Les bíblies catalanes medievals: una visió panoràmica i comparativa

1. Manuscrits en llengua d’Oc
2. Manuscrits mossàrabs
3. Manuscrits catalans
4. Manuscrits de la Bíblia hebrea d’origen català
5. Manuscrits de saltiris
6. Manuscrits castellans
7. Conclusions

Tot i que no me’n considero un especialista, he dedicat un temps a estudiar-ho. Així, doncs, posarem la mirada en les bíblies traduïdes al vernacle, sembla ser que en el pas de l'alta a la baixa Edat mitjana, tant des del grec i de l'hebreu com des de les versions llatines. I el primer que em sembla veure és que, posem on posem el naixement del país català, aquest i les traduccions bíbliques van estretament sincronitzats: si canvia una cosa, canvia l’altra. No està malament, per començar. Però no importa per on comencem. De manera que ho farem per on segueix.

En el fabulós país dels comtes provençals, llenguadocians i catalans, hi havia els creients cristians anomenats càtars, perquè està clar que ells mateixos no s'anomenaven així. En tot cas, deien ser creients de la Gleisa de Déu, i que molt poc cas feien de l'església romana i llegien, no se’n sap des de quan, la Bíblia en la seva pròpia llengua, i això a banda i banda dels Pirineus. Recordem com Domingo de Guzmán informa a Roma que als focs catalans es llegia la Bíblia (serien més aviat fragments) a les reunions familiars, cosa que vol dir que o bé entenien el llatí —almenys qui la llegia— o bé els textos estaven en romanç, a més d’evidenciar que tal cosa era estranya a les Castelles del segle XII.

De moment, el text bíblic occità més antic conservat es veu que és una traducció dels cc. 12-14 de l'evangeli joànic que es conserva a la Chiesa Nova d'Assisi. Aquesta traducció seria del segle XI. A la Biblioiteca de Catalunya se'n conserva un de paral·lel, del 1312, que prové encara d'un text anterior occità, escrit amb el català del beguinatge barceloní, que se sap que disposava d’un hospital entre els carrers de Montcada i de Flassaders. El beguinatge va estar molt protegit als regnes catalans de les Mallorques, Sicília i Nàpols (1).

Sabem que els Bons Homes i les Bones Dames feien servir bíblies en occità a les seves cerimònies, en concret i sobretot l’evangeli de sant Joan. No se'n conserva cap. Se suposa que existien pels edictes de persecució que es coneixen, tal com el de Jaume I que, tot obeint la butlla del Concili de Tolosa del 1229, manava destruir les bíblies en vulgar que circulaven i en el qual, però, només s'esmenten les dels ensabatats —els valdesos catalans—, un moviment religiós laic també molt estès aquí, però menys doctrinal i més de classe, que es diria ara, i contemporani del període albigès (2). Es veu que tot el que podem saber de moment sobre l’existència d'aquestes bíblies és això.  Ara bé, tenim les bíblies que varen fer servir després tots ells, les mateixes per a albigesos i valdesos, durant el segle XIII, i fins molt més enllà:

I- Manuscrits en llengua d’oc (3)

Manuscrits provençals

Nou Testament

-Nou Testament,  Bibliothèque  du Palais des Arts de la Ville de Lyon, nº 360, cap al 1280.

(Jean Duvernoy: “Un llibre escrit i ornamentat per professionals, segurs de la seva impunitat, de la comunitat càtara, capaç de pagar-ne  la traducció i elaboració i destinat per al seu propi ús, atès que va acompanyat d'una litúrgia càtara”).

-Manuscrit de París, BnF, fr. 2425, principis del XIV (una còpia de l'anterior, dels valdesos)

-Manuscrit BnF, fr. 6261, segle XIII (trad. d’un text llatí que no és el “llenguadocià”).

-Fragment del Puget (exemple d’original de versions catalanes posteriors).

Antic testament

-Ms. 2426, BnF, segle XV (traducció de la Bíblia francesa).

Manuscrits valdesos

-Carpentras, segle XIV  (NT i fragments de l’AT, Bib. Mun nº 22).

-Dublin, 1522, Trin. Coll. A.4.13.

-Grenoble, començament XIV  (NT, Bib Mun. U.860).

-Cambridge, ídem  (NT,  Bib. Univ. DD.15.31/29/34).

Una de les bíblies que se sap que feien servir els creients perseguits i que es conserva és aquesta de la imatge de més amunt, el Nou Testament de la Biblioteca del Palau de les Arts de Lió, i se sap això perquè va acompanyada d’un text de la seva litúrgia principal, el consolament, l'únic document directament càtar que hi ha (4). El gran especialista de la Vulgata i les seves versions, el pastor francès Samuel Berger (1843-1900), va ser qui va assenyalar que aquestes bíblies estaven basades tant en la Vulgata canònica com en vulgates pròpies; és a dir, "manuscrits llenguadocians de la Vulgata". Va veure que aquest text "llenguadocià" estava emparentat amb les famoses bíblies visigòtiques dels segles VIII i IX (les més famoses Bíblies visigòtiques són el Codex Cavensis i el Codex Toletanus). I a l’estudiar les bíblies pròpiament catalanes posteriors, diu que " Les relacions d'aquest text llenguadocià de la Bíblia llatina amb els mss. espanyols [on inclou els catalans] de la Vulgata són, en efecte, incontestables i naturals". També que, "si s'hagués de cercar un ancestre d'aquest text meridional, que no s'assembla a cap altre de conegut, potser el retrobaríem en els manuscrits visigòtics o copiats a Catalunya" (5).

El dominic Antoine Dondaine (6), seguidor dels estudis de Berger, ho diu així: “L’antecedent en llatí del text provençal era de tipus llenguadocià, gairebé català; la seva natura ha estat definida per Samuel Berger: un text que se situa a principis del III[!], semieuropeu, semivisigòtic espanyol, emparentat amb les cèlebres bíblies de Toledo i de la Cava, i sobretot amb la d’Osca” (7). També per la historiadora Anne Brenon, que va  ser cap del Patrimoine de France, aquesta Bíblia de Lió és una traducció de principis del s. XIII, fent servir originals anteriors a la Vulgata del s. IV i realitzada en una zona propera al Pirineu, dins el triangle Tolosa-Carcassona-Foix.

El Nou Testament en occità que adjunta el ritual del consolament (8).

Pel que expliquen tots els autors citats durant totes aquestes línies, un desembarcament de les primeres diàspores al golf de Lleó amb textos antics promptament traduïts o adaptats, començant pel quart Evangeli de sant Joan, sembla més que plausible. L’exegeta Pere Casanelles confirma en Berger a l’estudiar la Bíblia catalana del segle XIV, del  segle següent, de la qual ja en parlarem, i parla d’un text llatí de la Vulgata, un text que ell també anomena "text catalanollenguadocià": “D'entrada, queda, doncs, confirmada la hipòtesi de l'il·lustre investigador francès Samuel Berger, el qual, en els seus estudis sobre la Vulgata llatina, havia defensat l'existència d'un ‘texte languedocien’. El mateix Berger situa Llenguadoc i Catalunya com a zones on aquest text hauria crescut i influït. Per aquest motiu, hem preferit anomenar-lo ‘text catalanollenguadocià’. En efecte, segons Berger, un text català de la Vulgata, emparentat amb una recensió viva també a Castella, hauria entrat a França al segle IX, i hi hauria influït sobre els manuscrits bíblics del Llenguadoc. D'altra banda, aquest text català resultarà una amalgama de les tradicions franco-saxones (Alcuí) i hispàniques (Toletanus), que seria el text copiat en les bíblies ripolleses del primer quart del s. XI, tant en la de Roma (Biblioteca Vaticana) com en la de París (de Sant Pere de  Rodes), del segle XI, i, en un grau menor, la Bíblia d'Urgell (guardada a la Seu d’Urgell), del segle X” (9). Aquest text llenguadocià encara es farà servir per a la Bíblia de Montpeller (10), guardada a la British Library, del primer quart del segle XIII. O sigui que, segons els biblistes, la Bíblia catalana, el que no deu als uns ho deu als altres. “Falta d’originalitat” i “rendez vous” de totes les interpolacions” en diu Berger. Però, dic jo, ja són originals per si mateixes i si, a més a més, recullen tota mena de tradició, són originals per definició. La Bíblia de sant Pere de Rodes, per  exemple, conté lliçons i interpolacions del més original en els seus Evangelis, textos antics que es retrobaran després al Llenguadoc, o ressemblances amb el Codex Laudianus de Sardenya. Però ara ens cal anar endarrere per saber d’on venien aquestes Escriptures tan influents en les catalanollenguadocianes. Els textos bíblics entren a Europa des de la riba africana per les dues penínsules, la itàlica i la ibèrica, però les més interessants per la Hispània, que segueixen direcció nord cap a Bohèmia i països veïns, les més esteses i influents passant pel país català i el d’oc, llavors mateixa nació, on es començaran a llegir en la llengua vernacla, però no he trobat qui digui des de quan. Els textos que  apareixen en aquest recorregut descrit formen família, en el sentit dels immediatament anteriors geogràficament i dins els quals els textos llenguadocians que es coneixen són “dispersions d’un text ancià” (Berger, o.c. p. 81, 82).   D’aquest recorregut esmentat adés, de còpies de país a país de les bíblies, se’n podrien posar incomptables exemples, que arriben fins al final de l’Edat mitjana, com per cas el d’en John Wicliffe, el primer traductor de la Bíblia a l'anglès a mitjan segle XIV, que  tenia el manuscrit de Lió de referent, com  també el tenia l’infortunat Jan Hus, en aquest cas al traduir al txec. O que, segons el mateix Berger, fou molt possible que el primer  Nou Testament en vulgar rebut al nord d’Itàlia fos de mans dels valdesos. També, per exemple, pels manuscrits de Tepl i Freiberg (s. XIV), se sap de l’existència d’una important Bíblia medieval alemanya traduïda des de textos provençals. Esmentem, doncs, quines eren aquestes bíblies peninsulars anteriors, encara que només el títol. Samuel Berger les anomena mossàrabs, però també se les podria anomenar visigòtiques, atès que, excepte les dues primeres, estan realitzades a les zones peninsulars fora del domini musulmà o ben poc després. Cosa encara molt més clara en les cas de les catalanes, que l’estudiós també inclou en el mateix grup i que no indiquem a la llista perquè les més importants ja les anem comentant aquí sobre la marxa.

II- Bíblies mossàrabs (resum propi, seguint Berger).

Escriptura visigòtica (abans s. XI) Pentateuc de Tours. París BnF  mss. NAL 2334 (11) Codex Toletanus, BN Mad. (12) Codex Cavensis, la Cava. (13) (a partir d'aquí, diuen que aquests manuscrits eren propietat de Cisneros a Alcalà, excepte l’últim; les bíblies “d’Alcalà” amb les armes del cardenal gravades, avui a la UCMadrid) Alcalà Nº 32, segle X, meitat de l'AT i tot el NT (2ª Bíblia d'Alcalá) Biblia de San Millan, segle X, part de l'AT i tot el NT. Codex gothicus Legionensis, AT i NT, segle X. San Isidro, segle XII, còpia de l'anterior Bíblia 2.2 de Toledo, segle XI, part de l'AT. Bíblia de la catedral de León, NT, segle X. 2. Escriptura francesa (a partir s. XI) Alcalà Nº 31, segle IX-X, AT i NT (1ª B. d'Alcalá)(XX) Bíblia del Museu Arqueológico, segle XII, AT i NT Alcalà Nº 33 i 34. Segle XII-XIII, sencera a trossos (3ª B. d'Alcalá) Bíblia d'Àvila, BNMad, segle XIII, AT i NT.   Aquestes bíblies no són l’objecte d’aquestes línies, només en fem servir referències quan és necessari. El que crida l’atenció és el fet de com l’anomenat cardenal de la Complutense podia reunir tan importants bíblies i, a més, com a propietat.

Si no resta ni un sol full de cap Bíblia en occità anterior al segle XIII (amb una sola minsa excepció potser o d’altres que es consideren falsos), ni cap altre text, és que o bé no existien o bé han desaparegut. Hi ha un fet revelador, penso: la Bíblia del bisbe d’Orléans Teodulf, got originari de la regió pirinenca catalanoaragonesa, que és la primera de les dues bíblies confeccionades pel desig de Carlemany -essent l’altre la d’Alcuí (14). Berger ens diu que era un text bíblic talment desigual, que no és possible de creure que fos copiat d’un sol original. Alguns dels seus libres són copiats de textos pròpiament hispànics, tant de les versions lleoneses com les catalanes, però en la majoria el text hispànic no arribà a Teodulf si no és pel Llenguadoc (o.c. pàg. 164). Fins i tot hi ha alguna referència al Codex Amiatinus (15). O sigui que la Bíblia de Teodulf és una Bíblia llenguadociana provinent de les visigòtiques, que serà  rebutjada per Carlemany, que volia una versió més esquemàtica basada en la de sant Jeroni i posteriors, fent desaparèixer les antigues i menystenir la gran feina de compilació del bisbe d’Orléans.  Si l’origen d’aquestes bíblies és la Toletanus a Sevilla, ens indicaria una direcció dels textos que ve del nord d’Àfrica, com ja s’ha dit, i entenc que es produirà un xoc entre la doctrina agustiniana i l’arrianisme visigòtic provinent de la Septimània, o la Gòtia, que es va estendre a la península ibèrica. Potser caldria estudiar aquest Bíblia més a fons, si se’m permet l’atreviment del neòfit. Ara, la qüestió no es resolgué tan de pressa com hauria volgut Carlemany, de fet no es feu fins a la reforma de Bernat de Cluny del segle XI, expressament vingut per això a Hispània, i això es reflecteix a les bíblies.

El Codex Cavensis, de principis del segle IX [!].

Tornant ara a totes aquelles Bíblies traduïdes als segles XII i XIII al Llenguadoc, de les que hem parlat adés, diu  Berger, que sempre va treballar amb originals, que eren  perfectament ortodoxes, o “neutres”. És més, s'acaba preguntant si és que van existir mai bíblies herètiques.

Afegeixo modestament que aquestes podrien haver estat, senzillament, les dels textos anteriors cada vegada que l’Església conciliava un cert cànon, naturalment, però amb tot, també hi havia una altra característica, i  aquesta sí que considerada molt perjudicial pel poder, que eren les escrites en pla. A més, un  criteri d’heterodòxia o heretgia s’establia a partir del text original grec, hebreu o llatí abans de sant Jeroni, cosa que, com hem vist, també era el cas de les translacions catalanes. O sigui, es fa evident la impressió, des d’una perspectiva històrica, que essent les traduccions catalanes fetes per jueus i, per tant, amb influències  hebrees (entenent per aquest terme també les diferències teològiques entre els  dos Testaments), resulta que tenien tots els números: perquè eren catalanes, perquè tenien influència hebrea, perquè procedien de textos més antics que la Vulgata, o fins i tot perquè eren del Nou Testament.

Sabut això, continuem amb  les bíblies pròpiament catalanes considerades cronològicament posteriors i, a la vegada, una reunió, entre les peninsulars i les llenguadocianes.

III- Manuscrits catalans (resum propi)

Manuscrits catalans existents de la Bíblia, sencera o no, més destacats:

- (M) Marmoutier, BnF, ms. 308, meitat s. XIV, AT i NT.

- (P) Peiresc, BnF, esp. 2,3, 4 (còpia 1460-1464,d’un original segle XIII),  AT i NT complets.

- (C) Colbert, BnF, esp. 5 (còpia 1461), meitat AT.

- (E) Egerton , British Library, ms. 1526 (còpia 1465), meitat AT.

- (B) Còdex del Palau de Barcelona, Sant Cugat, segles XIV- XV, Evangelis (16).

- Bíblia  Rimada, (1282-1325), B. C. Colombina, ms. 7-7-6 (17).

- Evangelis de la BCat i d'Assisi, primers anys del XI, ja esmentats.

- Fragment de Sevilla, B. C. Colombina, paral·lel al Marmutier.

- Fragment de la BC, ms. 109 fol 19.

- Evangeli lucà de Mallorca, 1427.

Manuscrits bíblies hebrees traduïdes del català

- Evangelis (Vat. Hebr. 100, folis 1 a 153).

(L’esmento aquí, malgrat que més avall ampliarem  més la impressionant llista de bíblies hebrees, perquè aquests evangelis traduïts per un jueu convers indicarien que els evangelis en català ja existien a la segona meitat del XIII i serien, per tant, un altre candidat a la primera traducció bíblica al català, que passaria a integrada al Marmoutier).

Manuscrits especials, entre d’altres:

- Montserrat Bib., pergamins, fragments de possibles bíblies senceres del segle XI.

- BnF lat.194, amb notes en català

- BnF esp. N. 46, Gènesi de scriptura (18).

- BnF, ms. 44, Vides de sants Rosselloneses, adaptació catalana de la Llegenda àuria de

Jaume de Voragine, (1260-1300). També a Vic i Barcelona.

- No s’hi inclouen els Llibres d’Hores per no estendre’ns encara més.

Els manuscrits Marmoutier, Egerton, Peiresc i Colbert són les còpies del que ens queda del gran projecte bíblic que l’equip de Puig i Tàrrech anomenà “Bíblia del XIV”, projecte realitzat, però del qual no en queda cap ni se’n sap res de la seva sort, es veu, i que és la primera traducció coneguda en català de la Bíblia completa, si s’exceptuen algunes proves indirectes, però amb fonament, de l’existència d’aquesta ja en segles anteriors (19), i que era, seguint la tradició, una Bíblia que recollia tota la feina secular, és a dir, la que venia de la Vulgata, la de les versions llenguadocianes i la de la francesa, així com de la que van fer els incansables traductors jueus, si bé aquesta és menor en la còpia Egerton. Parlant de les còpies que ens resten d’aquesta Bíblia, diu Berger: “No només hi ha semblança sinó identitat entre els textos provençals i el català.” (p. 541 de «Nouvelles recherches...»). L’AT del Peiresc inclou una vida apòcrifa de Crist en 61 capítols, així com algunes epístoles del més estrany. Les fonts de text i l’ordre de capítols són tan variats, és a dir, llatines, franceses, provençals i altres de completament desconegudes, i aquest fet no només passa en el Peiresc, de la qual cosa se’n dedueix que el copista havia de fer servir una nombrosa quantitat de referents, segons els estudis de Berger, que ho il·lustra amb incomptables lliçons. Però subratllem que “[el Peiresc] mostra un cert nombre de lliçons que només es retroben en les bíblies llatines copiades a Espanya o més aviat encara al Midi francès” (p. 514, ob. cit.).

També, segons Casanelles, el text catalanollenguadocià està ben representat en la Bíblia del segle XIV, amb algunes lliçons de textos que remunten al segle VIII, si bé el més representat és el de la Vulgata parisenca. Està escrita a partir de tres textos de diferent procedència: un, el text de vulgates autòctones catalanollenguadocianes, que ja hem dit representat per la Vulgata de Montpeller i, de vegades, també per les vulgates de Vic (=V, del 1268, guardada a l’Arxiu Capitular), la del monestir de Scala Dei (=T, principis del XIV, guardada a  la Biblioteca  del Seminari de Tarragona)i  la Vg. del monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols (=G, del 1230), totes elles del segle XIII i principis del XIV ( i d’altres que no posem, com la de Sant Cugat); dos, el text hebreu; i tres, el text de la Vulgata, o sigui, el text parisenc. Fins i tot hi ha algunes poques lliçons de famílies més antigues, com el text arameu. I conclou, de moment, i segons l’estudi dels Llibres d’Èxode i Levític, que la versió de la Bíblia del segle XIV fou una obra encarregada per cristians i realitzada per conversos jueus que, tot i que pretenien traduir el text a partir d’algun exemplar o alguns exemplars de la Vulgata, constantment hi introduïen elements de l’original hebreu de la Bíblia (ob. cit. p. XXIII i XXIV).

El Marmoutier és objecte d’una minuciosa anàlisi per part de Berger i, quan compara els seus Evangelis amb els manuscrits occitans 6261 i el Puget de la primera llista, fa els tres de la mateixa família (a «Nouvelles recherches...», p. 538-544). El ms. 6261 sembla ser una versió remarcable i amb indicis evidents de catarisme. Per una altra  banda, es fa evident que la llengua d’aquells dos és molt pròxima a la llengua d’oïl, que seria la llengua original de la Bíblia de París (20) en els temps d’Alcuí i llavors sembla que estem  donant voltes sobre el mateix, en termes lingüístics (vegeu, després, nota 26).

De l’erudit Puig i Tàrrech:  “Una de les característiques més vistents de la versió bíblica catalana del segle XIV és la influència puntual de termes i frases hebrees d'interpretacions provinents del món dels jueus catalans de l'època. No sempre és fàcil precisar en concret l'abast de les influències hebrees, però aquest, si bé és limitat quantitativament, posseeix una significació important, ja que delata el medi en què la versió hauria pogut veure la llum”. També diu: "Crec que també és possible d'afirmar que els tres manuscrits [de la "Bíblia del XIV"], tot i tenir algunes característiques unitàries, no porten la mateixa versió dels textos bíblics; més encara, en un mateix volum és possible trobar textos successius pertanyents a orígens religiosos diversos".

I resumeix: "Sembla que ha arribat el moment d'oferir una primera visió de conjunt, que només pot ser provisional, ja que recolza en bases tan limitades [del seu estudi]. Però sembla possible d'afirmar que, sobre un canemàs bàsicament propi de la Bíblia hebrea, hom introduí en la seva primera part textos procedents de traduccions de la Vulgata (cas de Job) i d'altres elements típicament cristians (els pròlegs), els quals coexistiren amb textos declaradament judaïtzants (versió dels Salms Egerton i Peiresc); la mateixa varietat es troba pel que fa al possible origen immediat de certes  traduccions, algunes de les quals no es pot pas descartar que hagin estat fetes a partir del francès o del provençal (segon dels Paralipòmens del Peiresc) i, no cal dir, a base d'algun text hebreu o molt pròxim. En algun cas, la traducció canvia al mig d'una obra. I aquesta mateixa varietat confirma que no serà possible de fer afirmacions definitives quant a la unitat o varietat de les traduccions d'un llibre i àdhuc d'un mateix capítol o pel que fa al text a partir del qual hom féu la traducció, fins després que hom hagi pogut estudiar cada cas concret" (21).

Però encara hi ha un altre projecte de Bíblia catalana dins del segle XIV, aquest només parcialment realitzat. Aquesta afirmació es pot extreure del manuscrit Egerton. Si bé només es realitzà a mitges, i segurament una mica abans de la confecció de la Bíblia de Portaceli, de la qual ja en parlarem. Va ser una reacció a la Bíblia del XIV,  tot volent-la fer més literal al text llatí. Però respecte això, escriu Casanelles: “En definitiva, el comportament de la Traducció bíblica incompleta pel que fa al text llatí de base no difereix gaire de la Bíblia del segle XIV. Els traductors es mouen entre el text catalanollenguadocià i el text parisenc, aquí amb un probable avantatge del primer sobre el segon” (ob. cit. p. XLII). O sigui, tant aquesta com la de Portaceli són bíblies que pretenen millorar la del segle XIV, anant polint influències hebrees, encara que aquesta última la facin jueus conversos.