La vida es sueño? O és ensueño?

Francesc,
No perdis el temps amb els rucs...
Com diu la Biblia; "no echeis perlas a los cerdos,... las pisotearan.."
Salut per Tú i tots els que participeu en aquesta empresa!!

'Ensomni' també és una paraula pròpia del català. Està recollida al DCVB (Diccionari català-valencià-balear) on, tot i que els textos més antics citats són el 'Canigó' de Verdaguer i un altre text amb l'autoria 'Llorente Versos', es diu que prové del llatí, no pas del castellà. 'Ensomni' també està recollida a l'última edició del DIEC (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans), que remet directament a 'somni'. Al DCVB també s'hi recull la versió <> 'Ensòmit': *DCVB: ENSOMNI m. Representació de coses en la imaginació del qui dorm incompletament o del qui està abstret en desitjos o il·lusions; cast. ensueño. En sos ensomnis veu alçar la lluna, Canigó ii. Entre daurats ensomnis d'amor y jovenesa volava la teua ànima, Llorente Versos, i, 55. Fon.: ənsɔ́mni (Barc.); ensɔ̞́mni (Val.). En la pronúncia vulgar: ənsɔ́mit (or., bal.); ansɔ́mit (occ., val.). Etim.: del llatí insŏmnĭum, ‘insomni’. *DCVB: ENSÒMIT m. (vulgar): V. ensomni. *DIEC: ensomni m. [LC] Somni .

Som als inicis, Pere. Pensem en Garcilaso-Galceran de Cardona, Teresa de Jesús, La Celestina, en Llàtzer de Tormos, en Servent/Cervantes, segur que escrigueren en català, Leonardo de procedència catalana.... Rere el censor Lope de Vega s'hi amaguen tres mil obres teatrals.... Tot plegat molt estrany.

nois, no us passeu! no sóc erudit, ni puc rebrate cap dels vostres arguments, però l'edat (i ja en tinc uns quants) alguna cosa m'ha ensenyat. anar a destapar la falsificació de la història és una empresa necessària i fins i tot diria que revolucionaria (ja em perdonareu aquest mot que no està de moda), però buscar catalanitat en tot el que és castellà ens pot dur la obssessió i a una patologia paranoide, fem les coses bé i deixem-nos de xerrameca.

Almendro, ja ho he dit. En plural, sí que "sueños" té el significat de "somnis"

¿Y los SUEÑOS de Quevedo? ¿A qué hacen referencia? Aquí algunos no sabe ni investigar

Perdona, Miquel, les accepcions que dóna el DRAE no acaben la discussió de soca-rel. Parlo de TOTES les accepcions del DRAE, incloses les que tu t’has oblidat. Amb TOTES elles a la mà, penso que la discussió està servida. D’altra banda, es exacte, Miquel: les paraules “sueño” y “ensueño” són sinònimes segons el DRAE. Ara bé, “sueño” i “ensueño” són sinònimes quan tenen el sentit de “somni”. Dius que tot això comença a prendre un caire de bogeria al•lucinant. Jo diria més aviat que en lloc de bogeria el que provoca tot això és una sensació de vertigen angoixant. En aquest sentit et dono la raó. Però es tracta de mantenir-se ferm contra un corrent poderosíssim, immens i esfereïdor que pivota rere un estat amb unes eines de coacció aclaparadores. Això sí, cal mantenir aquesta fermesa sempre i quan hi hagi dubtes raonables. I, dit sincerament, no és gens fácil mantenir-la. Quant a la teva afirmació que no hi ha cap polisèmia, jo sí que hi trobo un problema de polisemia en l’obra. I em torno a fonamentar per a aquesta afirmació en el mateix diccionari DRAE que has utilitzat. Ara bé, jo ho faig amb TOTES les accepcions que aquest transcriu. Amb totes. Altrament, és evident que un autor és lliure de fer servir el llenguatge literari així com li plagui. La qüestió no és aquesta. La qüestió és, crec jo, que ens trobem davant d’una ambigüitat de la qual em sembla que hi ha dubtes raonables que sigui volguda per l’autor. I ho dic perquè tal ambigüitat es mou fora del leitmotiv de l’obra sencera. I, per tant, hi cap la possibilitat que aquesta ambigüitat sigui producte d’algú altre. Podem parlar d’una badada en una obra que ha quedat estupendament ben refeta en castellà? És una pregunta. Repeteixo una pregunta. Parles de les dècimes espineles. Bé, només dir-te que Vicente Espinel es un literat que també està sota sospita: sembla que és un Vicent Espinell o Espinalt, valencià. I les estrofes en el seu nom ens han arribat, sí, en castellà. Però això no vol dir que ho haguessin estat originàriament. També hi ha l’estrofa anomenada Serventesio en castellà. No et recorda al nom a serventesi? És a dir a a Joan Miquel Servent, l’autor del Quixot? D’altra banda, sabem que que l’obra de Garcilaso de la Vega es una RECOMPOSICIÖ en castellà d’una obra d’un autor català, probablement d’en Galzeran de Cardona. Afegim-hi en Llàtzer de Tormos i la Celestina. De fet, cada vegada sembla més clar que totes aquestes obres són això: recomposicions, recomposicions en castellà, unes recomposicions cada vegada més ben fetes. Sobretot la d’en Garcilaso. Qui ens pot asegurar que a aquesta obra d’en Calderón no li passi el mateix? Cites aquells versos tan famosos i, en principi, magnífics de la Vida es Sueño: "¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño; QUE TODA LA VIDA ES SUEÑO y los sueños, sueños son." Comentem-los, si vols. D’antuvi et dono la raó que, TAL COM TENIM L’OBRA, el mot “ensueño”esgarriaria el vers de dalt a baix. Dit això. fixem-nos primer en aquest “que todo bien és pequeño”’ A què treu nas parlar de la futilitat dels béns terrenals si estem parlant del “somni de la vida”? Ara bé, resulta que “pequeño” rima amb “sueño”… Crec que podem plantejar la hipótesis que això de “que todo bien es pequeño” és, per per a un recomponedor, com una mena de farciment per fer-lo rimar amb un mot que acabi en –eño, mentre que la seva carcanada seria, per a aquest recomponedor, el mot “sueño”. D’altra banda, no deixa de ser curiós que, després de dir que tota la vida és somni, hagi d’especifica-ne tot seguit el significat afegint-hi “sueños” en plural. Perquè, esclar, el plural “sueños” en castellà sí que indica les imatges mentals que ens creem quan dormim. Com si no n’hi hagués prou amb el contingut semàntic de "sueño"per especificar el que es vol dir. Però encara hi ha més, respecte a aquest plural. En què quedem? La vida és un somni des del començament fins al final o bé un seguit de somnis -com denota "sueños"- també des del començament fins al final? I sí es un conjunt de somnis, el fet vol dir que entre somni i somni ens hem de despertar per tot seguit tornar a somniar. I a l’obra no surt cap d’aquests despertars…. Per què? I filem més prim encara. Què es vol donar entenent amb això de “los sueños, sueños son”. Com si digués, posem per cas, «les patates, patates són »…. El tema és exactament igual al rema. No s’hi diu res de nou! Quina progressió informativa hi ha aquí? Cap. No trobes la frase molt absurda? Per a mi, és evident que es vol reforçar el molt ambigu mot “sueño” en castellà amb el mot “sueños” que té, sí, el significat de les imatges mentals que ens creem mentre dormim, però alhora el vers esdevé fallit perquè per lògica entre “somni” i “somni” li cal un “despertar” que torno a repetir que no apareix en l’obra. Francament, són uns versos que no convencen a mica que els analitzem. Superficialment bonics, però en el fons fallits. I si són fallits, per què són fallits? Per mala traça de l’autor? O tal vegada per mala traça del recomponedor? Ni de bon tros, no estic en aquests moments en condicions de respondre les meves pròpies preguntes. Tan sols les plantejo. Plantejo preguntes, duotes, uns dubtes –penso- raonables. I, com diu Màrius Serra, el coneixement parteix del dubte, mai de la certesa. Dius, endemés, que “ensueño” és una paraula moderna dins l'àmbit lingüístic castellà. No hi estic gaire d’acord, perquè n’hi ha exemples en segles anteriors que he trobat al Corde. Sí que puc aceptar, tanmateix, que el mot sembla que no s’ha fet servir gaire en castellà. Aleshores la pregunta seria ¿Per què s’empra “sueño” en el titol, malgrat l’excessiva polisemia del mot - ho sento, sí, polisemia-? ¿I per què estan mal resolts els versos que he comentat? En definitiva, tot aquest afer, no el veig gens clar. Em sembla que hi ha una brosta de dubte raonable que voldria compartir. I francament, no considero que el que dic sigui cap bajanada.

Miquel. Vet aquí el que he trobat al DRAE respecte a "sueño". (Del latín "somnus"). 1. m. ACTO DE DORMIR. 2. m. Acto de representarse en la fantasía de alguien, mientras duerme, sucesos o imágenes. 3. m. Estos mismos sucesos o imágenes que se representan. 4. m. GANA DE DORMIR. Tengo sueño. Me estoy cayendo de sueño. 5. m. Cierto baile licencioso del siglo XVIII. 6. m. Cosa que carece de realidad o fundamento, y, en especial, proyecto, deseo, esperanza sin probabilidad de realizarse. Amb tots els respctes, com és que de les accepcions 1. i 4. no en dius absolutament res?

No hi ha assumpte en tot això. Em sorprèn l'entestament de l'autor de l'article. Les accepcions al DRAE de la paraula espanyola "Sueño" són inapel·lables. En concret les accepcions 2: "Acto de representarse en la fantasía de alguien, mientras duerme, sucesos o imágenes.", 3: "Estos mismos sucesos o imágenes que se representan." i 6: "Cosa que carece de realidad o fundamento, y, en especial, proyecto, deseo, esperanza sin probabilidad de realizarse." acaben amb la discussió de soca-rel. Però és que a més a més segons la RAE, les paraules "ensueño" i "sueño" són sinònimes, si més no en les accepcions esmentades. Ni és precisa la paraula "ensueño" ni la seva manca demostra que el títol sigui traducció ni del català ni de cap altra llengua. Tot això comença a prendre un caire de bogeria al·lucinant. És més que correcte com està i com s'ha vist no hi ha cap problema de polisèmies. Per no parlar de la llibertat d'un autor a utilitzar el llenguatge literari com li plagui. En el cas de l'exemple dels versos que donen títol a l'obra, potser l'autor no se n'ha adonat que tota l'obra està escrita en "décimas" (o "décimas espinelas"), composició poètica típicament (per no dir exclusivament) castellana. En el cas, deia, dels versos que menciona: ¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño; QUE TODA LA VIDA ES SUEÑO y los sueños, sueños son. Si és canvia la paraula "sueño" per la paraula "ensueño" tota la mètrica se'n va en orris, ja que apareixeria un vers de nou síl·labes i un altre de deu. Pert cert, el CREA o "Corpus de referencia del español actual" no enregistra cap referència a la paraula "ensueño" anterior al 1975, perquè precisament aquest és el seu límit d'estudi, i el CORDE (que no CODE) o "Corpus diacrónico del español", en tot el segle disset enregistra només cinc casos d'utilització. És clarament una paraula moderna dins l'àmbit lingüístic castellà i no crec que es pugui trobar ni un sol exemple d'us literari en l'època de l'anomenat "siglo de oro". Una mica més de rigor ens beneficiaria a tots els que creiem que hi ha afers gens clars en la història i la literatura encreuades espanyola-catalana. Bajanades com la d'aquest article acompanyades de defenses absurdes i aferrissades com les que l'acompanyen fan a la nostra causa, la de la veritat, un mal imponderable. Quan hom fica el rem hauria de saber rectificar, sobretot si està sotmès a l'escrutini públic.

No hi ha assumpte en tot això. Em sorprèn l'entestament de l'autor de l'article. Les accepcions al DRAE de la paraula espanyola "Sueño" són inapel·lables. En concret les accepcions 2: "Acto de representarse en la fantasía de alguien, mientras duerme, sucesos o imágenes.", 3: "Estos mismos sucesos o imágenes que se representan." i 6: "Cosa que carece de realidad o fundamento, y, en especial, proyecto, deseo, esperanza sin probabilidad de realizarse." acaben amb la discussió de soca-rel. Però és que a més a més segons la RAE, les paraules "ensueño" i "sueño" són sinònimes, si més no en les accepcions esmentades. Ni és precisa la paraula "ensueño" ni la seva manca demostra que el títol sigui traducció ni del català ni de cap altra llengua. Tot això comença a prendre un caire de bogeria al·lucinant. És més que correcte com està i com s'ha vist no hi ha cap problema de polisèmies. Per no parlar de la llibertat d'un autor a utilitzar el llenguatge literari com li plagui. En el cas de l'exemple dels versos que donen títol a l'obra, potser l'autor no se n'ha adonat que tota l'obra està escrita en "décimas" (o "décimas espinelas"), composició poètica típicament (per no dir exclusivament) castellana. En el cas, deia, dels versos que menciona: ¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño; QUE TODA LA VIDA ES SUEÑO y los sueños, sueños son. Si és canvia la paraula "sueño" per la paraula "ensueño" tota la mètrica se'n va en orris, ja que apareixeria un vers de nou síl·labes i un altre de deu. Pert cert, el CREA o "Corpus de referencia del español actual" no enregistra cap referència a la paraula "ensueño" anterior al 1975, perquè precisament aquest és el seu límit d'estudi, i el CORDE (que no CODE) o "Corpus diacrónico del español", en tot el segle disset enregistra només cinc casos d'utilització. És clarament una paraula moderna dins l'àmbit lingüístic castellà i no crec que es pugui trobar ni un sol exemple d'us literari en l'època de l'anomenat "siglo de oro". Una mica més de rigor ens beneficiaria a tots els que creiem que hi ha afers gens clars en la història i la literatura encreuades espanyola-catalana. Bajanades com la d'aquest article acompanyades de defenses absurdes i aferrissades com les que l'acompanyen fan a la nostra causa, la de la veritat, un mal imponderable. Quan hom fica el rem hauria de saber rectificar, sobretot si està sotmès a l'escrutini públic.

No hi ha assumpte en tot això. Em sorprèn l'entestament de l'autor de l'article. Les accepcions al DRAE de la paraula espanyola "Sueño" són inapel·lables. En concret les accepcions 2: "Acto de representarse en la fantasía de alguien, mientras duerme, sucesos o imágenes.", 3: "Estos mismos sucesos o imágenes que se representan." i 6: "Cosa que carece de realidad o fundamento, y, en especial, proyecto, deseo, esperanza sin probabilidad de realizarse." acaben amb la discussió de soca-rel. Però és que a més a més segons la RAE, les paraules "ensueño" i "sueño" són sinònimes, si més no en les accepcions esmentades. Ni és precisa la paraula "ensueño" ni la seva manca demostra que el títol sigui traducció ni del català ni de cap altra llengua. Tot això comença a prendre un caire de bogeria al·lucinant. És més que correcte com està i com s'ha vist no hi ha cap problema de polisèmies. Per no parlar de la llibertat d'un autor a utilitzar el llenguatge literari com li plagui. En el cas de l'exemple dels versos que donen títol a l'obra, potser l'autor no se n'ha adonat que tota l'obra està escrita en "décimas" (o "décimas espinelas"), composició poètica típicament (per no dir exclusivament) castellana. En el cas, deia, dels versos que menciona: ¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño; QUE TODA LA VIDA ES SUEÑO y los sueños, sueños son. Si és canvia la paraula "sueño" per la paraula "ensueño" tota la mètrica se'n va en orris, ja que apareixeria un vers de nou síl·labes i un altre de deu. Pert cert, el CREA o "Corpus de referencia del español actual" no enregistra cap referència a la paraula "ensueño" anterior al 1975, perquè precisament aquest és el seu límit d'estudi, i el CORDE (que no CODE) o "Corpus diacrónico del español", en tot el segle disset enregistra només cinc casos d'utilització. És clarament una paraula moderna dins l'àmbit lingüístic castellà i no crec que es pugui trobar ni un sol exemple d'us literari en l'època de l'anomenat "siglo de oro". Una mica més de rigor ens beneficiaria a tots els que creiem que hi ha afers gens clars en la història i la literatura encreuades espanyola-catalana. Bajanades com la d'aquest article acompanyades de defenses absurdes i aferrissades com les que l'acompanyen fan a la nostra causa, la de la veritat, un mal imponderable. Quan hom fica el rem hauria de saber rectificar, sobretot si està sotmès a l'escrutini públic.

Shakespeare és igual de fals,mentider(suplantador d'un altri), k 'ls censuradors castellans. independència x decència(dels colons/es,clà) sa veritat ens farà lliures p...fatxes no kl k'm contesteu,no us molesteu k la vostra "opinió"ma la bufa infinitament

Hola Bill et dius res el "Tirant lo Blanc"? que tremolin, perquè un dia s'arribarà a Thomas More, John Colet, etc...

Hola de nou, Xavier. Hauré de tornar a fer unes quantes contra-rèpliques a la teva darrera col•laboració. 1r) Em demanes si sóc capaç de saber de quina de les dues truites parles. Honestament i amb tots els respectes, t'he de dir que sí. Amb les dades que proporciones, la frase dóna entenent que estàs parlant d'una truita feta amb ous. Però és que això ho sap tothom. 2n) D'altra banda, amb aquest M’he menjat una truita com a títol que hem quedat que és qualsevol lector entendria que es disposa a llegir una obra que pivotarà sobre quatre eixos. És a saber: l'esmentada truita, el "jo" que fa l'acció, l'acció mateixa de menjar i, en darrer lloc, les conseqüències que comportarà per al protagonista el fet de menjar la truita. El llegidor, en encetar la lectura, espera que els quatre elements exerciran un paper clau en el desenvolupament de l'obra. I és que la funció d'un títol rau a reduir a la mínima expressió el sentit global de l’obra a llegir i, alhora, a orientar el lector pel que fa al món que està plasmat en el text En el nostre cas, l’estrany fóra que l’acció de l’obra només es concentrés en un o dos dels quatre elements. Per exemple, en les peripècies que li esdevenen al protagonista en el moment de batre els ous. Si fos així, el nostre títol ens desorientaria. Proporcionaria força més pistes sobre l’argument que la que aquest desenvolupa realment. El títol oferiria informació supèrflua, innecessària i falsa. Ras i curt, seria, ho torno a dir, un títol massa polisèmic, un títol fallit. I és precisament això el que li passa al títol la Vida es sueño calderonià.. És un títol fallit per excessiva polisèmia. Vull dir que no funciona perquè promet eixos argumentals –dormir, tenir son- que en realitat no apareixen a l’obra. 3r) Poses igualment un altre títol: La vida es lluita. Torno a repetir el mateix a risc de fer-me molt pesat. El lector espera, a tenor de la informació inicial, que a l’obra s’hi desplegaran diferents tipus de lluita. Per exemple, les lluites de poder d’un home contra un altre home, la d’un home envers les seves pròpies limitacions, les baralles d’un germà contra un altre germà o les d’una família que s’enemista amb una altra, les guerres d’un poble contra un altre o la lluita d’un animal mascle contra un altre animal per la femella etc... En canvi, dissonaria força que sota aquest títol el llibre desenvolupés única i exclusivament les bregues entre una família contra una altra, posem per cas.. 4t) Quant al terme “ensueño” t’he de tornar a dir que el sentit actual ja està registrat al segle XIII..... 5è) Sí que trobo molt interessant la distinció teva entre la vida és UN “sueño” amb article i “la vida es sueño” sense article. Tu dius que en una forma més natural i no literària en Calderón hauria dit “la vida és un sueño”. Doncs bé, la pregunta és: per què Calderón no va titular així la peça si és una manera “més natural”, d’adequar-la millor al seu contingut? Afegeixes també que en l’artificiós llenguatge poètic és habitual eliminar articles i determinants davant noms, especialment en el Barroc. Potser sí. Ara bé, aquesta artificiositat sempre té una finalitat, que és comprendre amb més profunditat el text tot reconeixent-ne i admirant-ne la forma. Però, què passa quan l’ús d’aquest recurs no fa sinó desorientar el lector i confondre’l? 6è) I acabo. Un apunt és una anotació amb certes dosis d’espontaneïtat. Altrament, és molt diferent publicar en un web que en una revista especialitzada. Francament, jo li trauria dramatisme a la qüestió. De tota manera, miraré de controlar aquesta vehemència. Atentament. Francesc Magrinyà

Hola Xavier, si vols donar-te de baixa has de fer clic a l'enllaç "Si voleu deixar de rebre aquest butlletí, feu clic aquí" que trobaràs al peu dels correus que t'enviem. cordialment, Jordi Berenguer

Francesc, no trobo gens clars els teus raonament. ¿Tu ets capaç, en un títol com "M'he menjat una truita", de saber de quina de les dues menes parlo? "La vida es sueño"... Bé, d'una forma no literària, més natural, en Calderón hauria dit "La vida és UN sueño". Potser és això el que t'ha fet confondre. Eliminar articles i determinants davant noms és habitual, en llenguatge poètic, artificiós, especialment el del barroc. Com dir "la vida es lucha", per exemple. I sé que n'hi ha de millors. Trobo que mai hi ha hagut confusió, en aquest tema. Et recordo que el terme que usem actualment "ensueño" per parlar de les imatges del somni, és un invent del XX. La paraula pot ser anterior, d'acord, però en el sentit actual i l'ús generalitzat és de fa 4 dies. Per cert, el traductor de Freud també és va inventar el terme "pulsión", tan normalitzat avui dia. Sembla mentida la influència que les traduccions de Freud han tingut en el llenguatge col·loquial. Sobre que no l'escrit no és un article. Home, un bon apunt hi faria aparèixer els termes "potser", "tal vegada", etc. assenyalant un camí de recerca. Pensa que ho has publicat, i que el que per a tu pot ser una revelació per als altres és un fet a demostrar o raonar. Un institut que vol divulgar història ho hauria de tenir en compte, això. La vehemència de l'últim paràgraf és la que em va semblar incorrecta, i per això vaig fer el primer missatge. I que consti que visito sovint els vostre web perquè m'agrada el que hi trobo. Només que, en aquest cas, el text m'ha semblat massa frívol en plantejament. Per cert, com ho puc fer, per donar-me de baixa del web? Hi estic registrat, però trobo que no en trec res, d'estar-hi registrat i em trobo que m'envieu correus i teniu dades meves. Em podríeu esborrar, sisplau? Atentament

Xavier, algunes precisions. 1a) És més que evident que el text no és un article i jo no ho he pretès mai.Veig que que cal que t'hagi de tornar a repetir que és una nota, un apunt davant d'un fet que m'ha causat estranyesa. Només això. I em sembla que és absurd esquinçar-se les vestimentes per uns objectius que jo no m'havia proposat 2a) T'he de reiterar una altra vegada que el terme "ensueño" ja el tenim registrat des del segle XIII, com testimonien el Core i el Crea. 3a) Trobo de sentit comú que el títol d'una obra resumeix generalment en un sintagma el sentit o focalització globals d'una obra. Dic el sentit o focalització globals o últims. No hi ha, per exemple, ni una sola peça de Shakespeare o del Segle d'Or castellà, el títol de la qual no faci referència a aquest aspecte englobant. Si en trobes alguna, fes-m'ho saber. I encara que n'hi hagués alguna, què representaria en mig del conjunt de peces teatrals? Seria una busca en mig del cor d'un remolí: un 0,0000000000001%!!!. 4a) El teu exemple de la truita no és vàlid. I no ho és per dos motius. De primer, perquè fas referència a la llengua parlada ("...si en català DIC", escrius"...) i les ambigüitats polisèmiques que resulten de la llengua oral se subsanen per mitjà del context situacional entre els interlocutors i la informació prèvia de què parteixen. En segon lloc, imaginem-nos que la teva frase és el títol d'una obra escrita que s'intitula "M'he menjat una truita". Hi hauria ambigüitat aquí quant al significat de truita? No, perquè els parlants de català diferenciem entre "truita" i "truita de riu". I s els hauéssim de traduir al castellà tindríem, "Me he comido una tortilla" o bé "Me he comido una trucha". Atentament Francesc Magrinyà

Però si en castellà del XVII no s'usava encara "ensueño", ¿com se suposa que havia d'esmentar aquest concepte? ¿S'havia d'inventar expressament una paraula? Si en català dic "M'he menjat una truita" no se sap si parlo del peix o del que es fa amb ous. ¿Però d'aquesta incertesa per polisèmia se'n pot extreure que és causada perquè la frase original era en castellà, i que, a partir del context, se'n dedueix que era "Me he comido una trucha"? ¿I es pot dir que el traductor no va encertar a una trobar la paraula més encertada per referir-se al peix? Per altra banda, ¿des de quan el títol d'una obra literària (no és un article periodístic, ni científic, ni un comentari de text) ha de descriure necessàriament amb el màxim de precisió el contingut? En el anys que vaig estudiar literatura no ho vaig sentir mai, això. I ja sé que el títol és un vers de l'obra; et remeto al paràgraf anterior. Estaràs d'acord amb mi que tota aquesta feina de recerca lingüística, força interessant, s'hauria d'haver fet abans i no després de penjar l'article. N'hauria de formar part. A partir de tota la informació que hem anat acumulant, només puc concloure, per altra banda, que la intuïció interessant que havies tingut no té fonament. I em sap greu, de debò. Hauria estat força engrescador un article ben bastit i referenciat, com els que feia el Bilbeny ara ja fa força anys. Atentament.

Xavier, el que vull dir és que ni en l'obra en general ni en el fragment de sota en particular el mot "sueño" és l'adequat. I no ho és perquè és massa polisèmic.Tant el sentit global d'aquella com el d'aquests versos demanen un mot "monosèmic", si se'm permet l'expressió. Demanen, ras i curt, un mot que signifiqui només "somni" o sueño en el sentit de"ensueño". En català no hi sé veure res d'equívoc quant a aquesta qüestió. Distingim molt bé el significat de "somni", de "la son" i de "el son".

No acabo d'entendre el teu raonament. Trobo que, senzillament, un castellà del XVII usava el mot "sueño" per referir-se al mateix concepte al qual un castellà del XX anomena "ensueño". ¿És equívoc? Un cas similar al del català, vaja.

Hola Xavier, si et sembla, podries consultar els diccionaris digitals core i crea. La paraula "ensueño" hi surt per primer cop en un un text del 1273, si no vaig errat. I també està regisrat els segles XV, XVI, XVII, per bé que el mot agafa realment volada els segles XIX i XX. D'altra banda, si resulta que el títol "la vida es ensueño", que és el que jo en principi postulo que ha de tenir en bon castellà, no és gaire probable a causa del poc ús que es fa en aquesta llengua del terme "ensueño", aleshores sembla del tot versemblant que n'hi hauria d'haver hagut un altre que resumís d'una manera totalment escaient el contingut de l'obra. I repeteixo que intitulant-lo "La vida es sueño" això no succeeix. De fet el títol que tenim no és sinó la reproducció d'un petit fragment d'un monòleg famosíssim. És el següent: "Qué es la vida? Un frenesí.¿Qué es la vida? Una ficción,/una sombra, una ilusión,/y el mayor bien es pequeño./¡Que toda LA VIDA ES SUEÑO,/y los sueños, sueños son!". Es molt clar que aquest text parla de somni i d'irrealitat I és precisamet la frase que he posat en majúscula la que hi dissona! Atentament, Francesc Magrinyà

Hola Xavier, si et sembla, podries consultar els diccionaris digitals core i crea. La paraula "ensueño" hi surt per primer cop en un un text del 1273, si no vaig errat. I també està regisrat els segles XV, XVI, XVII, per bé que el mot agafa realment volada els segles XIX i XX. D'altra banda, si el títol "la vida es ensueño", que és el que jo en principi diria que és el que ha de tenir en bon castellà, resulta que no és gaire probable a causa del poc ús que es fa en aquesta llengua del terme "ensueño", aleshores sembla del tot versemblant que n'hi hauria d'haver hagut un altre que resumís d'una manera totalment escaient el contingut de l'obra. I repeteixo que intitulant-lo "La vida es sueño" això no succeeix. De fet el títol que tenim no és sinó la reproducció d'un petit fragment d'un monòleg famosíssim. És el següent: "Qué es la vida? Un frenesí.¿Qué es la vida? Una ficción,/una sombra, una ilusión,/y el mayor bien es pequeño./¡Que toda LA VIDA ES SUEÑO,/y los sueños, sueños son!". Es molt clar que aquest text parla de somni i d'irrealitat I és precisamet la frase que he posat en majúscula la que hi dissona! Atentament, Francesc Magrinyà ,

M'he oblidat de firmar l'anterior comentari. Sóc el Xavier, l'autor del primer comentari.

A veure, una de les claus potser és cercar etimologies i registre d'entrades més antigues de certes paraules. Un diccionari com l'Alcover Moll en llengua castellana seria ideal. No sé si existeix; de moment, no n'he trobat cap. Sobre "ensueño" he trobat el següent a Internet, en una recerca molt ràpida. "En castellano hay dos palabras homónimas con significados diferentes, aunque no muy distantes: sueño para designar el ‘acto de dormir’ y sueño como ‘representación de sucesos e imágenes en la mente de quien duerme’. La primera proviene del latín somnus, y la segunda, del latín somnium. Esto no ocurre en las demás lenguas romances: en portugués y en gallego se distingue sono y sonho (en gallego, soño); en catalán son y somni; en francés, el acto de dormir es llamado sommeil y el de soñar, rêve; en italiano, ambas ideas se expresan como sonno y sogno. Sin embargo, Corominas observa que es frecuente, al menos en catalán, que haya transgresiones a la diferencia entre ambos vocablos. El intento más conocido de sortear las confusiones causadas por la homonimia de estos dos conceptos se observa en la traducción al español de las obras de Sigmund Freud, en la que el traductor Luis López-Ballesteros de Torres usó sueño para referirse al acto de dormir y ensueño, para mencionar el acto de soñar, tan importante en el universo freudiano. Las dos palabras latinas que dieron origen a ambas formas de sueño provienen de la antiquísima voz indoeuropea swep-no, que cambiando el sufijo -no por -os, como swep-os, dio lugar al latín sopor ‘adormecimiento’, que llegó a nuestra lengua con el mismo significado." Sembla, per tant, que la diferència entre "sueño" y "ensueño", que dóna peu a la teva tesi, és del segle XX. Cal aprofundir més. http://www.elcastellano.org/palabra.php?id=1009

Xavier, Bé, el text de més amunt no és sinó un petit apunt. Un apunt en què expresso un estat de perplexitat personal i del qual vull fer partícip els companys de Nova Història i els llegidors del seu web. La sensació d'estranyesa se'm desvetllà en adonar-me de la manca de correspondència significativa entre el el tema de l'obra i el del títol d'aquesta. Si el títol hagués estat, com deia, "Vivir es soñar" o "la vida es ensueño", per exemple, segur que no m'hauria cridat l'atenció. En aquests casos, el castellà sí que distingiria clarament entre l'acció de dormir i l'acció de somiar. No s'hi trobaria, doncs, cap mena d'ambigüitat. Però el títol que ens ha arribat és la "Vida es sueño" i amb l'ús del nom "sueño" l'ambigüitat és més que palesa. Passa, però, que l'argument de l'obra calderoniana no desenvolupa els tres significats de "sueño". Al contrari, només se n'hi focalitza una: la que designa les històries i imatges que creem mentre dormim. L'estranyesa rau en el fet que aquest idioma disposa del terme específic "ensueño" per fer referència al fenomen. Què ho fa que, en el títol d'aquesta peça teatral, "ensueño" no hi sigui emprat, si és precisament la paraula més adient per donar entenent l'argument real de l'obra? El títol és, doncs, maldestre. I jo interpreto a priori aquesta maldestresa a partir d'una mala traducció del vocable català "somni". I és ben clar que si el títol primitiu estava escrit en català, també ho havia d'estar tota l'obra... Tot un repte a dilucidar. M'avinc amb tu que des d'ara cal encetar estudis aprofundits que confirmin o neguin aquesta intuïció meva. Tothom està convidat a col.laborar-hi. Salutacions cordials Francesc Magrinyà

Ostres! ¿I ja està? Ja ens ho hem de creure, tot això de la traducció i el català? ¿Això és una mostra de treball que s'ha de prendre seriosament, o una "boutade" de per riure? Podem ser més seriosos, sisplau? Ho dic per no anar perdent el temps llegint cosetes d'aquestes.