Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Per estimar el país cal sentir que té un passat, però no cal estimar l’embolcall històric d’aquest passat.
Cal estimar la seva part muda, anònima, desapareguda"
Simone Weil
ARTICLES » 12-09-2013  |  PROJECTE CORONA CATALANO-ARAGONESA
7807 lectures

L'Estat Català Medieval i la Monarquia Catalana

Recuperem, en aquest article del desaparegut Caius Parellada, la vindicació del nom de Catalunya, Nació Catalana o Monarquia Catalana, per a tots els territoris de l’Estat Català medieval, enfosquit o esborrat durant segles de domini i persecució espanyols

Davant la inconsciència amb què hom deixa passar unes enormitats històriques tan greus com aquella que consisteix a dir que Catalunya era una part del regne d'Aragó, o aquella altra més subtil que fa Catalunya sotmesa a la Corona d'Aragó. I, semblantment, davant la malícia iniqua amb què una certa ciència històrica moguda per malèvoles passions polítiques ha confegit aquelles locucions, tot convertint-les en unes "veritats" quasi dogmàtiques, amb la qual cosa hom perpetra un doble atemptat contra la mateixa ciència i la moral, em crec en el deure de sortir-hi al pas per denunciar, per una banda, aquelles enormitats, i, per l'altra, demostrar quina fou la realitat d'aquells pobles i aquelles institucions que amb les susdites expressions vol hom designar, i, consegüentment, quines són les designacions que els corresponen i que s'han d'emprar.

Hem de començar afirmant que tot allò que ací denunciem i repel·lim no té altre basament que el simple fet de dur –per raons diverses– el sobirà de Catalunya, d'Aragó i d'altres terres, a partir del seu segon titular, Alfons el Cast, el títol de rei d'Aragó. D'aquest fet –de transcendència mínima, com tot seguit veurem– se n'ha derivat una barroera mistificació que ha donat lloc a una deturpació total de la realitat històrica referent a les institucions estatals d'aquells països i, segonament, a una obliteració completa del passat històric de Catalunya, amb les seves conseqüències polítiques nefastes per a la vida d'aquesta nació i per la salut moral d'alguns altres, que s'han vist entacades per violents sentiments negatius envers Catalunya.

Perquè ja d'entrada cal dir que en aquella època, quan es va constituir el nou Estat compost per Aragó i Catalunya, es distingien netament els regnes de la Corona, igual que aquesta dels regnes. És a dir, que hi havia separació marcada entre la sobirania i els territoris on aquella soberguejava, de tal forma que els títols de sobirania emprats pel sobirà i que implicaven el domini d'aquest damunt cadascun dels territoris, no indicaven cap mena de preeminència política d'aqueix o aquell dels territoris sotaposats al sobirà.

N'hi ha prou per il·lustrar-ho amb el cas del rei Joan II, que exercia de lloctinent del seu germà Alfons IV el Magnànim, als territoris catalans i a l'Aragó, quan aquest s'instal·là a Nàpols com a rei; emprava el títol de rei de Navarra, amb tota naturalitat, per tal com era un títol (més o menys legítim –pensem en el Príncep de Viana–) que posseïa i podia lluir a tot arreu, sense que això comportés cap domini sobre el nostre Estat. Remembrem semblantment el cas dels reis de Castella, que no tan sols s'intitulaven reis de Castella i de Lleó –àdhuc quan aquest regne ja no existia–, sinó reis de Toledo, Sevilla, Galícia, Jaén, Múrcia, Córdoba, Gibraltar, etc. etc. En el cas del comte de Barcelona, l'ús primordial del títol de rei d'Aragó, era degut ni més ni menys que a aquesta categoria reial, que el comte encara no posseïa i que de cara a França i a la Seu romana necessitava de totes passades.

Sobre aquest punt de la graduació dels títols, no pas per la importància i categoria dels territoris, sinó pel seu propi grau "nobiliari" és il·lustratiu el fet que la princesa Joana, filla dels reis catòlics, en la seva llarga titulació, quan exercia alguna lloctinença en nom del seu pare, hi posava en un dels primers llocs, Princesa de Girona, molt abans que el d'Arxiduquessa d'Àustria, que ja en aquella època era un Estat molt més important que l'efímer principat de Girona, i ho feia, simplement, per la graduació dels títols. Tot això vol dir que fer servir el títol com a criteri d'avaluació política és quelcom molt banal, i que el que compta és la realitat històrica, la qual va ser per altres camins i no pas per aquest dels títols.

Aquests sols tenen valor substantiu quan el sobirà només té un sol títol vàlid i un sol domini, car llavors el títol s'identifica amb aquell domini. Rere el títol de rei de França hi havia el regne de França; rere el de rei de Castella, el regne de Castella. Rere el de rei d'Aragó hi havia altres títols amb altres virtualitats i també altres regnes i terres. Què és, doncs, allò que val per damunt dels títols, ben poc representatius de la realitat política de diversos Estats aplegats? El que realment compta són els pactes fundacionals d'aquell Estat compost, ensems amb les circumstàncies que els envoltaren i els actes preparatoris i els fets decisius que determinaren la unió; i, al marge d'això, l'estructura d'aquell Estat i la seva natura nacional, la preponderant i l'altre o les altres, i encara, al mateix nivell, cal tenir en compte on era la seu del poder.

Doncs bé, en el cas que sospesem és fora de discussió que hi va haver una donació del regne d'Aragó pel rei Ramir II al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Aquesta donació ha estat discutida amb punya minuciosa pel historiadors aragonesos, que si per un cantó la neguen o en neguen la transcendència –innegable, tanmateix–, per l'altre, la desen curosament a fi i efecte que hom no se'n pugui assabentar: ço que prova a palès que no ignoren la força jurídica i política de tal donació, a desgrat de les raons que pretenen tenir per considerar-la irrellevant. Tal escamoteig sistemàtic de la donació de Ramir II, que encara dura i que té per objecte negar la transmissió del dit regne i de la seva sobirania al comte Ramon Berenguer IV, ha anat acomboiada d'una versió distinta i paral·lela a la realment esdevinguda, la qual versió sosté que la transmissió del regne d'Aragó es va efectuar partint de Ramir II el Monjo, a través de sa filla Peronella, i d'aquesta al seu fill Alfons (anomenat abans Ramon) tingut amb Ramon Berenguer IV. Prescindint de fets com que Ramir ja havia transmès la sobirania d'Aragó i el regne al dit comte de Barcelona, que aquest ja l'havia també transferit testamentàriament al seu fill Ramon-Alfons, i, que com és lògic, no hi ha cap document testamentari de Ramir II a favor de Peronella.

Però, a més a més, prescindint del testament d'Alfons I d'Aragó, el Bataller, que havia instituït hereus del seu regne per terces parts els ordes militars del Sant Sepulcre, de l'Hospital i del Temple de Jerusalem, i, encara, fan cas omís de la cessió que cadascun d'aquests ordres en va fer, amb aprovació de la Santa Seu, al Comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. Consegüentment, els actes fundacionals ja estableixen la superioritat del comte català i del seu Estat i regisme en ordre a la governació del Nou Estat. Es tracta de quelcom obvi i de pràctica constant a totes les èpoques en situacions semblants. Al marge d'això i confirmant-ho, el nou Estat va estar en tota la seva durada marcat per un caràcter català inqüestionable. En altres mots: fou absolutament catalana l'entitat superior que, per damunt dels organismes propis de cada Estat, regia sobiranament aquell conjunt de pobles, és a dir, la monarquia, la qual no va ser altra que la vella casa comtal de Barcelona enriquida i exalçada ara amb un títol reial.

I, així, tostemps i a tot arreu, es va considerar que la casa de Barcelona posseïa tres corones regies (Mallorca, Sicília i Aragó). Paral·lelament i afegint-se al que acabem d'exposar i cloent la qüestió, les armes del nou doble reialme, i més concretament de la monarquia, foren les catalanes, sense interferència de les antigues armes aragoneses. Aquesta és una realitat patent que reconegué el mateix Çurita, que afirmava també que va ser pactat en compensació del nom d'Aragó. Comsevulla que sigui –i és molt dubtós que sigui com diu Çurita, perquè no apareix pas en els pactes de la donació de Ramir II–, el que és cert és que les armes del nou Estat i de la nova monarquia i de totes les seves institucions i a tot arreu on aquestes s'instauraven foren les armes catalanes, cosa que és prova fefaent i concloent de la catalanitat d'aquell Estat.

Posat tot el que antecedeix, és incontrovertible que anomenar Aragó, regne o Corona d'Aragó el conjunt de països, entre els quals el mateix Aragó, sotmesos a la monarquia catalana continuadora del poder català encarnat en la casa comtal de Barcelona, que residia en aquesta ciutat, alhora que és una falsedat i una erra històrica greu, és, així mateix, una injustícia envers el poble de qui ometem el nom, perquè hom li pren i usurpa l'obra realitzada, per no dir la mateixa existència, que s'atribueix a altri, i, a més a més d'això, se l'introdueix en una història falsa, on per la força de la mateixa falsedat, se li encolomen totes les traïcions, tots els delictes, totes les baixeses. I això no són pas coses passadores, sinó que són actuacions que cal combatre a fi i efecte de neutralitzar-ne les conseqüències nefastes que comporten.

Altrament, la susdita corrupció de la realitat i la creació d'un fals Aragó contrariejant-la, ha sorgit fàcilment de les mateixes circumstàncies anòmales que comportava la designació del rei: Rei d'Aragó, Corona d'Aragó, doncs regne d'Aragó. Res més fàcil de fer i hom hi ha caigut de pla. Al seu temps, però, la tergiversació no es va produir, perquè la realitat històrica era massa forta i a dins i a fora de les nostres fronteres era coneguda a bastament: a Roma, a Anglaterra, a l'imperi germànic, a França, etc. A casa nostra, així mateix, la coneixença del regisme imperant era pregon i general: era el seu sobirà propi, el comte de Barcelona, qui manava a Aragó i qui havia assumat el títol de rei als que ja posseïa, exalçant així el rang i la seva casa. Amb tot, més tard, sota els Trastàmares, amb el designi d'enriquiment o eixamplament propi dels membres d'aquesta dinastia, combinat amb l'urc i l'orgull aragonès, i després sota els Àustries amb el deler de conquesta de tota la península, on l'obstacle no era altre que l'existència de Catalunya, la tramoia va començar amb tota facilitat: La identificació del concepte de regne d'Aragó amb el d'un regne total que comprenia tot el conjunt d'Estats aglevats sota el poder del comte-rei va ésser efectuat amb tenacitat, capciositat i punya. I darrera aquesta acció premeditada i duta a terme amb tota cura, vingué, és clar, l'admissió general de la gran mentida: allò que hi havia hagut com a nació i com a potència ja no era Catalunya, ans Aragó.

I el bo del cas és que per la força de la difusió d'aquells conceptes erronis i per l'aparent lògica del sofisma aragonès, ço és, el de convertir Aragó en allò que mai no fou, la consciència catalana va anar degenerant de tal manera que no sabé reaccionar degudament i el país es va anar enfonsant en la decadència, de la qual la susdita qüestió fou una de les causes. I així hem arribat al dia d'avui, en què, per exemple, s'ha confegit a cura d'un centre oficial català un mapa del regne d'Aragó que inclou el Principat de Catalunya, ço que representa la manifestació plàstica d'una aberració inadmissible. I això és inacceptable, puix que si bé és cert que tots els Estats estaven sotmesos al sobirà, o sia la Corona, no ho és pas, emperò, que ho fossin a la d'Aragó, ja que cadascun d'ells ho estava a la seva pròpia corona. A part d'això, la d'Aragó no comportava cap mena de sobirania damunt els altres regnes, ans era tan sols l'expressió del domini reial sobre el regne estricte d'Aragó. I sobretot, cal tenir molt en compte, que la mateixa corona d'Aragó pertanyia a bon dret als comtes de Barcelona, com és ben obvi i com obertament i manifesta proclamava el segle proppassat l'eminent historiador H. Finke.

Altrament, el mateix historiador fa notar que el regne d'Aragó no s'esmenta mai en aquells temps quan hom parla d'aquell Estat i Corona, car aquesta sempre va aparellada amb el Principat de Catalunya o comtat de Barcelona i mai amb el regne d'Aragó. Per les raons susdites, la frase que Catalunya estava sotmesa a la Corona d'Aragó és palesament falsa, car Catalunya no estava sotmesa a cap corona aliena, sinó tan sols al poder sobirà propi, el del comte de Barcelona. L'Estat que estava sotmès a un poder aliè era justament el regne d'Aragó, puix que estant-hi sotmès, ho era a una corona que, tot i dur el seu nom, era pertanyent a un sobirà estranger, el rei català.

Essent les coses així, l'admissió catalana d'un regne d'Aragó general on Catalunya hi resta compresa, cosa que es fa no sols en obres històriques, ans també ça i lla en al·lusions més o menys escaients fetes en ocasions puntuals, constitueix de part catalana un error monumental que, ultra vulnerar la veritat i estrafer la vida històrica de Catalunya, li lleva tots els fonaments sia morals sia polítics de qualsevol reivindicació. I dic morals, perquè la desconeixença del nostre autèntic passat, i. contràriament, sota la impressió d'una versió de tot en tot deformadora d'aquell passat i que el que pretén és destruir-lo, la consciència catalana es troba buida i destituïda de fonament. I dic polítics perquè és evident que davant l'opinió i les forces contràries a Catalunya, la versió falsa els dóna una força que mai no tindrien si hom conegués la realitat històrica.

I tot plegat no és pas fer volar coloms, sinó que és una cosa viva i bategant. D'aquesta concepció mentidera en va plena la vida política actual; només cal llegir bona part de la literatura històrica que es fa modernament a Aragó i que impregna tant els actes de govern que es fan ací, allà o més enllà. I és que si allà l'Aragó total omple d'ufana i de sobergueria la política pròpia i també l'espanyola, ací, a casa nostra, aquell Aragó supositiu i fals de tota falsedat, ha obnubilat les consciències i ha fet perdre el tremp a les ànimes. I hem de d'insistir a remarcar que els qui a gratcient empren i propaguen l'Aragó fals amb aquelles locucions amfibològiques, saben prou bé que allò que diuen i donen entenent és ficte i fora de la veritat, però saben així mateix que els és útil i que els convé fer-ho.

Ací, en canvi, ho fem per badoqueria. En altres mots, les circumstàncies explicades han permès i facilitat la subversió dels termes de l'organització política catalana i el seu aprofitament arterós i maquinós amb vista a uns resultats secularment percaçats. A propòsit d'això, cal dir que si la versió que dóna lloc a la falsa història és comprensible en aquells a qui afavoreix, és d'una estultícia que clama al cel que siguin els catalans, o sia els mateixos que en reben les conseqüències, ço és, el damnificament màxim que pot rebre un país, el d'ésser vexat, els qui l'admetin i inadvertidament o a sabuda el propaguin.

Tanta vergonya ens fa als catalans parlar de Catalunya, quan en aquells temps era l'únic que hi havia com a entitat política real? Hem d'ésser tan comprensius envers altri fins a arribar a mentir a casa nostra entre nosaltres mateixos? I remarquem que la versió aragonesa es desenvolupa a casa seva damunt la base de negar realitats històriques, tan indiscutibles com és ara la donació del regne d'Aragó al comte de Barcelona, la catalanitat dels reis i de la monarquia en tots els seus aspectes, institucionals, personals i d'ubicació, i encara, la catalanitat de tots els regnes i terres deçà de mar (amb inclusió de Mallorca i de part de Sardenya) –i amb l'única excepció del regne d'Aragó i encara no tot sencer–.

I és per raó del perill per als seus fins que constitueixen les dites realitats, que la doctrina aragonesa en propugna la inexistència, i ensems amb això defensa la nomenclatura que tants bons resultats els ha donat usada fal·laciosament, sense adonar-se que ni el regne ni la corona d'Aragó no tenien per si cap virtualitat damunt els altres estats sotmesos a la mateixa sobirania catalana. I no sols això, sinó que l'únic Estat sotmès a senyoria estranya era el regne d'Aragó, que estava sotmès a la sobirania catalana general. Raó per la qual, precisament, Aragó lluità, secularment, contra la monarquia catalana.

És més, podem afirmar que la Corona d'Aragó com a Estat no va existir mai. Allò que va existir i que junyia per dalt els diversos reialmes i estats no era altre que la monarquia catalana, la qual ho era, de catalana, per tal com no fou més que la continuació del govern i del regisme de Catalunya estès d'antuvi sobre Aragó i després damunt les altres terres. Aquest és un punt històric irrefutable, perfectament provat, que els aragonesos han volgut a tort aprofitat quan afirmen que els reis d'Aragó varen ser l'únic nexe d'unió dels diversos Estats. Efectivament, és cert que els reis foren el nexe d'unió, uns reis que es deien d'Aragó, però que també tenien altres títols i altres estats i eren, a més a més, els reis d'una monarquia netament i declaradament catalana. El nexe d'unió fou, doncs, aqueixa monarquia.

Així ho veié perspicaçment Rubió i Lluch quan va escriure: "La dinastia d'origen català era aleshores la vertadera encarnació de l'Estat polític, els membres de la qual rebien d'ella el ferm vincle que els lligava". A les quals paraules, ben justes i valentes, cal afegir-hi, però, que, ultra la dinastia, hi havia quelcom més: hi havia simplement i pura l'Estat català amb les dues dinasties, el qual era l'encarnació d'aquell Estat polític. És a dir, el nou doble Estat al començament i més tard Estat plural fou regit per Catalunya i no pas per Aragó. I per això, a dreta llei, aquell Estat era Catalunya, i doncs així s'ha d'anomenar: Catalunya o el regne de Catalunya. Ja és hora d'acabar amb una falsedat històrica ignominiosa.

Es tracta d'un cas potser únic al món: un Estat creat i fundat pels comtes de Barcelona que estenent-se per Aragó en virtut de les donacions dels ordes militars i de l'Església i dels actes jurídics d'Alfons el Bataller i de Ramir II d'Aragó, i, més tard, pels regnes conquerits, va continuar regint els pobles aglevats fins a la seva fi. En altres mots, fou l'Estat català dels comtes de Barcelona, de dret i de fet, aquell que va continuar existint i actuant com a monarquia general. Les proves d'això són tant nombroses i paleses que hom es fa creus que hi pugui haver orbs que no ho vegin. Per això, i perquè no és aquest el lloc adient, només esmentarem dos fets bàsics: la llengua i els regnes. La llengua de la monarquia, que fou sempre la catalana, i els regnes ibèrics conquerits, els quals també foren catalans: Mallorca, València i Múrcia. I és obvi que no s'ha vist encara mai que el poble que implantà la llengua en un Estat no sigui el poble dominant, i el mateix es pot dir de l'expansió territorial.

Nogensmenys, ara resulta que aquell poble del qual acabem de tractar, no era ell, sinó que era un altre poble: era l'Aragó. I això perquè el seu sobirà català en fou príncep i dominador a l'inici, i, posteriorment, rei. És potser que Catalunya era un poble fantasma que actuava d'amagat a la major glòria d'altri? Deixem-nos emperò de parleries, car la frevolesa aragonesa sobreïx per totes bandes. Allò que tanmateix tanca de cop i cal tornar-hi és el que refereix a la llengua. La doctrina aragonesa, a fi i efecte d'esborrar el fet cabdal consistent en ser el català l'idioma dels reis i de l'Estat, surt amb l'estirabot, ja antic, però ara renovellat i que deuen creure els seus sequaços, que és un prodigi de vivor, que la llengua reial era el llemosí, pensant així no sols destruir la vigència reial i real del català, sinó establir un dubte sobre què era i de qui era el llemosí.

El tema aquest del llemosí és ignominiós i sobre omplir d'oprobi la posició aragonesa en aquest punt, és una prova addicional de la tesi que defensem, puix la doctrina aragonesa ha de recórrer per mirar de sobreviure a uns mitjans reprovables. I ací és adient de retreure aquelles paraules tan justes de Percy E. Schramm: "Així s'explica que el moment del naixement del reialme catalano-aragonès fos també el del naixement de l'antagonisme catalano-aragonès, i, per tant, que en el curs de la història d'aquell doble reialme, aquest antagonisme fos una de les poques constants de què va fer prova. Fins es podria dir que sota una superfície que ho dissimula, aquest antagonisme representa encara avui una de les forces que determinen el destí d'Espanya".

Davant la situació que hem exposat, la passivitat catalana no té perdó de Déu. Ja sabem que la malura de la confusió en aquesta matèria és inveterada, però això no pot pas impedir que hi lluitem en contra. Ens hi va no sols l'honor, ans la vida. Se'ns dirà, però, com ho féu Vicens i Vives, que hom ja sabia què hi havia rere aquella aparença aragonesa. Doncs bé, no és pas així: la transcendència de la qüestió nominal ha estat enorme sobre la nostra història i el seu influx, corrosiu. El desconcert ha envaït totes les esferes i ha estat de conseqüències greus.

Com a cloenda és adient de dir que el tema de la designació del nostre estat medieval és ben viu i belluga amb força; i que és "l'estranger" qui ha desvelat un problema desat sota el pes d'unes falsedats històriques iniqües. Això no obstant, l'opinió catalana, espalmada davant una qüestió que tan greument l'afecta, roman sense esma i sense reivindicar els seus drets més elementals: el dret de rebutjar una defraudació, el dret al respecte històric, el dret a la pròpia vida, i encara, ultra això, el mateix respecte a la veritat.



Caius Parellada i Cardellach

Maig del 2002




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. jan Renard
    25-07-2015 11:50

    Picasso? I que vol dir Picasso en castella? Res, pero Picasso' si que vol dir res en catala.
    Es una paraula 100% catalana i s'accentua a la 'o' final. Picasso' no nomes va ser a Catalunya molts anys i parlava catala (el que el fa catala), sino que era descendent de catalans.

    El 'menistro Margallo' es tambe un altre exemple de cognom castellanitzat. Es Margallo, amb accent a la o.

    PICASSÓ m.
    || 1. Destral més petita que la picassa (Ross., Conflent, Cerdanya, Alt Empordà). Un petit picassó sens mànech dolent, doc. a. 1698 (Rev. Cat. vi, 349). Hi clava el lluent tall del picaçó, Berga MT 133.
    || 2. Martell gros, però no tant com la picassa, amb el ferro acabat en punta per un extrem i en un tronc de piràmide per l'altre, que serveix per a trossejar pedra (Mall.). Un caminoy estret ubert amb picassó dins sa muntanya, Ignor. 44.
    || 3. Murmurador, xerraire, xafarder (Plana de Bas, ap. Aguiló Dicc.).
    Picassó: llin. existent a Ulldecona, Vinaròs, Xert, etc.
    Loc.
    ?Dir una cosa per picassó: dir-la perquè un està picat, irritat (Val., ap. Aguiló Dicc.).

  2. Otro aragonés
    19-09-2013 00:29

    aragones: No digas tontadas y aprende a escribir correctamente, que después se nos ríen, y con razón.

  3. aragones
    18-09-2013 23:17

    Ramiro el Monge,tuvo un fallo,despues de liberar la union de las diferentes tribus catalanas,repartidas por el reino de Aragón,casar e su hija con el Conde de Barcelona,

  4. Francesc
    17-09-2013 12:52

    Gràcies, Guerau!

  5. Guerau
    16-09-2013 11:13

    La llengua de cort de navarra es l'anomenant navarro-aragonés, molt i molt semblant al castellà amb traces del gascó, la llengua popular era l'euskera, però estem parlant de la llengua de cort, i aquesta no era l'euskera, el navarresos van expulsar tota influència dels occitans a navarra-castella, per això van parlar a la cort un romanç semblant a lleó i no a Occitània. La influència la portaven els nobles no la classe popular... no es cap interés es zona d'influència comercial i de vassallatge. el romanç de regne de lleó influencia navarra-aragó i després naix castella com a comtat en la zona fronterera i de disputa entre navarra i lleó tot i que la zona de repoblament navarrès arriba fins a Avila i fins a Terol.

  6. Francesc
    16-09-2013 00:30

    Perdó! Volia dir els navarresos!

  7. Francesc
    15-09-2013 23:54

    Ok, gràcies, Guerau. Però els aragonesos parlaven euskara, oi? Per què aquest interès pel castellà?

  8. Guerau
    15-09-2013 13:40

    Si Francesc pero es Alfons VII de Lleó, un any abans de l'acord amb el comte barceloní el 1135 Ramir el monjo pacta amb el rei castellà un vassallatge a aquest pel qual es crea el Regne de Saragossa "separat" del Regne d'Aragó sota control de la monarquia castellana en vassallatge, es un repartiment entre el comte de barcelona i el rei castella en els quals es volie repartir Navarra i aragó castella esqueda definitivament la part navarresa de la rioja i crea el feu de Saragossa que no es deslliurarà del vassallatge castellà fins a 1190 abans però l'exèrcit català haura d'ajudar a conquerir Conca i lliurar-la als castellans.la castellanització d'Aragó ve de les dependències del regne de Navarra.. ja que el Regne de navarra és el germen del Comtat de Castella. Tot i així els navarresos ocupen els comtats d'aragó i substitueixen el gascó pel castellà de navarra anys enrere també. mira a aspiracions territorials o cerca Regnum Caesaragustorum (o similar) http://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_VII_de_Le%C3%B3n

  9. Francesc
    14-09-2013 23:24

    Pere,.no cal ser groller. home. Si més no, mentre es pugui aguantar. Guerau, on puc trobar aquesta informació sobre l'ocupació de Saragossa a què fas referència?

  10. Pere Blavet
    14-09-2013 12:31

    A verue Pepiño i la tropa de neoNadas que ara de sobre reconeixeu que som rics encara que només sigui per poder dir que abans erem vasalls.

    Hi ha gent de bona fè aquí que inverteix temps a contestar-vos i a dialogar amb els autèntics talibans que sou vosaltres, els que insulteru, agrediu, enpresoneu, tortureu i mateu com heu fet durant els 3.000 anys que se suposa que dura la vostra nación española y su grandeza interestelar.

    Jo no invertiré tant de temps com el bò d'en Cesc, però us diré una cosa amb el que ja podeu tancar l'ordinador i anar-vos'en a prendre pel relaxing café con leche.

    ESTÁIS DÁNDO LOS ÚLTIMOS COLETAZOS, plif plaf plif plaf...

    Y cuando la rata de mar permanezca ya muerta los catalanes os abriremos las tripas para que le mundo vea que estos quinientos años de grandeza no eran más que bolsas de plástico, matriculas de camion y todo tipo de mierdas y mentiras de las que circulan por el mar de la mediocridad alimentado por el río de la violencia y el afluente del fraude para acabar diluido en los oceanos de la vanidad y el sin sentido.

    La globalización que tanto mencionáis para justificar mantenernos cautivos de vuestra mal llamada nación Española será la que en realidad no liberará de vuestra tirania y la que descubrirà que habéis sido probablemente el mayor fraude de la historia occidental sino de la mundial.

    Estáis a un paso de pegaros una ostia descomunal y nosotros os empujaremos, por que no hay otra solución.

  11. Xavier
    13-09-2013 21:19

    Home Pepe, si a base de falsedats s'ha anat construint una història falsa (Aragó, regne capital de la confederació) que arracona a la veritable cultura que aglutinava l'estat medieval català, es normal que quan hom desmunta la mentida, la regió que es sustenta en la mentida se senti atacada, però no és algo personal en contra de l'Aragó, és una conseqüència lògica al desmuntar la mentida. Ho sento molt si et sents matxucat, no és la intenció i els teus greuges els hi envies als que t'han fet creure la mentida, no als que treuen a la llum la veritat.

  12. pepe
    13-09-2013 19:44

    Xavier y cesc. Os habeis leido este articulo antes de empezar a hablar? Lo que haceis en esta web es tan ruin como aquello que denunciais. Machacar la cultura ajena para ensalzar la propia. Entonces... Que acusais? Veis la paja en ojo ajeno... Etc.

  13. Xavier
    13-09-2013 18:51

    Per al Pepe, "Pero las lecciones las aprende quien no tiene prejuicios y quiere aprender." http://www.eldiario.es/zonacritica/cataluna-Diada_2013_6_174692550.html

  14. Pepe
    13-09-2013 18:44

    Te falta fuente viquipedia. Pero claro, despues de leer el otro dia que las jotas se inventaron en tortosa y que subieron para arriba... Yo ya no se que mas decir... Que a ver si hay suerte y os independizais de una puñetera vez.

  15. Guerau
    13-09-2013 18:27

    El regne privatiu d'Aragó estava dividit en dues àrees d'influència la part oriental catalana i la part occidental clarament castellana... al regne privatiu de l'aragó el català es llengua vernacla, llengua del país, amb el comtat de Ribagorça i part del Sobre arbre (sobrarbe) sense esmentar els furs de jaca redactats en occitano-catalano-aragonès mes aviat català-gascó... Rubiols, Mosquerola, Vallbona, Eixulvi, Eixarc, Fortanet, Castellot, Casp, Alcanyís, Montsó, Graus i Benasc, formaven part de la part catalana dins aragó que influenciava a la resta d'aragó, però Castella va penetrar per Calataiud, i saragossa i va castellanitzar tota la cultura aragonesa. els seus nobles passarien a parlar i escriure castellà amb certes reminiscències catalanes i aragoneses així l'aragonés original de base catalana i occitana va anar reculant enfront al castellà pur i dur sense matisos fins i tot l'aragones popular que es parla reduit al pirineu no te res a veure amb el suposat aragonés castellanitzat de la noblesa aragonesa a l'edat mitjana... Alfons VIII de castella va ocupar Saragossa durant 50 anys 1135-1190 i va inocular la llengua i la cultura castellana a l'aragó.

  16. Francesc
    13-09-2013 17:38

    Els talibans no dialoguen: empresonen, torturen i maten. Nosaltres no.

  17. Pepito
    13-09-2013 16:55

    Pepe: No te esfuerces. Es como si dialogases sobre libertades con un talibán afgano. La fe ciega es lo que tiene, no ve sino lo que quiere ver. Paciencia.

  18. cesc
    13-09-2013 15:22

    Pepe és així. És Barcelona. La Carme Forcadell de Xerta es centra a Barcelona quan té la iniciativa d'organitzar la via cap a la independència. Ferran Adrià un home de Barcelona trenca el monopoli francès i es converteix en el millor cuiner del món deixant Catalunya plena d'estrelles Michelin. La olimpíades s'organitzen a Barcelona. La Barcelona cultural dels anys setanta és copiada per Madrid y amb les majories absolutes del PSOE és traslladada a Madrid. Durant la guerra civil i abans, es va donar a Barcelona la concentració d'anarco sindicalistes més important del món. La revolució industrial es va fer a Barcelona. La UGT es fundà a Barcelona. El primer tren es el Barcelona – Mataró. El modernisme va esclatar a Barcelona, el simbolisme. Picasso (el Leonardo del S IX - XX) va viure i va aprendre dels modernistes a Barcelona. El 1714 a Barcelona es va lliurar la pitjor de les batalles per acabar amb els catalans, i encara durem. L'any 1493 els reis reben En Colom a Barcelona. Tot això que t'estic explicant són mostres del talent català, aquest talent que impedeix que brilli Madrid amb tot el poder de l'Estat. Si que és cert que en un altre temps València (on esclata el segle d ' or robat per Castella) i Nàpols van ser capitals de la nació catalana, però l'origen de tot és Barcelona. El protagonisme de Saragossa és insignificant, és per aquesta raó que per més que inventeu, el món instruït ningú us creurà. D'aquesta llista segur que m'oblido alguna cosa important. Ah! Tortosa també va ser un lloc important a l’època del renaixement i avans. Tarragona salta a la vista que va ser la capital romana, però es va desplaçar cap a Barcelona. De les comarques de Girona van ser els primers mariners que van viatjar cap América.

  19. Pepe
    13-09-2013 12:57

    Por supuesto... Barcelona. Ni Lérida, ni Gerona, ni Tarragona... ríete del centralismo de Madrid. Y si tan seguro estás... arguméntalo. Y para argumentar... estudiar e investigar. Es facil... hablar es fácil, demostrarlo más difícil. Cuando déis argumentos creibles... la gente os creerá. Así de sencillo. Y si no lo podéis demostrar... tendréis que reconocer el error. Os puede el sentimiento frente a la razón. Y deja de vivir en el siglo XIII. Tú y yo... hemos nacido en un país libre, en una democracia y la prueba es este blog. Si no hubiese libertad... lo tendrías censurado.

  20. Cesc
    13-09-2013 12:25

    Pepe. A treballar en dius ratejar, a tenir idees en dius ratejar, a desenvolupar aquestes idees en dius ratejar?. Ves petonejar la mà del Borbó, de genolls. Pots continuar creient les teves pròpies mentides, seràs més ignorant. Barcelona sempre ha estat la fàbrica de les idees

  21. Pepe
    13-09-2013 12:16

    Es que sois de chiste... en la franja os aborrecen (con la excepción de Durán), la prueba es que siempre gana el PAR, el PP y de vez en cuando el PSOE. En Valencia os aborrecen y en Baleares pues tres cuartos de lo mismo... léase que gobierna el PP. Los reclamáis catalanes... y es claro que no os quieren ni ver. Con los aragoneses estáis haciendo amigos... y a los castellanos no los queréis ni ver. Vuestra historia comparada con la de los demás... vamos... nada de nada. Los demás ni cultura, ni historia... unos borregos hasta que llegasteis los catalanes y nos iluminasteis y luego los castellanos envidiosos os hundieron... lo que tenéis es una enfermedad social de egocentrismo... que no os lo quitáis de encima.

  22. Pepe
    13-09-2013 12:01

    Pues me imagino que hariais lo mismo que ahora... quejaros porque hay que poner dinero. ratear. Y cuando ya se ha acabado la campaña... manipular la historia para quedaros con el mérito. Léase... (con los ojos) la campaña de valencia.

  23. cesc
    13-09-2013 11:51

    Tu viatges a Roma i no veus un passat imperial?, Viatges a Grècia i no veus un passat imperial?. No sé on tens els ulls. No he estat mai a Tombouctou. No et confonguis, el sol no es posava als regnes hispànics perquè s'havien donat una sèrie de matrimonis de conveniència i perquè els catalans varem descobrir Amèrica. Ja veus les coses que fèiem els catalans.

  24. Pepe
    13-09-2013 10:46

    Cesc, quien diría que España fue un día un imperio en el que no se ponía el sol.... O quien diría Tombuctú fue un centro cultural del mundo árabe. O quien diría que los griegos controlaron el mediterráneo... o que desde Roma se extendió la cultura occidental. Pero sí Cesc, sí... lo fue. Y ese es vuestro error. Que analizais la historia mirando lo que sois ahora y no lo que fue. Ahora seréis ricos... pero durante siglos no fuistes si no vasallos.

  25. cesc
    13-09-2013 10:30

    Pepe, No veus d'on flueix l'energia?. ¿No veus quina societat, quina ciutat té la capacitat d'inventar noves realitats?. ¿No veus quina ciutat és capaç d'evolucionar i fer evolucionar als seus veïns?. Podeu inventar-vos que Aragó ha estat el gran d’aquí o el més gran d’allà, però quan un visitant viatja per l'Aragó i es relaciona amb aragonesos no intueix aquest protagonisme que es respira a Barcelona, més aviat els aragonesos senten complex d'inferioritat amb els catalans . Això ve d'antic, això ve de saber amb certesa qui és l'amo de la nació. Els aragonesos ni tan sols parleu la llengua que parlava el rei d'Aragó, parleu la llengua que parlava el rei de Castella, exceptuant els de la Franja. Aquests si són catalans

  26. Tramontana
    12-09-2013 19:55

    Per en Pepe, Per que Catalunya s'ha deixat robar tant? DONCS PERQUE ELS CASTELLANS VAN IMPLANTAR 3 SEGLES D'INQUISICIÓ I 2 SEGLES DE DICTADURES I ARA UNA PSEUDO-DEMOCRACIA.

  27. Pepe
    12-09-2013 18:06

    Otras preguntas que me vienen a la cabeza... para Caius... y yo de historia no tengo ni idea, pero me gustaría que me diese su versión. Porqué Cataluña tiene menos territorio que Aragón? Porqué al compromiso de Caspe se enviaron igual número de emisarios por reino y salió el Trastámara y no el de Urgel, porqué el Papa Luna era aragonés y los Borgia de Valencia y antes de Aragón, y porqué en la llamada guerra civil Catalana, Cataluña intenta independizarse de Cataluña? etc...

  28. Pepe
    12-09-2013 17:51

    No entiendo nada... entonces... Porqué los catalanes os habéis dejado robar tantísimo... no se, que te roben la cartera una vez es despiste... pero que la roben desde el siglo XIII es de ser...

  29. Francesc
    12-09-2013 15:59

    No es menteix. És la realitat.

  30. BAIX CINCA
    12-09-2013 15:26

    ya vale de mentir.ya j.... haber sido condados de aragon.cambiar de bandera.adeu

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
18408 lectures
Presentació de la universitat
El poble que Canta - Benvinguda
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Van ser traduïts els autors catalans dels segles XVI i XVII sistemàticament al castellà? Ho van ser alguns de...[+]
Nombrosos errors a la grafia dels topònims delaten la intervenció d'un copista poc atent o atent només a...[+]
Recuperem dels nostres arxius un article fantàstic d'En Josep M. Comajuncosa, on ens refresca dades essencials...[+]