Franco, el Barça i el Reial Madrid

Ens agradi o no, el futbol és la manifestació esportiva més popular d’aquest planeta. La seva influença s’estén sobre centenars de milions de persones que viuen enganxats als seus ídols. Genera herois, mites i llegendes. Escenifica la lluita col·lectiva pel que en diem valors: valentia, habilitat, fortalesa, intel·ligència, solidaritat, etc., i promou allò tan perillós com és el culte al campió i la idolatria del millor per sobre dels altres. El futbol retrata els rituals de la societat competitiva en l’imaginari masculí. I darrerament també en el femení.

El passat 17 d’abril, amb l’excusa del lamentable Cas Negreira, el Reial Madrid va publicar un videu (1), fet a base de talls de NO-DO antics i comentaris esbiaixats, en què titllava el Barça de franquista, com si fos l’equip del règim.

El videu construeix un relat subvertit com un oxímoron, fent passar el Barça com l’equip del dictador en comptes del Reial Madrid. No importa la veritat, sinó el relat. Als lectors de l’Institut Nova Història res d’això no ens sorprèn, però a la resta del món, on abunden els Instituts de Vella Història, aquest videu fa forat i fa doctrina. S’havia reproduït milions de vegades a les poques hores de sortir a la xarxa.

També partint del cas Negreira, s’hi ha afegit la cantarella que el Barça podia haver comprat àrbitres durant els anys que va guanyar les cinc Champions d’Europa. Aquest és el nou relat que a la caverna hispànica ara tracten de normalitzar. Només cal escoltar-los.

L’historiador Josep M. Solé i Sabaté ens recorda (2) que tots els presidents d’organismes federatius i col·legis d’àrbitres d’aquest país han estat exjugadors, exsocis o simpatitzants del Real Madrid. Un club –diu tot seguit– que no permet consultar els seus arxius. Una entitat que no es vol reconèixer en el passat i capgira el relat de la història?

No puc deixar de repetir-me la mateixa pregunta: si avui, des del Reial Madrid, s’atreveixen a presentar un relat que posa en Franco i el Barça, com si res, al mateix bàndol, què no farien els amics del règim fa cinc segles?

Del  segle XX destaca el tancament del Camp de les Corts durant sis mesos per escridassar l’himne espanyol i aplaudir el britànic l’any 25, amb la consegüent destitució, exili, ruïna, depressió i suïcidi del president Joan Gamper. Destaquen l’assassinat del president Sunyol l’any 36 i el robatori de N’Alfredo Di Stéfano, l’any 53. Aquest cas (3) explica per si sol com de llargues eren les urpes del poder i com la postveritat ho ha disfressat al llarg del temps.

Joan Casajuana

NOTA:

Per saber-ne més, millor escoltar aquesta selecció d’àudios que he preparat, amb les intervencions d’excel·lents periodistes especialitzats en la història del Barça: En Frederic Porta (4, 5 6 i 7), l’historiador Josep M. Solé i Sabaté i els sempre experts en la matèria Jaume Roures i Antoni Bassas en una recent entrevista a Catalunya Ràdio (2). I, al final de tot, un vIdeu d’En Joan Poquí amb un breu i excel·lent sumari de tot plegat (8).

(1)   https://www.youtube.com/watch?v=d0XY56x5cwg

(2)   https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-barca-es-lequip-del-regim-com-diu-el-madrid/audio/1169139/ (mt.20:42)

(3)   https://www.casadellibro.com/libro-el-cas-di-stefano/9788429758870/1104115

(4)   https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/tot-costa/tot-costa-de-19-a-20-h-18042023/audio/1169200/ (mt.34:24)

(5)   https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/tot-costa/la-relacio-entre-la-vaga-de-tramvies-i-les-medalles-del-barca-a-franco/audio/1051439/

(6)   https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/tot-costa/el-veritable-significat-del-mes-que-un-club-del-barca/audio/1052044/

(7)   https://www.vilaweb.cat/noticies/frederic-porta-entrevista-madrid-espanya/

(8)   https://youtu.be/pAEnKOIdyOM