Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Fins i tot el passat es pot modificar; els historiadors no paren de demostrar-ho."
Jean Paul Sartre (1905-1980) Filòsof i escriptor francès
ARTICLES » 09-02-2021  |  PROJECTE DE MEMòRIA HISTòRICA
2371 lectures

Per què no parlem d’història sense tabús?

En aquest article d'homenatge a En Carles Muñoz-Espinalt, en l'any commemoratiu del Centenari del seu Naixement, En Jordi Bilbeny reflexiona sobre l'estudi profund de la història i els problemes amb què es troba al nostre país.

Carles Muñoz-Espinalt

«Els catalans mai no serem res disfressats d'espanyols»
Carles Muñoz-Espinalt

Quan parlem d’història, sobretot si parlem de fets que no han passat davant dels nostres ulls, no parlem mai d’història. Encara que el que us dic sembli un joc de paraules, escrites només per despistar el lector, ni ho és ni ho vol semblar. M’explicaré. La nostra cultura té incorporat el concepte d’història com la narració d’uns fets que han passat en un territori determinat. Uns fets –diguem-ne– prou importants, que, per això mateix, han estat triats entre molts altres fets perquè formin part del que volem preservar a la nostra memòria col·lectiva. Però estem parlant de fets. La història, doncs, serien els fets nus i pelats. Allò que passa o allò que ha passat, al marge de qui ho hagi vist, de com ho hagi vist i de com ho hagi relatat. Però tots sabem que la història no és mai neutra. Segur que ara mateix recordeu aquell apotegma cèlebre que diu que «la història l’escriuen els vencedors». És una màxima universalment coneguda i comentada. Amb tot, deixeu-me dir, per contra, que, al llarg de la meva vida, sentida on l’hagi sentida, ningú no l’ha contradit. La qual cosa ens indica, amb una mena de consens general absolut, que la història està lligada no només al poder, sinó específicament al poder dels vencedors. De la religió vencedora, de la classe social vencedora, de l’economia vencedora, de la ideologia vencedora, de l’exèrcit vencedor, de l’estat i nació vencedors. Sense pal·liatius. En el nostre cas, per més pit que vulguem treure i més prestidigitacions intel·lectuals que hi vulguem posar, som un poble multisecularment vençut. I no vençut per les epidèmies de còlera o de pesta ni per les picades de mosquit. Vençut pels exèrcits espanyols i francesos. Pel sistema judicial espanyol i francès. Per l’ordenament polític espanyol i francès. Ni l’exèrcit de la Generalitat Republicana, ni els batallons carlins, ni les tropes regulars austriacistes van poder derrotar els seus enemics espanyols o hispanofrancesos. Ni tan sols la revolta dels marsellesos i occitans contra la monarquia i l'exèrcit francesos no els en va deslliurar, sinó que, per més sorna, encara els va convertir en símbols universals de França: en les icones immortals de llurs exterminadors. No és gens estrany, doncs, en aquest sentit, i des d'aquesta perspectiva de poble sotmès, que el professor Carles Muñoz-Espinalt hagi assenyalat que «tot s'hi conjura, en la destrucció del record. Com si l'ideal dels nostres temps fos que tothom tingués la ment en blanc». Molt cert. Per ell, és inqüestionable que «els poders fàctics malden per esborrar dels caps [de la gent] allò que els convé que no es recordi». No, l'ideal no és tenir la ment en blanc. Ni molt menys, encara, per més greuge, que tots ens haguem de conformar amb la desmemòria o amb la falsa memòria, plena de dades inventades pel poder dels estats anorreadors.

Viure el conflicte polític que estem vivint actualment amb l'estat espanyol ens ha fet totalment conscients que som davant d'un estat pervers, on la mentida compulsiva i la tergiversació de la realitat ha esdevingut el nostre turment de cada dia i la seva única raó d'estat. Però no ens enganyem. No és un fenomen modern, típic de l'Espanya contemporània. En George Orwell, que va viure entre nosaltres a la guerra franquista i va absorbir de ple l'ànima espanyola d'aquells temps, ja va escriure al 1943, a Looking back on the Spanish War: «A Espanya vaig veure, per primera vegada, informacions periodístiques que no guardaven cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que sol existir en una mentida normal. Vaig veure, de fet, que la història s'estava escrivint no pas en termes d'explicar què estava succeint, sinó en termes d'explicar el que havia de succeir segons la línia del partit». Que és el mateix que s'aplicava també des de l'estat. Des de l'estat espanyol del segle XX, però també, naturalment, dels segles XVI, XVII i XVIII, com jo explico en els meus estudis, conferències i llibres.

Per tant, hauríem d’anar amb molt de compte quan parlem d’objectivitat històrica. Quan ens fem passar per historiadors, periodistes, polítics o intel·lectuals objectius. Perquè –hi torno– si la història l’han escrita els vencedors és que nosaltres no l’hem escrita. Nosaltres, pel cap baix, només hem tingut accés a les fonts historiogràfiques que els vencedors han escrit i ens han deixat consultar. Que han preservat perquè conformessin l'escola de les nostres més preuades referències. L'escola de les nostres il·lusions. L'arxiu de les nostres més íntimes virtuts intel·lectuals.

Nogensmenys, donar crèdit a ulls clucs a unes fonts oficials, redactades per historiadors oficials, addictes al poder dels vencedors, o reescrites pels seus censors de torn, a sou també de l’estat hegemònic i del poder omniscient, és una actitud tan poc crítica com mancada de rigor. Jo, més aviat, diria que és una actitud infantil. Per més títols i reconeixements acadèmics que tinguem, si no som capaços de discernir, dins d’un relat històric concret, què hi ha de fet autèntic i verídic i de dades introduïdes pels censors, és que no estem qualificats per comprendre la història. Entre d’altres coses, perquè hem confós la història amb el relat històric, la història amb la historiografia, la història amb les històries. Hem confós la història amb el poder, la història amb la submissió, la història amb la rondalla. I −és clar− blindats amb aquesta miopia i l’arrogància cega que ens pugui atorgar un títol distingit, un sou suculent o una posició acadèmica honrosa, qualsevol intent d’aproximar-nos als fets nus –nus, però desvirtuats per segles de tergiversació interessada– i restaurar la història, sempre ens semblarà ficció. Ens semblarà una pura invenció. I, en conseqüència, la història haurà mort, perquè hauran mort els historiadors. Vull dir, que hauran mort els cercadors de la història al marge del discurs del poder. Al marge del posat i la reverència. Al marge del relat monolític inquisitorial. Perquè, en el fons, es tracta tan sols d'això: o acceptem el relat elaborat per la Santa Inquisició i transmès durant generacions per espanyols i catalans fidels i servils a la seva santa coacció, o no.

I jo no l'accepto. Després de més de trenta-cinc anys d'estudi i recerca, jo no puc acceptar de cap manera que ens facin passar per història els deliris d'un estat enfollit i sàdic. Per més cremes de llibres, bombardejos, afusellaments i tortures. Per més purgues d'intel·lectuals i mestres, per més exiliats i confiscació de béns, per més robatoris de peces d'art i d'arxius sencers. Per més raó d'estat amb què ho hagin bastit. Em nego a acceptar la inoculació de la història d'Espanya com a veritat última i suprema, fins i tot després de ser menystingut, insultat, difamat, marginat i obliterat a peu i a cavall, amb el suport mediàtic de quasi tots els mitjans públics catalans. No crec que ni jo ni la nostra memòria col·lectiva mereixi aquest menyspreu. I, encara, molt menys, aquest suïcidi. Des de quan l'insult és un argument? Des de quan l'escarni és una raó? Des de quan la riota contradiu els documents no potinejats per la mà del censor? Des de quan el linxament és sinònim de respecte i amor reverencial a l'estudi? Des de quan l'odi i l'intent d'anorreament intel·lectual i social dels qui no pensen com tu és un objectiu de la ciència, baldament sigui la ciència de la història? ¿No tindrà, més aviat, tot això unes profundes implicacions amb la fe, el dogma i la imposició del pensament únic? Jo defenso que el rigor no té res a veure amb la ganduleria. Que l’estudi no té res a veure amb la innocència. Que el sentit crític no té res a veure amb la credulitat. Però, sobretot, que el coneixement no té res a veure amb l’ego. Així, doncs, cal anar més enllà de la credulitat, més enllà de la innocència, més enllà de l’infantilisme, més enllà de la ganduleria i més enllà del propi ego, sempre eixorc i eixorquidor. Si som capaços de transcendir totes aquestes traves, i despullar-nos a nosaltres mateixos de tot el que creiem que som, potser arribem a la història. O potser no. La història no és un ogre, ni un tirà, ni un criminal. Només són uns fets. Un fets nus i pelats que cal interpretar. Sense tenalles, sense coaccions i sense croades públiques. Cal interpretar-la i, en el nostre cas, que hem patit i patim la mà inexorable d'un parell d'estats genocides, cal recuperar-la, restaurar-la, restablir-la. Jo crec que, pel nostre país, pel seu passat i per la seva gent, per la restauració de la nostra memòria usurpada, per l'ennobliment dels nostres ideals insubornables, val molt la pena intentar-ho. Com un darrer esforç a favor de l'estudi, a favor del coneixement, però, sobretot, a favor de la nostra pròpia dignitat: la col·lectiva i, per descomptat, la personal. A favor de la meva dignitat. De la teva dignitat.

Jordi Bilbeny




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Frede
    09-02-2021 18:12

    Hola altre cop. Em permeto penjar una opinió en un altre fòrum sobre la temàtica. És d'Antoni Dalmases

    Els programes d'història que ha fet la "Genialitat de Catalunya" estan fets al servei de l'Espanya dels Ciudadanos (des d'abans que aquests existissin formalment) per no fer enfadar els governs "amics". En temes d'ensenyament, Catalunya està a la cua del sentit comú i els han posat a mans d'una caterva d'ignorants vividors. Al llarg de molts anys, el personal que ha ensenyat història (i literatura i llengua) han estat , en la seva gran part i amb totes les excepcions que es vulguin, massivament gent programada per no molestar, per anar tirant, que no s'ho han cregut gaire, vaja. I que posats a fer, com que no en sabien gaire, tiraven de manual "hispano-convergent" amb el vit-i.plau dels prócers. I ara segueixen igual, o pitjor, perquè la cosa està a mans d'indocumentats amb una formació acadèmica escassa i una mala llet psicodemagògica espantosa. Ho sé, perquè ho he patit en directe durant mooolts anys.
    Antoni Dalmases

  2. Joan Lluís H
    09-02-2021 14:14

    Molt brillant! No puc estar més d'acord.

    Què necessari que és que aquest plantejament sigui cada cop més majoritari a la nostra societat! Les coses serien ben diferents...

    Cantava en Raimon: "Qui perd els origens perd identitat". Crec que, amb raó, també podem dir: Qui perd la història perd identitat.

  3. Frede
    09-02-2021 09:31

    Totalment d'acord. Ara bé. Potser caldria passar de l'erudició a la guerra. M'explico. Hi ha Facultat d'Història de Catalunya? Hi ha Acadèmia? S'estudia Història de Catalunya a les institucions educatives amb plena igualtat amb la d'Espanya? Talment com el català i el castellà? Reivindiquen els partits indepes la recuperació de la nostra Història? Hi ha organismes tipus Plataforma per la Llengua, però de la Història i que lluitin per dignificar-la? S'ha creat alguna institució que aglutini a tots els historiadors, investigadors, etc. que vulguin reivindicar el dret a la nostra Història? Es pressiona als partits polítics perquè considerin la defensa de la nostra Història tan prioritària com la llengua? S'ha parlat amb Òmnium i ANC en relació a aquesta problemàtica? Soc conscient que no soc qui per donar lliçons de res, donada la meva minsa aportació com a lector de les vostres investigacions, però fa temps que penso que teniu arguments suficients per exigir als nostres polítics i institucions el dret a reivindicar la nostra Història i per això cal articular alguna plataforma més bel·ligerant que actuï cap aquesta direcció. Una abraçada.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
27115 lectures
Joanjo Albinyana - La nissaga catalana dels TRastàmara i Ferran I de Nàquera
Ferran Mozas - En cerca de Tartessos. Si existí, on era? Una revisió de les fonts
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Les reflexions sobre la bandera dels Estats Units ens poden donar més d'un ensurt. Respira i relaxa't, perquè...[+]
A començament de febrer es va donar a conèixer als mitjans de comunicació el resultat de la restauració de la...[+]
Per què no s'ha recordat la gran victòria catalana contra els francesos a Grècia el 13 de març 1311? Quim...[+]
Els Borja i els Della Rovere eren junts a la Cort Pontifícia de Roma. Però abans que s'enfrontessin a mort...[+]