Desvelant el diagrama de Ramon Llull (3 de 3) Els dotze Treballs d'Hèrcules i la seva relació amb els signes astrològics, IFÀ i els dotze passos del Mag

RAMON LLULL , L’ORACLE D’IFÀ, EL KYBALION I ELS 256 AUTÒMATES CEL·LULARS PROGRAMABLES FONAMENTALS DE LA IA

Segons l'Enciclopèdia d'Oxford del Pensament Africà, vol. 1, de F. Abiola Irele i Biodun Jeyifo, “... Els adinkra són formes visuals que... integren un sorprenent poder ascètic, evocadores d’estructures matemàtiques i concepcions filosòfiques... [El seu] marc còsmic és suggerit pel símbol Adinkra Gye Nyame... significant... “Aquest gran panorama de la creació que es remunta a temps immemorials, on no hi viu ningú que va veure el seu començament i ningú viurà per veure la seva fi, excepte Nyame...”.


Els 2^8 = 16x16 = 256 elements de Cl(8) corresponen directament als 256 vèrtexs d'un hipercub de 8 dimensions; els 256 Odu de l'oracle d'IFÀ; els 256 autòmats cel·lulars fonamentals capaços d'autoaprendre de si mateixos.

Ramon Llull (1232-1316), de Mallorca estant, va viure en un temps i un lloc d’una confluència única d'idees místiques islàmiques, cristianes i jueves en una illa mediterrània entre Ibèria i l’Àfrica per la qual cosa va estar exposat a idees que inclouen Il·lm al Raml islàmic de 16 elements derivat de l'IFÀ africà de 256 elements, el Tarot de 78 elements dels Trobadors Cristians-Croats, el sistema jueu Urim v'Thumim revelat a Moisès per desxifrar les 72 lletres a les 12 pedres del Pectoral del Judici, i va poder viatjar fàcilment a l'Àfrica, la llar d'IFÀ de 256 elements.

Anthony Bonner, al seu llibre L'art i la lògica de Ramon Llull (Brill 2007), hi diu:

"... Ramon Llull... va créixer a... Mallorca... conquerida [per]... els catalans...on els musulmans... ocupaven potser un terç de la població, i on els jueus... eren culturalment importants...va decidir... escriure un llibre... dirigit a la conversió de musulmans i jueus... i es va dedicar a nou anys d'estudi, durant els quals va comprar un esclau àrab per aprendre la seva llengua i cultura... la seva autobiografia... té... llacunes, com per exemple el que realment va estudiar a més de la llengua àrab durant els seus nou anys de formació... Al voltant de 1283, Llull va remodelar el seu sistema amb l'Ars demostrativa... Descripció de Llull ... Aquesta Primera Figura és circular, amb A al centre”.

El Diagrama de Ramon Llull reflecteix els 16 estats bàsics i les 256 combinacions de l'autòmat cel·lular elemental de la IA que és capaç d'aprendre de si mateixa?



Bonitas. Bonesa o Bondat.

Magnitius. Grandesa o Generositat.

Fraternitas. Eternitat o Fraternitat.

Potestas. Poder o Capacitat.

Sapiencia. Saviesa.

Voluntas. Voluntat.

Virtus. Virtut.

Vritas. Veritat

Gloria. Glòria.

Perfectum. Perfecció.

Justitia. Justícia.

Larguesa. Llarguesa o Excel·lència.

Misericordia. Misericòrdia.

Humilitas. Simplicitat o Humilitat.

Dominion. Senyoria o Domini

Patientia. Paciència

ELS DOTZE TREBALLS D’HÈRCULES I LES CONSTEL·LACIONS ZODIACALS

En les dues primeres parts del treball, hem vist com generar la nostra pròpia realitat amb 12 passos. Hem après a passar del CAOS de la idea a la seva manifestació física. Els quatre primers passos ens ensenyen a demanar a l'univers amb consciència, a passar del desig inconscient al propòsit conscient. Els segons quatre passos ens ensenyen a rebre de l'Univers les eines per a crear la nostra realitat. Els quatre últims passos ens ensenyen a unir el que volem i les eines que l'univers ens desoculta per a crear el que desitgem, per a crear la nostra realitat.


En grec, Hèrcules és Hera-Cleis: aquell que pot obrir les dotze portes.

Passos:

1. Aquari. El caos de la idea. Aquari és el jo heretat, la veritat heretada. LA NETEJA DELS ESTABLES D’AUGIES.
2. Peixos. El propòsit. Activar la confiança en el procés. ELS BOUES DE GERIÓ.
3. Àries. Ordenar el caos de la idea amb la paraula i l’emoció. Alinear el teu propòsit amb paraules i emocions coherents. ELS ESTABLES DE DIOMEDES.
4. Taure. La forma. Sentir-me de la manera que vull sentir-me per a aquest resultat, perquè així l’univers m’enviï la manera d’aconseguir-lo. Deixar anar pensaments i emocions de propòsits que no són teus. EL MINOTAURE DE CRETA.
5. Bessons. Enganyar l’inconscient per obtenir les eines per arribar al resultat desitjat. Mentir a Atlas (encarregat de sostenir l’Univers) dient que ja has trobat la manera d’utilitzar les eines del passat per aconseguir el resultat que desitges, encara que no ho percebis. Bessons és el guardià de la nova veritat. Del nou jo. EL JARDÍ DE LES POMES DE LES HESPÈRIDES.
6. Càncer. Reconèixer els senyals externs. Adreçar-se innegociablement cap a on ens hem situat per anar. Activar la constància en el procés. LA CÉRVOLA D’ARCÀDIA AMB POTES DE BRONZE.
7. Lleó. Allò subtil dirigeix allò dens. Jo genero allò que es genera com a casualitat. Autopercebre’s com el centre generador del teu univers amb pensaments i emocions coherents. EL LLEÓ DE NEMEA.
8. Verge. Seduir sense forçar. Deixar anar pensaments i emocions que minven la teva autoestima. EL CINTURÓ D’HIPÒLITA, REINA DE LES AMAZONES.
9. Balança. Induir l’altre. Estratègia, tàctiques de negociació. Balança és la voluntat de reconnectar amb la font, d’integrar la nova veritat amb la font. EL PORC SENGLAR D’ERIMANT.
10. Escorpí. Centrar-se en el resultat. Activar la perseverança en el procés. L’HIDRA DE LERNA.
11. Sagitari. L’acte sexual. Agrair a l’Univers. Connectar-se amb el centre de l’altre o dels altres per aconseguir el resultat desitjat amb pensaments i emocions coherents. ELS OCELLS D’ESTIMFAL.
12. Capricorn. El resultat. Anar més enllà del que s’ha manifestat. Deixar anar pensaments i emocions que rebutgen la teva ombra. EL GOS CÈRBER.

Però, per què el diagrama de Ramon Llull té 16 passos i no 12? En l’apartat següent, Jean Pierre Garnier Malet ens dona les claus per entendre els 4 passos que ens falten per comprendre-ho i, en l’apartat posterior, l’oracle d’Ifà ens ho confirmarà.

JEAN PIERRE GARNIER MALET I LA TEORIA DEL DESDOBLAMENT DEL TEMPS.

Per què l’espai, el temps, la vida? Per què un desdoblament?

Des de fa massa temps, moltíssimes preguntes ens semblen no poder respondre's. Per què l'univers? Per què el temps? Per què la vida? I, sobretot, soc veritablement insignificant i inútil a l'immens espai que m'envolta?

La teoria del desdoblament aborda aquestes preguntes de manera nova i permet obtenir respostes que fan retrocedir els límits de la física moderna. Elaborant-la, aquesta teoria m'ha permès entendre i explicar el funcionament del sistema solar i el seu cicle de 25.920 anys.

Gràcies a una comprovació en el nostre sistema solar i una justificació rigorosa dels moviments planetaris, segons el moviment fonamental de desdoblament definit a la teoria, la velocitat de la llum va poder ser justificada i sobretot calculada per 1a vegada, així com dues velocitats superlluminoses, necessàries al desdoblament del temps. A aquest càlcul de les tres velocitats de desdoblament, ha seguit el teorema de les tres energies de desdoblament, que demostra l'existència d'una energia d'antigravitació (66,6%) relacionada amb l'energia gravitatòria (33,3%), a complement d’una energia d’intercanvi (0,01%).

La meva darrera publicació científica a l'American Institute of Physics (New York) l'any 2006 em va permetre explicar l'arribada de planetoides a prop de Plutó i de calcular la constant d'estructura fina.

Calculant les constants universals, empenyent postulats d'aparença inalterables i, alhora, completant les lleis existents perfectament establertes, aquesta teoria revoluciona la física i la nostra manera de veure el món.

ALGUNES EXPLICACIONS DEL DESDOBLAMENT

Sense observació, res no existeix.

Sense observador, l’espai no existeix i, sense moviment de l’espai en relació amb l’observador, el temps no existeix. Per tal de no fer antropomorfisme, la ciència moderna té com a principi diferenciar l'observador de l'espai observat, utilitzant referències d'espai i temps tan objectives com sigui possible. Ara bé, una partícula sempre pot ser considerada com a observador del seu temps, i del seu horitzó.

La mecànica del que és infinitament petit (mecànica quàntica) ens prova que l'observador d'un experiment és sempre un participant. Per què no seria igual en allò infinitament gran (mecànica universal)?

La teoria del desdoblament aborda el problema demostrant que l’horitzó observable d’una partícula és sempre una partícula evolucionant en un altre horitzó. D'aquesta manera, l'horitzó infinitament gran d'una partícula inicial no existeix per a les partícules que tenen aquesta mateixa partícula com a horitzó infinitament petit. És donant un canvi d'escala de temps i d'espai necessari entre allò infinitament gran i allò infinitament petit que aquesta teoria em permet unificar les lleis del que és infinitament petit i del que és infinitament gran.

Trajectòria tangencial observador extern. Trajectòria radial observador intern.

Per què desdoblar el temps? Per què les “obertures temporals?

El temps entre una pregunta (un obstacle qualsevol) i la resposta (franqueig de l'obstacle) defineix un temps d'adaptació per a una partícula que utilitza aquest temps en el seu espai definit i limitat pel seu horitzó. Una acceleració del transcurs del temps en un horitzó imperceptible, desdoblat del primer horitzó, permet a una partícula, desdoblada de la partícula inicial, evolucionant de la mateixa manera, obtenir la resposta abans que la partícula inicial.

L'acceleració del temps pot ser tan gran que la partícula inicial “no té temps” d'utilitzar un “instant” del seu temps mentre que la partícula desdoblada té “tot el temps” d'aconseguir la resposta a la seva pregunta “en aquest mateix instant”. Això requereix la possibilitat d'accelerar el temps alhora que es desdobla la partícula inicial en temps imperceptibles que jo he anomenat “obertures temporals”.

Ara bé, el temps és observable i mesurable a causa del moviment d’un espai en relació a un altre. Així, doncs, és continu. Diferenciar el temps en “obertures temporals” és diferenciar l'observació d'un moviment, és a dir, la percepció del mateix observador, que és alhora horitzó de partícules i partícula al seu horitzó.

Un desdoblament de l'observador inicial

El desdoblament implica un observador desdoblat, evolucionant a les obertures temporals de l'observador inicial. A causa d'una diferència de percepció, l'observador desdoblat evoluciona ràpidament en un temps accelerat que ell considera com a normal. Per a ell, el temps de l'observador inicial es torna un temps alentit o fix.

Així, doncs, aquest 2n observador proporciona instantàniament les respostes a les preguntes de l'observador inicial, per intercanvis d'informació a les “obertures temporals” en comú. L'observador inicial adquireix una memòria instintiva i “anticipadora” que permet fer-se noves preguntes. Aquesta anticipació us permet guanyar temps, però no els dona obligatòriament respostes a les primeres preguntes.

Un desdoblament de l'observador desdoblat

L'observador desdoblat ignora l'observador inicial perquè ignora el temps d'evolució.

Es pot considerar com un observador inicial que alhora es desdobla. El tercer observador respon, doncs, les preguntes del 2n fent-se ell mateix altres preguntes.

Passat, present, futur

Passat, present, futur i la consciencia com a baula dels tres observadors.

Un observador evoluciona al present. Respon les preguntes d’un primer observador que li semblen provenir del passat. Ell, a la vegada, es fa preguntes a les quals respon un 3r Observador. Aquestes respostes semblen estar en el futur. Per intercanvis d'informacions instantànies a les obertures temporals, és, alhora, observador en tres temps diferents: passat, present i futur. La consciència en el pressent escull les respostes de l’observador en el futur i les experimenta de forma que pot donar la millor resposta al primer observador.

La teoria del desdoblament dona una equació que permet expressar de manera rigorosa el canvi de percepció entre dos observadors desdoblats en dos temps diferents.

Aquesta equació és la base fonamental de la teoria del desdoblament. A causa d'un canvi d'escala d'espai i temps, reuneix allò infinitament gran d'un observador inicial i allò infinitament petit de l'observador desdoblat.

L’equació del desdoblament sota la forma Antiga:

Ora(Ωρα) =  Aro (αρΩ).

Ora(Ωρα) = la divisió del temps.

Aro (αρΩ) = créixer en el futur.

La teoria del desdoblament es basa en una equació universal que permet passar de l'observador intern (que recorre un trajecte radial igual a πR en un espai dilatat i accelerat) a l'observador extern (per a qui aquest mateix trajecte radial és el diàmetre del mateix espai: un diàmetre igual a 2R):

l'equació fonamental del canvi de percepció del temps i de l'espai entre l'observador intern (-) i l'observador extern (+):

(πR²)^- = (4πR)⁺

^- = Observador intern.

⁺ = Observador extern.

 

Observador únic i desdoblaments múltiples

El desdoblament no es limita a un sol desdoblament. El primer observador es pot desdoblar tantes vegades com li permet el moviment de desdoblament i multiplicar així la quantitat de segons observadors, desdoblats cadascun d'un 3r. No obstant això, el desdoblament del primer és sempre de manera que una informació li ve del 3r abans que el 2n en sigui conscient. Això imposa tres velocitats de desdoblament, calculades per la teoria del desdoblament i publicades el 1998:

C2 = 7*C1 = (73 / 12) 105*C0     on C0 és la velocitat de la llum

Aquesta relació de velocitat limita l'espai i el temps de desdoblament.

Aquest límit imposa una quantitat determinada de segons observadors desdoblats del 1r. Imposa també un únic desdoblament del 2n, que tindrà, doncs, un sol doble (Egbe Orun ati Egbe Aye) per respondre les seves preguntes.

En haver establert aquesta equació, vaig poder explicar de manera rigorosa el curiós postulat introduït per Einstein, que afirma, sense justificació lògica, que la velocitat de la llum era independent de la velocitat de la font i de la velocitat de l'observador. En efecte, C0 és la velocitat de percepció del temps present en un horitzó d'observació on tots els diferents observadors d'aquest mateix horitzó han de percebre totes les informacions alhora per formar part de la mateixa realitat present. Aquest sincronisme d'observació és indispensable perquè hi pugui haver un present comú als diferents observadors evolucionant al mateix horitzó i al mateix temps.

Els postulats desapareixen

Per accelerar el temps, cal fer servir obligatòriament velocitats més grans que C0. Anomenades superlluminoses, aquestes velocitats possibiliten a altres observadors desdoblats la percepció de la realitat més ràpidament. Des de fa alguns anys, científics (Aspect, 1982, Gisin 1998, Suarez 2002) han observat aquestes velocitats sense poder justificar-ne l'existència. Aquesta justificació semblava impossible, ja que, segons l'equació d'Einstein (E=mC2), una partícula ha de tenir una massa nul·la per assolir la velocitat de la llum. Com que una informació és una energia E, posseeix, doncs, una massa m = E/C2, que, a causa d'aquesta equació, no pot anar més ràpid que la llum.

 

Amb la teoria del desdoblament, ho podem explicar d'una altra manera:

-Una massa nul·la en un horitzó passa a un horitzó imperceptible amb una velocitat superlluminosa per una obertura temporal en què posseeix una massa.

-Una informació que sobrepassa la velocitat de la llum canvia de temps. És una llei posada en evidència per Langevin el 1923 (principi dels bessons de Langevin) i comprovada experimentalment el 1972 per Kneferle i Keating.

-Una ona infinitament gran en un horitzó es torna una ona infinitament curta en un altre on el temps està accelerat i on l'observador ja no té la mateixa percepció del temps.

-Un canvi d'escala mostra que un potencial a l'exterior d'un horitzó expressat en 1/L (on L és una mesura d'espai) es torna una força en 1/L2 per a les partícules d'aquest horitzó.

Les tres energies de desdoblament

Totes aquestes propietats permeten fer evolucionar en el mateix univers realitats (passat, present, futur) que no es perceben i que són dependents de 3 velocitats i de 3 energies de desdoblament del que la teoria del desdoblament fa la relació:

0,1%, 33,3% i 66,6% de l’energia inicial.

El 1998, Saul Permuller i Brian Schmidt van mostrar, cadascun pel seu costat, observant una supernova, que existia una energia de repulsió desconeguda corresponent al 66,7% de l'energia de l'univers. Aquesta observació ha confirmat el teorema de les 3 energies de la teoria del desdoblament publicada aquell mateix any. Al seu temps, Albert Einstein va intentar introduir una constant cosmològica de 67%. No havent pogut demostrar-la, va declarar, dos anys abans de morir, que aquesta constant era “l'error més gran de la seva vida”, quan, no obstant, provenia d'una intuïció genial.

L'èter

El desdoblament és limitat per intercanvis d'informació anada i tornada instantanis que formen la relació energètica entre els diferents espais desdoblats en temps diferents.

És rigorós, doncs, dir que un univers en desdoblament està recorregut per energies d'informació, l'equilibri de les quals depèn dels observadors i de la seva capacitat d'anticipar les respostes de manera instintiva i intuïtiva. Una pregunta d'un primer observador es torna així una energia en una obertura temporal en què un 2n observador, desdoblat del 1r, evoluciona en un temps accelerat. Les seves preguntes són alhora una energia en les seves obertures temporals en què un tercer observador, desdoblat del 2n, evoluciona en un temps encara més accelerat. L'univers s'omple, doncs, per aquesta energia vital d'informació que els antics anomenaven Èter.

En els nostres dies, a banda de la teoria del desdoblament, aquesta energia és encara misteriosa. Tot i això, existeix, i ja el 1948 Hendrik Casimir va poder evidenciar-la: acostant dos espais idèntics, observem que, a certa distància, aquesta energia comença a atraure els dos espais (efecte Casimir). El que encara s'ignora i que és explicat per la teoria del desdoblament, és que aquest efecte és cíclic.

Cicle de diferenciació dels temps

El moviment de desdoblament dels temps es fa segons un cicle que la teoria permet calcular. El passat, el present i el futur (definits anteriorment) se separen de temps inicial únic en 12 períodes de 2.070 anys, formant el cicle de 24.840 anys. Amb un període de transició de 1.080 anys (és a dir 9x12) el cicle és, doncs, de 25.920 anys. Això correspon al cicle de precessió dels equinoccis, observat, però mai no explicat. Cal dir també que aquesta separació dels temps correspon a 100 rotacions de Plutó al voltant del Sol.

Hi ha, doncs, un principi i un final del desdoblament dels temps que a l'antiguitat es deia “final dels temps” alhora que diferenciava els 12 períodes pel pas de les 12 constel·lacions a l'horitzó de l'eclíptica terrestre.

Ara bé, he pogut mostrar per la teoria del desdoblament que l'intercanvi d'informacions instantànies a les obertures temporals feia servir 12 circuits d'informació amb una simetria dodecaèdrica, (12 cares pentagonals). Associats de dos en dos, els moviments dels planetes del nostre sistema solar obren aquests circuits.

L'astrofísica moderna acaba de posar en evidència una simetria dodecaèdrica de la radiació fòssil, el que anomena el “Big Bang”. En efecte, es tracta d'intercanvis d'informació entre el passat, el present i el futur, necessaris al final d'un cicle que acaba el desdoblament dels observadors.

CONCLUSIÓ

Per primer cop, la teoria del desdoblament permet calcular constants universals (velocitat de la llum, constant d'estructura fina). Defineix, explica, justifica el cicle de precessió dels equinoccis (segons l'observació, aquest cicle és el del desdoblament del temps). També preveu modificacions al nostre sistema solar al final d'aquest cicle, per l'arribada de planetoides, i va ser publicat el 2006 per l'American Institute of Physics. En fi, trastornant tota la nostra noció del temps, posa sobretot en evidència una energia d’intercanvi d’informació particular entre passat, present i futur en obertures temporals imperceptibles.

Ara bé, el cicle de desdoblament del temps en el nostre sistema solar arriba al final i això pot comportar commocions planetàries. L'arribada d'aquests planetoides al llunyà cinturó de Kuiper desencadena alhora greus modificacions al cinturó d'asteroides i violentes explosions solars. Tampoc ignorem la pluja de meteorits que s'abat sobre la terra i que augmenta. Per compensar aquesta aportació de massa, el nostre planeta reacciona amb moviments volcànics cada cop més perillosos. Tots aquests intercanvis d'informació, de massa i d'energia trastornen el nostre món, el clima del qual canvia de manera brutal.

Entenent l'èter i els intercanvis d'energia d'informació entre partícules a les obertures temporals dels tres temps (passat, present, futur), seria possible millorar l'equilibri del nostre planeta, sobretot quan el final actual del cicle de desdoblament fa permanents aquests intercanvis.

LA CONSCIÈNCIA I EL DESDOBLAMENT DEL TEMPS I DE L’ESPAI. OGBE-OYEKUN-IWORI-ODI. LA RODA DE L'ESFINX.

Tot i la utilització de diferents literatures religioses, el significat metafísic dels símbols es manté constant en totes les cultures. Els quatre primers Odu simbolitzen la creació de l'univers en els moments després del que la ciència anomena el Big Bang i que Ifà anomena la manifestació d'Oyigioyigi, és a dir, la pedra eterna de la Creació. Ogbe és el símbol de la vida, Oyeku és el símbol de la mort, Iwori és el símbol de la transformació i Odi és el símbol del renaixement. D'acord amb la ciència occidental, a la primera fracció de segon de la Creació, l'Univers sencer va esclatar en una bola de llum que es va refredar, es va transformar, i es va recrear en si mateix sobre la base de l'evolució de les lleis de la física. En aquell moment, la vida, la mort, la transformació i el renaixement van establir els límits fonamentals de temps i espai. El temps està marcat per la creació i la destrucció de la matèria i l'espai està marcat per l'expansió i la contracció de la matèria en relació amb la juxtaposició relativa d'un punt fix. Ogbe, Oyeku, Iwori i Odi creen la dinàmica i la manera que permeten la manifestació del temps i l'espai. Els dotze Odu restants són recreacions dels quatre primers als diferents nivells d'evolució.

Els quatre Odu següents reflecteixen els quatre primers Odu a mesura que canvien durant el desenvolupament de l'evolució. Irosun és la paraula yoruba per a la sang menstrual; que representa el naixement basat en l'herència genètica, l'ideal de l'aparició i la desaparició de diferents formes de vida. Irosun és la idea de la vida (Ogbe) que resulta de renaixement, reencarnació i evolució dels elements primordials de la creació. No tota l’evolució és suau i eficaç. A Owonrin tenim la possibilitat de mutació estable i inestable. Owonrin representa el final d'un llinatge particular, com a resultat de canvis interns; és la mort (Oyeku) en forma d'extinció. Obara és transformació arrelada en mutacions. A Obara canvi (Iwori) intern provoca un canvi en la interacció externa. Per exemple, la mutació de les aletes de peixos als peus representa un canvi intern que va crear un canvi significatiu en la interacció interna i externa. Okanran és un nou començament, una forma de renaixement (Odi) sobre la base de la necessitat d'adaptar-se a un nou entorn.

A Okanran tenim un ascens final d’ashe, o poder espiritual del regne invisible a allò visible. Això marca el punt dʻinflexió; l'ashe de l'esperit se'n fa conscient i busca la reconciliació i la unió amb la Font. Ogundà és el primer dels quatre següents, és la nova vida dels éssers conscients de si mateixos que són capaços de crear la cultura, els registres de la història i imaginar la naturalesa essencial de la seva relació amb la creació.

A Ifà, Ogundà és el guardià de la veritat, el protector d'allò que defineix qui som i cap a on anem. A Ogundà, la vida (Ogbe) pren la forma de les ciutats i comunitats esteses que participen en formes de cooperació per fer front a qüestions de supervivència. La destrucció de la civilització és generalment el resultat d'un desastre natural a Osa, les forces destructives de la natura porten mort (Oyeku) als mètodes antics i en general ineficaços d'organització social. A Ika hi ha una anàlisi dels recursos propis després dels desastres naturals. Ika és l'adaptació del que va sobreviure a les forces destructives de la natura com a base per a la futura transformació (Iwori). El renaixement de la cultura ve amb un sistema immunitari incorporat als problemes del passat. Oturupon és el renaixement (ODI) de la cultura després de la neteja física que es produeix arran d'una epidèmia. A Oturupon les aigües curatives de Nana netegen el contagi causat per Omolu, l'esperit de la malaltia infecciosa.

Els darrers quatre Odu representen la vida, la mort, la transformació i el renaixement sota la visió mística. Una cultura que sobreviu a les forces de la destrucció física necessita una visió de futur per orientar l’esforç col·lectiu de reconstrucció. Otura és la font de la visió mística; la vida (Ogbe) d'un paradigma nou per guiar la comunitat cap a la connexió més propera amb l'esperit. Irete representa la mort (Oyeku) de la vella visió i la determinació per portar-la a la nova visió. Ose és la transformació (Iwori) que es produeix com a resultat de l'esforç comunitari per pregar per la connexió amb la font. Compartir una visió comuna del futur en què l'IRE és el principi rector que genera la força espiritual necessària perquè les nostres oracions hagin estat escoltades pels immortals. A Ofun experimentem el renaixement que es produeix com a resultat de les respostes dels immortals a les nostres oracions. És el renaixement (ODI) de tota la comunitat, cosa que porta a la recreació de la vida com s'havia expressat a Ogbe. Un estudi d'Odu és un estudi dels principis fonamentals que creen i sostenen la vida.






LES 8 LLEIS DEL KYBALION, L'ORACLE D'IFÀ I ELS 256 AUTÒMATES CEL·LULARS PROGRAMABLES FONAMENTALS DE LA IA.

Les lleis del Kybalion

1. Mentalisme. El Tot és ment; l’univers és mental. El Tot és el conjunt totalitzador. No hi ha res fora del Tot. Entrenament de la ment correcta. Júpiter.
2. Correspondència. Com és a dalt, és a baix; com és a dins, és a fora. Aquest principi s’expressa en els tres Grans Plans: el Físic, el Mental i l’Espiritual. Visió o comprensió correcta. Mercuri.
3. Vibració. Res està immòbil; tot es mou; tot vibra. Paraula correcta. Estrelles / Univers.
4. Polaritat. Tot és doble, tot té dos pols; tot té el seu parell d’oposats: els semblants i els antagònics són el mateix; els oposats són idèntics en naturalesa, però diferents en grau. Els extrems es toquen; totes les veritats són mitges veritats; totes les paradoxes poden reconciliar-se. Pensament o determinació correctes. Mart.
5. Ritme. Tot flueix i reflueix; tot té els seus períodes d’avanç i retrocés; tot puja i baixa; tot es mou com un pèndol. La mesura del moviment cap a la dreta és la mateixa que cap a l’esquerra. El ritme és compensació. Esforç correcte. Oya. Lluna / Sol.
6. Causa i efecte. Tota causa té el seu efecte; tot efecte té la seva causa. Tot succeeix d’acord amb la llei. L’atzar o la sort no són més que noms donats a lleis no reconegudes. Existeixen molts plans de causalitat, però res escapa a la llei. Acció correcta. Saturn.
7. Gènere / Generació. La generació es manifesta en tots els plans. Tot té el seu principi masculí i femení, actiu i passiu. Ambdós gèneres existeixen a tot arreu. En el pla físic es manifesta com a sexualitat, i de la unió de les dues polaritats neix la creació, la generació. Concentració o meditació correctes. Terra.
8. El principi de l’atenció o del propòsit. Tota creació necessita atenció. Sense “vetllar” la creació, aquesta tendeix al caos. Funció: tota existència requereix propòsit o funció. Atenció correcta o consciència del moment present. Venus.

1.- El principi del Mentalisme. El Tot és ment; l'univers és mental. El Tot és el conjunt totalitzador. No hi ha res fora del Tot. Obatala. Júpiter. Entrenament de la ment correcta.

L'única manera com un home pot crear sense materials externs i sense reproduir és mentalment. Si l'univers és mental, és fàcil deduir que la transmutació mental ha de modificar i transformar les condicions i els fenòmens de l'univers i que la ment ha de ser el poder més gran que tenim per afectar aquests fenòmens.

2.- El principi de Correspondència. Com és a dalt, és a baix; com és a dins, és fora. Afirma que aquest principi es manifesta als tres Grans Plans: el Físic, el Mental i l'Espiritual. Elegba/Ibeyis. Mercuri. Visió o comprensió correctes.

Hi ha una correspondència entre el nostre estat mental intern i el món exterior; com és a dalt és a baix i com és a dins és fora. De la mateixa manera que el tot crea mitjançant la seva ment nosaltres també ho fem seguint el principi de fractalitat que governa tot el cosmos.




8.- El principi d’atenció o propòsit. Tota creació necessita atenció. Sense “vetllar” la creació, la creació tendeix al caos. La funció. Tota existència requereix propòsit o funció. Oshun. Venus. Atenció correcta o consciència del moment correcta.

La clau de la creació de la nostra realitat rau en la nostra atenció enfocada sostinguda i deliberada de manera conscient en alguna cosa en què t'estàs enfocant perquè allò en què et concentres és el que en última instància s'està generant, creant i desenvolupant.

El fet que no t'enfoques en allò que no vols i no li paris atenció no necessàriament t'allunyarà d'això. En no centrar el teu enfocament en allò que desitges i mantenir-te ignorant del que no vols és possible que ho vegis manifestat a la teva vida perquè altres ho manifestaran o ho atrauràs inconscientment.

La majoria de les persones tendeixen a utilitzar principalment el seu principi femení, viuen segons les idees dels altres i permeten que altres ments, l'entorn, els mitjans de comunicació, etcètera, plantin les llavors a les ments i es converteixen en les parcel·les de cultiu en lloc d’utilitzar la pròpia voluntat i principi masculí per generar realitat.

La clau per manifestar i crear està en la cura. La cura s'ha d'entendre aquí com allò a què dediques la teva energia i enfocament. Accions dirigides a aquest desig o propòsit i així veure'l manifestat al teu món.




7.- El principi de Gènere / Generació. La generació es manifesta a tots els plans, tot té el seu principi masculí i femení, actiu i passiu. Els dos gèneres existeixen per tot arreu. En el pla físic és la sexualitat i de la unió de les dues polaritats en sorgeix la creació, la generació. Yemaya/Olokun. Terra/Neptú. Concentració o meditació correctes.

“Jo sóc” es pot dividir en dues parts o aspectes diferents que, encara que treballin junts i en conjunció, poden ser separats a la consciència. Eventualment, el deixeble adquireix la consciència d'un ésser amb dos aspectes “el jo” i “el mi”. “El mi” és la part mental on es generen pensaments i idees que alhora desemboquen en emocions i sentiments, i revelen el seu poder de creació i generació. Tot i això, necessita rebre energia del “jo” o “d'un altre jo” per produir les seves creacions mentals i, per tant, les seves accions. “El jo” és la part que anhela alguna cosa. El jo és l’aspecte de l’ésser. “El meu” és l'esdevenir.

El principi ocult dins del principi de gènere és la dinàmica de la cura. Allò que ens importa diàriament actua com la força motriu dels nostres pensaments i accions. Unificar pensaments, emocions i accions de manera que no hi hagi contradicció entre ells.

Desig, pensament, cura i acció. En aquest ordre. Primer s'encén l'espurna al cor que planta la llavor a la ment i mitjançant la cura constant aquesta llavor es desenvolupa. La ment comença a treballar i mitjançant la imaginació comença a crear als plans superiors. Alhora, el cor ens guia connectant-nos amb l'energia en la mateixa freqüència del que desitgem, potenciant les impressions i les creacions mentals, amb el poder magnètic.