Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Malfia't de la història. Somnia-la i refés-la."
Pere Quart
ARTICLES » 04-04-2019  |  PROJECTE DE MEMòRIA HISTòRICA
1449 lectures

Quan tots els espanyols eren catalans

“Entre 1282 i 1517 la visió italiana dels espanyols va quedar definida principalment en una frase: tots eren catalans.” Article d'En Juanjo Pérez traduït del castellà i publicat dissabte 23 de maig del 2015 a la pàgina web 'reasilvia'.

Petrarca, príncep de les lletres i molt antiespanyol

El 30 d’agost del 1282 el rei aragonès Pere III va trepitjar per primera vegada l’illa de Sicília. El seu viatge a aquelles terres tenia com a objectiu ser coronat a la ciutat de Palerm gràcies als drets dinàstics esgrimits sobre aquell regne per la seva muller, Constança de Hohenstaufen. Comença aleshores la presència aragonesa a Itàlia i amb ella la creació d’una sèrie d’estereotips entre les elits polítiques i culturals italianes en contra dels recentment arribats, que s’escamparà a la llarga sobre tots els espanyols.

Entre 1282 i 1442, la Corona d’Aragó va passar a ser una de les potències estrangeres que, juntament amb França i el Sacre Imperi Romano-Germànic, pledejaren pel control d’amplis dominis territorials a la península itàlica davant dels distints estats autòctons (Venècia, Gènova, Florència, Pisa, Milà, els Estats Pontificis, etc.) que lluitaven per mantenir les seves pròpies quotes de poder i influència. Al control aragonès sobre Sicília aquest continuà sobre Sardenya i Nàpols en els segles XIV i XV, reforçat per la incorporació temporal dels ducats d’Atenes i Neopàtria a Grècia.

La irrupció aragonesa al segle XIII va comportar dues novetats al complex mosaic italià. Per una part, es va desplegar una nova burgesia comercial amb la seu principal a Barcelona que va competir amb les talassocràcies veneciana, pisana i genovesa les quals consideraran aquella com a “catalans”. Per una altra part, va irrompre un nou tipus de tropa d’infanteria genuïnament aragonesa, els almogàvers, que assentaren les bases d’ una creixent superioritat militar en els camps de batalla.

Davant d’aquesta nova realitat, es van produir les consegüents reaccions polítiques, econòmiques i culturals de resistència i xoc per part dels estats italians, que veien como un nou actor, fins llavors del tot aliè, maldava per fer-se amb el control del que es considerava el centre econòmic de la Cristiandat. La reacció davant la irrupció aragonesa va tenir com a conseqüència immediata la creació d’un estereotip negatiu relacionat amb la Corona d’Aragó, en general, i dels seus integrants ―soldats i comerciants― en particular.

Aquesta reacció cultural es va basar en gran mesura en el que ha estat denominat un sentiment “protonacional” italià construït a l’entorn de la idea de superioritat cultural enfront de la resta de la Cristiandat. Ciutats-estat como Venècia, Gènova o Milà se sentien atrapades en la contradicció ideològica de considerar-se les millors hereves del període clàssic, però sense disposar, en canvi, de cap tipus de capacitat bèl·lica que els permetés conformar-se en un ens polític influent com la monarquia francesa o l’Imperi. En aquesta situació tan complexa es va produir el desenvolupament del “ideal de la unitat italiana”, que no fructificarà fins al 1870 i el “Risorgimento”, però que entre els segles XIV i XVIII abastarà completament el món polític i cultural italià.

En aquest context, la irrupció d’un ens polític nou, originari de la península ibérica, ve a suposar un nou ultratge al territori italià, ja agitat per les intervencions i els plets provocats per les aventures dels monarques francesos i els emperadors alemanys des de pràcticament el segle IX. La reacció cultural es produeix tant entre les elits culturals de l’incipient Renaixement como en els poderosos grups mercantils que dirigeixen els destins dels estats més rics d’Itàlia. Per exemple, l’humanista i poeta Petrarca no dubtarà a definir els soldats aragonesos com a “estirp de mercenaris i traïdors” o “bàrbars i valents sí, però bàrbars de la pitjor estirp“. Així mateix, els mercaders catalans quedaran descrits en diversos escrits venecians i genovesos dels segles XIV i XV com “arterosos, avars, traïdors, deslleials, sense escrúpols, marrans i circumcisos“.

Aquesta imatge, per extensió i davant la manca d’altres referències hispániques, s’estendrà a la totalitat dels originaris d’Aragó, Navarra i Castella, provocant la creació d’un estereotip que associarà, finalment, com a català tot allò espanyol, en ser Catalunya el territori peninsular més proper a Itàlia. Així, en els textos italians de l’època renaixentista hom denomina com a catalans personatges tan dispars com els papes Calixt III i Alexandre VI (tots dos valencians d’origen aragonès), el rei Ferran el Catòlic (aragonès), Gonzalo Fernández de Córdoba (castellano-cordovès) o Ignasi de Loyola (guipuscoà).

Paradoxalment, encara que l’associació de català amb espanyol estava inicialment circumscrita a una visió negativa i desdenyosa, els afectats per aquesta denominació (els espanyols que vivien o residien a Itàlia) utilitzaven així mateix el terme “català” de vegades per referir-se a ells mateixos com a conjunt distintiu i fins a cert punt homogeni i separat de l’italià, el francès o l’alemany.

D’aquesta manera,  entre el 1354 i el 1364, per exemple, es funden els hospicis de Sant Nicolau i Santa Margarida dels Catalans a Roma per als peregrins originaris de la Corona d’Aragó i Navarra. Poc després, també a Roma, es funda l’hospici de Sant Jaume dels Espanyols per als peregrins castellans. Tot i això, amb el temps, tots ells quedaran unificats a l’església de Santa Maria de Montserrat dels Espanyols, identificada com l’església nacional espanyola a Roma. D’una manera similar, els ambaixadors castellans davant del Papa són descrits  de vegades com a “catalans”. O fins i tot els diferents bisbes que son nomenats per alguna raó a la Cúria participen de tant en tant de la descripció de “prelats catalans”, encara que fossin originalment de llocs com València, Saragossa, Cáceres o Sevilla.

Aquesta associació del que és espanyol amb el que és català perdurarà fins a principis del segle XVI quan quedarà modificada per una nova generalització del que és espanyol. Aquest cop allunyat dels aspectes mercantils catalans. La nova associació se centrarà en aspectes merament militars desenvolupats a partir de la massiva presència de tropes espanyoles a Itàlia i de la percepció que els italians tindran de la hidalguía dels successius nobles i virreis espanyols durant els regnats de Carles I i Felip II, principalment. Aquest canvi es produeix en el nou context polític i diplomàtic europeu derivat de l’hegemonia hispànica provocada por la unió dinàstica d’Aragó, Castella, Àustria i els Països Baixos en la figura de Carles V, per un costat, i pel desplaçament de l’eix econòmic del Mediterrani a l’Atlàntic, juntament amb l’aparició de la Reforma protestant a Alemanya, per l’altre.

Això no obstant, i des d’una perspectiva històrica italiana, entre els segles XIII i XVI, tots els espanyols tindran ja per sempre alguna cosa en comú: eren catalans.


Pere III d'Aragó i Sicília

Aquest article va ser publicat dissabte 23 de maig del 2015 per En Juanjo Pérez, llicenciat en Història Moderna i Contemporània per les universitats de Saragossa i Pisa, doctorand en Política Internacional.

Bibliografia:
– IGLESIAS, CARMEN: No siempre lo peor es cierto. Estudios sobre Historia de España. Barcelona, Galaxia Gutemberg, 2008.
– UBIETO, ANTONIO: Creación y desarrollo de la Corona de Aragón. Zaragoza, Anubar Ediciones, 2013.
https://reasilvia.com/2015/05/cuando-todos-los-espanoles-eran-catalanes/







versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Francesc 2
    14-04-2019 19:21

    Que la superestructura castellana volgués mal a Catalunya i als Països Catalans o Nació Catalana es podria entendre bé. El gran beneficiat d'un espoli descomunal no ha de veure amb gaires bons ulls els qui han estat objecte del seu robatori o del robatori a benefici d'aquella superestructura. D'altra banda, per la informació que ens proporciona aquest article també es comprèn la malvolença de les superestructures dels estats italians envers la gent catalana. Els mercaders catalans a Itàlia, per exemple, devien gaudir al segle XV de més avantatges que no pas els nadius d'aquesta península. També devien estar més afavorits els secretaris vinguts de Catalunya a les cancelleries dels estats italians que giraven a l'entorn o estaven sotmesos al Regne de Nàpòls i al Papat. Devia succeir el mateix amb els nobles catalans a Itàlia i amb els càrrecs eclesiàstics del nostre país. ¿Cal recordar, en aquest darrer sentit, aquella frase que s'ha fet tan cèlebre "ah, la chiesa, la chiesa in mani dei catalani!"? Ras i curt: els catalans eren considerats uns nouvinguts. Com que no eren ben vistos, devien estrènyer més els lligams entre ells per defensar-se. I aleshores també faria sentit que les superestructures dels estats italians col•laboressin amb les de Castella o amb les que no sent de Castella treballaven a benefici d'aquest Regne per esborrar allò que uns catalans hi havien fet de bo. Castella vol mal a Catalunya. Els estats italians també. Ja en són dos. Hi manca el tercer: França. Com s'ho va manegar, França?

  2. Sen Jo
    09-04-2019 07:49

    En tot cas era la Monarquia Catalana, igual com del segle XVI ençà fou (i és encara) la Moarquia Castellana, igual com fins avui tenim posem per cas la Monarquia Anglesa (i res de tota la farsa de Gran Bretanya). A veure si els botànics hauran de mirar l'etiqueta de les plantes per a anomenar-les taxonòmicament!

  3. Santo Job
    08-04-2019 19:55

    No, Santi, no. No era "reino de Cataluña" ni "Corona Catalana", era la Corona de Aragón, como acreditan fuentes tan heterogéneas como Jerónimo Zurita o el testamento del rey Fernando el Católico.

  4. Santo Job
    08-04-2019 19:53

    Esto es como los argentinos, que llaman "gallegos" a todos los españoles; o como en la Galicia rural que se llama "madrileños" a todos los españoles de fuera de Galicia y "alemanes" a todos los extranjeros.

  5. santi 2
    05-04-2019 20:44

    Ja n'hi prou, de la Corona d'Àrago....!!!! aixo ja cansa una mica.!!!.
    Era el Regne de Catalunya o La Corona Catalana. D'acord ?

  6. CescT
    05-04-2019 14:23

    ¿Tant rotllo per no reconèixer que tots eren catalans?

    Mira que aquí portem temps dient que Calixt III, Alexandre VI, el rei Ferran el Catòlic, Gonzalo Fernández de Còrdova i Ignasi de Loiola eren catalans.
    Doncs ara que resulta que també ho deien els italians, aquests també estan equivocats. Això si, la capital era Barcelona, però sense cap català de pes.

    Diu també: - els ambaixadors castellans davant del Papa són descrits de vegades com a "catalans” -
    TODOS SON CATALANES i los catalanes ni existen ni han existido nunca. – creo que me voy a desmayar- . Necesito una paranquelasina bilicular directamente en la vena

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


Aconseguits 3570€
de 4000€
Queden -54 dies

Més informació
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
16200 lectures
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Aportacions del prestigiós historiador britànic Alan Ryder...[+]
Sabies que els noms valencians de Timor, Pego i Aitana es repeteixen idèntics a Indonèsia, a l'illa de Timor?...[+]
Els Gualba són una nissaga de polítics i homes de lletra prou importants de la Catalunya dels segles XV i XVI....[+]
L’historiador aragonès Jerónimo Çurita ja va certificar que l’anomenada Franja de Ponent formava part...[+]