Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Espanya té un problema amb la veritat."
Carles Puigdemont
ARTICLES » 30-03-2023  |  CENSURA I LA MANIPULACIó
2780 lectures

En Johannes Tinctoris i l’invent català de la guitarra

Al segle XV el tractadista musical Johannes Tinctoris va escriure que la guitarra era un invent català. ¿Com és que avui s’esmenta com a guitarra espanyola o flamenca? Té o pot tenir aquest canvi connotacions polítiques? En Jordi Bilbeny ho intenta explicar en aquest article, que, amb alguns retocs, forma part d’un estudi anterior intitulat «Malta i la guitarra catalana».

Johannes Tinctoris (portada del Ms. 835 de la Biblioteca Universitària de València).

Tot i que els erudits espanyols del tema ho acostumin a ometre i tan sols exposin, com en el cas d’En Félix Ponzoa, que «es creu generalment ser inventada pels espanyols»[1], el que és innegable és que la referència més antiga a la «guitarra catalana» –o, més ben dit, a la guitarra com un instrument inventat pels catalans– ens la dóna En Johannes Tinctoris, que va viure a la Cort de Nàpols als darrers anys del segle XV. Al seu llibre De inventione et usu musicæ, redactat vers el 1480[2], en parlar d’aquest instrument, escriu: «Quinetiam instrumentum illud a Catalanis inventum: quod ab aliis ghiterra: ab aliis ghiterna vocatur»[3]. És a dir: «Que també aquell instrument fou inventat pels catalans. Per alguns és anomenada guiterra i per d’altres guiterna», segons traducció que em forneix l’amic i filòleg en llengües clàssiques Francesc Magrinyà[4].

Sembla un fet natural que la guitarra fos inventada pels catalans, sobretot si tenim en compte que el terme ja apareix en textos occitans, aragonesos[5] i catalans[6] del segle XIV. Així, a principi d’aquest segle, a casa del mercader barceloní Jaume Cànoves, hi trobem «un llaüt i una guitarra»[7]. En Joan Coromines refereix que «en un document relatiu a Joan I quan encara era Infant, datat de 1389», hom hi «parla d’una guitarra oldana»[8]. No deixa de ser força aclaridor que els trobadors, al llarg dels segles XII i XIII també la fessin servir a les nostres terres[9]. Semblantment, per l’Ignacio Ramos, els trobadors i els joglars «serien fonamentals per l’avenç de la música instrumental i, per tant, pel sorgiment i evolució de la guitarra a la música espanyola»[10]. I, si bé sembla prou evident que «la guitarra medieval era força diferent de la guitarra actual»[11], el que és inqüestionable és que es deia també guitarra. Sabem que el rei Alfons el Magnànim, entre els diversos músics que tenia amb ell al seu palau de Barcelona al 1413, n’hi tenia un que tocava la guitarra[12]. Per En Jordi Ballester, «mentre el llaüt guitarrenc seria el nom més utilitzat a la segona meitat del segle XIV, el nom guitarra es popularitza al segle XV sota el regnat d’Alfons el Magnànim (1416-1458) i la dinastia dels Trastàmares»[13]. De conformitat amb la Maricarmen Gómez, que n’observa la seva iconografia abans de la primera meitat del segle XV, «junt amb el llaüt, la guitarra és un dels instruments que més es representa als retaules catalano-aragonesos»[14]. Si la guitarra ja fos al segle XV un instrument popular, això explicaria també per què Sant Vicent Ferrer, en un dels seus sermons, compara la fusta seca de la guitarra a «una persona que fa penitència», que «deu ésser seca de delictes»[15]. Quan En Tinctoris la va sentir els primers cops, va deixar escrit: «Ghiterre autemusus: propter tenuem ejus sonum: rarissimus est. Ad eamque multo sepius Catalanas mulieres carmina quaedam amatoria audivi concinere: quamviros»[16]. Que en català, segons la versió que també em forneix En Magrinyà, ve a dir: «D’altra banda, el toc de guitarra és realment excepcional a causa de la finesa del so. He sentit molt més sovint les dones catalanes cantar cançons d’amor amb ella, que no pas els homes»[17].

En resolució: o bé els entesos subratllen que la guitarra és un invent català o bé un invent hispànic. En Júlio Ribeiro sintetitza molt bé aquesta darrera opció, car subratlla que «els escriptors moderns abracen la teoria que la guitarra tingué els seus orígens connectats amb la Península Ibèrica»[18]. Nogensmenys, i atès que «els antics castellans anomenaren cítola aquest instrument»[19], però quan pren volada i s’expandeix ja es diu «guitarra», i va arribar a països europeus que no van ser mai, almenys al segle XIV, sota el domini de Castella –ni polític, ni molt menys cultural–, com és ara Sicília o Malta, podem tornar a inferir que, com remarcava En Tinctoris, la guitarra va ser un invent català. Nogensmenys, i encara que sovint s’esmenti el que diu aquest tractadista pel que fa a la invenció catalana de la guitarra, els estudiosos moderns no hi acostumen a fer ni massa ni gaire cas. Se cita, de tant en tant, el paràgraf en qüestió, però més que com una afirmació solvent, com un fet puntual i passatger. Com si En Tinctoris no sabés ben bé què deia. O com si calgués excusar-se del que deia, com el cas d’En Jordi Rubió i Balaguer, que, en parlar de la guitarra, escriu que En «Johannes Tinctoris, que visqué a la cort de Nàpols, arribà a dir que fou invenció dels catalans»; per tot seguit, en lloc de documentar-ho degudament, postil·lar que «si no l’inventaren, l’apreciaren molt»[20]. Llavors, en què quedem? L’apreciaren molt o la inventaren? Per què menystenir el parer del gran teòric Tinctoris? En canvi, En Josep Prats creu que aquest tractadista musical «no és un personatge qualsevol», ja que era «clergue, poeta, matemàtic, home de lleis» i «cantor de la capella de Ferran I» de Nàpols». I que, justament, «per això se li ha de donar fe»[21]. Però també se li ha de donar fe, perquè, com remarca conformement l’Higini Anglès, En Tinctoris «conegué de prop la música catalana d’aquells dies»[22] i, com testimonia En Christopher Page, estava al corrent del que passava a «l’escena musical d’Europa des de Nivelles [a la Bèlgica actual] a Nàpols»[23]. I encara, com rebla En Jerry Bently, fou «un dels teòrics musicals més importants de tot el període del Renaixement»[24].

No en tinc cap dubte. Com un dels teòrics musicals més importants del Renaixement, En Tinctoris, va conèixer de prop la música catalana, la va poder valorar amb calma i, pel que fa a la guitarra, n’havia de poder emetre un judici ponderat i objectiu. Tant és així que, fins i tot, en llatí, esmenta la guitarra amb el nom de «ghiterra», que avui dia,a Catalunya, n’és un terme dialectal. Però que és molt possible que al segle XV tingués un radi d’ús prou més vast del que té avui dia. En Coromines ens reporta que «avui s’usa la forma gitárə, [amb] -á, quasi pertot en el Principat (on, per cert, tenia en la meva joventut molta menys popularitat que a les Illes i el País Valencià); però la forma amb è, que allà és rara si bé existent, té gran vivacitat i caràcter bastant general a les terres del Migjorn» i, sobretot a Mallorca, Menorca i l’Alguer, d’on en recull alguns d’exemples[25].

A més a més, per l’Armand Sanmamed, «el cert és que aquest instrument va tenir una gran difusió arreu de les terres catalanes durant els segles XV i XVI i, més enllà, les grans aportacions tècniques, didàctiques i compositives relacionades amb aquest instrument han vist la llum al nostre país»[26]. Així, de conformitat amb la Joana Crespí, «l’estreta vinculació del nostre país a la creació i desenvolupament de la música per a guitarra, ha contribuït a deixar de banda el tòpic segons el qual la guitarra és un instrument lligat únicament a un tipus de tradició musical espanyola, fet derivat, sens dubte, del suposat nexe que existeix entre aquest instrument i l’univers cultural hispanoàrab», que és com dir l’univers castellà[27]. I si bé aquesta autora creu que «és innegable la contribució hispànica [vol dir castellana] a les contribucions de caire guitarrístic», no per això s’està de subratllar que «no és menys cert que l’abundant aportació catalana a aquest sector de la creació musical és igualment important»[28]. A fi, doncs, d’il·lustrar-ho, porta a col·lació la figura i obra del músic valencià Lluís del Milà, de qui ens diu convençuda: «Al llarg del Renaixement, la guitarra té en el valencià Lluís del Milà i Eixarc[h] (1500-1561) un dels seus representants més qualificats. Educat musicalment a València, aviat formarà part de la cort d’artistes que Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, reuní al seu palau de València»[29]. I rebla: «El seu Libro de Música de vihuela de mano Intitulado El Maestro (València 1535, segons la portada, 1536 segons el colofó) no és només la primera col·lecció de música per a viola de mà i guitarra sinó també la font més antiga amb identificacions de “tempo”»[30].

En aquest sentit és il·lustratiu comentar com ja trobem a Catalunya des del segle XIV fins al XVI un munt de guitarrers i violers catalans. En Josep Prats, seguint el llibre d’En Joan Pellissa Guitarres i guitarrers d’escola catalana[31], ens n’ha facilitat una llista prou interessant a la seva conferència pronunciada al «18è Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya», el dissabte 17 de novembre del 2018, amb el títol de «La guitarra: de catalana a flamenca». Segons ell, tenim En Pere Palau, documentat a Avinyó entre 1261 i 1364; En Johan de l’Arpa, que veiem a Catalunya entre 1371 i 1378; En Pere Devesa, operant a Barcelona entre 1379 i 1386, i que té l’«encàrrec per fer dos llaüts guitarrers i que els porti a Perpinyà»[32]; En Johan Comes, documentat a la mateixa ciutat al 1425. A la capital catalana també hi veiem encara entre 1401 i 1440 En Domènec Benditxo i entre 1492 i 1494 En Bartomeu Joan; i ja al llarg del segle XVI hi continuem trobant l’Antoni Mordenyach, En Melcior Gallard i el violer Salvador Allem[33].

És segurament per aquesta importància, que anem veient cada cop més el creixement de la guitarra a Catalunya, i que al Tractat Breu y Explicació dels Punts de la Guitarra, d’En Joan Carles Amat, s’hi parla sempre –com em fa veure el músic i guitarrista Toni Xuclà–[34], de la «Guitarra Catalana»[35], encara al 1586, quan va ser editat el llibre per primer cop a Barcelona[36]. Segons En Xuclà, s’hi «parla de guitarra catalana amb dibuixos d’acords. Tenia 5 cordes». També remarca que «hi ha un dibuix on ensenya escales, exactament igual que l’actual “tablatura”, 400 anys abans!». Indica que «una cosa és important remarcar: si hi ha dibuixos d’acords i d’escales –parla de com afinar-la i no hi ha partitures–, la forma de tocar havia de ser molt lliure! Hi havia d’haver una manera de tocar rítmica, amb cançons o melodies, on els guitarristes feien ja un paper similar al d’ara, rítmic-harmònic i solista ocasional. Si no, no tindria sentit aquest manual»[37]. El  llibre de l’Amat té una importància històrica capital, puix, com assevera Na Joana Crespí, «va ser el primer tractat amb el títol de Guitarra española de cincoórdenes...» i, per torna, encara, «sense aquest petit tractat no haguéssim tingut més notícies de l’existència de la guitarra a Espanya que les que donen alguns documents literaris i iconogràfics. Aquest és el primer tractat que ens parla de la guitarra de cinc cordes i de la tècnica del “raspeado”»[38]. Ho remarca sense embuts En Francisco Asenjo en afirmar que «el primer mètode de guitarra espanyola és deguta un català»[39]. I En Xuclà ho resumeix molt millor i amb una perspectiva ja universal: el llibre de l’Amat és «el primer llibre de guitarra de la història»[40], del qual, nogensmenys, no n’ha sobreviscut cap original, sinó que, com acostumava a passar al llarg del segle XVI[41], «la primera còpia que es conserva del llibre és d’una reedició en castellà del 1626, que avui es troba al Biblioteca Newberry de Chicago»[42]. Per això mateix, En Xuclà acaba arrodonint conspicu: «M’ensumo que hi havia una guitarra catalana i que després del 1714 desapareix aquest nom –enterrat!, sepultat!– i queda substituït per guitarra espanyola exclusivament. Crec que aquí hi ha coses a reivindicar i recuperar»[43].