Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Sense Història és impossible fer política."
Jules Michelet
ARTICLES » 17-09-2021  |  PROJECTE COLOM
1215 lectures

II Simposi sobre “La descoberta catalana d’Amèrica” a THac

Recuperem un antic article que En Josep Lluís Rodríguez i Bosch va redactar per a ser publicat a la revista “Thac” d’Arenys de Munt. L’articulista hi resumeix el contingut de les ponències del «Segon Simposi sobre La descoberta catalana d’Amèrica», que s'escaigué el 30 de novembre del 2002. Aleshores només se'n van presentar 6, mentre que en la darrera edició del Simposi se’n van llegir 42.També en podeu fer la lectura en format PDF.

Un exemplar de la pàgina de l'article

Foto de portada: masia de Can Borrell d'Arenys de Munt.

El passat dia 30 de novembre de 2002 va tenir lloc a la masia de Can Borrell a Arenys de Munt el II Simposi sobre “La descoberta catalana d’Amèrica”. Allí s’hi van aplegar un grup d’erudits i grans coneixedors de la matèria, que, repartits en sis ponències (tres al matí i tres a la tarda), van intentar explicar a la concurrència els seus darrers estudis.

Abans d’encetar el resum de les ponències és pertinent assenyalar el leitmotiv que segueixen la majoria d’elles. Pràcticament totes parteixen de la base que les fonts historiogràfiques oficials estan volgudament alterades pels censors de l’època, tot seguint una maniobra interessada, per tal de realçar el poder de la corona castellana, i abolir així, l’acció de la corona catalano-aragonesa. Aquest complot ve a reafirmar la idea que, d’entrada, cap suport documental és del tot innocent.

La primera ponent fou la Sra Alba Vallès (doctora en història d’Amèrica) amb la paraula : “Barcelona, origen del procés de descobriment i colonització d’Amèrica”. L’exposició va destacar, reiteradament, el cap i casal de Barcelona en tot el procés colombí. Especialment es va centrar en els quatre viatges que Colom va realitzar a Amèrica, destacant que la Ciutat Comtal fou l’epicentre de la gesta nàutica. Concretament, l’autora aportava tot un seguit de dades bibliogràfiques, les quals demostraven que l’allistament dels mariners,  lextensa documentació referida al brogit intens de les drassanes, i també la presència massiva de corsaris a les costes mediterrànies  no eren pas fruit de la casualitat, sinó conseqüència directa dels preparatius barcelonins vers l’aventura atlàntica.

El segon a intervenir fou el Sr Carles Camp (investigador) amb un treball anomenat “L’origen català de la indústria sucrera americana”. En aquest cas, l’autor va iniciar la seva “lectio” mostrant la fal·làcia de la ruta sucrera convencionalment acceptada. Per a ell els textos proven que allà on hi va haver una indústria sucrera més potent fou en terres valencianes. D’aquí ve que a nivell terminològic, i relacionades amb el sucre, hagin arribat a Amèrica paraules com soca, resoca i trepig.

I per concloure la matinal va ser nomenat el senyor Santi Serra (investigador) amb el text “Alfons Yànyez i Cotlliure”. El ponent va comentar una pintura, avui encara visitada a al Museu Naval de la “Torre de Oro” de Sevilla, on el protagonista és Alfons Anes Pinçon, el qual ha passat a la història adulterada de l’oficialitat. Com Martín Alonso Pinzón. Aquest personatge, d’arrel portuguesa, afincat documentalment a l’Empordà, i partícip de la Guerra Civil catalana contra el rei Joan II, és un dels mariners més famosos ―conjuntament amb els seus altres dos germans― de la primera expedició colombina. Doncs bé, la investigació evidencia com el context del retrat no correspon a Palos de Moguer (o de la Frontera) sinó a la població rossellonesa de Cotlliure. Aquest decantament ens l’indica tot el rerefons del quadre (el relleu, les torres, l’església...) i també la visió de les muntanyes de Montserrat, les quals denoten la identitat nacional de l’obra. Malgrat això, ja en versions artístiques posteriors, la pintura es veié retocada per la suplantació de Cotlliure pel paisatge andalús de Palos de Moguer (Huelva).

En la franja de la tarda, l’encarregat d’obrir el foc fou el Sr. Jordi Indiano (historiador) amb la proposta “Joan de Silva abans i després de l’arribada a Catalunya”. Aquí se’ns ofereix una trama encara en vies de maduració. Per una banda, l’autor ens presenta un Joan de Silva portuguès situat al Comtat d’Empúries i contemporani de la Guerra Civil catalana i per l’altra, una figura homònima de llinatge castellà, el qual desenvolupa el càrrec d’assistent reial a Sevilla. Òbviament, els dubtes afloren de seguida. Són dues persones diferents? Formen una sola identitat? El ponent té la impressió ―que no la certesa (de moment)― que el personatge castellà s’apropia d’elements vitals del primer. Tot i això haurem d’esperar nous esdeveniments per a veure una resolució en ferm.

El següent a passar per la taula va ser el senyor Jan Grau (especialista en cultura popular) sota el títol: “Esquitxos inconnexos de cultura popular catalana a Amèrica” . D’entrada, el relator insisteix a desballestar la idea mal fonamentada de la no participació inicial catalana a Amèrica. Precisament la qüestió de la cultura popular és la responsable aquí de verificar aquesta realitat. Des dels primers contactes, l’efecte mimètic es va produir. És a dir, que la cultura catalana va començar a penetrar amb força en les societats ameríndies. Tant és així, que alguns grups van incorporar diades del calendari festiu català en les seves tradicions. Sense dubte, aquest desplaçament va provocar un desajust en llurs cicles vitals, ja que la nova festa no coincidia amb el ritme autòcton de la seva natura. Per exemple, allà la festivitat de Sant Joan no implica l’arribada del solstici d’estiu, ans al contrari. Així mateix, també trobem presència cultural catalana sota forma de bestiari en l’imaginari col·lectiu d’aquestes societats.

La darrera aparició va ser reservada, com no, a l’amic Jordi Bilbeny (escriptor i investigador) amb l’articulat “La mentalitat reial d’En Cristòfor Colom”. La tesi que sustenta el treball és  la quasi segura pertinença de Colom dins els circuits reials. D’altra forma no s’entén, i seguint la versió de sempre, com un personatge forani, genovès, pot arribar a acumular tants honors i privilegis després de complir els acords de les Capitulacions (17 d’abril de 1492). Sembla clar, doncs, que la vinculació de Colom amb la cort és del tot provada. Bilbeny ho posa de manifest amb el text de Fra Jeroni Agulló (s. XVIII) i també amb la publicació d’il·lustres catalans no suspectes de frau i de solvència contrastada del segle passat (Joan Amades, Ferran Soldevila o Jaume Vicens Vives. Malauradament, bona part d’aquesta informació es veu escapçada, de manera greu, per la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i per la posterior dictadura. Així, doncs, les distincions que va demanar Colom (almirall de la mar oceànica, virrei i governador general) només podien ser atorgades a persones de cert renom. A més cal observar que aquests oferiments són típics de la corona catalanoaragonesa, no així de Castella, un detall més que comporta un toc afegit a la catalanitat de l’assumpte. Un altre moment que confirma, a part del béns rebuts, el tracte dels favors dispensats, és la rebuda pública que els Reis Catòlics li ofereixen a Barcelona. Per tant, tot plegat només fa que engruixir la seva condició de sobirà.

Josep Lluís Rodríguez i Bosch

Thac
Local
Can Borrell, 30 de novembre de 2002
Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Arenys de Munt
Pagina 2




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Guillem Caralt
    27-09-2021 06:38

    "d'entrada, cap suport documental és del tot innocent"



    Un investigador amb experiencia en arxius mai diria aixo'. Perque' senzillament no es veritat.



    Pero' es bona justificacio' pel fet que Jordi Bilbeny mai ha trovat recolzament documental per cap teoria seva. La ausencia de documents, suposo, demostra la eficacia de la censura. Es aixo', oi?

  2. Francesc 2
    18-09-2021 14:51

    L'autor de l'article diu: "d'entrada, cap suport documental és del tot innocent". Exacte, no es podia haver dit millor ni amb menys mots ni amb més claredat. I és precisament aquesta asseveració la que empeny tota la recerca de l'Institut Nova Història. Una frase tan senzilla, plena de sentit comú, tan elemental i que pot signar tothom que tingui dos dits de front... Com pot ser, com redimonis mai abans la ciència històrica no l'ha posat al cor de la definició del que és la història?

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
27124 lectures
Joanjo Albinyana - La nissaga catalana dels TRastàmara i Ferran I de Nàquera
Ferran Mozas - En cerca de Tartessos. Si existí, on era? Una revisió de les fonts
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Descobrim una prova de catalanitat a la nau Victòria de Magallanes en un mapa antic de les Philipines exposat al...[+]
El Racing Club Lens de França llueix els colors de la bandera catalana a la samarreta.Una llegenda explica que...[+]
És cert que el primer viatge de descoberta al Nou Món el va pagar la reina de Castella? A final del s. XIX...[+]
Si com exposa en Jordi Bilbeny, els Della Rovere són els Rovira de Morella, llavors Sixte IV hauria d’haver...[+]