Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La llengua i la història són el botí més preuat a l'hora de sotmetre un poble"
Àngel Guimerà
ARTICLES » 19-12-2011  |  PROJECTE LLEONARD
6781

La llengua catalana a la Roma d'Alexandre VI

El català va ser la llengua dominant a la Cúria romana durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI. En aquest article, en Jordi Bilbeny ens exposa la importància de la nostra llengua, de la nostra gent i de la nostra cultura al Vaticà de les darreries del segle XV i començament del XVI.

El papa català Roderic de Borja

Fullejant el llibre editat per la Zenia Sacks Da Silva, The Spanish connection. Spanish and Spanish-American Lliterature in the Arts of the World, hi trobo l'article de la Pina Palma "The Spanish Muse in Italy: Tirante el Blanco, La vida es sueño and Don Quijote", on llegeixo uns mots ben suggerents fent referència al fet que Roderic de Borja es coronés Papa. L'autora escriu: "Clarament, amb el control de l'estat papal en vingué la infiltració dels costums espanyols a Roma, tal com ja havia passat a Nàpols. Calixt fou succeït pel seu nebot Roderic, el cèlebre Alexandre VI, en la cort papal del qual l'espanyol esdevingué la llengua oficial, tal com havia passat a la cort napolitana"1.

Encara que l'autor digui explícitament que la llengua oficial de la Cúria del Papa Borja fos l'espanyol, i que avui dia tothom identifiqui l'espanyol amb el castellà, això no era així al segle XV ni a començament del XVI. La prova més evident és que és universalment conegut i comentat de tot erudit solvent que la llengua oficial tant a la cort de Calixt III com d'Alexandre VI era el català.

Així ho assegurava el Pare Batllori al seu estudi sobre "El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI", on deixa palès que es va utilitzar "el català com a llengua de cort en la Roma dels Borja"2 i que, aquesta "era la llengua dels familiars i dels més privats col·laboradors dels dos pontífexs, raó per la qual era respectada per altres cortesans i pels oficials de la cúria pontifícia"3. Així mateix, després de constatar que a la cúria també s'hi usaven de forma normal el llatí i l'italià, i de documentar un parell d'italians que empraven el català en terres catalanes, innova que "llevat d'aquests casos d'italians residents en terres de llengua catalana, no en coneixem cap d'un italià que, al palau de Calixt III o d'Alexandre VI, hagués après i practicat el català com a llengua de cort"4. I acte seguit rebla: "Però el fet que aquest fos emprat entre ells per cortesans i curials provinents de terres de llengua castellana, o pel papa quan a ells s'adreçava, basta per a poder parlar-ne com d'una de les llengües de la cort pontifícia en aquelles circumstàncies. L'una cosa i l'altra consten documentalment per als temps de Roderic de Borja papa, cosa que permet de suposar que quelcom de semblant s'havia pogut esdevenir als de Calixt III"5. Amb tot, si tenim el compte el nombre ingent de catalans que van tenir càrrecs a la cúria de Calixt III i la gran quantitat que s'hi van relacionar de forma indirecta, com es desprèn de l'estudi i de les llistes que ens forneix En Josep Rius i Serra6, res no fa pensar el contrari. Ans tot fa creure també que la llengua dominant a la cort d'aquest papa Borja va ser, sense cap mena de dubte, el català.

Ho ha vist així En Ximo Company, el qual dedica un capítol sencer del seu llibre a tractar de "la lliçó lingüística dels Borja" a Roma7, on ens recorda que "Calixt III va parlar sempre, fins que es va morir al 1458, la llengua que un elevat nombre d'habitants del Regne de València, va manllevar dels cristians procedents de Catalunya, això és el català"8. Segons ell, Alfons de Borja va parlar italià a Roma, "però sense descurar mai, ni un sol moment, el valencià que va aprendre amb els seus pares a Xàtiva"9. I assenyala: "Recordem, si més no, l'energia amb què va pronunciar en valencià el seu primer discurs de papa en contra del turc"10. Per acabar reblant decidit que, amb Calixt III i, sobretot, amb el seu nebot Alexandre VI, "a Roma, la llengua catalana jugava quasi el rol de llengua de Cort"11.

A més a més, també tenim coneixement que el català no només va ser la llengua normal de relació entre Alexandre VI i els seus parents, servidors i connacionals catalans, sinó que també va ser la llengua de relació amb els castellans que es van relacionar amb ell. Per això insisteix el Pare Batllori que "l'ús del català a la cort d'Alexandre VI per part de gent provinent de la Corona de Castella ens presenta la Roma del final del Quatre-cents i dels primers decennis del Cinc-cents"12 tal com era: amb els papes vivint plenament en català i fent del català la llengua normal de la Cúria Pontifícia.

És tanta la documentació escrita en català que avui coneixem de la cort d'Alexandre VI, especialment les seves cartes i les dels seus parents i servidors i amics, que En Max Cahner ha sentenciat que "ens trobem davant de la sèrie de cartes privades catalanes més nombrosa i més important de la cultura catalana des de l'edat mitjana fins al Renaixement, tant com a font de coneixement de la història eclesiàstica, política i social, com de la història de la llengua i de la literatura catalanes"13.

De conformitat amb En Modest Prats, "als palaus pontificis, doncs, ressonava, la llengua catalana, amb accent valencià en la majoria de casos, i a la cancelleria romana es redactaven, i hi arribaven, documents escrits en llatí, en italià i en la llengua del sant Pare, que era la de tants parents i protegits que s'havien emparat a l'ombra del soli romà"14. Per això mateix, està convençut que "el català fou, juntament amb el llatí i l'italià, la llengua pròpia de la cort pontifícia"15. I creu que, després dels estudis apareguts darrerament, "estem ja en molt bones condicions de mesurar les proporcions de la presència de la nostra llengua a la cort a la Roma pontifícia"16.

Per En Lluís Cabruja, En Pere Casanellas i la Maria Àngels Massip, "durant els segles XV i XVI la presència catalana a Itàlia esdevé transcendental: dos papes, Calixt III (1456-1458) i Alexandre VI (1492-1503), eren de la família valenciana dels Borja i van fer del català la llengua usual de la cort pontifícia"17.

A una comprensió semblant ha arribat En Joan F. Mira, que, al seu llibre sobre Els Borja, ens narra: "Tant com el seu oncle Calixt III, el papa Alexandre VI sabia perfectament que a la cort vaticana, i a Roma, en últim extrem només hi podia confiar en els seus parents i amics, i en els seus compatriotes. Roma es va tornar a omplir de gent vinguda de València, de Mallorca o de Lleida; de valencians que residien a Nàpols i que van acudir a la ciutat papal davant de la nova situació favorable, i de militars, eclesiàstics, i tota mena d'aventurers connacionals del papa, que arribaren buscant un benefici, un càrrec o simplement l'oportunitat d'un negoci. De fet, van ser molts els valencians que ocuparen càrrecs i oficis en la cort, des dels metges Gaspar Torrella i Pere Pintor (autors de tractats sobre la pesta, el «mal francès» i altres malalties), fins a oficials de la guàrdia, capitans de castells, barbers, rebosters i altres empleats de la casa del papa. L'abundància de compatriotes de la casa del papa va ser tal, que la seua llengua era de fet la llengua de la cort vaticana, la llengua del palau, de les cuines i del servei privat del pontífex i la llengua que ell mateix va usar sempre amb els seus fills –nascuts a Itàlia i de mare italiana– tant de paraula com en les cartes que en conservem"18. I conclou que "el papa Alexandre se sentia còmode i segur, reconfortat, entre tanta gent de la seua sang i de la seua terra, i per a molts valencians d'aquells anys, Itàlia era la seua Amèrica i Roma el seu Eldorado particular: un lloc on l'or circulava en abundància, sobretot al voltant de la cort i la cúria papal, i no era gens difícil de tocar"19.

I en una altra obra, Nosaltres i els italians, editada sis anys després, ho sintetitza magníficament, perquè, en parlar de la importància del català a Roma, rubrica: "No m'estaré tampoc de recordar que, durant els anys dels dos papes Borja, la llengua catalana va ser present a Roma com segurament mai no ho ha estat cap llengua estrangera: en la cúria i en la cort, en la família papal i en els palaus vaticans, en els cercles de tants cardenals, en els ambients militars, i a tot arreu on eren presents centenars de centenars dels incòmodes catalani"20. I insisteix: "No sé si Roma havia conegut mai, ni ha tornat a conèixer, una presència no italiana tan forta i tan intensa com aquesta. Pel que en sé, la meua impressió és que no"21.

Era tanta la naturalitat amb què els papes Borja empraven la seva llengua, que, encara que sembli impensable, Alexandre VI no va utilitzar mai el castellà, llevat de quatre mots en textos escadussers. El Pare Batllori és molt contundent en aquest punt, ja que, per ell, aquest Papa "empra espontàniament el català per als afers familiars, el llatí per als de la cúria romana i l'italià per a la política peninsular (hom coneix només algunes ratlles del papa en castellà)"22.

I ara també fan molt de sentit aquells mots d'En Pietro Bembo que, exposen que "els romans canviaven segons el canvi de Senyors que feien la Cort", però, si "pocs anys enrere havia estat tota nostra, ara era canviada i esdevinguda estrangera en gran mesura"23. En Bembo també afirma que "per això, com que els espanyols havien manat llur poble a servir llur Pontífex a Roma i València havia ocupat el turó Vaticà, als nostres homes i a les nostres dones ja no els plaïa tenir a la boca altres veus ni altres accents que l'espanyol"24. S'entén ben clar: als romans no els plaïa parlar i imitar sinó l'espanyol de València, que és el mateix que dir que es desfeien per parlar català.

Per tant, quan es parla tot sovint de la llengua espanyola a la cúria dels Borja --o, com és el cas de la Zenia Sacks, a la cort d'Alexandre VI–, hem d'interpretar que s'està parlant únicament i exclusiva de la llengua catalana, que també era llengua espanyola.

Llavors, continua sent altament revelador el que aquesta estudiosa segueix exposant sobre l'oficialitat de la llengua espanyola a la cúria papal, car, segons ella, "això és testimoniat pel fet que el Cardenal Pietro Bembo, d'advocat més eloqüent de la llengua italiana, modelada en l'idioma de Bocaccio i Petrarca, va dedicar temps a aprendre l'espanyol. A la seva Prose delle volgar lingua, Bembo no amagava un cert menyspreu per aquest idioma que estava impregnant la llengua italiana, encara que ell no aprovés que, a Roma, els homes i les dones imitessin la terminologia espanyola, els accents i les peculiaritats com a una pràctica elegant"25.

Dels mots de la Zenia Sacks se'n continua desprenent amb una gran transparència que els romans imitaven la llengua catalana, n'agafaven paraules, girs, l'accent, particularitats, perquè trobaven que parlar català feia elegant. I que justament per això Bembo estudiava català i alhora estava preocupat per l'efecte que aquesta llengua tenia sobre l'italià i sobre els romans. És a dir, que l'italià i els romans s'estaven "impregnant" de català, perquè aquesta era la llengua de prestigi: la llengua del papa, dels seus familiars i amics, la llengua de la cúria i la llengua de milers de catalans que ja llavors vivien a Roma.

En aquest sentit En Thomas J. Dandelet ha remarcat que, a més a més, dels cardenals, parents i servidors d'Alexandre VI, "una altre grup d'espanyols que val la pena destacar era els dels comerciants, bàsicament catalans, que establiren un comerç lucratiu entre Espanya i l'estat pontifici. Eren prou nombrosos per constituir un consolat, una mena de gremi comercial per protegir i controlar llurs interessos comercials, i construïren cases i magatzems al llarg de la ribera del Tíber, al barri del Trastevere, per emmagatzemar llurs mercaderies. Ells, juntament amb d'altres catalans de la ciutat, i amb la benedicció d'Alexandre VI, aixecaren la nova església de Santa Maria de Montserrat, en la qual tenien també una modesta confraria"26.

En Rovira i Virgili també ho ha copsat exactament així. Per ell, "en temps de Calixte III i d'Alexandre VI, Roma s'omplí de catalans de totes les regions nacionals"27. Per I'Egmont Lee, ben aviat, "sota Calixt III, un estol de catalans van davallar sobre Roma"28. I la Zenia Sacks aporta el testimoni d'En Paolo da Ponte, que, en descriure Roma al 1458, just quan finia el pontificat de Calixt III, ens advera que a la ciutat "non vi sono se non catalani"29.

En Ximo Company, en aquest mateix caient de coses, també s'ha adonat que amb el nomenament papal de Calixt III, "València, els valencians i el valencià es posaven de moda a Roma", per tal com "310 persones de la «terreta» començaven a ocupar els càrrecs més preuats i buscats a la cort pontifícia. Els italians van protestar, però més ho haurien d'haver fet els valencians. A la fi, Calixt III gairebé va despullar València d'intel·lectuals, de gent preparada i competent en nombrosos càrrecs importants. El bo i milloret de l'elit valenciana va sofrir un impecable èxode cap a Itàlia"30.

L'observació de la presència abassegadora de catalans a Roma també la subscriu En Benedetto Croce, que ens assegura que Calixt III es va dedicar "a cridar a Roma un eixam de parents seus, fins a l'extrem que a la primera nòmina de cardenals que nomenà al 1456 escollí tres espanyols, entre ells el seu nebot Roderic de Borja, Lluís Milà de València, també nebot seu, i un fill del rei de Portugal. La ciutat de Roma es poblà d'espanyols, principalment oriünds de les províncies valencianes i catalanes. «No s'hi veuen sinó catalans» escrivia Paolo da Ponte al 1458, i un estudiós de la Roma de llavors afirma que «s'introduïren a Roma costums i jocs espanyols i fins i tot l'accent espanyol»31. I no es pot estar de comentar que "la llengua espanyola era llavors molt utilitzada a Roma"32.

Tot i que s'imposi sol i gairebé sense arguments, que els espanyols d'Itàlia i, més precisament de Roma, eren únicament els catalans, he trobat que un autor espanyol també ho subscriu. Es tracta d'En José María Díaz Fernández, pel qual, "els espanyols que amb Calixt III ompliren la cort pontifícia eren designats normalment com a «catalani». I ho eren"33.

Per tant, em sembla evident, que si València va ocupar el Vaticà amb la seva gent; si a Roma no s'hi veien sinó catalans, perquè català era el papa, els seus parents, assessors, caps militars, cancellers, diplomàtics i amics, els quals parlaven català entre ells, i s'escrivien en aquesta llengua, quan hom parla de l'accent espanyol i de la llengua espanyola, és que hem de llegir amb tota naturalitat "accent català" i "llengua catalana". I quan hom parla que hi havia italians que estudiaven l'espanyol cal interpretar sense cap mena d'embut conceptual que estudiaven català.

I això és important saber-ho i tenir-ho clar, perquè quan la Zenia Sacks subscriu que "amb el casament de la filla d'Alexandre, Lucrècia, amb l'Alfons d'Este al 1502, la infiltració cultural espanyola a la península italiana arrelà tan definitivament i extensament, que no es va poder considerar mai més com un fet limitat i puntual"34, ens està dient que la cultura catalana arrelà a Itàlia d'una forma insospitada, pregona i permanent. I que quan ens recorda que, "òbviament, el paisatge de la literatura italiana d'aquest període reflecteix plenament l'entorn sociopolític, i fa inevitable que els poetes italians poguessin incorporar a les seves obres aquestes influències i costums espanyols que ja eren part essencial de les seves vides"35, ens torna a posar en evidència que la vida catalana va esdevenir la substància bàsica de la literatura italiana d'aquells moments.

Un període que caldria tornar a revisar, a estudiar, amb el màxim de rigor i dedicació, però no pas posant la llengua castellana ni la cultura de Castella al mig de Roma i al mig d'Itàlia, sinó pensant en l'ànima de Catalunya: la seva gent, la seva llengua els seus costums, la seva roba, la seva cuina, la seva ciència, les seves gestes, la seva història, la seva filosofia, la seva religiositat, la seva política, la seva literatura, les seves arts. Tot això que els catalans de llavors portaren a Sicília, a Nàpols, a Roma, i a Itàlia en general, i del qual només ens ha arribat l'eco llunyà –difús, perdut, distorsionat– que dos papes Borja, al Vaticà, van parlar català. O espanyol.

Jordi Bilbeny

 

 

NOTES I BIBLIOGRAFIA

1 PINA PALMA, "The Spanish Muse in Italy: Tirante el Blanco, La vida es sueño and Don Quijote", The Hispanic connection. Spanish-American Literature in the Arts of the World;  edició a cura de Zenia Sacks da Silva, Praeger Publishers, Westport, 2004, p. 44.

2 MIQUEL BATLLORI, "El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI", La familia Borja; Obra Completa, vol. IV, Biblioteca d'Estudis i Investigacions-21, Eliseu Climent, Editor; València, 1994, p. 145.

3 Ídem.

4 Ídem, p. 146.

5 Ídem.

6 Vg. JOSÉ RIUS SERRA, Catalanes y aragoneses en la Corte de Calixto III; Biblioteca Histórica de la Biblioteca Balmes, Sèrie I, volum III, Editorial Balmes, S.A.; Barcelona, 1927, p. 28-113 i 139-145.

7 XIMO COMPANY, Els Borja, espill del temps; Col·lecció Politècnica-51, Edicions Alfons el Magnànim – Institució Valenciana d'Estudis i Investigació, València, 1992, p. 48-50.

8 Ídem, p. 48.

9 Ídem.

10 Ídem.

11 Ídem, p. 49.

12 M. BATLLORI, op. cit., p. 150.

13 MAX CAHNER, "La correspondència dels Borja", Els temps dels Borja; Ajuntament de Xàtiva – Consell Valencià de Cultura, València, 1996, p. 82.

14 MODEST PRATS, "Pròleg" a De València a Roma. Cartes triades dels Borja; edició i estudi de Miquel Batllori, Sèrie gran-21, Quaderns Crema, S.A.; Barcelona, 1998, p. 30.

15 Ídem, p. 28-29.

16 Ídem, p. 30-31.

17 LLUÍS CABRUJA, PERE CASANELLAS, M. ÀNGELS MASSIP I BONET, Història de la Llengua Catalana; Columna Edicions, Barcelona, 1987, p. XXXV.

18 JOAN F. MIRA, Els Borja. Família i mite; Edicions Bromera, S.L., Alzira, 2000, p. 59-60.

19 Ídem, p. 60.

20 JOAN F. MIRA, Nosaltres i els italians; Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2004, p. 13-14.

21 Ídem, p. 14.

22 M. BATLLORI, op. cit., p. 158.

23 Prose di M. Pietro Bembo nelle quali si ragiona Della Volgar Lingua; Giouan Tacuino, Venècia, 1525, foli 30.

24 Ídem.

25 Z. SACKS DA SILVA, op. cit., p. 44.

26 THOMAS J. DANDELET, La Roma española (1500-1700); traducció de Lara Vilà Tomàs, Criítica, S.L.; Barcelona, 2002, p. 45.

27 ANTONI ROVIRA I VIRGILI, Història de Catalunya; Editorial La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbo, 1978, vol. VII, p. 434.

28 EGMONT LEE, Sixtus IV and Men of Letters; Temi e Testi-26, Edizioni di Stori e Litteratura, Roma, 1978, p. 37.

29 Z. SACKS DA SILVA, op. cit., p. 52, nota 6.

30 X. COMPANY, op. cit., p. 20.

31 BENEDETTO CROCE, España en la vida italiana del Renacimiento; traducció de Francisco González Ríos, Editorial Renacimiento, Sevilla, 2007, p. 124.

32 Ídem, p. 133.

33 JOSÉ MARÍA DÍAZ FERNÁNDEZ, Desde Santiago: personas y aconteceres; tresCtres Editores, Santa Comba (A Corunha), 2003, p. 356.

34 Z. SACKS DA SILVA, op. cit., p. 44.

35 Ídem.




versió per imprimir

  1. Lluisa
    26-12-2011 12:24

    Moltes vegades apareix a relats històrics que tal o qual pesona parlava espanyol. Ara no recordo el nom de l'autor ni del llibre, però jo he llegit que Caterina d'Aragó quant arriba a Anglaterra sap parlar llatí, espanyol, anglès etc etc .Voldria dir que trobo molt lamentable que erudits, catedràtics i doctors que s'atreveixen a escriure llibres sobre personatges històrics, no sapiguen que a la peninsula ibèrica al segle XV i XVI es parlaven majoritariament tres llengües, el català, el castellà i el portugués. Quant un autor anglès diu que Caterina d'Aragó parlava en espanyol quant arribar a Londres a quina llengua s'estàn referint?. S'hauria de fer una estirada d'orelles a aquests historiadors que atribueixen l'espanyol com a llengua a un personatje històric de la península sense especificar si era català, castellà o portugués

  2. Jaume
    21-12-2011 16:33

    La Zenia Sacks quan parla de español és molt improbable pensar pretén referir-se a una de les llengües del que al S.XV coexistien a la península Ibèrica. La Zenia Sacks imparteix classes de castellà (Español / Spanish) a la Universitat de Hofstra i el que intenta amb les seves ignorants afirmacions és intentar promoure i publicitar el castellà. Només cal veure el títol de les seves publicacions per adonar-se'n. De tota manera, em sembla impecable l'explicació feta amb el text d'en Jordi perquè primer de tot necessitem fer la pedagogia a casa nostra i per tant ho explica amb els significats correctes (i explicats!) per a tots nosaltres. Quan tornem a fer les Amèriques ja canviarem el text per tal que ens entenguin. Excel·lent i interessantíssim article!!

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
19529
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Descobrim una prova de catalanitat a la nau Victòria de Magallanes en un mapa antic de les Philipines exposat al...[+]
L'astrolau o astrolabi de Barcelona, atribuït a Sunifred Llobet a l'any 980, és l'astrolau amb caràcters...[+]
Ponència d'En Manel Capdevila al 8è Simposi sobre la Descoberta Catalana d'Amèrica a Arenys de Munt...[+]
Molta gent té la sensació que els catalans no hem tingut mai un passat guerrer i que sempre hem estat una gent...[+]