ARTICLES » 25-04-2022 | LA CORONA CATALANO-ARAGONESA
 4661
|
Per què l'independentisme de Sicília té per bandera la senyera catalana?
En Bel·lònides explica en aquest article, extret del seu blog 'La història Usurpada', els motius pels quals els independentistes sicilians han agafat com a emblema l'ensenya catalana i assaja d'explicar l'origen etimològic de la denominació 'Sicília'.
Malgrat que els experts asseguren que la idea d'una independència siciliana, en el sentit modern del terme, hauria aparegut moltes vegades en la història antiga de l'illa, la realitat és que fins al conflicte bèl·lic protagonitzat pels catalans, conegut internacionalment com "Les vespres sicilianes", no trobem un clar progenitor del nacionalisme sicilià modern.
La invasió de Sicília, per part del rei català Pere II el Gran i del nostre exèrcit i marina, va permetre als sicilians treure's de sobre el jou tirà del govern dels angevins i establir un Regne de Sicília confederat i integrat en l'imperi català, tal com també ho eren el Regne d'Aragó, el Regne de València o el Regne de Mallorca.
Es per aquest motiu que els sicilians independentistes moderns, en rememoració de l'alliberament polític i de la institució del seu regne gràcies als catalans, han adoptat la senyera com a símbol, emulant l'estàndard de l'antic català Regne de Sicília, al qual han incorporat l'emblema sicilià de la trisquela, trinaklion o trinàcria, format per tres cames color beix amb un gorgoneion amb ales i tres espigues de blat.
Què van ser les vespres sicilianes?
Les Vespres Sicilianes fou un aixecament popular dels habitants de l'illa de Sicília, amb l'ajut militar de Pere II el Gran de Catalunya, contra la tutela del rei Carles I d'Anjou, que tenia el control de l'illa amb el suport papal des de 1266 i que va durar de 1282 a 1287. Els aragonesos no van prendre partit en aquesta operació militar, que fou exclusiva dels catalans, com ha demostrat l'investigador Manel Capdevila.
Amb el casament de la filla de Manfred I, Constança de Sicília, amb Pere el Gran el regne de Sicília esdevé un dels principals interessos estratègics del rei català, amb el suport econòmic de l'emperador Miquel VIII Paleòleg. El rei Pere entrà a Sicília per Tràpena el 30 d'agost, a Palerm el 4 de setembre i, pocs dies més tard, va destruir l'estol angeví al combat de Nicòtena i després, al combat de Malta, per la qual victòria conquerí les illes de Malta i Gozzo.
La revolta siciliana, incitada per Joan de Pròixida, duu aquest nom tan singular de Vespres perquè va començar a l'inici de la Pregària de Vespres de Dilluns de Pasqua (30 de març de 1282) a l'Església de l'Esperit Sant de Palerm. Dos mil francesos i güelfs sicilians van ser massacrats aquella nit i la següent, i molts altres en les sis setmanes següents, amb un recompte total de morts xifrat en quatre mil persones.
De resultes d'aquest aixecament, es produeix al 1282 la divisió del Regne de Sicília entre el regne de Sicília peninsular (o Regne de Nàpols), inicialment sota domini angeví, i el Regne de Sicília insular, sota domini català. D'aquí que es parlés de les dues Cecílies o Sicílies.
Catalunya va atorgar a Sicília un regne propi, corts i la senyera
Pere II incorpora Sicília com un regne confederat més a l'imperi català i serà el 1296, que amb l'arribada al tron del rei Frederic III de Sicília (fill de Pere II) s'introdueix la senyera a la bandera del regne, que perdurarà fins el 1816. Un senyal reial, que combina la senyera catalana i l'àliga. Fins al 1714, el Regne de Sicília tindrà monarques de nissaga catalana. A partir d'aleshores correrà la mateixa sort que la resta de regnes que queden sota domini dels borbons.
Senyal del Regne de Sicília, sota domini català, amb la senyera
Aquest símbol reial serà el precedent de l'actual bandera independentista siciliana, amb les quatre barres, i fins-i-tot el precedent de l'actual bandera oficial de Sicília, que encara conserva els colors or i flama de fons de la catalana.
Ciutats amb topònim català a Sicília
Hem vist, en altres articles, que són nombrosos els topònims de l'illa que tenen origen català i que han patit modificacions a causa de l'accent local o de la censura del govern italià.
Entre els exemples trobem Siracusa, que en temps dels catalans fundadors fou Saragossa, o Catalabellota, actual Caltabellota, Catalagirona, actual Caltagirone, o Catalaniseta, actual Caltanissetta, entre d'altres.
Sicília, topònim consagrat a la deessa catalana Cèlia, muller del déu Cel
Actual emblema de l'illa de Sicília, amb la trinàcria i el fons d'or i flama català
L'actual emblema sicilià , la trisquela, trinaklion o trinàcria, no se sap de quina època prové. Format per tres cames de dona, color beix, amb un gorgoneion (gorgona) amb ales i tres espigues de blat, ens dona pistes d'una divinitat lunar a la qual és consagrada l'illa de Sicília i que dóna origen del seu nom. El fons de la bandera són els colors de la senyera catalana, sempre tan vinculada a la història de l'illa.
La trinàcria no deixa de ser un trípode, i sempre que ens trobem el símbol de tres, s'està fent referència a les tres llunes: la jove o creixent, la mare o plena i la vella o decreixent. Diuen que aquest símbol triple es relaciona amb l'illa perquè geogràficament aquesta té forma d'un triangle. Però el símbol té un clar to mitològic i religiós, amb la presència de la deessa lunar i el cap de la gorgona o medusa lunar, amb les serps al·lades al cap. D'altra banda, el símbol del blat semblaria fer referència a la deessa Ceres, la dels cereals, també deessa lunar de la fertilitat agrícola, que és del que es devia viure a l'illa.
Imatge medieval de la deessa lunar Ceres fecundant els camps de cereals
Segons es recull al web Toponímia mitològica, hi ha una llegenda local que explica que la deessa Ceres va pregar a Júpiter que Sicília fos ubicada al cel. El resultat, pel fet que l'illa té forma triangular, va ser la constel·lació Triangulum, un de els noms antics de Sicília. Aquesta llegenda ja ens relaciona Sicília amb el cel, pel fet de situar-nos l'illa en la cosmogonia estel·lar, dada de molta importància pel que fa a l'etimologia i la lexemalogía del nom del país, com veurem.
Se sap també que a aquesta illa, els catalans l'anomenàven Cecília, que devia ser el nom antic. El nom s'hauria pervertit amb el temps, passant de Cecília a Sicília. Les dues Cecílies serien les dues Sicílies. Cecília és un diminutiu de Ceci o Cècila. I, més important, Cecília també és Cèlia, nom molt habitual a Catalunya, encara a dia d'avui.
Aquest nom Cèlia ja ens obre una nova possibilitat per trobar l'origen mitològic i lunar del topònim Sicília, tot indicant-nos que el nom de l'illa prové de la corrupció del terme català "Sa Cèlia" o "Sa Cília". En català, Cèlia o Cília és el femení de Cel, Celi o Cèlio, és a dir, del déu de la mitologia catalana Cel. Per tant, tenim que si el déu català Cel (déu Celio, en espanyol, o déu Caelum, en llatí) representa el cel diürn o solar, la deessa lunar catalana Cèlia representa el cel nocturn o lunar. Sa Cèlia seria l'origen del topònim Sicília, illa consagrada a aquesta deessa.
El nom original de Sicília, per tant, pensem que devia ser Sa Cèlia o Cília, i que l'accent propi de l'illa o la mà dels censors polítics i religiosos, l'hauria convertit, amb el pas dels anys, en Sicília. L'evolució hauria estat la següent:
Sa Cèlia o Sa Cília > Sicília
Un procés similar s'ha produït amb el topònim sicilià Saragossa, tal com consta als documents medievals en català, que ha acabat esdevenint l'actual Siracusa.
Igualment, respecte del terme Cecília, l'evolució podria haver estat:
Ça Cèlia o Ça Cília > Çacília > Cecília
Aquest nom de Cèlia, a Catalunya i a l'Aragó consta també com a Cília en nombrosos topònims, com es pot comprovar amb la vila de Santa Cilia de Jaca, a Osca, o amb el Pantà de la Cília, al Principat, per posar alguns exemples. També els noms propis de Mar-cel, Mar-cèlia, Mar-cela, o els diminutius Mar-cel·lí o Marcel·lina, es relacionen amb les divinitats Cel i Cèlia.
Per tot plegat, no ens ha de sorprendre que el crani de Santa Cecília, en llatí Caecilia, que seria la mateixa divinitat lunar Cèlia o Cília, ara ja cristianitzada, estigui a recau de la catedral de Santa Fosca, a Torcello, Venècia. Aquesta Santa Fosca, una altra deessa catalana, Fosca, ara cristianitzada, seria la muller del deu Fosc, cristianitzat com Sant Fosc o Sant Fost, que també es relaciona amb la deessa Nit i amb Cèlia o Cèlia o Cília.
Diverses llegendes s'han forjat sobre la vida de Sa Cèlia o Sa Cília o Cecília, conservada en pobles de Catalunya endins, imaginant Cecília com a guaridora dels embruixats, mitjançant exorcismes, ritus o pregàries adreçats a alliberar del diable o dels mals esperits el cos del malalt.
Bel·lònides
Enllaç:
Autor: Bel·lònides/la Història Usurpada
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Venga, ahora puedes aportar alguna prueba de esa partida presupuestaria "oficial" para tus imaginarios "historiadores a sueldo". Historiadores a sueldo. Tela.
Es obvio que eres más ignorante que quqaksevol ciutadà sense graduat escolar.
I l'Abat que diu:
Y no, no hay unos historiadores "oficiales" y otros "extraoficiales".
No hi ha historiadors oficials, hi ha historiadors a sou i historiadors sense sou.
Els que tenen sou del pressupostos oficials de l'estat, seran els oficials i els que no tenen sou dels prseeupostos, seran extra oficials.
Això ho enten quqaksevol ciutadà, encara que no tingui el graduat escolar.
….
"Como el Arca de Noé, el Portal de Belén, los Reyes Magos, Don Pelayo o cualquier otro mito.
Inventos, nada más.”
Y no, no hay unos historiadores "oficiales" y otros "extraoficiales". Hay historiadores rigurosos y ajustados a método por una lado y charlatanes sin relevancia por otro. Fin.
Llevamos ya más de tres siglos (por lo menos) distinguiendo claramente mitología de historia. Un poco tarde para intentar hacer pasar cuentos de vieja por hechos probados.
Claro, como los documentos probados contradicen lo que yo quiero, me saco de la manga que son falso y asunto arreglado.
La realidad es que los topónimos arábigos en Sicilia figuran así, en árabe comprensible con significado claro, en todas las fuentes musulmanas, mientras que lo de los catalauni no es más que un brindis al sol sin base documental ninguna.
Como el Arca de Noé, el Portal de Belén, los Reyes Magos o cualquier otro mito.
Inventos, nada más.
Es comprovable l'existència de Santa Cília i Santa Cèlia, provinents amb tota probabilitat d'una deessa pre-existent pagana anomenada Cèlia, femení del déu Cel ("Caelus" en llatí), documentadíssim. Aquestes santes i aquestes deesses són oficials, segons la litúrgia del Vaticà. Si el Sr. Abat creu que ell està més autoritzat que el Vaticà en aquestes matèries sobre sants i santes, jo ho respecto, però també espero que ell entengui que en dubtem tots de la seva opinió particular.
Si existeix Santa Cèlia i Santa Cília i, per tant, les seves respectives equivalents deesses paganes, el seu argument que posa en qüestió l'etimologia de Sicília queda bastant en entredit.
D'altra banda, respecte a les etimologies catalano-occitanes de les actuals "Caltabellotta", "Caltagirone", "Caltanissetta", i de tantes altres poblacions que apareixen als textos medievals amb noms catalans, la tendència de fer-les provenir del grec, romà o àrab, com és habitual en la historiografia a sou dels estats, és més difícil de ser acceptada popularment, certament, pel fet d'existir documents grecs, àrabs o romans que en parlen. Però amb això dels documents i de les toponímies, tothom fa el que li interessa. Així, als gals catalauni, per exemple, ben documentats pels romans, els historiadors a sou dels estats han decidit no considerar-los relacionats amb els actuals catalans, malgrat totes les evidències i desoint el parer d'especialistes ben prestigiosos, i malgrat aparèixer aquests topònims en una dotzena de textos clàssics del segle II dC en amunt. En canvi, aquests mateixos historiadors "oficials", no tenen problema en relacionar els actuals venecians als, els gals veneti, o als actuals helvecis amb els gals helvecii, per citar uns pocs casos. La veritat, o fem cas de les fonts clàssiques sempre i per a tot, o no en fem cas mai i per a res, per considerar-les posteriors i inventades. Però el que no podem fer és fer-ne cas unes vegades i obviar-les d'altres en funció dels interessos polítics. Per tant, en tot cas, s'estaria acusant a l'autor d'aquesta article de fer el que sempre han fet i encara fan els historiadors oficials a sou dels governs. La política i la censura, com sempre, tenyeix la interpretació dels documents.
En aquest cas, l'autor de l'article que ara comentem, no sembla obeir als postulats de la historiografia oficialista subvencionada i sembla optar per considerar el català-occità com la llengua mare de les principals llengües de l'Europa occidental. S'hi pot estar d'acord o no, però la toponímia medieval d'aquestes poblacions, en català, és ben present als documents medievals. I cal tenir en compte que el català podria ser una llengua mare, molt més antiga del que s'accepta habitualment, si considerem que ja la podrien haver parlat els gals catalauni.
I aquests gals catalans són molt més antics que els àrabs, que cita el Sr. Abat, i ben contemporanis dels grecs i romans, que també cita. Per tant, fer venir els topònims sicilians d'una etimologia catalana és ben possible i pertinent, atès que potser els gals catalauni ja van habitar aquesta illa en temps anteriors. I, de fet, això explicaria moltes coses de la seva posterior adhesió a l'arribada de les tropes de Pere el Gran.
La gran diferència entre el català-occità i aquestes suposades antigues llengües llatina i grega, és que la primera encara avui és una llengua viva i comprovable, parlada pel poble, mentre que el llatí i el grec són llengües mortes, de les quals hem de suposar que van existir i van ser parlades pel poble en temps antics pels documents, però sense ni un sol parlant nadiu a dia d'avui enlloc del món, fet que ens hauria d'encendre les alarmes. Com pot ser que el basc, una llengua més antiga i molt perseguida i prohibida encara tingui parlants molts nadius a dia d'avui i, en canvi, el grec i el llatí, llengües suposadament promocionades i teòricament d'acadèmia, de govern i d'església, no tinguin ni un sol parlant nadiu a dia d'avui enlloc del món? No encaixa gens ni mica la realitat comprovable amb la teoria documental. Alguna cosa ha passat aquí i algun dia se n'hauria de parlar.
....És clar que ho veu, però menteix....com tots els castillans panyols...si fins i tot Torrejon de Ardoz, Salamanca i Berracalejo de Aragona tenen senyeres catalanes als seus escuts ...i tampoc les veuen!!!!
Potser alguna cosa han fet els acadèmics heraldistes castillans, que es van inventar conjuntament amb els francesos i italians, aixó de quatre pals de gules en camp d'or, o camp de gules amb tres bandes d'or, o tres pals de gules sobre or....tot el que us podeu imaginar, menys barres catalanes o barres godes, que és el que correspon d'acord amb la història i heraldica veritables i reals....si es que fins i tot a l'armorial gelre hi pareixen barres godes a comtats alemanys i danesos !....
...I avui dia, els sicilians que volen marxar d'Italia i d'Europa enalteixen una senyera catalana 100%, pero l'abat, amb el cervell sucarrimat, no ho pot veure....500 anys són massa anys de manipulacions com per que un llondro s'en desllorigui de tanta manipulació....
Jo hi veig quatre barres en la bandera ressenyada, vosté no sr. Abat?
Inclús a l'escut del regne de Sicilia hi veig quatre barres. Oi?
Té raó quan diu que la història de Sicilia traspassa de llarg la relació catalana amb l'illa, tota la raó.
Però també es cert que existeix una relació Catalunya-Sicíla innegable.
El debat etimològic que vosté enceta i que deixo pels lingüistes, és interessant, però insuficent per desacreditar la relació de Catalunya amb Sicília.
Abat, adjunto link ja comentat que en acabat, et deixarà clavat i ben aplanat al terrat, tal com ho faria un bon directe adreçat al teu cap insinistrat…..Fas més pena que un ratpenat escuarterat i aleccionat per l'estat apanyolat!
https://www.inh.cat/articles/El-catala-d'En-Quixot
Tot i que has demostrat ser un pobre desgraciat, et desitjo salut i bondat sense que t'ho hagis guanyat….així jo tindre el cel guanyat i el webmaster no enfadat!…..
…. Home ho tens fàcil!
Si l'estat panyol i gent com tu dieu que això és castellà pur:
Primera Part – Capitulo IIII – Aventura de Andrés
Pg. 70 – primer comentari de l'Andres:
-¿Irme yo con el? – dijo el muchacho-. Mas !mal año!. No señor, ni por pienso, porque en viéndose solo me desuelle como a un San Bartolomé
En l'original català seria....
-¿ANAR ME'N AMB ELL? – DIGUÉ EL NOI. MES, MALANY!. NO SENYOR, NI PER PERNSAMENT, PERQUE EN VEURE'S SOL M'ESCORXEU COM A UN SAN BARTOMEU
Doncs tot es muy mucho possible!
…. I…. Si no saps qui son, sempre pots anar a sumiqueixar a papi estat i mami constitucio… panyols muy mucho molt panyol!!
Abat = Abad => abad abad bada bada
Sota = sotano => sotana
Abat bada sota la sotana de ton pare, al sotano de ta mare….
Abat, despres de tanta tonteria com dius, pots centrar-te en el titol de l'article, deixar de manipular la historia i dir-nos quina explicacio dones al fet que llueixn senyeres, tant al regne de sicilia ( armorial gelre foli 68r, rei frederic III d'Aragó) al segle XIV, com a la sicilia independentista del segle XXI?….
Potser per culpa del manyicos independentistes?….es clar, van ser ells qui les van possar de moda les senyeres gracies a la reina universalment coneguda i que li dona cent mil voltes a totes les reines de la historia, la gran peronella, oi ?
Hahahaja!!!!
Etimologías sacadas de la manga.
Sicilia y Siracusa son topónimos que ya aparecen así en las fuentes griegas, con abundante presencia en la epigrafía de la época por toda la isla, dos milenios antes de que apareciesen los catalanes en el planeta.
Los topónimos sicilianos que empiezan por Calta- proceden del término árabe 'qal'at' ('castillo'):
Caltabellotta= Qal'at Al-Ballut > Castillo de las Bellotas
Caltagirone= Qal'at Ghiran > Castillo de los Vasos
Caltanissetta= Qal'at an-nisa' > Castillo de las Mujeres
Así figuran en las fuentes árabes, con presencia en la isla cuatro siglos antes de que aparecieran por allí los catalanes.
'Qal'at' es el origen del topónimo 'Alcalá', frecuente en Castilla, Andalucía, Valencia y Aragón. En Aragón también se mantuvo la forma original árabe, sin el artículo: Calatayud (=Qal'at Ayyub), Calatorao (=Qala'a turâb), Calamocha (=Qal'at Musa).
Vaya, que ha petao el inventómetro.
La historia siciliana le da cien mil vueltas a cualquier otro lugar de Europa. Pretender apropiarse de ella de esta manera tan burda y grosera solo empequeñece a quien lo intenta -y a quienes se lo tragan sin pestañear- hasta la insignificancia.