Accediu  |  Registreu-vos-hi
"..el que realment va passar és només una petita part de tot el que va passar.
Tot en la histĂČria segueix sent incert, els esdeveniments mĂ©s grans, aixĂ­ com la menor incidĂšncia."
Goethe
ARTICLES » 26-01-2016  |  PROJECTE DESCOBERTA CATALANA D'AMĂšRICA
5306

La introducciĂł de la xocolata a Catalunya

Us oferim la ponùncia sobre la relació entre la xocolata americana i Catalunya que la Gemma Bufias va presentar al 15ù Simposi d’Arenys de Munt, el passat novembre del 2015.

IndĂ­gena americĂ  servint xocolata

En Colom i el cacau

En Colom va tenir notícia del cacau ja al primer viatge. Al seu Diari anotà l’existùncia de la planta i les diverses begudes que n’elaboraven els indis. Escrivia així el Descobridor, el dia 22 de desembre del 1492: “Tiraven un gra en una escudella d’aigua i la bevien, i els indis que l’almirall duia amb ell deien que era cosa saníssima”. Mostres d’aquests grans els va dur a Barcelona a la tornada d’aquell viatge.

El cacau, valor monetari

No obstant aixĂČ, la importĂ ncia que el cacau tenia a AmĂšrica no va començar a valorar-se fins a la conquesta de MĂšxic, entre els anys 1519 i 1521. Llavors sĂ­ que es va apreciar el paper econĂČmic que exercia en l’Imperi asteca, tal i com demostra la referĂšncia que en fa En CortĂšs a la seva segona carta a Carles V, datada del 30 de novembre del 1520:

“Cacao, que es una fruta como almendras, que ellos venden molida, y tiĂ©nenla en tanto, que se trata por monedas en toda la tierra, y con ella se compran todas las cosas necesarias en los mercados y otras partes”. Sabem que un esclau valia llavors cent ametlles de cacau.

2

Les faves del cacau, moneda de canvi a l’Amùrica precolombina

Usos i cerimĂČnies afrodisĂ­acs

Es diu que En CortĂšs va ser confĂłs per part dels indĂ­genes amb el seu dĂ©u QuetzalcĂłatl, que havia jurat tornar l’any 1519, just quan els colonitzadors posaren el peu a MĂšxic. Els trets fĂ­sics d’En CortĂšs (corpulent, de front ample, ulls grossos, cabells llargs, i pell blanca) els feren recordar el seu DĂ©u asteca. És per aquest motiu que el mariner espanyol va ser obsequiat amb un vas d’or amb cacau lĂ­quid, en arrribar a les terres mexicanes.

L’emperador de Mùxic Moctezuma era un gran consumidor d’aquesta beguda considerada afrodisíaca. Així ho registra En Díaz del Castillo, parlant d’un banquet de l’emperador:

“Traían en unas como a manera de copas de oro fino con cierta bebida hecha del mismo cacao; decían que era para tener acceso con mujeres [
]; vi traer cincuenta jarros grandes, hechos de buen cacao, con su espuma y de aquello bebía”.

3

El cacau, beguda de déus i afrodisíaca

Els conqueridors, malgrat que la beguda tenia un gust amargant i molt fort, ràpidament s’hi van acostumar. L’interùs no es va reduir als espanyols residents a Amùrica, sinó que de seguida es va buscar la manera de portar-ne a la Península. Impossible de conrear en terres europees, molt fàcil de transportar-lo en gra, es va desenvolupar un actiu comerç d’ultramar que generà beneficis importants.

Segons la tradiciĂł precolombina, fou un regal d’un dĂ©u benefactor asteca expulsat del paradĂ­s, anomenat QuetzalcĂłatl. AixĂ­, doncs, els asteques pensaven que la xocolata era originĂ ria del cel i que arribava a la terra en forma de les llavors de cacau. Aquesta beguda de dĂ©us i de reis va adquirir un prestigi enorme a la PenĂ­nsula, a ran de la seva transformaciĂł en xocolata.

Al segle XVII el doctor Johann Haider l’anomenĂ  l’aliment de Venus i al segle XVIII el suec Carl von Linne denominĂ  al fruit del cacau Theobroma cacao que significa literalment: l’aliment dels dĂ©us.

4

Theobroma cacao

Xocoatl

Tres grans cultures ocupaven les terres de l’Amùrica Central a l’ùpoca de la descoberta: els maies, els asteques i els tolteques.

5

Els maies, els asteques i els tolteques

Totes tres consumien xocoatl, perĂČ nomĂ©s en la seva forma lĂ­quida. Els maies barrejaven el cacau amb algunes herbes i espĂšcies que els oferia la selva del Iucatan, que normalment era xili. Habitualment tenien fins cerimonials. Els asteques, per la seva banda, hi posaven mĂ©s quantitat d’aromatitzants. A banda del xili, podia ser hueinacaztli o axiote, dit arxiota en catalĂ  (un pigment de color taronja-vermellĂłs que s’extreu d’una planta mexicana), vainilla i el pebre de Jamaica. D’aquestes barreges en sortia un producte final mĂ©s aviat amargant i picant. Solien prendre-la com a beguda freda les classes altes, les quals ja la utilitzaven com a moneda i l’associaven amb la deessa de la fertilitat: Xotxiquetzal.

6

Arxiota, colorant vegetal que proporcionava al cacau cĂ lids matissos vermells

En aquelles terres mil·lenĂ ries era costum, doncs, associar la xocolata als plats salats, de carn i de peix, tal i com passa, curiosament, a la cuina catalana tant en plats de mar com de muntanya, de pesca i caça o d’hort i de bosc.

Cuina tradicional catalana

Alguns exemples els trobem al civet de senglar de la cuina ripollesa, on s’empra xocolata a la pedra (La nostra cuina. Comarca a Comarca, Premsa Catalana, Barcelona, 1995, p. 73). El conill a l’empordanesa, amb una salsa quasi negra per l’Ășs de la xocolata. La pols de xocolata barrejada amb la picada d’alls, ametlles i julivert que cobreix les salsitxes amb gambes tambĂ© Ă©s tĂ­pica del GironĂšs; a Tarragona, un dels plats mĂ©s celebrats sĂłn els calamars amb xocolata i els pops estofats amb patates i cebes amb xocolata.

7

Calamars amb salsa de xocolata

8

Conill a l’empordanesa

La xocolata, el Monestir de Pedra i el Monestir de Poblet

Seguint amb l’arribada de la xocolata a la PenĂ­nsula, ja he dit que En CristĂČfor Colom va portar uns granets de cacau als Reis CatĂČlics i no van saber quĂš fer-ne. Va ser un monjo cistercenc que va anar a l’expediciĂł mexicana i ajudĂ  En CortĂšs fent-li d’intĂšrpret en la llengua maia qui fĂ©u arribar la xocolata a la PenĂ­nsula. Es tracta del frare Jeroni d’Aguilar, a qui En CortĂšs donĂ  com a recompensa un sac de llavors de cacau i les enviĂ  al port de Barcelona junt amb la recepta de la xocolata. DesprĂ©s tot es va dur a l’abat del Monestir de Pedra, a l’AragĂł, Antonio de Álvaro.

És, per tant, a la cuina d’aquest monestir saragossĂ  de la localitat de NuĂ©valos, el primer lloc del Vell Continent on es fabricĂ  per primera vegada “l’or marró”, l’any 1534. AixĂČ explica la tradiciĂł xocolatera de l’orde cistercenc i de la seva branca reformista, la Trapa.

9

Són unes monges d’un convent d’Oaxaca, a Mùxic, les qui tingueren la idea de barrejar el cacau amb sucre de canya i canyella. Sabem que Chiapas, Tabasco i Oaxaca eren les fonts originals de producció de cacau a l’ùpoca de la Nova Espanya.

Volia saber quins eren els origens del monestir aragonĂšs. A la seva mateixa web s’explica que la seva histĂČria s’emmarca dins d’un doble marc histĂČric: forma part de les repoblacions de la segona meitat del segle XII i tambĂ© Ă©s un capĂ­tol brillant de l’expansiĂł dels cistercencs per la penĂ­nsula ibĂšrica. L’any 1186 Alfons II d’AragĂł i la seva muller Sanxa de Castella van fer donaciĂł als monjos de Poblet del castell de Pedra, “castrum petrae”, amb la intenciĂł de fundar-hi un monestir cistercenc. El 10 de maig de 1194, 12 monjos de Poblet van deixar el monestir, encapçalats per Gaufred Rocaberti, 1r abat de Pedra.

No deixa de ser curiĂłs que a Poblet hi hagi una habitaciĂł magnĂ­fica amb una gran llar de foc que s’anomena “ la xocolateria” i Ă©s just al costat del Palau de MartĂ­ l’HumĂ , segons apunta l’Assumpta Miralpeix. Sembla que l’estança es denominaria aixĂ­ al segle XIX, durant el Romanticisme. L’estança Ă©s l’antiga sala medieval de l’abat Copons.

Les xocolatades a Catalunya durant el segle XVIII

AixĂ­, doncs, la xocolata primer va ser un plaer reservat a molt pocs (persones reials, nobles, cortesans
), perĂČ poc a poc va anar difonent-se a les altres capes de la societat, tal i com veurem mĂ©s endavant. En trobem un exemple preciĂłs en un plafĂł de cerĂ mica policromada, fet entron el 1710 al taller d’En LluĂ­s Passoles, a Barcelona. Va ser creat per decorar el jardĂ­ de la residĂšncia que En Josep d’Amat i de Planella, primer marquĂšs de Castellbell, posseĂŻa a la vila d’Alella, al Maresme. S’hi representa una festa en un jardĂ­ aristocrĂ tic, on s’hi veu la noblesa catalana en plena celebraciĂł, amb mĂșsica, passeig, ball, tertĂșlia i, sobretot, una cerimoniosa xocolatada.

Els cavallers servien les dames amb gran cortesia, agenollats a terra mentre els oferien la xicra de xocolata. La imatge Ă©s, doncs, representativa del que seria l’ideal de vida a les classes altes de la Il·lustraciĂł europea. La xocolata esdevinguĂ© un element essencial d’aquest plaer de viure.

10

Ceràmica d’inici del s. XVIII. Museu de Ceràmica de Pedralbes (Bcn)

11

Detall de La Xocolatada (1710)

Un adroguer de Barcelona, En Pau Martí Rovellat, escriví al segle XVIII un dels primers receptaris en quù apareix la xocolata; es tracta de l’obra Llibre de confitures i de drogues. Tractat escrit per formar el perfecte adroguer (1706), on la xocolata s’inclou a les menges que venien els adroguers i, per tant, consumien els catalans.

Al famĂłs Calaix de Sastre del BarĂł de MaldĂ  trobem un munt de cites que constaten com la xocolata era sĂ­mbol de plaer i refinament, a l’ùpoca i entre les classes acomodades. El 9 de maig del 1796 escriu: “Arribats a casa, hem berenat de taronges de Mallorca, d’allĂČ ben riques, i despuĂ©s hem pres xocolate ab bescuits tous i melindros ab molta alegria, bevent-hi sos gots d’aigua fresca”.

La industrialitzaciĂł de la xocolata

Bo i que ja al 1585 s’iniciĂ  el desenvolupament del comerç del cacau a la penĂ­nsula IbĂšrica, no fou fins el segle XVIII que s’introduĂ­ a la resta d’Europa, començant per França i ItĂ lia. Espanya va ser, doncs, el primer paĂ­s exportador de xocolata i no Ă©s pas per casualitat que la primera fĂ brica s’obrĂ­s a Barcelona l’any 1780.

Sabem que a l’any 1777, a Barcelona, un xocolater de nom Fernandes va inventar un giny per fer xocolata sĂČlida, tot una novetat en aquells anys. La mĂ quina del senyor Fernandes, de la qual ens parla En Joan Amades, no devia ser gaire diferent de la mostrada en el dibuix: una andrĂČmina mig mecĂ nima i mig hidrĂ ulica. Malauradament ens l’hem d’imaginar, perquĂš de la mĂ quina original no n’ha quedat res: ni un dibuix, ni una descripciĂł ni el testimoni d’algĂș que l’haguĂ©s vista de prop. Sembla ser que durant un temps la van tenir exposada al carrer Sant Silvestre, on hi havia la seu del Gremi de Xocolaters de la ciutat. Se sap que va despertar l’interĂšs dels pastissers de ParĂ­s, els quals van enviar una comissiĂł d’experts a Barcelona a investigar-ne les excel·lĂšncies.

12

Giny del xocolater barcelonĂ­ Fernandes

El mateix dietari del BarĂł de MaldĂ  (Rafael d’Amat i de Cortada) deixa constĂ ncia de l’existĂšncia d’una fĂ brica de moldre xocolata, a Manresa. Escriu el dia 11 de setembre de 1810: “AnĂ rem i entrĂ rem a veure la fĂ brica del xocolate [
], veient ja lo xocolate mĂČlt, sentint-se son olor aromĂ tic que pareixia percerbir-ne lo gust d’ell sent beguda; com a mi un de tants aficionats al xocolate, com que en prenc matĂ­ i tarda, com lo pa quotidià”.

El segle XIX: receptes i morters

Una mica mĂ©s endavant, al segle XIX, apareix un recull anĂČnim de receptes excepcional: La cuynera catalana (1835), en quĂš s’inclouen les “pastillas de xacolata” i els “bascuyts de xacolata”. Aquest receptari Ă©s considerat el primer tractat de cuina escrit en catalĂ  desprĂ©s del buit en la materia que seguĂ­ al Llibre del Coch (1520), un buit, certament, molt sospitĂłs. És, per tant, el pont entre la cuina medieval i l’actual, mentre no trobem d’altres referents.

13

Una curiositat de la recepta de com fer els dits bascuyts de xacolata Ă©s que se’ns diu que “calia barrejar una clara d’ou amb xocolata ratllada; tanta com fos necessĂ ria perquĂš la clara quedĂ©s ben fosca. La barreja calia moldre-la en un morter de pedra fins que tot quedĂ©s ben unificat i es desfĂ©s”.

Dic que Ă©s una curiositat, perquĂš per moldre les llavors de cacau, en els origens mexicans, es feia servir un morter de pedra tallada de forma rectangular on es molien les llavors i s’emmprava una altra peça de pedra cilĂ­ndrica per moldre.

14

Metate (nĂĄuhatl), morter de pedra originari de LlatinoamĂšrica, en especial, MĂšxic.

És evident que l’Ășs del morter de pedra Ă©s indissociable de la cuina catalana, quan pensem en les tradicionals picades de fruits secs i pa sec, l’allioli, etc.

15

Morter tradicional en la cuina catalana (la mĂ  de morter pot ser de fusta o de pedra)

La xocolata a la pedra

Aquesta manera de moldre les llavors del cacau, “a la pedra”, em va fer pensar en la llarga tradiciĂł torronaire i xocolatera d’Agramunt i l’elaboraciĂł de la famosa xocolata a la pedra. Aquesta vila de l’Urgell ha tingut de fa molt temps una estreta relaciĂł amb la xocolata des que el 1808 el xocolater barcelonĂ­ Gabriel Amatller la triĂ  per instal·lar-s’hi, a ran de l’ocupaciĂł de Barcelona per les tropes de NapoleĂł. Amatller es quedĂ  a Agramunt durant tota la guerra de la IndependĂšncia. La notĂ­cia documentada mĂ©s antiga que s’ha trobat de la xocolata a Agramunt sĂłn uns capĂ­tols matrimonials datats el 1830 en els quals s’anomena davant de notari “xocolater i confiter” a Antoni ViladĂ s i Kamic.

La xocolata a la pedra es fa emprant exclusivament cacau, sense la mantega, la qual cosa li dóna una textura sorrenca, que fa recordar, diuen, a l’originària asteca.

16

Xocolata a la pedra amb canyella, Casa Vicens (Agramunt)

17

Xocolata a la pedra de Sanvi (detall pes en lliures)

L’ofici de fer xocolata

A Catalunya, durant els segles XVII i XVIII, nomĂ©s podien elaborar i vendre xocolata les persones que formaven part d’un gremi. De gremis que poguessin fer xocolata, fins al segle XIX, en trobem nomĂ©s a Barcelona. I des de la ciutat, es distribuĂŻa per tot el territori. AixĂČ no vol dir que no hi haguessin xocolaters a altres ciutats; perĂČ de gremis, no. Els xocolaters podien elaborar el producte a la seva botiga o a la mateixa casa de qui els encarregava la xocolata (aixĂ­ ho preferien les classes benestants). Per fer-los la xocolata havien de portar els estris: una pedra i els ingredients per fer la barreja: cacau, sucre i espĂšcies. Sota la pedra rectangular i llisa encenien una flama ben generosa que escalfava les faves de cacau fermentades, torrades i espellofades i hi feien cĂłrrer per sobre un corrĂł tambĂ© de pedra, per tal de fer la mĂČlta. Els xocolaters havien de ser homes forçuts i de constituciĂł robusta. No direu que aquesta manera primigĂšnia d’elaborar la pasta de cacau no recorda el metate precolombĂ­ de quĂš hem parlat unes lĂ­nies mĂ©s amunt.

18

Xocolater esclafant les faves de cacau amb un corrĂł de pedra

La xicra

El vas petit de fang o de fusta on es prenia la xocolata Ă©s, segons el DRAE una “jĂ­cara”. Deu aquesta denominaciĂł al nom de l’arbre americĂ  els fruits del qual s’empraven com a vasos per beure. El nom cientĂ­fic Ă©s Crescentia cujete. Popularment, perĂČ, tĂ© diverses denominacions depenent del paĂ­s llatinoamericĂ , perĂČ a Nicaragua, Cuba i MĂšxic, es diu jĂ­cara.

Ens diu el diccionari catalĂ  que “una xicra Ă©s una tassa petita, mĂ©s aviat alta i estreta que s’empra expressament per prendre xocolata o cafù”.

Antigament també era una unitat de mesura de volum tradicional típicament catalana: una xicra equivalia, a Barcelona, a 1/8 de litre, és a dir, 125 ml. Aquesta mesura variava segons la localitat.

19

Mancerina (platet) i xicra (vas) , 1760-1780. Museu de CerĂ mica de Barcelona

Per prendre xocolata, al segle XVII es va posar de moda prendre-la amb una tassa que tenia la mida d’una xicra i s’encaixava en un plat especial dit mancerina, en honor del seu inventor el Duc de Mancera, Virrei del PerĂș (1639-1648).

Tenim constància també dels testimonis que deixaren per escrit els viatgers estrangers al seu pas per Espanya. Consideraven la xocolata un producte típic espanyol. A final del s. XVIII, un metge britànic, Joseph Townsed, en donava la recepta:

“Mezclan en España seis libras de cacao con tres o tres libras y media de azĂșcar, siete vainas de vainilla, una libra y media de maĂ­z, una media libra de canela, seis clavos de girasol, una dracma de pimienta de Guinea (capsicum), algunas nueces de achiote, para aumentar el color, y un poco de amizcle o de ĂĄmbar gris, a fin de dar al chocolate un olor agradable. Algunas personas, sin embargo, no ponen mĂĄs que azĂșcar y canela. Los indios mezclan a una libra de cacao una media libra de maĂ­z, otro tanto de azĂșcar y un poco de agua de rosas”.

L’etimologia del mot cacau

Pel que fa a l’etimologia del mot, ens diu el diccionari de la Real Academia Española que xocoatl ve del nĂ huatl: de la uniĂł de xoco, que vol dir amargant i atl que significa aigua. Buscant en el Diccionari Alcover, trobo que antigament cacau es deia cacalt, la qual cosa ens indica una connexiĂł directa d’una paraula amb l’altra.

A mĂ©s a mĂ©s, trobem que a l’EmpordĂ  i al Pla de Barcelona s’empra cacau com a metĂ fora de diners. Curiosament, tambĂ© coincideix amb el fet que les llavors de cacau van fer la funciĂł de moneda. Ho exemplifica aixĂ­ el diccionari: “A l’oncle fes-li compliments; mira que tĂ© molt cacau”.

Al CĂČdex Dresde (datat del s. XI o XII), el llibre maia escrit mĂ©s antic procedent d’AmĂšrica, hi trobem escrit “kakau u hanal” i significa que el cacau Ă©s l’aliment (del DĂ©u de la Pluja, Kon). Veiem que el so Ă©s idĂšntic en catalĂ .

Michael Coe, professor emùrit d’antroplogia de la Universitat de Yale i coautor del llibre The true history of Chocolate (1996), afirma que la paraula xocolatl “no apareix en cap text o font antiga previ a la conquesta, en llengua nàhuatl, el llenguatge de la cultura asteca”.

L’origen del mot Ă©s doncs controvertit. Altres entesos suggereixen que cacau provĂ© de ka-kawa-tl, que significa objecte semblant a un ou. En aquest sentit, En Francesc MagrinyĂ  em va recordar que en occitĂ  ou es diu cacau. Vaig pensar tambĂ© en alguns mots catalans que recorden el mot cacau, com cocou. Segons el diccionari, en llenguatge infantil cocou significa justament, ou. A Arenys de Munt en trobem un exemple encara viu avui en la parla popular: de fer pilonets de sorra, se’n diu fer cocous.

ConclusiĂł

DesprĂ©s d’haver estat contrastant diverses fonts d’informaciĂł referents als orĂ­gens de la xocolata, no puc obviar el fet que els catalans sĂ­ que hi hem tingut alguna cosa a dir i fer. En sĂłn molts els vestigis que n’han quedat i moltes les “coincidĂšncies” en el temps i en la trajectĂČria de la difusiĂł i expansiĂł d’aquesta menja originĂ ria de les AmĂšriques. Si bĂ© allĂ­ era una beguda amargant, picant, escumosa ofreda, la seva transformaciĂł i sublimaciĂł des que arriba a la penĂ­nsula Ă©s cabdal per la seva gran acceptaciĂł al Vell Continent. I aquĂ­ Ă©s on anem trobant les arrels en la nostra cuina tradicional, que rĂ pidament adopta la xocolata en tot tipus de receptes, de mar i muntanya i arreu del territori. Que els monjos que fundaren el monestir on oficialment es diu que es creĂ  la xocolata com a tal fossin de Poblet, tambĂ© Ă©s un detall que no pot pas ser anecdĂČtic. Que la manera de fer xocolata a l’asteca, a la pedra, hagi perdurat tan fortament a casa nostra i Agramunt en sigui el seu bressol, per mi, tampoc Ă©s casual. I que la industrialitzaciĂł de la xocolata comencĂ©s a Barcelona, amb la primera fĂ brica documentada, aixĂ­ com la creaciĂł d’alguns dels ginys protoindustrials per passar de la manera manual a la mecĂ nica fossin catalans, tampoc Ă©s casual.

Si els catalans, com se’ns diu i se’ns repeteix, no vam tenir res a veure amb els primers temps de la descoberta i conquesta americana, com Ă©s que tants fets relacionats amb la xocolata passen a casa nostra? Com Ă©s que els primers monestirs on es fa xocolata sĂłn a l’AragĂł i a Catalunya? I per quĂš la primera industrialitzaciĂł i els primers ginys per a la seva fabricaciĂł moderna sĂłn tambĂ© aquĂ­? SĂłn dades que ens haurien de fer pensar que potser la histĂČria que ens han explicat s’ha de tornar a explicar i que Ă©s feina de tots revisar-la.

Gemma Bufias

15ù Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amùrica

Arenys de Munt, 28 de novembre del 2015




versió per imprimir

  1. David Segarra
    16-03-2017 11:13

    El nivel es de una niña de corta edad. Empieza a explicar la etimologĂ­a de la palabra "cacau" y luego dice que un erudito afirma que la palabra "xocolatl" no aparece en ninguna fuente escrita precolumbina (no es sorprendente: los conquistadores destruyeron casi todos los libros de los maya. Menos mal que los conquistadores eran todos catalanes....). Pero la palabra xocolatl es una cosa, la palabra cacau es otra, y SI existĂ­a. NO HAY DUDA. Esas idioteces de "coucou" en occitano...realmente no tenĂ©is ni idea. Una chica de 12 años tiene mĂĄs sentido comĂșn e inteligencia.

  2. Francesc
    27-01-2016 12:18

    Jordi: "cacau" amb el significat de "ou" jo l'he trobat en occitĂ  auvernhat. En concret, en el llibre "Auvergnat de poche. " de jean Roux. Edit. Assimil (2004): pĂ g 229.

  3. Francesc
    26-01-2016 23:45

    Jordi, mira en Lou tresour dou Felibrige, de Mistral.

  4. Jordi
    26-01-2016 23:30

    Pel que es diu a l'article que en llenguatge infantil cocou vol dir ou, en el meu cas --sóc de Girona ciutat-- recordo haver-ne dit quicou (a l'Alcover-Moll, quicou només vol dir el bolet també anomenat ou de reig).

    Pel que fa el que a l'article s'hi diu que en occità cacau també vol dir ou, al diccionari Cantalausa, basat en els parlars llenguadocians, no he pas sabut trobar-l'hi. En els altres parlars occitans no ho he pas cercat.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En CristĂČfor Colom de la ciutat comtal.
19527
PresentaciĂł de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la BĂ­blia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin Ă©s l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Quan trobem en textos castellans del Siglo de Oro l'expressió “rayo de sangre”, “rayo de leche”, “rayo...[+]
L'Andreu Mas publica a PresĂšncia un article sobre les entitats dedicades a recuperar la histĂČria de Catalunya,...[+]
En Cesc Garrido, conscient que En Lleonard estaria vinculat a la casa reial catalana de NĂ pols, identifica "La...[+]