Contra el discurs dominant i pervers, exigim la crítica i el dubte

Ai, els setciències! Ai, els il·lustrats! Haurien de recordar allò que Erasme fa dir a la seva follia sobre els gramàtics: més els valdria vigilar i corregir els seus errors, en comptes d’assenyalar la busca en els ulls dels altres. En tot cas, fets i no declaracions! Un exemple? El dia 4 de setembre del 2014 vaig publicar al meu perfil del feisbuc: «Escric amb una justificada indignació. En el programa DIVENDRES d’ahir, Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, va explicar la Guerra de Submissió. Ho va fer damunt d'un mapa retallat i, entre simplismes, va arribar a sentenciar: "A mi m'agrada dir que la guerra va començar a Vic i va acabar a Cardona" (sic). L'afirmació, a més de falsa, constitueix un insult a tota la Nació Catalana i a la memòria de centenars de les víctimes silents i anònimes que no només no han estat reconegudes, sinó que reben, d'hipotètics historiadors principatins reputats, un menysteniment abjecte que, per sort, contrasta, amb el reconeixement que els ha dedicat la novel·la Victus»[1].

Aquella afirmació solemne feta a TV3 en horari de màxima audiència va ser un acte més de menyspreu al conjunt de la Nació Catalana, feta des de la concepció regionalista que va amarar la commemoració principatina del Tricentenari (1714-2014). Des de Mallorca vàrem haver d’organitzar "un altre" Tricentenari, atesa l’exclusió dels catalans alegals, dictada i practicada pels comissaris Toni Soler i Miquel Calçada. La guerra mal anomenada de «Successió» (d’«ocupació» li deia Eva Serra i, amb permís d’ella, de «submissió» per part meva) va ser des de 1705 fins al juliol de 1715.

Quinze dies després d’aquell programa de TV3, per ràdio, Jordi Basté repetia i ampliava amb nous altaveus la falsedat d’Alcoberro. Així va la cosa? És això que volen els qui pretenen controlar la història oficial? Volen fer-ne patrimoni de l’acadèmia? Gaudeamus igitur? El discurs dominant ha estat i és pervers. Els catalans som socràtics. Lluny d’imposar dogmes, pertanyem a la cultura de l’entesa. La crítica i el dubte (sobretot el debat) són fonamentals per bastir una història que, d’entrada, posi en solfa tot allò que ens han ficat al cap, dissortadament amb èxit, des d'uns programes escolars perfectament planificats. Ahir ho vaig denunciar amb arguments, arran de la presentació del meu darrer llibre, Blues amb dones, que pretén esbaldregar la invisibilitat i la manipulació.

I ara torno a veure Alcoberro i tres historiadors més exigint que se silenciïn les recerques d’En Jordi Bilbeny i de l’Insitut Nova Història. Amb aquestes proclames s’entrenen els doctes historiadors instal·lats a les trones oficialistes? No tenen altres feines millors? Tenen por de perdre les trones de l’adoctrinament? Més els valdria fer un exercici d’autocrítica. Injuriar, calumniar i difamar és molt fàcil. Debatre, en canvi, reclama aportar arguments, proves, fets certs, i no desqualificacions sense altre criteri que considerar enemic a qui té la insolència impertinent de qüestionar el seu relat o, pitjor encara, la seva opinió. De part meva, som lector de Sàpiens. Hi he llegit articles notables... i també dels altres. Segurament, com puc haver fet jo mateix i qualsevol persona que es dediqui a la investigació, prescindint de donar per bona la informació rebuda. Amb tot, més encara si tenim en compte la manca d’estudis totalment independents, crec que és una bona publicació, ben il·lustrada i de caire divulgatiu. Per això, l’envestida que han decidit protagonitzar m’ha generat molta més vergonya. Farien bé de fer un acte humil i, si creuen ser-ho, practicar allò que defineix els savis: rectificar.

Que també en això som diferents de la cultura de ponent amb allò de sotenella e no enmendalla.

Bartomeu Balutxo
Escriptor