ARTICLES » 21-10-2014 | LLEONARD I LA CORONA CATALANA
20642 lectures
|
Leonardo da Vinci o Leonardo della Rovere
En Daniel S. Bello ens ofereix una crònica de la darrera conferència pronunciada per En Jordi Bilbeny a la Fundació Nova sobre l'autèntica identitat de l'artista més gran del Renaixement
El Cicle de Conferències de Tardor de l'Institut Nova Història 2014 es va inaugurar el passat dimecres 17 de setembre amb la conferència d'en Jordi Bilbeny titulada Leonardo da Vinci o Lleonard della Rovere: a la recerca del Gran Mestre del Renaixement. Totes les presentacions de recerques historiogràfiques del cicle, vigent fins el mes de desembre, tindràn lloc a la seu de l'Associació Nova, a la Plaça Catalunya de Barcelona, i és possible consultar el programa clicant aquí.
Durant la seva exposició, en Bilbeny, cap de recerques de l'Institut Nova Història, va explicar el procés de descoberta del veritable Leonardo, a partir d'una anàlisi minuciosa dels interrogants que ja s'expliquen al documental 'Desmuntant Leonardo', que encara actualment es pot veure tots els dijous als Cinemes Girona de Barcelona i on diversos estudiosos i experts de la figura qüestionen la biografia oficial de l'artista.
Qui era Leonardo da Vinci? Podem creure que el geni més gran del Renaixement, que va dominar totes les disciplines i va superar tots els seus mestres, es va educar en un petit poble d’Itàlia sense escola? Era fill il·legítim d’un notari i d’una pagesa analfabeta? Per què un florentí va ser tan a prop de les princeses de la Cort de Nàpols o d’un Vaticà ‘dominat per catalans’? Per què el seu escut d’armes és igual que el de la casa reial catalana? Podria haver estat Leonardo a Catalunya, més concretament a les màgiques muntanyes de Montserrat? És aquest el paisatge de la misteriosa Gioconda?
Per entendre la identitat que en Jordi Bilbeny proposa per al geni renaixentista, a qui reconeix com Lleonard della Rovere, Prefecte de Roma i Gran Senescal de Sicilia, cal primer evidenciar les contradiccions biogràfiques, per després poder anar bastint la imatge versemblant de qui ha ser el veritable Leonardo. D'aquesta manera, mentre la majoria d'experts veuen Leonardo com un vailet sense estudis ni formació que vaga pels camps de la Toscana fins als disset anys, en Bilbeny aporta dades i ronaments que dibuixen un noi de 'bona sang', és a dir noble, i vinculat a algunes de les families de la corona catalana més poderoses de l'Europa del seu temps. En época de Leonardo l'educació no era democràtica, sinó extremadament elitista. I l'artista italià llegia i escrivia perfectament l'italià, a més de dominar tots els àmbits de les ciències, de les arts i de la tècnica. En Lleonard, per tant, havia de pertànyer a una familia aristocràtica i va rebre una formació completa, digna d'un personatge de l'alta noblesa.
A partir de la certesa d'una infància i joventut amagades per la censura, en Bilbeny analitza detalladament com s'ha continuat modificant la vida posterior d'un Leonardo que se'ns presenta cada vegada amb més ombres documentals. Per exemple, se'ns oculta un període en el qual, segons alguns investigadors, com ara en José Luís Espejo, situen Leonardo a Catalunya, i més concretament a l'entorn del Monestir de Montserrat. Més enllà de si l'artista va venir una o diverses vegades a Catalunya, en Bilbeny demostra com és possible resseguir les traces d'aquesta relació de l'artista amb el nostre país mitjançant l'observació d'algunes de les seves obres més populars, com ara la Verge de les Roques, la Mona Lisa, la Verge del Clavell o la Verge del Fus. El detallisme d'en Lleonard permet identificar diverses zones de les muntanyes de Montserrat o alguns detalls geogràfics inequívocs, com ara els meandres del Llobregat o el pont de Martorell. Tant a la Giocconda del Prado, que va ser alterada amb un fons negre per intentar amagar la silueta montserratina, com a la que trobem al Louvre, és possible observar, per exemple, el detall d'un 'sostre' muntanyenc que hi ha just als voltants del Monestir.
Un altre aspecte que permet als investigadors establir una relació directa entre la Nació catalana i la figura d'En Leonardo és el seu escut d'armes familiar, que també Jose Luís Espejo ja va advertir que era igual al de la casa reial catalana, però vinculat al Rosselló, que llavors formava part del Regne de Mallorca.. Tanmateix, en Bilbeny defensa que l'escut d'en Lleonard no té perquè relacionar la família de l'artista amb el Rosselló, sinó que ho considera una brisura de l'escut reial català, que identifica una branca familiar noble emparentada. Es per aquest motiu que, segons en Bilbeny, en comptes de quatre pals de gules, l'escut de la familia d'En Lleonard en tenia tres. Per evidenciar aquesta relació íntima de l'artista amb les nissagues catalanes més importants del moment, en Bilbeny aporta una altra troballa essencial: un salconduit redactat per En Cèsar Borja, que havia de permetre a l'artista visitar les seves fortaleses. La dada interessant del document és el fet que anomena Leonardo com a 'nostro prestantisimo et dilectisimo familiare'. És a dir, relaciona Leonardo amb la família dels Borja.
Per tant, calia preguntar-se qui devia ser aquest Leonardo. Un home noble, culte, amb les armes reials catalanes, relacionat amb Montserrat, a qui acullen en totes les corts d'Italia, relacionat directament amb els Borja i que, al final de la seva vida, passa dos o tres anys vivint al Vaticà. Després de cercar durant anys entre les genealogies de totes les nissagues nobles i cases reials d'Itàlia, en Bilbeny finalment creu haver trobat la solució quan es fixa en un personatge anomenat Leonardo della Rovere, casat amb Joana, filla del rei Ferran I de Nàpols. Tanmateix, la data de la mort d'aquest personatge, l'any 1475, impossibilitava la identificació amb l'artista, que mor, segons diuen, el 1519.
En Bilbeny va continuar dos anys més cercant qui podria ser realment Leonardo, però totes les proves tornaven a dur-lo a Leonardo della Rovere. Aquest personatge, per exemple, estava emparentat amb Isabel d'Aragó, n'era el seu oncle, i se sap que Leonardo da Vinci vivia amb aquesta dona. Jofre Borja, germà de Cèsar Borja, era gendre del rei de Nàpols. I Leonardo da Vinci va ser l'enginyer militar d'En Cèsar Borja. Igualment, la relació de parentiu de Leonardo della Rovere amb Isabel d'Este i Beatriu d'Este coincideix amb la relació que, amb aquestes dues dones, manté el Leonardo da Vinci oficial a Milà. També la especial relació que els dos Leonardos mantenen amb Isabel, duquesa de Màntua, o amb Hipòl·lit d'Este. Tot plegat farà pensar a l'investigador que, malgrat la divergència que suposa la data de la mort d'En Leonardo, qui millor s'ajusta al veritable personatge és En Leonardo della Rovere, i que, per tant, aquest no es podia haver mort en la data que ens diuen que va morir.
Només un personatge de l'alta noblesa podia relacionar-se i conviure en uns cercles tan aristocràtics. El Leonardo oficial, sense sang noble ni estudis no compleix aquests requisits. En Leonardo della Rovere, en canvi, que en alguns documents apareix també com Leonardo d'Aragona, sí que pot figurar de manera natural entre aquests personatges principescos sense cap mena de contradicció. Aquest Leonardo, a més, és el nebot de Sixte IV, Fancesco della Rovere, i és germà de l'abat de Montserrat, Juliano della Rovere, que després serà el papa Juli II, fet que demostra, de passada, per què Leonardo estava vinculat a Montserrat. Per tant, per en Bilbeny, tots els camins duien a aquest Leonardo, excepte la data de la seva mort. Una mort de la qual, d'altra banda, no es té cap registre i ni tan sols és possible trobar les despulles a la tomba on teòricament està enterrat. En Bilbeny conclou que la data va ser canviada per la censura per evitar la identificació dels dos Leonardos.
Finalment, i per acabar la conferència, Jordi Bilbeny ens aporta una altra serie d'obres pictòriques que reforcen la tesi del Leonardo noble i pertanyent a la casa dels Della Rovere. De la selecció, són especialment destacables les pintures que En Rafael Sanzio, deixeble d'En Leonardo, realitza a les estances del Vaticà, que són les estances dels Della Rovere, atès que les encarrega el papa Juli II, Giuliano della Rovere, germà d'En Leonardo. En Bilbeny analitza especialment l'obra L'Escola d'Atenes, on tots els experts estan d'acord que Rafael pinta Leonardo da Vinci al bell mig de l'obra, amb una túnica rosa, encarnant el filósof Plató. Com diuen els experts, aquestes pintures són projectades per un Della Rovere amb l'objectiu inequívoc de sublimar aquesta família a perpetuitat. Es lícit, per tant, pensar que és En Leonardo della Rovere qui figura com a Plató al centre de l'obra, igual com altres membres de la família figuren identificats en aquesta i altres obres de les estances. La identificació dels dos Leonardos, per tant, queda sòlidament confirmada per Rafael i ara és evidenciada per les deduccions, dades i proves diverses que aporten les investigacions d'en Jordi Bilbeny.
Daniel S Bello
Autor: Daniel S Bello
versió per imprimir
Ja ho veus, Troll, no són tan bones les teves webs, segons ens fa saber en Xavier... I no: ets tu qui has de contrastar. Ets tu qui negues la credibilitat al web de Numericana sense demostrar-ne la manca de seriositat.
Rectifico una mica (no en lo de la cabra).
Es refereixen al temps en que fou concedida la Grandesa d'Espanya, però així i tot està equivocat. Francesc de Montcada i de Montcada i el seu fill i successor, Guillem de Montcada i d'Alagón-Espés-Castre ja ho eren.
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0043662.xml#.VFKB2jSG8R4
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0043646.xml#.VFKB6jSG8R4
Troll, si no sabés el que sé i el perquè, pensaria que estàs com una cabra.
I gràcies pels enllaços d'heràldica, però també tenen les seves errades, ja veus! Cerco, en el tercer que has deixat, als marquesos d'Aitona i el tenen desplaçat en el temps. Havia de ser un títol atorgat pel Felip II i el tenen com a cosa feta pel Carles II (bé, només han estat 100 anys, una misèria). També surt el mateix escut, EXACTAMENT IGUAL, ara donat pel Felip IV, com a Ducat de San Juan, a Ignacio de Montcada i de la Cerda. És el Ducat de San Giovanni atorgat als Montcada de la branca italiana dels Ducs de Montalto però, IGUAL IGUAL, als dels Montcada d'Aitona no pot ser mai.
Ja me'ls miraré bé però, d'aquest darrer, refiar-me, el que es diu refiar-me, no puc i de RESPECTE, doncs ja em diràs!
I no surt cap marqués de Baiona, i sí, també em fixo en la puntuació, LLEST!
http://www.europeanheraldry.org/iberian-peninsula/spain/grandeza-de-espana/
Troll, a què ve això d'Estat Català?
I feixista?
Portes temps dien que n'hi havien molts catalans que recolzaren a Primo de Rivera i a Franco i eren, per tant, feixistes i ara surt amb Estat Català! Els que lluitaren en contra com Estat Català, també són feixistes? Aclareix-te.
M'interessa molt el perquè treus ara lo de Estat Català, les pintades, etc...
Ah, i enhorabona per la conversa amb el Barbie, ESPECTACULAR!
Ni et conteste. Per egòlatra.
Cavaller Sàrmata, no conec cap dels membres de l'INH. Ni són amics, ni coneguts ni saludats.De fet, no sabia ni que existien fins que no vaig entrar en aquest web, fa poc temps. Com pots veure, la teva primera deducció es mereix que et facin membre de l'INH de per vida.
Sembla que el Bilbeny m'hagi fotut la dona, per com ho expliques! Et cito:
"El sentiment de rebuig que traspues a cada post, generalment amb una menció cap a en Bilbeny, és d'una puresa única. El teu odi respira autenticitat, és de debò, puja de les vísceres i cristal·litza en les teves paraules, en la teva insistència, en les teves acusacions i menyspreus recurrents."
"...és la qualitat del teu odi. No havia vist mai un sentiment tan pur, tan ben definit, tan excel·lentment perfilat, tan nítidament dirigit, tan expansivament manifestat."
"El teu rebuig frontal a l'INH, però sobretot a en Bilbeny, ve d'un sentiment tan cristal·lí, tan fort, que et subjuga i passa per damunt de qualsevol altra facultat teva."
"Però sobretot, i a manca d'un motiu més constructiu, felicitats per la qualitat excepcional, autèntica, irracional, superlativa, del teu odi."
Literaturitzes les explicacions, cosa que em molta gràcia, i alhora em fa pensar que reflecteixen processos mentals teus més que no pas meus.
Que jo sàpiga, el Bilbeny va ser un dels impulsors de la consulta d'Arenys. És a dir, que el nostre país li ha d'estar agraït per haver començat, juntament amb d'altres, una cosa que esperem poder culminar l'any vinent. Ara, pel que fa a l'INH, tot és a l'inrevés: són els espanyols que li haurien d'agrair aquestes "investigacions" tan fluixes que publica (ell i la resta del web), perquè ens fan perdre prestigi. El seu últim editorial, publicat fa ben poc, era lamentable.
Tal com he dit altres cops, si l'INH tingués una mica de vergonya no publicaria res fins que no en tingués proves concloents. Amb les que té, s'exposa cada cop a la caricatura.
Hi havia censura llavors i hi ha censura ara. Arribava a totes les cancelleries europees, la censura castellana?
Et torno a citar: "menysprear la quantitat d'anys d'investigacions que en Jordi i alguns dels seus col·laboradors duen penjats en aquest web". No ho podies pas dir millor. La quantitat és industrial; no conec cap investigador que els pugui seguir el ritme! Ara, si de quantitat, molta; de qualitat, no gens. No hi ha cap article que hagi passat un sol filtre; ni, encara menys, que hagi arribat a una revista acadèmica. Per què no n'hi envien cap? Cal que t'ho expliqui?
I, ja parles de llengua, permet-me fer un petit apunt: "Tens prou nivell intel·lectual COM per veure que la censura és una realitat i ha tingut incidència en la història de Catalunya." El com, aquí, és un castellanisme propi de Sud-Amèrica.
Començaré pel Guerau, que sempre es pot enllestir de seguida.
Prens la a per la b: una cosa és la metodologia; l'altra, les faltes. Malauradament, aquí n'hi ha molts que van fluixos de totes dues coses.
Com vols que em prengui seriosament algú que és capaç de fer 4 faltes per línia? És veritat, però, que ara vas a una falta per línia. Si continues progressant, d'aquí a uns quants anys ja podràs ser decent i tot.
Jaume Marquet, conec molts casos com el teu els de "La recerca de la metodologia de les faltes ortogràfiques" de pati de col·legi, els de l'acadèmica i l'escolàstica. Malauradament la universitat n'està ple de reduccionistes i reificadors metodològics com tu. I ara busca'm faltes... i després renya'm
Jaume Marquet, se t'ha de felicitar, a banda de pel teu nivell acurat en llengua catalana, per la qualitat excel·lent del teu odi. El sentiment de rebuig que traspues a cada post, generalment amb una menció cap a en Bilbeny, és d'una puresa única. El teu odi respira autenticitat, és de debò, puja de les vísceres i cristal·litza en les teves paraules, en la teva insistència, en les teves acusacions i menyspreus recurrents. No dubto que t'estimes Catalunya i ets un independentista de pedra picada, però si hi ha una cosa en la qual excel·leixes, si hi ha res que destaca de tu per damunt de tota altra cosa, és la qualitat del teu odi. No havia vist mai un sentiment tan pur, tan ben definit, tan excel·lentment perfilat, tan nítidament dirigit, tan expansivament manifestat.
Això evidencia un problema personal amb en Bilbeny, tal vegada alguna cosa que ve de lluny. El cas és que et condiciona la vida i et fa perdre l'objectivitat, perquè menysprear la quantitat d'anys d'investigacions que en Jordi i alguns dels seus col·laboradors duen penjats en aquest web només perquè el pare de tot això és en Bilbeny, només pot ser fruit de l'odi o del desconeixement (o també perquè et paguin un sou per fer de mosca collonera aquí, però crec que no és el teu cas). Tens prou nivell intel·lectual com per veure que la censura és una realitat i ha tingut incidència en la història de Catalunya. La qual cosa ens torna al principi del comentari. El teu rebuig frontal a l'INH, però sobretot a en Bilbeny, ve d'un sentiment tan cristal·lí, tan fort, que et subjuga i passa per damunt de qualsevol altra facultat teva. Idò, felicitats pel teu nivell de català, Jaume. Però sobretot, i a manca d'un motiu més constructiu, felicitats per la qualitat excepcional, autèntica, irracional, superlativa, del teu odi.
Disculpa lo de botifler, ha estat un meu descuit fet en tota l'idea. Amb recança, espero que no em guardis rancúnia. I gràcies per lo de maca, no ets el primer que m'ho diu.
Jaume: a més a més de botifler ets un "pilota", no fas més que repetir el que diu Tigre i no pares de fer-li la rosca, que no tens vergonya!! Fes-t'ho mirar.
Frederic, nen, he explicat sovint que amb la metodologia d'aquest institut tan egregi no es va enlloc. De fet, el nyap metodològic és tan gros, que si per aquelles coses alguna de les hipòtesis fos certa no us faria cas ningú. Ara, si n'esteu tan segurs, per què no porteu les vostres "investigacions" a un professor universitari perquè se les miri? Que teniu por que se'n rigui, a la vostra cara?
Quan m'he dedicat a la investigació m'ho han pagat, sí. Ara bé, això no té a veure amb la qualitat de la feina: pots cobrar-la i fer un patafi (molt probablement, deveu pensar que és el meu cas!); pots no cobrar-la i que sigui fantàstica; pots cobrar-la i que sigui molt bona, i pots no cobrar-la i que sigui un bunyol, que és el cas de les investigacions de l'INH. Ser un amateur no és cap salconduit per dir el que et roti.
Et deixo una de les grans perles de l'INH, un fragment sensacional que concentra tota la vostra ciència investigadora. Aquí tens l'enllaç per si en vols el context:
http://www.inh.cat/articles/L%27original-del-Quixot-no-era-en-angles,-sino-en-catala
"El més fort ho podia veure el lector iniciat a la darrera línia, que ve a ser una mena de signatura. Hi llegim el vostre Servitor o servidor, que ens du en trama al nom real de l'autor: Servent o Sirvent. A més a més, cal descodificar el nom amb què se signa la traducció, Thomas Shelton, i veurem que:
Shelter: significa un aparatós: refugi, protegit, donar refugi contra la policia, indicant que l'obra, i potser l'autor, s'han d'exiliar o fugir i que reben acolliment a Anglaterra.
on: partícula per indicar que la cosa continua.
Posats ací, cal avaluar el nom de Thomas, i ens dóna: tom, o tomell, o llibre, o llibrot. O sigui, que el lector que pensi que és un llibre en trama contra el règim espanyol, podrà entendre:
En Servent, que es fa servidor del protector, agraeix a l'autoritat britànica que aculli o protegeixi el llibre, que és com perseguit per la censura contínuament."
Guerau, no toques ni quarts ni hores! Ja es veu, ja, que ets un aficionat!
L'últim cop que vaig escriure en castellà va ser a l'examen de Selectivitat, fa anys i panys. No faig servir mai la llengua dels colonitzadors, quan sóc a la meva terra.
1.- Sí, ja ho sé, però d'escuts de Rovira i de roures n'hi han força diferents:
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/ROVIRA%2C+Gabriel.html
2- No soc al cap dels censors per saber-ne tant. Però aquests Rovira del roure similar dona la casualitat que són bisbes.
L'escut abans esmentat amb bàcul de bisbe (avant-darrera i darrera imatge):
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/ROVIRA.html
Estic d'acord amb el Lluís, per falsificar un personatge és molt més pràctic i efectiu fer-lo plebeu i si pot ser d'una regió remota sense documents que puguin comprometre la tergiversació com per exemple Extremadura. Segur que aquella època no tenien ni tan sols sens els pobles més petits. Un tema a investigar, mirar un per un els pobles atribuïts a personatges històric i veure si tenien patró municipal als segles XV i XVI.
No em direu que no s'assemblen força aquests dos escuts:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Della_Rovere
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/ROVIRA+o+SARROVIRA+Cat.html
Ah, creia... :-)))
Jo soc "nadie"?
En Bilbeny ha parlat prou vegades dels textos d'en Vasari. No és cap document nou.
Tigre, que t'hi veig (les intencions)... Incredïbel!
No emboliques més encara, DIMONIET!!! ;-)
pretén que no ens movem de "El dia de la marmota".... Cap profit per a la investigació
Ep, l'anterior "Lluís" és diferent. Ja podia haver escollit un altre nom.
David: jo ja el conec el teu punt de vista. No me l'has pas d'explicar. Jo crec que val la pena estirar per camins que han obert o continuat aquí a l'INH. Els camins canònics ja els han explorat altres i els van explorant a la seva manera. I com sol passar, em vens a demanar que et torni a explicar el que hi ha publicat. No ho llistaré pas. Si ho vols, t'ho pots mirar. I si no t'agrada o no en fas prou o et penses que ens hem tornat bojos, què hi farem. Creus que tanta cosa no l'han pogut falsificar, i treus conclusions considerant això. Molt bé, però per la feina que fem aquí, això no ens aporta res. I els meus coneixements, com em preguntes, els veuràs als pocs articles que pugui fer. Si en canvi tens alguna pregunta en concret ("Cervantes, qué?" no és una pregunta en concret), a poder ser referent a alguna cosa exposada en un article, en podem parlar. Us ho heu de fer mirar això de que us expliquin una cosa, dieu "no puede ser! Cómo lo habreis visto vosotros y nadie más? Imposible!", ja cansa. Podríeu aportar informació contradictòria a la exposada que ens hagi passat per alt, preguntar punts poc aclarits... així faríem una mica de debat, vosaltres aportant alguna cosa de la vostra part.
David: per la resta, fas preguntes força fonamentals com si ho tinguéssim tot resolt. Primer tot comença per constatar que hi ha una gran falsificació. Llavors hem de trobar-hi la lògica, i entre les errades de la censura i els rastres que no s'han destruït, podem lligar certs caps. Sovint penso que se'ns diu que ens creuran quan tinguem TOTA la documentació al nostre favor, però no val a dir que hi ha falsificació. Això és impossible, perquè nosaltres presentem la hipòtesi de que hi ha una gran falsificació. Al final es redueix a acceptar la falsificació o no. Si l'acceptes, treballes d'una manera. Si no l'acceptes, treballes d'una altra, creient-te el que digui qualsevol paper groguenc. Però no pots entendre la nostra manera de treballar si no acceptes la falsificació. I per acceptar-la, un dels camins és llegir el munt de troballes que es van ensenyant any rera any en aquest web. I si et semblen poques, paciència, i ja n'anirem mostrant més, perquè tot és un gran nyap, i llibre que obrim, llibre que té patinades.
David, és més fàcil construir una biografia a partir d'un plebeu, que a partir d'un noble. D'un noble li has de construir tot el seu llinatge, i d'un plebeu no. Un noble i la seva família generen moltíssima documentació, i en canvi un plebeu no. És molt més fàcil de falsificar si estàs disposat a acceptar que les grans gestes les fa un plebeu. I sembla que hi ha molta gent disposada a acceptar-ho, així que avall que fa baixada.
Isidre, no t'hi capfiquis. Ells són amatents a tota hora per tal de xisclar el que no saben, entenen, responen, paeixen.... De fet si els hi preguntes qui consideren que és Leonardo da Vinci, no sabran ni a quina de les teories que el plasmen i contradiuen, s'estan adherint
Osti tu la que lieu cada vegada que s'emet un document-estudi-anàlisi-hipòtesi-conclusió en aquest web.... Però al marge de ridiculitzar i improperiar, mai una sola resposta al tema en qüestió....
Coi de frikistoriadors! La història oficial potser s'ha arreglat una mica, val, d'acord, però ha sigut a fi de bé. Per què un llaner genovès no pot descobrir Amèrica? Per què un fill d'un hidalgo pobre de Medellín amb dues lliçons de gramàtica no pot conquistar Mèxic, o un pastor de porcs conquistar el Perú? Eh? Quin mal hi ha en que el fill d'una camperola de Vinci tingui imaginació i bons padrins i es converteixi en un gran pintor i fabulós inventor? Sou uns classistes, INH, una colla de d'snobs que us penseu que tot ho han de fer los niños bien de la societat, però si el gran imperi català era una terra d'oportunitats, si Castella perteneixia a l'imperi català i no al revés, per què negueu les oportunitats a aquests castellans i italians que estaven sota l'imperi català, segosn vosaltres? S'ha de tenir un gran arbre genealògic, per poder fer alguna cosa a la vida? Aquesta no és la Catalunya que jo conec.
Más vale que lo creamos ya que esta es la única y pura verdad, todo lo demás, es manipulación de los españolistas salseros que se han apropiado de la verdadera historia de la Nación Catalana, donde sus habitantes son 100% RH+ y sangre AOBZ, conquistadora del Mediterráneo, Liliputh y Hyrule, todo en una tarde. Pensar que esto es manipular la historia hace llorar al niño Jesús y a Jordi Pujol y se castiga con una condena a escuchar durante 24 horas un Chotis (inventado por los catalanes y robado por los madrileños salseros).
Si algún día Cataluña se independiza, en esta página aparecerán noticias estilo Corea del Norte, donde afirman ser los inventores de los misiles allá por el siglo VII. Aquí dirán que las Pirámides fueron plagiadas a un catalán que en el año 5.000 a.c. jugando en la arena de la playa inventó los primeros Centros Comerciales con forma de pirámide.