Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història és sempre una fantasia sense base científica, i quan es pretén aixecar un embull invulnerable i col·locar-hi a sobre una conseqüència, es corre el perill que una dada canviï i s'ensorri tota la carcassa històrica."
Pío Baroja (1872-1956)
ARTICLES » 29-12-2018  |  CENSURA I LA MANIPULACIó
5354

Espanya i la mentida

Unes reflexions de la Maria Cristina Vilardell. Què no haurà fet l’Estat Espanyol en els darrers cinc-cents anys, si respecte a l’actual procés català ha mentit impunement davant dels ulls de tot el món?

El que estem vivint a l’Estat Espanyol aquests darrers temps a l’entorn al famós Procés permet veure una manera peculiar de fer: la castellana. Dir-ne espanyola seria inexacte pel fet que el terme englobaria, potser, nacionalitats que no comparteixen allò que vull desplegar aquí.

Trobo a la xarxa explicacions, comentaris o articles —gairebé un any després del tristament famós 1.10.17 viscut a Catalunya― que il·lustren allò del qual vull parlar sense haver de buscar més. N’he llegit tants! I hi he coincidit tant, que crec sincerament que en això difícilment hi ha qui, des de l’honestedat, pugui estar en desacord. Sembla que els qui hem viscut en primera persona els esdeveniments de la nostra història recent estem tots d’acord en com van anar les coses. Les interpretacions que en fem són però, lògicament, personals. Sigui com sigui, els fets són els fets. Tots els que hi érem sabem per exemple que la policia va estomacar de valent la població del Principat que va anar a votar. Tot i així, una gran majoria vam aconseguir dipositar el vot. En això no es pot estar en desacord, tot i la resposta del llavors president del govern de l’estat espanyol negant els fets. Aquest va mentir descaradament. Sense vergonya. La perplexitat que va provocar arreu la seva compareixença en dóna fe. Sobretot en aquells que vam viure els fets de primera mà. L’estat va exercir violència sobre el poble, i el poble va votar i no s’hi va tornar. El president Mariano Rajoy va mentir.

Cito Quico Sallès a El Món. Allí, el 19.09.2018 fa una recopilació de consideracions aparegudes en el fòrum que tant ens ha escandalitzat els darrers dies: el fòrum integrat per jutges i magistrats de tot l’estat. Les han fetes en el correu electrònic corporatiu de la judicatura. Totes les consideracions estaven carregades de menyspreu i preclara antipatia cap a l’ independentisme (fills de puta, com violadors, criminals, colpistes, virus o nazis). Podríem arribar a considerar-les merament interpretacions personals, malgrat la cruesa i parcialitat dels insults i la seva especial gravetat ―especial gravetat pel fet que han estat jutges qui les han proferit―. En Sallès ens hi diu, i cito les seves paraules, que, de fet, una de les opinions més repetides dels jutges és que acabar amb el procés “no és una qüestió política, és una qüestió d’Estat i de Democràcia”. Menteixen i ho saben. No els molesta el més mínim. I és greu, ja que es tracta del canal oficial del Consejo Oficial del Poder Judicial, el tercer poder de l’estat. Suposadament un poder independent. El poder que dirigeix els tribunals i la judicatura espanyola. Els tribunals i la judicatura són, o haurien de ser, els garants de la independència dels jutges en l’exercici de la funció judicial davant de tots. És greu, molt greu. Però no passa res. Ningú dimiteix ni els toca el crostó. Ells fan pinya i seran premiats. Oh i tant!

L’economista Xavier Sala-i-Martin fa un tuit el setembre del 2018:

“Vaya! Resulta que aquello que el director del Instituto Luther King había pedido a
@QuimTorraiPla que no utilizara el nombre de MLK!! @elconfidencial manipuló sus palabras según dice él en su blog. No saben escribir sin mentir?”

Claybornec.wordpress.com/2018/09/14on-

L’il·lustre economista català es pregunta si no saben escriure sense mentir. Pot ser una pregunta que els fa als periodistes d'@elconfidencial en concret. Però constatant que aquest diari no té una línia particular, pròpia, diferent i contrària a la majoritària del regne, podem interpretar que la pregunta no només va adreçada a ells… o podem constatar que fins i tot se la fa a sí mateix!

Sobre un tema tot altre, l’advocat de Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, amb pocs dies de diferència dels anteriors comentaris, retuiteja el següent:

“Lo que hace única a España es ver a gente con títulos universitarios y másters sirviendo
cerveza y gente con másters falsos tratando de dirigir el país”.

Ho escriu arran de l’escàndol de títols falsos que darrerament ha esquitxat els tres partits que es disputen el govern de l’estat, PP, C’s i PSOE. Cal dir que només una persona ha estat apartada del càrrec. I no és evident que hagi estat per això.

Agafo aquests exemples no perquè els hagi buscat; són els primers que em van caure a les mans el dia que vaig creure que s’havia de parlar de mentida i lligar-la amb la Història. Com jo, crec que molta gent ha passat d’un estat inicial de perplexitat veient com eren tergiversats uns fets històrics que hem viscut en primera persona —parlo del que ha succeït a Catalunya el 2017 i 2018, concretament— i com s’han vist reflectits en boca dels politics, de la judicatura i de la premsa espanyols. És a dir: tothom menteix. I tristament aquestes mentides són repetides per la gran majoria de la població. ¿De tota la població integrada dins l’estat espanyol? No, veiem que surten veus díscoles a Euskal Herria, a València i a Mallorca. En menor grau, a Galícia. I aquí i allà, en minsos sectors alternatius de la població de l’estat Ñ, que es mantenen indòmits. En la política d’àmbit estatal, les veus discordants viuen els fets amb incomoditat ja que la veritat els fa perdre vots. Si volen tenir alguna possibilitat d’accedir al poder han d’acatar la mentida. I ho fan.

És per això  que dic al començament que aquesta manera de fer és castellana. O així ho vaig veient jo.

Castella manipula les dades, Castella tergiversa els fets, Castella menteix. Menteix descaradament. Per què ho fa? ¿Per sortir-ne més ben parada? ¿Per orgull? Per interès, vaja? Va per aquí, lògicament. És a dir: si un fet l’incomoda, si no li és propici, el nega. Ho hem vist diàriament aquests darrers dos anys. Si reculem en el temps, veiem que és més aviat una tònica. A alguns potser els ha sobtat la mentida i la falta d'escrúpols, però a ningú que tingui l’esperit una mica alerta li ha sorprès la línia d’actuació. Han arribat, en la situació de carreró sense sortida on els han posat els fets, a ser enxampats fins i tot per la premsa estrangera, que es feia creus de com els representants politics de l’estat podien mentir sobre fets que les imatges negaven. Es miressin des d'on es miressin. A nosaltres, però, ens pot haver provocat ràbia i vergonya. De perplexitat, només ens n’ha provocat la magnitud incommensurable de l’estafa. Tenim els gens, diria, acostumats a llurs mentides.

I aquí és on jo em dic: sobre fets actuals, com el que va passar l’1 d'octubre, que tothom ha vist, ja que cada un de nosaltres n’ha estat testimoni i ho ha pogut gravar amb el seu propi mòbil, on milers d’imatges d’altres s’han afegit i han corroborat un relat que és des de l’objectivitat innegable, ells han mentit descaradament i han inventat un discurs acomodat als seus interessos. I sense cap mena d’escrúpol ni de vergonya. Nosaltres hem sentit vergonya aliena. Fora d’unes poques excepcions honroses, el que anomenem ‘el poble espanyol’ ho dona per bo. No busca cap mena de contrainformació per extreure’n una visió pròpia. I el que és pitjor: considera traïdors aquells que no accepten el relat oficial. El relat acceptat per tot l’statu quo. El relat imposat. El relat que ens esclafa. El que fa de nosaltres uns delinqüents ―i tant si tenen raó com si no en tenen―. El relat que els convé. El grau de ximpleria és preocupant i l’acatament que mostren i la falta de reflexió són inquietants. Però coincideix amb llur desig íntim i, per tant, la mentida no els ofèn.

Aquesta manera de tirar pel dret ―uns que ho fan i els altres que els ho accepten, tot i l’evidència dels fets― fa pensar. ¿D’on ve? ¿És un acord tàcit que s’han tret ara de la màniga, això de mentir, o ve de lluny?

Pels castellans –em va comentar ma mare de 94 anys, arran de tot això que hem viscut darrerament- la mentida no és dolenta si és en el seu propi interès. Diu que ho havia sentit a dir quan ella era petita. A mi, mai no m'ho havia esmentat abans. Crec que ho constatava en veu alta davant les evidències tan innegables que compartíem…

Tot plegat em porta a fer-me preguntes sobre l’experiència: es diu que si de l’experiència no en traiem res, de res no serveix. El que hem vist, la total manca d’escrúpols i el desacomplexament amb què son capaços de mentir i acceptar les mentides tant els qui les inventen com els qui les acaten hauria de fer-nos reflexionar sobre la Història. Sobre el nostre passat. Tots reconeixem que la Història l’escriuen els vencedors. En això hi estem d’acord, oi? I tendim a pensar en la interpretació dels fets, ja que els propis fets quedarien una mica al marge…. Però hem vist que davant dels nostres ulls i del món sencer han inventat fins i tot els fets! i de dalt a baix! I ho fan cada dia. I no se n’estan, siguin de dretes, d’esquerres, joves o vells, cultes o ignorants. ¡i tant si governen com si estan a l’oposició! A més, ho fan amb una tranquil·litat que mostra que això no és nou sinó que ve de lluny. Que ho han fet sempre, vaja.

Llavors, ¿per què ens costa tant ―amb l’experiència que ens han donat les vivències recents― treure’ns la bena dels ulls i revisitar la Història que malauradament hem compartit amb Castella i l’Estat espanyol, i replantejar-nos què hi ha de cert i què de mentida sobre un passat que han escrit ells, els més grans mentiders, com ara sabem? ¿Per què ens costa tant, això, amb l’experiència d’un passat que han pogut manipular, tergiversar i sobre el qual poden haver mentit encara amb tanta més facilitat i millor del que fan ara i sense deixar-ne gairebé testimoniatge ni rastres, i tenint ells totes les armes, i nosaltres vençuts de fa tant temps?¿Com és que no ens adonem del que la Inquisició i el poder de la Corona podien fer, ja des dels primers temps de la impremta, i abans sobre els llibres manuscrits anteriors, canviant-ne el que els interessava, amagant o directament fent desaparèixer allò o aquells que els molestaven? ¿És a dir, quan res no s’escrivia i res no veia la llum, si no era acceptat per una censura castellana que tot s’ho mirava amb lupa abans de permetre que res es publiqués?

¿Per què si avui dubtem i ens escandalitzem de tot el que ara volen fer creure al món, acatem i donem per bo el passat que ens han imposat?

Sabem que han fet tot el possible per acabar amb nosaltres, amb la nostra diferència, amb les nostres institucions, amb la nostra llengua i cultura. ¿Com podem creure res del que diguin del passat comú, res del que ens volen vendre?

¿Com és que a Catalunya no s’alcen veus a la una per defensar aquells qui malden per revisar el passat i saber què va succeir de veritat, com van ser les coses, qui va descobrir el nou món, què vam fer els catalans aquí i allà, qui som i què som?

Maria Cristina Vilardell
Barcelona, Setembre del 2018



Autor: Maria Cristina Vilardell




versió per imprimir

  1. Lluíslluís
    18-01-2019 16:19

    Es verdad, tienes toda la razón.

    Dale gracias al Caudillo por tanta bondad y magnanimidad. Gracias

    Y por todos esos premios que creó y que gracias a ello, la cultura catalana pudo sobrevivir y ser lo que es, hoy en día. Gracias

    Todavía recuerdo con añoranza, mi escolaridad exclusivamente en castellano que me alejó academicamente de una lengua, la catalana, que solo podía hablar en la intimidad de mi hogar. Gracias

  2. David Escobedo
    10-01-2019 19:33

    uno puede opinar lo que quiera, faltaría más, pero esto no se puede decir: "han fet tot el possible per acabar amb nosaltres, amb la nostra diferència, amb les nostres institucions, amb la nostra llengua i cultura".
    Por dos razones: la primer ay más evidente, porque si esa hubiera sido la intención a día de hoy no quedaría nada catalán, excepto restos para estudio de arqueólogos e historiadores.
    Segundo, por las evidencias históricas de la voluntad de asimilar la cultura catalana, en absoluto de destruirla. No importa la horquilla temporal elegida, nunca lo catalán ha sido sistemáticamente perseguido para su destrucción. Especialmente relevante es el periodo de la dictadura, donde el Caudillo tenia poder absoluto, total control de las instituciones y un pais subdesarrollado donde podia hacer literalmente lo que le diera la gana. Pues bien. Qué hizo Franco en cuanto a la lengua catalana? Obviamente quitarle rango de lengua oficial, pero intentar destruirla? Como se puede sostener eso y al mismo tiempo tener la irrefutable prueba del listado de premios literarios catalanes establecidos por el dictador: Aquí os la dejo para que reflexioneis (TODOS son premios creados durante el franquismo):

    Premio de Honor de las Letras Catalanas

    Premio Joaquim Ruyra de narrativa juvenil

    Premio Josep Pla

    Premio Prudenci Bertrana

    Premio Lletra d'Or

    Premio Mercè Rodoreda de cuentos y narraciones

    Otro dato: Desde 1944 se hace obligatorio por ley que las universidades con Filología románica incluyan la asignatura de Filología catalana.

    1952. Franco visita Catalunya e inaugura la cátedra Milà i Fontanals para el estudio científico de la lengua catalana.

    Y asi miles y miles de datos más, de todos los momentos históricos de los últimos siglos, que demuestran en ocasiones intentos de expulsión de esferas de poder, en ocasiones intentos de asimilación, pero en mi opinion, nunca de destrucción.

  3. Santo Job
    02-01-2019 18:50

    Se me olvidaba: no me has dicho qué te ha parecido el segmento del perito Cole:
    http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SSOSPEC/mp3/8/9/1544683475698.mp3
    Minuto 29 es donde comienza.

    Lo de "estás de coña" no es más que un coloquialismo, no hace falta que te lo tomes a mal.

  4. Francesc 2
    02-01-2019 18:40

    Ei, si us plau, mantinguem les formes. Gràcies per la informació.

  5. Santo Job
    02-01-2019 18:35

    Claro que se ha tenido en cuenta la censura, de hecho se conoce muy bien cómo funcionaba. Si mal no recuerdo, quien más y mejor estudió el tema fue Jaume Moll, en particular con su estudio sobre los Murcia de la Llana.
    Estás de coña con lo de Maritornes, ¿no? Anda que no aparece infinidad de veces la forma Mari tanto separada como acoplada a un apellido o incluso a un apodo (Maricastaña, Maribárbola, etc).
    Si te interesa Calderón, te recomiendo que mires el volumen de Krystof Sliwa titulado "Cartas, documentos, y escrituras de Pedro Calderón de la Barca", disponible online y de libre acceso, publicado por la Universidad de Valencia. Pongo enlace:
    http://parnaseo.uv.es/Editorial/Parnaseo8/Calderon.pdf
    ¿Qué versos te parece que están mal resueltos?¿Te guías por las versiones procedentes de sueltas, las Vera Tassis, o por la "Primera parte de Comedias", que prepararon Pedro y su hermano?

  6. Francesc 2
    02-01-2019 17:13

    Bon dia Santo. No, home, no. Tampoc és això. Exigeres moltíssim. Vagi per endavant que respecto profundament la teva feina. La teva feinada. I encara més, les aportacions que fas en aquest web. Introdueixes dades, moltes dades, unes dades que cal tenir en compte i saber-les analitzar. Malgrat --perquè no dir-ho--, que em revoltin la víscera o pulsió diguem-ne "patriòtica” (penso ara en tota la informació que vas aportar a l'entorn dels cosmògrafs Colom holandesos: no em vaig veure amb cor de provar de refutar-les. No en sé, ni de bon tros!, prou). Les aportacions de l'Antón, també, tot i que ell té massa tendència a desqualificar –i de vegades amb molta mala educació- les persones o les opinions d'altri. I la mala educació l'hem de foragitar de totes totes. Bé, quant a la qüestió de la feina ingrata de buscar i buscar en polsegosos arxius, En Garcia Espuche ha fet exactament el mateix i ens ha obert un panorama molt diferent de la Catalunya del XVI i del XVII. Una terra que no estava gens en decadència, al contrari: amb gran dinamisme econòmic.

    Jo crec que els investigadors sobre les coses històriques i literàries de l'Estat Espanyol no han tingut prou en compte la qüestió de la censura en acció, la censura mentre treballa. I aquest web va d'això: de ponderar, de sospesar, d'analitzar documents que poden haver estat retocats. I no ho fem perquè sí. Ho fem perquè s'han trobat dades que s'aparten del relat oficial. En efecte, fa pensar molt que durant tres segles el món cultural català sigui un erm gairebé total i absolut, venint com veníem d'una època esplèndida. Fa pensar que En Leonardo tingui un escut i que aquest escut siguin tres pals vermells amb fons daurat. Fan pensar els senyals dels comtes de Barcelona i les respectives brisures en mapes d'Amèrica. Fa pensar que a En Rafael li diguin pintor espanyol. O el frapant paralelisme entre la família Rovira i la Della Rovere. Fa pensar que un quadre on apareix En Cortès hi observem el senyal dels comtes de Barcelona i que a més a més per una altra informació se'ns assabenti que era un príncep. O els títols amb què En Colom va passar a Amèrica. Fan pensar les immenses i inexplicables catalanades en tants textos en castellà, que desapareixen de cop i volta de l'escriptura al segle XVIII. Fa pensar que l'Alberti escrigui en català. Fan pensar, per exemple, les catalanades en les obres d'en Cervantes i en les de Calderón( per cert. "La vida és sueño” té versos molt mal resolts, diguem-ne que indignes d'un escriptor com ell, qüestió que ha de ser tractada en un article). Respecte del primer, ahir mateix em va cridar l'atenció el nom d'un personatge anomenat Melisendra: en català és un nom parlant: "mel i sendra” (miel y ceniza). O Maritornes (Mar, hi tornes: Mar,-a-él vuelves o "mar!-ya vuelves a hacer de las tuyas”) o "Barataria” que segons l'Alcover/Moll indica "tracte fraudulent”; així l' "insula Barataria” seria l'illa del tracte fraudulent). Entenc que no és de persona molt rebuscada trobar significats en aquests noms propis. Senzillament, salten a la vista. O la qüestió de l'abadiat de Santa Teresa. Fa pensar, igualment, que un estranger als dominis del Rei Ferran anomenat "el gran capitán” obtingui els càrrecs militars i institucionals més importants de la nació catalana. O que una part importantíssima de la Biblioteca Nacional de Madrid tingui fons requisats a personalitats de la Nació Catalana. Fa pensar que gairebé tot el vocabulari nàutic castellà estigui fet de manlleus de mots mariners catalans. O que Santiago de Xile fos fundat per un català a mitjan segle XVI. En fi, coses que ja saps.

  7. Santo Job
    02-01-2019 09:29

    Que sí, Francesc, que todos los documentos del universo mundo son falsos salvo los que vosotros digáis, y nadie ha sido capaz de ver la inmensa tarea de falsificación de la historia, que llega a todas las naciones, que voluntariamente cooperaron para arrebatar a Cataluña su primacía mundial. Una tarea dragontina de la que no escapa ni el más pequeño y recóndito archivo de provincias de cualquier país.
    Si estas cosas pueden con la paciencia tanto de Antón como mía es porque tanto él como yo nos hemos quemado las pestañas en archivos, se nos han llenado las manos de roña de legajos a los que nadie les ha quitado el polvo en cuatro siglos, y hemos tenido que ciscarnos en la mala sombra de las polillas que mordisquean los papeles. Lo mismo que te digo yo te lo podría decir Iñako Pinilla o Krzystof Sliwa, que también tienen sus motivos de queja sobre el estado de algunos fondos documentales. Pero claro, es mucho más fácil hacer "investigación" cuando tienes decididas las conclusiones de antemano.

    Los hispanistas que he puesto son fundamentalmente gente de literatura, aunque también hay alguno de historia. Dudo que alguien sepa más sobre Calderón que Cruyckshank o Sliwa, no hay nadie que conozca mejor la obra de Luis de Belmonte Bermúdez que Fred de Armas, no hay nadie que sepa más de literatura religiosa del XVI que Pierre Civil, de las relaciones entre España y Flandes quien más y mejor trabaja es Raymond Fagel. Todos estos han tenido que investigar de verdad, no les ha bastado con un par de lecturas superficiales y la iluminación divina.

  8. Francesc 2
    02-01-2019 02:53

    Santo, la qüestió dels hispanistes. Els hispanistes en general no han fet sinó abeurar-se en les mateixes fonts que els historiadors peninsulars i amb els mateixos o semblants pressupòsits ideològics. Parlo en general, és clar. Fins on jo sé, que és poc, els únics hispanistes diguem-ne clàssics que s'han acostat al món català han estat l'Ian Preston, en Burns, en Bonnassie i en Pierre Vilar. A veure que s'esdevindrà a partir d'ara endavant a`partir del nostre procés independentista, que ja ha donat la volta al món.

  9. Francesc 2
    02-01-2019 02:37

    Només dues consideracions, quant al que s'ha dit. Això del Volkesgeist de Herder o l'esperit de les nacions ja en va parlar la patum més important de la il·lustració francesa: Voltaire. Efectivament en parla a l' "Assaig sobre la Història General i sobre els costums i l'esperit de les nacions i sobre els Principals fets des de Carlemany fins a Lluís XIII" (1756). Herder en recull la idea. És a dir fins on jo sé un primera espasa del racionalisme il·lustrat francès encunya el terme i el recull un pre-romàntic alemany. Per tant, no és una reflexió que neix dins els medis romàntics, sinó en els il·lustrats. Segona qüestió. Això de l'esperit de les nacions no és, per a mi, sinó una manera de referir-se a costums inveterats amb què un poble s'ha anat regint durant segles. Els catalans hem estat fins al 1715 un poble eminentment legalista. Ells es feien i es donaven les lleis.I això des del segle XII fins al XVIII. I hi intervenia tothom. Els fets ho proven: des dels Usatges fins a la Constitució del 1708 tothom havia de passar per l'adreçador de les constitucions: poble, barons i el mateix rei. Per tant, dir que l'observança i l'acatament de les lleis, costums i usatges i del nostre dret pertany a l'esperit català no és res que no reflecteixi una realitat molt persistent en el temps. una realitat d'entre cinc-cents i sis-cents anys. Que d'altres pobles van fer el mateix, segurament és cert (penso en els anglesos i en els holandesos). En el nostre cas, la qüestió ressalta molt per la seva especial intensitat. Així, aquesta defensa aferrissada va ser un dels motius de la guerra de successió. I moltíssima gent va morir per aquesta causa. Així mateix, i sigui dit de passada, és molt clar que el nostre entramat legal havia de molestar la monarquia, que restava coartada per tot arreu. I ha de ser per aquest motiu que aquesta es va exiliar al centre de la península, on tot aquest engranatge no existia o existia molt menys.Encara una altra cosa: una manera de ser pot arribar a incrustar-se fins i tot en la llengua.Penso en les vint o trenta paraules que en xinès mandarí indiquen parentiu. Aquest vocabulari ha de reflectir l'estructura familiar d'aquesta part de la Xina durant molts segles. Com també ha de significar alguna cosa les diferents maneres de fer recompte numèric que reflecteixen les llengües.

  10. Lluíslluís
    01-01-2019 23:37

    Enhorabona Cristina, reflexió molt interessant.
    La mentida sobre la que Castella ha falsificat una Història d'Espanya en la que s'erigeix com a líder, usurpant els fets protagonitzats per altres nacions.
    Mentida, falsificació i usurpació.
    Mentides sobre el procés d'independència de Catalunya.
    Falsificació de Màsters o de qualsevol document que convingui.
    Usurpació de la legalitat republicana des del segle XIX.
    Aquest és el tarannà de l'estat espanyol de matriu castellana des del seu inici.
    No en tinc cap dubte

  11. Santo Job
    30-12-2018 21:56

    Que sí, Free, que sí, que todos los hispanistas están a sueldo del Estado español incluyendo los extranjeros como Henry Kamen, Fred de Armas, Charles Ganelin, Marc Vitse, Augustin Redondo, Roland Labarre, Don Cruyckshank, o Pierre Civil.

  12. Antón Martín
    30-12-2018 20:29

    Por cierto, ya nos contarás qué tomas para resistir cinco siglos. ¿No se te acartona el cutis?

  13. Frede
    30-12-2018 19:35

    Com esperava, companys. La vostra resposta dóna validitat a l'article i em reafirma en el que he expressat. Sóu el que sempre s'ha comentat per aquí, mercenaris a sou o mercenaris ideològics o les dues alhora, tant se val! soldats d'un Poder que no està disposat a permetre que es sàpiga la veritat. Tot i així fa cinc segles que resistim. Cap Poder és immune als embats de la Història i crec que ja ho sabeu. Espero que en el proper article us donin més elements per poder tergiversar la veritat i retorçat la realitat. Personalment trobo interessants les vostres diatribes i els vostres esforços. Salut!

  14. Santo Job
    30-12-2018 14:44

    Frede, esto no es más que un artículo de opinión cargado de prejuicios como los que podría tener mi abuela que en paz descanse.

  15. Frede
    30-12-2018 13:06

    Després de llegir aquest article punyent esperava, d'aquells que ens són contraris, les inacabables llistes de fonts i de raonaments profunds per demostrar les mentides del que a cada moment s'exposa en aquestes pagines. Però curiosament, els nostres amics actuals, l'Anton i el Job (n'hi ha molts que s'han cansat de mentir i han desaparegut), res de res. Cap aportació, cap bibliografia, cap font primaria, cap link a informació culta. És sorprenent. A més, tenint en compte que tota la informació historiogràfica la tenen a l'abast, que no cal que vagin a cap biblioteca ni a cap arxiu l'actitud encare és més estranya. La informació està aquí, la història està aquí. Del que estem parlant ha passat just fa dos anys. És un privilegi per a qualsevol historiador i investigador. Però no ens expliquen res. No debaten res. Només es defensen dient que els castellans són bones persones, cosa que no ho posem en dubte, tot i que ells saben que no va d'això. Ells saben que parlem del Poder. Però fan veure què són criatures, es queixen i no donen explicacions coherents. M'agradaria una mica més de nivell intel·lectual i hem rebatessin, com sempre han fet, l'article amb aportacions clares i científiques. Amb dades. Esperaré, no fos cas que encare estiguin llegint i estudiant la premsa espanyola o visionant i prenen notes de les televisions estatals públiques i privades o rellegint les intervencions polítiques i judicials. Tot això contraposat als mitjans de comunicació catalans i els polítics i intel·lectuals catalans. De fet, entenc que una resposta raonada i ben fonamentada requereix temps per elaborar-la amb rigor, perquè a diferencia d'estudiar el passat on tot pot ser reinterpretat, el present no es pot canviar i només es pot tergiversar, és a dir, mentir.

  16. Santo Job
    30-12-2018 12:37

    Claro que sí, Andreu. Y a Donald Cruyckshank también le paga el estado para mantener la mentira de España. También a Fred de Armas, Antonio Gargano, Maria Grazia Profetti, Krzystof Sliwa, Aldo Ruffinatto, Pierre Civil,Harm den Boer, Ruth Fine, Raymond Fagel, y un sinfín más.

  17. Antón Martín
    30-12-2018 12:07

    No sólo eso. Además os vamos a meter en un saco para acto seguido proceder a sacaros las mantecas en nuestra lóbrega guarida. Somos malísimos.

    Y todo esto pagado con los impuestos de Cataluña.

  18. Andreu C
    30-12-2018 09:53

    Corregeixo l'anterior comentari:

    El Job i el Martín són vius exemples de l'article: com defensar la gran mentida d'Espanya, tot sabent que és mentida, sense cap mena d'escrúpols, a canvi d'un sou pagat pel Ministerio, amb l'objectiu de desprestigiar l'INH.

  19. Andreu C
    29-12-2018 21:02

    El Job i el Martín són vius exemples de l'article: com mentir, mentir i mentir sense cap mena d'escrúpols, a canvi d'un sou pagat pel Ministerio, amb l'objectiu de desprestigiar l'INH.

  20. Andreu C
    29-12-2018 20:55

    Anàlisi sublim

  21. Santo Job
    29-12-2018 20:49

    Creía que no quedaba ya gente que creía en esas cosas del romanticismo como el volksgeist, pero se ve que sí.

  22. JordiB
    29-12-2018 20:17

    Tots els pobles tenen les seves virtuts i els seus vicis. També nosaltres, els catalans, tenim els nostres.
    Pel que fa al vici, o mala inclinació, que l'autora atribueix en el text als castellans, dos possibles exemples.
    1) Com a tutor d'un curs de secundària obligatòria en un centre de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, deu fer uns disset anys que, havent cridat a part una alumna d'uns 15-16 anys per renyar-la –era de les que tenien mala actitud a classe--, en un moment de la conversa en què vam sortir a parlar de la televisió, em va dir que no li agradava TV3 perquè no hi quedava clar què s'havia de pensar. És a dir, volia que la TV pensés per ella, i que li digués què calia pensar de cada cas. Era dels que mai els senties parlar català.
    2) Durant la guerra de l'Iraq, en un acte organitzat per professors i alumnes del centre en contra de la guerra, vaig sentir com un professor de filosofia responia, en privat, a un alumne que li manifestava el seu desacord amb la guerra, que tant se valia el que li digués, perquè, a canvi, "ganamos”. El professor era, de naixença, de llengua castellana, feia les classes en castellà i era clarament partidari del PP.

  23. Santo Job
    29-12-2018 19:22

    Prejuicios estúpidos, Antón, ya sabes. Mi abuela, que era de Gernika y tenía 64 apellidos vascos, consideraba a los no vascos como razas inferiores, seres degradados. Pero bueno, eso es lo que pasa cuando sólo tienes Sabino en la cabeza

  24. Antón Martín
    29-12-2018 19:06

    Querido, lo de considerar las colectividades o los territorios como entes pensantes con voluntad propia solo vale para los muy cafeteros, por decirlo suavemente. Lo siento, pero creer que hay una Castilla o una Cataluña eternas y personificables al margendd las personas concretas que las componen en cada momento histórico pertenece al terreno de las creencias, como los ovnis, los chemtrails o las Caras de Bélmez.

    Y por cierto, la cita de la mamá nonagenaria denigra a 'els castellans', no a Castilla la entelequia. Te has colao, bacalao.

  25. Francesc 2
    29-12-2018 16:32

    Perdona, Antón. L'article no parla dels castellans, de cadascuna de les persones castellanes, sinó de "Castella". És a dir, del seu cos administratiu, polític i institucional. I, òbviament, hi ha molt a dir sobre aquest i sobre el seu funcionament. L'autora de l'article en fa una crítica severa. Les notícies falses que l'estat castellà escampa, la manca d'independència del poder judicial, la seva escandalosa falta d'imparcialitat, la negació de l'evidència i la defensa a tota ultrança de la mentida. I el que és més greu: que el conjunt de l'estat es cregui les seves pròpies mentides.Aleshores, és molt lícit demanar-se quan comença aquesta manera de fer. NH sap que aquesta manera de procedir ve de molt i molt lluny. I repeteixo es fa referència a "Castella" i no pas a totes les persones que hi viuen.

  26. Guerau
    29-12-2018 16:03

    És l'instint reptilià de supervivència, les elis castellanes necessiten mentir per a continuar existint. i reforçar el seu modus vivendi, que els és tan favorable a la casta que domina Castella. En canvi les elits catalanes són... bonhomia fanciscana innocent i traïció de burgesia comercial, tot es vén.

  27. Antón Martín
    29-12-2018 08:31

    Se le ha olvidado decir que además los castellanos tenemos cuernos, rabo y patas de macho cabrío y olemos a azufre. Y que vamos a devorar a vuestros hijos en misas negras.

    Uuuuuuhhhhhhh...!!!

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34932
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
En Felip Rodríguez ha trobat un text que explicita de forma incontestable que el famós pintor de l'alt...[+]
Per l'Esteve Renom, hi podria haver hagut una relació directa entre En Servet i En Servent. Una relació ocultada...[+]
Una nova expressió del Quixot, incomprensible del tot en castellà, porta En Lluís Batlle a trobar-hi un...[+]