Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història no és factual en absolut, sinó una sèrie de judicis acceptats."
Geoffrey Barraclough
ARTICLES » 28-03-2012  |  PROJECTE SERVENT
7384

De Cervantes a Servent i de Servent submís i badoc a senyor del pensament

En Josep Maria Orteu acaba de publicar el primer llibre d'En Lluís Maria Mandado, El Quixote va esborrar el Quixot, a Llibres de l'Índex, que trobareu a les llibreries. Per fer-vos venir ganes de comprar-lo i llegir-lo aquí us oferim el pròleg d'En Jordi Bilbeny.

Coberta del llibre de Lluís Mandado i Rossell

Interessada per la vida d'En Cristòfor Colom i la nova biografia que n'anava sortint a través de les recerques i publicacions d'autors catalans, l'Alba Vallès havia fet cap al Centre d'Estudis Colombins, a Barcelona. Llavors, aquesta entitat tenia la seu al Palau Dalmases, al carrer Montcada. Aquí la vaig conèixer al 1991. De seguida em va cridar l'atenció la seva gran curiositat intel·lectual, inexistent del tot en el món d'una cultura catalana avesada a repetir sense cap rigor crític el discurs oficial en tot allò que fa referència a la vida del Descobridor i a l'autoria catalana d'aquella primera gesta transoceànica. A l'altra banda de la riota, de la befa, del menyspreu i de l'obliteració forçada, l'Alba qüestionava, inquiria, contrastava, dubtava, pensava. Potser perquè provenia de Veneçuela, on s'havia format historiogràficament i on havia exercit de Doctora en Cronistes d'Índies, o potser perquè, com ella deia, només l'interessava la veritat, es va sentir atreta pel meu discurs sobre la censura i intrigadíssima per totes les noves proves que anava aportant sobre la tergiversació interessada dels fets. A partir d'aquí, en va néixer una amistat que ha durat fins avui i que s'ha mantingut a força de tertúlies, converses, trucades telefòniques, comentaris d'articles comuns i compartició de dades, ella i jo sols o amb la també infatigable investigadora Teresa Baqué.

Doncs bé: en un dia perdut del 1992, baixàvem per la Rambla de Catalunya tot parlant d'un document que la Teresa Baqué, seguint una referència de la Núria Coll i Julià, havia extret de l'Arxiu Reial i en el qual, al 1477, els consellers de Barcelona denunciaven al príncep Ferran un atac corsari al port de la ciutat, on al costat d'En "Vicens Anes Pinçon de la vila de Pals", també hi concorria En Pero Vàzquez de Saavedra, amb qui En Colom havia preparat el primer viatge de descoberta poc abans del 1492 i que, per un atzar inexplicable, tenia el mateix cognom que En Miguel de Cervantes: Saavedra.

L'Alba coneixia el personatge d'En Pero Vàzquez i dominava encara molt millor que jo l'obra i la biografia d'En Cervantes. Al moment em va dir que feia temps que la vida d'aquest gran geni de la literatura la tenia encaparrada. I em va comentar que a ella sempre li havia estranyat que En Cervantes, en tant que castellà i en tant que representant de la maquinària castellana de l'estat, tingués tan bona relació amb Catalunya. Amb un to pensarós, però ensems ple d'astúcia, em va deixar caure: "No sé si t'hi has fixat, però En Cervantes es diu igual que aquest íntim amic d'En Colom. No em deixa d'encuriosir que al Quixot ens afluixi, com qui no vol la cosa, que el millor llibre del món sigui precisament el Tirant lo Blanc; com també són sorprenents els grans elogis que en diverses obres seves fa als catalans i a Catalunya". I, per acabar, va arrodonir: "No sé si sabies que En Cervantes es va enrolar a València, a la companyia d'En Miquel de Montcada, per anar a la batalla de Lepant. Com pots veure, hi ha una relació ben curiosa amb Catalunya. Ben curiosa".

Com qualsevol jove àvid de coneixement, aquella fotografia de l'Alba Vallès sobre En Cervantes em va deixar tocat. La ment va tenir com un espasme, una dilatació sobtada. A partir d'aquell moment, qualsevol cosa que anava sorgint sobre la vida i obra d'aquest escriptor, l'anava gravant a la memòria, especialment si tenia relació amb la nostra cultura i la nostra nació. No podia ser –em vaig dir, coneixedor com era de l'anticatalanisme irracional de la intel·lectualitat espanyola del moment– que un escriptor castellà del segle XVI, vinculat a l'estat, i en un moment en què les institucions catalanes estaven enfrontades amb la monarquia, fos tan catalanista, fins al punt que a l'hora de dir-nos quin era, a parer seu, el millor llibre del món, ens digués que era un llibre català. No podia ser.

Amb tot això en ment, pel novembre de l'any següent del 1993, vaig conèixer la Maria Roca i Mussons, que llavors vivia a Itàlia. És possible que alguna de les meves inquietuds sobre En Colom i la manipulació de la nostra història li hagués arribat a les orelles i, en una visita seva a Barcelona, on tenia casa, ens vam saludar i parlar llargament. Al cap de poc rebia com a regal l'edició facsimilar de Los Diez Libros de Fortuna d'Amor, de l'Antonio Lo Frasso, alguerès resident a Barcelona. El llibre, imprès a la ciutat comtal al 1573, contenia un estudi introductori seu, notabilíssim. Però el que em va tornar a sorprendre era que aquest autor també era citat al Quixot amb un elogi desmesurat: "És el millor i el més únic de tots els que d'aquest gènere han sortit a la llum del món". I mirant el que deia En Cervantes sobre la literatura en aquell famós capítol de la crema de llibres, també em vaig adonar que citava La Diana del valencià Gil Polo, editada a València al 1564, de la qual posteriorment n'havia aparegut una segona part a Salamanca, atribuïda a un autor salmantí. Però en lloc de lloar l'edició castellana, En Cervantes escrivia: "La del Salmantí –respongué el capellà– acompanyi i acreixi el nombre dels condemnats al corral, i la d'En Gil Polo es guardi com si fos d'Apol·lo mateix". Coneixia també un llibre que anomena amb el títol escarit de Roncesvalles, que a parer dels entesos només podia tractar-se o bé d'El Verdadero Suceso de la Famosa Batalla de Roncesvalles, d'En Francesc Garrido i Villena, editat a València al 1555, o de l'obra d'En Nicolau d'Espinosa, La Segunda Parte del Orlando, con el Verdadero Suceso de la Famosa Batalla de Roncesvalles, estampat a Saragossa també al 1555. Per tant, dues obres més de factura catalana. I, encara, citava de forma explícita "El Monserrato d'En Cristòfor de Virués, poeta valencià" o La Carolea, d'En Jeroni Sempere, impresa a València al 1550. Semblava, doncs, que En Cervantes no només coneixia la literatura catalana d'esquitllentes, sinó que la tenia en el millor concepte i així ho consignava amb tots els ets i uts perquè en quedés memòria perpètua.

Però també em va intrigar moltíssim que cités llibres relacionats amb les gestes catalanes de Grècia i els grans guerrers que les van dur a terme, com si es tractés d'un serial de Tirants lo Blancs menors, mal que fossin sota un títol castellà i signats també per autors de Castella. Aquest era el cas de l'Amadís de Grecia, de Don Belianís de Grècia o de Don Olivante de Laura. Si anem al títol original d'aquest darrer llibre, veurem tot seguit que es diu Historia del Invencible Caballero don Olivante de Laura, príncipe de Macedonia, que por sus admirables hazañas vino a ser Emperador de Constantinopla, i que recorda i remet d'una forma indefugible al nom i a les gestes d'En Roger de Llúria o –en castellà– de Lauria.

També em va cridar enormement l'atenció, tant pel nom del protagonista, com pel fet que l'original no s'ha trobat mai més, l'Amadís de Gaula. "Amadís", com tothom pot reconèixer a ull nu, és un nom de factura i sufixació cent per cent catalanes. En català el sufix dís crea mots com trencadís (que es trenca), fonedís (que es fon), esmunyedís (que s'esmuny) i, evidentment, amadís (que estima o ama), motiu que escau perfectament a l'Amadís, el protagonista del llibre, perquè és un autèntic enamoradís.

Com que, amb els anys i l'estudi de la censura, he pogut constatar que una part incommensurable de la literatura catalana va ser traduïda al castellà mentre es perdien per sempre més els originals catalans i es canviaven o s'arranjaven els noms de llurs autors, i que el mateix va passar amb els noms dels primers colonitzadors, evangelitzadors i cronistes del Nou Món, ara sé que l'Alonso de Ercilla és l'Alfons d'Erill, camarlenc de Carles I. Per tant, quan En Cervantes cita l'Araucana d'aquest autor, torna a posar-nos davant del nas un altre llibre d'autoria catalana, del mateix tenor que ens porta a col·lació El Pastor de Fílida, d'En Luis Gálvez, que ara, pels estudis d'En Lluís Maria Mandado i d'En Josep Maria Orteu, som conscients que es tracta d'un Galba o Gualba, no pas de Montalbo, sinó de Montnegre, que és realment aquí on hi ha la vila de Gualba i on tenien origen els Gualba escriptors i diplomàtics. El fet no ens hauria de sobtar ni un punt, perquè és una dada sabuda i contrastada que en traduir-se el nom de l'ambaixador, inquisidor i literat Joan Cristòfor de Gualbes al castellà, en surt un Juan Cristóforo Gálvez. Al volum VIIIè de la Biografía Eclesiàstica Completa, impresa a Barcelona i Madrid al 1854, se l'esmenta com a Fr. Cristóbal de Gálvez o Guálbes. I al prior del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, Galceran de Gualba, En Torras i Amat li diu Fr. Luis Galceran de Gálvez, per més que sigui barceloní i el citi al seu Diccionari Crític dels Escriptors Catalans.

Signantment, ara he sabut per la Mariàngela Vilallonga que "l'obra de Joan de Casanova ens ha arribat en ocasions sota el nom de Juan de Torquemada". En conseqüència, també podríem inferir que, per tal com En Cervantes esmenta el Jardín de Flores, d'Antonio de Torquemada, aquest nom podria substituir, com el de l'altre Torquemada, un autor català esborrat, especialment perquè l'altre llibre seu que En Cervantes esmenta, Don Olivante de Laura, va ser editat a Barcelona al 1564 per En Claudi Bornat.

Vistes i ponderades així les coses, ja no podia continuar veient En Miguel de Cervantes com un escriptor castellà més. I em va començar a semblar que, com En Pero Vàzquez, podria ser perfectament un Saavedra portuguès afincat aquí i coneixedor minuciós de la literatura i la història de Catalunya, de les quals n'hauria volgut deixar constància plena en aquell capítol precís, passant de puntetes entremig de la gran maquinària censora.

A partir d'aquí, vaig començar a cercar informació sobre aquesta família portuguesa dels Vàzquez Saavedra per si hi podia vincular En Cervantes. Havia sentir dir amb convicció absoluta, anys enrere, a En Jaume Carreras, propietari de l'Editorial Sírius, que En Cervantes era en realitat un Servent. Però pensava que en feia un gra massa, que no calia catalanitzar tothom. En Colombo era un Colom. Ho havia pogut descobrir i constatar personalment. Però això no volia dir que tots els grans personatges tinguessin els noms arreglats. I podia ser perfectament que un membre de la casa reial portuguesa, com eren els Vàzquez o Vaz, o aquell Vàzquez Saavedra concret, militar famós i un dels cavallers reals en qui s'inspiraria l'autor del Tirant per recrear alguns aspectes de la personalitat d'aquest nou heroi literari, s'amagués darrera del gran Cervantes, majorment si, com aparentava, es cognomenava també Saavedra.

Pel març del 1996, mentre continuava cercant informació d'aquests Saavedra, em vaig proposar llegir la primera biografia del gran literat. Em va caure a les mans la de l'Andrés Trapiello, intitulada Las vidas de Miguel de Cervantes. La vaig llegir d'una esbufegada i vaig acabar de ser conscient del que ja em temia: la manipulació dels seus orígens era majúscula. Per En Trapiello, "En Cervantes, que té una bona memòria pels detalls exactes no ens diu mai el nom del seu poble. De vegades, fins i tot, menteix sobre el seu origen i jura, a fi de beneficiar una causa o un veí, que ha nascut a Còrdova. Es confessà sovint veí d'Esquivias, de Toledo, de Sevilla, de Madrid, però d'Alcalà d'Henares no en diu re. Com el seu propi personatge Don Quixot, En Cervantes sembla que hagi velat el nom de la seva pàtria perquè, en els segles esdevenidors, se la disputin tots els indrets de la Manxa". Ves per on: massa semblant a tot el que li havia passat a En Colom i que jo tan detalladament havia glossat i publicat. En Trapiello no es podia estar alhora de constatar que "no s'ha conservat cap manuscrit original de les obres d'En Cervantes". Jo igualment portava vuit anys proclamant el mateix de les obres d'En Colom: tot eren còpies i còpies de còpies, perquè els originals s'havien perdut per sempre.

Amb quina finalitat s'esborrarien les traces biogràfiques i s'esgarriarien els originals de les obres de l'escriptor "castellà" més gran de la història? Per què se li atorgaven tants llocs de naixement? Si això passava amb En Colom per raó de la seva catalanitat colpidora, com tenia més que comprovat, ¿no estaria l'estat –la censura d'estat– executant la mateixa tasca sobre En Cervantes? I si no fos un portuguès? I si verament fos un català? Això explicaria que, justament per aquesta mateixa naturalesa política, se li esborrés el passat i se n'hi creés un de nou. I al mateix temps palesaria el gran coneixement que li havia ja detectat sobre la literatura catalana.

El llibre d'En Trapiello, a més a més, em va fornir tot un nou material inesperat: les relacions humanes i geogràfiques amb catalans i amb els diferents estats de la Nació catalana. El veiem a València i a Barcelona, a Nàpols i Sicília. I el veiem envoltat d'amics catalans com En Cristòfor Virués, l'Andreu Rey d'Artieda i En Joan Timoneda. Un vell amic seu, el valencià Joan Fortuny, comissionat per la seva pròpia mare, serà l'encarregat de dur a terme el rescat de l'escriptor i del seu germà, quan eren tancats a la presó d'Alger. Un cop alliberats, no tornen pas a Castella per cap ciutat de la costa andalusa, sinó que arriben a Dènia i d'allà es traslladen a València, on els són ofertes popularíssimes processons en acció de gràcies. I, al cap de poc de ser alliberat, se'n va a Saragossa a participar en unes justes poètiques.

A la Información de Miguel de Cervantes de lo que ha servido á S.M. y de lo que ha hecho estando captivo en Argel, del 1590, així com a les declaracions de diversos testimonis, recollides entre 1578 i 1580, ja s'hi posa en evidència que totes les operacions de rescat per part de la família, les du a terme la seva mare des del regne de València i amb mercaders i religiosos valencians. O tal com diu el despatx de 17 de gener del 1580, "Sa Majestat, a suplicació de Na Leonor Cortinas, i en consideració del que en aquesta certificació és contingut, féu mercè de donar llicència a fi que, des del Regne de València, es poguessin dur a Alger dos mil ducats de mercaderies". Llavors, si la mare d'En Cervantes era a València preparant el seu rescat i el del seu germà, i quan tornen, un cop alliberats, tornen a Dènia i a València, és que aquesta és la pàtria real d'En Cervantes. I és En Cervantes mateix que ens ho afirma en una evocació d'aquesta tornada, escrita a El amante liberal: "L'endemà veieren davant d'ells la desitjada i estimada pàtria; es renovà l'alegria als seus cors, s'esvalotaren els seus esperits amb el nou contentament, que és un dels més grans que en aquesta vida es pot tenir, arribar després de llarg temps de captiveri sa i estalvi a la pàtria". La seva pàtria, doncs, era el Regne de València: la Nació Catalana.

Per En Trapiello som assabentats també que una neboda seva estava casada amb En Pere de Lanuça –Pere de Lanuça i Perellós–, germà del famós Justícia d'Aragó, Joan de Lanuça, que va ser decapitat al 1591 a Saragossa per defensar les llibertats del regne davant de l'exèrcit reial. Les dades portaven directament cap a un Cervantes català, relacionat i implicat directament amb el govern de la Nació catalana. Tenia la impressió que, de mica en mica, dessota de la gran faramalla de tergiversacions i adulteracions textuals, anava ressorgint el seu rostre autèntic. Ara em feien sentit total aquells mots reveladors del Persiles y Segismunda, sobre els quals l'Alba Vallès m'havia cridat l'atenció feia uns anys i que deien : "Els cortesos catalans, gent enutjada, terrible pacífica, suau; gent que amb facilitat dóna la vida per l'honra, i per defensar-les ambdues, s'avancen a si mateixos, que és com avançar-se a totes les nacions del món". Que és com dir que Catalunya és la primera nació del món, perquè s'avança a totes les altres nacions, inclosa –per descomptat– la castellana. Era possible que això ho escrivís un castellà? De cap de les maneres.

Però els elogis no s'acabaven aquí. Abraçaven la dolcesa de la llengua, la bellesa de les dones, la netedat de les ciutats, les gestes navals i militars, la lluita per les llibertats i imbuïen quasi tota la vida cultural. En adonar-se'n, l'Agustín de Amezúa, innovava sorprès: "De cap altra província d'Espanya ni dels seus habitadors no va escriure En Cervantes tants i tan calorosos elogis, que tal vegada siguin quelcom més que un tòpic literari, i responguin més aviat a records personals seus, a una íntima gratitud per esdeveniments ocorreguts en aquella ciutat o regió, de records molt cars per ell, però que avui desconeixem absolutament". I l'Amèrico Castro, que també tenia l'atenció posada en aquesta raresa cervantina d'elogiar tots els estats de la Nació catalana, no es pot estar de remarcar que "és notable que la major atenció d'En Cervantes, i la seva simpatia, vagi cap a les regions no castellanes". És notable, sí. Tan notable com impossible.

Ja m'havia convençut que el tal Cervantes no podia ser castellà, quan vaig anar a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada a parlar de la censura i la manipulació de la descoberta catalana d'Amèrica. Aprofitant-ne l'estada, l'Albert Calls i en Francesc Castanyer em van fer una entrevista pel Diari de Prada. Al número 4, del dilluns 18 d'agost del 1997, la publicaven a la contraportada amb un titular que deia: "Colom era català i, fins i tot, potser Cervantes". M'havia decidit a donar en comptagotes els resultats del que anava trobant. Llavors, no podia dir-ho del cert, perquè treballava amb conjectures i supòsits. Però podia dir-ho –pensava– almenys en un àmbit d'estudi, baldament fos per fer xarbotar la curiositats dels residents a la Universitat. Hi havia traces, proves, relictes, dades. Tot això ho estava examinant amb lupa. Hi havia la certesa d'una censura d'estat llançada contra la nostra cultura. Podia aventurar un diagnòstic i ho vaig fer. Va ser una guitza als ous del món acadèmic oficial. Hi van haver pressions i En Calls em va suggerir que fos més prudent a l'hora de fer segons quines afirmacions, que tots hi sortiríem guanyant. D'altres amics també m'ho van suggerir. I amb més o menys silenci, vaig continuar la recerca. No podia fer res més.

Immediatament, ja al juliol del 1998, àvid de més informació, vaig llegir els dos llibretons que En Martí de Riquer havia publicat sobre En Cervantes: Cervantes, Passamonte y Avellanada i Cervantes en Barcelona. I començava a devorar desaforadament qualsevol estudi que trobés del "príncep dels enginys". De la lectura d'En Riquer en vaig extreure una idea ben clara i contundent: En Cervantes havia tingut una relació directa amb Barcelona, més gran de la que podíem sospitar. En Riquer ho deixava ben definit i acotat: "La majoria dels biògrafs respectables, antics i moderns, donen com a cosa certa que Cervantes va conèixer Barcelona". I fins i tot ens havia arribat, a través dels segles, la informació que havia tingut una casa a la capital catalana. Una casa que avui porta el número 2 del Passeig d'En Colom, "la façana de la qual revela que fou construïda a mitjan segle XVI", rubrica En Riquer. Seria des d'aquesta casa que En Cervantes observaria alguns dels episodis esdevinguts a la platja i dels quals després en va deixar constància al Quixot. I, exactament per això, En Riquer no es pot estar d'anunciar que, "Don Quixot, doncs, residia dins els murs de Barcelona i en una casa que sembla molt pròxima a la platja". Avui sabem també que tenia una altra casa a Altea, a la Marina Baixa. Quan l'amic Jovi Vidal, de l'Olleria, la va descobrir quasi sense voler-ho, em va escriure per fer-me'n partícip: "En preguntar a un amic natural d'allí, em va dir amb cert somriure que la gent ha dit de sempre que allí va viure Cervantes". La vaig visitar l'agost passat amb l'amic Joanjo Albinyana i a la façana, damunt mateix de la porta, hi ha esculpit un medalló amb el seu rostre de perfil i un nom que l'encercla: CERVANTES.

Però el més colpidor de la lectura d'aquests opuscles d'En Riquer va ser adonar-me que els millors elogis fets a una persona de carn i ossos, els elogis més grandiloqüents i assenyats en tot el decurs del Quixot els va fer a un bandoler català, enemic mortal del rei i de tota manifestació de l'estructura monàrquica a Catalunya: En Perot Rocaguinarda. Tingut per un simple lladre, per la historiografia competent, En Cervantes, però, ens el presenta com un home d'actitud noble, digne d'admiració, exemple de cortesia i liberalitat. I de qui ens innova que molts dels seus contemporanis el tenien "més per un Alexandre Magne que per lladre conegut". Com que aquest comptava "amb valedors importants a Barcelona, entre la noblesa i, fins i tot, entre els Consellers de la Ciutat i membres de la Generalitat i del Consell Reial", que diu En Riquer, és obvi que la defensa aferrissada de la seva persona, marcada per una actitud ideològica i política neta i transparent, no podia ser casual. Per això mateix, a la 2a Part del Quixot, quan aquest és a Barcelona, se li adreça un barceloní i li diu: "Vostra Mercè, senyor Don Quixot, vingui amb nosaltres, que tots som els vostres servidors i grans amics d'En Roca Guinart".

L'apologia que En Cervantes feia d'En Rocaguinarda només podia venir d'un català que compartís el mateix menyspreu per l'estructura de la monarquia i la seva creixent castellanització. Qui, a l'actualitat, defensaria la lluita armada per la independència de Catalunya, en una novel·la pública de transcendència universal, si no un independentista? Si això ens sembla incontestable avui dia, més incontestable era a començament del segle XVII, on les institucions catalanes estaven en topada oberta i constant amb la Corona i la feina bruta la duien a terme els bandolers. Les lloances il·limitades a En Rocaguinarda només les podia escriure un català que compartís la mateixa ideologia.

Havia anat aprofundint a poc a poc en la personalitat cultural i política d'En Cervantes i havia passat de creure, com feien els erudits cervantins tradicionals, que l'escriptor coneixia Catalunya i que hi havia estat de passada, a tenir la certesa que era català. O del Principat o del regne de València.

Quan vaig topar una tarda de l'11 d'agost del 1999 la Teresa Clota prop de la llibreria Documenta, no em vaig poder contenir i, mentre hi anàvem i hi entràvem, vaig començar a desgranar-li un rere l'altre els arguments de les meves sospites i de les meves certeses. Sense ni immutar-se em va demanar quina seria, segons el meu criteri, la millor edició moderna del Quixot. La tenia davant del nas. La vaig agafar i li vaig dir: -"Aquesta de Crítica, editada per En Francisco Rico". Me la pren, la paga i me la regala. I amb un somriure generós, intel·ligent i fi, m'etziba: -"Au! Acaba la feina".

No era gens fàcil. Amb tot, m'havia proposat fer-ne un retrat robot. Així, sabíem que era un militar que havia estat amb els seus germans a Flandes, Itàlia i a l'Àfrica amb les tropes imperials. Que havia de ser de casa bona, per la gran cultura que tenia, i pertanyent a una família on hi havia d'haver també escrivans, polítics, literats, metges, comerciants. És prou conegut que ell mateix va ser recaptador d'impostos o un càrrec semblant. Quan al 21 de maig del 1590 escrivia al President del Consell d'Índies per demanar-li un ofici dels que estan vacants a les Índies, li sol·licitava el lloc de "la comptadoria del Nou Regne de Granada, o la governació de la província de Soconusco, a Guatemala, o comptador de les galeres de Cartagena, o corregidor de la ciutat de la Paz", perquè el seu desig "és continuar sempre al servei de V.M i acabar la seva vida com ho han fet els seus avantpassats".

De la sol·licitud se n'extreuen dues evidències palmàries: la primera, que els seus avantpassats van estar al servei de la monarquia; I la segona, que ell també hi havia de tenir càrrecs de govern i de tresoreria, perquè són exactament aquests els que demana per exercir al Nou Món. Tot això no s'ajustava gens ni mica amb les dades conegudes que ens fornien els seus biògrafs i erudits moderns sobre la seva família, que era més aviat pobra i sense recursos. El seu pare, per exemple, va ser detingut perquè no va poder pagar el lloguer de la casa on vivia i va acabar a la presó. L'Alberto Spunberg ens advera a la seva biografia de Miguel de Cervantes que "la llista notarial dels embargaments que en aquell moment es consignà només parla de vestits, roba blanca, coixins, una espasa, una guitarra, un llibre de gramàtica i dos textos de medicina, a més d'alguns bancs, i tres cadires, dues d'elles trencades". El llibre me l'havia regalat la Teresa Baqué, després d'un dinar amb tertúlia a casa seva, a Barcelona, on li vaig exposar que tenia la certesa que En Cervantes era català, però no podia dir exactament qui. Ella va conjecturar que podria ser un Servent. Que no seria gens d'estrany. En arribar a casa vaig anotar al primer full, sota del títol: "Si com assegura la Teresa Baqué i suggereix En Jaume Carreras, En Cervantes és un SIRVENT, hi aurien d'aver referències personals a la seva persona sota el símil de «sirviente». Cal fer una lectura apocada i meticulosa de les seves obres a fi de constatar-ho. O no. Per la Baqué, hi va aver un Sirvent molt famós en lletres, del qual n'ha quedat constància en el nom d'una forma literària: el sirventès. Qui era, doncs, aquest Sirvent?".

Semblava que tenia prou acotada la família quan, un dia que no puc recordar de l'any 2002 En Carles Camp, que sabia que treballava en aquesta direcció, em va fer a mans una còpia del llibre d'En Jaume Sobrequés i Callicó, Catálogo de la Cancellería de Enrique IV de Castilla, Señor del Principado de Cataluña, que contenia documentació dels anys 1462 al 1464. I em va fer veure que, amb data 5 de febrer del 1463 hi apareixia un Jofre Servent, "receptor dels rèdits reials i de la batllia general". "El mateix càrrec que tenia En Cervantes, oi?", em va dir amb la mirada espurnejant de satisfacció. Sí: era el mateix càrrec o un càrrec molt semblant. I encara: tenim coneixement que En Bernat Sirvent era el lloctinent del Tresorer d'Alfons IV a Nàpols. Un altre càrrec a la tresoreria reial. Això explicita de cop la relació d'En Cervantes amb Nàpols i, de retruc, ens indica que els avantpassats d'En Cervantes s'havien de cercar entre els Servent o Sirvent i no pas entre els Cervantes. I era entre aquests Servent que també hi trobàvem militars, tresorers, cònsols, propietaris de naus, diputats, membres de la cancelleria reial. I, fins i tot, un Bartomeu Sirvent, secretari de Pere III i de Joan I, que va ser, a les darreries del segle XIV, segons En Joan Fuster, un dels "introductors i mestres del nou estil cancelleresc", i el transformador i modernitzador de la prosa jurídica i notarial valenciana. Ja tenia la família: els Sirvent. Més endavant, després d'anar ajuntant peces i peces, arribaria a la conclusió que es tractava dels Sirvent de Xixona.

Conseqüentment, si l'autor era un català de Xixona, en un país on la llengua del carrer i la de la cancelleria i la dels juristes i notaris i la de la Universitat i la de la literatura popular i la del teatre era el català, va escriure el Quixot en castellà? Només hi havia una manera de saber-ho i era llegint-lo. I per això vaig agafar el regal de la Teresa Clota i m'hi vaig posar sense defalliment. No us podeu ni imaginar la quantitat de sorpreses que la lectura em deparava. Capítol a capítol anava constatant amb estupefacció creixent que em trobava davant d'una traducció barroera d'un original català. Mentre anotava les catalanades i els catalanismes evidents o possibles i els errors de traducció incontestables, jo seguia reconstruint la personalitat i el context històric d'En Servent.

I de sobte, com si una descàrrega elèctrica m'hagués espetegat a la ment, vaig veure que tot els que descrivia En Servent al Quixot eren les gestes d'un pobre hidalgo castellà, que s'havia tornat boig perquè s'havia cregut els llibres que havia llegit, plens de mentides i astracanades. Un castellà que no podia veure la realitat, perquè tenia la ment preparada a base de distorsions i que vivia de ple, dia i nit, dins una ficció infinita. Que modern que sonava tot plegat! Que actual! Vaig arribar a la conclusió que entre Don Quixote i l'Acebes, per posar un exemple peremptori de la mentalitat espanyola dominant, hi havia només un malentès. I vaig veure amb una gran claredat que només un no-castellà podia pintar l'ànima, el símbol i la icona de Castella, com un sonat irremissible, que ve a Barcelona i es guareix. Aquí vaig començar a entendre que En Servent havia de viure fora de Màtrix, per tal com s'adonava de la gran aspiradora de ments. I en aquells moments, un espanyol que visqués o intentés viure fora de Màtrix només podia ser un portuguès o un català. I, com que ja havia abandonat la idea que fos un súbdit de Portugal, ara em semblava més indubtable que mai que fos un Servent.

A les primeries del 2003 vaig quedar amb En Jacint Bassó, un amic de la facultat, amb qui ja havia compartit alguna troballa colombina i del llenguatge ple de catalanades dels escrits de Santa Teresa, per explicar-li tot el que anava sortint de les fondàries del no-res on la censura espanyola ens havia abocat. Jo em trobava totalment pertorbat, desencaixat, fos. Havia passat un parell de setmanes mig enfebrat, amb una sensació de mareig i trencament espiritual. "Si amb En Colom, m'han putejat, escarnit, silenciat, insultat, fet fora de la Universitat i no puc publicar gairebé enlloc, imagina't què em passarà quan exposi que En Cervantes és un Servent i que el Quixot va ser escrit originàriament en català!", li vaig dir, totalment compungit. No podia badar. El dia del bateig de la seva filla Maria, a Santa Cecília, a Montserrat, la primavera següent, em va presentar el seu cosí Xabier Parent. De seguida vam connectar i al cap de poc ja m'escrivia un imeil interessantíssim pel qual em feia saber que En Cervantes mateix afirmava que no es deia Cervantes, sinó que era "comunmente llamado Miguel de Cervantes". O sigui, que se li deia comunament, de comú acord. No pas que s'ho digués del cert. El cercle s'anava tancant. Cada vegada els arguments creixien. Jo anava llegint i anotant el Quixot i, entre capítol i capítol, aprofitava per llegir estudis sobre el tema. Però la temença a donar massa informació era encara ben forta. Durant ben bé el mig any en què En David Bassa i jo ens vam anar trobant per construir el llibre Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom, em va mirar de convèncer perquè fos caut a l'hora d'exposar el que anava trobant. I així, quan el 7 de juliol del 2004, l'Enric Vila va publicar «A la contra», a la contraportada de l'Avui, una entrevista que m'havia fet per parlar precisament d'això, tot i contestar-li que no m'estranyaria que En Cervantes fos català, perquè "quin castellà escriuria la història d'un castellà boig que recupera la raó a Catalunya?", també hi assegurava que "no dic tot el que sé perquè no es pensin que estic penjat".

Deuria ser per la tardor del 2003 que vaig donar a conèixer als amics de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya el resultat de la lectura de la primera part del Quixot: s'havia escrit en català. Hi havia rastres infinits de la presència de catalanades i catalanismes al text castellà del 1605, amb errors de traducció inclosos que ho demostraven sense pal·liatius. En vaig confegir una llista i quan, cap a l'estiu del 2004 el web de la Fundació va començar a prendre una certa volada, l'hi vam penjar i va començar un cert rebombori social. Amb la primera conferència sobre l'ocultació de la seva personalitat, pronunciada el 22 d'abril del 2005 al Saló de Pedra de l'Ajuntament d'Argentona, i una de segona, feta el 14 de juny següent al Via Fora de Barcelona, i mercès a l'edició de nous materials i a la informació de les noves conferències, el web va petar. Havíem fet un salt qualitatiu de gegant.

L'any següent, en un viatge que vaig fer expressament a Xixona en cerca d'informació, la darrera setmana de juliol del 2006, vaig saber que dins d'aquesta família dels Sirvent famosos de Xixona, hi havia al segle XVI En Joan Miquel Sirvent. Aquí vaig fullejar la Segona Part de la Dècada Primera de la Història de la Insigne i Coronada Ciutat de València, d'En Gaspar Escolano, editada a València al 1611 en traducció castellana i d'original català perdut. L'autor, en parlar dels Servent de Xixona, hi exposa que "En Jeroni Servent serví el rei Felip II en totes les ocasions del seu temps, per espai de quaranta anys, com foren els socors d'Oran i de la Goleta o Tunis i la presa del Penyal de los Vélez de la Gomera. Després passà a la guerra de Flandes, amb els seus germans Andreu i Felip, on assistiren tot el temps que governà aquells estats el duc d'Alba i se senyalaren a la batalla de Sant Guillem [...]. D'allà passaren a Holanda, al setge d'Harlem, en què foren volats els tres germans d'una mina i quedaren maltractats". I entre els germans Servent reconeix que també hi havia un "Joan Miquel", personatge insigne, de qui no ens diu absolutament res més que això. Aquest i no un altre és qui jo identifico amb el gran escriptor i príncep dels enginys. Perquè reconeix que és un personatge important, perquè escriu que recentment "ha florecido", com floreixen els artistes i els escriptors en arribar a la fama i, perquè, precisament i específicament, és diu igualment Miquel. El 24 de juliol vaig enviar un missatge al mòbil dels amics per anunciar la troballa i que En Jordi Mas ha conservat com una relíquia: "Ja el tinc: es deia Joan Miquel Servent"! Però no va ser fins a la tardor següent, el vespre del 20 d'octubre, que vam estrenar amb En David Grau el documental Enigma Cervantes, dirigit per ell i produït per la Pilar Montoliu, als cinemes Alexandra de Barcelona. I mercès a un dels programes de La Nit al Dia de la Mòncica Terribas, la recerca va saltar a la televisió i va esdevenir ja un tema social.

I seria justament aquí on comença a dibuixar-se la personalitat d'En Lluís Maria Mandado, un home senzill, tirant a tímid, però amb una ment oberta i una capacitat d'observació i penetració dels conflictes culturals de la Catalunya pretèrita realment desbordant. Quan li comento a En Pep Mayolas com definiria En Mandado, ell que l'ha tractat a fons i han compartit informació en aquests darrers anys, m'escriu per dir-me que és "una ment incansable i oberta, neta de prejudicis, que emprova sense por les hipòtesis històriques resultants de l'assignació d'uns valors i unes identitats als mots i als personatges de les obres escrites en clau que són objecte del seu estudi. Aquesta capacitat seva ha assentat les bases interpretatives de determinats episodis històrics que avui veiem sota una altra llum gràcies a ell. El Quixot i l'Orland han travessat els segles esperant un lector com En Lluís Maria Mandado".

I tant! En Mandado ja havia seguit, pensat i assimilat tot el que fins al moment jo havia publicat sobre la catalanitat d'En Colom i de la descoberta i la seva ocultació premeditada per la censura d'estat. Li havia regalat el meu llibre La Descoberta Catalana d'Amèrica al seu germà Quim Mandado, que llavors era el cantant de Sangtraït, i que en una entrevista a Enderrock del gener del 2004 ja en recomanava la lectura. Havia absorbit també el meu estudi sobre la desaparició sistemàtica de la literatura catalana del segle XVI i de com una més que possible Vida de Llàtzer de Tormos havia esdevingut la castellanitzada Vida del Lazarillo de Tormes. Ara, amb la sociabilització de totes les recerques que havia dut a terme sobre la identitat d'En Servent amb En Cervantes, se li havia desvetllat un àmbit de la ment que, com ens ha passat a tants de nosaltres, no pensava que existís. S'hi va engrescar i va anar aprofundint aspectes diversos de l'obra, la vida i la llengua d'En Cervantes, mentre començava a enviar les seves col·laboracions al web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, que llavors encara ens aplegava a tots.

Han passat ben bé sis anys. Hem creat l'Institut Nova Història i ens hi hem tornat a trobar. En Lluís Maria n'ha esdevingut un dels investigadors claus. A partir de la lectura de l'Orland Furiós, que la princesa Lucrècia Borja va encomanar d'escriure a l'Ariosto, s'ha adonat que el llibre conté moltes de les claus secretes de la nostra història oculta. I s'hi ha submergit plenament, sense concessions a cap galeria, mentre en començava a treure'n el codi xifrat que amaguen les seves pàgines.

Així, s'adona que "l'Ariosto ens confirma la incorporació i sobirania catalanes a l'imperi del Nou Món" i, a partir d'aquí va descabdellant el text i el va interpretant i fent-nos saber que la nostra història podia haver esdevingut ben altrament. L'Orland Furiós és per ell com una nova Bíblia, amarada de dades i enigmes per desvelar. Potser una de les troballes més rellevants ha sigut la de relacionar la famosa Academia de Argamasilla, amb el concepte xifrat d'"Amagar Silla". Si ens hi fixem estem dient el mateix, però amb un ordre diferent. Per ell, arreu del llibre es dóna la mateixa pauta, el mateix codi. Amb paraules que s'han de llegir canviant l'ordre de les lletres i amb mots que remeten a un símbol precís, que també obre un nou significat. En Mandado s'adona que hi ha quelcom de particular en el fet que algú vulgui "amagar Silla". Per què? Què era, doncs, Silla i què hi havien d'amagar? Tenia alguna relació Silla amb la vila valenciana de Silla? De seguida En Pep Mayolas, que treballava la història i la relació esborrada dels reis Catòlics amb l'antic regne i ciutat de València, s'adona que cal amagar Silla perquè podria ser que a Silla –a la Torre de Silla i no a Tordesillas– hi fos tancada la reina Joana. Les noves recerques hi menen de ple. L'arribada de l'Emperador Carles per València i no pas per Astúries és el capítol del nostre passat que se n'ha seguit de forma lògica i imminent. I ara caldrà fer una relectura ben acurada de la revolta dels agermanats i del paper i la persona de l'Encobert si sabem com sabem que tant la reina com el príncep Ferran eren "aquí". No estarem parlant, per tant, d'una revolta merament burgesa, sinó que, sense negar-la, hi hauríem d'afegir raons de successió dinàstica. Per això ens arribaven d'arreu les veus que ens ho certificaven: hi havia un príncep al darrera que la censura havia encobert encobridorament. Els historiadors ho agafaven com una mera fabulació. Ara sabem del cert que hi era. El tall epistemològic és inevitable i no podem interpretar aquest episodi tan envitricollat del nostre passat, sense passar per Silla o sense desamagar-la.

La sagacitat d'En Mandado ha propiciat aquest nou camp del coneixement. No hi ha canvi de paradigma sense estudi. Però, evidentment, no cal confondre l'estudi amb la imitació, més o més enginyosa, de la informació. Estudiar no és repetir com un lloro els paràmetres del pensament oficial. Calen nous punts de mira, nova informació desconeguda, un mètode nou per remenar i donar sentit a la informació, d'entrada irracional i, aparentment, sense solta ni volta. No ens podem quedar en un estudi que consisteixi només a mirar pel forat del pany. Cal anar a fons, assumir reptes i acceptar, si s'escau, la marginalitat a fi que la nova informació no estigui contaminada pels tics predominants del falsejament absolut.

Les primeres col·laboracions, les primeres notes, les primeres observacions oscil·lants han anat creixent fins a bastir aquest treball imponent que ara teniu a les mans. En Mandado ha pres consciència que la tasca ingent de la censura té un resultat concís: "una part molt important del Renaixement i part del Barroc són construïts sobre l'anorreament de la nació catalana i amb el reaprofitament de materials d'enderroc, perquè autors i personalitats catalans han passat a formar part d'un botí". Exactament: som un botí. Autonomia seria el mot políticament correcte. Però crec que ell ho defineix millor: Catalunya, la Nació Catalana és un botí d'Espanya. Els papers de Salamanca, per més botí de guerra que fossin, i que així ho proclamessin els gurus espanyols de torn, al costat de segles de depredació i espoli cultural, són una broma de mal gust. En Mandado intenta amb tots els recursos que té a mà fer que siguem conscients de l'abast d'aquest botí, entre d'altres, en l'obra d'En Servent, i en especial en el Quixot.

I encara que tot sovint el to, el llenguatge i els exemples que posi siguin més propers a una tertúlia de sobretaula i que s'entretingui temps i temps intentant treure l'entrellat d'un mot o d'una frase on sospita que hi ha un significat amagat, fent giragonses que ens puguin semblar inútils o ridícules, el cert és que jo aposto per la valentia de fotre's de cap contra els murs d'un camp de concentració amb l'intent d'esberlar-los i escapolir-se'n. Prefereixo aquesta actitud agosarada i digna que no pas un discurs ben estructurat, aparentment impecable, de to acadèmic i seriós, però que només justifiqui l'empresonament de la ment i la reverència a la mentida.

En Mandado ha optat per deixar de ser part del botí. Ha optat per posar-se dret. Ha optat per deixar de ser un servent i un servidor submís i badoc per començar, amb aquest llibre i amb les seves raons, a esdevenir un home lliure, un senyor del pensament. I jo l'hi faig costat.

 

Jordi Bilbeny

El Barracar, Arenys de Munt

17/22 de febrer del 2012




versió per imprimir

  1. David
    27-10-2013 15:27

    > Cal fer una lectura apocada i meticulosa de les seves obres a fi de constatar-ho. Crec que és més aviat "apoquida" que "apocada". Jo també desconeixia el verb apoquir però un amic d'Argelers me'l va fer conèixer.

  2. Jordi
    13-09-2012 00:15

    Per a en Josep Maria Orteu: En la presentació que en el llibre hi feu, de bon començament esmenteu en Lope de Vega i en dieu que era l'Inquisidor General. He entrat a la Viquipèdia, tant a la catalana com a la castellana, i enlloc no esmenten que ho fos. També a la Viquipèdia, a l'entrada "Inquisidor general", hi ha la llista de tots els inquisidors generals des de Torquemada fins al darrer, i enlloc no hi consta el nom de Lope de Vega. ¿M'ho podríeu aclarir? Mercès.

  3. Joan S.
    20-04-2012 15:44

    En lloc de Servent, podria ser Servant? Perquè el verb servar té també el significat d'obeir, sempre segons el DIEC. Potser s'explicaria aquesta apropiació dels castellans del personatge. D'una altra banda, he llegit una mica el pròleg del llibre de Mandado i em sembla prou aclaridor de veure les coses d'una altra manera. Potser ja és hora de remoure una mica els nostres cervells per veure que no tot és blanc o negre. Dono gràcies a en Bilbeny per fer-nos veure que cal lluitar

  4. assumpció cantalozella
    30-03-2012 15:53

    Jordi Bilbeny, els teus itineraris són més divertits que els de qualsevol novel.la d'intriga!!!! T'esperem a Santa Coloma de Farners

  5. Jordi Bilbeny
    29-03-2012 20:40

    Et felicito per aquesta introducció tan espaterrant que has fet al llibre d'en Mandado!! Quin enjòlit, tu... És que és realment com una novel.la de lladres i serenos!!..... Recordo perfectament aquell diner que vàrem fer a Bori Fontestà on vas començar a recitar-nos catalanades del Quixot i la conferència a l'aula Josep Carner de la UB, que em va deixar garratibat del tot..... i que corre pel Yoitube.... Més coses... I el Curial? Aquesta obra no es podia traduir al castellà ni somniant-ho: massa referències al Casal de Barcelona (Pere el Gran...). Que no sigui també d'un Servent..... Aquest Bernat Servent de qui parles.... Un autor que treballa a la Cort de Nàpols dels Trastàmara, però nostàlgic dels urgellistes, que l'Espadaler fa de Solsona, no gaire lluny de la casa pairal dels Servent a Pugcerdà..... que Espadaler fa notari... que té contactes amb la cort de Monferrat i que coneix molt bé el món dels mercaders.... Per a estudiar-ho....

  6. Jordi
    29-03-2012 12:59

    Gràcies!! A mi, tot i no haver-lo llegit, però, del Quixot sempre me n'havia sorprès la gran lloança que fa de Barcelona a la segona meitat del llibre, en un tros molt conegut en temps d'en Franco (perquè llavors es feia servir molt per a propaganda de la ciutat): "...y así, me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los estranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y, en sitio y en belleza, única." Que un castellà arribés a dir-ne tot això (perquè dir-ne una part, encara,... però... tot plegat?!), ho trobava molt i molt sorprenent.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d’enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
23275
Presentació de la Universitat
Neus Rossell - La història: unes creences que generen bloqueig, enuig i ràbia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
L'Andreu Mas publica a Presència un article sobre les entitats dedicades a recuperar la història de Catalunya,...[+]
Segons En Javier García Blanco, autor d'aquest article, En Lleonard va tenir relacions i contactes hispànics de...[+]
Va tenir alguna cosa a veure En Narcís Monturiol i el seu submarí Ictineu amb el projecte literari de Jules...[+]