ARTICLES » 21-01-2017 | COLOM, CATALà
 5836
|
El concepte de la 'mort civil' en Ausiàs March i en Joan Colom
En Francesc Magrinyà ha trobat en un vers d'Ausiàs March el concepte jurídic de la "mort civil", que també observem en documents que fan referència a En Joan Colom i Bertran.
Sóc un lector d'Ausiàs March des de fa molts anys i darrerament en rellegir-lo he aïllat en una composició seva el concepte jurídic de la "mort civil". Aquest concepte es troba a la tornada del poema 11 del gandienc sota la forma “civilment és ma vida finida” (v. 42). De primer, però, transcric el text sencer a partir de l'edició de tots els seus poemes --i alguns d'atribuïts-- que en va fer En Joan Ferraté l'any 19791.
¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
Com soferràs los mals qui et són davant? 4
Acuita't, doncs, a la mort qui t'espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera. 8
Braços oberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: "Amic, ix de casa estrangera! 12
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l'ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor". 16
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udolaments,
la vida em vol donar heretaments
e d'aquells dons vol que sia senyor, 20
cridant ab veu horrible i dolorosa,
tal com la mort crida al benauirat,
car, si l'hom és a mals aparellat,
la veu de mort li és melodiosa. 24
Bé em meravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador!
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa. 28
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els racont l'acolorat plaer,
lo temps perdut sospirant maldiran. 32
Null hom conec o dona a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo són aquell de qui es deu hom complànyer,
car, de mon cor, la sang se'n va llonyant. 36
Per gran tristor que li és acostada,
seca's tot jorn l'humit qui em sosté vida
e la tristor contra mi és ardida
e, en mon socors, mà no s'hi troba armada. 40
Llir entre cards, l'hora sent acostada
que civilment és ma vida finida:
puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada. 44
D'antuvi, tota la poesia desprèn un sensació de fàstic per la vida, de tristor profunda, de gran abatiment moral i/o físic --"car, de mon cor, la sang se'n va llonyant" (v. 36)-- i de manca d'esperança. Tot pel fet que la persona que el jo poètic estima el rebutja. Fins al punt aquest està desesperat, que es mira la mort amb bons ulls. Ara bé, enlloc s’hi manifesta que ell es vulgui matar o que la mort li hagi d'arribar immediatament, sinó només que pensa que la mort podria ser un camí per allunyar-se del sofriment.
I ho confirma la tornada. Escriguem-la de nou.
Llir entre cards, l'hora sent acostada
que CIVILMENT és ma vida finida:
puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada. 44
Així, després que el lector constati en tot el poema el gran patiment del jo poètic, aquest fa palès a la tornada que “civilment” és finida la seva vida (v. 42). El lector esperaria a continuació que hi consignés que està a punt de morir o que es vol matar, si entenem aquest "ma vida civilment finida" o "mort civil" del vers 42 com la mera mort física, la mort neta i pelada que li ha d'arribar per un patiment inaguantable, o, com comentava, fins i tot per suïcidi. Que no estem parlant de la mort real, ho confirma sobretot el darrer vers (v. 44). Allí, el poeta hi manifesta que, baldament, segons fa constar en el vers 43, l’esperança li sigui del tot fugida, fins i tot en aquest cas, ell, el jo poètic --la seva "arma" (ànima) del vers 44--, "roman" (v. 44), resta, es queda "en aquest món" (v. 44): en el món dels vius. Això sí, amb l'anima, segons diu, "damnada" (v. 44), és a dir, condemnada. Cal dir en aquest sentit que una de les accepcions del concepte "damnada" entra dins el vessant del dret. Per tant, la frase "civilment és ma vida finida" de l’antepenúltim vers no significa que es mati o que s'hagi de morir de seguida. No. Aquesta vida finida civilment ha de voler donar entenent una altra cosa. Potser l'expressió té alguna relació amb el concepte jurídic de la "mort civil" en què tant han insistit en Jordi Bilbeny i en Jordi Vila quant als documents referents a En Joan Colom, que primer el tracten com si fos mort i després apareix viu en d’altra documentació.
Francesc Magrinyà
Notes:
1Les poesies d'Ausiàs March. Introducció i text revisat per Joan Ferraté. Edicions dels Quaderns Crema (1979). Pàgines 27-28.
Autor: Francesc Magrinyà
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Molt bona troballa, Montse. El fragment d'en Jaume Roig que tu aportes és també molt clar: Jo l'entenc així: viure absent del món cosa que consola el protagonista. Per a ell deixar-lo és una gran festa. Vol ser una persona desconeguda, salvatge. Un home que vol viure allunyat de la civilització i per això mort civilment.
Moltes gràcies!
Francesc
Molt ben observat, Francesc, el concepte de la mort civil que va anomenar March.Devia ser molt més habitual del que ens pensem, perquè aquests dies, rellegint Jaume Roig, n'he trobat un altre esment.Concretament, Roig diu el següent en la segona part del prefaci:
"Io, com absent
del món vivint, aquell jaquint
aconhortat, d'ell apartat
dant-hi del peu, vell jubileu
mort civilment, ja per la gent
desconegut, per tots tengut
com hom salvatge..."
Serveixi, doncs, aquest altre testimoni, com a argument per demostrar que Joan Colom i Bertran apareix en documents del 1484 com a mort i reapareix viu en altres documents quatre anys més tard.
Tens tota la raó, Montse. la Maria del Mar també ha fot molta feina en aquest sentit..
N'hi ha més de cantautors/es que han musicat poemes. Molts /tes més: Citaré només algunes dones: Teresa Rebull, Marina Rossell i sobre tot la Maria del Mar Bonet . En gairebé tots els seus discos, que són molts hi ha poemes de poetes en la nostra llengua. Especialment ha musicat els poetes mallorquins. B.Rosselló Porcel, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, etc... Però vull posar l'accent en un CD que va gravar de molt jove sobre trobadors catalans, (segles XII i XIII) la qual cosa ens apropa més a Ausiàs March, amb poemes de Guilhem de Peitieu, Cerverí de Girona i Guillem de Bergadà, per citar els més coneguts.
Moltíssimes gràcies, Jordi B, per la informació que em feu arribar. Doncs no ho sabia, la veritat. No cal dir que em compraré els CD sobre en Riba i sobre en Carner de què parleu!! Gràcies de nou.
Ah! I m'he deixat de citar les musicacions de poemes d'en Salvat Papasseit que va fer en Joan Manuel Serrat. O els cuplés en català dels anys 30 que la Guillermina Motta va fer córrer de nou.
Per a en Francesc 2:
Afegeixo una informació que veig que no teniu.
Molts dels poemes del llibre "Estances" d'en Carles Riba han estat musicats i cantats per en Rafael Subirachs, publicats en dos CDs amb el nom de Cants de la partença, l'absència i el retorn. Una meravella.
Uns quants poemes d'en Josep Carner han estat musicats i cantats pel grup Túrnez&Sesé, del Matarranya, publicats en un CD amb el nom de L'arbre de l'esperança. Una altra meravella.
Us els recomano.
Ah! M'oblidava d'un altre gran poeta recitat i cantat excel.lentment per l'Ovidi Montllor: el Príap de Burjassot. És a dir, en Vicent Andrés i Estellés
Moltes mercès, Gracienc. Moltes mercès, Montse, per les vostres paraules. També en March és un dels meus poetes preferits. Jo també em sé trossos de la seva obra de memòria. Jo, com tants de catalanoparlants i no catalanoparlants vaig entrar en March a través de l'acompanyament musical dels seus versos que n'ha fet en Raimon. En Raimon ha fet una feina imapgable perquè els catalans de tota la Nació Catalana recuperem la nostra memòria literària: Turmeda,, Jordi de Sant Jordi, March, Jaume Roig, Timoneda i Espriu. Aquest és un luxe que em sembla que poques cultures se'n poden vantar. La feina que va dur a terme la Nova Cançó no la podrem agrair mai prou. Popularitzar: Màrius Torres, Segarra i Foix,,Martí i Pol, Vinyoli, Joan Alcover, Costa i Llobera, Pere Quart, Kavafis, Aragon, Rimbaud. Curiós que ningú no s'hagi atrevit amb Carner (que jo sàpiga) ni amb Riba... Penso com tu: la dificultat de comprensió d'en March esperona a intentar entendre'l. Llegir March escanadalitza. I escandalitza per a bé i per a mal. Fa afirmacions escandalitzadores que les trobo escandalosament fascinants. D'altres desprenen una megalomania que gairebé frega amb la patologia..Els seus "jo son aquell que" creen a la vegada admiració per la reafirmació del seu jo davant de les adversitats --i això el fa molt modern-- o bé fàstic per l'egolatria que desprenen. I les seves investigacions sobre el que és l'amor, la mort, el desig i la passió, el bé, la felicitat,i el penediment o la possibilitat de conèixer la veritat de les coses... Tot això ho trobo magnífic. A més, sovint sap treure un gran partit dels decasíl.labs a la catalana. En aquest sentit, només el supera,en Foix, segons crec.Una part de la dificultat d'en March prové del fet que usa una terminologia i uns conceptes que als lectors del segle XXI ens queden molt llunyans. La terminologia de la filosofia escolàstica.
Francesc, m'agrada molt la troballa que has fet. Ausiàs March és un dels meus poetes preferits. Em sé de memòria algunes estrofes seves. M'agrada la seva mètrica, el seu llenguatge tan culte, en seu esperit pesarós. M'agraden els seus planys. Fins i tot m'agrada la seva difícil comprensió perquè m'obliga a llegir-ho més d'una vegada per entrar dins del seu misteri. I m'agrada la música que es desprèn dels seus Hendecasíl·labs.
Aquest cant ja l'havia llegit altres vegades. Naturalment no havia donat el verdader sentit a l'expressió de "mort civil" que tu ens descobreixes. Has tingut molta vista per captar aquesta expressió. Però és ben bé això i és interessant trobar proves en els nostres clàssics.
Gracienc, el fals Pedro Sánchez, el d'aquí sota, no pot dir de qui és descendent, simplement perquè és una dada que ell desconeix.
Si i el Pedro Sánchez (quina modèstia) és descendent de tots ells; el que passa és que no ho diu perquè aleshores podríem deduir qui és. Però la sorpresa seria tan grossa com trobar un president espanyol que parli alguna cosa més que castellà.
Francesc, molt bona troball.