ARTICLES » 04-04-2017 | COLOM, CATALà
7484 lectures
|
La data de naixement d’En Colom o la fi del darrer tentacle de la destrucció premeditada de la nostra consciència.
Acaba de sortir a la venda l’últim llibre d’En Jordi Bilbeny: “La data de naixement d’En Colom”. Aquí us n’oferim el pròleg per fer-vos venir ganes de llegir-lo sencer.
Quan ens encarem a la figura d'En Cristòfor Colom topem de sobte amb una contradicció insalvable: com pot ser que un home sense estudis, que ni tan sols sabem si sabia escriure, que no va navegar mai, que no va participar en cap guerra i que no es va moure mai d’Itàlia fins a una edat ja avançada, s'hagi pogut identificar amb el noble, militar, humanista cultíssim, científic, home d’Estat, navegant i descobridor Cristòfor Colom? I, encara: com pot ser que un italià que va viure a Itàlia fins ben bé als 25 anys, un cop a Espanya, ja no es recordés mai més que tenia una llengua pròpia i quan escrivís als seus compatricis genovesos ho fes en un castellà farcit de catalanades? No us parlo d'una impressió personal, d'una emoció més o menys intel·lectualitzada, sinó d'un fet contrastat i estudiat per la quasi totalitat d'estudiosos i biògrafs seriosos d'En Colom. Tots ells s'han adonat d'un, d'uns quants o de molts dels aspectes que ara us comento i han mirat de salvar-ne la contradicció com han pogut. El qui més hi va aprofundir, sense cap mena de dubte, va ser l'historiador peruà Luis Ulloa. Com ell mateix reconeix, després d'interessar-se per les teories del Colom gallec, que es van posar de moda a les darreries del segle XIX, va anar a espetegar als Colom barcelonins, una nissaga de nobles, militars, eclesiàstics, banquers, comerciants i homes d'Estat dins de la qual hi va situar el Gran Almirall. I per defensar la seva teoria va publicar diversos llibres —ara en francès, ara en català— i va tornar a posar al bell mig la història i del debat historiogràfic la catalanitat d'En Cristòfor Colom. Som al 1927 i al 1928. Barcelona i Catalunya viuen un moment àlgid, tant d'efervescència cultural com de reivindicació política. Salvant-ne totes les distàncies, podríem dir que van ser uns temps que s'assemblen molt als d'ara mateix, en què, finalment, Catalunya ha enterrat el suïcidi autonomista i ha apostat, des de la consulta d'Arenys de Munt, per la via de l'alliberament nacional. Sigui com sigui, els estudis de l'Ulloa, els seus llibres, articles, conferències i la seva correspondència epistolar amb historiadors i arxivers diversos, que ja havien començat a recuperar el nostre passat esborrat en allò que feia referència a la catalanitat del gran navegant, van finalment sucumbir davant del cop d'Estat feixista i la dictadura subsegüent. Però no només es van silenciar els seus estudis, sinó els de tots aquells que li van fer costat. Mestres, intel·lectuals, escriptors, historiadors, arxivers, professors i polítics, o van ser afusellats o silenciats a la força, o van haver de marxar a l'exili o acceptar les noves raons d'Estat. Tant Franco com Mussolini es van encarregar de vendre al món la idea del Colombo genovès, que, si bé no havia deixat d'anar pul·lulant per la terra en els darrers segles, ara s'imposava amb tota la força i la crueltat del poder absolut. Les raons de l'Ulloa i tota la nova documentació que, rere d'ell, havien exhumat En Carreras Valls i En Mitjana de las Doblas, per posar tan sols els dos exemples més significatius de dos dels més grans investigadors que van estirar i engrossir les teories de l’Ulloa, van quedar sepultades al fossar de la història, mentre els nous acadèmics, professors, periodistes, polítics i intel·lectuals del règim impulsaven i escampaven a tort i a dret la revelació de la nova fe: En Colom era genovès. Estudis, novel·les, pel·lícules i la sonsònia dels manuals d'escola, ho vindrien d’immediat a reforçar. Tot el que no fos assentir aquesta nova veritat era bandejat, escarnit, silenciat, menystingut. I el tema de la catalanitat d’En Colom va esdevenir així, com en les societats primitives, un tabú. O, més ben dit: un tabú acadèmic, perquè, entre la gent, de pares a fills, d'avis a néts, no ha parat mai de transmetre's la certesa que En Colom era català i, més concretament, barceloní. Però els tabús, els prejudicis i les pors atàviques també tenen un final: el de la informació. Tots ho sabem que la ignorància es cura amb llibres. De vegades, però, calen uns quants llibres, especialment si els que ens han pervingut fins avui dia han estat segrestats, manipulats i reescrits per la censura d'Estat. Calen, doncs, més llibres, però també d'altres documents que no siguin estrictament els preparats per l'Estat. Cal obrir el camp de la recerca i de l'estudi, a més a més, a d'altres àmbits com la numismàtica, la vexil·lologia, la ciència nàutica, la cartografia, la teoria política, la filologia, la paleografia, si volem verament ser capaços de comprendre qui era En Colom i a quina cultura pertanyia, o de quina nació era. Jo ara fa exactament 28 anys que no faig res més que això: llegir, llegir i llegir; contrastar, contrastar i contrastar; pensar, pensar i pensar; reinterpretar, reinterpretar i reinterpretar. És a dir, que, mentre el món acadèmic i polític, en un intent de contemporitzar amb el poder intel·lectual i polític espanyol, i no embrutar-se ni gaire ni gens en el fangar del debat sobre la catalanitat d'En Colom, només han fet seguidisme de la fe del Colom genovès, jo no he fet altra cosa que aportar dades, dades i dades. Tanmateix, per sorpresa meva i d'una part notòria de la societat catalana, com més dades, raons i documents aportava, més gran era el seu silenci i més forta la seva ira. De res no han servit els meus sis llibres. De res les desenes d'articles. De res la multitud de conferències i debats. En Colom continua sent oficialment genovès i no s'ha fet cap esforç seriós —cap ni un— per fer-hi front ni des del món acadèmic ni des de cap institució política. Se'n parla —això sí— a cau d'orella, amb la boca petita, com qui no vol la cosa, o com qui sospita que en pot sortir escaldat. El debat seriós, com tantes altres coses serioses del nostre país i de la nostra cultura, continua pendent. Però, si una cosa he après al llarg de la vida, és que l'única manera de transformar la realitat és per mitjà de les nostres accions. I l'única manera de transformar el pensament, i —en aquest cas particular de la nostra història— el sistema de creences, és per mitjà del pensament. D'un pensament que cal que vagi sempre acompanyat de raons, de proves, d'indicis, de documents, de referències, d'estudis. D'un pensament que tingui nervi i, sobretot, musculatura. D'un pensament que tingui profunditat i que no es mogui només, com l’escalèxtric, en una sola pista, regulat amb un comandament a distància. Massa sovint ens aferrem a idees fabricades per la censura i creiem que si les posem una al costat de l'altra, les mirem fixament i triem, això és una mena de pensament. No. Això és una mena de servitud. Una mena de boira. Una mena de fe. Un ensibornament com qualsevol altre. Una il·lusió. Però el pensament té vida pròpia i està íntimament relacionat amb la comprensió. Per això, sense el pensament no entenem la realitat, sinó que la fem servir de pretext, de cuirassa, de mirall. La convertim, sovint, en una ideologia o en una fe. Per contra, el pensament convulsiona la ment, trenca l’ego, transforma la personalitat i fa que l'individu, més que guiar els fets a cop de fuet, com si dirigís un carruatge, es transformi en el carruatge mateix: en portador de nous fets i noves interpretacions. Fa que l'individu es fongui dins del nou univers que va descobrint i que permet que aflori ara de nou. Amb la catalanitat d'En Colom ha passat exactament igual. Fa quasi un segle que s'aporten dades, proves, arguments, raons, documentació de tota mena. I som ara al punt que, sota el silenci i el silenciament forçats, i més enllà de les truculències multiseculars perpetrades per la raó d'Estat, apareix un Colom amb una nova fesomia. Un Colom més versemblant al Colom de la història real: un científic, un revolucionari, un humanista, un explorador, un ésser profundament religiós, un antiesclavista, un home d'Estat. Res, doncs, a veure amb el Colom genovès, plebeu i analfabet. Però, sobretot i fonamentalment, sorgeix amb una nova fulgència un Colom molt vell, que es mor al final d'una llarga vellesa, com reconeixen un munt de cronistes i biògrafs. Un Colom que arrossega, també en morir, una malaltia crònica, que ja al quart viatge el paralitzaria totalment, i que només podia haver desenvolupat fins a aquest extrem si tenia molts més anys que els que la història oficial ens diu que tenia. Llavors i en conseqüència, el tema de l'edat és un tema crucial per saber si continuem parlant del Colom genovès o del Colom català. Si ens cenyim a la documentació que ens assegura que el llaner italià va néixer al 1451, en resultaria que, en el moment d'arribar a Portugal al 1472, tindria vint-i-un anys. l quan torna victoriós a Barcelona, al 1493, quaranta-dos. En canvi, el Pare Cases, en descriure'ns aquests dos punts crucials de la vida d'En Colom, ens assegura que tant a Portugal com a Barcelona ja era un home vell, amb tots els cabells blancs i d'una presència venerable. Torna a saltar a la vista que continuem parlant de dos homes diferents. Els acadèmics italians i espanyols i, darrera d'ells, ja tota la resta d'acadèmics, defensen que el Colom navegant i descobridor era el Colom jove italià. Per contra, molts erudits, biògrafs, escriptors i investigadors, que no tenien ni tenen les mateixes servituds amb el poder, ja des del segle XIX, defensen —i defensem— que, d'una lectura atenta dels cronistes i dels textos estrictes d’En Colom —encara que siguin còpies posteriors—, el Gran Almirall era un home molt més vell, moltíssim més vell. Amb tot, en no tenir més referències documentals que les del Colom genovès, hom ha tancat files a l'entorn d'aquests papers i els ha agafat —com ja he dit un munt de cops— com una fe. Tant se'ls en fotia que la resta d'escrits desmentissin aquestes dades un i un altre cop . Tant se'ls en fotia que ara el rei Ferran i ara els cronistes ens el descrivissin com un ancià. Tant se'ls en fotia que En Colom mateix també s'autorepresentés com un home proper als cent anys i es comparés amb Abraham. Tant se'ls en fotia que les dades i referències que dóna En Colom de la seva vida, una vegada ben computades, també el fessin un ancià de més de setanta anys, en alguns casos, i de més de vuitanta en uns altres. Ells continuaven atrapats als documents del Colom genovès. Però des de l'Ulloa ençà, la possibilitat que el Descobridor fos el barceloní Joan Colom i Bertran, ha anat prenent més i més força. Si bé als anys vint l’Ulloa no va poder comptar amb tota la documentació genealògica que avui tenim d'aquesta família, ell ja va assenyalar molt decididament En Joan Colom. I així també ho van fer En Carreras Valls i En Mitjana de las Doblas i tot un tou incomptable d'investigadors, malgrat no tenir-ne una certesa categòrica i definitiva. Ara bé: des dels anys noranta s'han donat a conèixer més testaments i documentació diversa d'aquesta família barcelonina dels Colom i, també, d'En Joan Colom. Ara sabem que va ser tonsurat al 1425 i que al 1419 el seu avi el cita en el seu testament i l'esmenta com a «Joanet», la qual cosa fa pressuposar que devia néixer pels volts del 1415. És, doncs, aquest Colom, l'únic de la història —i de la història documental— que per la seva edat es pot identificar amb el Colom descobridor. Fins ara, el podíem identificar amb En Joan Colom pel nom, pel cognom, pels noms dels seus germans, fills i parents, per la ideologia, per la família, per l'heràldica, per la filosofia política, pels càrrecs que exerceix, pels llocs on el trobem, per la tradició oral i per la tradició historiogràfica catalana dels segles XV, XVI, XVII, XVIII i XIX. Però ara el podem finalment també identificar per l'edat i per la seva data de naixement. Hi ha hagut, per descomptat, intents continuats perquè aquesta identificació no fos mai possible. Abans, fins i tot, els esforços s'havien destinat a no proclamar en públic que En Colom era català. I el més dolorós és que això s'ha fet des de Catalunya, per investigadors catalans i des d'un centre destinat a difondre —en teoria— la catalanitat d'En Colom. Mentre jo anava identificant un i altre cop el Descobridor amb En Joan Colom, ells treien tota mena d'argúcies per negar-ho. Primer exposaven que no era del tot cert que fos català. Que podia ser gascó i, fins i tot, genovès, com ara recentment s'ha tornat a postular. I m'educaven dient-me de bones maneres que no calia ser radical. Però a mesura que, a través de les meves publicacions, llibres, conferències, entrevistes, documentals, i a través de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, on havia pertangut fa anys, i de l'Institut Nova Història, on avui pertanyo, la societat catalana s'ha convençut que En Colom només podia ser català, ara s'han tret de la màniga que no ho podia ser o bé perquè era massa vell o bé perquè era mort. I, desconeixedors del dret català medieval, s'han acabat inventant una mort fictícia per continuar-ho sostenint al preu que sigui, i a despit, encara, dels múltiples documents en què apareix viu de la manera més natural. Som davant d'un debat historiogràfic? O som davant d'una nova jugada bruta, perquè la veritat no es conegui, a canvi que ells puguin persistir en la meva desqualificació personal i professional? Com que es tracta d'això darrer, vull aprofitar per denunciar també aquí que, al nostre país, avui per avui, es continua falsejant la informació i menystenint i obliterant la documentació a fi que no es pugui saber que En Joan Colom i Bertran era en realitat En Cristòfor Colom. Aquest llibre tracta justament d'això. D'aquesta polèmica, d'aquest debat, d'aquestes desqualificacions infonamentades. Aquest llibre parla de dalt a baix de la manipulació i de la censura d'Estat. De com s'ha esborrat la nostra història premeditadament i insidiosa. De com s'ha esborrat la catalanitat d'En Colom. I ara, però, parla també de com restaurar-ne un bocí. De com recuperar-ne un home. De com dotar-lo de la seva personalitat real. Però, a més a més, i fonamentalment, aquest llibre vol vindicar-se com la proposta més versemblant per poder identificar d'una vegada per totes el Colom descobridor amb En Joan Colom i Bertran, ciutadà de Barcelona. Potser així el tentacle multisecular de la censura començarà a desaparèixer definitivament. Si l'arrenquem també de la nostra ment. Ara bé: perquè això passi, alguna cosa s'ha de moure en la nostra societat. Hem de començar a comprendre que la història no és només un llibre o una assignatura, sinó un endoll imprescindible del nostre psiquisme i de la nostra espiritualitat. Un microscopi de l'ànima, un mirall del món, una brúixola del futur. Una porta oberta a la consciència. Si no ens la prenem seriosament, continuarem, com a poble, repetint els mateixos errors. Avui, demà i sempre. I avançarem, com sembla que avancem, cap a un futur en llibertat, amb els mateixos dogmes i la mateixa arrogància amb què els inquisidors cremaven llibres i persones. Amb la mateixa arrogància, però també amb la mateixa inconsciència. I ens convertirem en còmplices —tan directes com vulgueu, però en còmplices al cap i a la fi— si no ens posicionem i no comencem a capgirar aquesta gran presa de pèl col·lectiva, aquest alienament transgeneracional i infinit, majorment ara que s'ha descobert i ha deixat de ser un misteri que per fer una truita s'han de trencar els ous. Aquest llibre també és una nova oportunitat per capgirar la nostra actitud envers nosaltres mateixos. Per fer-nos una mica més dignes i una mica més lliures. Però, sobretot, una mica més informats. O molt més informats. Perquè, al capdavall, la informació ho és tot. Ens en nodrim àvidament com la més preuada de les menges etèries que ens nodreixen l'esperit. Ens en nodrim o ens en servim. O esdevenim —com assenyalava el gran Espriu— els seus més humils servidors, sota els peus de tots. Jo ja n'he fet la tria. Aquí en teniu el resultat.
Jordi Bilbeny
El Barracar, Arenys de Munt, 19 de febrer del 2017
Autor: Jordi Bilbeny
versió per imprimir
Francesc: de Cristóbal Colón se conservan abundantes manuscritos autógrafos, tanto en el Archivo General de Indias como en el Palacio de Liria, así como la carta que mandó al Banco de San Jorge (conservada en Génova). Lo que hay en el AGI está casi todo digitalizado, si bien la calidad de las imágenes no es siempre fantástica por ser digitalizaciones a partir de microfilm en varios casos. Si te interesa, la signatura del material cololmbino, procedente de los duques de Veragua, es AGI, PATRONATO, 295.
En el caso del Palacio de Liria, allí se conservan varias docenas de manuscritos autógrafos de Colón, incluyendo el dibujo cartográfico de la costa norte de la isla Española.
Es mucho más sencillo. Si tú recibes ahora mismo una carta en latín y otra en italiano, ¿cuál crees que te resultará más comprensible? La proximidad de las lenguas romances entre sí es infinitamente mayor que la que tiene cualquiera de ellas con el latín, con una flexión nominal que hoy nos resulta dificultosa para cualquier hablante. E insisto en que en época de Colón el latín no se hablaba espontáneamente en ningún sitio: era ya una lengua muerta, con todo lo que eso implica.
Pero es que tenemos un paralelo delante de las narices. Imaginad que dentro de cuatro siglos esta conversación cae en manos de alguien. Catalán y castellano a la vez. Se interpela en catalán, se contesta en castellano y vuelta al catalán. ¿Es esto tan insólito?
A tenor del que ens ha arribat, la pregunta clau és: són originals -puny i lletra de l'autor- els escrits? Tenim les lleis de censura, la necessitat de desubicar de totes totes el personatge, de desfigurar-lo, d'anul·lar-ne la gran influència que ell, els seus i la seva pàtria exercirien a Amèrica. Un autèntic perill pels interessos de la dinastia a Am
Antón, Francesc tiene razón al decir que lo más lógico habría sido escribir en latín. El toscano lo descarto porque no creo que lo conociese, con lo que nos quedan el latín y el castellano. Colón debería haberse dirigido en latín al Banco de San Jorge, pero lo hace en castellano. La lógica posible es que no usase el latín por no tratarse de un documento oficial, sino una carta particular, pero es una lógica un poco frágil. ¿Por qué escribe en castellano? A saber. Lo mismo se sentía más cómodo escribiendo en castellano que en latín o puede ser por la informalidad del documento. Pero insisto, no tengo nada claro el por qué decide usar el castellano por encima del latín.
Es que no me creo que no hayas conocido a ningún catalán mayor que fuese incapaz de escribir correctamente en su lengua materna, y sí en castellano. Ahí tienes el ejemplo de La Vanguardia.
Francesc, es que la 'lógica elemental' de 2017 no tiene por qué coincidir con la 'lógica elemental' del siglo XV. Entre el latín y el castellano, únicas lenguas que sabía escribir, también es de 'lógica elemental' que escogiese hacerlo en la lengua viva, no en la muerta. Porque en el siglo XV el latín no era lengua materna de nadie, y Colón hablaría a diario en castellano, por mucho acento que tuviese.
Que el ligur no s'escrivia se n'hauria de parlar. Però a tu et sembla que la substitució del ligur oral ha de ser a Gènova el castellà? De debò que et creus això???? De debò???? La lògica més elemental diu que hauria de fer servir el toscà o el llatí!!! Però no, els documents són en castellà!! No té sentit! I ho saps prou bé!. Au, home! És tan difícil d'acceptar quelcom de tan evident?
A ver, Francesc, si acabas de entender esto de una vez: el ligur, como la inmensa mayoría de las lenguas que en el mundo han sino, NO SE ESCRIBÍA, más allá de alguna transcripción anecdótica, era una lengua de vida EXCLUSIVAMENTE ORAL. NADIE escribía en ligur, ni a sus familiares ni a sus clientes ni a sus proveedores ni a nadie. Y esto ocurre -ocurría- en TODA LA ROMANIA, donde sólo unas pocas lenguas alcanzaron la escritura, y algunas de ellas únicamente durante periodos limitados de tiempo. Te pondré otro ejemplo bien cercano: aunque tenemos constancia escrita del vasco al menos desde las glosas emilianenses, no consta que ningún euskaldún lo usase para su correspondencia personal. El que era vascohablante monolingüe también era, en el 100x100 de los casos, analfabeto. Y el que aprendía a escribir lo hacía en el romance en uso: el castellano en esta vertiente y el francés en la norte. ¿Es tan difícil de aceptar algo tan evidente?
Bona nit, Arturo:
"Prince y princely captaine”: Prince és "princep”: nom i tractament donat a un sobirà en sentit general, persona que té al seu càrrec el govern d'un principat, membre d'una casa sobirana (imperial, reial, principesca, gran ducal o ducal), títol referit en exclusiva al primogènit i hereu del rei o del cap de la casa reial, persona que posseeix el títol nobiliari de príncep (Diccionari GEC p.1257). El cas és que és un gran senyor, de l'alta noblesa o bé de la reialesa. I no pas fill d'un "hidalgo pobre” anomenat Martín Cortés de Monroy, com diu en José Luís Martínez ("Hernán Cortés” 1990 p. 107-108).
Que en aquest llibre d'en Gómara traduït en anglès no apareix més això de príncep? Pot ser. Ara bé, seguint en Jorge Gurria, has de pensar el següent: La primera història general de les Índies d'en Francisco López de Gómara surt a Saragossa 1552. Encara no havia passat un any que l'obra fou prohibida "porque no conviene que se lea” segons la cèdula de prohibició del 17 de novembre del 1553, signada pel príncep Felip (el futur Felip II). No només se'n prohibí la reimpressió, sinó que s'ordenà la recollida dels exemplars que es trobaven en poder dels llibreters, i d'aquells que ja havien estat venuts. Però l'obra va tenir diferents reimpressions, per bé que l'obra ja estava retocada: en 1553 i 1554. En Gurria afegeix que en Gómara i la seva obra van ser perseguits més enllà de la mort d'aquest (esdevinguda el 1566), ja que el 26 de setembre de 1572 es donaren instruccions a fi de recollir els papers de Gómara, que obraven en poder dels seus hereus (Mayolas opus cit. P.123-124). La traducció anglesa segueix l'edició retocada, llevat, potser, del pròleg.
Papers d'en Salazar: sí, exactament, crec també que cal agafar-los en pinces, com tu dius. Sí, aquestes són notes manuscrites, no editades i, pel que es veu, no contrastades. No entenc com algú les aportar com a prova d'alguna cosa. Rodríguez de las Varillas. Pensa que usar impunement les armes d'altri estava castigat severament. I encara més si es tractava de la família reial. Algú ha establert amb documents de tota mena la geneologia ascendent dels Rodriguez de las Varillas fins a en Ferran Cortès? Però és que la cosa és molt estranya: els Rodríguez de las Varillas tenen, segons que dius, les quatre barres i un descendent d'ells, en Cortès, segons la història oficial, no. O sí? Si algun noble ha entroncat amb la família reial i té, consegüentment, les quatres barres, aquestes han d'anar apareixent en les successives generacions pel fet de ser les armes principals. I en Ferran Cortès, segons aquesta versió, no les té. Això és molt estrany. D'altra banda aquests Vela de Aragón, ¿quan van emparentar amb la família reial dels Comtes de Barcelona/Reis d'Aragó? En quines circumstàncies? Qui ho escriu? Com es pot comprovar? Sí és abans del 1140, havien d'emparentar amb els Comtes de Barcelona, que són els qui tenen en propietat les barres. Si és posterior; de l'època d'Alfons el Cast cap endavant -el primer comte-rei que escampa el seu senyal per Aragó-, quan es va produir? Jo no sé veure la semblança entre l'escut d'en Cortès i l'escut dels Varillas. I és que a veure, això de "varillas” sona a impostat: "varillas”, "varas”, "barres”. És a dir que sembla que hi ha un escut que dóna nom a una família i no pas al revés, que és el normal i el que toca. Per mi tot aquest galimaties té un sentit: en Cortès conquereix Mèxic amb el seu escut quarterat on hi ha les quatre barres. A més, pren possessió del territori a nom del seu rei. El rei de la Nació Catalana i, per tant, apareixen per tot arreu de Mèxic els dos emblemes: l'un el quatribarrat net i pelat. I l'altre, les quatrebarres enmig de l'escut quarterat d'en Cortès. Què fa la censura? S'inventa això de las Varillas, un escut amb les barres que prové molt allunyadament d'Aragó i només d'Aragó. Però la censura malda perquè sota cap concepte es vegi que el nostre home i el seu escut hagi de provenir d'un familiar directe de la casa reial catalana. A continuació s'allunya la biografia i el parentiu d'en Cortès de la casa reial catalana i de Catalunya. La clau de l'engany ve doncs, de la desvirtuació del significat de les barres catalanes que trobem a Mèxic. Com que s'hi troben d'una manera indubitable i indiquen catalanitat, cal reconduir-ne l'explicació allunyant qui les tenia com insígnia de la Nació Catalana i de Catalunya. Semblances entre Hernan Cortés i Alfons-Felip d'Aragó Gurrea-Torrelles. Segueixo ara el que diu en Pep Mayolas (opus cit, pàg. 130). Tant l'Alfons Felip com l'Hernan Cortés viuran 63 anys, tots dos tindran un hereu anomenat Martí, a tots dos se'ls mor el pare el 1528, tots dos fan testament el 12 d'octubre de 1547, tots dos celebren la victòria sobre els francesos a Perpinyà el 1542 amb un sopar amb els ducs de Nàjera i Cardona, que són tots dos cunyats d'Alfons Felip.
T'adjunto aquest enllaç sobre la dona d'en Cortès que ve al cas:
https://www.inh.cat/articles/Les-quatre-barres-al-mausoleu-de-l-esposa-de-Ferran-Cortes
Colom. Exacte, li donen aquests títols en funció dels serveis que va a fer. Ara bé, t'oblides d'una cosa Aquests títols eren una cosa a la qual tenia dret a accedir-hi. En Colom era natural del país de la font d'aquests drets: la Corona Catalanoaragonesa. I pertanyia a l'estament social necessari per accedir-hi. Per tant, no eren tan desmesurats. Eren títols normals, de consuetud a la Nació Catalana El que reflectia una gran ambició a partir del que sabia que trobaria i una gran confiança en ell mateix i un desafiament als rei és el fet que volgués aplegar per a si el tres títols màxims: Virrei, Governador General i Almirall General. I encara més: que fos a perpetuïtat. La qüestió és que en Ferran hi va accedir! Per què? Perquè no tenia més remei. Si no l'expedició i la conquesta passava a uns altres reis: els de Portugal, els anglesos o els francesos. I sí, en Ferran, acceptant-ho sabotejaria les pretensions de Portugal. I això vol dir que aquestes terres no podia heredar-les el fill d'en Colom nascut a Portugal: en Ferran Colom. L'hereu havia de ser i només va ser el primogènit d'en Cristòfor Colom: en Jaume Colom. Aquesta devia ser una de les condicions sine qua non en Ferran va imposar. No, ser estranger sinó ser súbdit natural és clau, perquè els càrrecs adduïts només es donaven a nadius d'alta nobles o de la família reial. No entenc com això no ho vols veure. A més, si no fos important, com és que tots els responsables de l'expedició primera i les altres no eren estrangers, sinó gent de la Nació Catalana i "castellans” (una castellanitat que tot apunta que és fruit dels retocs censors)?. Ser súbdit nacional és CLAU. No és que es posi a servei dels reis, sinó del SEUS reis, tal com ell mateix declara i altres funcionaris d'en Ferran li reconeixen. Tot això és MOLT IMPORTANT. És bàsic, però, amb tots els respectes, te n'escapoleixes d'acceptar-ho. Per què? La lleialtat, en el món feudal és, sobretot, no pas cap als senyors, sinó cap als SEUS senyors, els senyors d'unes nacions. Referència a la carta en català d'en Colom a l'escrivà de relació Lluís de Santàngel (de la cancelleria del rei Ferran!). Es tracta d'una nota d'en Ferran Colom –o una còpia- que es troba a la Biblioteca Colombina actualment a Sevilla. La referència, per exemple, la pots trobar aquí http://ca.wikipedia.org/wiki/Carta_de_la_Primera_Navegació#/media/File:Encatalan.jpg
Llengua de les darreres voluntats d'en Colom i carta a la banca d San Giorgio. Exacte, si no sabia el lígur escrit o el toscà, cosa del tot inversemblant –però del tot- atesa la seva formació cultural, per què no les trobem en llatí? El llatí hauria estat la llengua més adequada. Però això tampoc acabaria, a parer meu, de ser versemblant perquè alguns dels beneficiaris eren gent humil. Però sobretot el problema que tenim plantejat és que aquests documents ens hagin arribat en castellà. Per què? Per la censura. Una censura maldestra. Salutacions.
Buenas tardes, Francesc:
Prince y princely captaine no son lo mismo. Prince puede estar usado como alta alabanza o como descripción de su estatus de gran feudatario. El marquesado del Valle de Oaxaca era un señorío grandísimo, si no recuerdo mal, Hernán Cortés tenía 20.000 vasallos en ese señorío. En cuanto a capitán principesco, pues Hernán Cortés no dejaba de ser capitán, y el estatus de sus posesiones eran casi un principado. Es una explicación bastante sencilla a la traducción y prólogo de T.N. En el resto del texto no se alude de ninguna manera a su pertenencia a la realeza ni nada parecido, y no es que el traductor no hubiese podido hacerlo si no hubiese querido. Las traducciones en aquel entonces eran cosa bastante liberal y muchos traductores interpolaban cosas de su propia cosecha, modificaban el texto, añadían comentarios. Por ejemplo, la traducción que hace del Lazarillo de Tormes el abad de Charnes en 1598 está demencialmente interpolada, hasta el punto de continuar como le da la gana: después de estar en Toledo, Lázaro se encamina a Valencia a intentar hacer fortuna. Luego se decide a ir a las Indias, y de camino a Cádiz se encuentra con el escudero. Parten ambos a las Indias, pero tras varias peripecias vuelve Lázaro a España y se hace ermitaño en la ermita de San Lázaro de Toledo. Y esto sin contar las interpolaciones en el propio texto. Perdón por salirme por la tangente.
Sobre los papeles de Salazar y Castro, hay que cogerlos con pinzas. Lo que he puesto no son más que apuntes, por más que Salazar sacase sus datos de crónicas y memoriales de casas nobles. A veces pone escudos, otras veces no, a veces las notas son más detalladas, etc. En la forma impresa de sus obras sí que se pueden encontrar referencias en las notas a pie de página, pero siempre hay que ir con cuidado. La genealogía en aquella época podía ser cosa ardua y discutible. Y no digamos ya las intenciones de los nobles de engrandecer su linaje colando de rondón a alguna realeza, cuanto más lejana en el tiempo mejor pues eso difícilmente te lo podrán cuestionar. Si los Rodríguez de las Varillas usaban las armas de Aragón (aunque diferenciadas con la bordura cargada de cruces) es porque decían descender de Vela de Aragón, pero a ver quién les ponía en duda una afirmación así en aquella época. El escudo que se ve en el caso de Cortés es el de los Varillas, como se puede apreciar en otras partes de Extremadura y Salamanca, donde eran una familia notable. ¿Cuál es el entronque exacto entre los Monroy y los Varillas? Tres o cuatro generaciones antes de Cortés.
Sí, a Colón le dan esos títulos en función de los servicios que va a hacer. Sí, son títulos desmesurados, pero también es verdad que les estaba prometiendo a los reyes unas riquezas prodigiosas y el sabotear de una vez y para siempre la política marítima de Portugal. Lo de ser extranjero no es de particular importancia porque se estaba poniendo al servicio de los reyes, que es lo que importa. Que hubiera marinos o soldados extranjeros no era nada raro, no había un concepto claro de lealtad nacional, estamos hablando de un mundo feudal donde la lealtad es hacia los señores, no hacia las naciones.
¿Me puedes pasar la referencia del texto que dice que la traducción se hace a partir de un original catalán? Siento sincera curiosidad por ese texto, a ver qué es lo que hay.
En cuanto a lo de no escribir en su lengua materna a su propia patria, tiene una explicación que ya apuntó Antón por aquí. Colón no sabía escribir el ligur, pues no era lengua de escritura. Claro, que por otra parte podría haber escrito en latín al Banco de San Jorge, que habría sido más lógico siendo el latín la lengua administrativa de Génova, y es conocido que Colón sabía bien el latín. Se podría aducir que no usa el latín porque no es un documento oficial lo que está enviando, sino una carta particular, pero aun así el latín habría sido más adecuado.
Arturo,
Si, ja ho he vist, gràcies. I, efectivament, són apunts geneològics. No hi ha gairebé escuts ni tampoc documents originals –o propers als originals- que avalin les geneologies adduïdes. No hi sé veure documentació que avali els arbres geneològics d'en Salazar i Castro: pràcticament cap escut, cap escriptura, cap memorial, cap partida de bateig, de naixement, cap testament, cap escrit de darreres voluntats, cap plet... Com podem comprovar les asseveracions d'en Salazar? D'en Joan Cristòfor Colom i Bertran, per exemple. sí que n'hi ha, de documentació Els arbres de família d'en Salazar són, com dèiem, apunts. No ho sé, és com si ens haguéssim de creure per fe el que diu aquest senyor, d'altra banda, cronista oficial d'Índies amb Carles II d'Àustria i del primer borbó Felip V de Castella, tal com ens informa la vikipèdia. Mmmmm...
Home, "prince”-príncep i "princely captaine”- capità principesc és el mateix, no?. Només "Alta lloança” en això de príncep? Sense més ni més? Cap títol honorari? Bufff... D'altra banda, això que un Rodríguez de las Varillas dugui en el seu escut les quatre barres és com a mínim sospitós. Coma mínim. Per què les quatre barres era l'emblema distintiu de la casa reial catalana. I no hi Ha cap Rodríguez de las Varillas a la família troncal, la que ostenta per dret les quatre barres. O bé tot plegat és fals o bé rere aquest nom s'hi amaga una personalitat que, efectivament, pertanyia al casal dels comtes de Barcelona-Reis d'Aragó, com ara un Alfons d'Aragó-Gurrea Torrelles, comte de Ribagorça, amb casa a Saragossa, a Barcelona, terres al País Valencià i senyor de Cortes. Per cert, una cosa. Vaig ser fort enganat quan vaig dir que en Martí Cortès de Monroy no pertanyia a la casa reial catalana. És clar, si el pare Martí va tenir un escut com el que vaig mostrar, òbviament el fill també el tindria. I aleshores, es clar, l'escut d'en Cortès no és el de la casa reial. Això és el que vol la censura. Hi vaig caure de quatre grapes!Tornem a l'escut de l'anomenat Martí Cortès. Pel que vaig veure en les pàgines de geneologia només el té aquest home. El seu avi no té escut. I el fill, en Ferran Cortès? Sí que en té. Ara, l'escut d'en Ferran Cortès, amb les barres al mig o sense, és tan diferent del del suposat Martí Cortès com una sardana a un xotis madrileny. És tot un altre! I això en heràldica és impossible. L'escut del fill s'ha de semblar al del pare.
Però és que no pot ser: ¿a un llaner i comerciant estranger se li atorguen els títols més importants de la Nació Catalana fins a la fi dels temps? Una persona que es diu senyor natural dels reis i estranger a Castella, que en gairebé totes les cartes de descoberta se l'anomena Colom, que aquesta carta de descoberta vagi adreçada a un funcionari d'en Ferran --que hi hagi testimoni d'aquesta carta en català al registre de la Biblioteca Colombina d'en Ferran Colom-- i no a Isabel i, per tant, de la Nació Catalana i no de la Castellana. Que en Gómara també l'anomeni Colom, que la carta de descoberta digui que ha estat traduïda del català a l'alemany, que un altre document alemany digui que es "von Spanien”.... Sempre repeteixo el mateix i em faig pesat, però és així. No. No pot ser. No, no és la història qui el fa genovès. En tot cas qui ho fa és una gent relacionada d'alguna manera amb la història i amb uns interessos determinats. I no vols tenir en compte el fenomen de la censura, que ho tergiversa tot. Que en Ferran no podia saber sobre en Colom, dius, sinó allò que aquest li expliqués? En Ferran –i en Cèsar Borja-, el model de polític d'en Maquiavel! L'astut, l'ambiciós, el de la raó d'estat per damunt de tot, el qui munta la Inquisició -aquest aparell policíac de terror-, el primer monarca d'Europa a organitzar una censura d'estat que afecta els llibres impresos, el que aconsegueix recuperar per al tronc principal de la casa reial catalana el Regne de Nàpols, el que sap recuperar el Rosselló. Bufff... Que no era factible realitzar comprovacions sobre si el que afirmava era veritat? El gran cosmògraf Ferrer de Blanes es posa sota la seva gran autoritat en els afers del mar. Bé que el devia conèixer bé, no? I en Fonseca i l'Ovando i el pare Boïl, i en Bertran Margarit? I exactament, sí, Ferran –i dic només Ferran, perquè els càrrecs institucionals només es trobaven en la seva monarquia i només es donaven a naturals dels seus regnes i, per tant en Colom havia de ser català-, i no pas Isabel, és qui negocia amb ell els càrrecs mes importants que hi ha a l'organigrama polític de la Corona Catalanoaragonesa. I, exactament, per això que dius tu tan bé, el rei s'avé als privilegis: per la contrapartida. Si en Colom reïx, el rei disposarà d'una quantitat de riqueses obscena i haurà sabotejat per sempre Portugal. Molt ben dit, Per això accedeix el rei Ferran a finançar l'expedició i atorgar a en Colom els càrrecs fins a la fi dels temps. Però en adonar-se el rei que el que hi havia dellà la màr oceana era una quantitat també obscena de terres sense senyor conegut i que en elles s'hi instal•la una dinastia que rebrà de TOTES les terres un 10% del rendiment per sempre fins a la fi dels temps, aleshores al rei i als seus els entra un estat de pànic i endega la reforma jurídica dels virregnats, traient-los competències Sí, ell i el seu fill i el seu nét seran virreis. Ara bé,com diu en Bilbeny, "hi ha el descobriment del Nou Món i, tot seguit, la creació d'un virregnat transoceànic hereditari, Immediatament tenim la reforma virregnal duta a terme pel rei Ferran (i només el rei Ferran, dic jo) i la destitució d'En Colom del càrrec de virrei” (Totes les preguntes sobre en Cristòfor Colom, pàg. 118). I aquí comencen també el plets colombins
L'entusiasme de la gent no té res d'estrany. Al contrari, és la cosa més natural del món si tenim en compte la gesta que l'Almirall va fer. Això demostra que no va ser cap fracàs, la gesta. I també que, per aquest èxit, és la cosa més normal del món la sol.licitud amb què els reis tracten en Colom, uns tractes excepcionals i extraordinaris: dignes d'algú, noble i molt encimbellat i altament respectat. Vaja, que els Reis no van considerar de cap manera l'expedició com un semifracàs. Al contrari, un èxit, immens esclatant, com per a morir d'èxit. I és precisament per a no morir d'èxit que s'organitza la reforma virregnal i s'enceten els plets. Els noms del testament. Tornem-hi. Una memòria estupenda per als noms i cognoms però no amb la seva llengua materna i la dels destinataris.... amb tot un canciller de Gènova! No pot ser. Salutacions.
Francesc:
Sobre la genealogía de los Monroy, los Cortés, y los Rodríguez de las Varillas puedes consultar a través de internet varios apuntes genealógicos hechos por Luis de Salazar y Castro a partir de escrituras, memoriales, crónicas, etc. Lo tienes en bibliotecadigital.rah.es . Ahí pones en el buscador "tabla genealógica de la familia Monroy" o "tabla genealógica de la familia Rodríguez de las Varillas" y puedes ver los entronques.
El libro que dices sólo llama a Cortés "prince" en la portada, en el prólogo lo llaman "princely captaine", y luego lo llama "captaine" a secas en distintos momentos. En resumidas cuentas, que se trata de una alta alabanza por los altos méritos de Cortés.
En el caso de los Silva, los Prado, y los Tenorio, las tres casas tienen como escudo un león coronado, pero los tres son distintos. Los Tenorios lo tienen de gules, cargado por una cinta jaquelada de azur y plata; los Prado lo traen de sable; los Silva, si no me falla la memoria, lo traen de sinople. En el caso de las tres dinastías dicen descender de reyes de León, lo bastante distantes como para que sea difícil de comprobar (siglos XI o XII normalmente).
La historia hace genovés e hijo de comerciante a Colón porque es lo que más coincide con los documentos y testimonios. Fernando no podía saber sobre Colón más que lo que Colón le contase y tenía que tomar su palabra al peso, no era factible realizar comprobaciones sobre si lo que afirmaba era verdad. Y sí, Isabel y Fernando negocian con él los cargos más importantes que hay, pero piensa en la contrapartida: si el marino ese tiene éxito, dispondrán de una cantidad de riquezas obscena y habrán saboteado para siempre a Portugal. De acuerdo que la familia de ese hombre serán virreyes, pero en último término responden ante los reyes y pueden ser desposeídos de su rango. Si Colón en algún momento les dijo a los reyes que era genovés, no tenían por qué no creerle. Que fuera extranjero daba lo mismo, estaba al servicio de los reyes. No era inaudito que hubiera gente que pasase de unas tierras a otras y obtuviese beneficios y cargos: piensa en Du Guesclin, por ejemplo, o en la familia Válor.
¿Qué tiene de raro el entusiasmo del pueblo? Colón estaba mostrándoles cosas que no habían visto en su vida, como papagayos, loros y cosas por el estilo. También llevaba algunas piezas de oro martillado. Todo eso provocaría admiración y aplaudirían a Colón. Una cosa es la opinión que tuviera el pueblo y otra la que fuesen a tener los reyes, a los que se les había prometido una tierra con montañas de piedras preciosas y especiería.
Los nombres del testamento los he puesto en grafía italiana moderna, pero en el testamento figuran como Luis Centurión Escoto, Jácome del Puerto, Benito del Puerto, Paulo de Negro, Nicolao Espíndola de Locoli de Ronco, y Antonio Vazo. Puede que el notario al que dicta Colón sus voluntades escribiese las cosas como le sonasen (hay incontables iteraciones de transcripciones de nombres que quedan no del todo bien en aquella época, como el conde de Laxao, que sería el conde de La Chaulx).
Arturo, he trobat aquesta pàgina sobre geneologies i vet aquí el que hi surt dels Monroy: només hi ha l'escut d'en Martín Cortés de Monroy i és aquest. www.geni.com/people/NN-Monroy/6000000052945317822. Les armes del seu llinatge, doncs, no són les quatre barres de la casa reial catalana. Veig que els Rodríguez de las Varillas tenen, sí, les quatre barres de la família reial catalana: http://www.genealogiafamiliar.net/showalbum.php?albumID=4
Dius "que en Cortès té les seves armes pels Rodríguez de las Varillas”, Em pots aclarir, si us plau, la geneologia i escuts ascendents que parteixen dels Rodríguez de las Varillas i arriba als Monroy i, posteriorment a Hernán Cortés? O, en tot cas, pots donar-me un enllaç o enllaços o bibliografia que ho expliqui? Des d'un altre ordre de coses, com explicar que la traducció de l'obra d'en López de Gómara a l'angles (1511-1564) s'intituli The pleasant historie of the conquest of the West India now called New Spayne: atchieved by the worthy PRINCE Hernando Cortes, marques of the valley of Huaxacac, most delectable to reade translated out the Spanish Tongue by TN anno 1578. London: Henry Bynemann {1578]. (referència exteta del llibre d'en Pep Mayolas "Fins que en Colom begui a Galet” (2012; pagines126-127 qui al seu torn es fa ressò de la notícia recollida per en Jordi Bilbeny). És a dir, que en Cortès era un... PRÍNCEP! I que és per això que ostenta les quatre barres. Altrament, quina credibilitat et sembla a tu que podem donar a les afirmacions dels Silva, els Prado o els Tenorio quan "diuen” que davallen dels reis de Lleó? Hi ha arbres geneològics que ho provin? Si aquests llinatges vénen dels reis de Lleó, suposo que això ha de quedar reflectit en llurs escuts, encara que sigui en forma de brisura, perquè són, per rang, les armes principals. Llurs escuts ho reflecteixen? Aprofundint en aquesta idea, no trobes estrany que les seves armes es distingeixin de les reials pròpiament dites? Vaja, que no les incorporin? Com pot ser que siguin nobles que provenen d'una família reial i no n'incorporin les armes als seus escuts?! Mau. I encara una altra pregunta Passa així, també amb en Cortès? És raonable?
A tu et sembla versemblant, raonat i enraonat que en Ferran i la seva cancelleria negociïn amb una persona els càrrecs més importants de l'Estat fins a la fi dels temps amb una persona que no diu en cap moment la seva edat i que tampoc reveli d'on és? No, no és enraonat ni versemblant. I, amb tots els respectes, saps molt bé que no és una cosa racional i acostada a la veritat. A més a més, si ell no diu ni l'edat ni d'on és ¿per què la història oficial el fa, al començament llaner o comerciant genovès? Això no va ni amb rodes. I ho torno a repetir: em sembla que ho saps bé.
Estret de Gibraltar. La teva explicació és una mica enrevessada, però, al final acabés dient "només ho he deixat enrere, he passat a la seva alçada”. Es clar, el deixen enrere i passen (endavant no?) a la seva alçada, venint d'occident, del Mediterrani i no pas de Palos.
El mapa d'en Piri Reis hi trobo, en efecte, una dissonància quant a la qüestió de la genovesitat. De tota manera si no entenem "genovès” en el sentit d'”estranger” fa de mal encaixar el fet que el mapa hi expliciti la genovesitat de Gènova d'en Colom amb el fet que els reis no saben per la boca d'en Colom ni quina edat té aquest ni la seva procedència. En altres mots :l'altra part contractant no en té ni idea, segons dius, d'això: ¡ I és la part contractant que negocia, ho repeteixo, amb en Colom els càrrecs més importants de l'estat català fins a la fi dels temps!. Això, el màxim responsable, és a dir el Rei, no ho sap. Però en Piri Reis, segons consta en el seu mapa. Sí que ho sap. El 1492 ni en Joan de Coloma ni el rei ho saben, mentre que el 1511 en Piri Reis sí! Això tampoc rutlla. No rutlla de cap manera. Quan em faig aquestes reflexions no vull escapolir-me de l'important repte que planteja aquesta declaració explícita de genovesitat en un mapa de procedència turca, tan allunyat, si més no a primer cop d'ull, de l'ambient cultural, lingüístic i religiós de l''Europa cristiana Potser aquest " Colombo genovès” del mapa té una altra explicació. Però quina? D'altra banda, aquesta carta de navegar recull el testimoni d'un mariner espanyol que havia participat en tres dels quatre primers viatges colombins. Segons aquest testimoni, l'expedició colombina va travessar l'estret de Ceuta i, després, va recórrer quatre mil milles. De quin port va partir? Segur que, si seguim la referència del mapa d'en Reis, no pas de Palos.
Segona expedició: s'organitza a Barcelona. A tenor d'això, estàs segur que aquesta expedició es prepara, com afirmes, sense que ningú no hagués tingut notícies del que s'havia esdevingut en la primera? I sense que ningú semblés haver sabut clarament on en Colom i els seus havien arribat? Si hagués estat així, ¿és lògic que els Reis haguessin obsequiat amb una rebuda digna de reis el cap d'una expedició -amb objectius a priori importantíssims- més o menys fracassada? A més a més, com es compagina aquest semifracàs amb l'entusiasme de la gent que s'aglevava pels camins per veure l'almirall i els indis quan en Colom fa camí, durant tres dies, a peu des de "Palos” a Barcelona? En Ferran Colom explica que el seu pare "en el viatge es va haver d'aturar, si bé poc, per la molta admiració dels pobles per on passava, atès que de tots ells i de les seves proximitats la gent corria cap als camins per veure'l a ell i als indis, i les altres coses i novetats que ell duia”? Els escrits, doncs, mostren un ambient de gran alegria per tot arreu, ja sigui entre el poble ja sigui entre la reialesa. I això no lliga gens amb la idea de semifracàs d'en Colom ni amb la ignorància del lloc on havia arribat. Es té entusiasme o admiració apassionada envers algú quan aquest ha fet actes espectaculars i grandiosos. Dius que "preparen els documents perquè la gent de torn obeeixi en Colom i posi a la seva disposició allò que cal”. Qui prepara els documents? Per pura lògica les dues parts interessades: d'una banda, el rei Ferran i la seva cancelleria i, per l'altra, en Colom i els seus, la qual cosa, vol dir que el rei i els seus no havien d'estar gaire lluny d'en Colom i els seus. Si el rei era a Barcelona, en Colom també. O molt a prop. Talment com traspuen els documents. I costa molt de creure que, estant tots dos per Barcelona, hom trameti a Cadis soldats, mariners, monjos de Montserrat, queviures, armes i naus. El que és més versemblant és que tot es va preparar a Barcelona. Dius que gent de confiança de l'almirall va decidir unir-se a la segona expedició. Deixant de banda, que això de "va decidir unir-se” està supeditat al "decidir acceptar” per part dels responsables i els seus respectius funcionaris, fas notar que hi havia a Barcelona gent de confiança de l'almirall. Com els va conèixer si pels documents que ens han arribat, en Colom amb prou feines si va estar-se a Barcelona? Més coses. Veig que tornes a introduir els noms en toscà dels seus suposats compatriotes genovesos quan el Descobridor fa testament. Els noms, perquè a banda d'això la resta dels escrits estan en castellà. Si fos toscà, no entenc perquè escriu els noms en llengua toscana i la resta del testament en castellà. ¿Que potser en Colom només sabia pronunciar en italià els noms i cognoms, mentre que s'havia oblidat de redactar el cos escrit de les darrers voluntats, en toscà i en ligur, un cos escrit on s'hi veu una persona que estant en trànsit de la mort té una ment molt lúcida, Ja ho he dit: memòria molt selectiva! Massa selectiva. Tant, que tot plegat és del tot inversemblant i allunyat de la lògica dels fets. I un darrer apunt. Sí, hi ha en la biografia oficial d'en Colom, trets biogràfics d'una altra persona. Salutacions.
Gibraltar. La navegación antigua tiraba de cabotaje todo lo que podía, por razones tan obvias no no es preciso ni detallarlas. Nada hay de extraño en que fueran descendiendo relativamente pegados a la costa, y tanto el Peñón como el Monte Musa son visibles desde varias millas de distancia.
Edad y senectud. No puedo subir una foto de mi bisabuela a los 38 años, demacrada y desdentada después de doce partos, la mitad malogrados. Sí, durante la mayor parte de la historia un hombre de 50 años ya era un vejestorio por múltiples causas: alimentación deficiente, enfermedades mal curadas, etc.
Dejad de coger el rábano por las hojas. En algún momento se llamó 'genovés' a todo extranjero... pero de más allá de las costas del oriente peninsular, de modo que si acaso sería extensivo para t los italianos en general. Anteriormente, en Castilla, llamaban 'franco' a cualquiera de más allá de Calatayud, incluyendo a aragoneses y catalanes. 'Francos', no genoveses. Así que cuando se habla de los francos que integraron el variopinto mosaico que vino a repoblar la primera extremadura castellana -entre el Duero y el Sistema Central- ahí sí que hay que suponer nutridos grupos de aragoneses y catalanes, pero también gentes venidas de la actual Francia y de otros puntos de Europa en general.
Ni castellanos, ni aragoneses ni catalanes eran tan estúpidos como para no ser conscientes de que compartían un espacio geográfico común, cosa que condiciona bastante la vida como para no ser tenida en cuenta. Y aunque estas denominaciones genéricas sean bastante imprecisas, hoy mismo cuando decimos 'guiri' nadie se imagina a un italiano, un portugués o un griego, sino a rubios del norte. 'Genovés' era un extranjero, pero un extranjero de un origen determinado, no así en general.
Hernán Cortés usaba las armas de su linaje, el de Monroy, que tiene sus armas por los Rodríguez de las Varillas, quienes a su vez las tienen por la Casa de Aragón, pues descienden de ella. No hay más misterio. Tienen una brisura en forma de bordura, porque las armas plenas sólo corresponden al rey o su familia más cercana. Un ejemplo similar pueden ser los Silva, los Prado, o los Tenorio: todos ellos decían descender de los reyes de León, pero sus armas se distinguían de las reales propiamente dichas.
Sobre la edad de Colón: si él no dice en ningún momento su edad, y tampoco revela de dónde es, difícilmente va a poder saber el rey su edad. Lo más que puede hacer es estimarla a ojo de buen cubero, y eso no siempre es fácil. Hay gente que acaba más desgastada que otra.
Lo de pasar el estrecho de Gibraltar no necesariamente quiere decir atravesarlo, también significa pasar a su altura. Te pongo un ejemplo: hago un viaje de Valladolid a Madrid. Alguien me pregunta en un momento dado y yo le digo que acabamos de pasar Arévalo. No he pasado por Arévalo, sólo lo he dejado atrás, he pasado a su altura.
El mapa de Piri Reis es turco, y Piri Reis dice que Colón (a quien denomina Colombo) era genovés. No rasques con lo de denominar genoveses a todos los extranjeros, porque eso es un uso limitado de parte de Castilla, no de Turquía.
La segunda expedición se organiza en Barcelona según tienen los reyes noticias de lo ocurrido en la primera y de que nadie parece saber claramente a dónde han llegado. Preparan los documentos para que la gente de turno obedezca a Colón y pongan a su disposición lo necesario. Hubo gente que ya en Barcelona decidió unirse a la segunda expedición (gente de confianza del almirante), pero la expedición salió de Cádiz, que es el puerto lógico para la ruta de la que se trata.
Ya que dices que Cristóbal Colón no sería el Cristoforo Colombo del documento Assereto, entonces habría un Cristóbal Colón y un Cristoforo Colombo distintos, y ambos habrían tratado con Giacomo dal Porto, Luigi Centurione Scotto y Paolo di Negro. El Cristoforo Colombo del documento Assereto y del protocolo notarial de Savona sería una persona que tuvo negocios y deudas con Centurione Scotto, Porto, y Negro; y el Cristóbal Colón que deja en su testamento que se paguen deudas a Centurione Scotto, Porto, y Negro sería otra persona. Complicado. Dos tipos con el mismo nombre, con deudas con las mismas personas y por las mismas cantidades.
Tema Cortès. La qüestió és perquè les barres catalanes al seu escut les trobem en reproduccions de fora d'Espanya. A més les quatre barres indiquen que l'home pertanyia a la casa reial A dins d'Espanya quan cal reproduir-lo el tenim sense les barres. Per què? Home, que el rei no sàpiga quina edat té la persona amb qui pacta l'exploració i conquesta d'unes noves terres i hi acorda uns càrrecs importantíssims per a en Colom i la seva dinastia fins a la fi dels temps no és gens creïble. Trobo que gens ni mica. No és creïble que una persona de 53 anys s'equivoqui pel que fa a la vellesa d'un altre. Captiu. Que aquest captiu hagués viatjat per mar amb en Colom en tres viatges, alguna cosa de marineria hi devia fer, no? Com tu dius van assolir --el captiu i en Colom-- l'estret de Gibraltar, doncs. Ara bé, des d'on? Des de Palos, per exemple? És a dir, que van recular quan ho tenien tot ja preparat per tirar endavant? No sembla gens versemblant. Si ve del Mediterrani la cosa és molt més lògica. D'acord, potser m'he informat malament en el fet que sigui anomenat català. O hauré de buscar. Bé, de la qüestió de "genovès” amb què en Piri Reis anomena en Colom genovès me n'he d'informar millor. El que en principi queda clar és que hi ha una accepció del terme que significava, a Castella, "estranger”. En Bilbeny ho explica així. A l'interrogatori presentat per en Baltasar Colombo al Consel d'Indies el 1594, diversos testimonis asseveraran la mateixa idea. Dos d'ells declararan "que a Espanya s'anomenen genovesos tots els estrangers”. Pel fiscal, "Antonio Frasca, sicilià, va dir que en tot aquest temps i [per] moltes plàtiques i converses de persones d'aquest regne de Castella ha vist que indiferentment se solen anomenar genovesos als estrangers d'aquest regne, encara que siguin d'altres Nacions. Per això mateix, aquest testimoni "creu i té per cert que al dit almirall Cristòfor l'anomenarien genovès encara que fos d'una altra nació”. Jordi Bilbeny, Brevíssima Relació; pp127-128. I afegeix: " com que en Colom fou tractat sempre com a tal [és a dir, estranger], és perfectament acceptable que aquesta denominació d'estrangeria es concretés posteriorment, per raons polítiques i d'estat, en l'estricte fet de "ser de Gènova”. (opus cit: pàg. 128).
Lloc de sortida de la segona expedició. Bé, tots sabem que en Colom va trobar-se amb els Reis a Barcelona a començaments d'abril del 1493 i que els reis preparen la segona expedició des de Barcelona. Els documents parlen de Cadis com a lloc de sortida. Però tots els documents són signats pels reis a Barcelona! A més, la correspondència entre els Reis i en Colom evidencia que aquest darrer resideix a Barcelona o geogràficament molt proper on es troben els reis, perquè les cartes s'envien, es contesten i es reenvien en uns terminis de temps molt breus. En altres mots, que els dos principals responsables de la preparació de la segona expedició estan a Barcelona... i l'expedició surt de Cadis! Costa molt de creure que s'anessin enviant tan alegrement soldats, mariners, els monjos de Montserrat, cavalls, armes, aliments i naus cap a Cadis. Hi ha algun cronista que el fa sortir de Barcelona. I hi ha fragments molt sospitosos d'haver estat retocats com, per exemple, citacions dels reis, que, estant-se a Barcelona diuen "en ESTOS mares de Andalucia”. De Barcelona estant això és molt incongruent. Salutacions.
Si los Monroy y los Rodríguez de las Varillas eran descendientes de Don Vela de Aragón, ellos era de justicia que usasen las armas aragonesas, pero con alguna distinción como es la bordura cargada de cruces.
Sobre la vejez de Colón. El rey no sabe qué edad tiene Colón, pero le imagina mayor que él mismo porque Colón está hecho una birria debido a los achaques.
En el Piri Reis no dice que fuese un marino catalán, habla de un esclavo español que había sido capturado por Kemal Reis y que había viajado tres veces con Colón. Lo de que era marino se presupone, lo de catalán te lo has sacado de la gorra. Tampoco dice que atravesaran el estrecho de Gibraltar, dice que lo alcanzaron y de ahí fueron hacia el sur. Por cierto, el Piri Reis dice que Colombo era genovés.
http://www.sacred-texts.com/piri/pirikey.htm
La segunda expedición se prepara en Barcelona, inmediatamente tras el recibimiento de los reyes a Colón. Pero ello no quiere decir que se aprestaran los barcos ni se cargaran bastimentos ni nada parecido en Barcelona. Allí se organizó sobre el papel, y Colón y la expedición salieron de Cádiz. Vaya, que en Barcelona le dieron cédulas varias a Colón para que en Cádiz se dispusiese todo a gusto de Colón para preparar la jornada de las Indias.
Bon dia Arturo. T'agraeixo que responguis al que he demanat. Escut Cortès: passa que no expliques les quatre barres del seu escut. Vellesa d'en Colom: la malaltia que pateix és el poagre. Una malaltia que se li ha fet crònica. Comença cap als 35-55 anys.I es manifesta al començament en forma d'atacs puntuals i escadussers a les articulacions I si no es tracta la malaltia, els atacs,conforme van passant els anys, esdevenen més freqüents i sovintejats. I al final, quan s'és vell o molt vell els atacs són gairebé permanents.I és això el que li va passar al nostre home. Però perquè això s'esdevingui així la persona ha de ser molt gran. És a dir, vell. No és que semblés més vell del que era, sinó que realment ho era: recorda el text d'en Joan de Castellar: pues aunque vejez i fatigado, siempre quiso llevar adelante aquel descubrimiento comenzado” o la cèdula de Ferran II del 23 de febrer "...acatant lo sobredit i la vostra ancianitat” En Ferran té 53 anys i parla de la "VOSTRA” ancianitat, la d'en Colom. Com que diu la vostra, ell, amb 53 anys d'edat, no s'inclou a si mateix en l'àmbit de l'ancianitat. Una cosa francament normal. No s'és vell amb 53 anys edat. I, per tant, el Colom postulat pel document Assereto tampoc ha de ser considerat com a vell amb aquesta edat. I tanmateix tenim tres testimonis que parlen d'en Colom com a persona vella. La conclusió és que el Colom del document Assereto no és el descobridor..Escrits en castellà a la casa de San Giorgio i en el seus testaments: és molt estrany i inversemblant que no ho fes en ligur o en toscà, sobretot les seves darreres voluntats Però acceptem-ho en el cas de San Giorgio. Ara bé, per què no ho va fer en llatí, que ell dominava i els receptors també si era la llengua dels actes jurídics? Per què en castellà, si no era la llengua oficial ni coneguda pels seus suposats compatriotes? Home, si el viatge s'organitza a Barcelona i, per tant, des de la Corona Catalano-aragonesa, s'entén que va partir d'aquesta ciutat. O és que hem de pensar que s'organitza a la ciutat comtal i després es recull tot, com la tria de mariners, de capitans, d'aliments, de mariners, de futurs colons, de vaixells, dels religiosos, dels símbols i ho porten tot per terra cap a Cadis, mentre els vaixells hi van buits, per tornar a muntar l'expedició des de Cadis??!! És francament absurd. Cadis és el darrer port de la península on els expedicionaris van fer recalada i on devien proveir-se d'aigua fresca. I d'allí es llencen a l'Atlàntic. Plus Ultra: si és com tu dius, com és que l'Alfonso García Matamoros exposi a De Academia et Doctis viris Hispaniae (1553) que la primera expedició de la Descoberta travessà les columnes d'Hèrcules?, Que "un cop guanyades les columnes d'Hèrcules, pel mar anomenat Oceà Atlàntic i Gran, [En Colom] navegava feliçment pels Antípodes”? Així mateix ho ratifica el mapa d'en Piri Reis, de 1513, en recollir el testimoni d'un mariner català que havia anat en tres dels quatre primers viatges colombins: "Vam arribar a l'Estret de Ceuta i, després, havent transcorregut quatre milles...”? Per tant, el "plus ultra” no és simbòlic com tu dius. Banderes catalanes: no, no estan explicades. Deixant de banda que ja és casualitat que les banderes ornamentals a Amèrica siguin sobretot les catalanes, ja hem ja llegit què diu en Joao Carlos Garcia. Les banderes tenen una explicació. A més a més, pel que fa a les banderes catalanes quarterades amb les castellanes que n'hi ha per tot arreu d'Amèrica en,direm, aleshores, que només són decoratius els seus quarteres catalans? I els quarters castellans no? Si és que no, per què no?. O bé ho són totes les banderes quarterades en conjunt? O bé cap? Jaume Ramon Vila. Bé, se'n podia fer un resum dels escuts més importants. Passa que en Vila va escriure o copiar altres obres i totes van quedar manuscrites: la Genealogia dels comtes de Barcelona, Els Annals de Ripoll i també la Vida del canonge Pere Font. També en va fer copiar d'altres, com és ara l'anònima La fi del Comte d'Urgell, que ell, personalment va prologar. La Crònica de cavallers cathalans de F. Tarafa, els Dialechs d'Antoni Agustí i la Crònica de Jaume I. Totes elles manuscrites. Paraules d'en Vila sobre la descoberta: "Prosseguiren apres estas empresas y conquistas los Reys Catholichs Don Ferrando y Dona Isabel Reys de Hespanya, al temps del descobriment de las Indias i mon nou, que no es poca honrra per esta nostra corona de Arago, i en particular per lo principat de Cathalunya pus en temps del Rey i Senyor natural desta corona de Arago y ab ajuda y industria sua se conquistaren los Regnes de estas Indias Orientals i Occidentals. "Honra en particular de Catalunya” diu. Afegeix que hi ha les escriptures que en la seva època es guardaven en l'Arxiu Racional de Barcelona. Encara més, en Vila afegeix "...Per estas causas i per averiguar algunas Històrias de Espanya, en particular de la Corona de Aragò, he fetas moltas diligencias en envestigar per Arxius, i altres parts ahont sabia que estavan escripturas i memorias antiguas i autenticas; trahentne de ellas copias de Actes,(...) per causa, que entre alguns Autors que tractan dellas, he trobadas moltas varietats, dissimulacions i contradiccions, (per no dir falsedats) en particular en cosas que tocavan à bona memoria de nostra Nacio Catalana, y de nostres Reys y Senyors naturals, deixant de dir de tots estos moltas cosas honrosas, que en rahó de verdadera Historia estavan obligats a dir: trastornant i variantne altres, que de alguns Autors tinch casi per impossible queu hajan fet per ignorancia, sino per sobrada malicia, com entre altres se pot atribuir açò a Esteva de Garivay, que tan apassionat escriu en favor dels Castellans, y Navarros y en contra dels Catalans, com en lo seu Compendi Historial, que de España fa, clarament se mostra y en algunas parts dels llibres d'Armoria, que vaig fent, ho tinc notat i advertit...” Un prova clara i contundent de la censura. Com aquesta altra "Com lo més principal i necessari, que en la Historia se requereix...sia la veritat, del que en ella se tracta: perquè... és la Historia una narració verdadera de cosas succehides en diferents temps; llum de la veritat, testimoni cert dels temps, vida de la memòria i memoria de la vida; i verdader nuncio, i descubridora de la antiquitat: faltant-li la veritat, li falta tot lo ser que ella pot tenir; i no es pot dir historia sino faula i ficcio”.:Sí, seguint en Vila, el descobriment es va fer en temps del rei Ferran, però t'has deixat de dir que l'honor més important el té Catalunya de tota la Corona d'Aragó. El document sobre la Catalunya Nord és una carta del 5 de setembre de 1493, per tant després de la presa de Granada. La lletra està adreçada a Fra Boïl i els Reis hi afirmen que "vós hi treballareu tant” i afegeixen "com veureu per la carta que escrivim a ‘almirall Xristoval Colón e D. Juan de Fonseca. Els detalls d'aquesta restitució, doncs, es troben a la carta que els Reis van trametre a en Colom i a en Fonseca i que preguen a en Boïl que la tingui per seva.. És a dir, que tant en Fonseca, com en Boïl com en Colom estaven molt a l'aguait de les vicissituds sobre aquest retorn. I per què, si en Colom era un estranger genovès? Un fet transcendental d'alta política no es comunica a un estranger i encara menys a un aventurer, com remarca en Caius Perellada. En Colom, en Boïl i en Fonseca n'estaven preocupats perquè era un afer que els tocava de prop, de nacionalment a prop.Salutacions.
Bien me parece, Francesc, que nos preguntes. Yo, por mi parte, intentaré responder a lo que pueda.
El escudo de Hernán Cortés le viene por los Rodríguez de las Varillas, descendientes directos de Don Vela de Aragón. Este escudo lo toman los Monroy (el padre de Hernán Cortés era Martín Cortés Monroy, aunque Monroy era su padre y Cortés su madre) por su unión matrimonial con el linaje de las Varillas, pues era de más rango la casa de las Varillas (Gonzalo Rodríguez de las Varillas fue caballero de la Banda, altísimo honor creado en tiempos de Alfonso XI).
Sobre la vejez de Colón, hay que tener en cuenta que estaba muy achacoso por una vida de muchas fatigas, a lo que hay que añadir la gota. Con esas circunstancias es normal que pareciese mayor de lo que era.
Colón escribe en castellano a la Casa di San Giorgio porque el castellano sí que aprendió a escribirlo, mientras que el ligur no. El ligur no era lengua de escritura, para actos jurídicos se usaba el latín, y para escritos literarios se tendía a usar el toscano, por considerarlo más noble. En resumen, que el ligur nunca aprendió a escribirlo.
El segundo viaje no sale de Barcelona, se organiza en Barcelona, que es donde los reyes reciben a Colón. El viaje zarpa de Cádiz, puerto bien enfilado para dirigirse a Canarias y de ahí a América.
El Plus Ultra es más simbólico que otra cosa. No es que no se navegase más allá de las Columnas de Hercules, pues Galicia está sensiblemente más allá, por poner un ejemplo. Sin embargo, nadie había navegado más allá del mundo conocido hacia el Oeste.
Las "banderas catalanas" ya están más explicadas, son elementos ornamentales como señala Armando Cortesao y como puede ver cualquiera que analice en detalle la iconografía de los mapas portugueses.
Había varios autores que dejaban sus libros sin dar a la imprenta, aunque los tuviesen en condiciones de hacerlos imprimir, incluyendo prólogos con dedicatoria a algún grande, versos de personas que alaban la obra, portada diseñada, etc. El Tractat d'Armoria, por ejemplo, habría sido materialmente imposible hacerlo imprimir. Una obra en varios volúmenes con más de 2.300 dibujos heráldicos habría resultado prohibitiva de hacer imprimir y estúpidamente cara para cualquier comprador. Vila no dice que Colón fuera catalán, dice que el descubrimiento se hizo en tiempos del rey Fernando (correcto) y con su ayuda e industria (todo correcto).
La recuperación de los condados de Rosellón y Cerdaña tiene sentido que preocupase a Colón. Si ya se pueden quitar esa preocupación de encima, pueden dedicar los reyes más esfuerzo a la empresa de Colón. Esto es coherente con lo que sabemos, pues no pudo organizar su primer viaje antes de que Granada hubiese sido conquistada.
No pasa nada por la publicación triplicada de un comentario. Si a algún admin no le importa, se podrían eliminar dos de ellos por garantizar una mayor claridad, y también eliminar uno de los comentarios de Antón que salió por duplicado.
Ui, m'ha sortit repetit tres vegades. Sorry.
Ei, em sembla bé que em respongueu. És el que toca. Però jo us he adreçat també un seguit de preguntes que, per honestedat hauríeu de respondre..Jo us demano que expliqueu d'una manera versemblant i coherent per què en Cortès té la bandera catalana al seu escut o per què en Colom escriu en castellà als connaturals genovesos o els indicis de gran vellesa d'en Colom que apareixen en els textos o el fet que la segona expedició sortís de Barcelona o que els reis tractessin el nostre home a cos de rei -i mai tant ben dit- o perquè li interessa a en Colom la recuperació de la Catalunya Nord, o el fet que en Colom parli "del nostre rei” o dels "meus senyors naturals”, o els 32 paral•lelismes que hi ha entre en Joan Cristòfor Colom i Bertran i el Colón dels textos que ha establert en Bilbeny i que pots trobar en aquest mateix web o perquè l'emperador Carles té com emblema el "plus ultra”, la qual cosa deixa Palos fora de lloc o el perquè de les banderes catalanes a Amèrica o les citacions sobre la censura,i el voler d'en Jaume Ramon Vila que els seus llibres restin manuscrits i el seu escrit sobre el descobriment català d'Amèrica feta per un Colom català en el tractat d'Armoria que ha estudiat la Montse Montesinos. Us demano l'explicació de deu fets i quines conclusions se'n poden treure. Heu de respondre.
Ei, em sembla bé que em respongueu. És el que toca. Però jo us he adreçat també un seguit de preguntes que, per honestedat hauríeu de respondre..Jo us demano que expliqueu d'una manera versemblant i coherent per què en Cortès té la bandera catalana al seu escut o per què en Colom escriu en castellà als connaturals genovesos o els indicis de gran vellesa d'en Colom que apareixen en els textos o el fet que la segona expedició sortís de Barcelona o que els reis tractessin el nostre home a cos de rei -i mai tant ben dit- o perquè li interessa a en Colom la recuperació de la Catalunya Nord, o el fet que en Colom parli "del nostre rei” o dels "meus senyors naturals”, o els 32 paral•lelismes que hi ha entre en Joan Cristòfor Colom i Bertran i el Colón dels textos que ha establert en Bilbeny i que pots trobar en aquest mateix web o perquè l'emperador Carles té com emblema el "plus ultra”, la qual cosa deixa Palos fora de lloc o el perquè de les banderes catalanes a Amèrica o les citacions sobre la censura,i el voler d'en Jaume Ramon Vila que els seus llibres restin manuscrits i el seu escrit sobre el descobriment català d'Amèrica feta per un Colom català en el tractat d'Armoria que ha estudiat la Montse Montesinos. Us demano l'explicació de deu fets i quines conclusions se'n poden treure. Heu de respondre.
Ei, em sembla bé que em respongueu. És el que toca. Però jo us he adreçat també un seguit de preguntes que, per honestedat hauríeu de respondre..Jo us demano que expliqueu d'una manera versemblant i coherent per què en Cortès té la bandera catalana al seu escut o per què en Colom escriu en castellà als connaturals genovesos o els indicis de gran vellesa d'en Colom que apareixen en els textos o el fet que la segona expedició sortís de Barcelona o que els reis tractessin el nostre home a cos de rei -i mai tant ben dit- o perquè li interessa a en Colom la recuperació de la Catalunya Nord, o el fet que en Colom parli "del nostre rei” o dels "meus senyors naturals”, o els 32 paral•lelismes que hi ha entre en Joan Cristòfor Colom i Bertran i el Colón dels textos que ha establert en Bilbeny i que pots trobar en aquest mateix web o perquè l'emperador Carles té com emblema el "plus ultra”, la qual cosa deixa Palos fora de lloc o el perquè de les banderes catalanes a Amèrica o les citacions sobre la censura,i el voler d'en Jaume Ramon Vila que els seus llibres restin manuscrits i el seu escrit sobre el descobriment català d'Amèrica feta per un Colom català en el tractat d'Armoria que ha estudiat la Montse Montesinos. Us demano l'explicació de deu fets i quines conclusions se'n poden treure. Heu de respondre.
Francesc, el obstáculo inmenso que tiene toda tu argumentación es que repite ce por be toooodo el tinglado del INH, como si fuera el Evangelio. No hay nada, absolutamente nada fuera de la doctrina para ti. ¿Entiendes ahora por qué la 'historia oficial' ni siquiera se molesta en rebatiros?
Con respecto a los milers de catalanades que creéis haber descubierto en la literatura castellana, he de decir que de las supuestas que citáis en el Quijote, yo no veo ni una. Ni una. Y la prueba de su entera castellanía no hace falta buscarla en el CORDA, que a fin de cuentas 'solo' refleja el lenguaje escrito. La prueba está en el habla viva, sobre todo y especialmente en el castellano rural, que conserva -o conservaba, que esto se va perdiendo ya- multitud de arcaísmos y localismos que no coinciden con la norma actual.
Y estimo que no merece el esfuerzo dar vueltas y revueltas a las rutas de Lázaro de Tormes o de Alonso Quijano el bueno. Es literatura, fantasía, pura invención, en un tiempo en el que nadie llevaba un mapa de carreteras en la guantera. Los autores creaban a partir de su memoria, o de su imaginación, impulsados por la necesidad de contar una historia, no de hacer una minuciosa descripción geográfica del territorio. Esto es muy básico, ¿no?
Y si para demostrar la catalanidad del Lazarillo las pruebas que aportáis son por el estilo de afirmar que en Toledo no hay ni huertas ni norias, igual deberíais planificar una visita a la ciudad y su entorno antes de aventurar nada. Tremendo todo. De una ignorancia estratosférica.
Me dejaba en el tintero la cuestión de la extraña vuelta atrás de Lázaro en su itinerario, que han estudiado muchos filólogos. La opinión general es que es por mala memoria del autor, que recordaba qué pueblos hay en la ruta de Salamanca a Toledo, pero le falló la memoria un poco en cuanto al orden. Otra opinión es que Lázaro vuelve atrás para cubrir sus pasos, pero no me convence.
Lo que llamas catalanismos son palabras que están perfectamente atestiguadas en multitud de textos anteriores, y puedes comprobarlo en el Corde. Incluso tiene varios arcaísmos el texto, como escribir "sancta", por ejemplo.
Francesc: me voy a ceñir al Lazarillo, que es de lo que de verdad sé, sobre todo en lo que toca al mundo editorial y sus ediciones tempranas.
No son ediciones de estado las que conocemos de 1554, si lo fueran, las lecturas serían perfectamente convergentes entre las cuatro, y no lo son. Quizá el caso màs obvio es el error de Burgos que en un pasaje pone "corneta" cuando la lectura correcta es "concheta", error explicable en base a que Burgos sigue a Medina pero tiene errores propios. Además, la impresión de Alcalá tiene interpolaciones y es segunda impresión.
La circulación principal del Lazarillo no es en España, es en Flandes, sobre todo en Amberes. La primera edición del Lazarillo es de fuera de España, seguramente impresa en Estrasburgo en 1550. Fíjate cuánto circuló el Lazarillo, que antes de las ediciones de 1554 hay como mínimo tres impresas fuera de España: la de 1550, y dos en Amberes en 1553. También tiene que haber una impresa en Alcalá en 1553, a juzgar por el colofón de Alcalá 1554.
El Lazarillo entró ya en el Index en 1559 por su contenido totalmente protestante: especialmente el episodio del buldero, que es fundamental.
El escudero es extranjero en Toledo, es forastero. Dice ser de Castilla la Vieja, habiendo nacido en la Costanilla, en Valladolid, calle conocida y donde abundaban los judeoconversos en aquella época.
La expedición de los Gelves puede dar un marco cronológico sobre el padre de Lázaro, pero tampoco ayuda mucho, pues hubo dos expediciones, y lo mismo vale para las cortes de Toledo, que también hubo dos.
La lechuga murciana es una cosa de ppco valor, y sí, llegaban hasta la zona de Toledo y aún así valían poco.
Sobre a quién va dirigido el Lazarillo, no hay más que fijarse en el prólogo "Prólogo del autor a un amigo suyo", como consta en la edición de Velasco, que hace el expurgo a partir de la prínceps.
Supongo que la Segunda Parte del Lazarillo Bilbeny ni siquiera la habrá tomado en consideración, cuando parece claro que es obra del mismo autor.
Per a l'Antón: una altra prova de censura.
Una falsificacio premeditada: la „carta pròleg„
[...] Per la correspondència que tenim d'En Lope de Velasco referent a la seva activitat censora, sabem que, per ell, l'interès de l'Estat prima sobre la conveniència de fer pública la veritat. I que encara que fossin verídiques les acusacions que els cronistes fan a les seves històries, si estan en pugna amb els interessos de l'Estat, no s'han de perpetuar en una història pública. I és exactament així com l'obra d'En Cases, a mans dels censors del Consell d'Índies, s'ha conservat: servint l'interès de l'estat castellà per sobre de la veritat històrica, i en contraposició oberta amb els interessos dels estats de la Nacío Catalana. La mostra més clara d'aquesta censura són la dilatadíssima quantitat de retocs ,afegits i contradiccions que trobem dels censors, que En Rómulo Carbía estava convençudíssim que per l'elaboració d'aquesta crònica "En Cases va adulterar l'adulteració colombiina, que era molta.. [...] En Carbía no pararà de denunciar la gran mentida de la història oficial de la Descoberta. I a la quasi totalitat de la seva obra qüestionarà la veracitat de les fonts documentals que la sostenen [...] En Carbia veurà clara la superxeria, els rastres dels retocs, les adulteracions, els contrasentits, els absurds. Però s'equivocarà d'acusat. No fou En Cases (que justament escriví per denunciar els abusos, la política esclavista, les matances d'indis, els lladronicis i el falsejament de la veritat) sinó els censors, els autèntics responsables del frau. Això sembla fàcil de veure, ultra a totes les traces que he exposat fins aquí, en un parell de fets més. El primer és que el manuscrit original va romandre ocult durant tres segles, encara que, de tant en tant, algú en fes referència. L'Antonio León Pinelo, historiador i bibliògraf, ens diu a l'Epítome de la Bibliotec Oriental y Occidental, editat a Madrid el 1629, que veié el manuscrit, en dos volums, a l'arxiu de Simancas, on hi anà el 1626 per examinar la Història d'En Cases per manament del Consell d'Índies. En León Pinelo exposa que aquests volums comprenien els anys 1492-1552. Així mateix esmenta unes altres dues còpies existents, una d'ells a la biblioteca del Comte de Villa Umbrosa, en tres volums, i una altra a la biblioteca d'En Jacob Krisius a Amsterdam. Però per tal com la Història de les ïndies que ens ha pervingut s'acaba el 1520, és obvi que els censors feren desaparèixer els esdeveniments dels trenta-dos anys finals, cosa que, conseqüentment, explicaria la reducció dels tres volums als dos que ell ja descriví a Simancas. D'idèntica manera, a la "Memoria de Antonio de herrera de los libros que se trajeron del Colegio de San Gregorio de Valladolid y estan en poder de Juan López de Velasco”, hom diu que l'obra es composava de tres volums units, i que el primer tenia 624 pàgines. Però, de fet, el primer volum del manuscrit autògraf que es conserva, segons ens innova Lewis Hanke, només té 496 folis.obren els comentaris. El segon aspecte que evidencia novament la mà de la censura i la seva intencionalitat política, se'ns posa de manifest quan analitzem la pretesament autògrafa Carta-Pròleg d'En Colom del Diari de Bord. Com que aquesta fou una feina que ja realitzà el mateix Carbia l'any 1936, em limitaré a transcriure, tot seguit, les seves observacions. Ens diu: " D'aquesta peça extraordinària en tenim un extracte que En Cases publicà al seu volum I, pàgines 47 i 48 de la seva Història, i un text íntegre incorporat de forma estranya, com veurem després, al còdex del Llibre de les Profecies. Ara bé, a l'original autèntic de la Història que he analitzat a la Biblioteca Nacional de Madrid, he advertit que el manuscrit, a la part d'aquest trasllat té paraules guixades, retocs i coses que denuncien que el que s'hi llegeix no és en realitat, una transcripció. Més aviat sembla que es tracta d'un esborrany o, almenys, d'una adaptació adequada amb la finalitat demostrativa amb què s'orienta tot el capítol de què forma part. I si això s'esdevé a l'extracte, el que succeeix al text íntegre que, com a simple còpia, figura al Llibre de profecies, es una cosa molt més greu. Vegem-ho. D'antuvi, està incorporat al còdex esmentat de forma que autoritza a sospitar d'un frau. Així, ja ho advertiren molts estudiosos, ja fa temps [...]. Pel que fa a mi, he fet un estudi acurat de la peça, i m'ha estat possible de comprovar que no només es tracta d'una cosa afegida a posteriori al llibre, sinó que, fins i tot, no hi té res a veure. Això fou sempre visible a tot aquell que conegués l'inventari que féu de la peça en Ferran [Colom] al seu Registrum, però –que jo sàpiga- ningú havia subtilitzat la verificació de la superxeria. He tingut la sort de realitzar la comesa, i puc concretar-ne el resultat en aquestes afirmacions: 1a- la carta que es desenganxa del conjunt del Llibre comença en el foli 4 front i arriba al 6 front. D'aquests folis, els que porten el número 4 corresponen a un mateix plec, però no pas els del 5, que semblen adherits al conjunt amb aiguacuit Els del número 6, finalment, són semblants en tot al del 4. 2n-: la lletra del manuscrit és la mateixa des del foli 4 al 5 v., però diferent a partir del 6; 3r.-El paper del full afegit, difereix del tot del que té el plec dins del qual se l'ha inserit. Encara que no ostenti la filigrana identificadora, he pogut establir la diferència que existeix entre ambdós papers, observant meticulosament les línies del reticulat, que no tenen res d'igual entre l'un i l'altre. 4t.-La lletra que correspon al full afegit, no torna a sortir a la resta del còdex; 5è.-La carta presenta blancs, afegits i senyals d'un poliment, realitzat a posteriori, que és francament sospitós. Brinda, amés a més, la intervenció innegable d'un estrany.” Si, doncs, el Llibre de Profecies fou retocat perquè concordés amb la Carta-pròleg de la Historia de les Índies, d'aquí, de les proves que ens aporta En Carbia i de les aberracions, incongruències i contrasentits que se'n desprenen d'una lectura amatent i vigilant, he de concloure que a la mateixa "Història”, he concloure que que a la mateixa "Història” ja no hiquedava un pam de net quan es dugué a terme la superxeria del "Llibre”. Jordi Bilbeny, opus cit;.pp. 35-38.
Per a l'Antón: una prova de censura.
L´'ultima voluntat del pare Cases o la temença als retocs dels censors.
El novembre de 1559 En Bartomeu Cases (o Las Casas) signava una mena de carta amb valor d'última voluntat, per la qual fixava el destí de la seva obra capital; la Història general de les Índies . Mitjançant aquell document llegava el manuscrit d'aquesta obra al col•legi religiós de Sant Gregori de Valladolid (segons la font consultada) i expressava el seu voler inflexible que no es publiqués fins que no haguessin transcorregut almenys quaranta anys, a partir de la data de la seva mort: „Passats aquells quaranta anys ―hi diu— si veiessin que convé per al bé dels indis i d'Espanya, poden manar que s'imprimeixi per a glòria de Déu i manifestació de la veritat principalment„ I, al cap de cinc anys, al seu testament del 17 de març de 1564, insistia encara: „Així mateix vaig fer donació al dit col•legi de Sant Gregori de totes les meves escriptures en llatí i en romanç que es trobessin escrites de la meva lletra, tocants a la matèria d'indis, i a la „Història General de les Índies„, que tinc també escrites en romanç, de la meva mà. I fou la meva intenció que de cap manera no sortís del col•legi, si no fos per imprimir-la quan déu n'oferís el temps, sempre que quedin els originals en el col•legi; la qual cosa demano i prego al molt Reverent Rector i als `pares conciliars que aleshores hi hagi, que així ho facin a fi de bé; sobre la qual cosa, encara, els encarrego la consciència, que en el col•legi ES GUARDIN I ES DEFENSIN.”. […]Tots els [historiadors] qui, fins aquí, d'una manera o d'una altra han intentat esbrinar perquè el Pare Cases féu guardar els seus llibres referents als indis amb tant de zel, han obviat amb un infantilisme escruixidor aquesta veritat inqüestionable: la censura dels llibres i la seva aplicació ineluctable. Així, per la Reial Cèdula del 21 de setembre de 1556 (reforçada per la del 14 d'agost de 1560) es prohibeix explícitament la impressió de llibres que tractin d'Amèrica sense llicència especial del Consell del Regne; s'ordena l'arreplec dels que ja circulaven i es puneix amb penes força greus els llibreters que els continuessin venent. En un intent d'ampliar aquesta vigilància sobre el llibre, el 9 d'octubre del mateix any s'expedeix una nova Reial Cèdula, per la qual s'ordena als oficials reials dels ports americans que reconeguin els llibres que arribin en els vaixells i que no en deixin passar cap, sempre que es trobi als índexs expurgatoris de la Santa Inquisició. Però si encara fos poc, el control sobre la impressió i venda de llibres s'acabarà de reblar amb una nova Pragmàtica expedida per en Felip II el 7 de setembre de 1558 que, entre d'altres prescripcions, prohibia a qualsevol llibreter i mercader de llibres, sota pena de mort i pèrdua de tots els béns, que "porti, ni posi, ni tingui ni vengui” llibres prohibits per la Inquisició. Si ens fixem detingudament en aquestes dates i les dates en què En Cases estableix les seves voluntats, observarem fàcilment una relació de causalitat entre les prohibicions censores i les precaucions preses pel cronista. És just després de la Reial Cèdula de 1556, i l'any següent de la Pragmàtica de 1558, que En Cases estableix les primeres mesures per a la salvaguarda de la seva obra. I és quatre anys després de la Reial Cèdula de 1560 que acaba postposant-ne indefinidament l'edició. Veig encara una altra raó que evidencia que En Cases decideix guardar la seva obra per temor a la censura: el fet que només fa guardar les seves escriptures "tocants a la matèria d'indis i a la Història general de les Índies„. Amb la qual cosa la referència indirecta a a la Reial Cèdula de 1556, que prohibia els llibres que tractessin d'Amèrica passa a primer pla i ens il•lumina el perquè de la seva voluntat d'amagar i protegir i aquests llibres, i tan sols aquests. I, per acabar, potser la més rotunda de les evidències és que, talment com totes les altre cròniques censurades, la „Història de les Índies„ restà completament inèdita. I no pas al monestir on ell la féu tancar. Car sabem que per la Reial Ordre del 3 de novembre de 1571, al cap de cinc anys de la seva mort, el manuscrit original d'aquesta obra, a petició d'En Juan de Ovando, fou manllevat del monestir i dut a Madrid, i posat sota la custòdia del censor del Consell d'Índies, En Juan López de Velasco, fins al 1597. En aquell mateix any fou tramès al secretari Juan de Ibarra que, alhora, el va posar a disposició de l'Antonio de Herrera, recentment nomenat Cronista Major. Jordi Bilbeny "Brevíssima relació de la destrucció de la Història”; pàgines 31-34, cinquena edició, primera edició a Librooks: gener del 2014.
Tens raó, Antón. S'han d'aportar proves. Perque sí que n'hi ha. No, no és cap nova religió. És estudi científic de la història. Sí, les elecubracions són això: elucubracions, intents d'explicació que jo em faig. Però tots hem d'explicar els nostres punts de vista si la part contrària ens ho demana. I bé, jo us demano que expliqueu d'una manera versemblant i coherent per què en Cortès té la bandera catalana al seu escut o per què en Colom escriu en castellà als connaturals genovesos o els indicis de gran vellesa d'en Colom que apareixen en els textos o el fet que la segona expedició sortís de Barcelona o que els reis tractessin el nostre home a cos de rei -i mai tant ben dit- o perquè li interessa a en Colom la recuperació de la Catalunya Nord, o el fet que en Colom parli "del nostre rei” o dels "meus senyors naturals”, o els 32 paral•lelismes que hi ha entre en Joan Cristòfor Colom i Bertran i el Colón dels textos que ha establert en Bilbeny i que pots trobar en aquest mateix web o perquè l'emperador Carles té com emblema el "plus ultra”, la qual cosa deixa Palos fora de lloc o el perquè de les banderes catalanes a Amèrica o les citacions sobre la censura, el voler d'en Jaume Ramon Vila que els seus llibres restin manuscrits ( com el mateix pare Cases, tal com tot seguit veurem) i el seu escrit sobre el descobriment català d'Amèrica feta per un Colom català en el tractat d'Armoria que ha estudiat la Montse Montesinos. Us demano l'explicació de deu fets i quines conclusions se'n poden treure. Deu fets. Jo miraré d'aportar dades de la manipulació (i encara em queda posar les catalanades dels textos!!) Estic disposat a fer el que he dit. Però tu –o vosaltres- també heu de donar compte del que us he demanat. A veure si entre tots en traiem l'entrellat. Sí, jo aportaré "al menos una prueba, una sola prueba”. I hi és, sí que hi és. No hi ha absència de proves. Recorda que vaig posar damunt la taula les lleis censores i això és un fet cabdal. Ja ho sé que hi ha vida acadèmica entre els pobles que cites, però sempre es pot fer una cerca més sistemàtica en els arxius citats, no? Això dels arxius musulmans no ho sabia. Dius que tenen arxius, però de diferent caràcter. Com són aquests arxius? No hi ha rastre d'en Colom per Europa? Hi un document alemany que el fa von Hispanien. I encara un altre segons el qual la carta de descoberta havia estat traduïda del català. I les banderes catalanes per Amèrica és clar o als gravats d'en Teodor le Brye, retocats en l'edició següent. I sí, és un fet objectiu que hi ha una descoberta d'uns territoris immensos per a Europa i qui va protagonitzar aquest fet i la nació que ho va fer van ser el centre del món per a Europa, com ho va ser el posterior Imperi Espanyol o també que la Nació Catalana va ser la gran protagonista del Mediterrani dels segles XIII al XVI: una talassocràcia, com molt bé ho va definir l'Arturo. Centre del món en aquest darrer cas? No, però centre d'Europa definitivament sí. Quant a la qüestió d'en Lltazer de Tormos m'he de tornar a repassar els arguments, de manera que no hi entraré a fons. Només citaré algunes coses: que el predecessor de la novel•la picaresca és l'Espill de Jaume Roig, que a València hi havia als segles XIV, XV i XVI una gran quantitat de nens orfes o abandonats que pul•lulaven per la ciutat i feien moltes maleses. Aleshores va sorgir la institució de l'”afermamossos”, una personalitat oficial que s'encarregava d'aquests nanos i els buscava un amo. Que l'hidalgo de l'obra apareix com a estranger (estranger a Castella, que és on teòricament s'esdevé l'obra???!!!). Tot apunta que l'Afermamossos ha de ser la personalitat a qui en Llàtzer adreça l'escrit (la primera plana, ves, ha estat arrencada) D'altra banda, com pot ser que el protagonista mengi un enciam murcià en mig de Toledo? Una errada de versemblança molt greu! Altrament, hi ha uns altres problemes de coherència en l'itinerari del protagonista, que fan aquest itinerari esdevingui inversemblant. Hi ha les catalanades. Hi surt Gerba, una possessió catalana al nord d'Africa. Edició d'estat. Sí, ho és. Per què? Doncs perquè les lleis d'impremta prohibien editar textos anònims. Si les lleis d'impremta ho prohibien i el text va ser sotmès a aquestes lleis, per què va sortir anònim? Doncs perquè l'estat va voler que sortís de totes passades. En canvi, l'autor no. Els censors no eren uns beneits i sabien valorar molt bé què podia prestigiar una literatura. En aquest cas, la castellana. Azorín es demana, tot estranyat, fins i tot, qui i on es va escriure l'obra.
Antón, no pasa nada por poner dos veces el mismo comentario, son cosas de la informática. Tienes razón en lo de Lope de Vega, al tipo se le nota el estilo de escritura a la legua. Si a eso sumamos los rigurosos análisis de Morley y Bruerton, es muy fácil determinar qué es suyo y qué no lo es.
Con Lope hay mucha información sesgada por culpa de Don Marcelino, que atribuía a Lope cualquier cosa que fuese buena sin entrar en demasiadas consideraciones, lo cual ha viciado mucho el estudio de la obra del Fénix. Por poner un ejemplo, La Estrella de Sevilla estaba considerada como una de las mejores obras de Lope y de las mejores del Siglo de Oro. Ha bastado que la atribución se rectifique a favor de Andrés de Claramonte para que no se le haga demasiado caso. Claro, el dramaturgo murciano no tiene tanto tirón como Lope.
Pido disculpas por la repetición del comentario.
Eso, unas 600 parece más cabal. La mano de Lope, además, es inconfundible a la hora de ponerlo en pie, porque nadie en su tiempo escribía parlamentos tan a favor el intérprete, tan llenos de asideros para el actor. Y esto se nota incluso en sus textos menores.
Eso, unas 600 parece más cabal. La mano de Lope, además, es inconfundible a la hora de ponerlo en pie, porque nadie en su tiempo escribía parlamentos tan a favor el intérprete, tan llenos de asideros para el actor. Y esto se nota incluso en sus textos menores.
Antón, a Lope se le atribuyen unas 600 obras de teatro, más o menos. De esas 600, probablemente más de 500 sean suyas. En lo que tienes razón es en que Lope tiene un porcentaje de filfa altísimo, de sus comedias se pueden considerar como buenas, muy buenas, o incluso obras maestras, unas 50 o por ahí. La cifra más escandalosa que se le atribuía fue la que en algún momento dijo Montalbán, que hablaba de 1800, pero eso es una exageración manifiesta. Luego está el tema de las atribuciones dudosas, pues los impresores no tenían problema en sacar una primera página nueva para una suelta que tuviesen sin vender desde hace tiempo, poniéndole el nombre el autor que estuviera de moda en el momento, y muchas veces era Lope de Vega o Calderón, con Tirso de Molina también pasaba, e incluso con Mira de Amescua.
Por suerte, las comedias de Lope las estudiaron científicamente Morley y Bruerton, analizando al dedillo la métrica de las obras, pudiendo delimitar perfectamente los períodos de composición en función de la estructura métrica (porcentaje de romances, quintillas, redondillas, sonetos, liras, etc.).
Más apuntes, después del desayuno:
Nadie, absolutamente nadie en el mundo académico sostiene hoy que Lope sea el autor de 3000 comedias. Como pretendéis construir una 'Nova Historia' ex novo, sin leer ni revisar ningún camino ya trillado, ni siquiera sabéis que en época del dramaturgo se acuño la expresión 'es de Lope' para ponderar alabándola cualquier cosa, ya fuese un soneto, una vestidura rica o un jamón en dulce. Las compañías -todas las compañías, las grandes, las medianas y las de andar por casa, y había cientos de ellas por los caminos- añadían el 'de Lope' como garantía y señuelo para atraer al respetable, y en esos tiempos el control del copyright no existía ni como ideal. Por lo demás, una parte no menor de la producción del Fénix se basa en un lenguaje formulaico, con repeticiones de versos e incluso parlamentos enteros y hasta escenas autoplagiadas. Esto no sólo aliviaba al autor de la presión productiva a la que estaba sometido (los tres corrales de Madrid llegaban a cambiar el cartel -a veces doble- cada semana), sino que facilitaba al esforzado elenco la memorización del texto. Y créeme si te digo que sé de qué hablo por experimentación directa, no teórica. Como es lógico, entre las alrededor de 800 comedias que se le atribuyen hoy -una cifra más 'humana' y posible- hay de todo: genialidades, cosas correctas y paja, mucha paja. Y también mucha obra infumable. Gajes de ser un autor comercial de éxito.
Claro que se encontrará abundante documentación siendo Colom un apellido corriente en Cataluña. La cosa es que, como tú mismo dices, son documentos sin relación alguna con la empresa conquistadora. Y esa es la madre del cordero: de los Colom catalanes tenemos documentación corriente y moliente; del Colón genovés documentos que SÍ hacen referencia a la aventura atlántica. No hace falta ser una lumbrera para apreciar lo que se desprende de esto tan simple.
Si estuvieses avezado en la materia, también sabrías que la consideración y culto a la personalidad individual estaban en mantillas en el Renacimiento. Ni Colón ni nadie pasaron su infancia y adolescencia con un dedo gigante señalándolo con una leyenda que rezase 'he aquí al hombre que descubrirá un nuevo mundo, no lo perdáis de vista porque en los siglos venideros querrán saberlo todo de él, documentad su vida al dedillo y arrepentíos, simples mortales.'
No sé. Lo único que se me ocurre es 'zapatero, a tus zapatos.'
Dos puntos rápidos.
Argumentar que el Lazarillo fue originalmente escrito en valenciano y retocado salvajamente por un misterioso aparato censor del que no hay pruebas es ridículo. No digamos ya cosas como decir que las cuatro ediciones conocidas de 1554 son ediciones de estado, cuando hay varias ediciones anteriores perdidas. Como mínimo se ha perdido una edición de Amberes de 1553, otra de 1556-57, una edición de Alcalá de 1553, una edición que es intermedia entre la princeps y Am 53, la edición princeps (1550, probablemente Estrasburgo), y varias ediciones de las castigadas, como la de Miquel Borràs (Valencia, 1589).
Ya que Francesc menciona a los turcos, Piri Reis dice que Colón era genovés, aunque podría ser otro error de los varios del mapa. Cito un fragmento: "En el año de la Hégira de 868, el infiel genovés Colombo navegó hacia el Oeste por mandato del rey de España con dos navíos". Casi todo en esa frase es casi correcto. También dice en el mapa que una de las cartas que usó Piri para componer la suya era un mapa de Colón, que obtuvo porque su tío Kemal Reis capturó un barco español y uno de los marinos capturados y esclavizados había viajado con Colón y poseía un mapa que era copia de un mapa del almirante.
Francesc, para aifrmar con esa rotundidad que el asunto Colón devino en una cuestión de estado y que los documentos relativos a él han sido sistemáticamente censurados, falseados o manipulados, digo yo que deberíais presentar al menos una prueba, una sola prueba. Y no la hay. El único argumento que podéis aportar es que la gran prueba es... la ausencia de pruebas. Bravo. Estupendo cimiento para fundar sobre él una nueva religión, pero para el estudio científico de la Historia su valor es igual a cero. A cero absoluto. Las elucubraciones son eso: 'elucubrar: 1. Elaborar una divagación complicada y con apariencia de profundidad. 2. Imaginar sin mucho fundamento.'
Aunque te cueste creerlo, más arriba de Salses y más abajo de Guardamar, y más al oeste de Fraga y más al este de Maó, hay vida académica, y entre los checos, húngaros, croatas, etc. también hay investigadores que estudian sus archivos. Y si fueras un poco más ducho en estos menesteres sabrías que los reinos y estados musulmanes de nuestro entorno no generaban documentación archivable al estilo de la de los reinos cristianos de occidente; la hay pero de distinto carácter. En cualquier caso, en ninguno de esos entornos hay rastro de una Cataluña como centro del mundo ni en el siglo XII ni en el XVI. Ni rastro, oye.
En fin, que si te crees a pies juntillas lo del 'Llàtzer de Tormos', igual se hace imposible todo debate. Te recomiendo echar un vistazo a eso de Platón y la caverna.
Bona nit, Antón. Anem a pams. Qüestió censura sobre en Colom. El personatge, les seves obres, els seus fets han patit duríssimament l'acció de la censura. Duríssimament. La qüestió Colom va esdevenir qüestió d'estat. Ara bé, com tot intent d'ocultació, sempre, o gairebé sempre, queden rastres de la veritat dels fets. A més, hi ha accions censores i hi ha accions censores. Vull dir que n'hi ha de més ben fetes que d'altres. El cas d'en Colom pertanyeria a les censures més maldestres. Per què? Doncs perquè hi ha multitud de versions sobre uns fets. I aquestes versions es contradiuen entre si o pateixen irregularitats de tota mena. I la prova. si les coses haguessin quedat clares des del principi, a hores d'ara no ens estaríem barallant. Pensa que la qüestió colombina fa gairebé dos segles que dura. I de baralles entre els investigadors n'hi ha hagut, en tot aquest temps, moltíssimes. Què vull dir amb això? Doncs que, pel que es veu, molt sovint els censors no estaven coordinats. Seguien unes directrius generals però cadascú resolia els problemes concrets a la seva manera. D'aquí vindrien les versions de fets que són contradictòries entre si: sobre el lloc de partida del primer viatge, el lloc de naixença, l'any de naixença, la seva llengua materna, la llengua dels seus escrits, la posició social del personatge, la relació amb els Reis, la seva família etc. Ara bé, paradoxalment aquests mateixos escrits que ens han arribat serveixen per construir un retrat plausible sobre el nostre home si sabem que hi ha la censura entremig. Aleshores, cada dada ha de ser analitzada minuciosament i fer-la passar pel sedàs de la versemblança i de la raó. I no, no pas tots els arxius del món han d'haver estat afectats, quant a en Colom, per la censura. Suposo que caldria investigar en arxius turcs o del Marroc o d'Alger. Potser també xecs, hongaresos, serbis, croates, russos. Però s'han de dominar aquestes llengües. Com més allunyats estiguin els arxius dels territoris dels Àustries millor. Ara bé, sí que és molt clar que els arxius espanyols i portuguesos han patit la censura colombina. Sobretot aquests dos: els quals han sofert la fèrula d'en Felip II i Felip III. Tal vegada en el cas portuguès l'acció censora sobre en Colom obeeix també a motius estrictament de política interna. No ho sé bé. Deixant una mica de banda el cas Colom, a mi sempre m'ha cridat l'atenció, en aquest darrer cas, el fet que no se sàpiga gaire res amb seguretat, pel que jo sé, de la vida de l'escriptor més important en llengua portuguesa: en Luis Vaz de Camoens. I és el poeta nacional portuguès per antonomàsia!! Altrament, sí. se sap com funcionava la censura a Espanya. Ho sabem teòricament. Ara, bé no sabem exactament com ha estat aplicada aquesta censura teòrica a la producció escrita o artística de l'Espanya dels segles XVI i XVII. Des de l'INH s'investiga per aquest cantó, com se sap. Censura només de continguts? De llengua? D'autoria? És materialment impossible, per exemple que en Lope hagués escrit les tres mil obres, si no vaig errat, que se li atribueixen. I si moltíssimes obres no són seves, de qui són? Per què hom les ha atribuïdes a ell? No, en efecte, no sé censuren obres només a Castella, també a la Corona Catalanoaragonesa i en molts altres països, per no dir tots. Repeteixo que el cas Colom i l'acarnissament censor sobre en Colom em sembla excepcional. Amb tot, és precisament amb els documents que toquen d'una manera transversal, com tu dius, el personatge que s'ha pogut trobar la persona d'en Joan-Cristòfor Colom i Bertran. És a dir, amb cartes de compravenda, de dot, inventaris, partides de bateig, plets, tonsures... Én altre mots, amb tot allò que no tenia relació directa amb l'afer de la descoberta i colonització. Sí, la immensa majoria de persones del món han passat –i pasarem--per aquesta vall de llàgrimes sense deixar constància de les seves vides (tot i que actualment amb internet qui més qui menys està perdent l'anonimat). El problema, penso jo, són les persones que sí que van adquirir notorietat en el seu temps. Sobretot, es clar, durant l'Edat Moderna, quan la impressió funcionava a ple rendiment. Si van ser famosos, em sembla del tot lògic que el fet vulgui dir que els seus coetanis van parlar i escriure molt sobre ells. Si després no se n'ha trobat gran cosa, el fet ja és en si sospitós. Penso és clar en Camoens i en Shakespeare o bé en l'autor d'en Llàtzer de Tormos Salutacions.
Bona nit, Arturo, pel que fa a la censura i traducció al castellà d'obres escrites originàriament en català potser llegir els articles següents. www.inh.cat/articles/Amagau-lo-valencia!-1-3-
www.inh.cat/Articles/amagau-lo-valencia!-2-3-
www.inh.cat/Articles/amagau-lo-valencia!-3-3-
Salutacions.
La cuestión de la censura y del proceso de cómo se producen los libros está muy bien estudiada, sobre todo por Jaume Moll, que es el gran referente en la materia, al menos en España.
Los libros tenían que imprimirse con licencia del Consejo y de la Inquisición, y se conservan muchísimos memoriales solicitando licencia para hacer imprimir libros, incluso solicitando privilegio. Por poner un ejemplo, se conserva el memorial en que se pide licencia para imprimir el Quijote, cuyo título, como consta en la solicitud de 1604, era "El ingenioso hidalgo de La Mancha", parece que lo de "Don Quijote" fue un añadido de último momento de Juan de la Cuesta.
En lo que toca a la pena de muerte, se refiere a los libros heréticos, pues habla la pragmática sobre libros prohibidos por la Inquisición. Me viene a la cabeza el caso del librero holandés Harman Schinckel, que fue ejecutado en Delft por posesión y distribución de obras protestantes a finales del siglo XVI, en torno a 1580.
Por lo que respecta a las Indias, es verdad que se prohibió que se distribuyesen o imprimiesen libros que no tuviesen licencia del Consejo de Indias. Esto es coherente con la forma de actuar relativa a la impresión de libros, que tenían que tener licencia o privilegio, aunque no siempre se hiciese así, e incluso se viese que abundantes libros prohibidos llegaban a España. Cito el prólogo de la edición castigada de 1573 del Lazarillo de Tormes. Adapto la ortografía.
"Así fue siempre a todos muy acepto, de cuya causa aunque estaba prohibido en estos reinos, se leía e imprimía de ordinario fuera de ellos".
Así que sí, la censura y los procedimientos ordinarios en la elaboración de libros se tienen muy en cuenta siempre. Sin embargo, no hay ningún tipo de prueba de que haya habido una conspiración por la cual se hayan suprimido todos los documentos originales jamás producidos por todas las cancillerías con el fin de eliminar toda existencia de Cataluña. Los documentos conservados en los archivos son una materia muy bien estudiada, tanto en lo relativo a originales, como a traslados, secretarios reales, cancilleres, secretarios de consejos, etc.
Antón, la teva reflexió és molt interessant. Molt. Miraré de contestar-te aquesta nit.Salutacions.
Pero Francesc, si aceptamos que toda la documentación disponible ha sido sometida a una titánica labor de manipulación, borrado y censura, tan sobrehumana que alcanzó a cualquier archivo de cualquier rincón del planeta conocido, entonces no sirve ningún dato o documento, ninguno: ni los que apuntan a un Colón genovés ni los que apuntan a un Colón catalán. Hace décadas que la Historia que vosotros llamáis 'oficial', la sometida a debate y verificación académica tiene en cuenta los procesos de censura que se han dado en todo tiempo y lugar, no sólo en la corona de Castilla. Pero es que cuando hablamos de fuentes primarias también se incluyen -sobre todo, se incluyen- documentos que tocan de modo transversal el objeto de estudio: cartas de compraventa, de dote, inventarios, capitales de bienes, partidas de bautismo, pleitos... es decir, todo rastro posible del personajes, aunque fuera involuntario y no tuviese relación directa con el asunto de la 'descoberta y colonització'. Y además te olvidas de que hay miles de millones de seres humanos que han pasado por este valle de lágrimas sin dejar casi constancia de sus vidas, y puede darse ese caso incluso con personas que han adquirido notoriedad mucho después de haber muerto.
Antòn, si us plau, busca i busca tot el que fa referència a les lleis censores, que comencen amb en Ferran, però sobretot amb en Felip II de Castella! Hi ha per exemple la Reial Cèdula del 21 de setembre de 1556 i reforçada per la del 14 d'agost del 1560 segons la qual es prohibeix explícitament la impressió de llibres que tractin d'Amèrica sense llicència especial del consell del regne; s'ordena l'arreplec dels que ja circulaven i es puneix amb penes força greus els llibreteres que els continuessin venent. El d'octubre del mateix any s'expedeix una nova Reial Cèdula, per la qual s'ordena als oficials reials dels ports americans que reconeguin els llibres que arribin en els vaixells i que no en deixin passar cap, sempre que es trobin als índexs expurgatoris de la Santa Inquisició.. Pragmàtica expedida per En Felip II el 7 de setembre del 1558 que, entre d'altres prescripcions prohibia a qualsevol llibreter i mercader de llibres, SOTA PENA DE MORT i pèrdua de tots els béns per a qui porti, ni posi, ni tingui, ni vengui llibres prohibits per la Inquisició. I tot això no ens ho traiem del barret. Són disposicions del rei Felip II. La censura, doncs. I és a partir de la censura que replantegem i s'ha de replantejar la història d'Amèrica i qualsevol altre fet històric. .
Mira, Francesc, no era necesaria una respuesta tan por extenso, porque tú mismo revelas sin querer cuál es la gran premisa falaz sobre la que pretendéis edificar toda un revisión general de la Historia. Y es que claro, vosotros SABÉIS que toda la documentación está manipulada, y lo SEBÉIS porque sí, por fe ciega y sin que hayáis conseguido aportar ni un sólo documento que avale tan formidable y sostenida en el tiempo manipulación castellana. Y una vez asumida de forma acrítica tan tremenda premisa, ya podéis ir escogiendo a vuestro gusto qué documento vale y cuál no. Y claro, para apoyar la hipótesis del Colón catalán, os valdrá cualquier documento de cualquier Colom que encontréis por esas fechas. Pero en limpio limpio lo cierto es que no habéis hallado nada.
Ei, Anton, què passa amb el senyor Bilbeny i lINH? Doncs senzillament que aporten dades que parlen per si mateixo bé les interpreten a tenor de la versemblança. Això de la cèdula d'en Ferran IIés una dada que tu mateix pots trobar, la citació d'en Bernal Diez una altra dada, que en Colom estava molt interessat per la recuperació de la catalunya Nord és una altra dada que tu mateix pots trobar, que en Colom va morir de vell, de molt vell encara una altra dada que tu mateix pots trobar, que va demanar uns càrrecs que eren de la Nació Catalana, una altra dada, que ho va demanar fins a la fi dels temps per a la seva dinastia una altra dada, que hi ha banderes catalanes per tot Amèrica una altra dada i que no són merament decoratives una altra dada,, que a Barcelona hi havia la família d'en Colom i Bertran una altra dada, que qui la va estudiar amb tot detall al llarg de la seva vida i que va morir literalment sense res com l'Enric Mitjana de les Doblas és una altra dada, que en Nito Verdera fa en Colom catalanoparlant, una altra dada, com també en Caius Parrellada i en Josep Maria Castellnou una altra dada, que en Menéndez Pidal digui que en Colom va aprendre castellà a Portugal no és sinó un síntoma de megalomania castellana que defuig tota lògica, que en Colom va ser aclamat a Barcelona en la tornada del primer viatge una altra dada que pots trobar si la busques, que hi ha un centenar de documents que proven que la segona expedició es va fer a Barcelona una altra dada, que es van celebrar corts en 1493 a Barcelona una altra dada, que a Castella no se'n va celebrar cap en aquell any, una altra dada, que en Colom es va passejar al costat del rei a Barcelona juntament amb l'infant Fortuna una altra dada, que en Colom va seure al costat del reis una altra dada (aquestes tres darreres no són versemblants per a una persona que és plebea i estrangera una altra dada, que el terme "genovès" volia dir a l'època "estranger" una altra dada que pots comprovar tu mateix,, que el testament a genovesos escrit en castellà és una altra dada que s'allunya de tota versemblança, que en Colom era noble i va emparentar amb la noblesa (reialesa) portuguesa una altra dada. Francament em sembla que no sóc jo qui parteixo d'unes premisses falses. Estic convençut que sou vosaltres. Partiu d'uns documents retocats, traduïts i adulterats i els doneu tots com a bons sense més ni més. No hi apliqueu crítica.Com tots sabem la mentida parteix de la veritat, és a dir que l'amaga o intenta amagar-la del tot, però això és impossible. Tota mentida deixa rastre. mai o gairebé mai pot suplantar del tot i d'una manera coherent la veritat. Sempre hi ha coses que se li escapen.És allò que abans es coneix un mentider que un coix. Nosaltres també partim d'aquests documents, però SABEM que són adulterats, però que darrera la mentida hi ha la veritat, la qual treu el cap,malgrat de tots els malgrats, és una dada comprovable, que en Coloma, protonotari del rei Ferran signa documents per Castella, la qual cosa és totalment inversemblant i lluny de tota lògica... i això és una font primària? No, és una font secundària, és un retoc. Que hi ha lleis censores és una dada i que qui tenia llibres d'Amèrica que no havien passat per la censura s'exposava a ser assassinat. En fi, no voleu entendre la importància capital que té la censura d'estat i eclesiàstica en tot aquest afer colomí en la conquesta d'Amèrica, que en Cortès tenia les quatre barres en el seu escut és una dada com també és una dada que moltes reproduccions d'aquest escut a Espanya oblteren les quatre barres i que, per tant, en Cortès no era extremeny sinó de la nació catalana. Repeteixo o teniu com a fet important i bàsic i fonamental la qúestió de la censura o estareu condemnats a no entendre res fins a la fi dels temps.I ja n'hi ha prou amb això d'il.luminat! Una mica de respecte, no et sembla? Exactament: ENTENDRE EL CONTEXT SOCIAL i HISTÒRIC DE LA SEVA ÈPOCA. Això s'ha de fer: i amb la censura i el terror de la cenura i de la inquisició al capdavant!! Això és el que ha fet en Bilbeny i, amb ell, l'INH. Aquest és el fet revolucionari dins del camp de la historiografia!! Amb en Barabbino passa el que ja t'he dit, l'home fa el quadre amb un Colom genovès gran perquè el document Assereto encara no havia estat donat a la llum pública..
Aquí dejo el retrato de Cristóbal Colón que aparece en el margen de una de las páginas del Libro de los Privilegios, ejemplar conservado en Génova. El retrato está contenido en la decoración iluminada que se desprende de una letra capitular que inicia una de las páginas. Junto a este retrato, algo más a la derecha y un poco más abajo, aparece el de un hombre joven, probablemente Diego Colón.
http://imgur.com/a/vlDTn
Francesc:
Del almirante Cristóbal Colón se conservan varios manuscritos autógrafos, unas tres o cuatro docenas de ellos, conservados buena parte de ellos en el palacio de Liria, en Madrid, donde la Casa de Alba guarda su patrimonio histórico, o al menos buena parte de él (es conocido que poseen varios palacios y castillos). Entre los documentos autógrafos que poseen, figura el dibujo cartográfico más antiguo conservado de un territorio americano, hecho durante el segundo viaje a las Indias.
Aquí tienes un manuscrito autógrafo de Colón, conservado en el Archivo General de Indias. El documento está digitalizado.
AGI, Patronato,295,N.59. Carta autógrafa de Cristóbal Colón a su hijo Diego, avisando la partida de Diego Méndez y de lo que había tratado acerca de sus negocios con Américo Vespucio
Aquí te va un documento de la cancillería de Castilla, conservado también en el AGI, signatura Patronato, 295,N.3. El documento lleva la firma manuscrita de ambos reyes. Este es el contenido: Real Provisión de los Reyes Católicos en la que se manda a Diego Rodríguez Prieto y demás compañeros, vecinos de la villa de Palos, que tuviesen prontas las dos carabelas para partir con Cristóbal Colón. El documento va mandado escribir por Joan de Coloma, "secretario del rey e de la reyna nuestros señores".
También se conserva un ejemplar del Libro de los Privilegios en el Archivo General de Indias, aunque parece que el ejemplar de más calidad es el que hizo enviar a Génova. Del libro de los privilegios hizo hacer varias copias, todas ellas autorizadas, una la depositó en un monasterio de Sevilla, otro lo envió a Génova, otro lo conservó él, y creo que hizo otra copia.
La que está en el AGI procede del fondo documental de los Duques de Veragua, y tiene la signatura Patronato, 295, N. 98. Puedes consultar su digitalización a través de Pares, aunque la calidad de la imagen no siempre es ideal porque está digitalizado a partir de un microfilm.
Sobre el padre Las Casas, su apreciación puede perfectamente ser correcta, y que Colón tuviese un rostro venerable, pareciendo mayor de lo que era. Esto no es nada sorprendente, considerando todas sus andanzas, es normal que estuviese más cascado que mucha otra gente. Además hay que considerar que empezó a padecer gota a eso de los 40 años, y eso le causa mucho desgaste al cuerpo. Sí, Fernando alude a la ancianidad de Colón aunque Colón fuese cerca de un año mayor que él, pero Colón estaba ya algo achacoso por la gota y algún otro problema de salud. El cuadro de Barabino es irrelevante, igual que los retratos del siglo XIX o del XX para el asunto que nos ocupa.
Voy a intentar subir la imagen del más que probable retrato de Colón sacado del Libro de los Privilegios (ejemplar de Génova) y ahí verás el aspecto que tenía en 1502.
Francesc, como ya ha puesto en evidencia Arturo en multitud de ocasiones, partes de unas premisas falaces. Si quieres que te tomen en cuenta en un debate de este jaez creo que deberías documentarte sin echar mano de las obras de Bilbeny. Por eso te insistimos tanto en las fuentes primarias, las que prueban que ni ser lanero ni ser plebeyo eran impedimentos para moverse según en qué sectores. Porque no se trata sólo de documentarse acerca del personaje exclusivamente, sino de ENTENDER EL CONTEXTO SOCIAL E HISTÓRICO DE SU ÉPOCA. Pero para eso hay que emplearse a fondo y buscar donde cuesta hacerlo, no en un cuadro de finales del XIX o en las obras de un iluminado.
No, Antón, el que vol dir això és que en Barabbino per fer el seu quadre tenia altres fonts d'informació. Possiblement l'Andrés Bernáldez o el mateix Pare Cases o la cèdula d'en Ferran II. Es a dir, que el Colombo fill de Susanna Fontanarrossa, plebeu i llaner no és el nostre home perquè era massa jove per atribuir-li segons quines dades biogràfiques que apareixen en d'altres escrits, com els citats. Per cert, tota aquesta informació que vaig aportar en el darrer post l'he treta del llibre darrer d'en Jordi Bilbeny "La data de naixement d'en Colom" (2017). En Barabbino el que fa és confegir un llença partir dels molts documents que parlen d'en Colom com a genovès. Ara, el problema és que a Gènova no s'ha trobat cap persona del segle XVque s'adeqüi al que per altres fonts sabem d'en Colom, cosa que sí que sesdevé amb en Joan Cristòfor Colom i Bertran de Barcelona (1414-1506).salutacions.
Sí, Francesc, sí. Barabino pintó a Colón en ese cuadro teniendo a la vista unas fotografías que se hizo el propio almirante para dejar testimonio de su vera efigie. Unos selfies, vaya.
Bona nit, Arturo. Dius que en Colom havia nascut l'any 1451 i que, per tant, va morir el 1506 amb una edat, doncs, de 55 anys . Passa que aquesta dada és fa difícil de compaginar amb d'altres dades que ens han arribat sobre el nostre home. Per exemple del Pare Cases. Aquest diu que en Colom el 1493 després de torna triomfalment a Barcelona del viatge de descoberta "tenia gran i autoritzada persona, que semblava un senador del poble romà amb la cara venerable i el cap "ple de cabells blancs. Amb 42 anys es té una cara venerable? Altrament, els senadors romans eren persones velles. Precisament, amb 42 anys el càrrec que tocava per edat era el de cònsul. O bé en Joan de Castellar quan afirma que En Colom "pues aunque con vejez y fatigado, siempre quiso llevar más adelante aquel descubrimiento comenzado. Amb 44, 45, 46, 47, 48, 49, 50 o 51anys no s'és vell. D'altra banda l'Andrés Bernáldez diu que va morir "in senectute bona” a l'edat de 70 anys, més o menys. Ës curiós també que el pintor genovès Nicolò Barabino, que pinta entre 1882-1887 un Colom vell i amb cabells blancs quan ha de defensar el seu projecte en la Junta de savis l'any 1486. Curiós que un pintor genovès pinti un Colom vell, quan el Colombo fill de Susanna Fontanarossa tenia... 35 anys! És evident que aquest pintor genovès no coneixia res del Cristoforo Colombo nascut el 1451, el Colombo del document Assereto, un document publicat el 1904, després de la Raccolta Colombina que va efectuar l'Estat Italià. Hi ha encara la cèdula del rei Ferran, que concedia a en Colom al 23 de febrer de 1505 llicència perquè pogués anar amb mula ensellada "a causa de certes malalties que heu tingut i teniu i que no podeu anar a cavall sense molt de mal per a la vostra salut [...] acatant lo sobredit i la vostra ancianitat”. Aleshores el rei tenia 53 anys i no es veia a si mateix ancià. Qui ell veia ancià era en Colom, el que estava greument malalt, malalt de malaltia crònica. Fonts primàries: quins documents autògrafs tenim d'en Colom? Els documents generats sobre ell són també autògrafs, vull dir realment i efectivament engendrats per la mà i la ploma d'aquets notaris o bé són còpies (còpies adulterades)? Salutacions.
Toda la razón en lo de que es una pena que no se puedan añadir imágenes en los comentarios. Aún así, no me extrañaría que los admins se planteen esa posibilidad. Sinceramente, me habría gustado subir ya hace tiempo la imagen del margen de la primera página del Libro de los Privilegios (el ejemplar conservado en Génova), pues ahí aparecen retratados con total probabilidad Cristóbal Colón (la cara de una persona mayor) y Diego Colón (el joven que aparece debajo).
No sé en qué justifican la catalanidad de la grafía colombina Izaguirre e Irisarri, pero es una lástima que no puedan añadirse imágenes en los comentarios. Te pondría varios ejemplos de documentación notarial castellana con tipo muy similar, si no el mismo. Muchos, cientos de ejemplos quizá.
El estudio a fondo de la evolución histórica del italiano lo levan haciendo -¡oh, sorpresa!- los filólogos italianos -sobre todo italianos, como es lógico- por lo menos desde las 'Regole grammaticali della volgar lingua' (1516), de modo que figúrate si le habrán dado vueltas al asunto.
El adanismo no es buen punto de partida para la investigación histórica (ni para ninguna investigación, ni siquiera para los aficionados).
Por cierto, las 'Regole' se redactaron probablemente en Trieste, y su autor nació en Dalmacia. La Toscana les quedaba bastante lejos. A Fortunio se le adelantó un sevillano de Lebrija en 1492 con la primera gramática conocida de una lengua romance. A ver si adivinas quién era ;)
Buenas tardes, Francesc:
Parece que Antón ha respondido con bastante detalle a varias cuestiones, pero voy a poner mi granito de arena.
Sí, Colón habría nacido en Génova (o alrededores, pero ciudadano de la república genovesa a fin de cuentas) en 1451 como dan fe el documento Assereto y un protocolo notarial de 1470 en el que Cristoforo Colombo ejerce de testigo a la edad de 19 años.
Con fuentes primarias me refiero a documentos que sean o autógrafos, o documentos generados por su causa (capitulaciones de Santa Fe, protocolos notariales, confirmación de las capitulaciones, libro de los privilegios, documentos de la Cámara de Castilla dirigidos a él o sobre él, cartas privadas, etc).
Los documentos que mencioné hace días sobre los Pinzones, de Palos, son fuentes primarias. Son documentos que han sido generados a raíz de acciones de esas personas. Con los de Pals, no me corre prisa, en cuanto puedas y tengas las referencias me las haces llegar.
Los lusismos los puedes ver en el artículo de Menéndez Pidal que puse por aquí, donde estudia detalladamente el lenguaje de Colón, haciendo notar distintas formas lingüísticas características del habla portuguesa.
Bona tarda. Pot ser, Arturo: però és que el problema és el mateix, perquè escriu en castellà als seus compatriotes genovesos??? Dius que tenia rudiments de llatí. I amb aquests rudiments llegeix en Picccolomini i en D'Ailly? La qüestió del toscà/italià és una cosa que jo plantejo. I la plantejo perquè m'estranya pel que he dit. Penso que se n'ha de fer un estudi a fons. De llengua imposada a sang i foc tenim el cas molt documentat del francès a occitània, que comença al segle XIII. Però és, efectivament, al segle XVI que la cosa pren en una gran força quan irromp la impremta al segle XVI. D'alguna manera es tracta de veure quines llengües, quin tipus de llengua passa a la impremta en el moment que grans capes de població poden aprendre a llegir mercès a l'oportunitat que els dóna la impremta. La impremta fa augmentar grandíssimament la literaticitat entre la població d'Europa. .
D'acord, digues quins lusismes hi ha en els textos colombins. Jo tinc pendent això de les catalanades.
Això de la caligrafia ho diu en Lluis d'Izaguirre, si no vaig errat. No és de l'INH. Com tampoc l'Estella Irizarry, que també propugna la catalanitat lingüística del Descobridor, recentment traspassada...
Sí, ja sé què vol dir fonts primàries. Ho sé perfectament. I com que no les tinc a mà no te les puc posar. Ara; d'en Colom i els altres, tot el que tenim d'ell..... tot el que has trobat a Simancas... és autògraf? Són fonts primàries.
Per a tu, quan va néixer en Colom? El 1451 dels documents del Colombo genovès o el 1476 com sembla que postula l'Andres Bernáldez? Salutacions.
1.- La 'parla genovesa nadiua' de Colón probablemente fuese una variante del romance ligur, sin versión escrita como tantos otros romances. Colón seguramente adquirió rudimentos de escritura en latín, que en Italia -por razones obvias- mantuvo su uso como lengua oficial más tiempo y más sólidamente que en otras áreas de la Romania. Antes de salir de su tierra natal, el ligur escrito no le habría servido de nada, por tratarse de una lengua de vida casi exclusivamente oral y por bastarle los rudimentos de latín escrito para su actividad diaria.
2.- Aunque te cueste creerlo, la adopción el italiano se debe exclusivamente a razones de prestigio cultural, y se adopta antes como lengua literaria que como administrativa. Para esas funciones más pedestres se seguía usando mayoritariamente el latín, aunque ya nadie lo hablase espontáneamente. Si necesitas un paralelo para asimilar esto, el caso actual del árabe tiene mucho en común: diglosia entre la lengua escrita (árabe clásico, no hablado espontáneamente en ningún sitio) frente a la multitud de variedades locales, desde Omán a Marruecos. Y como este hay miles de ejemplos por todo el planeta, bien estudiados y descritos por quienes pueden hacerlo: expertos, no aficionados. Aunque también te supongo dispuesto a poner en duda también la historia de la lengua italiana, seguramente otra manipulación tremenda para ensombrecer y ocultar la grandeza catalana. Casi ninguna lengua se ha impuesto en Europa de manera coercitiva por lo menos hasta el siglo XVIII, cuando se empieza a extender la escolarización y el estado dispone entonces de un medio efectivo para ello. Hasta la jacobina Francia tuvo que esperar al siglo XIX para borrar a lo bestia su espléndida variedad lingüística. Que existiera el deseo y la intención de unificar lingüísticamente desde mucho antes no te lo discuto, pero incluso el Imperio Romano carecía de medios ni estructura (jamás existió una red estatal de escuelas ni nada que se le pareciese) para llevar a cabo semejante tarea. El latín se impuso porque iba ligado a la ciudadanía, y al cabo resultaba más práctico unirse al imperio que luchar contra él, esa fue precisamente una de las claves del dilatado éxito de la fórmula imperialista latina.
3.- Italiano, y no toscano. Aunque la base es el antiguo florentino, basta que te des un rulo por allí para comprobar cómo el toscano de hoy habla un dialecto que no coincide del todo con el italiano, con fenómenos tan llamativos como la fricación de ciertas oclusivas: piccolo suena allí 'píjolo' (algo más suave que la jota castellana, pero para que te hagas una idea) y y cativo algo parecido a 'cathivo', 'cacivo' si usamos un símil castellano.
4.- Hablar de las supuestas catalanadas de Colón y no hacer mención ni de pasada al cerro de lusismos que se le escapan, imposibles de explicar por ningún otro romance conocido, vivo o muerto, es llevar el agua a tu molino mientras arrimas el ascua a tu sardina. Ningún sector académico, da igual que sea catalán, castellano o venusiano, aceptará ninguna nueva tesis que tome en cuenta únicamente los datos que le vienen bien. Así no se construye el relato científico de la Historia, ni de la Vella ni de la Nova.
5.- Respecto a la caligrafía colombina, eso de que escribe con un tipo catalán os lo sacáis impunemente de la manga. Es una afirmación gratuita, como la de que era un lanero analfabeto, que lanzáis sin aportar un solo documento que lo apoye. Y cuando digo documento me refiero a lo que viene repitiendo Arturo insistentemente desde el principio de los tiempos: FUENTES PRIMARIAS (aunque no sé si no te acaba de quedar del todo claro qué cosa sean exactamente las fuentes primarias, porque siempre remites a los libros de los cerebros del INH o a la Wikipedia). Las caligrafías, dentro de los tipos en boga en cada época, variaban tanto como las personas, como pasa hoy y como ha pasado siempre, especialmente en la correspondencia privada.
Aquest comentari va per a l'Antón Martín. Del que es tracta es que escrigués en castellà als seus compatriotes i no ho fes en la parla genovesa nadiua o bé en toscà, la llengua franca -sembla- de la península italiana. En Colom fa testament quan està a punt de morir i pels escrits té el cap ben clar. És de lògica i la cosa més normal del món que es vulgui comunicar perfectament amb els seus compatriotes ja sigui en la seva parla genovesa o bé en la llengua toscana estàndard. Dic: comunicar-se bé. I això vol dir també que sigui ben comprès en tots els detalls pels seus connaturals. I això vol dir, també,escriure en la llengua que tant l'emissor com els receptors han de dominar perfectament. I segons els escrits conservats no ho fa. Això és del tot incongruent, una absurditat. Cal explicar d'una manera que es correspongui a la veritat dels fets aquesta absurditat. Antón,sí: ser àgraf en la pròpia llengua en molts pobles és fins a dia d'avui una cosa normal. Entre altres coses, perquè per viure no els ha estat necessari l'escriptura. Ara bé, sabem que en Colom, les capes dirigents i administratives i comercials catalanes, castellanes o portugueses feien havien de fer ús de l'escriptura. Els era necessari de tot en totes. I de fet ja ho veiem: en Colom es veu impel·lit en el moment de la seva mort de fer ús de l'escriptura per comunicar-se. Aquest, doncs, no és el problema. En Colom no és àgraf i els destinataris de les deixes tampoc (fixa't que hi ha tot un canceller de Gènova, entre els receptors!).El problema és quin tipus d'escriptura, quina llengua fa servir el navegant en el moment tan transcendental de la pròpia mort. Com pot ser que empri un idioma que als destinataris els queda a un mil quilòmetres de distància???!!! És absurd. La qüestió del toscà com a llengua franca de tota la península per prestigi cultural crec que s'ha d'estudiar a fons. La península italiana....dividida en regnes, principats etc...durant mil anys, després de la caiguda de l'imperi romà d'occident el 1476 i que no resta unificada fins fa 150 anys... I mentrestant un territori farcit de corts cultíssimes.... Totes han de fer servir només el toscà "per prestigi cultural"? Ja em perdonaràs però això em recorda allò de "nunca fue el castellano lengua de imposición".. Mira, dubito. En canvi, sí que correspon a la realitat això que dius al final Un hom escriu en la llengua en què és alfabetitzat:, en el segle XV i el segle XXI. Salutacions.
Felicitats, Jordi, per aquest gran escrit. El principal problema, com molt bé dius, no són els tigres i adlàters que es passegen per aquí, el problema són els intel·lectuals i erudits catalans, culpables d'inconsciència per les raons que siguin. Esperem que els esdeveniments ens portin la capacitat de canviar el passat per construir el futur.
Insisto: lo de ser analfabeto -o ágrafo- en tu propia lengua materna es más común de lo que imagináis, y en la actualidad hay cientos de ejemplos vivos que traer a la mano. Aparte del caso catalán que he mencionado más abajo (y que habéis ignorado por completo, como suele ser habitual por aquí cuando se dan pruebas comprobables), es lo que ocurre con cientos de hablantes de lenguas americanas, que se manejan bien escribiendo en español pero serían incapaces de hacerlo en aymará, o en quechua, o en cualquiera de las lenguas de México. La temprana adopción en la península itálica de una lengua literaria de base toscana impidió el desarrollo escrito de los múltiples romances italianos, una realidad lingüística bastante compleja. Esa adopción del italiano literario se produjo sin que mediase ninguna imposición desde el poder político, simplemente por puro prestigio cultural. No, no hay nada de extraño en que Colón fuese incapaz de escribir en su lengua materna, que seguramente no habría olvidado. Uno escribe en la lengua en que se alfabetiza, en el siglo XV y el el XXI.
Albert: el dibujo es una representación figurada como lo son todas las demás que aparecen en la portada, sean de personas, lugares o hechos.
https://books.google.be/books?id=xz5NLj8ZuwsC
¿O me vas a decir que esos aspectos eran los que tenían Cristóbal y Diego Colón?¿Acaso Fernando el Católico se parecía a lo que ahí se representa?
Dame, por favor, fuentes primarias que atestigüen en la villa de Pals a los Anes Pinson, o que muestren al Pinson embajador que decís. Me da igual que sean dietarios, cartas particulares, libranzas de pagos, documentos de la cancillería, lo que sea, pero fuentes primarias, ya sean procedentes de Cataluña, de Portugal, de Italia, o de donde corresponda. El problema es que nadie por aquí ha aportado fuentes primarias sobre este asunto particular. La carta de los consejeros de Barcelona a Fernando habla precisamente de Vicente Yáñez Pinzón, de Palos. Fíjate que a los otros personajes a los que se menciona son también andaluces, de Sevilla por más señas.
En cuanto a lo de la lengua, puedo equivocarme. Puede que no olvidase su lengua materna, sino que no se sintiese cómodo escribiendo en ella porque nunca aprendió cómo se escribía el dialecto ligur, mientras que sí aprendió (no particularmente bien) el castellano escrito, y lo mismo vale para el portugués. El castellano que habla Colón es muy defectuoso (sembrado aquí y allá de lusismos y rastros de otras lenguas como el catalán). Si se demuestra que Colón era catalán, no tendré problema en aceptarlo y admitir mis errores, pero de momento la tesis más fundada es la genovesa, que tiene más fuentes primarias y testimonios contemporáneos apoyándola.
Por cierto, el Tigre es David Segarra, como ya admitió en algún momento motu proprio.
Tigre, mira aquest vídeo:
http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/21-desembre-2016-palos-de-moguer-o-pals-d-emporda
i podràs seguir dient que el dibuix de "los hechos de los castellanos" es inventat.
i podràs seguir dient que et sembla normal que oblidés la seva teòricament llengua materna.
i podràs seguir dient que els documents de que disposem, que són còpies dels originals, diuen això o allò.
i ho podràs seguir dient per no perdre el sou que et paga el teu amo.
Com deia fa poc un diputat, "tigre, ens veiem a l'infern..."
Salut!
Buenas tardes, Francesc, perdón por haber omitido el saludo antes.
Empiezo por el final, con los Palos y Antonio de Herrera y Tordesillas. Sí, es una representación idealizada de una ciudad portuaria a la que él le supone unas murallas, pues la mayoría de las ciudades tenían de eso. No pone una representación fidedigna de Palos porque no conoce el sitio, no ha estado allí. No hay que tomar el dibujo al peso porque puede ser cosa del impresor o del librero, que ha querido hacer una portada vistosa con varios sucesos y personajes notables. No es una maravilla, pero es que el diseñador de la portada no era el maestro Rubens.
Sí, la vida de Colón está llena de contradicciones como el tema del lenguaje, que es una cosa rara, porque no es buen castellano, tiene influencias portuguesas, algún deje latino, cosas catalanas... Lo cual no es incoherente con un marinero que conocería cualquier lengua y ninguna bien. Puede ser que el ligur no fuese lengua de escritura y por eso escribiese en castellano al Banco de San Jorge. Aún así no me acaba de convencer la explicación, pues la lengua formal, en última instancia, habría sido el latín, que manejaba con comodidad (según Fernández de Oviedo "era buen latino"). Aún así, tengo que insistir en la coherencia del testamento de Valladolid con el documento Assereto y con los protocolos notariales relativos a los Colombo en Génova y Savona, lo cual forma un caso muy sólido a favor de la genovesidad del marino. Item más, sus contemporáneos lo daban por genovés, sea de la ciudad o de territorios de la república genovesa (Savona, Nervi, Cogoleto, Albissola).
No, Joanjo Albinyana no ha demostrado que Pedro de Alvarado sea Pere d'Albalat. No ha refutado los documentos que atestiguan a Pedro de Alvarado, caballero extremeño bien documentado como compañero de Cortés en su aventura americana. Lo que me extraña es que a estas alturas nadie haya reclamado que Pedro de Candía, conocido también por Pedro el griego, fuese Pedro de Gandía.
De lo otro, el tema de Pals y los Pinzon, no pasa nada. Si consigues aportarme las fuentes primarias, las examinaré. Pero insisto en lo de las fuentes primarias, documentos originales de las épocas que correspondan donde consten los caballeros que mencionas con las funciones que refieres. Pueden ser cartas, dietarios, documentos diplomáticos, mercedes reales, documentos de la justicia, etc. De los Pinzones de Palos he aportado aquí referencias de varios documentos originales conservados en el Archivo General de Simancas, varios de los cuales están digitalizados y que puedes consultar a través de http://pares.mcu.es
Ah, apreix el mot "micer". I la Real acadèmia en diu el següent.Del cat. misser, y este del it. messer 'mi señor'.
1. m. Tratamiento honorífico de la corona de Aragón, que se aplicó también a los letrados en las islas Baleares. Un terme usat a la Corona d'Aragó, però l'acadèmia el fa d'origen italià. Mau....
Ah, en Pere d'Albalat era artiller. Queda pendent posar una llista ben grossa de catalanismes ens els escrits atribuïts a en Colom.
D'acord amb això de l'adaptació dels noms en toscà. Fixa't en les paraules d'aquestes deixes i en les anteriors transcrites. Revelen un persona amb una molt bona memòria; Es recorda d'un jueu que s'estava a la porta del call de Lisbona --una memòria sorprenent--, coneix un canceller de Gènova, el seu fill i, potser els seus hereus, es recorda de les quantitats que dóna,, sap fer operacions matemàtiques de canvi de moneda, recorda amb tota precisió llocs geogràfics,, Sabia amb tota precisió l'any en què el seu compatriota genovès, Baptista Espindola, estava a Lisbona.... En fi, sembla un home que a les portes de la mort tenia una ment ben desperta I ben desperta quant als seus compatriotes genovesos.. Ara, la cosa de la llengua nativa.... doncs no....esfumada. Aquí hi ha quelcom de molt gros que no va. Lusismes, mirem de ser objectius: com pot ser que el Colombo genovès aprengui castellà a Portugal? Molt inversemblant, molt, però acceptem-ho. És a dir, que a Portugal aprèn dues llengües a la vegada. Ja en tenim quatre: el genovès-toscà natiu, el llatí el portuguès i el castellà. Com que va viatjar a Groenlandia amb daanesos, també devia saber una mica de danès Ja en tenim cinc, Ara, com que els textos estan farcits de catalanades també hi hem d'afegir el català. Total: sis llengües. Déu n'hi do. Iaixò a les portes de la mort amb una ment ben lúcida. Però la llengua pròpia li desapareix, la llengua pròpia, que com a mínim va parlar durant els trenta anys primers de la seva vida. I pel que fa als vint-i-cinc següents, és a dir, quan es troba a Espanya, no podem negar de cap manera que no pogués parlar el seu genovès nadiu amb comerciants genovesos sigui a Sevilla, a Barcelona o a València... Però no l'home amb una ment tant desperta i que sap tants d'idiomes, s'oblida del seu primer idioma. Això és un destarifo, com diuen els valencians. Està destrellatat. Sí la història de l'Herrera és del segle XVII. Per què és una forma idealitzada la vila emmurallada? I per què no es va posar una reproducció real del Palos andalús? En algunes altres imatges de la portada hi apareixen artillers i canons. En Joanjo Albinyana ha demostrat que el Pedro de Alvarado oficial és el comte de Centaina Pere d'Albalat. Ho pots trobar en aquest web. Quant als documents, dels Pinçon a Pals, tampoc et puc donar la referència primera exacta perquè tampoc la tinc en aquest moments.Ho sento Salutacions.
Sobre el testamento, Colón no nombra a los personajes que digo en toscano, pone sus nombres en castellano, pero los he adaptado a su original italiano. Las mandas testamentarias son las siguientes:
Primeramente, á los herederos de Gerónimo del Puerto, padre de Benito del Puerto, chanceller en Genova, veinte ducados ó su valor.
A Antonio Vazo, mercader Ginovés, que solia vivir en Lisboa, dos mil é quinientos reales de Portugal, que son siete ducados poco mas, á razón de trescientos é setenta y cinco reales el ducado.
A un judío que moraba á la puerta de la judería en Lisboa, ó á quien mandare un Sacerdote, el valor de medio marco de plata.
A los herederos de Luis Centurión Escoto, mercader Ginovés treinta mil reales de Portugal, de los cuales vale un ducado trescientos ochenta y cinco reales, que son setenta y cinco ducados poco mas ó menos.
A esos mismos herederos y á los herederos de Paulo de Negro, genovés, cien ducados o su valor. Han de ser la mitad á los unos herederos y la otra á los otros.
A Baptista Espíndola, ó á sus herederos, si es muerto, veinte ducados. Este Baptista Espíndola es yerno del sobredicho Luis Centurión era hijo de Micer Nicolao Espíndola de Locoli de Ronco, y por señas él fue estante en Lisboa el año de mil cuatrocientos ochenta y dos.
Esta es la transcripción de las mandas en su testamento en Valladolid en 1506, que viene siendo una ampliación de un testamento anterior. Este documento es perfectamente coherente con otros documentos relativos a la familia Colombo de Génova (aunque estuvo un tiempo asentada en Savona) como el documento Assereto y otros protocolos notariales.
Sobre la lengua que hablaba Colón han corrido ríos de tinta, que si me apuras podrían ser océanos de tinta. Vosotros veis catalanadas, la mayoría de los estudiosos ven lusismos.
La "Historia General de los hechos de los castellanos en las Indias" es una obra muy tardía para lo que nos ocupa. El dibujo que se ve es una forma idealizada de una ciudad portuaria, aunque el pie hable de Palos. De la misma manera, los retratos de Isabel y Fernando tampoco son dibujos que coincidan con la realidad, y las demás imágenes de la portada tampoco tienen correspondencia con el mundo real, son dibujos figurados de eventos y personajes mencionados en el texto.
No he podido consultar las referencias que me transmitiste sobre los Pinçon y Pals, aquí donde me encuentro no tengo acceso a esos libros. Te agradecería si transcribes algunos elementos que estén apoyados por fuentes primarias (con sus debidas referencias de archivos), o mejor aún las fuentes primarias.
Arturo, tu infinita paciencia y el esmero en las respuestas son ecomiables, pero ya puedes ver que del todo inútiles. Podría presentarse el propio Colón en carne mortal a dar fe de su vida y milagros y seguirían erre que erre con sus absurdas hipótesis acerca de la catalanitat de quien toque.
Bona nit, Arturo, Els meus senyors naturals: on és la carta de naturalesa a Castella d'en Colom que dius? Qui parla dels meus "senyors naturals” i "el nostre rei” són membres de la cancelleria d'en Ferran i en Colom. No pas de la d'Isabel! I l'explicació més lògica i versemblant és que tots i en Colom també eren funcionaris natius de la cancelleria de l'estat d'en Ferran. La navalla d'Occam, que dius... El títol de virrei és exclusivament català i donat a catalans nobles o de la reialesa. Et sembla que un regne copia un òrgan polític d'un altre regne sense més ni més?? Què n'haguessin dit la gent més influent de Castella?? Cap debat? Cap discussió? Cap protesta? El més lògic i versemblant és que hi hagués hagut, com a mínim, controvèrsia, però aquesta contravèrsia sembla que no apareix enlloc. Si n'hi va haver, on està reflectida? Que, senzillament, en Colom va agafar el càrrec de Virrei de la Nació Catalana i l'introduí a Castella i les autoritats el van acceptar sense piular? Això és absurd, perquè abans que res quan en una nació es fa un acte polític aquest acte polític parteix de l'organigrama jurídicopolític propi. Un exemple: et sembla que un estat, per impedir un referèndum d'autodeterminació dins el propi país, se servirà de les lleis de l'estat veí i no del seu? És grotesc. Una persona que llegeix en Piccolimini i en d'Ailly en llatí i que fins i tot és capaç de parlar-lo es tan totxa per oblidar la llengua pròpia????!!!! A veure, el Colom genovès tindria uns trenta anys seguint els teus càlculs quan va passar a Espanya –i suposo que quan dius Espanya no inclous Portugal- I sabem que a Portugal és movia amb gent de la seva nació durant... quants anys? Posem-n'hi cinc Som, doncs a l'any 1476, Entre 1476 i 1481 el Colom genovès és a Portugal i parlant genovès amb els de la seva nació, El nostre home genovès deixa del tot absolutament el seu lligam amb Gènova i la seva llengua el 1481. Aleshores tindria uns trenta anys perquè el C. Colombo genovès dels documents de Gènova fill de Susanna Fontanarrossa va néixer el 1451. Així, doncs, durant els primers trenta anys de la seva vida hauria tingut contacte amb gent de la seva nació. ¿I amb trenta anys s'oblida la llengua pròpia de cop i volta, de manera que vint i cinc anys després no pugui escriure a la seva gent natural en la pròpia llengua i ho faci en un castellà amb catalanades????!! I sense genovesismes!! Ni un!!! Es recorda de Gènova i d'uns antiquíssims deutes, i de les persones a qui deu però, ves, de la llengua no. Però no és cert perquè es recorda del nom i cognom dels creditors en toscà. (Evidentment havia de sortir-hi un Colombo). Però la resta del document en castellà. Si en Colombo genovès al final de la seva vida (mor només amb 55 anys) sabia escriure cognoms en toscà, per què no hi escriu la resta del document? Això sí que es memòria selectiva. En canvi, el Colombo aprèn castellà.....no a Castella, sinó a Portugal, com dóna entenent en Menéndez Pidal.... Francament tot això és un seguit de despropòsits i absurditats que no fan gens de sentit i pequen contra tota versemblança. Muralles. No ho sé si en parla algun document, el que sí que és cert és que surten dibuixades en el llibre de l'Herrera Historia de los Castellanos etc... O és que potser aquesta imatge d'una vila fortificada també està posada a la babalà i també la llegenda que diu "el descubridor sala de Palos a descubrir”. Es molt fàcil deduir que surt d'una vila fortificada.... O surt d'una vola fortificada o sense fortificar. Una opció o una altra. Totes dues impossible. D'acord, em poses uns documents de Palos i els Pinçón. Però jo ja et vaig proporcionar bibliografia sobre els Pinçon a Pals d'Empordà. Com es poden conjuminar les dues informacions?
Un ejemplo bien expresivo y cercano: los miles de catalanes de una cierta edad -ya casi no quedan- que, al haberse escolarizado en castellano, se manejan a duras penas por escrito y leído en su propia lengua materna. De ahí que La Vanguardia siempre se haya imprimido fundamentalmente en la lengua vecina.
Y aquí un artículo detallado sobre la lengua de Cristóbal Colón, Ramón Menéndez Pidal.
http://www.persee.fr/doc/hispa_0007-4640_1940_num_42_1_2864
"Mis señores naturales" no tiene absolutamente nada de raro, Colón había recibido carta de naturaleza de Castilla, lo cual lo convertía en castellano, hecho que convierte a Isabel y Fernando en sus señores naturales.
El título de almirante también existía en Castilla, con denominación de Almirante de Castilla, honor del que gozaban los Enríquez. Gobernador también era un título que existía. Lo de virrey sí puede haberlo copiado de la Corona de Aragón, porque Castilla no tenía ningún virreinato (las posesiones de Castilla hasta esa fecha no se salían de la Península Ibérica) y en Portugal no se crea el título de virrey hasta los primeros años del siglo XVI.
En Portugal pasó varios años, pero en tierras entre España y las Indias pasó unos 25 años, en los que no tuvo mucho contacto con genoveses, por no decir ninguno. Sin embargo sí se acordaba de Génova y de unas viejas deudas no saldadas, como certifican dos mandas testamentarias donde hace que se pague a Girolamo dal Porto y a Paolo di Negro (a Girolamo dal Porto se le debía dinero por la compra de una casa hecha por Domenico Colombo en 1470, y a Paolo di Negro por el asunto de Porto Santo de 1476) unas ciertas cantidades.
¿A santo de qué viene lo de las murallas?¿Acaso se mencionan en algún momento las murallas de Palos (que así se llamaba, lo de "de la Frontera" es un añadido tardío)?¿O lo dices por el grabado tardío que ilustra uno de los artículos de esta web?
Los Pinzón están perfectamente documentados en Palos, ahora te pongo unas referencias archivísticas.
RGS,LEG,149310,109 Emplazamiento a Catalina Alonso, viuda de Martín Alonso Pinzón, vecino que fue de Palos, sobre su herencia.
RGS,LEG,149310,108 Carta de justicia a los alcaldes de Palos sobre la herencia de Martín Alonso Pinzón.
RGS,LEG,150012,17 Justicia solicitada por Arias Pinzón, hijo de Martín Alonso Pinzón, vecino de Palos [de la Frontera] para repartir entre sus hermanos el cuidado de su hermana, epiléptica.
RGS,LEG,148001,54 Presa de un ballener de Ibiza por Martín Alonso y Vicente Yáñez Pinzón, de Palos
CCA,CED,9,227,1 Al bachiller Juan de Burgos, alcalde mayor de Palos, sobre deudas de Vicente Yáñez Pinzón, descubridor, por el flete de una carabela
CCA,CED,5,161,3 Orden al corregidor de la villa de Palos para que restituya a Vicente Yáñez Pinzón un esclavo que había traído de las Indias.
RGS,LEG,149510,17 Incitativa al licenciado de Sahagún, lugarteniente de corregidor de Jerez de la Frontera, para que determine la demanda de Vicente Yáñez Pinzón, vecino de Palos, referente a la herencia que dejó se hermano
Esto, por poner unos cuantos ejemplos de documentación relativa a los hermanos Pinzón. El Vicens Anes Pinzon de la villa de Pals que se dedica a atacar la zona de Cataluña puede ser perfectamente Vicente Yáñez Pinzón, de Palos, sólo que los consejeros de Barcelona traducirían Palos como Pals, perfectamente lógico. Además es coherente con que los otros atacantes son andaluces de Sevilla (Civilla en el documento, aunque a veces se escribía también Civilla, con ce con cedilla).
Si diu que és tigre però se li veu el plomall... és que és lloro!
Molt bo, Albert ;-)
·X·
Cesc, com molt bé dius:
"aquest Estat necessita, els tribunals, els advocats de l'Estat, el fiscal de l'Estat, Maria santíssima i La COPE, els àrbitres, etc,etc per combatre als catalans, i no només això, sinó que també han necessitat al llarg dels segles de l'exèrcit, de dictadures, bombardejos i guerres, "
..... i també necessiten Tigres a sou per combatre l'INH. prou important deu ser tot el que es destapa aquí.
Salut!
P.D.
lo de "la voz de su amo" no s'hi esqueia bé en aquest comentari, hi hauria de haver posat "la veu del lloro" perquè el Tigre no fa mes que repetir com un lloro la història que li han explicat sense aplicar el més mínim sentit comú amb tot allò que es inversemblant. francesc 2, no t'hi esforcis, els lloros no pensen.
Como la 'rastellera inacabable de catalanismes' sea por el estilo de las que creéis ver en el Quijote o en Teresa de Ávila...
Quins són els lusismes d'en Colom? Jo et puc escriure una rastellera inacabable de catalanismes.Quan pugui ho faig.
Sí, el reis ni coneixen la condició d'en Colom i ni tenen manera de comprovar si el que diu ell sobre si mateix és cert... i la monarquia li dóna els títols més importants de la Nacio Catalana i, a més a perpetuïtat fins a la fi dels temps!!! Qui s'ho pot creure això? Estranger ho era a Castella, no pas a la Corona Catalanoaragonesa."El nostre Rei" "Els meus senyors naturals" I un llaner, teixidor plebeu s'està anys a la cort dels Reis i vivint de l'erari públic.. No és lògic.. En Colom, quan va a Portugal,, els mateixos cronistes diuen que es va fer amb els de la seva nació: la genovesa, segons la història oficial. Per tant a Portugal no hauria oblidat la llengua durant els anys que hi va ser Quants? Vuit, nou, deu? I és una cosa, d'altra banda, molt difícil que passi si és la teva llengua materna, que és a partir de la qual que conformes la personalitat lingüística. Va anar a Huelva? A la vila emmurallada de Palos de Moguer? Aleshores d¡on ve el "plus ultra" d'en Carles I?' Palos no té muralla. Pals d'Empordà sí i a Pals d'Empordà hi ha els Pinçon.. Fixa`t en la carta dels reis a en BoÏl "Perquè sabem el gran plaer que haureu en saber el bon estat que a Déu gràcies està això de la restitució del Rosselló, acordem de fer-vos-ho saber com veureu per la carta que escrivim a l'almirall C. Colom i a don Joan de Fonseca " És a dir a en Colom li interessa el tema de la recuperació del Rosselló. Això ha d'interessar a un genovès que no es mou mai dels mais per Catalunya? No, és absurd. Si en Colom és català, sí que li ha d'interessar..
No conocen la condición de Colón más que por lo que el propio Colón les haya contado. No tienen manera de comprobar si lo que él dice sobre sí mismo es cierto, especialmente considerando que era extranjero, así que no les quedaba otra que tomar su palabra al peso. Colón les podía haber contado cualquier majadería sobre su origen y sólo podrían creerla o no creerla, pero comprobar los datos no iba a ser nada fácil, por no decir que era misión imposible.
Colón no estaba todo el tiempo con genoveses, de hecho estaba circunstancialmente con esa gente. Cuando llega a Castilla lo hace por la parte de Huelva y luego se va moviendo hacia Sevilla, donde entra en contacto con el duque de Medinaceli, a través del cual conoce a Pedro de Mendoza y acaba yendo detrás de la Corte. Allá donde se mueve la Corte, ahí va Colón intentando colocar su proyecto. El tipo era muy persistente, eso sí. Volviendo al tema de la lengua, después de dos décadas hablando casi exclusivamente castellano, es normal que el ligur se le oxidase. Aunque su castellano también sea muy de aquella manera, trufado de lusismos y algún catalanismo.
Com podia oblidar el ligur si la biografia oficial el fa continuament acompanyat de genovesos?
Dius que els Reis Catòlics no sabien quina era la condició d'en Colom. No pot ser això, home. No pot ser. Es fan unes capitulacions, un contracte i quan passa això les dues parts han de conèixer molt bé l'altra part. Els va negoci, en això! És de sentit comú. I encara més si el contracte diu per als meus descendents fins a la fi dels temps! Les autoritats espanyoles no han de conèixer el currículum del ministre de defensa de torn? ¿L'historial d'Armstrong, Collins i Aldrin, els que van trepitjar la Lluna, no havia de ser conegut pels responsables de la Nasa o pel president dels EUA? No pot ser. No és lògic. Doncs passa el mateix amb en Colom. Que els mariners no saben bé llengües pot ser cert. Ara bé n'hi ha una que sí que coneixen molt bé: la seva materna. I el Colom genovès oblida la seva totalment quan ha de parlar amb genovesos? Això no ´te ni solta ni volta.
Arturo, en fi, molt agafat pels pèls.No, no són lusismes. Son catalanismes.Quins lusismes hi ha? I com es pot explicar que oblidi la seva llengua nativa quan des de la Península s'adreça als seus en castellà acatalanat? Això ha d'oblidar? No pot ser.
En cualquier caso, el ligur forma un contiuum lingüístico con la Provenza, y por ahí se aproxima al catalán más que al portugués o al castellano.
El latín era de necesario conocimiento para los mercaderes, pues muchos documentos se redactaban en esa lengua, así que el latín se lo habrían enseñado y lo habría aprendido bien.
Los catalanismos que tiene, al menos la mitad se pueden considerar también lusismos. Es un hecho que los marinos y comerciantes, tanto entonces como ahora, conocían todas las lenguas y ninguna la hablaban bien. Salvo el latín en este caso, que ejercía de lingua franca y de lengua formal para documentos y escrituras públicas e incluso privadas.
¿Dónde está el problema en que pudiese obtener títulos y privilegios? Había formas de acceder a la nobleza, la principal de ellas eran los méritos de guerra, aunque había otro tipo de méritos, como demuestra el hecho de que marinos como Mendaña fueran ennoblecidos por sus esfuerzos, aunque de nada le acabase sirviendo, visto cómo acabó. Los Reyes Católicos no sabían cuál era la condición de Colón, lo suponían noble de menor rango o patricio, como testimonia el "las armas que vos solíades traer", con lo que están dando por sentado que Colón tenía escudo propio. Lo raro del escudo de Colón es que no coincide con ningún blasón conocido, así que puede que se lo inventase.
Felipa Moniz Perestrelo no era de la realeza, era la hija del capitán donatario de Porto Santo, que aunque era un rango respetable, no eran de la misma importancia que los duques de Braganza, por poner un ejemplo. Además, la familia Perestrelo o Palastrelli era de origen itálico, si bien se asentó en Portugal. ¿Cómo es que un miembro de una casa comercial casa con una noble? Probablemente mintiendo, diciendo que pertenecía al albergo de los Centurione, algo que tampoco es que fuesen a estar en condiciones de comprobar los Perestrelo.
He de reconocer que la lengua que hablaba Colón sigue siendo una cosa un tanto extraña. Incluso escribiendo al Banco de San Jorge de Génova se expresa en castellano, pero con elementos portugueses y catalanes, algo que no sería impropio de un marino. Sí es desconcertante que no se exprese en ligur, pero tras más de dos décadas fuera de su patria, hablando fundamentalmente en portugués y castellano, puede que su propia lengua materna estuviese oxidada, algo que no es impensable. Lo de olvidar, o casi olvidar, la lengua materna se da en familias de emigrantes incluso a día de hoy.
Arturo, bona tarda. T'has deixat el paràgraf següent "I, encara: com pot ser que un italià que va viure a Itàlia fins ben bé als 25 anys, un cop a Espanya, ja no es recordés mai més que tenia una llengua pròpia i quan escrivís als seus compatricis genovesos ho fes en un castellà farcit de catalanades?" Altrament, com pot ser que a un genovès plebeu obtingués per les capitulacions colombines els càrrecs de governador general, virrei i almirall general per a ell fins a la fi dels temps? Uns càrrecs que estaven reservats per a persones emparentades amb la reialesa o amb l'alta noblesa de la Nació Catalana? Que és un noble de creació nova,afirmes. Però si fos així no és versemblant que es casi amb un membre de la família reial portuguesa. Com pot ser això? A més que és noble de temps ho indica també el fet que el rei li amplia l'escut d'armes a partir del que "solieu portar". No tenia estudis formals i sap llegir en llatí en Piccolomini i en Pierre D'Ailly! En estudis informals s'aprèn llatí? No. perquè "només es pot considerar que tenia una certa formació", segons ens dius. Iamb una certa formació s'embranca a viatjar a Groenlandia com a pilot recomanat pel rei de Portugal al rei danès?
La primera de las frases de este artículo ya es una falacia del hombre de paja. Se pretende que la historiografía habitual afirme unas cosas sobre Colón que nadie afirma. Cito:
"Quan ens encarem a la figura d'En Cristòfor Colom topem de sobte amb una contradicció insalvable: com pot ser que un home sense estudis, que ni tan sols sabem si sabia escriure, que no va navegar mai, que no va participar en cap guerra i que no es va moure mai d'Itàlia fins a una edat ja avançada, s'hagi pogut identificar amb el noble, militar, humanista cultíssim, científic, home d'Estat, navegant i descobridor Cristòfor Colom?"
Cristóbal Colón era un hombre que había leído bastante, sobre todo a Marco Polo, Eneas Silvio Piccolomini, y Pierre d'Ailly. No tenía estudios formales, eso es verdad, pero sí tenía formación. Habiendo navegado desde los 14 años y habiendo aprendido el arte de la cartografía con los pilotos y marinos de la casa Centurione, se puede considerar que tenía una cierta formación. Empezó a navegar a los 14 años y recorrió con la compañía de los nobles Centurione una parte significativa del Mediterráneo, probablemente conociendo las islas del Egeo, especialmente Quíos, que era dominio de Génova, bajo el gobierno de los Giustiniani (Quíos y los Giustiniani resultan relevantes para la atribución de una de las obras del siglo de oro, el Viaje de Turquía, probablemente escrita por Juan Justiniano, humanista valenciano de familia genovesa). Como hemos visto ya, salió de Italia repetidamente en distintos momentos haciendo navegaciones varias, y con 26 años ya habría participado activamente de los negocios comerciales de la casa, no siempre con éxito como prueba el asunto aquel de Porto Santo mostrado en el documento Assereto. El resto: noble de creación nueva por sus méritos, militar a ratos en lo que toca al Caribe, navegante y descubridor, no era hombre de estado, y lo cultísimo está abierto a interpretaciones. Era culto, pero no era un Hernán Núñez o un Joan Lluís Vives, ni siquiera un Eneas Silvio, aunque tenía unos conocimientos apreciables en lo que a su oficio tocaba.
Por la boca muere el pez. Con esta cadena de desvaríos ya no hace falta ni rebatirte, Cesc.
- La història no és només un llibre o una assignatura, sinó un endoll imprescindible del nostre psiquisme -
Penso que aquesta frase té molta importància. La història que ens expliquen a l'escola és la configuració que rebem al cervell de petits. Els països que no tenen història, i que per tant, no han fet cap cosa rellevant al llarg dels segles, els seus habitants són susceptibles de ser tinguts per cagats i per incultes, però els països que tenen història, llavors tenen la categoria de ser valents i cultes, i això va martellejant el cap del configurat. Ets català i no tens història, llavors ja saps que ets. Sempre cal recordar al president d'Extremadura dient a en Mas "si tens collons digues-m'ho a la cara”
En el cas espanyol es sorprenent. Si algú es para a observar com funciona l'Estat amb la capital a Madrid, s'adona que aquest Estat necessita, els tribunals, els advocats de l'Estat, el fiscal de l'Estat, Maria santíssima i La COPE, els àrbitres, etc,etc per combatre als catalans, i no només això, sinó que també han necessitat al llarg dels segles de l'exèrcit, de dictadures, bombardejos i guerres, ara bé, és sabut per la majoria que els ciutadans catalans no tenim història i durant molts segles ni tant sols literatura.
No s'entén com una societat tan poc experimentada com la catalana genera tant pànic al poder central. No lliga ni ha lligat mai, de fet és de tothom sabut, que antigament quant hom viatjava per la península i algú percebia que erets català notaves una certa admiració. – Per no tenir història.- Déu n'hi do ! . Ara això ha canviat. Els informàtics configuradors de cervells han modificat aquesta rutina.
La història catalana és En Colom. Reconèixer que era català i de Barcelona, és canviar tota la configuració ( de dalt a baix) i ja sabem quina pu..da és tocar una configuració. Milers de pàgines llençades a la paperera, la substitució de Isabel per Ferran, el reconeixement del valor i la cultura catalana. Total: Penso que el reconeixement del català Joan Colom arribarà abans de fora que de dintre. Ja ho saben que en Bibney té raó