Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La llengua i la història són el botí més preuat a l'hora de sotmetre un poble"
Àngel Guimerà
ARTICLES » 28-04-2015  |  PROJECTE SERVENT
6385 lectures

«El Quixot» denuncia les mentides dels llibres d'història

En Lluís Batlle rebutja que el veritable leitmotiv d'El Quixot es fonamenti en la voluntat d'eliminar els llibres de cavalleries. N'explica els motius i analitza fragments de l'obra que apunten cap a un altre sentit més profund.

Don Quixot, gravat de Gustav Doré (Imatge: englishare.net)

A hores d'ara, els seguidors de l'Institut Nova Història ja deuen estar assabentats de la probable catalanitat i càrrega política d'El Quixot. Aquesta perspectiva ens permet mirar l'obra amb la transcendència que es mereix, una transcendència també apreciada per més de mitja Europa al llarg de quatre segles.

Sempre he sentit parlar dels mèrits literaris d'El Quixot com una qüestió purament de llengua i estil, sense interpretació política. Ara bé, això em sembla una greu injustícia. En aquest article intentaré carregar contra una consideració que trobo massa estesa així com desencertada, que diu que El Quixot es riu dels llibres de cavalleries.

Sé que passa ben sovint que algú creu que ha trobat un missatge clau dins d'El Quixot, i potser també m'ha passat a mi, però per ara estic convençut que El Quixot no es riu dels llibres de cavalleries. No em cap al cap que una de les obres més importants de la literatura universal dugui aquest motiu tan banal. I és que, a més, els personatges de l'obra no se'n riuen mai, dels llibres. Els uns, els adoren i els altres els menystenen. Però no se'n burlen.

En canvi, el missatge rellevant i mig amagat que entenc a l'obra és la denúncia que hi ha llibres carregats de mentides: són llibres de caràcter èpic i amb pretensions d'explicar fets passats, de construir un relat històric ple d'herois, un relat completament fictici, i que causa un mal devastador a la població. Per mi, l'autor d'El Quixot està parlant del que avui anomenem llibres d'història, d'una història falsa, que fins i tot les persones més aparentment assenyades s'empassen fins a extrems insospitats.

Faré un passejada per les parts de l'obra que em duen a fer-me ferm en aquesta interpretació. Em cenyiré exclusivament a la primera part d'El Quixot. Ho faig així perquè les dues parts van ser publicades amb prou anys de diferència, i el que mencionaré fa referència només a la primera publicació.

Per entendre bé els fragments que mencionaré, cal tenir uns mínims coneixements d'alguns personatges de l'obra. Primer hi ha Don Quixot: un lector voraç que ha decidit convertir-se en cavaller, un cavaller com els d'abans, i que vol actuar com ells. La seva visió del passat, la configuren tot de llibres que expliquen unes gestes fictícies, i, per tant, les seves accions seran vistes com absurdes per la majoria. Els altres personatges que veurem són el rector, el barber, en Cardenio i el canonge. Aquests tothora es creuen capaços de distingir els llibres de ficció dels de no-ficció, i consideren que Don Quixot ha perdut del tot el cap, fins al punt de ser perillós, i l'intenten guarir.

Comencem amb el narrador (Cap. XVIII), que després d'un discurs èpic de Don Quixot citant gestes dels seus herois, ens parla dels llibres mentiders que el protagonista llegeix: «todo absorto y empapado en lo que había leído en sus libros mentiroros». Penso que si volgués fer referència a simples llibres de ficció, no els anomenaria mentiders. La mentida és una eina volguda, per a l'engany i la confusió, i no per a l'entreteniment.

En un altre passatge (Cap. XXX), el rector i en Cardenio, que semblen tenir bon criteri per diagnosticar la bogeria de Don Quixot, en discuteixen les causes. Novament, ens parlen de llibres amb mentides: «Con cuanta facilidad cree este desventurado hidalgo todas estas invenciones y mentiras», i s'estranyen de veuere Don Quixot com una persona assenyada i de bon raonament en tots els aspectes menys en el de «sus caballerías».

Val la pena assenyalar que al llarg de l'obra hi ha diversos personatges que, com Don Quixot, no saben distingir quins llibres expliquen història vertadera i quins ficció. Per mi, aquest és un aspecte molt important, perquè l'autor ens està assenyalant aquesta incapacitat com una greu lacra de la societat, i no com un cas particular. És el cas d'un hostaler i tota la seva família, així com dels seus convidats, amb els quals passen vespres llegint certs llibres que conserven a l'hostal (Cap. XXXII). Dels llibres de què disposen, uns parlen d'aventures de personatges actualment tinguts per ficticis i els altres expliquen fetes de personatges que tenim per històrics, com el Gran Capitán o en Diego García de Paredes. L'hostaler defensa aferrissadament la veracitat de les gestes explicades pels seus llibres i, quan el rector li suggereix de cremar-ne alguns, aquest només sospita si poden ser herètics o cismàtics, però per res mentiders. El rector, representant de l'església, es declara coneixedor de quins llibres expliquen la veritat i quins no, però l'hostaler no se'l creu gens ni mica. Aquest, enfurismat, ens acaba dient que «si alguno quiere quemar, que sea ese del Gran Capitán y dese Diego García», just els històrics, ja que són els que menys li agraden. En aquests moments en Cardenio acompanya el rector i sospita que són davant d'un nou Don Quixot: «él tiene por cierto que todo lo que estos libros cuentan pasó ni más ni menos que lo escriben [sic]».

L'hostaler no es creu res del que li expliquen, ja que es veu amb plenes facultats, bon criteri i plena confiança en els organismes d'estat que supervisen les edicions de llibres. Per ell, això és senyal de tota fiabilitat. Mai l'estat no aprovaria llibres amb mentides:

- "¡Bueno es que quiera darme vuestra merced a entender que todo aquello que estos buenos libros dicen sea disparates y mentiras, estando impreso con licencia de los señores del Consejo Real, como si ellos fueran gente que habían de dejar imprimir tanta mentira junta, y tantas batallas y tantos encantamentos que quitan el juicio!".

El rector, finalment, es declara impotent per convèncer-lo a ell i a tants d'altres, i tampoc no es veu amb la possibilitat de fer-ho en cap futur proper: «Si me fuera lícito agora, y el auditorio lo requiriera, yo dijera cosas acerca de lo que han de tener los libros de caballerías para ser buenos [...], pero yo espero que vendrá tiempo en que lo pueda comunicar con quien pueda remediallo». Els temps, amb la Inquisició ben viva, no eren propicis per segons quines publicacions. L'hostaler, doncs, només veu en Don Quixot una anacronia: la bogeria de viure com en una època passada, i no pas el resultat d'haver-se cregut els llibres de ficció. Tots dos pequen, això sí, d'empassar-se els llibres de gestes com història autèntica. Just el que passa amb els llibres d'història, en mans d'una Inquisició que controla la impremta.

Més endavant, el canonge i el rector discuteixen sobre el mal que arriben a fer aquests llibres mentiders (Cap. XLVII). Ells, pertanyents a un sector erudit de la societat, constaten que els llibres fan confondre la majoria de la gent i proposen remeis. El canonge, per exemple, discorre així: «Si a esto [la poca versemblança dels fets narrats] se me respondiese que los que tales libros componen los escriben como cosas de mentira, y que así, no están obligados a mirar en delicadezas ni verdades, responderles hía yo que tanto la mentira es mejor cuanto más parece verdadera, y tanto más agrada cuanto tiene más de lo dudoso y posible». Per ell, cal que les mentides semblin veritat. De tota manera, el rector ens avisa que en els llibres suposadament ficticis hi ha lloc per a explicar-hi la veritat dissimuladament, superant la censura, com en el cas d'El Quixot: «Era el sujeto que ofrecían [aquests llibres] para que un buen entendimiento puediese mostrarse en ellos, porque daban largo y espacioso campo por donde sin empacho alguno pudiese correr la pluma [...]. Siendo esto hecho con apacibilidad de estilo y con ingeniosa invención, que tire lo más que fuere posible a la verdad».

Llavors, el canonge, tot continuant el diàleg, sembla que ha intentat escriure un llibre d'història, però, veient que no li tenien cap respecte, ha decidit no acabar-lo d'escriure. S'ha adonat d'un fet al voltant de les obres que corren escrites que l'ha fet arronsar-se: només tenen èxit les històries plenes de bestieses, i les que contenen veritats només les gaudeixen comptades persones.

-''Si estas que ahora se usan, así las imaginadas como las de historia [explícitament], todas o las más son conocidos disparates y cosas que no llevan pies ni cabeza, y, con todo eso, el vulgo las oye con gusto, y las tiene y las aprueba por buenas, estando tan lejos de serlo, y los autores que las componen y los actores que las representan dicen que así han de ser, porque así las quiere el vulgo, y no de otra manera; y que las que llevan traza y siguen la fábula como el arte pide, no sirven sino para cuatro discretos que las entienden, y todos los demás se quedan ayunos de entender su artificio, y que a ellos les está mejor ganar de comer con los muchos, que no opinión con los pocos, deste modo vendrá a ser un libro, al cabo de haberme quemado las cejas por guardar los preceptos referidos, y vendré a ser el sastre del cantillo''.

El canonge continua (Cap. XLVIII) i disculpa els autors que són conscients que escriuen mentides. Ho justifica dient que els llibres de mentides, les comèdies, són els únics que s'acaben publicant i venent:

"Y no tienen la culpa desto los poetas que las componen, porque algunos hay dellos que conocen muy bien en lo que yerran, y saben estremadamente lo que deben hacer; pero, como las comedias [així anomenen les obres en qüestió] se han hecho mercadería vendible, dicen, y dicen verdad, que los representantes no se las comprarían si no fuesen de aquel jaez".

Després, el canonge ens assenyala, en el seu mateix discurs sobre l'escriptura i edició d'aquestes comèdies, que si les obres ataquen l'honradesa de persones de poder, els seus autors es veuran en perill:

- "Otros las componen tan sin mirar lo que hacen, que después de representadas tienen necesidad los recitantes de huirse y ausentarse, temerosos de ser castigados, como lo han sido muchas veces, por haber representado cosas en perjuicio de algunos reyes y en deshonra de algunos linajes".

La solució del canonge a aquesta problemàtica consisteix a establir censura d'estat. Demana que a la cort hi hagi una persona intel·ligent que examini les obres i prohibeixi les que no li semblin pertinents. Així, els autors s'ho pensarien dues vegades abans d'escriure una obra que no fos adequada. Aquest procediment ininterromput durant prou anys faria que tota la literatura i la llengua milloressin notablement, «dando ocasión que los libros viejos se escureciesen a la luz de los nuevos que saliesen».

Per anar acabant, vegem com el rector torna a entrar en lluita dialèctica amb Don Quixot sobre els de la seva propietat (Cap. XLIX), carregant contra els llibres mentiders: «por ser falsos y embusteros, y fuera del trato que pide la común naturaleza, y como a inventores de nuevas sectas y de nuevo modo de vida, y como a quien da ocasión que el vulgo ignorante venga a creer y a tener por verdaderas tantas necedades como contienen». Així mateix, li recomana lectures alternatives: «Y si todavía [...] quisiere leer libros de hazañas y de caballerías, lea en la Sacra Escritura el de los Jueces; que allí hallará verdades grandiosas y hechos tan verdaderos como valientes. Un Viriato tuvo Lusitania; un César, Roma; un Anibal, Cartago». Fixem-nos com, novament, els llibres d'història són tractats com a llibres de cavalleries.

Finalment, Don Quixot, tal com feia l'hostaler, està ben segur que els seus llibres expliquen la veritat, perquè són impresos amb aprovació de les més altes autoritats. Veurem com fa referència explícitament a continguts típics de llibres d'història (Cap. L). Com he dit, crec que l'autor ens assenyala contínuament que no es tracta de menystenir els llibres de cavalleries, sinó de denunciar l'estesa credulitat vers els llibres d'història carregats de mentides.

-"¡Bueno está eso! -respondió don Quijote-. Los libros que están impresos con licencia de los reyes y con aprobación de aquellos a quien se remitieron, y que con gusto general son leídos y celebrados de los grandes y de los chicos, de los pobres y de los ricos, de los letrados e ignorantes, de los plebeyos y caballeros, finalmente, de todo género de personas, de cualquier estado y condición que sean, ¿habían de ser mentira?; y más llevando tanta apariencia de verdad, pues nos cuentan el padre, la madre, la patria, los parientes, la edad, el lugar y las hazañas, punto por punto y día por día, que el tal caballero hizo, o caballeros hicieron".

Per últim, vull fer parar atenció en el fet que al llarg de l'obra trobem més mencions concretes a la mentida sistemàtica. Per exemple, el rector, parlant d'Antonio de Torquemada (Cap. VI), ens diu que no sap quin dels seus dos llibres és més mentider: el seu llibre d'aventures Don Olivante de Laura o bé la seva obra d'humanística i geografia, Jardín de Flores.

Crec que aquesta interpretació d'El Quixot –la denúncia de les mentides als llibres d'història i de la manera com la societat se'ls creia– permet d'entendre bona part del seu gran èxit arreu del món. Ens mostra les dificultats de publicar la veritat, l'actitud tan crèdula de la gent l'abundància de llibres carregats de mentides..., i per a acabar-ho d'adobar amb totes les aprovacions reials pertinents. Cal recordar, també, que el Quixot és un llibre publicat al bell mig de la creació dels Estats-Nació moderns: és a dir, mentre es promovia una llengua única i s'exalçava un passat gloriós carregat d'heroïcitats. Amb aquests procediments, s'autolegitimaven totes les monarquies i llinatges de poder, sempre amb algun tipus d'organ inquisitorial treballant al seu servei. El recurs de fer servir l'analogia amb els llibres de cavalleries hauria permès a l'autor que aquesta idea cabdal i entesa pels bons lectors de l'època no fos eliminada per la censura. Així, doncs, després que alguns erudits no hagin pogut entendre com un llibre tan mal escrit pot haver tingut aquest èxit, em sembla injust que encara ensopeguem amb un discurs que el considera només un bon llibre d'aventures.

A tots els lectors d'El Quixot els passa que veuen Don Quixots per tot arreu, i jo no en sóc l'excepció. Potser no trobem cavallers errants, però sí que trobem molts estudiosos, altrament assenyats, que s'empassen amb tota credulitat llibres plens de mentides. Val la pena que apreciem El Quixot amb la màxima esplendor, tal com ja des de bon començament va ser apreciat arreu del món.

Lluís Batlle

31 de gener de 2015




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Lluís
    30-07-2015 00:38

    En la teva última explicació estàs trencant la frase. Si omets "dels llibres de cavalleries", com fas, cal dir "se'n riu". En canvi, si ja hi ha el complement, el pronom *en* no hi ha de ser. A la frase que dius que ho faig bé, hi ha una coma, que fa que hagi de col·locar pronom. Després de la coma aclareixo a què fa referència el pronom. Però no és el mateix cas que a la frase d'inici.

    Bé, en tot cas, una cosa és com parlo (jo diria "se'n riu"), i l'altra és la norma, que és cosa de filòlegs. Joan, hauràs de referenciar algun document, per guanyar autoritat. Però bé, això és fora del tema de l'article.

  2. Joan del riu
    30-07-2015 00:33

    Lluís
    En català podem dir que El Quixot riu, o que el Quixot se'n riu. Però no podem dir que el Quixot ES RIU. (calc del castellà: SE RIE)

    en aquesta altra frase ho dius perfectament bé:

    "...els personatges de l'obra no se'n riuen mai, dels llibres. Els uns, els adoren i els altres els menystenen. Però no se'n burlen."

    amb tot l'afecte

  3. Lluís
    01-05-2015 20:40

    Si em vols parlar amb superioritat, no t'amaguis rera pseudònims, per començar. I em sembla que no ets ningú per donar lliçons de lectura, perquè queda ben clar què entens d'allò que comentes. Si volguessis, podries intentar aportar alguna cosa al tema encetat per l'article.

  4. Lluís
    29-04-2015 15:21

    Joan: jo també dic "enriure-se'n" però deixo la discussió per als filòlegs.

    Josep: sí, és tota una paradoxa. Ara hem de mirar si ho tornem a girar. 400 anys més tard, i encara hi ha feines per entendre El Quixot. I els que se'l fan seu són els que hi tenen més feines - la traducció castellana no és pas la més clara de les que hi ha.

  5. Joan del riu
    29-04-2015 01:23

    El que clama al cel és l'actitut menjaflors dels catedràtics d'història catalans, i àdhuc catalanistes, o fins independentistes, que no perceben ni detecten, ni aixequen sospites de cap mena dels missatges subliminals amagats enginyosament i minuciosa per l'autor als incomptables plecs i pàgines del magne Quixot.

    Deu ser que aquests acadèmics 'escolàstics' tampoc no varen detectar ni percebre, ni aixecaren sospites davant les lletres d'en Llach o d'en Raimon, en els anys de la dictadura, i quan cantaven l'estaca només hi veien una estaca, i quan cantaven la gallineta només hi sentien el cocoricó, i en aquell groc de la ginesta i el vermell de roselles no hi capiren mai les tonalitats d'or i grana dels estendarts catalans?

    L'enhorabona Lluís, per l'article i la gran tasca que hi ha al darrera, a www.quixot.cat

  6. Joan del riu
    29-04-2015 00:39

    Un comentari filològic, a banda del contingut de l'article.
    EN AQUESTA FRASE:

    "El Quixot no es riu dels llibres de cavalleries." la forma del verb riure està calcada del castellà. La forma genuïna catalana és:

    "El Quixot no se'n riu dels llibres de cavalleries."

    és a dir que la forma genuïna catalana no és "riure's de" (com en castellà "reirse de") sinó "riure-se'n de".
    Em direu que aleshores s'esdevé una reiteració del pronom i llur objecte i us respondré: oitant, és que és així com ens expressem en català!

  7. Jordi Bilbeny
    28-04-2015 18:51

    Queda clar, doncs, que el Quixot no és un llibre d'entreteniment, sinó de denúncia: de denúncia de a la monarquia, dels seus paràsits o hidalgos, però també i fonamentalment dels llibres manipulats i plens de mentides i falsedats fins a l'extenuació. Ja no en queda cap dubte! Enorabons, Lluís. Una gran tasca. Que nos vengan detrás con un flautín sonando, que podria aver escrit perfectament Cervantes. Ahora le hacen el mango!

  8. Josep
    28-04-2015 18:17

    Reflexió fantàstica! I la paradoxa és que, a la llarga, i contra els desitjos de l'autor, aquest llibre a col·laborat a la manipulació de la història i a l'imperialisme espanyol!

  9. Andreu Marfull-Pujadas
    28-04-2015 13:18

    Fantàstiques paraules plenes de reflexió. Totalment d'acord en què al Quixot hi ha una denúncia, d'una farsa de la història éscrita per legitimar i perpetuar el poder a mida d'una època.
    En aquest sentit el relat de la història de les lluites dels cavallers és complementari al relat de la història de les lluites dels profetes. Ambdós són un muntatge i una manera de concebre el temps passat com un procés linialment utòpic.
    La qüestió fonamental pendent encara és valorar si més enllà hi ha una motivació especial per algú en particular que en justifiqui la seva redacció i difussió a escala internacional.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
17456 lectures
2018 S INH Josep Maria Mandado
Presentació de 'Cristòfor Colom, príncep de Catalunya' de Jordi Bilbeny
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
En Francesc Magrinyà recull la línia de recerca oberta per En Jordi Bilbeny sobre la identificació de...[+]
Després de dos anys de recerques i d’estudiar la biografia d’En Leonardo Da Vinci, En Jordi Bilbeny creu que...[+]
El cronista Bernáldez ens assegura que En Colom va morir “in senectute bona” a l’edat de 70 anys. A partir...[+]
L'Isidre Casajoana, en un viatge per alemanya, troba uns escuts amb els quatre pals i ens ho comenta en aquesta...[+]