 1714, el gremi de Llibreters de Barcelona, com a font important d'ingressos, tenien en exclusiva l'estampació de Salms, Beceroles i Misses. Una altra dada curiosa entorn a la importància d'Erasme i també d'Antoni Nebrissa en el panorama universitari, ens la forneix la queixa de la confraria dels llibreters, en data de 26 d'agost de 1624, segons reporta Miquel Gonzalez y Sugranyes en el seu llibre "Contribució a la Història dels Antichs Gremis dels Arts y Oficis de la Ciutat de Barcelona": "que acudí als Consellers (de Barcelona) mitjançant suplicació, manifestant-los-hi que en l'Estudi General, per les diverses opinions dels mestres que en ell llegien, havien ensenyat i ensenyaven als estudiants ab Antonis y Erasmes comentats per diferents autors; y com d'això se'n seguia notable dany als estudiants y gran incomoditat pels llibreters"

  27. Lluís
    09-03-2016 18:48

    Bé, la biblioteca de Ferran Colom comptem que era a Barcelona; crec que en Pep Mayolas és qui més ho té per mà, això.

  28. Àngel Daniel
    09-03-2016 18:44

    Se'm fa estrany que, amb tanta producció editorial popular, classes mitjanes que tenen per costum llegir i debatre el que es publica, no triomfés a la Nació Catalana el protestantisme. A Flandes triomfa i aquí no? No tenia seguidors Luter a Les Espanyes?
    Per altra banda, sempre m'ha sorprès que una nació editorialment tant productiva no tinguès biblioteques reials i monàstiques com les europees. És que no van deixar ni les 4 parets de les biblioteques! On eren les biblioteques tipus Escorial de Barcelona?

  29. Lluís
    09-03-2016 17:59

    Josep V: ben apuntat. Tenim sospites prou fortes de que la producció literària catalana va ser, pel que sembla, ben viva i bona durant el s.XVI i començaments del s.XVII. Tota aquesta producció va ser duta en la clandestinitat? I amb 100 anys de clandestiniat, no hi va haver revoltes prou sonades contra això? I què en pensaven els Borja d'aquesta crema de Bíblies en vulgar? D'on tenia el poder Ávila, en aquestes dates?

  30. Guerau
    09-03-2016 16:19

    Ferran II va continuar estrictament la política feta pels reis francesos sobre els occitans i la heretgia càtara, ara la farà sobre els catalans que a ulls dels segle XV era la mateixa cultura i nació. L'excusa per exemple d'envair Navarra el 1512 és feta per Ferran II perquè s'hi amagaven heretges càtars occitans a aquell regne. Una de les mancances de la història catalana és no veure el context global i què significava ser català o aragonès al segle XIV-XV. La pertinença cultural de la nació catalana a la mateixa Occitània, és clau per entendre l'estratègia dels francesos i castellans envers la Corona d'Aragó i Occitània. Per altra banda s'hi ignora els 300 nobles castellans que els trastàmara es van endur a ocupar càrrecs i prebendes nobiliàries a la Corona d'Aragó (ara si Corona de Tarragona), els Maldonado, els Bobadilla, els Sandoval de Rojas, els Velázquez, els Dàvila, els Fernandez de Córdoba, etc. portats pels trastàmara i ocupant càrrecs catalans al llarg de tot el segles XV. Els trastàmara si que parlaven català, lògicament, però el parlaven de manera tàctica i política no de manera natural, la llengua de la família trastàmara era el castellà i tots els reis trastàmara d'Aragó es van casar amb dames castellanes i properes a la seua familia, i van portar els seus cosins, nebots i familiars castellans a la Corona d'Aragó, l'ultilització del català era per poder entrar dins el poder català però la família tenia una agenda secreta molt clara, controlar políticament els catalans des de Castella estant, on les lleis afavorien el poder absolut i ho van aconseguir en 100 anys.

    L'agenda secreta de poder es sempre en totes les nissagues reials, i el factor clau de la destrucció de la nació catalana rau en el fet que tenien per cap d'estat un rei estranger de la nació castellana que rivalitzava pel poder amb la nació catalana.

  31. Josep V
    09-03-2016 12:00

    Bon article!
    Voldria remarcar la dificultat de fer una història coherent de la repressió de la llengua a la llum de les troballes de l'INH. Hi ha algunes peces que (encara) no encaixen.
    1- Si el 1498 (època dels Borja!) ja hi havia actes de repressió contra la cultura catalana: no seria més difícil l'aparició posterior de Garcilaso, Ercilla, Llàtzer de Tormos (i Sirvent!)?
    2- Erem un país "normal" fins a la meitat del XVI, o només fins a finals del XV?
    3- La llengua dels Tràstàmara era el castellà (o aragonès) o el català? Si fos així el capteniment del monarca podria ser diferent...
    4- Castella era o no era pobra i irrellevant? Si era irrellevant, com podia imposar la seva política (i la seva llengua!) a un país més fort culturalment i econòmica?

    Salut i endavant!

  32. EDUARD
    09-03-2016 10:57

    Molt bon recull. Comparteixo.

  33. Francesc J.
    09-03-2016 10:53

    Bon resum de la situació sociocultural del moment. I, com sempre, ben documentat. Esperem que els lectors actuals s'adonin que la dèria de l'estat contra els catalans es manté encara intacta, i també amb la connivència dels polítics locals que no gosen fer el pas ara que en tenen l'ocasió i el mandat.

  34. Francesc D.
    09-03-2016 07:48

    Molt bon article! Ara en la actualitat, la versió actualitzada del Sant Ofici 4.03 és el TC.On l'estat no té competències hi envien als jutges!

  35. Lluís
    08-03-2016 22:28

    Molt bon recull i molt ben ordenat, per donar just la perspectiva de qui llegia i qui no llegia a la península ibèrica. Merci Jordi!

    Un bon complement a la baixíssima densitat de població de la Castella del XV i XVI apuntada per en Pep en un altre article d'aquest web.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
16550 lectures
2018 S INH Josep Maria Mandado
Presentació de 'Cristòfor Colom, príncep de Catalunya' de Jordi Bilbeny
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Va tornar una de les caravel·les colombines a Baiona, com diuen algunes cròniques? És un error creure que van...[+]
La cançó d'El Noi de la mare es canta a l'Argentina en castellà, seguint una traducció de l'original...[+]
Els catalanismes i catalanades que es troben a l'obra del Marquès de Santillana són el resultat normal d’un...[+]