Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Si la història l'escriuen els que guanyen, això vol dir que hi ha una altra història."
Litto Nebbia
ARTICLES » 20-02-2014  |  PROJECTE SOBRE LA CENSURA I LA MANIPULACIó
8212

Madrid contra el món. La manipulació del present

Discurs de cloenda de l'Eugeni Casanova al 13è Simposi sobre la Descoberta Catalana d'Amèrica, pronunciat a Arenys de Munt, el proppassat 23 de novembre del 2013.

Antoon Van Den Wijngaerde, Madrid en 1562.
Font: Wikimedia Commons

Els clàssics diuen que Castella va engendrar Espanya, però qui domina Espanya és Madrid i la regió que l’envolta n’ha estat més aviat un convidat de pedra, si no una víctima. Madrid no és de cap manera la capital de Castella, sinó una criatura concebuda per a si mateixa i engreixada sense límit, una ciutat-estat que genera perifèria allà on li arriben els tentacles.

Madrid és poder en se i per se. La ciutat neix i creix en un magma cortesà, polític, funcionarial i financer que actua d’esme, arrossegat per la inèrcia, que es mou a batzegades i que es malfia del progrés o la innovació per por que alterin l’estatus o els comptes de beneficis. Aquesta ciutat-illa està controlada per una oligarquia a la qual ha preocupat poc la misèria en què ha sumit històricament els administrats. L’elit dominant –una casta, pròpiament– té com a finalitat primordial perpetuar-se i refusa de manera profilàctica tot allò creatiu, descentralitzador o simplement aliè. El que queda fora de les altíssimes muralles en què s’ha atrinxerat és sempre sospitós.

Aquest microcosmos endogàmic no s’ha preocupat mai per generar cap mena de riquesa productiva i s’ha alimentat històricament dels recursos dels altres. Al principi afecta els de la Castella circumdant i, aviat, els d’un imperi on no es ponia el sol, però, passats els segles, aquesta pràctica ha acabat refugiada en el drenatge sistemàtic i gairebé exclusiu de l’economia dels Països Catalans, amb una extensió quan Espanya es va incorporar a l’Europa unida, el 1986.

Madrid és una ciutat-concepte, sense intel·ligència evolutiva, que actua des de l’arrogància i té al·lèrgia al consens i a la crítica. Es nodreix de l’Estat que ella mateixa ha engendrat i no analitza, dialoga o raona perquè controla tots els ressorts polítics i administratius, una criatura cega que imposa l’ordeno y mando com a miratge de contracte social. Aquesta manera de fer li ha funcionat durant segles gràcies a l’absolutisme, però la democràcia la va posar en qüestió i la mundialització l’ha esquerdada. Ara, la societat en xarxa i les noves tecnologies amenacen de donar-li un cop definitiu. Madrid, convertida en raó d’Estat, ha fet fallida de nou, com generació rere generació des que Felip II la va inventar, i es troba davant de l’abisme amb la rebel·lió del seu proveïdor principal, Catalunya, i amb la fi de les subvencions de la Unió Europea el 2015.

El geògraf i historiador Gonzalo de Reparaz y Rodríguez (1860-1939), un regeneracionista nascut a Porto i establert a Madrid que pretenia refundar Espanya sota els principis de l’iberisme i la descentralització, va denunciar ja al segle XIX «el model de depredació mesetaria» que practicava Madrid, «que arruïna les regions costaneres de la Península». Reparaz va denunciar com a geògraf i periodista l’aberració que suposava la forma com es va constituir i com s’organitzava l’estat espanyol, «contrària al que la geografia reclama».

El procés de la fabricació de Madrid com a capital i el seu desenvolupament ajuda a entendre la història i molt especialment el moment actual, ja que sempre ha estat fidel al mateix guió. Felip II va traslladar la cort a Madrid el 1561 com a contrapunt a Barcelona i València, les dues ciutats mediterrànies que capitalitzaven des de feia segles el creixement i el desenvolupament ibèric, amb un altre gran pol a la costa atlàntica, Lisboa, com apunta Reparaz. D’aquest conjunt se n’havia dit Espanya des de l’època romana i és un terme amb el qual Catalunya s’hauria de trobar còmoda si una part no s’hagués apropiat del nom que un dia va ser de tots.

Eren dues mentalitats, la marítima i la mesetaria, que van xocar des del primer moment, dos conceptes tan diferents d’entendre la política i les relacions humanes que s’han enquistat com a irreconciliables al llarg dels segles. L’historiador Antoni Simon escriu a Els orígens de l’anticatalanisme:

«Les idees que els reis de Castella eren els únics i legítims descendents dels monarques gots, que la primera fundació de la civilització i del cristianisme a la Península tingué principi a Castella o que l'hegemonia de la dinastia castellana dins l'àmbit hispànic era un fet indiscutible per ser fruit dels designis de la Providència, es desenvoluparen d'una manera paral·lela, però sense confrontació polèmica, amb l'apologia que de la història de Catalunya i de les seues institucions feien els seus grans cronistes i juristes medievals com ara Bernat Desclot, Ramon Muntaner o Jaume Marquilles, entre d'altres. Aquests autors havien defensat amb orgull una forma de govern basada en la combinació dels principis de llibertat, ordre i llei.»

Hegemonia divina contra pacte ja des de l’inici, però «aquestes tradicions culturals es desenvoluparen aïllades, sense encreuaments polèmics»... fins que va arribar Ferran II.

Maquiavel, el gran teòric renaixentista de l’estratègia política, coneixedor de l’Europa de la seua època, va dir els primers anys del segle XVI que Catalunya havia estat cridada a liderar la unitat política i econòmica dels regnes d’Espanya, amb la base de segles de puixança marítima i comercial, i amb una burgesia i un capitalisme ja ben desenvolupats al segle XV. Mentre que l’historiador francès Pierre Chaunu assegura a La España de Carlos V. 1/ Las estructuras de una crisis (1976) que «Castella va ser una colònia de l'Espanya mediterrània», perquè les dues societats presentaven un desenvolupament molt diferent: «Qualsevol que fos el pes global de Castella al 1500, és impossible deixar de veure l'avenç tècnic de l'Espanya mediterrània.»

Des dels orígens, Barcelona havia sumat comtats a Catalunya i Occitània i, a partir de Ramon Berenguer IV, regnes en una confederació de territoris que va arribar a dominar la Mediterrània. Els estats catalans van néixer sota un concepte que llavors era revolucionari, i a Espanya encara ho és ara. Com escriu Albert Pont a Delenda est Hispania, «Catalunya va ser l’origen de la unitat política i econòmica entre pobles lliures, iguals i sobirans, una concepció tan radicalment trencadora que va donar lloc a la construcció d’un marc polític i jurídic que transcendia els límits polítics de les antigues entitats medievals. Aquella particular concepció de l’Estat, de la burocràcia, de l’administració pública i de la seua organització política, va transcendir els continents: així és com va sorgir la primera administració de les Índies. La nostra nació va néixer entre les obscures penombres de l’edat mitjana, i d’ella va ressorgir tot el sud d’Europa.» I això va ser justament el que la va dur a la ruïna, perquè era insuportable per a un rei que podia triar entre les diferents lleis dels pobles d’un imperi molt divers.

Ferran II d’Aragó era, amb Cèsar Borja, el príncep en el qual Maquiavel s’havia inspirat per a escriure el llibre que va marcar la teoria política del seu temps, el gran monarca de l’època, dominador d’Itàlia i d’Espanya, i amb un papa seu al Vaticà, «el primer gran animal polític que existeix», en paraules de l’historiador Josep Mayolas. Era rei dels estats catalans, i la seua muller i la noblesa castellana li van conferir poders per governar Castella com a coregent amb plena autoritat, cosa que no va obtenir Isabel a Aragó. Dominava, per tant, la unió de les corones, i ho va demostrar amb mesures d’ordenament intern del regne: va implantar la figura del corregidor, va reorganitzar la hisenda reial i va introduir-hi institucions catalanes com el Consolat de Mar i els gremis, i va potenciar el comerç de la llana. Aquestes actuacions demostraven clarament la jerarquia de cada monarca i de cada corona en la unió.

La intenció de Ferran II va ser des del primer moment sumar territoris als seus dominis amb vocació clara d’imperi. Va incorporar Castella, va eliminar els opositors de la rival de la seua dona, Joana la Beltraneja; va conquerir Màlaga, Almeria i Granada, va recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya, va reconquerir Nàpols, va emprendre l’aventura d’Amèrica, va reduir la costa de Berberia i va establir un protectorat a l’emirat de Tlemcen, es va imposar a Navarra i va casar tots els fills amb prínceps de grans poders europeus per aïllar França.

Carles I, que el va succeir, nascut i educat Flandes, va passar gran part de la vida als estats catalans –Barcelona, principalment– , i va esmerçar tots els esforços i els recursos que no tenia per coronar-se emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Va abdicar en el seu fill Felip i aquest, just cinc anys després, va traslladar la cort a Madrid, una ciutat petita i amb defenses precàries, sense cap tradició i lluny de tot arreu. Una bogeria, la capital de l’imperi marítim més gran que havia existit mai, a més de 400 km de la costa, apartada de les rutes marítimes de l’Atlàntic i de la Mediterrània, en una estepa desolada.

Per què va dur Felip II la cort a Madrid? Els historiadors no en treuen l’entrellat. La idea de la centralitat peninsular no serveix, perquè la capital històrica dels visigots i recuperada per Castella era Toledo, una ciutat al segle XVI més gran que Madrid. Óscar Pazos diu a Madrid és una illa que aquest fet és un misteri i esgrimeix alguns arguments vagues, com ara que al rei li agradava la caça i la va triar com a buen retiro, amb zones pròximes com La Granja i altres contrades cinegètiques; també pel seu caràcter reservat i auster, que l’empenyien a fugir del contacte constant amb els cortesans. Tot bastant difús. Al capdavall, no hi ha altra explicació que la voluntat del monarca, i Pazos hi veu també una certa intenció de fer foc nou, d’eludir les camarilles insidioses i envoltar-se només de la gent més fidel. Es dóna per fet que Felip havia nascut a Castella, que només parlava castellà i que no concebia la vida fora d’aquest regne, però aquests són arguments dubtosos que ja es van aplicar a Carles I, en certa mesura, a Ferran II. Aquest últim era el monarca d’uns estats totalment mediterranis, ¿què hi havia d’anar a fer a l’estepària Castella, quan ja el seu oncle havia desplaçat la cort a Nàpols i Barcelona i València eren ciutats puixants, en clara oposició a totes les de la Meseta? I Carles, de cultura flamenca, cap d’un imperi centreeuropeu, ¿què hi havia d’anar a fer a les entotsolades i aïllades Valladolid o Toledo? ¿Per què Felip II es va instal·lar a la inhòspita i depauperada Castella i a l’encara més inhòspita i depauperada Madrid? ¿Potser per desempallegar-se de «la confederació d’homes lliures»?

Felip II va voler reescriure la història a la mesura del nou estat que ambicionava i va triar un indret remot on els ciutadans estaven en minoria davant dels cortesans. El seu pare l’havia deixat endeutat fins al coll després de pagar sumes immenses per a ser coronat emperador, i ell gastava el que no tenia en tots els fronts oberts a Europa i Amèrica. Només assumir el reialme, l’Estat va fer fallida, i en va fer encara quatre cops més mentre va governar. «Quan el fill de Carles V, Felip II, succeeix el seu pare el 1556, Espanya és en aparença la potència europea més gran. Però es tracta només d’una il·lusió. En efecte, Felip II té dificultat per finançar les despeses per a la construcció del seu palau, el manteniment dels grandes de España i les guerres contra França, els turcs, Anglaterra i els flamencs rebel·lats», escriu l’historiador Pierre Bezbakh a Le Monde (7/9/2010).

El rei necessitava més poder, tot el poder, i tot el poder per recaptar impostos, i va crear una cort-bombolla a la seua mida. Va fugir així definitivament dels estats que es regien per lleis antigues que limitaven i discutien el poder del monarca. Havia estat el rei d’Aragó el que havia buscat la unió de les corones amb la incorporació, entre iguals, com era tradició, del regne de Castella, però l’imperi era ja massa gran i no es podia governar, cosa que obligava a pactar cada acció, cada assignació, com li exigien els catalans, i també, en menor mesura, els valencians. Felip II va fer foc nou en un país de capellans, militars i terratinents, fàcil de dominar, on ningú li qüestionaria res.

Josep Mayolas diu que la cort dels Reis Catòlics va ser principalment a València, una ciutat refinada i rica on es vivia de ple el Renaixement, molt connectada amb Itàlia, que havia agafat el relleu de Barcelona com a centre dels estats catalans i que, amb 75.000 habitants, a Espanya només li feia ombra Lisboa, que l’any 1500 en tenia 70.000.

Mayolas explica a Castella, el regne més pobre d’Europa a final del segle XV, que no resulta creïble que els reis d’Aragó i Castella s'entestessin a tenir una cort itinerant en ronda permanent per un territori com el castellà, que una dita local definia com de «nueve meses de invierno y tres meses de infierno», i que es trobava en unes condicions molt precàries en tots els sentits, amb unes comunicacions nefastes i sense cap producció important més enllà de la llana. Ho havia dit l’historiador madrileny Gabriel Maura Gamazo (1879 -1963) a El príncipe que murió de amor: «Aquest regne era el més pobre d'Europa quan va pujar al tron la germana i successora d'Enric IV [Isabel].»

El geògraf Gonçal de Reparaz i Ruiz (Sèvres 1901- Lima 1984) explica a Catalunya a les mars que «on la civilització va prosperar va ser en la Catalunya mediterrània, més enllà de la qual comença la zona francament continental de la Península, àrida i mig desèrtica». Encara el 1930, quan es va publicar el llibre, Castella és «la regió més pobra, desolada i despoblada d'Europa, descomptada la Rússia polar! Conca té només 17 habitants per quilòmetre quadrat; Albacete, 20; són les densitats més baixes del nostre continent, fora de la zona àrtica!».

L’historiador Manuel Fernández Álvarez detalla les dificultats de les comunicacions a Castella a l'edat mitjana, que van fer que la Reconquesta fos tan llarga. Les rutes internes corrien en el sentit dels paral·lels, obstaculitzades pels sistemes muntanyosos i els grans rius, mentre que la conquesta va anar de nord a sud. I els obstacles «que ha de vèncer el soldat en temps de guerra són els mateixos que ha de vèncer el comerciant en temps de pau. En conseqüència, les comunicacions lentes i difícils faran que els pobles visquin gairebé aïllats i que la seua economia se'n ressenti, i tendeixi cap a l'intercanvi local entre la ciutat i el seu camp comarcal i al consum in situ de les mercaderies que s'hi produeixen». Després de citar un article de Mariano José de Larra del 1838, on aquest glossava la precarietat dels mitjans de transport que feia que la majoria de castellans morissin al lloc on havien nascut, Fernández escriu que aquestes impressions de l'escriptor romàntic «ens donen idea de l'aïllament dels pobles i regions espanyoles», referint-se a una Castella «mal travada i pèssimament intercomunicada». «Immerses en aquest camp immens, allunyades entre si per moltes jornades de viatge (...) hi ha les ciutats (...) entrellaçades per rutes mal traçades i mai guardades amb gaire seguretat, tret de quan s'utilitzen les [vies] fluvials i les marítimes». Si al món de la baixa edat mitjana la ciutat representa l'indret on cristal·litza l'activitat econòmica, exceptuant-hi Bilbao, Sevilla, Valladolid i Segòvia, que sí que complien aquest paper de centres comercials, a Castella és important el nombre de «les que sorgeixen com a centres defensius o pel seu emplaçament militar de primer ordre, com és el cas d'Àvila o Toledo, de Zamora o de Conca. Són ciutats emplaçades sobretot buscant la defensa fàcil i la força de la seua posició natural, més que no pas la fecunditat de les terres que les envolten. Ciutats que neixen per i per a la guerra, més que per al comerç, fins al punt que en elles els rius constitueixen sovint més aviat rases naturals que no pas vies de comunicació».

Vincenzo Quirini, també citat, com els anteriors, per Mayolas, ambaixador de la República de Venècia a Borgonya, escriu en una relació de viatge al Senat de la Sereníssima (1506) que a tot Castella hi havia 250.000 focs. La impressió de país pobre i escassament poblat és general en tots els que van recórrer el centre peninsular entre els segles XV i XIX, i per bé que les seues dades fossin molt imprecises, responen a un fet que es podia veure i constatar a tot arreu. No deixa de cridar l'atenció, destaca Mayolas, que el comptador Quintanilla trobi a Castella 1.500.000 llars o focs el 1492, i que Quirini n’estimi 250.000 el 1506. «La impressió és que algú ha inflat els números.» Pierre Chaunu estudia el cens del comptador dels Reis Catòlics l'any 1482 i n'atribueix la desmesura a l'objectiu de reclutar tropes per a la imminent guerra de Granada: «El Censo de Quintanilla no fou, versemblantment, res més que una avaluació ràpida, inflada per a les necessitats de l'administració militar, en l'exaltació de l'última fase de la Reconquesta», escriu a La España de Carlos V.

«Si ens entretenim a fer un petit càlcul basat en la lògica i la coherència, potser ara podrem arribar a una idea aproximada de la veritable demografia castellana de l'època –escriu Mayolas–. Segons el cens de 1530, Sevilla tenia 45.395 habitants; Valladolid, 38.100; Còrdova, 33.060; Toledo, 31.930; Jaén, 23.125. A partir d'aquí, només Medina del Campo arriba als 20.000. Però tant és. Considerem que les 17 ciutats castellanes més importants, les que tenien representació a les Corts del regne, tenien totes 45.000 habitants a finals del segle XV. És una estimació desorbitada i radicalment optimista, però fem-ne el càlcul: 45.000 per 17 ens dóna un total de 765.000 habitants concentrats en les ciutats més poblades.»

Al mig d’aquesta Castella depauperada, en un poblot que no tenia ni muralles segures, Felip II hi va establir la cort. Óscar Pazos no hi veu la solta, però el fet té una lògica: Felip II no només tenia voluntat de rei absolut, sinó que fins i tot ho necessitava de manera imperiosa en una època en què totes les decisions havien de ser lentes per força, per la dificultat de les comunicacions, i va voler fugir dels llocs on regia la cultura política dels catalans. El parlamentarisme, la negociació constant, el regateig polític, el plantar-se davant del monarca, era insuportable per a un rei que necessitava prendre decisions ràpides i efectives. Felip II, a més, no va ser comte de Barcelona fins a vuit anys després d’assumir la corona, perquè no s’havia presentat al Principat a jurar les constitucions. És possible que no tingués cap pressa perquè els catalans el reconeguessin, ja que el seu pare estava segurament retirat al monestir badaloní de Sant Jeroni de la Murtra (l’entelèquia del retir a Extremadura és insostenible, segons explica Daniel Ibànyez a «Carles V va morir a Yuste o a Sant Jeroni?), i tenint l’emperador a casa els catalans no necessitaven el rei. Aquest fet explicaria que des que Carles I va renunciar al tron fins que va morir, a Catalunya no hi va haver virrei. Antoni Rovira i Virgili afirma en la seua Història Nacional de Catalunya que l’emperador «seguí tenint-se per comte-rei Carles I, en nom del qual eren expedits els documents oficials» a Catalunya després d’abdicar, els anys 1555 i1556, en el seu germà Ferran la corona imperial i en el seu fill Felip els regnes hispànics i els que hi anaven associats, com les Índies. Rovira assegura que l’emperador només va cedir a Felip en un principi Castella, Sicília i Nàpols, i que es va reservar el títol d’emperador a petició del seu germà, que tenia por que hi hagués desordres a Alemanya. El monarca va tenir tota la vida una relació molt estreta amb Catalunya i l’any 1529 hauria proclamat: «M’estimo més ser comte de Barcelona que emperador de romans.»

Si Rovira i Virgili no s’erra, Felip va ser rei de Castella abans que de Catalunya, València, Mallorca i Aragó, i és més que probable que no tingués bones relacions amb els catalans.

Però la voluntat d’un rei no podia canviar la geografia ni la mentalitat de la gent. Allunyada de les vies que enriquien les grans ciutats europees, Madrid va constituir des del primer moment una rèmora per a l’Estat. El primer resultat de la construcció de l’urbs cortesana va ser la despoblació del territori circumdant, que van ser drenat per donar-li gruix. La cort rebia productes de luxe d’arreu del món i no incentivava el creixement dels encontorns, que tenien una indústria molt precària i a penes podien aportar manufactures de qualitat.

Madrid no només va drenar Espanya, sinó tot allò que dominava. A Amèrica, va instaurar un sistema extractiu mancat de tota intel·ligència, de terra cremada, que deixava exsangüe tot el que tocava amb la finalitat de treure’n un rendiment ràpid. «Pan para hoy y hambre para mañana», en diuen. Un llibre de referència que es va convertir des del moment que va aparèixer, el 2012, en un èxit de vendes mundial, Why Nations Fail, de Daron Acemoglu i James A. Robinson , esmenta en el primer capítol el cas de l’administració espanyola a l’Amèrica del Sud com el model d’explotació que ha provocat el subdesenvolupament endèmic del continent, mentre que el model que va sorgir a l’Amèrica del Nord anglesa n’explica la prosperitat actual. No és una qüestió de bases socials, ni de capricis de la història o la natura, és únicament el sistema implantat pels espanyols el que ha generat misèria i subdesenvolupament. El cas és el gran exemple del llibre d’un sistema polític i econòmic fallit i ruïnós, al servei d’una minoria, que comença comparant les dues ciutats de Nogales, o les dues parts de la ciutat de Nogales, a tocar, però separades per una frontera amb una tanca, una a l’estat nord-americà d’Arizona i l’altra al mexicà de Sonora, una amb una renda per càpita molt alta i amb tots els serveis i les condicions perquè els seus habitants tinguin una vida digna, i l’altra, tot al contrari. La diferència rau en la cultura implantada pels espanyols al nou món i el model que van generar els colons anglesos a Virgínia (no pas el rei d’Anglaterra).

«En el moment de la unió entre Aragó i Castella, Espanya era una de les parts d’Europa amb més èxit econòmic. Arran de la solidificació del sistema polític absolutista, es va produir un declivi econòmic relatiu que, després de 1600, va passar a ser absolut», expliquen els autors de l’assaig, que no s’entretenen a filar prim dins de les corones, però que ja s’ha vist que qui aportava la prosperitat era l’Espanya mediterrània. Tot seguit descriuen com van desenvolupar els castellans l’economia als territoris que dominaven:

«A més de la concentració de mà d’obra i la Mita (que obligava una setena parts dels homes d’una àrea de 500.000 km2 a treballar en règim d’esclavatge a les mines de Potosí), Francisco de Toledo (virrei del Perú entre 1569 i 1581) va consolidar l’Encomienda en un impost per càpita, una quantitat fixa de plata que havia de pagar anualment cada home adult. Es tractava d’un altre pla per obligar que la gent treballés i per reduir els sous que havien de pagar els terratinents espanyols. El Repartimiento implicava la venda forçosa de mercaderies a nadius a preus determinats pels espanyols. Finalment, Toledo va introduir el Trajín (literalment, la càrrega), que utilitzava els indígenes com a substituts d’animals de càrrega per transportar mercaderies pesades, com ara vi, teixits i fulles de coca, en les aventures empresarials de l’elit espanyola.

«Les conseqüències d’aquestes institucions polítiques i econòmiques a Espanya eren previsibles. Durant el segle XVII, Anglaterra s’encaminava al creixement comercial i a una ràpida industrialització, i Espanya queia en picat i se sumia en un declivi econòmic generalitzat. A principi de segle, una de cada cinc persones a Espanya vivia en zones urbanes. A final de segle, eren una de cada deu, a causa de l’augment de l’empobriment de la població. Les rendes espanyoles queien, mentre que Anglaterra es feia rica», diuen Acemoglu i Robinson. Per tant, el que era un erm quan Madrid es va convertir en capital, va esdevenir un desert amb el desenvolupament de la nova urbs que es van estendre fins als confins de l’imperi.

«Llevat d’excepcions comptades, els països rics actuals són els que es van embarcar en el procés d’industrialització i canvi tecnològic que va començar al segle XIX, i els pobres, els que no ho van fer», diuen Acemoglu i Robinson. Vet aquí que un llibre escrit per dos nord-americans que recull centenars de casos de societats fallides i reeixides dels sis continents, quan vol exposar el model d’una organització social i econòmica ineficaç i fracassada en la història de la humanitat, posa com a primer exemple Espanya, que sabem que es refereix al model madrileny.

Quan la Il·lustració triomfava a les grans ciutats europees, Madrid era la mateixa urbs fosca, aïllada i pobra d’una centúria abans, sense indústria, sense cap productivitat més enllà de l’aparador de la cort, sense vida cultural, justament el contrari que Albert Garcia Espuche ha demostrat que era Barcelona abans que Espanya i França la malmenessin el 1714: una ciutat curulla de vida, plena d’estrangers que hi feien negocis, amb un port molt actiu, animada pel joc i les festes, amb teatres i comèdies, amb una producció febril... La història oficial l’havia situada en els antípodes, depauperada i provinciana, però Garcia Espuche va anar a cercar la informació a la font primigènia, a les actes notarials, que presenten la vida quotidiana d’una manera inapel·lable. La història havia passat un cop més pel sedàs dels vencedors.

Madrid no va buscar alternatives, vivia simplement de l’Estat. Madrid devorava l’Estat. L’imperi, els dominis on encara no es ponia el sol, continuaven al servei de la capital i dels seus comissionistes i buròcrates. La cort i els seus adherits, s’havien acostumat a viure de les rendes i no van sentir mai la necessitat de canviar.

El gran exèrcit de cortesans i funcionaris s’anava refinant i va anar construint estructures a partir del que veia en altres capitals europees, però sempre a benefici propi, segons els seus gustos i capricis: acadèmies, teatres, companyies artístiques, tallers... Va sorgir una cultura oficial impulsada per la mateixa cort i per servir el funcionariat oligàrquic, no pas per iniciativa d’intel·lectuals, estudiosos, artistes o amants de les arts. El mateix va passar amb la indústria, que la economia privada no impulsava. Impel·lida per la necessitat, la cort va idear les reales fábricas en diversos punts del territori, però, com diu Albert Pont, «la seva creació no responia més que a les necessitats de consum de l’alta aristocràcia espanyola: un mercat massa estret per liderar la revolució industrial». I no cal dir que és molt difícil fer sorgir una indústria a partir del desvagament cortesà: «La situació tecnològica d’Espanya era tan deplorable que fins i tot varen haver de portar artesans d’Alemanya, perquè la tècnica del tractament del llautó era del tot desconeguda a Castella. De fet, la introducció de capital i mà d’obra estrangera va ser una constant a gairebé totes les reales fábricas.» El mateix va passar amb la fàbrica de tapissos, que van fer funcionar els flamencs, amb la de cristall, per a la qual van fer venir venecians...

Tot i que els Borbons van esforçar-se a construir una ciutat palatina a imitació de París per enlluernar el món, tot i les aparences i l’oripell de l’aristocràcia i els alts funcionaris, tot i que Carles III la va voler racionalitzar i higienitzar, Madrid va entrar al segle XIX sense abandonar l’estructura urbana i mental de poble manxec. Era encara una ciutat desvertebrada i inculta quan Mesonero Romanos va escriure, cap al 1840, «Rápida ojeada sobre el estado de la capital y los medios para mejorarla», un apèndix del seu Manual de Madrid. El cronista hi va evidenciar una urbs sense res més que la cort, sense cap indústria, parasitària.

Jaume Balmes completa el retrat des de la plana de Vic a La Suerte de Cataluña (1843): «La vida de España está en las extremidades; el centro está exánime, flaco, frío, poco menos que muerto (...). En Madrid y en todos sus alrededores, nada a larguísima distancia encontraréis (...) ni agricultura, ni industria, ni comercio; a la primera ojeada conoceréis que allí hay una Corte, que allí se han amontonado inmensidad de empleados, con sus oficinas, con su orgullo tradicional, su olvido del país que gobiernan; os convenceréis de que es una conquista sobre el desierto (...) que esa conquista es muy propia para lisonjear la vanidad pero nada sirve para fomentar la riqueza (...) es muy probable que esperando de allá la vivificación tengamos que contentarnos con amontonar y archivar volúmenes de decretos, órdenes e instrucciones, circulares.»

Catalunya tenia una visió molt diferent de si mateixa en aquells anys, com queda palès el 1835 a les pàgines d’El Nuevo Vapor, un diari efímer que va fundar i dirigir el liberal progressista Josep Andreu: «Estamos convencidos íntimamente de que el catalán no ha nacido para medrar a guisa de animal parásito en una oficina pública; su misión parece que es adelantar la industria, hacer prosperar el comercio y a costa de su sudor volver fértiles y feraces los páramos más riscosos. Su dios social es el Trabajo (...). Si sale de su país y marcha a establecerse en otros, planta allí un taller y con su asiduo trabajo constituye a los naturales en tributarios suyos.»

Potser perquè les diferències eren tan nítides i Madrid perdia la batalla del progrés, l’oligarquia de la capital va decidir en aquella dècada llançar una gran ofensiva per fagocitar Espanya sencera amb tota la maquinària de l’Estat al seu servei. Van ser els anys en què es van fer més lleis repressores contra Catalunya en tots els aspectes i en tots els àmbits socials i polítics. En aquells anys es van materialitzar la divisió provincial de Javier de Burgos i la llei Moyano, que va disposar que la Universidad Central, antecessora de la Complutense, monopolitzés el màxim nivell acadèmic de totes les facultats, quan ja havia absorbit la vella Universitat d’Alcalá. Els estudiants només es podien doctorar a Madrid, un imperatiu que va estar vigent fins al 1954, i moltes carreres només es podien cursar a la capital, convertida en ciutat acadèmica per decret. Durant el regnat d’Isabel II, a Madrid es llicenciaven la meitat dels universitaris espanyols, i no pas per gust.

El segle XIX va ser, doncs, d’autoafirmació i de consagració de tots els vicis adquirits per la Villa y Corte en tres segles. La noblesa va cedir poder, però la situació no va canviar. L’estat de guerra gairebé permanent va convertir l’exèrcit en omnipresent i en dominador de totes les esferes, inclòs el poder executiu i el legislatiu. Els generals Espartero, Narváez, O’Donnell, Serrano i Prim van dominar durant dècades l’escena política.

A l’ombra dels militars creixents i de l’aristocràcia decadent, va sorgir una certa elit emprenedora, però aixoplugada sempre en la seguretat, la impunitat i la prebenda de l’Estat, sense altra iniciativa que aspirar al diner fàcil del contribuent, una casta rejovenida que continuava vivint del tresor públic i per al tresor públic, i que, com havien fet els seus predecessors de l’Antic Règim, va acabar portant les arques estatals a la bancarrota. Un dels exemples flagrants en va ser José de Salamanca, ennoblit com a marquès de Salamanca, que va finançar el ferrocarril d’Aranjuez amb els suculents beneficis dels seus negocis d’Estat: tenia el monopoli de la sal i es va convertir en milionari només assumir-lo, lògicament gràcies als seus contactes en el govern, sobretot els del seu soci, el general Narváez, president del Consell de Ministres. El 1847, Salamanca va ser nomenat ministre d’Hisenda i va ficar mà a la caixa pública per finançar la primera línia radial de ferrocarril amb la complicitat de Narváez. Sis mesos més tard hi va haver canvi de presidència i el van acusar de robatori massiu dels cabals públics i es va haver d’exiliar, a Baiona, ben a prop, per seguir controlant els negocis. El 1849 s’ho va arreglar amb el seu soci per tornar i va esdevenir màxim accionista del ferrocarril a Aranjuez, i va disposar de nou dels cabals de l’Estat per a les obres. Desdenyant els britànics, va optar per un ample de via «nacional», una decisió que durant 150 anys ha frenat el desenvolupament espanyol.

El ferrocarril havia de lucrar la casta i servir-la, de manera que no calia que tingués rendibilitat ni funcionalitat. Evidentment, no va mirar d’unir-se cap centre estratègic, ni cap indústria amb un port d’exportació, ni dues ciutats importants que generessin intercanvis i fluxos de passatgers i mercaderies. El primer ferrocarril pensat pel Govern espanyol es va proposar unir els reales sitios. A la reina Isabel II li va abellir de connectar el Palacio de Oriente amb el d’Aranjuez i el de la Granja de San Ildefonso, passant pels palaus d’El Pardo, Riofrío, la Casita del Príncipe i el pavelló reial de caça de la Casa de Campo, segons detalla Albert Pont. Si tot anava bé, que no hi va anar, la línia havia de connectar algun dia amb Alacant seguint el mateix esquema radial que Carles III va imposar el 1761 per a les sis carreteres de l’Estat. Va ser una jugada entre l’oligarquia constructora, el Govern i la Corona, més o menys com en els temps del virrei Toledo a les mines de Potosí i més o menys com en el traçat de l’AVE de finals del XX.

La mentalitat de Madrid ha canviat poc al llarg dels segles. Agustí Calvet, Gaziel la va retratar amb agudesa en el seu llibre de memòries Meditacions en el desert (1946-1953),escrit sota la dictadura franquista, en obligat exili interior, i en català, alliberat ja a la vellesa d’imposicions i fantasmes: «A les famílies típicament castellanes o pastades espiritualment per la mentalitat de Castella, encara avui dia l’ideal és viure sense fer res i amb el major rumbo possible. El noble ric és l’exemplar perfecte de l’home. I, quan la riquesa gratuïta falla, les tres maneres de viure segons aquell ideal són: la milícia, la clerecia i la burocràcia. Totes tres coses van a càrrec de l’Estat. Ingressant en qualsevol d’aquests estaments públics es pot viure, no pas amb la suor del front propi, sinó amb la del contribuyente: l’industrial, el comerciant, el treballador; tota la gent tinguda per poca cosa, precisament perquè sua.»

Amb l’arribada de la democràcia després de la nit franquista, a Espanya va arribar l’eclosió de l’absorció de tot el que fos perifèric, amb una entesa perfecta entre els governs de la UCD, el PSOE i el PP. Amb el poder de les noves comunicacions, Madrid va voler ser per fi la ciutat Sol, tot es va reconduir cap a la capital, especialment tot el que fos autòcton o descentralitzat, i es van deglutir, per exemple, els bancs i les caixes d’estalvis, un sistema massa capil·lar perquè pogués satisfer els desitjos del poder en una àrea tan transcendent com la financera. La capital espanyola va imposar el canvi de seu del BBVA basc i el Banc Santander, i va impulsar el domini dels polítics de les caixes d’estalvis, una amalgama explosiva que han dut l’Estat de nou a la bancarrota. L’opacitat del sistema bancari forma part de l’opacitat de l’entramat polític i administratiu madrileny, que en lloc de promoure la transparència per al servei públic, és clarament críptic per emparar els negocis de la casta i dels organismes oficials.

Amb el país arruïnat, la banca i el seu conglomerat polític encara van voler reblar el clau, amb una voracitat que sembla que no té límits, i van carregar als contribuents una factura d’entre 90.000 i 200.000 milions d’euros –possiblement la xifra exacta no se sabrà mai– per salvar les entitats financeres de la bancarrota.

Un cas emblemàtic que va demostrar que la casta oligàrquica pot superar-se a si mateixa, després de la bogeria ruïnosa d’autopistes buides, AVE sense passatges, aeroports desolats, transvasaments fluvials, camps de golf en deserts, urbanitzacions en llocs impossibles..., va ser la jugada dels Jocs Olímpics de Madrid, que hauria engreixat de nou els comptes d’explotació de les constructores i els bancs de l’oligarquia madrilenya.

Simplement amb la candidatura, repetida tres cops, molts ja es van endur una bona picossada, i si haguessin reeixit, hauria suposat un nova gran bacanal per a la casta madrilenya, aquest cop mentre el país sencer s’arrossegava en els impagaments i la penúria. Pont explica que una de les causes de la ruïna de Grècia van ser els jocs d’Atenes del 2004. En el cúmul dels despropòsits, l’alcalde de la Villa y Corte, Alberto Ruiz-Gallardón, volia destinar 8.240 als fastos del 2002, quan els jocs de Sidney de l’any 2000 en van costar 1.300. La plasmació de la trama entre polítics i negocis va ser el president de la Comunitat de Madrid, González, tornant de Buenos Aires, on es va proclamar la seu dels jocs del 2020, volant en l’avió particular de Florentino Pérez, l’exultació dels negocis de construcció publicoprivats, per tornar a casa.

Des del moment en què s’hi va establir la cort, Madrid ha monopolitzat les corporacions dels sectors econòmics estratègics dites d’interès nacional. El mercat financer i la banca, la xarxa d’infraestructures, el sector energètic, els col·legis professionals..., tot s’ha anat concentrant a Madrid. I no cal dir les grans empreses estatals creades al segle XX: Repsol, Iberia, Telefónica, Aena, Adif, Puertos del Estado, Renfe, Red Eléctrica. Quan la catalana Gas Natural va voler aconseguir la majoria del monopoli de l’energia elèctrica Endesa, les forces vives de l’estat es van estimar més atorgar-li a una empresa alemanya i el seu president, militant del PP, va brandar la Constitució per defensar l’empresa dels catalans.

Avui, només tres empreses de l’IBEX 35 (Dia, Grifols i Inditex) són alienes a la casta funcionarial madrilenya. Totes les altres estan o estaven vinculades a l’Estat o al vell INI (Repsol, Telefónica...).

Paral·lelament, acusen les autonomies de tots els mals d’Espanya (per atacar les dissidents, ben entès), però el 2011, 35 anys després de crear-les, i quan aquestes tenen 1.350.000 empleats, l’administració de l’Estat ocupa 592.000 persones, 120.000 més que el 1976. La hidra no para de créixer i els Ministeris de Sanitat, Educació i Cultura en són algunes mostres esplendents.

Per sustentar l’engranatge, la casta ha potenciat i publicitat les velles rancúnies i ha convertit en antiespanyol tot allò que li podia fer ombra. Si per prosperar l’aristocràcia va assimilar Espanya a Madrid, tot allò que no s’hi avé és separatisme, nacionalisme identitari, terrorisme quan cal... L’entramat oligàrquic és inqüestionable i ells tenen el monopoli indiscutible de l’Espanya autèntica.

Madrid ha falsejat la història en benefici propi i la prova més evident es troba en la falsificació del present, davant dels ulls atònits de la seua mateixa població. Porten l’engany fins a les últimes conseqüències, i per a dur-ho a terme han bastit una xarxa de mitjans de comunicació que formen una part indestriable de la casta, i de manera molt evident els diaris de paper de la capital, quatre dels quals, dels cinc que hi ha, són de la dreta més extrema i neofalangistes palpables, un fet que diu molt de com funciona el pensament i la societat al microcosmos madrileny.

Catalunya ha contribuït amb 300.000 milions drenats els últims 30 anys a engreixar aquesta casta amb l’excusa de la «solidaritat entre regions». L’èxit del sistema extractiu madrileny és presentar «la solidaritat» com a necessària per al reequilibri territorial. Atiar la catalanofòbia és la garantia d’èxit del sistema, perquè les regions d’Espanya no protestaran contra Madrid, sinó que el consideraran un justicier contra els voraços catalans. La paradoxa és que, gràcies al drenatge fiscal a Catalunya, Madrid s’erigeix en defensora dels desvalguts contra la voracitat dels catalans.

La crisi actual és el fracàs del model històric de Madrid, la qual, de nou, ha carregat a les arques de l’Estat, i molt particularment als catalans. I aquest sistema i aquesta filosofia semblen immutables, ningú no hi vol posar remei. Germà Bel ressalta que la política d’infraestructures que ha dut Espanya a la ruïna –les autopistes buides, la gran velocitat, la disminució de mercaderies...– és defensada pel 92% del parlament espanyol. Tots els grups polítics beneeixen, per tant, les mentides del Madrid-Estat.

Avui la capital ha aconseguit per fi el poder total (financer, econòmic, polític, mediàtic...) i s’ha convertit en un monstre demogràfic que depèn encara més que quan hi van portar la cort dels subministraments que li arriben de les ciutats perifèriques. L’Estat, Madrid, ho gestiona tot: l’educació, els transports, la hisenda, l’art, la cultura, les finances..., però no és responsable dels seus actes. Com el rei, no ha de retre comptes per res i no respon pels seus fracassos. «Per quina raó hauria de canviar, doncs?», es pregunta Óscar Pazos.

El món s’ha reinventat els últims anys, l’economia i les comunicacions són planetàries i Espanya està integrada des de fa 25 anys en la Unió Europea, però el hongo mesetario fa com que no passa res. L’oligarquia no s’ha immutat ni pensa immutar-se, vol fer veure que tot continua igual i dirigeix la vida política, econòmica i cultural com en els temps de les monarquies absolutes. Des de fa 450 anys viu a costa dels súbdits que ajupen l’esquena i té la ferma voluntat de continuar fent-ho. Catalunya, però, ja ha dit prou.

Eugeni Casanova

Vídeo d'aquesta ponència




versió per imprimir

  1. Fernán González
    09-04-2014 16:34

    Ya sabemos que los catalanes sois una raza superior, y los castellanos escoria. Pues nada, cuanto procedáis a gasearnos, más tranquilos os quedaréis.

  2. Joel Jo i Casals
    03-03-2014 21:25

    Si és o no és el darrer alè de vida, abans de la mort definitiva, això no es pot dir. El futur no està escrit. Això dependrà de nosaltres. Jo només dic que les coses no depenen de la teva il·lusió. La il·lusió i coses semblants poden tenir el seu paper, però no juguen cap rol principal en res. Vull dir que les coses no s'originen en la il·lusió, sinó que la il·lusió és un resultat d'unes expectatives, d'unes possibilitats de canvi. No m'encaixa gens que si dius que ets dels que parla català a tota hora, diguis que al 92 érem a punt de morir i ara no (!!). Em desencaixa. No ho entenc gota // Això de les anècdotes, em queixava que es fessin servir tant, sempre, i vàcuament, sempre que es parla de llengua o així... No pas que no es puguin explicar i il·lustrar les coses amb anècdotes! (El problema és quan és el que preval, per damunt de la lliçó teòrica que caldria que les governés). // El percentatge per generar una revolució social i política era un dir (un 10%, un 25%... em referia al cos social a moure... Els dirigents podrien ser un % molt irrisori). I en aquest sentit dic: i així, qui ha estat portant fins ara les coses per on volia? Quin %? Quin % torturava i t'enviava la guàrdia civil, el 92? Ja et ben dic que no pas cap majoria. Potser amb un 5% em quedaria curtíssim. Ah! I és que llavors la gent els donava força, eren connivents i ara, vés per on, no! (?). No, no: les coses han canviat, i el que ha canviat principalment és que els sectors col·laboracionistes amb l'ocupant ara volen redefinir el seu pacte amb la metròpoli, amb els colonitzadors. I se serveixen de la seva hegemonia organitzativa (=total ofegament de les organitzacions populars = catalanes = d'alliberament nacional, fins al punt de la inexistència... Pitjor! Fins al punt de l'existència marginalista, patètica "llibertat detingudes!! Llibertat preses!!". Patètic) per fer servir la gent (entre la qual part del poble treballador) pels seus fins, sense por que la cosa se'ls escapi de les mans. Tot queda ben controladet: si no per Omnium i l'ANC, pels burgesos de SI, per ERC o per CiU... La CUP fan el paper marginalista (millor que no entrem al tema) i EN TOT CAS per la difusió prepotent (te'n recordes? Prepotent: "Superior en poder, molt poderós") de la ideologia que garanteix aquesta desorganització, el primer punt de la qual passa per untar-ho tot del llenguatge políticament correcte (i científicament deforme) burgès, de "democràcia", "ciutadans" (ai las! Quin nom!), "seriositat", "modèlic", "civisme", "respecte" i "jo sóc molt trencador i sorprenc a tothom, perquè sóc tan avançat que... defenso la independència i que els castellà sigui oficial, etc., etc."). ja sé que tu m'ets confirmat el contrari. No parlo de tu, en tant el que m'has explicat. Repeteixo: qui ha controlat sempre les coses? Quin percentatge? (I deixem-nos de circumloquis... ni mentides ni explicacions forçades): Doncs ara què... ara em direu que això canviarà? Que les coses funcionen diferent que a Ucraïna? Que les coses no són el que són? Per il·lusió? Ja t'ho vaig dir al començament, Eduard: és clar que és dur, el que proposo (canviar il·lusió per fàstic i amargor constant, depressiva). Però... Que la il·lusió no ens encegui. A mi em sap molt greu que les coses siguin com les veig. Què et penses que no m'hi esforço a veure-les com tu... Però no hi ha manera. Són per mi massa clares. Aleshores, la meva explicació de perquè tu i jo pensem diferent només la trobo en aquest fet, que vosaltres voleu viure bé, i preferiu estar enganyats però il·lusionats. ës més o menys com les propostetes que van sorgint sempre de bancs (com ne diuen?) morals o no sé què... De comerç just i romanços així... Si la gent es vol enganyar... Li sentia dir fa poc en una entrevista a en Samir Amin, sobre el tema de la crisi capitalista actual: amb tots aquests temes del comerç just i bancs ètics (ara em surt la paraula!), ja ho diu ell: "el sistema necessita crear il·lusions". De veritat que em sap greu, tot i que segur que no te la trenco. No sé si és millor o pitjor, no trencar-te-la. A vegades no ho sé. En tot cas són masses anys de separació. Quan degueres decidir per tirar per la via de la il·lusió il·lusiva? I jo cap al de l'amargor? Potser fa uns quants anys. Potser dècades, però segurament gairebé tota la vida. Bé... En el meu cas he de dir que no. Jo, vaig començar amb il·lusió. Amb 14 anys i 15 i 16 encara, jo estava il·lusionadíssim... Sempre em creia que acabaria trobant el nucli d'on venia tot "allò"... Però... va arribar un punt (no sé si als 16, als 17, als 18...) que es va destapar tot... Tot havien sigut il·lusions meves. Una mala lectura... Potser més ben dit un desconeixement de la realitat política i en part la meva poca formació. D'ença d'aleshores, però, la cosa m'ha estat clara. Repeteixo que em sap greu. Per sort o per desgràcia no te la trencaré, la il·lusió. Potser (qui sap) potser arriba el dia que se't trenca tota sola, o alguna cosa que passi. La pega seria si no fos així, i el mica en mica aquest de CiU i etc., t'anés, us anés fent acceptar coses aberrants. Amb el català em dius que no és així. Però jo ja he dit que no m'encaixa que em diguis que estem millor (ja sé que ho deus dir per la situació política... però aleshores, i la situació immediata social/nacional?). Perdona/eu la llargària. Em fa curiositat veure fins on pot portar aquesta conversa, així per escrit (que obliga a no repetir-se, a estructurar el pensament més, etc.).

  3. Eduard Baró i Guillamon
    03-03-2014 12:16

    Tota la teoria que puguis desplegar és més o menys correcte. Ara dir que tant se val que siguem una gran majoria que doni suport a la Independència jo crec que és passar-se. La resta esta més o menys argumentada. Jo però, i perdona per tornar a les anècdotes i les històries, però a l'any 92 tenia 18 anys i abans, durant i després del jocs olímpics vaig sentir moooolta angoixa al pit. Anava a les xerrades que organitzavem els independentistes torturats a la audiència nacional (jutge garzon), que feia unes hores els havien torturat. Ho explicaven tot amb pels i senyals. La meva vida era que cada dia havia de tenir sempre un feix de bitllets al damunt, per estar preparat per agafar el tren direcció a perpinyà i trucar des d'allà a un telefon que ningú no podia trobar. Davant de casa, a uns 200 metres sempre dos guardies civils, amb un cotxe cada dia diferent vigilant-nos, i preparats per si calia endurse'm/ns cap a Madrid. Mentrestant la resta, o la majoria de catalans feliços amb la merda ejpaniolera dels jocs. Ignorància buscada. Erem quasi morts com a poble!!! Amb tot això només et vull dir que rebaixaria el % per dur una revolució a el 10%. Revolució o cop de força organitzat.Saps que passa? que alehores ni ara el podem tenir aquesta força de xoc o organització. És la vida de l'impotent. Som molts però infantils? Potser si. Però erem un poble quasi vençut. Que tenim ara? Potser la única "arma" per alliberar-nos. Diga-li joc democràtic, diga-li supuració de bon rotllo i multiculti,.... Molta gent del moviment no és tonta però. Sap que ens hi juguem molt. Potser o segurament molts la vida. Estem tots fitxats. Des de fa segles. La gent més concienciada i els quadres polítics, amb poques hores o pocs dies acabariem rapidament si volguessn, engarjolats i/o morts. No ho fan. Ho poden fer. No tenim armes, no tenim exercit. jo sóc molt positiu, però, malgrat els riscos en molts sentits, estic il·lusionat, encara que ens matin a tots,una mica em despertat del somni de merda (espanya plural i que be tot), al que estava la majoria. Res no és perfecte. Hi ha molts perills, però hi som. Som una poble que hauria de ser mort, i en canvi encara que et faci l'efecte que no té una part compacte i ben organitzada per aguantar una guerra o per alliberar-nos de veritat, estem aquí. Que deixem escletxes? segur. Que potser per avançar deixem espais que ens poden afeblir? segur. Però com deia la meva avia, la vida és un fandango i qui no la balla es un tonto. Som tots molt innocents i multiculti? Potser no ens queda més remei. Jo no me'n considero. La societat catalana en general segurament la considero en general bastant infantil, i poc conscient, però també m'ha sorprès.Tanmaeix no em negaràs que la societat catalan hi ha evolucions i canvis. I si vols deixem-ho aqui. Poca cosa hi hamés a dir. Jo estic ilusionat, per que ens feia morts i vençuts. Tu no creus que n'hi hagi prou ni amb majories. Potser aquest moviment català és la última estirada de pota d'un poble moribund, que no té esma per organitzar una força com la que tu creus que és necessària? La història ho jutjarà. JO mentrestant lluitaré creient de veritat que no és una estirada de pota final. Potser res no serà suficient? Potser. Jo en canvi veig que anem endavant.

  4. Joel Jo
    01-03-2014 20:58

    T'agraeixo la resposta. Però malauradament veig que no ens posarem d'acord... Si vols deixar-ho, deixem-ho aquí. No sé si algú ens deu seguir. En tot cas, dec ser pesat o tossut, però vull dir que del que em dius, subratllaria el "nucli" al voltant del qual gravites i que no veig bé: (copio i enganxo) "AMPLIAR EL SUPORT A LA INDEPENDENCIA, i això ara com ara només es pot fer ampliant l'anel als castellanoparlants". El que cal és ampliar el suport a la independència? La independència era un mitjà, que no un objectiu en si. De totes maneres es podria pensar que són fases, però no és realment així com van les coses. Volem ser una Irlanda? Volem ser una (en part) Ucraïna? Una Estònia? Una Escòcia? En definitiva, la independència no vindrà perquè tingui més suposats suports. Ni que aquests suports individuals personals els consideréssim tots qualitativament iguals, com el qui més! Potser és aquí el nucli de la nostra divergència? La independència no l'aconseguirem ni amb el 90% de la població a favor. Ni que s'hagués fet la pregunta normal dels referèndums d'independència. Ni que es fes un referèndum d'independència (i no una enquesta) i que la independència hi guanyés pel 95%, amb una participació del 100% del cens. La independència només l'aconseguirem amb una força capaç de contrarestar la força espanyola (que és l'exèrcit espanyol i els colons: l'estat espanyol -l'estat colonitzador radiografiat per en Casanova). I aquesta força no la dóna ni la suma de la gent (sigui una suma de SUMATErc o sigui de qui sigui, teva i meva p. ex.), ni cap "procés modèlic" ni cap altra camàndula de les que ens venen darrerament. Aquesta força només s'aconsegueix amb el que tu dius de "fer un grup compacte amb les idees clares" que treballi correctament (amb base científica, analitzant la realitat adequadament, científicament, no en base a què m'agrada més a mi o a tu, o en base anàlisis electorals-electoralistes) i amb la progressiva incorporació a aquest grup dels únics sectors socials a qui els pot interessar la independència com a recatalanització, com a retorn del poder al poble: el poble treballador. Aquest procés no tindria perquè abastar ni al (posem) 25% de la població. Les coses sempre s'han fet així. Una minoria organitzada compta com no comptarà mai una majoria que va cegues. S'ha dit molt que si l'exèrcit espanyol sortís o si no sortís, etc. Però és que ningú veu que no li caldrà sortir, perquè ja hi és? El pitjor de tot és la farsa amb què acabarà tot això: la desorganització del poble farà (com ja fa) que s'empassi el que els organitzats (la burgesia, representada per CiU ERC, principalment) cuini, com la cosa més bona del món. Al cap i a la fi, qui ara ja renuncia als mínims d'un procés d'alliberament nacional no trobarà estrany un resultat continuista amb l'espanyolisme. I finalment insisteixo que tot plegat és congruent amb deixar-se estar per si algú pot sentir ferida la seva sensibilitat, etc. Perquè (i no voldria ferir cap sensibilitat, però les coses són així -les veig així-) estar-se per si no ferim aquests o aquells denota feblesa, denota no creure's els propis arguments, la pròpia raó. Si algú se sent ferit, és que potser s'hi ha de sentir. Potser és que són frares, si prenen candela. Però tot plegat ja indica com són les coses: fer la independència i voler ser amics de tothom, és allò de repicar campanes i anar a professó no es pot fer tot. Per mi la sola existència d'aquest discurs del tots amiguets i tolerants multi pluri ja ho diu tot.

  5. Eduard Baró i Guillamon
    01-03-2014 18:02

    Sobre el mot xarnego no m'hi fico. Qui el faci servir ja entendrà perquè ho fa. Jo en la meva vida l'he utilitzat alguna vegada com a insult. Jo prefereixo buscar una definició més exacte. Jo parlaria per tal de entendre'ns millor amb el mot colons. Això tothom ho entén. Encara que la tradició d'anomenar xarnego pot mantenir-se. Potser si que ens estem carregant massa de punyetes alhora de expressar-nos lliurament. Això té a veure amb la nostra pròpia colonització mental de generacions. Cal tenir present però que aquest mot pot ferir sensibilitats d'independentistes amb famíliars castellans. En fi la vida és contradicció, jo no tinc del tot clar el tema. Pel que fa al tema dels castellanoparlants/catalanoparlants, dins l' independentisme, no es tracta tant de que jo i el meu entorn el promogui, com que es tracta de una realitat dins l'independentisme des de fa decades. El tema de SUMATE. Comparar-lo amb una mena de filtració/gotera, que es pot convertir en un gran problema no crec que sigui el cas, el trobo inexacte. Sempre seran minoria. La inquietud que et pugui causar aquesta possibilitat, de que aquesta gent unida al bloc independentista, pugui malmetre algun dels objectius bàsics pels que lluitem, l'entenc però no la comparteixo. Només s'afegeixen al independentisme, aquells qui només els preocupa entre altres coses el seu progrés social, econòmic,.. no acostuma a haver-hi en el món de sumate nacionalistes ejpaniols. Més aviat són gent espanyola i prou. Ara si amb ganes també de guanyar-se la nacionalitat catalana. Això segur. Jo però no hi patiria. Estem en un moment històric, en el que entre moltes altres coses, (com idear com serà el nostre exercit i començar-lo a fer, o com serà la organització territorial, o com serà la escola del estat català, o com articularem una constitució catalana, amb els articles referits a la incorporació dels territoris catalans i de les dobles nacionalitats que se'ls pot donar a fragatins, valencians o illens,...), ens queda AMPLIAR EL SUPORT A LA INDEPENDENCIA, i això ara com ara només es pot fer ampliant l'anel als castellanoparlants. Tal i com vagin els esdeveniment, tot pot canviar de d'alt a baix, i els que semblaven companys o afins es poden convertir en enemic. Això es evident i ha passat i passarà sempre arreu del món. Però ara com ara només ens queda AMPLIAR SUPORT. El tema de fer un grup compacte amb les idees clares, ara com ara només l'aplicaria i el prioritzaria, en una situació de guerra oberta. Ara no hi som. Tenim uns objectius i no podem badar, em de fer feina en aquest sentit. Que hi tenim al davant. Eleccions? Doncs hem de mirar de ser IMPARABLES. En acabat amb estat propi jo seré el primer en defensar la normalitat de l'escola, els cines, l'exercit, les obligacions,.... tal i com a Portugal o a Dinamarca. Ara és ara, i crec que toca CONVENCER i AMPLIAR. Pel que fa al tema de la dignitat, ningú la dona, sinó que potser el qeu passa es que hi ha qui te la fa despertar. I els catalans brillem per anar tot lo dia demanant perdó. I aixo sempre m'ha fotut molt. I per tant quan hi ha algú que et diu perque demanés perdó? sigui qui sigui acostumo a ser agrait. Sigui en Justo Molinero o sigui qui sigui.

  6. Joel Jo i Casals
    01-03-2014 15:20

    I insisteixo amb els següents punts, que agrairia i trobo que seria interessant, pel punt on som del debat (malgrat l'embarrancament desafortunat inicial) que seguíssim: 1. Dir que el fet que els castellans vulguin (o demanin, etc.) que se'ls parli en català NO ÉS PAS DIGNE. És el més normal del món (o seria el normal si haguéssim d'acceptar el marc moral que imposen aquest debats que tant es fixen amb les anècdotes). Com tampoc és digne que els catalans volem que ens parlin en català o que ens el respectin, etc. És normal i punt. 2. Trobo molt criticable negar (no recordo si tu Eduard o algú altre ho ha fet més avall, però juraria que sí) la designació de "xarnegos", paraula ben viva a la "llengua real" mentre es defensa el concepte forçat, pretensiós i claudicant de "nous catalans": un concepte fracassat que només troba adeptes entre els qui s'entesten a voler que la realitat sigui el que no és. I no ho és per més que feu servir aquests termes polítics forçats. 3 La conclusió d'ambdós posicionaments analitzats, com a dos exemples d'un fenomen que ens els forneix a desenes, és que s'està acceptant, justificant i reforçant les forces colonialistes que anorreen Catalunya, defensant coses així. Matisem-ho perquè potser és cert que és massa injust pels benintencionats, etc. Simplement que al cap i a la fi obrim la porta a si voleu a un rajolí d'espanyolisme, molt prim, però que un cop oberta la porta, ens deixarà indefensos quan el rajolí es torni en doll i aquest en inundació. Ens calen unes portes barrades ben tancades, ben fortes, que sabem de quin material són. I hem de saber que l'aiguat que ja fa anys que ens fa reuma i floreix les parets i el pa, espera la més mínima obertura per escolar-s'hi a raig tot seguit. Què me'n dieu? No és així? M'equivoco? Potser sí. Doncs si us plau: feu-m'ho veure.

  7. Eduard Baró i Guillamon
    28-02-2014 08:31

    M'he passat tota la vida discutint amb catalanoparlants de per quins set sous, canvien al castellà a la més mínima. Familiars inclosos. Quan et deia que molts nouvinguts han dut una mica de dignitat, em referia a castellanoparlants que demanen que els enraonis en català, ja que l'entenen. I que fan molts catalanoparlants? Insistir en la seva submissió, inferioritat i que la seva és una llengua secundària i per tant segueixen enraonant en castellà. I vet aquí que fa ben poc temps vaig sentir a en Justo Molinero, dient que no entenia per què els catalanoparlants a casa nostra no parlem SEMPRE en català. Que no només hi tenim tot el dret, sinó que és lo normal. Jo no entraria en més detalls, ja que el fet d'haver passat generacions sabent i vivint que som un poble ocupat, humiliat i reprimit hi tindria molt a veure, i per tant no cal ser massa dur amb els catalanoparlants que canvien de llengua, ja que hi ha una inèrcia històrica que marca molt. En fi, l'altre dia parlaven dues iaies davnt de casa. Una catalanoparlant i l'altre castellanoparlant. Quina era la llengua que parlava la castellanoparlant? castllà. I la catalanoparlant? castellà forçat. Que li va dir la castellanoparlant en un moment donat a la Júlia catalanoparlant? que li enraonés en català, que l'entenia, que l'estava aprenent, i que ja els seus nets li parlen en català. Que va fer la Julia? insistir en el castellà. Per tots aquests fets i altres que no ve al cas, he manifestat la meva argumentació en la que els nous catalans són els primers que fan veure sovint als d'aquí "de tota la vida", que tenim un problema de AUTOESTIMA? sumbmissió? massa capacitat d'aguantar la humiliació de ser secundari a casa teva? NO ho se, però el que és evident és que jo he picat pedra tota la vida, intentant que els meus compatriotes no canviessin de llengua i fins fa ben poc, tots ells s'escudaven en la educació. Quina gràcia fan! De tots els catalanoparlants que conec, et contaria amb els dits de les mans els que no s'"arroseguen". I només em sento acompanyat en intentar normalitzar el país amb castellanoparlants que entenen que som els catalans catalanoparlants els que no em de canviar MAI de llengua.

  8. Eduard Baró i Guillamon
    27-02-2014 18:56

    Torno un altre cop a llegir-te, i a respondre't, en contra del que he dit que faria. En fi, seré breu i no tant plasta com tu. Com pot ser que tornis altre cop a jutjar en base als teus prejudicis i fòbies. I sobretot a definir com penso i com sóc jo ( jo eduard no ens confonguem),quan no tens ni puta idea de que he fet i que faig, ni de que penso? Senyor Jo, que necessites que et digui que no estas sol? Que necessites que et digui que m'enfrontat en situacions on estava sol i pels meus collons aquell acte es feia en llengua catalana o fotia el camp o el boicotejava, emulant els morts per la pàtria? O que necessites que et digui per a que no et sentis sol, que fa poc vaig estar envoltat de cinc guàrdies civil ben sol, i no m'ha donat la gana malgrat la por que tenia, d'enraonar-los en castellà? Que necessites que et digui per a que no et sentis sol, que fa ben poc, mira tu per on, me les vaig tenir amb familiars castellanoparlants, perquè jo defenso que en el nou estat només s'ha d'ensenyar a les escoles el català i l'anlgès com és normal ?. (un altre cosa és que per exemple es doni punts en certes zones per entrar a se funcionari, si saps el castellà, si més no els primers anys d'independència) Que necessites per no sentir que estàs sol, que et digui que se'm presenti qui se'm presenti a la feina, li enraono només en català, però que si te problemes li enraono més a poc a poc. Que necessites per no sentir-te sol, que com és normal i lògic Catalunya necessitarà el seu exercit per defensar-se? Necessites per no sentir-te sol, que et digui que quan vaig ser a Maulets, es clar que defensava i pintava el lema: "poble armat, poble respectat". Efectivament. És el mateix que penso ara. Que necessites per no sentir-te sol, que m'he discutit amb la professora de les meves filles, fa molt poc, per que no estic d'acord que se'ls ensenyi castellà? Ara dit tot això, que collons hi te a veure tot el discurs que desplegues contra de mi, amb el fet que simpatitzi i ajudi a SUMATE? Que no es bó que una part de la comunicat castellanoparlant, (molta encara amb clars objectius colonitzadors), estigui virant cap a posicions independentistes? Et trobo massa agressiu, que no folles?

  9. Trol
    27-02-2014 17:01

    Espanyolista? ¡Siempre! ¡Viva España!

  10. Jo (amb el permís del demòcrata senyor Baró))
    26-02-2014 15:09

    Corb, corb: lo dimoni se t'emport, a tu i a ta mare, i a mi Déu me'n gord

  11. Joel Jo i Casals
    26-02-2014 15:05

    En temps de farsa, el corb diu negra a la garsa.

  12. Trol
    26-02-2014 12:28

    Bueno, me alegro de avivar el "debate", hasta he provocado que Iván Giménez hable, otra vez, de posibles desdoblamientos en Can Castella! Todo muy reconfortante. Un saludo muy afectuoso desde el "Centre Nacional d´Intel·ligència". Anti-TONTO, where ´r you, man?

  13. Eduard Baró
    26-02-2014 11:23

    Hostia____ JO que bé ens salvaràs a tots oi? M'ho passo molt bé veient com t'esbraves. Tanmateix estic més tranquil perquè cada nit parles amb Déu nostre senyor. Que primer et visita a tu i després a la sanchez camacho. Escolta JO que fem amb tota la gentada que a la via catalana, i a la manifestació del 11 de setembre del 2012 parlava en castellà entre ells i que cridava com jo INDEPENDENCIA? Crec que tinc la solució senyor____ JO. Ens els carregarem val? et sembla bé Sanchez camacho?, ai no!!! volia dir ___JO, que per cert no et puc demanar perdó per haver dit que eres infantil, perquè per mi els teus raonaments són reduccionistes i infantils encara que els embolitquis amb frases molt cultes i amb un to de cregut. Que ets fatxa català? (potser només ets una mica esverat-rabiut), que ho arreglaria tot molt ràpid oi? I per cert te'n faries creus de les vegades que en ma vida he enraonat en castellà, i això que treballo de cara al públic. Però no he de justificar-me. Sobreentens massa coses, que ja et van bé per escupir la ràbia que desprens. A mi em fas riure, de veritat. M'ho passo bé. M'insultes? Bé tampoc m'ho prenc molt malament. Per cert quan t'he dit jo res del que penso que hauria de fer-se amb un estat català? A tu ja et va bé, oi?! dius :Bla bla bla i bla, eh Eduard? En un estat català o gran JO! per a mi només el català seria llengua oficial, cosa que no vol dir que el castellà tingués algun tipus de reconeixement. Vols negar la realitats senyor ___ JO! Endavant. De fet, fas el mateix amb la realitat que fas amb el que escric. Jo et dic unes coses. I tu en treus tot un seguit de realitats i idees que en cap moment he escrit, i vinga fot-li fort! En el fons t'entenc, ja que tots em patit, i tu ho vols fer pagar a algú. És humà. Ara com ara però necessitem ser una majoria aclaparadora. I els castellanoparlants, com el marit de ma mare, que és de Leon, i és de SUMATE,i i militen i treballen per intentar fer la feina de convèncer tot aquell castellanoparlant que viu a Catalunya de que cal un estat independent català. Ens em de posar en possitus senyor___JO.

  14. Guerau
    26-02-2014 11:03

    Quant a la llengua: jo tinc un amic gascó de Bordeus que fa anys que creu i lluita perque Occitània i Catalunya (Catalunya-València-Balears) siga un estat independent perquè compartim una mateixa cultura i llengua...si, ell pensa que l'occità i el català és la mateixa llengua i cultura i que els aristòcrates francesos i castellans ens van dividir. I jo pense el mateix. Bé encara pense més enllà, el llombard i el piemontés també formen part de la nostra cultura. Voleu més fe que això?

  15. Eduard Baró
    26-02-2014 09:52

    És un ocell? És un avió? És un il·luminat universitari? NOOO! És el senyor JO! Com construirem una societat com la catalana al voltant d'un estat independent amb tanta gent castellanoparlant? Qui en té la resposta? JO super JO!!!!: "Tots a formar collons! I si no, foteu al camp!" Qui aconseguirà tenir aliats exteriors com els que van tenir Israel, Irlanda o els mateixos EEUU? JO en té la resposta!!!!. Per cert JO vols que parlem de la dignitat? Qui aconseguirà que els catalans de moltes generacions superem de cop i volta la poca autoestima i la capacitat que tenim d'enganyar-nos de que per exemple canviar de llengua és educació quan és un signe evident de submissió? Com ho fem? Crideu a super JO!!! Ràpid!!! Ell t'ho arregla en un moment. JO t'expresses igual que la senyora Sanchez Camacho, tu tens la veritat agafada pels collons, que carai et podem ensenyar els altres oi???

  16. Pere Blavet
    25-02-2014 21:38

    Esteve, amb el més gran dels respectes voldria fer un comentari sobre el teu comentari:

    Trol, jo també soc molt de la seva, però estic segur que els nouvinguts procedents d'Andalusia i Extremadura han estat molt importants en el progrés de Catalunya.

    Això que dius està molt bé, siguis o no de la ceba, i segur que és cert. Ara bé, d'això a acceptar el discurs Procolonitzador que Catalunya és el què és gràcies a Extremenys i Andalusos, o el què és pitjor, haver d'acceptar afirmacions com que "gracias a andaluzes y extremeños esto o aquello..." o que "los andaluzes vinieron para hacer prosperar esta tierra..." per aquí no hi passo.

    Tots els immigrants que van a una terra en principi la fan créixer i prosperar amb el seu treball, de la mateix amanera que la empobreixen si no es volen integrar, si esperen que els autòctons s'integrin a ells, si no estimen la llengua, la cultura, les tradicions, els costums... la prosperitat i enriquiment de qualsevol comunitat es limita a la productivitat de cada inidivduu, posem per cas 8 hores al dia, en canvi, l'empobriment de la comunitat es practica les 24 hores del dia quan el comportament és el que descric, sigui voluntari o induït per un imaginàri d'unitat cultural en el cas que ens ocupa pro-castellana.

    Per tant aquestes afirmacions "eco-socialistes" de associar la propsperitat de catalunya a unes determinades onade smigratòries és, com a mínim, enganyós i inconsistent.

    A més, el què més em molesta d'aquest tipus d'afirmacions és que sembla que en aquest pais la gent no venia per la seva desgràcia personal per ser fills d'una terra pobre, caciquista i poc creativa, venien perquè eren tant bones persones que van venir a salvar catalunya.. au va! com deia el meu avi que era cap d'agulles del cremallera de montserrat... A CAGAR A LA VIA (no tu Esteve, el discurs eco-sòmines aquest de "la salvación llego del sur").

    Ja n'estem cansats d'haver de semblar simpàtics als nostres colonitzadors!

  17. Eduard Baró
    25-02-2014 21:16

    No tinc bona cobertura, i per tant no s'ha carregat bé el que havia escrit. No se si ara es carregarà bé. Només vull intervenir per contestar a un tal JO, per dir-li que no llegeixo a persones que no donen la cara, i fan servir, infantilment pseudònims, altres noms,... Per tant només dir-te que he pogut veure el meu nom dins tot un relat, que indirectament he llegit en diagonal i que puc estar equivocat, però m'ha semblat que gastava molt mala bava. Si creus que ets tant llest i saps tantes coses JO, primer de tot dona la cara, després parlem. Els teòrics acostumen a ser aquells personalges que com JO parlen i desenvolupen grans argumentaris i en acabat són els que, quan van maldades, es retiren a un segon terme amb tremolor de cames. La història no la fan els gran teòrics. Conec a gent de SUMATE amb menys berborrea que JO, i més entrega i bona fe, que aquell que creu tenir la veritat i l'esbomba com fa per exemple al SANchez camacho. Ara és el moment de convencer, i anar contruint la societat d'un estat independent, i deixar enrera idees extranyes de pureses i hosties! que només duen a més patiment. JO listillo comença donant la cara guapo! No tinguis por que

  18. Eduard Baró
    25-02-2014 20:43

    Hostia JO quina mala hostia que dus. Jo en cap moment he dit TOTs els castellans, només m'he referit als molts que ens han acomapanyat i s'han sumat al nostre projecte. Desprens massa mala hostia, com per estar obert a entendre certes coses. EM sap greu. JO ara tinc 40 anys, i des del 15 anys a la crida i després a Maulets, i ara sóc de l'ANC, A part de ser de Reagrupament. Però en fi, he tingut una infantesa on els meus amics eren castellanoparlants i de ben petites m'he discut

  19. Trol
    25-02-2014 16:54

    Desde la Castella Vetula (Castilla la Vieja), os cito a Fernán González: "Pero de toda Spaña Castiella es mejor, por que fue de los otros el comienço mayor (...) Aún Castiella Vieja, al mi entendimiento, mejor es que lo al, por que fue el çimiento (...)". Espero que no se haga mucho esperar las demostraciones, ad hoc, de los foreros del INH para demostrar al mundo que también Fernán González era en realidad uno nombre catalán, de origen catalán. Saludos.

  20. Guerau
    25-02-2014 15:00

    Correcte, ara ja sabem que és Madrid, ara cal uns articles per explicar que és Barcelona i que és València i on es van equivocar i perquè les metròpolis catalanes no va fer el paper que estaven destinades a fer, sobretot Barcelona com a metròpoli principal de la nació catalana. Només coneixent els nostre errors ens ajudaran a no tornar a fer errors. Jo apuntaria a una societat plena de burgesos i pocs dirigents aristocràtics i reials i amb poc poder (històricament parlant).

  21. Eduard Baró
    25-02-2014 13:30

    JO no n'entenc massa, però sóc en bastants fregaos independentistes des de fa decades, i puc assegurar i demostrar qeu el moviment indepe, fa decades que l'omplen catalans amb arrels familiars a extremadura i andalusia. Fins i tot una vegada vaig parlar amb un exmembre de terra lliure i ell em va assegurar que els companys més implicats eren justament els que no arrossegaven tantes generacions de patir humiliacions per raó d'etnia, és a dir no tenien tanta capacitats d'aguantar humiliacions i mitg justificar-les com els que fa més generacions que som aquí, que si que per sobreviure ens montem excuses per no mirar la bèstia als ulls. EN canvi els que es revolten més amb una situacio d'humiliació i dret de conquesta són els que han fet més gran justament per aquest motiu Catalunya. Sovint penso que si no fos per aquesta gent tnat combativa, hauriem mort. Jo personalment m'estimo més la dignitat que ens ha aportat a tots els catalans amb arrels llunyanes, que no pas el treball físic. Ens han aportat molts d'ells dignitat i fortalesa.

  22. Esteve
    25-02-2014 08:44

    Aquest article contribuiria a explicar la hipòtesis de la literatura catalana del segle XVI i principis de XVII traduïda (ja iniciat el segle XVII ja sembla ser una altra cosa en quant a la literatura). Trol, jo també soc molt de la seva, però estic segur que els nouvinguts procedents d'Andalusia i Extremadura han estat molt importants en el progrés de Catalunya. A més, la gran majoria, parlin com parlin, s'estimen Catalunya i la seva cultura.

  23. Pere Blavet
    24-02-2014 12:45

    I un altre aclariment Trol.

    Si aquests arguments no et serveixen n'hi ha un de molt empíric que és irrebatible: Viatja-ho a Andalusia i Extremadura... viatja per tot espanya com jo he tingut la sort de poder fer durant motl de temps... i quan arribis a casa, et descalcis, t'asseguis a davant del sofà i posis el porquet rosa explicant les notícies a 8Tv... Pregunta't si en aquell hipotètic dia en el que "te tendrás que ir" com has dit alguna vegada perquè suposadament els catalans et faran fora, a on aniries a viure d'espanya. A on aniries evidentment en el cas que hagis de treballar per viure i que vulguis tenir uan vida social i cultural que t'ompli i no et condueixi al suïcidi..

    T'asseguro que jo no aniria mai a cap d'aquells dos forats negres... i m'ensumo que tu, si ets honest, i sovint ho ets (no sempre), reconeixeràs que tampoc hi aniries.

    Rep una cordial abraçada.

  24. Pere Blavet
    24-02-2014 12:30

    Benvolgut Trol,

    et faig alguns aclariments al teu últim comentari sobre el "forat negre". Començaré pel final amb la teva pregunta:

    ¿tenéis en la cabeza a instituciones como Ómnium Cultural?

    No, per una raó molt senzilla: Les subvencions a entitats que fomenten l'ús i recuperació de la llengua i realitat cultural catalana (que vol dir concretament que no és la Castellana, la vigent per imposició de sang) haurien d'estar en qualsevol d'aquests països normals que tu comentes subvencionades per l'estat central que és el responsable final del genocidi cultural i lingüístic que hem sofert els úlitms 40. 100, 300 o 500 anys, com t'ho vulguis mirar.

    A l'actualitat som els contribuïents catalans els que hem de finançar entitats i institucions que treballen per reestablir una normalitat que els que ens governen i els seus antecessors han treballat per destruïr. Per tant, no, la espanya subsidiada é suan altre cosa. És per exemple que las casas de Andalucía de l'àrea metropolitana tinguin a més de subvencions de la diputació subvencions del fons social europeu encaminades des d'algun ministeri de madrid o tinguin altres tipus d'ajudes de la propia Junta de Andalucía o també de Madrit per motius varis i diversos i pintorescos... Això és un molt petit exemple de espanya subsidiada que es contraposa a Òmnium Cultural.



    I respecte al forat negre d'Andalusia i Extremadura... mira, tu dius que "su gente ha servido para poblar y desarrollar cataluña...". Jo et diria que els diferents governs Castella han utilitzat Andalusos i Extremenys per colonitzar catalunya. Què ho fa que no portaven Valencians o Mallorquins? I, "desarrollar"? Perdona, que s'emportin la indústria naviera a Múrcia o que s'emportin la indústria aeronàutica a sevilla no ho entenc jo com una manera de "desarrollat" catalunya.

    Més aviat em sembla que s'adiu més a aquella famosa frase del Felipe González de "vamos a hacer de catalunya una region de obreros y camareros..."

    Jo no conec cap Andalús o Extremeny que generosament vingués a Catalunya ni a cap altre lloc del món amb la bona voluntat de desnevolupar-lo i enriquir-lo... ni em consta que a cap lloc hagin portat els seus amplis i extensos coneixements en arquitectura, enginyeria, literatura...

    Més aviat com els hi passa a la majoria d'immigrants no van tenir més remei que venir per poder-se posar un rosegó de pa a la boca, ja és prou trist això, no cal que a sobre els facis carregar amb la mentida que van venir aquí per aixecar catalunya...



    I mira, ara venint de comprar el pa anava observant la gent del carrer i els seus comportaments... no faré comentaris susceptibles de ser titllats de "etnicisme", qui té capacitat d'observació ja les sap bé les coses... però tornant pensava que si la superimmigració orquestrada des de madrid hagués estat de castellans del nord i no de espanyols del sud potser la situació en la que estem ara s'hagués donat fa 20 anys.

    Resumint, que ofengui o no, no és la meva intenció, però qui vulgui té el dret a ofendre's: SI, ANDALUSIA I EXTREMADURA SON DOS FORATS NEGRES.

    O perquè et penses que els que marxen no hi tornen?

  25. Trol
    24-02-2014 11:52

    Blavet i Guerau: no os paséis tanto en vuestra afirmaciones. Hablas de Andalucia y Extremadura como si de un agujero negro se tratara, pero déjame recordarte que los hijos de esas tierras o países, han servido para poblar y desarrollar la Cataluña decimonónico y del siglo pasado. Sin mano de obra, no hay desarrollo posible en Cataluña. No soy de origen andaluz, tampoco extremeño, ni mucho menos, charnego; ahora bien, no me gusta leer esas palabras ofensivas e hirientes, y que en el cualquier país normal del mundo te llamarían "fascista" por incitar al desprecio étnico. Por cierto, cuando habláis alegremente del "subsidio" español, ¿tenéis en la cabeza a instituciones como Ómnium Cultural?

  26. Codorniu
    21-02-2014 11:32

    Hi ha una diferència clara entre Madrid i altres capitals d'Estat, Londres, Roma o París. Les tres ciutats últimes ja centralitzaven abans de ser capitals d'Estat. Si desaparegués l'Estat francès, París continuaria centralitzant, sent capital. Si desaparegués l'estat espanyol que passaria amb Madrid?. Madrid aniria a menys. Madrid viu de l'Estat, a Madrid mai han sabut manar però han sabut molt bé conservar el poder, per això quan escolten a polítics catalans parlar de la necessitat de construir un Estat català posen inmediatament a funcionar tot l'aparell estatal espanyol en contra d'aquesta idea. A Londres no afecta la independència d'Escòcia, a Madrid terriblement la de Catalunya. Catalunya és el modus vivendi de Madrid, forma part de l’Estat espanyol. Suposo que haureu sentit a parlar de la “ oligarquia madrilenya “ o de la llotja del Bernabeu . Es tracta d'empreses de Madrid que viuen dels pressupostos de l'Estat presupostos que apareixen al BOE , em refereixo a les autopistes , l'AVE , Florentino , Sacyr , Metrovavesa (empresa madrilenya que es va fer amb els diners de la UE per construir el metro de Madrid) . Ara a Madrid està funcionant la Fira Arco, una fira d'art contemporani a la qual l'Estat ha ajudat rebaixant l'IVA de les compres. El client principal d'aquesta fira fins fa poc temps ha estat el Museu Reina Sofia, és a dir, el client principal de Arco ha estat l'Estat espanyol. ------------ Però amb el que mai ha pogut Madrid ha estat amb la creativitat catalana, o amb el talent català. A Madrid la modernitat encara és la movida madrileña, no els facis sortir d’Almodovar i Alaska. La movida madrileña, va ser una còpia de la creativa Barcelona dels anys 70. Les majories absolutes del PSOE van ficar diners a cabassos a Madrid i van aconseguir traslladar el rotllo cultural de Barcelona a Madrid i deixar a zero a Barcelona. Però més tard van venir les olimpíades, els millors cuiners del món, el millor equip de futbol del món, el turisme amb les conseqüencies a l’Aeroport de Madrid. Fins hi tot van pensar en fer un decret llei que beneficies Barajas. L'última és que Madrid intenta que Woody Allen faci una pel • lícula a on mostri a Madrid com una capital moderna. Ara a Catalunya hi ha un gruix molt important de independentistes que anirà cada vegada a més. Fa quinze anys l’independentisme era d’un dotze per cent. Fins hi tot hi ha independentistes al País valencià i les Illes. Algún manyo també és independentista.

  27. Guerau
    21-02-2014 10:55

    Comptat i debatut aquest article deixa en molt mal lloc a catalans, valencians i mallorquins... per ser uns borinots al llarg de la història, i en part responsables d'aquesta gran farsa que és Espanya. Genial el comentari JO Atònit!!!

  28. Pere Blavet
    21-02-2014 10:55

    Guerau,

    potser la següent pregunta dóna una mica de llum al teu dubte:

    En una hipotètica futura espanya desmembrada després de la idnependència catalana, on espanya es transformés en tres o quatre blocs essent uns nous països catalans un dels blocs lliures i autosuficients, una lliga nord liderada pels bascos un i que inclogués asturians i càntabres com a penyora i que la resta d'espanya quedés com dues o tres unitats a rifar-se entre els els estats nacions europeus…

    Qui et penses que voldria quedar-se amb Andalusia i Extremadura? NINGÚ.

    I amb Galicia? Probablement Ningú.

    Bé, ningú Europeu, potser els anglesos voldrien ampliar el terriotori de gibraltar per a millorar les seves infraestructures estratègiques a al zona, però quedar-se le paquet Societat-Economia-Cultura Andalusa només ho compraria el Marroc o Algèria o potser els xinesos per fer un parc temàtic...

    Això mateix debia passar llavors, els anglesos / Americans debien pensar que el cost de descontaminar de Castellanisme / Andalusisme i de la cultura del subsidi i la espoliació era molt més alt que el de massacarar la població nadiva com van fer a altres terroris colonitzats.

  29. Guerau
    21-02-2014 10:44

    El que no he entès mai és perquè els Estats Units d'Amèrica i Gran Bretanya no van incorporar tot l'imperi fallit d'Espanya a Amèrica als seus dominis, acabant així amb el malson espanyol i deixant Espanya en el que és un estat del "subsidio y el desempleo". Era la conseqüència lògica.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
18531
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
En Manel Capdevila ens explica la importància de diferenciar entre el terme "regne d'Aragó" i el terme "Corona...[+]
La Biblioteca Nacional de la capital francesa conserva un exemplar complet del text del segle xv del qual es creia...[+]
Una nova expressió del Quixot, incomprensible del tot en castellà, porta En Lluís Batlle a trobar-hi un...[+]
L'any 1519 Barcelona era la capital del monarca més poderós de la...[+]