Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la"
Nicolás Avellaneda (1837-1885)
ARTICLES » 26-09-2019  |  PROJECTE LLENGUA
1135 lectures

'Escatalens', un enclavament catalanoparlant desconegut al centre d’Occitània

En Lluís M. Mandado ha descobert que al centre d’Occitània hi ha un poblet en el qual, sota la crosta del francès imposat fèrriament, s’hi parla, no pas una variant de l’occità, sinó un català ben pur. En aquest article ens explica com el va descobrir.

Escola pública 'Antoine de Saint Exupéry' a Escatalens. Foto de Didier Descouens — Travail personnel, CC BY-SA 4.0,

Un dia, no recordo de quin any del canvi de mil·lenni, el senyor Clavel va entrar a l’agència de viatges on jo treballava. Venia de França i volia que li preparés un itinerari amb excursions en autocar per a un grup de gent del seu poble. Desitjava que li confegís un ràpid tast de Catalunya. Bàsicament Barcelona. Com podeu suposar, li vaig demanar de quin lloc provenia:

―D’Escatalens — em va dir—, un poble proper a Montauban, al nord de Tolosa. O millor dit, al centre d’Occitània.

Va tornar més d’un cop. En una de les visites m’explicà que Escatalens és una vila que es denomina així pels catalans. Va pronunciar-ne el nom com ‘escatalans’, és a dir, amb a forta a la darrera síl·laba. Va afegir que, amb el temps, la denominació havia anat canviant i que antigament el nom del poble havia d’haver estat precedit o bé —no ho recordo amb exactitud—  per l’article els o bé per l’article los. És a dir, Els Catalans o Los Catalans [1].

Però tornem al fil principal de la narració. El senyor Clavel  em comentà que ell, en aquells anys, era el màxim responsable d’una associació o amical del poble, associació que es dedicava a organitzar activitats per a la seva gent i que per això muntava aquella ruta per Catalunya. M’Informà, també, que havia estat el batlle del vilatge.

Jo vaig quedar sorprès d’aquesta declaració d’origen català i, com que no tenia cap notícia que hi hagués hagut mai aquest enclavament, li vaig fer algunes preguntes, que va respondre d’una mode força evasiu, de manera que em va deixar un petit neguit sobre el tema.

L’ex-batlle deia, doncs, que en un temps llunyà els catalans havien corregut per allà i que, finalment, s’hi van instal·lar. Amb el que sabem avui dia hom pot demanar-se si aquests catalans eren gots o un grup de gent que van restar a la zona després d’haver estat derrotats a Muret.

Ell i jo fixàrem els terminis de pagament, que per diferents causes se sobrepassaren. Aleshores encara hi havia xecs. Com que cobrar un xec francès era car i sobretot molt lent —es podia trigar fins a dues setmanes— i  era urgent de fer els pagaments als diferents proveïdors, ell i jo acordàrem una cosa molt excepcional: que jo aniria a cobrar a casa seva d’Escatalens, ja que era difícil que em fessin avançaments. Ara penso que vaig prendre aquesta no gens habitual iniciativa d’una manera inconscient. En el fons volia satisfer la meva curiositat.

Així que el meu pare i jo enfilàrem l’autopista nord enllà i continuàrem Tolosa amunt fins que hi arribàrem. Era un poblet plàcid, d’edificis baixos construïts amb molta rajola i terracuita vermella. El recordo com si el temps s’hi hagués aturat a finals del segle XIX.

Hi vaig anar intrigat per si algú hi parlaria català. Entro a correus per demanar com anar a l’adreça que portava. La funcionària, una francesa imperial, em tira els ànims per terra i quasi m’insulta per haver pronunciat dues paraules en català, que, com a mínim, podria haver entès perquè s’assemblaven a la parla occitana. Després, passo pel costat d’una finestra oberta i miro a dins. Crec que era de l’ajuntament perquè hi vaig veure molta gent. Hi devia haver ple. Des de les finestres obertes, el francès del nord ressonava a fora, al carrer. Finalment, trobo una porta gran i un pati darrere, com m’havien dit. Seria aquella la casa? Efectivament, ho era. Allí ens esperaven els Clavel. Se’ns acosta el senyor Clavel i ens diu: “Esteu convidats a dinar. El comptable (el tresorer) vindrà a les postres”. Fem temps i parlem. Expliquen que el poble és decaigut i que abans casa seva era plena d’empleats. Ara, tothom és a Tolosa.

Parlàvem en francès. Aleshores li pregunto:

—No parleu alguna llengua diferent del francès? Perquè segons m’heu dit aquí hi havia hagut catalans i som al cor d’Occitània, lluny dels territoris del francès i de les capitals.

Ell ho nega del tot. La seva senyora igualment. La conversa es transforma en un gat i la rata sobre el tema. Quin article useu: lo, lu, el? El senyor Clavel respon le (‘el’ en francès) i em va fer entendre que allà sempre s’ha parlat francès i que l’occità no existia pas.

La senyora insisteix també en la seva negativa. Diu que del que dic res de res. Llavors, ell la mira i li diu:

—No diguis això!

I aquesta sí que la recordo. Ella respon amb gestos i veu expressius:

—Bé! L’àvia el parlava una miqueta, però era molt vella!

I amb la mateixa expressivitat continua:

—I el parlava molt poquet, només molt poquet.

Trencada la closca de la vergonya imposada per l’educació francesa, continuem conversant. Jo, parlant mig en català mig en francès i ells, contestant en francès. Acollits per la seva hospitalitat pagesa, entrem a la casa i veiem unes il·lustracions urbanes:

—Ho coneixeu?—  Pregunta somrient:

—Sí és clar. És Perpinyà la catalana!—  Dic, mentre creuem mirades còmplices. En aquell moment vaig pensar que, segurament fins feia poc, per a ells Catalunya era la zona de Perpinyà, i doncs la Catalunya Nord, i que posteriorment havien descobert que hi havia una altra Catalunya que volien veure.

Mentre esperem el comptable entaulats, ens regalen amb fetge gras casolà, el rei més reconegut de la seva cuina.

—No ha de quedar res— diu el senyor Clavel.

I aconsegueixo que reconegui que a pagès d’aquella menja en diuen fetge gras, que serà generosament regat amb xampany. No recordo si Moët Chandon o Veuve Clicquot.

Truca algú a la porta! El fan entrar: és el tresorer. És un senyor elegant amb bigotet blanc ben retallat.

Deu trobar que el taló és pesat! És clar, no es deu refiar gaire d’aquests espanyols ni de les manies i experiments de l’ex-batlle. L’home no està segur de la viabilitat d’aquella operació. Malgrat la seva distinció, fa com els gitanos. I aleshores pregunta en correcte i impecable català:

—Antoni, creus que són de fiar?

Jo em faig un fart de riure. Com és caigut tant d’artifici i vergonya! Quin moment més gloriós i inoblidable! Li contesto:

—Oh! I és clar que sí que som de fiar!

El bon home va quedar...!!! Amb la cara i gestos de major sorpresa possible va respondre:

—Com m’has entès? D’on sou?— Vaig dir-li:

—Som “es catalencs”, però no pas  d’”Escatalans”!

Com que no entenia el prodigi, vàrem passar una estona aclarint-li que veníem de Catalunya. Ell, com que no hi veia la relació, li vàrem haver d’explicar que a Catalunya parlàvem “escatalenc”. Però pareu-hi atenció: quin català més pur i elegant li vàrem sentir! Verament semblava el dels antics senyors de Barcelona. Sense cap deix afrancesat i amb les mateixes vocals que nosaltres!

Així que aneu amb compte quan siau en terres sotmeses! Que tenen tant de complex que negaran que us entenen. No pas per malícia, sinó perquè, mentre la propaganda oficial dels estats els fa creure que són lliures, els instruments d’aquests estats fiquen molts complexos i tabús al cap de la bona gent, la qual acaba reaccionant  de manera com la descrita.

Per què ho explico ara? Preguntareu estranyats i amb un punt de reprovació per la deixadesa que suposa no haver-ho fet molt abans. Doncs precisament per això, perquè ja fa massa  temps. És des que ho vaig saber, que ho hauria d’haver fet. Ara m’he determinat de no deixar passar més anys guardant el “secret”. L’havia de donar a conèixer.

Lluís M. Mandado

Notes bibliogràfiques:

1.-  Ernest Nègre, Toponymie Générale de la France, Droz, Genève, t. II, 1991, p. 840, § 14640. dóna la primera documentació coneguda del  topònim, el feu(s) des Catalencs, 1179, difós per Clovis Brunel, Les plus anciennes chartes en langue provençale, Paris, 1926, 1952, p. 166, § 5. Més bibliografia a:  Histoire de la commune : Escatalens, un lieu, une histoire, per Jean-Michel Garric, per éditions En ço nostre, Le mont de Saule, Albias (1993, 1- 127 pàgines,  (ISBN 2-910334-02-3)




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Àlex Sendra
    08-10-2019 18:39

    Quin moment més gloriós, certament, havia d'haver sigut. Com m'agradaria poder sentir encara que fóra en una gravació com va sonar eixe català que es suposava que des de l'avia que ja no existia.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
18103 lectures
Presentació de la universitat
El poble que Canta - Benvinguda
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Són de Quevedo tots els poemes atribuïts a Quevedo? O com passa al llarg de tota la història de la literatura...[+]
Va tenir alguna cosa a veure En Narcís Monturiol i el seu submarí Ictineu amb el projecte literari de Jules...[+]
En un llibretó d’En Ferran Soldevila, editat al 1923 ja hi trobem la presència d'un Colom català, defensat...[+]