Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Sense Història és impossible fer política."
Jules Michelet
ARTICLES » 15-03-2017  |  PROJECTE SERVENT
818

Cervantes i el joc de la censura (2a part)

Segona part de l'article d’en Lluc Martí. Hi continua comentant, mitjançant l’anàlisi de més fragments, la presència de la censura al Quixot.

Don Quixot i els molins de vent.

Introducció a la 2a part de l'article

Abans d’entrar a la segona part del Quixot, quedem-nos encara un moment dins la primera part: al capítol XXXVII. Com es veu, continuem analitzant la part final d’un dels paràgrafs que ja hem vist a la primera part de l’article.

‚Äú‚Ķhablo de las letras humanas, que es su fin poner en su punto la justicia distributiva y ¬†dar a cada uno lo que es suyo: entender y hacer que las buenas leyes se guarden.‚ÄĚ

A tenor del que estem llegint, s'‚Äôimposa la pregunta seg√ľent: hi ha lletres que no siguin humanes?

Doncs s√≠. S√≠ que n'hi ha. Per exemple,¬†les lletres inhumanes de la maquin√†ria de la censura. Per aix√≤, el novel¬∑lista parla de ‚Äúponer en su punto‚ÄĚ. I tamb√© per aix√≤ parla de ‚Äújusticia distributiva y ¬†dar¬†¬†a cada uno lo que es suyo‚ÄĚ. Queda bastant clar qui √©s qui reparteix els textos i els d√≥na el vist-i-plau de l'autoria. L'autor agafa fragments i di√†legs, ¬†perqu√®¬†¬†constantment en Joan Miquel Servent aprofita, per protegir-se, el context que ell mateix crea. I juga amb l'ambig√ľitat i els m√ļltiples sentits. D‚Äôaquesta manera, pot vorejar la perillos√≠ssima terra dels censors. Va lligant els temes sense acabar d‚Äôentrar-hi del tot perqu√® no vol caure dins la xarxa de la censura. Per aix√≤, en una primera lectura, en Cervantes ens despista: infla, allarga, difumina, retalla (ell mateix), canvia el sentit de les converses sense que ho vegis i fa mudar les coses, les aparences i les ironies.

Per√≤ a la vegada Cervantes va ser un autor molt comercial a la seva √®poca i com a tal l'hem d'entendre. √Čs a dir, ell s√≠ que arribava a la ‚Äúpleballa‚ÄĚ. I ho aconseguia fent-se seus els lectors per mitj√† dels dobles sentits. Comptava amb l'amistat i complicitat dels lectors de Catalunya, Val√®ncia, Portugal i Flandes. I, despr√©s, amb els de tota Europa. Es riu de les bajanades del decadent imperi espanyol, un imperi cada vegada m√©s centralitzat a Madrid i a Castella.

Però avancem amb un paràgraf que ve tot seguit a la novel·la.

Fragments de la 1a i 2a part del Quixot

  • Comentari del primer fragment del¬†Quixot, 1a part

“…,que el fin de la guerra es la paz, y que en eso hace ventaja al fin de las letras. Vengamos ahora a los trabajos del cuerpo del letrado y a los del profesor de las armas. Véase cuáles son mayores.

‚ÄúDe tal manera y por buenos t√©rminos iba prosiguiendo en su pl√°tica Don Quijote, que oblig√≥ a que por entonces ninguno de los que escuch√°ndole estaban le tuviese por loco, antes, como todos los m√°s eran caballeros, a quien son anejas las armas, le escuchaban de muy buena cara.‚ÄĚ

  • ‚Äúlos trabajos del cuerpo del letrado‚ÄĚ: compara el treball del censor amb‚Ķ
  • ‚Äúprofessor de las armas‚ÄĚ:...l¬īex√®rcit reial.
  • I diu amb ironia: ‚Äú‚ĶV√©ase cu√°les son mayores‚ÄĚ: es a dir: ‚ÄíVegeu quin dels dos estaments fa m√©s destrossa!.

En¬†Cervantes parla del ‚Äúfin de las letras‚ÄĚ i el compara amb el fi de la guerra. Diu que les lletres no porten la pau‚Ķ‚ÄĚy en eso lleva ventaja la guerra‚ÄĚ.

√Čs a dir, queden les paraules feridores, degudament manipulades, perfectament alienadores i preparades per encendre un nou conflicte.¬†El fin de las letras mai no pot ser la pau, perqu√® el censor hi deixa la seva empremta. En Cervantes, moltes vegades, es protegeix amb el context. Per√≤ sovint t'est√† dient per mitj√† d‚Äôuna frase¬†coses amb m√©s d‚Äôun sentit.

Algunes conclusions que es desprenen i a les quals et porta en Joan Miquel Servent s√≥n esfere√Įdores. Com ara que ‚Äúel fin de las guerras‚ÄĚ porti la pau. Per√≤ no √©s pas ¬†aix√≠ amb¬† ‚Äúel fin de las letras‚ÄĚ. Aix√≤ √©s un m√≠ssil en la l√≠nia de flotaci√≥ de qualsevol lector atent i conscient de l'√®poca hist√≤rica que a en Servent li va tocar de viure. √Čs un atac al censor que fa desapar√®ixer trossos, retoca frases i munta els llibres.

Comentari del segon fragment del Quixot, 2a part: capítol III

“…pues se le olvida de contar quién fue el ladrón que hurtó el rucio a Sancho, que allí no se declara, y solo se infiere de lo escrito que se le hurtaron, y de allí a poco le vemos a caballo sobre el mismo jumento, sin haber parecido. También que se le olvidó poner lo que Sancho hizo de aquellos cien escudos que halló en la maleta en Sierra Morena, que nunca más los nombra, y hay muchos que desean saber qué hizo de ellos, o en qué los gastó, que es uno de los puntos substanciales que faltan en la obra.

‚ÄúTodo es al rev√©s en los letrados, porque de faldas (que no quiero decir de mangas) todos tienen en qu√© entretenerse. As√≠ que, aunque es mayor el trabajo de soldado, es mucho menor el premio. Pero a esto se puede responder que es m√°s f√°cil premiar a dos mil letrados que a treinta mil soldados.‚ÄĚ

L'autor ens explica que el cos de lletrats (funcionaris reials i censors) és molt mes fàcil d’acontentar que el militar.

Per a un lector de l'√®poca havia de ser m√©s que evident que en Cervantes se'n fot molt, de la persona que, abans de passar els llibres per la impremta, els refeia. Tamb√© se'n fot de la manera com¬†aquell ho duia terme. O √©s que alg√ļ pensa que els lectors coetanis no sabien que els llibres eren cuinats o que aquests lectors no veien les faltes d'ortografia, ni reien amb les catalanades? Doncs d'aix√≤, reien: del fet que Don Quixot (el titella) demani als censors ‚Äúque intervinguin en la novel¬∑la‚ÄĚ.

Tot i que don Quixot defensa (com no podia ser d’una altra manera) la preeminència de les armes sobre els llibres, no és sobrer remarcar l'altre punt de vista que en Cervantes mostra contínuament en aquest capítol i que és molt i molt important de remarcar:

Frase extreta d'aquest capítol del Quixot:

  • ‚Äú‚Ķdicen las letras que sin ellas no se podr√≠an sustentar las armas,‚Ķ‚ÄĚ

LES ARMES NO SOSTENEN EL NO-RES. Cal construir una hist√≤ria, encara que aquesta sigui inventada. Don Quixot ‚Äúinventa‚ÄĚ la seva hist√≤ria. I aix√≤ √©s interessant perqu√® s'ha de construir un relat per a tot l'imperi espanyol un relat que aquest no t√©, un relat inventat.

Controlant els ex√®rcits reials, per√≤ sense relat o aparell de propaganda, aquestes mateixes armes tard o d‚Äôhora s'acabarien girant contra els interessos de la Corona Espanyola. Tota naci√≥ manipula, s√≠. Per√≤ √©s que el relat (a)hist√≤ric d'Espanya √©s una provocaci√≥ al sentit com√ļ. D‚Äôaix√≤ tamb√© versa¬†el Quixot. Es una lli√ß√≥ molt actual, ara que, per sort, ja no hi ha guerres ni a Espanya ni a Europa. Per√≤ l'estat espanyol malda per seguir deixant empremta.

  • Comentari del 3r fragment¬†Quixot, 2a part: cap√≠tol III

‚Äúa escribir de otra suerte ‚Äďdijo don Quijote-, no fuera a escribir verdades, sin√≥ mentiras, y los historiadores que de mentiras se valen hab√≠an de ser quemados como los que hacen moneda falsa; y no se yo que le movi√≥ al autor a valerse de novelas y cuentos ajenos, habiendo tanto que escribir en los m√≠os. ‚Äú

Per qu√® us poseu a copiar i retocar d‚Äôaltres llibres si √©s en el meu, en¬†el Quixot, on hi surt l'aut√®ntica veritat?¬†Censors! On trobareu la millor construcci√≥ de la veritat?¬†Censors, encantadors! Jo que s√≥c fill vostre, per qu√® em rebutgeu com una pelleringa? Jo, un hidalgo conqueridor, ben plantat, un cavaller¬†seri√≥s, valer√≥s i d'immaculada virtut?¬†Aix√≤ rebutgeu, censors i membres de l'esgl√©sia i del poder reial?!!¬†¬ŅNo voleu escriure la meva hist√≤ria, la que realment mereix de ser contada?!! Per aix√≤ s√≥n tan interessants aquests par√†grafs. √Čs un¬†hidalgo envellit, que fot castanyes a dojo i demana --quasi ordena-- que li ‚Äúarreglin la seva hist√≤ria i la seva fama‚ÄĚ. I aix√≤ en el mateix moment que aquesta fama transcorre!! Aix√≠ doncs, Don Quixot demana que li escriguin les gestes. Demana que els censors es posin a treballar sobre la seva novel¬∑la!! Es queixa. Se sent maltractat!! ¬†En Cervantes critica els retocs de llibres en entrar aquests a la impremta.

Quixot i Sancho

  • Comentari del 4t. fragment del cap√≠tol III del¬†Quixot, 2a part.

‚ÄúEn efecto, lo que yo alcanzo, se√Īor bachiller, es que para componer historias y libros, de cualquier suerte que sean, es menester un gran juicio y maduro entendimiento.‚ÄĚ

  • ‚ÄúUn gran juicio, maduro entendimiento‚ÄĚ: ironia, doble sentit.

‚ÄúLa historia es como cosa sagrada,¬†¬†porque ha de ser verdadera, y donde est√° la verdad, est√° Dios, en cu√°nto a verdad; pero, no obstante esto, hay algunos que s√≠ componen y arrojan libros de si como si fuesen bu√Īuelos.‚ÄĚ

Aquí, crítica a la uniformització censora. I diu més endavant:

‚Äú-No hay duda en eso ‚Äďreplic√≥ don Quijote-, pero muchas veces acontece que los que ten√≠an m√©ritamente granjeada y alcanzada gran fama por sus escritos, en d√°ndolos a la estampa lo perdieron del todo o la menoscabaron en algo.‚ÄĚ

Cervantes critica els retocs dels textos abans de portar els llibres a les impremtes.

‚Äú-La causa de eso es- dijo Sans√≥n- que como las obras impresas se miran despacio, f√°cilmente se ven sus faltas, y tanto m√°s se escudri√Īan cuanto es mayor la fama del que las compuso‚Äú.

Se‚Äôn riu, del censor-traductor. Tothom sabia que la censura tradu√Įa els llibres molt r√†pid. En q√ľesti√≥ de setmanes. Per tant, el censor ‚Äúno mira despacio‚ÄĚ i molt sovint ‚Äúno ve f√°cilmente las faltas‚ÄĚ.

Vet aqu√≠ la ironia genial d‚Äôen Cervantes quan parla de ‚Äúla facilitat‚Ä̬†¬†per veure les faltes que es deixen els censors en traduir malament els textos, justament per anar massa r√†pid en traduir-los‚Ķ La ironia. Els censors s√≥n tamb√© els traductors. I, per aix√≤ apareixen les faltes que provoca el fet de traduir r√†pid d‚Äôuna llengua a una altra. A l'hora de la traducci√≥ accelerada, en Joan Miquel Servent havia de ser plenament conscient, no nom√©s del fet que feia passar dobles i triples sentits, sin√≥ tamb√© del fet que entaforava di√†legs que s√≥n una cr√≠tica a l'obsessi√≥ pel control dels textos. A m√©s de ser una burla en tota regla contra la Corona mateix.

En Cervantes és el rei dels dobles o triples sentits en una mateixa frase. O, fins i tot, en accions i situacions còmiques, les quals són, alhora, tràgiques. Per això es tan i tan difícil enxampar-lo des de la mirada censora. Mai no pots estar del tot segur del que, al Quixot, s'hi afirma. A tot això s'hi sumaven els errors colossals de traducció que en Cervantes òbviament sabia: faltes ortogràfiques per mala traslació, conjugacions indigeribles pel que fa als verbs  --les quals, en passar del català al castellà, en feien canviar el sentit o el feien inintel·ligible.

Tothom n'havia de ser conscient, d'aix√≤. Tamb√© el poder reial. Per√≤, √©s clar, la Castella imperial necessitava urgentment omplir la seva hist√≤ria i la seva cultura. I no nom√©s per al futur, sin√≥ per al present mateix. ¬°√Čs que √©s aix√≤ el que demana¬†el Quixot a crits! Un relat! I un relat de seguida! Demana que a la mateixa novel¬∑la hi construeixin la seva novel¬∑la!! Sembla com si en Cervantes s'estim√©s m√©s deixar el llibre‚Ķ i que els encantadors, agafant la ploma, hi entressin dins per relatar les grans gestes de l‚Äôhidalgo i de la seva virtut de gran cavaller, la del gran cavaller don Quijote de la Mancha,‚Ķ Com la de Don Hernan Cort√©s, la de Don Francisco Pizarro, la de Don Ponce de Le√≥n‚Ķ etc.

Don Quixot va a la deriva pels mars interiors de Castella fins que troba terra al port de Barcelona. Tot a l'inrev√©s. I ho fa a la platja d‚Äôaquesta ciutat. A la ciutat on descobreix el mar. I √©s all√≠ on hi troba guariment per a la seva mentida. Vet aqu√≠ una altra ironia. Don Quixot, a terra, es busca a si mateix. No t√© relat. Va rodolant sense sentit: d'ac√≠ d'all√†, sense poder trobar-se mai amb qui realment √©s. Fins que, al final, es troba a ell mateix quan, ja curat, es retira al seu poble i es deixa estar de somnis de grandesa. Per tant, s'havia de construir i construir realitat. I fer-ho r√†pidament per poder plantar cara a les altres nacions del m√≥n.¬†El Quixot, dins el seu m√≥n virtual, va d‚Äôaix√≤: de reescriure la hist√≤ria sobre la realitat. Don Quixot es queixa en aquesta mateixa escena ‚Äďla dels encantadors, la dels censors-- que necessita que li reescriguin la hist√≤ria per salvaguardar la seva fama.

Resumint els llibres eren examinats amb lupa i estaven f√®rriament controlats. Per√≤¬†en Cervantes, un pr√≠ncep de l'enginy, introdueix burles i critiques dif√≠cils de provar, ja sigui quan construeix situacions i di√†legs, o ja sigui quan utilitza de manera emp√†tica fets de la seva √®poca que el p√ļblic del moment coneixia. Malgrat aix√≤, alguns censors n'havien de ser for√ßosament conscients, de la befa d'algunes obres i autors sobre el poder reial. Segurament, fins i tot, en revisar els textos, reien en els moments d'intimitat. Un cop passats els diversos filtres, quedaven les faltes que dif√≠cilment es veien, perqu√® les obres es tradu√Įen i s‚Äôimprimien molt r√†pid. Tot al contrari de la frase d‚Äôen Cervantes quan diu, descaradament, el seg√ľent: -Como las obras se miran despacio, f√°cilmente se ven sus faltas-¬†¬†I aquesta √©s la befa m√©s gran --tan gran com un campanar-- que en Cervantes deixa anar com si no fos res.

  • Comentari del cinqu√® fragment ¬†del¬†Quixot, 2a part:

“…los hombres famosos por sus ingenios, los grandes poetas, los ilustres historiadores, siempre o las más veces son envidiados de aquellos que tienen por gusto y por particular entretenimiento juzgar los escritos ajenos sin haber dado algunos propios a la luz del mundo.

-esto no es maravillar- dijo don Quijote-, porque muchos te√≥logos hay que no son buenos para el p√ļlpito y son bon√≠simos para conocer las faltas o sobras de los que predican.‚ÄĚ

La Inquisici√≥ ho fa millor d¬īamagat, perqu√® els seus membres no s√≥n destres a parlar en p√ļblic, perqu√® no saben escriure ni crear res. En canvi, s√≠ que saben qu√® falta, qu√® cal canviar i retocar i com fer-s'ho per escur√ßar el talent de qu√® ells estan mancats:

  • juzgar los escritos ajenos sin haber dado algunos propios a la luz del mundo.

Mirem aquests dos talls:

.‚Ķpero quisiera yo que los tales censuradores fueran m√°s misericordiosos y menos escrupulosos,‚Ķ‚ÄĚ

‚Äú‚Ķconsideren lo mucho que estuvo despierto por dar la luz de su obra con la menos sombra que pudiese, y quiz√° podr√≠a ser que lo que a ellos les parece mal fuesen lunares, que a las veces acrecientan la hermosura del rostro que los tiene; y, as√≠, digo que es grandisimo el riesgo a que se pone el que imprime un libro, siendo de toda imposibilidad imposible componerle tal que satisfaga y contente a todos los que le leyeren.‚ÄĚ

En Servent els  va fer passar uns quants lunares als censors!

Una altre frase molt clara:

  • "‚Ķes grand√≠simo el riesgo a que se pone el que imprime un libro."

Frase extreta d¬īaquest mateix cap√≠tol:

  • -el que de mi trata- dijo don Quijote- a pocos habr√° contentado.

En efecte, no va ser fins a la Generaci√≥ del 98 que¬†el Quixot no va comen√ßar a ser reivindicat ‚Äúcomo el ser espa√Īol‚ÄĚ. Va ser reivindicat per Azor√≠n, Unamuno, Ramon y Cajal etc. Molt abans, per√≤, ja era llegit i rellegit a Europa. Primer, va ser llegit als territoris on van sortir les edicions primeres, les quals, com √©s l√≤gic, davant d‚Äôuna naci√≥ tan boja com l'espanyola, es volien desvincular de la Corona d'Espanya:¬†el Quixot el llegien nadius de territoris com Catalunya, Val√®ncia, Portugal, Flandes, N√†pols, i, despr√©s, al segle XVIII, Anglaterra. M√©s tard, tota Europa. Finalment, la novel¬∑la va anar a topar davant el seu mirall: Castella. Un mirall que ara s'esquerda de nou, i ho fa molt a prop del monument que des de finals del XIX hi ha dedicat a en Colom a la platja de Barcelona.

  • Comentari d‚Äôuna citaci√≥ d‚Äôen Claudio Magris

I acabem amb una citació que el jurista Joan Josep López Burniol va portar a col·lació a La Vanguardia. La citació pertany a l'escriptor Claudio Magris i fa així:

La locura de don Quijote es, de alguna manera realista y vidente; mucho m√°s, desde luego, que la utop√≠a de quien ve solo la fachada de las cosas y la toma por la √ļnica e inmutable realidad.

Son los don quijotes quienes se percatan de que la realidad se cuartea y puede cambiar; los presuntos hombres pr√°cticos orgullosamente inmunes a los sue√Īos, siempre creen, hasta el d√≠a anterior de la ca√≠da, que el muro de Berl√≠n est√° destinado a durar.‚ÄĚ

Sobre aquesta citaci√≥, nom√©s dir que aix√≤ que afirma en Magris potser √©s extrapolable al que avui dia succeeix a Espanya. Per√≤ el que √©s important √©s que a l'origen no era aix√≠. A principis del XVII, l‚Äô√ļnic vident i autor realista √©s en Joan Miquel Servent/Cervantes. √Čs ell ‚Äďper√≤ tamb√© molts altres autors i lectors-- qui s‚Äôadonen que la realitat muta, que desapareix per art d¬īencanteri, que aquesta realitat ha estat retallada i canviada sovint de lloc. M√©s aviat √©s don Quixot qui‚Ķ ‚Äús√≥lo ve la fachada de las cosas y la toma por la √ļnica e inmutable realidad.‚ÄĚ

Ara b√©, despr√©s de segles d‚Äôuna construcci√≥ nacional castellana plena de mentides (primer, a partir sobretot de Felip II i, despr√©s, a partir dels Borbons), les tornes canvien. La construcci√≥ ideol√≤gica feta per la monarquia i per les elits castellano-madrilenyes dissortadament han triomfat en bona part d¬īEspanya‚Ķ I potser s√≠, potser s√≠ que ara el poder ja no √©s conscient del seu √®xit quant al relat. I, per tant, de la magnitud del seu perill d'autodestruir-se.

Lluc Martí




versió per imprimir

  1. David Segarra
    16-03-2017 00:08

    Francesc, tienes que ser más generoso. El autor del artículo está esperando tu veredicto. Será un "fantàstic!" o un "meravillós!"? Si no lo haces, Francesc, el autor podría pensar que no tiene el elevadísimo nivel de los otros investigadores del INH....

  2. Chiqui
    15-03-2017 22:09

    Hola David, que tal la flotilla de Gaza?

  3. Francesc 2
    15-03-2017 21:58

    Tigre, és que sempre has de dir la darrera paraula. Això també es típic teu.Au,vinga, erudit. Espero la teva intervenció, el teu afany de protagonisme.

  4. David Segarra
    15-03-2017 17:34

    Francesc, dir√°s lo que sea para evitar la verdad.

  5. Francesc 2
    15-03-2017 17:14

    Tigre, si se't veu d'una hora lluny.La teva compulsivitat et domina. Deus tenir aquest lloc web obert dia nit. √Čst√†s obsedit.

  6. Antón Martín
    15-03-2017 17:10

    Es exactamente la misma divisi√≥n que se hac√≠a en m√ļsica entre tonos divinos y tonos humanos. Antes de lanzarse a sacar conclusiones a la ligera, conviene documentarse m√≠nimamente. El 'art√≠culo', como en su primera parte, sigue sin tener ni pies ni cabeza desde el punto de vista metodol√≥gico.

  7. David Segarra
    15-03-2017 16:44

    No entiendes, Arturo. Francesc y Joan3 (si, es su nombre real, "Joan3") lo saben todo, son los eruditos perfectos. No hace falta estudiar nada en profundidad para ser un experto. Sólo hay que repetir lo que dicen los "investigadores" del INH.

  8. David Segarra
    15-03-2017 16:43

    Francesc, por qué eres tan poco honesto? Por qué cambias el tema en lugar de enfrentarte con mentiras?

  9. Arturo Rodriguez
    15-03-2017 16:12

    S√≠ que hay letras no humanas, se llaman letras divinas. El concepto "letras divinas", seg√ļn el CorDE, aparece enel per√≠odo 1500-1700 41 veces en 30 documentos, y son multitud los autores que lo usan: Sebasti√°n de Horozco, Rojas Villandrando, fray Juan M√°rquez, Diego Duque de Estrada, fray Alonso de Guevara, Juan de Pineda, Lope de Vega...

  10. Joan3
    15-03-2017 13:24

    El Tigreton¬ģ vol fer com en Servent: enganyar els censors (l'INH) i no s'adona que a l'√ļnic que enganya √©s a ell mateix!

  11. Francesc 2
    15-03-2017 13:12

    Tigre, ja hi tornem a ser. Per què canvies de renom cada vegada?

  12. David Segarra
    15-03-2017 10:19

    *****"‚Ķhablo de las letras humanas, que es su fin poner en su punto la justicia distributiva y dar a cada uno lo que es suyo: entender y hacer que las buenas leyes se guarden.‚ÄĚ

    A tenor del que estem llegint, s''imposa la pregunta seg√ľent: hi ha lletres que no siguin humanes?

    Doncs sí. Sí que n'hi ha. Per exemple, les lletres inhumanes de la maquinària de la censura.*****Un ejemplo perfecto de lo que contiene este artículo. Y el artículo es un ejemplo perfecto de lo que hace el INH. Se puede hacer lo mismo con la frase "bellas artas". "Hay artes que no sean bellas? Pues sí. Las artes feas de la maquinaria de la censura...." Este artículo no explica nada de Cervantes. Explica lo que quiere pensar el autor.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
19289
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Podia ser que un nen, criat al camp, sense contacte amb cap centre de coneixement tècnic, fos un dels enginyers i...[+]
Una petita referència que en Joan Ventura troba en un llibre d'en Henry Kamen, li fa pensar que, efectivament,...[+]
L'Andreu Mas publica a Presència un article sobre les entitats dedicades a recuperar la història de Catalunya,...[+]
En Pep Mayolas reflexiona al voltant de la figura d'en Gonzalo Fernández de Córdoba, que podria ser en realitat...[+]