Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La gent estĂ  atrapada en la histĂČria, i la histĂČria estĂ  atrapada a la gent."
James Baldwin
OPINIĂł » 22-07-2016  |  PROJECTE MITOLOGIA CATALANA
1413

Les bruixes quan no plou

En Francesc Manzanera ens resumeix d’una forma viva i personal l’impacte que li ha produĂŻt la lectura del llibre d’En Bilbeny «La Sardana i la ReligiĂł de les Bruixes»

Fa unes quantes setmanes –moltes– que en Jordi Bilbeny em va oferir d’escriure una ressenya del seu darrer llibre “La Sardana i la ReligiĂł de les Bruixes”. No em vaig atrevir a dir-li que no, ni tampoc a descobrir-li que encara no l’havia llegit. Ara, que ja tinc la feina feta, i puc donar-ne excusa, veig mĂ©s gran el compromĂ­s, perquĂš Ă©s un llibre magnĂ­fic, com espero saber explicar.

He dit magnĂ­fic, si, perĂČ no fĂ cil. En Jordi ja ho avisa en un petit prĂČleg, que es tracta d’un treball que a molts agafarĂ  a contrapĂšl, com tambĂ© que no li tremolarĂ  el pols. Trets comuns, d’altra banda, a tota la seva obra. AixĂ­ que ja cal lligar-nos bĂ© les xiruques, perquĂš el viatge serĂ  llarg, a vegades costerut; altres, simplement meravellĂłs, amb racons frondosos i ferĂ©stecs, on el vent sembla agitar tambĂ© la nostra Ă nima, i donar vida a tot allĂČ que la raĂł ens diu inanimat o erm.

Comparat amb altres lectures que igualment vaig fer, per tal de donar a aquestes ratlles una mica mĂ©s de gruix, se m’acut que el tret que mĂ©s singularitza aquesta obra d’en Jordi Ă©s la seva proximitat, metafĂČrica Ă©s clar, a un d’aquells productes que ara en dirĂ­em ecolĂČgics. Una d’aquelles fruites o hortalisses que tenen l’olor intensa i el sabor que els pertoca i que tot sovint ens arriben amb el regal d’una mica de terra, i d’algun petit insecte o cuc fent-hi el seu feliç Ă pat.

Els altres textos que he llegit tenen l’aspiraciĂł d’encarnar aproximacions mĂ©s asĂšptiques, mĂ©s cientĂ­fiques, i aixĂ­ ens arriben, sense color, olor, ni sabor. GenĂšticament modificats a conveniĂšncia, tan moderns com inofensius, i sense cap adherĂšncia no volguda. NomĂ©s que, com ja ens ha avisat en Jordi, allĂČ que ens diuen o creuen buscar, se’ls ha escapolit com aigua entre els dits de les mans.

No cerquen les bruixes, que no creuen pas que existissin, sinĂł allĂČ que en diuen “l’estereotip de la bruixa”. Ho tenen decidit ja abans de començar. Potser perquĂš les busquen en la literalitat de les escombres, els vols nocturns o dels aplecs amb el boc de Biterna, amb espurnes de l’infern enganxades al cul.

Com que tothom sap que tot aixĂČ no pot ser, la conclusiĂł que en treuen no Ă©s altra que la negaciĂł del fenomen, portant-ho tot al simple terreny d’una creaciĂł fantĂ stica de la imaginaciĂł dels nostres avantpassats, producte de la ignorĂ ncia, que trobĂ  reforç i acollida en uns tribunals amb poques o cap garanties per les acusades, plens ells mateixos de supersticiĂł, i afegiria que amb moltes ganes de fer mal, i fins voluntat homicida, aquesta Ășltima molt poc o mal explicada pels qui defensen que les coses foren aixĂ­.

Pensem ara en qualsevol de les grans religions que coneixem. QuĂš tenen totes elles de real, fora de la nostra voluntat de creure? Rastres, signes, llocs que tots volem sants, oracions, ciris, i, no obstant aixĂČ, la seva força per moure el mĂłn ha estat i Ă©s indubtable. PodrĂ­em deduir que no nomĂ©s les lleis de Newton o els teoremes d’Einstein siguin les eines Ăștils per confrontar aquest mĂłn. Cap d’ells explicarĂ  per exemple, com fer un bon arrĂČs a la cassola. En canvi, les bruixes, sempre tenen una olla a la vora del foc.

És així que tots aquests altres autors, que escriuen i parlen amb ínfules i birrets, ni que en portessin una d’enganxada al nas, declararien que no les han vist mai.

No Ă©s el cas d’en Jordi, que, lliure de prejudicis, voldria mostrar-les a tothom tan bĂ© com ell les ha vist i veu, i la tasca del llibre serĂ  anar-hi al darrera, començant per deixar a banda l’escombra i el gat, i triant, per sorprenent fil d’Ariadna, la mĂșsica i la dansa que ens diu que les feia ballar enfollides, que Ă©s la sardana.

DesprĂ©s d’unes boniques pĂ gines destinades a explicar els fonaments d’aquesta tria, l’autor ens farĂ  endinsar per les muntanyes i valls del Maresme, Montnegre i Montseny, i d’altres de mĂ©s llunyanes, per tal de treure’ns la boira dels ulls. Començant per la que envolta un perĂ­ode histĂČric tradicionalment fosc, d’aquells que a les escoles solien passar de puntetes i que abraça, si fa no fa, de la caiguda de Roma en mans dels pobles anomenats bĂ rbars (estrangers) fins a les primeres albades del romĂ nic. Un munt de segles, que tenen per molts de nosaltres una imatge força desdibuixada. Com un riu que va recollint l’aigua i sediments dels afluents, descobrirem a poc a poc el substrat religiĂłs que des de temps molt anteriors, hauria seguit amarant les creences dels segles posteriors. Sabrem d’aquests dĂ©us, d’aquests cultes, de com varen perdurar, transformant-se, canviant d’atributs, canviant de nom, podrĂ­em dir evolucionant, perĂČ en veritat Ă©s mĂ©s exacte que diguem esvaint-se, a poc a poc, fins a ser esborrats quasi completament de la nostra consciĂšncia. DĂ©us i deesses, amagats, occits, abatuts per les noves religions, substituĂŻts o disfressats en les noves creences, fugits i refugiats ara en petites runes i boscos, sĂłn aquells qui haurien omplert el dia a dia dels nostres avantpassats, que de rebot sabrem menys ignorants, menys tristos, menys simples i menys pobres de com ens els presentaven.

És aquesta una altra caracterĂ­stica i valor molt destacables del llibre: que l’autor hi pren partit. Un llibre combatiu que en Jordi, per estalviar les ferides, vesteix amb l’arnĂšs polifĂČnic de mĂ©s de dues mil referĂšncies. PerquĂš no es tracta aquĂ­, com en les histĂČries convencionals, de parlar nomĂ©s de nobles, rics i frares –vaja, dels bons–, sinĂł d’aquells que han estat simplement deixats a banda, o intencionadament esborrats, i aquĂ­ hem d’assenyalar molt majoritĂ riament les dones, de les quals no escapa a l’autor la importĂ ncia del paper jugat en els ritus i cultes de la bruixeria, que tant ens fa pensar en el fenomen del catarisme.

Amb tot aquest material divers i barroc, que aplega mites, llegendes, testimonis i records de persones conegudes, noms i llocs, que encara suren desprĂ©s del naufragi, que haurĂ  recollit a poc a poc, amb molt d’esforç i amb gran convenciment, l’autor provarĂ  de redreçar davant nostre, aquest mĂłn que ell ha intuĂŻt, tractant-lo d’omplir alhora de sentit i veritat, virtuts que altres, per no buscar-les, mai no troben.

Aquesta amalgama de dades i indicis, de marges certament poc definits, són agrupats al llibre amb el nom de “religió antiga”, i hauria tingut en “la religió de les bruixes” no sabria dir si el darrer gran esclat.

El que fa en Jordi en poques paraules Ă©s despullar les bruixes de tots els parracs amb quĂš han estat disfressades, i ja nues, no conformar-se a dir altra vegada allĂČ tan suat de “veieu, eren dones normals, com a molt unes remeieres, unes llevadores”. Ell segueix veient-hi les bruixes, tan clarament com que si a una imatge li traiem l’embolcall de la nostra fe, Ă©s nomĂ©s un tros de guix, o de fusta. La diferĂšncia, doncs, rau en aquesta pell invisible mĂ©s subtil, que era la que es cremava a les fogueres.

Aquesta “religiĂł antiga” hauria tingut els seus ritus i cultes exactament igual que qualsevol altra religiĂł, que majoritĂ riament tindrien lloc en espais oberts de la natura, al voltant de pedres, coves i arbres, d’acord amb una concepciĂł, que expressen molt bĂ© un parell de versos del “Rap HiparxiolĂČgic”, que, inspirant-se en Francesc Pujols escrivĂ­ Pau Riba fent-nos saber que “DĂ©u no Ă©s dintre els temples, sinĂł els temples dintre DĂ©u”, i que ja de passada, ens podria fer preguntar, tambĂ©, quina hauria estat la intenciĂł d’En GaudĂ­ en concebre en forma de bosc l’interior de la Sagrada FamĂ­lia de Barcelona?

TambĂ© ens valen aquests dos mĂ©s, on ens recita cantant que “la pedra Ă©s un Ă ngel que dorm a la terra, i un Ă ngel, una pedra que desperta al cel”. Paraules senzilles i adients per apropar-nos al sentit de la natura que hauria acompanyat aquests cultes primerencs, a aquesta “religiĂł antiga”. Cultes religiosos en quĂš les pedres podien ser vistes paradoxalment com a immaterials, i pensar-se buides per dins com ho sĂłn els ous, possibles llars dels Ă©ssers del “mĂ©s enllà”, o receptacles d’ànimes dels Ă©ssers estimats i traspassats, portes cap a altres espais, que haurien nodrit i reviscolat el mĂłn de les bruixes.

Podrien aquestes percepcions amagar-se al darrera d’aquelles fastuoses enquadernacions dels llibres, de temps visigots, farcides de pedres –precioses algunes o no tant altres–, mĂ©s enllĂ  del pur ornament?

Em venia al cap un llibre d’En George Duby, llegit ja fa molts anys, on s’hi explicaven les discussions que al seu temps enfrontaren Bernat de Claravall amb l’abat Suger, pel paper que pedres, joies, ornaments i bellesa havien de tenir en els temples i les esglĂ©sies. Com tambĂ© del paper a jugar per la llum filtrada a travĂ©s dels vitralls acolorits, que havia d’apoderar-se de tantes esglĂ©sies gĂČtiques.

De fet, quants capitells –ja Ă©s queixava Bernat–, quants claustres i façanes d’esglĂ©sies no sĂłn plens d’éssers estranys, retorçats, misteriosos, ferotges, i de dimonis, que encara avui no entenem del tot?

PerquĂš en algun moment, i aixĂČ tambĂ© ho trobarem al llibre, aquestes creences s’anaren trenant amb la religiĂł catĂČlica, i aixĂ­, com tenim les bruixes conreant o desfent tempestes, des d’algun lloc en les muntanyes, tenim tambĂ© els capellans fent el mateix, perĂČ a l’inrevĂ©s, des dels comunidors de les esglĂ©sies.

Un curiĂłs lligam amb aquest mĂłn, amb un peu aquĂ­ i l’altre allĂ  el tenim en els mots de “geperudeta”, i mĂ©s sorprenent de “MaidĂ©u” que els valencians fan servir per referir-se a la seva patrona, Verge dels Desemparats.

A voltes, sembla que la bruixeria, penetrĂ  i s’impregnĂ  en la religiĂł catĂČlica, fins el punt de fer-nos pensar, que si no en fou aquesta la creadora, sĂ­ que en va ser com a mĂ­nim la seva principal client i propagandista. Ni que fos deformant-ne, com en Jordi ens mostra, tots els seus continguts. Que els monstres de l’infern, tambĂ© devien ajudar molts capellans a portar moltes Ă nimes fins al cel, tantes o mĂ©s que els relats edificants dels qui vivien en santedat. Una dependĂšncia paradoxal necessĂ ria.

Sobretot, si observem com semblen concordar els temps en quĂš l’esglĂ©sia s’enfrontava a les envestides cada cop mĂ©s fortes de la raĂł, amb els de l’expansiĂł i persecucions de la bruixeria. De fet, en algunes pĂ gines del llibre, rituals i doctrines semblen ajustar-se com els perfectes negatiu i positiu d’un retrat. InversiĂł de papers, de ritus i de doctrines, ens torna al catarisme com tambĂ© a alguns altres aspectes de la cultura popular medieval, com les festes de capgirament del mĂłn, o la vivificaciĂł de l’ordre social per la burla i la degradaciĂł.

TambĂ© m’ha fet pensar si la permanĂšncia d’aquestes altres creences en una part de poblaciĂł no gens residual, podria estar en l’origen de l’esclat dels ordes de “predicadors” a la Baixa Edat Mitjana. A qui havien de convĂšncer i convertir –ens podem preguntar– aquests frares si donem per establert que tota la poblaciĂł era ja creient i cristiana? Un substrat mai no esborrat del tot que tornava a rebrotar desprĂ©s de cada sega.

MĂ©s amunt, ja he dit que per mi ha estat un llibre magnĂ­fic. No es tracta, perĂČ, que tots els punts siguin iguals de fĂ cils, o no hi haguem de trobar cap aresta. Al final, no podem esquivar tampoc el dubte de fins a quin punt, la proposta del llibre, serĂ­em davant d’un altar mĂ©s o menys panteista, on tots els dĂ©us semblen, al cap i a la fi, el mateix dĂ©u, i totes les verges, blanques o negres, la mateixa Verge d’una religiĂł que no excloĂŻa les dones, que no trobarien obstacles a poder exercir el sacerdoci, d’una espiritualitat sense exclusions i allunyada del dogma, Ă©s tambĂ© una proposta d’espiritualitat per als temps actuals.

Acabant, i referint-me a la toponĂ­mia, tinc el record de preguntar-me pels noms de les muntanyes que es veien des de la finestra de casa, i quan els coneixia, sovint els trobava mancats de grĂ cia i avorrits. Tant, que dubtava de la necessitat de fer-los meus. No podrĂ­em batejar-los de bell nou? No podrĂ­em fer del Montseny el Montfoll? Llavors, el nom implicava per mi una mena de privatitzaciĂł de la geografia, poc clara i potser fins i tot il·legĂ­tima. M’haguĂ©s agradat ser capaç de fer d’aquesta muntanya la casa d’uns dĂ©us tan grans com els de l’Olimp grec, i m’entristia la manca d’un Homer o un Wagner, que omplĂ­s les nostres contrades d’una simbologia grandiosa.

Ara he trobat el llibre d’En Jordi, sempre amb l’agulla ben magnetitzada per tal de no perdre’s ell ni els seus seguidors, ple de tantes lectures obra de gent esforçada, a qui no oblidem de retre homenatge, que tambĂ© ha tingut per mi aquesta nova virtut: la d’engrandir-ho tot, tot allĂČ que em semblava petit, i d’una importĂ ncia mĂ©s que relativa, ell, amb una actitud moderna, divertida, irreverent –un lligam entre petĂł infamant i sardana!– aconsegueix fer atractives a molts lectors coses que en altres veus ens fan adormir, a mĂ©s de tornar-nos un mĂłn que ens pertany. Ja ho havia fet abans amb la histĂČria i la literatura, d’intentar obrir portes i finestres, d’engrandir el paĂ­s sobretot en el nostre esperit, que Ă©s la tasca amb quĂš ens vĂ rem conĂšixer. Ara, amb aquest llibre, toca un so diferent, de tamborĂ­ i de flabiol, perĂČ en el fons, no se n’allunya massa.

BĂ©, un llibre tambĂ© Ă©s aixĂČ, les vivĂšncies que et desperta, la capacitat de suggerir mĂ©s i mĂ©s aspectes, mĂ©s i mĂ©s camins que vas entrellucant, mentre vas seguint el de l’autor, i aquest n’és un que sembla incansable, a voltes amb petites passes, a voltes a grans saltirons com si portĂ©ssim calçades les botes de set llegĂŒes d’En Napbuf i com en la rondalla, tornarem tots molt mĂ©s rics i plens de nous coneixements a casa, que aquestes poques ratlles no us poden explicar. Tampoc em puc estar de recomanar els comentaris ja publicats per l’INH, de Xavier RovirĂł, David Grau i EulĂ lia Panyella. SĂłn molt bons i per aixĂČ he intentat no repetir en el meu escrit el que ells ja havien deixat escrit. I, sobretot, no oblideu el llibre d’En Jordi Bilbeny!

Francesc Manzanera,

Sant HipĂČlit de la Salanca, 31 de març del 2016




versió per imprimir

    Afegeix-hi un comentari:

    Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


      EDITORIAL
    Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En CristĂČfor Colom de la ciutat comtal.
    16560
    Els Cardona... Un llinatge ancestral, desdoblat i substituit
    LluĂ­s Batlle - La persecuciĂł del castellĂ  durant el Siglo de Oro
    SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
    Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
    Al web de numericana podeu comprovar quin Ă©s l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
    L’estiu passat En Pep Comajuncosa se’n va anar a Roma i va fer un cop d’ull a l’esglĂ©sia de San Pietro in...[+]
    Pep Comajuncosa analitza les connexions de Calixt III amb la casa reial...[+]
    L’historiador aragonùs Jerónimo Çurita ja va certificar que l’anomenada Franja de Ponent formava part...[+]