Accediu  |  Registreu-vos-hi
"No tot el que se'ns presenta com la història realment ha passat,
i el que realment va succeir en realitat no va succeir de la manera que se'ns presenta..."
Goethe
ARTICLES » 09-01-2018  |  PROJECTE CORONA CATALANO-ARAGONESA
1696

Jaume I, l’Aragó i els valencians

Jaume I no concebé que València fóra aragonesa. Féu de València un regne català. Amb el temps, la historiografia aragonesa no li ho perdonà. Article d'en David Garrido a "Diari La Veu".

Portada del llibre De vita et rebus Iacobi I (1582) de Bernardino Gómez Miedes, catalanòfob, que fou ardiaca de Morvedre

El 2017 ha marxat. Un any ple d’esdeveniments a la pàtria que fou de Jaume I. Sobretot, en la part del nord del rierol de la Sènia. La part del sud ―ja veieu― continua infrafinançada, el que vol dir infravalorada. Espanya no la té en compte, ni la tindrà, mentre siga «comunitat» amb senyera sollada de blau. Ull viu! Els noms són importants i els símbols també. Ací, la imbecil·litat ha arribat a tal punt que un campionat esportiu valencià, un congrés qualsevol o una reunió de mestresses de casa d’àmbit regional rep el nom de «autonòmic». Vatua! No som valencians, som «autonòmics». Vet ací quin gentilici més cretí. Així, doncs, Jaume I era rei dels «autonòmics» i Ximo Puig és president de la «Comunitat». Nyas, més «kitsch» impossible! I tot això amanit amb la vindicació d’una pretesa dualitat nacional històrica des dels temps de Jaume I per a legitimar la presència de la llengua castellana al país dels valencians des de temps immemorials. Primerament, els aragonesos d’ara no són els del segle XIII. I, en segon lloc, i no menys important, les comarques ara de parla castellana eren majoritàriament arabòfones abans de l’expulsió dels moriscos en 1609.

Entre els caps pensants de la patuleia espanyolista que habita el nostre país, els factòtums del regionalisme obscè que ha fet forat pertot, el que ens vol «autonòmics» i no valencians, hi ha una sobrevaloració del paper d’Aragó en la conquesta de les terres dels soldans Zaén (València) i Mahommed ben Hūd (Múrcia, que arribava fins a Alzira). Atenció!: escric els noms en l’algaravia dialectal ―neoàrab xarc-andalusí― que parlaven. Ara bé: els aragonesos de hui no són pas els del passat, de la mateixa manera que, per exemple, els canaris del segle XV (guanxes, de parla berber) no són els mateixos que els del XX. L’Aragó, en el segle XIII, era un país ―un país!― lingüísticament més complex que no la uniformitat que presenta en l’actualitat. El record de les glòries pàtries, dels aragonesos, quan tenien ―diguem-ne―dinastia nacional, coincideix amb les catalanes (valencians inclosos) i d’aquí que, per a l’espanyolisme, el decimonònic de l’estat-nació liberal, constitucional a la seua manera, les glòries de l’Aragó antic, les catalanes, hagen estat sospitoses de filocatalanisme o, ja ficats, ras i curt d’antiespanyolisme. Quan l’Aragó era nació, nació de debò, no existien individus catalanòfobs com el Javier Lambán (ostres, del mateix partit que el Ximo Puig i l’Iceta!). Eren els temps de Martí d’Alpartil (1380-1441), el biògraf de Benet XIII, qui, aragonès com era, no dubtà a qualificar els aragonesos de catalans, en contraposició als hispani o castellans. Definitivament, el Lambán i personatges del mateix pelatge tenen poc a veure, o no res, amb els aragonesos que, amb orgull, convertiren el nom del seu país en el crit de guerra dels almogàvers catalans: «Aragó! Aragó! Via sus!».

En temps de Jaume I (1208-1276),un Aragó feudalitzant, fraccionat per les bandositats nobiliàries, contrastava amb l’esperit emprenedor, de tarannà burgès, de les ciutats catalanes. Cal dir que des del 1137 la dinastia comtal barcelonina havia acaparat el títol reial aragonès, mentre la seua vitalitat política l’emprava més enllà dels Pirineus, a la recerca d’aquell gran regne catalano-occitànic que mai no arribà a quallar. La derrota de catalans, aragonesos i tolosans a Muret (1213) no capgirà de sobte la situació, però refermà les ambicions franceses a les terres d’Oc i, sobretot, acabà amb la vida de Pere «el Catòlic», el rei, que deixava un únic fill de cinc anys com a hereu. Aquest era Jaume I, presoner del vencedor del seu pare, alliberat mercè la intervenció del papa Innocenci III; un nen al bell mig del batibull polític que era Catalunya i Aragó, encara sense límits prefixats a la mort del rei Pere.

Jaume I aconseguí imposar-se a la díscola noblesa aragonesa, també a la catalana, i així posà els fonaments, de debò, de la unió de catalans i aragonesos en un mateix estat; això que la historiografia ha anomenat Corona d’Aragó. Però aquest renascut país ja no miraria cap a Occitània, malgrat que els interessos dinàstics encara persistien, sinó que s’abalançà vers el sud, cap a les terres d’Alandalús (així pronunciat, amb accent agut pels naturals del país), convertides ara en l’objectiu prioritari del rei d’Aragó i comte de Barcelona. La conquesta de Mallorca (1229) no despertà cap problema intern; reconeguda com a empresa catalana, la historiografia posterior no ha dubtat a reconèixer-ho. Una altra qüestió, però, era el soldanat ―regne― valencià, una vella aspiració dels senyors de l’Extremadura aragonesa, concebuda com la sortida natural de l’Aragó a la Mediterrània. València, tanmateix, continuà sent un regne després de la conquesta catalano-aragonesa (1238-1245), sí, però de tarannà català. Aragó havia vist frustrades les aspiracions de posseir Tortosa, conquerida en 1148, que el comte Ramon Berenguer IV, «príncep d’Aragó», annexionà al Principat català. A València, Jaume I, instigat per la majoria de repobladors catalans, imposà un regne nou amb lleis noves, alienes al Fur d’Aragó, utilitzat en la primera fase de la conquesta valenciana. Així, el Costum valencià, català, acabarà esdevenint els Furs del nou regne, que, gelós de la seua autonomia respecte d’Aragó, aconseguirà imposar-los des del 1261 en tot l’espai valencià. Els senyors aragonesos, defraudats, protestaren en 1264, encapçalats per Pero Ferrandes d’Açagra, Eiximèn d’Urrea i Artal de Luna, concentrats a Quart (l’Horta), amb la pretensió de reivindicar la conquesta de València per a Aragó. Fou debades. També protestaren per l’annexió de tot el comtat de Ribagorça (continua sent hui dia una comarca catalanoparlant) a Catalunya i, arran d’això, es negaren taxativament a servir el rei en la campanya contra Múrcia (1265-1266).

El rei no cedí, ni en la qüestió d’annexionar València a l’Aragó ni tampoc en la dels límits entre l’Aragó i el Principat català, que resoldria definitivament Jaume II en 1301. Tota la Ribagorça, en època de Jaume I, formava part de Catalunya. El greuge, tanmateix, ja estava fet: Aragó mai no tindria eixida a la mar. I d’ací ve l’acusació de rei «antiaragonès» que ha bastit sobre Jaume I una part important de la historiografia aragonesa, més aïna ―diguem-ne― l’aragonesa de sang espanyolista, sense tenir en compte que, precisament, aquest rei fou el responsable final de l’articulació foral d’aquell regne.

Zurita a banda, des del segle XVI els historiadors aragonesos, alguns amb innegable catalanofòbia, no s’han estat de mostrar el seu rebuig a l’obra de Jaume I. Servisca d’exemple, si més no, la biografia de Jaume I que redactà l’aragonès ―nascut a Alcanyís― i ardiaca de Morvedre Bernardino Gómez Miedes, que escriví en llatí una biografia de Jaume I que després traduí al castellà amb el títol La historia del muy alto e invencible don Jaime el Conquistador (1584), on, ja a la dedicatòria, diu del Llibre dels feits de Jaume I: «Nos dejó [Jaume I] escrita y compuesta de su propria mano, como por comentarios, su historia y vida, aunque en su lengua corta y peregrina”. Ostres!: llengua «corta y peregrina». El Bernardino sembla un diputats de Ciudadanos de hui. Per això, per estar escrit el Llibre dels feits en llengua de «aldeanos» (recordeu la Punset?), l’autor justifica el seu refregit: «Me atreví a ponerla a gesto y escribirla en las dos más generales y más extendidas lenguas que hoy se hallan en el universo, latina y española».

No és l’únic lloc on el clergue aragonès ―arribà a bisbe d’Albarrasí― mostra la seua aversió al català. Més endavant, el capítol dedicat als Furs valencians és antològic: «Y por ser el rey, no sólo fundador de la ciudad, pero de sus leyes y fueros, quiso que se escribiesen en su propria lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña». Per la qual cosa, afegeix: «Como entendieron esto los aragoneses, que con ejército formado le seguían y se habían hallado en la conquiesta del reino y entrada de la ciudad, se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana, o limosina, tan oscura y grosera; y que fuera harto mejor en la latina o, al menos, aragonesa».

No estalvia en desqualificacions contra Catalunya don Bernardino, que vessa espanyolíssima mala llet en tot el seu relat de les gestes del Conqueridor. Fins i tot, arriba a posar la guinda al pastís: «También eran del mesmo parecer y conformaban en la pretensión por su propria lengua los castellanos y los demás mercaderes españoles que allí [a València] se hallaban, que hablaban casi la misma lengua de los aragoneses, aborresciendo en grande manera la catalana, o lemosina, porque no se podían hacer a ella ni hablarla más que la caldea».

Vegeu: els castellans (espanyols) parlen quasi la mateixa llengua que els aragonesos. Val! I, com ara, avorreixen la catalana. Mare de Déu! Espanya és irreformable, des del segle XVI (since 16th century). Òbviament, això és una interpretació de la història desentonada d’un senyor que vivia a València en temps dels reis Habsburg castellans. Una València ja postrada al poder de Castella, però que parlava valencià (català) i això ―veges tu!―molestava i molesta. A l’edat mitjana, us ho assegure, els castellans no tenien cap problema, si s’esqueia, a parlar català. Tenien ben assumit que els Països Catalans no eren Castella (Espanya).

Els prejudicis de don Bernardino, però, no s’apaivagaren amb el pas dels anys, que la nova Espanya, l’estat-nació naixent al segle XIX (el d’ara, el mateix que nega la llibertat a l’Oriol Junqueras), els reviscolà. Així, tot un catedràtic d’història medieval de la Universitat de Saragossa encara hui en actiu, Ángel Sesma per a més senyes, arriba a qualificar Jaume I de «rei més anti-aragonès de la història». La nòmina d’autors i pseudohistoriadors catalanòfobs, amb lamentable presència a les universitats, que han continuat en la línia de Bernardino Gómez Miedes, és àmplia, lamentablement, per a Aragó i per als catalans. Ah! I que conste, mai no han negat la catalanitat de Jaume I, que justament per això l’han rebutjat. Potser el més rellevant dels bel·ligerants contra l’obra del rei Conqueridor haja estat el saragossà Andrés Giménez Soler (1869-1938), qui fou arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, catedràtic d’Història Antiga i Medieval a Sevilla i Saragossa i, fins i tot, governador civil de Girona. Autor d’obres meritòries, com la biografia de Don Juan Manuel i els seus estudis sobre les relacions de la Corona d’Aragó i Granada, el seu ferotge anticatalanisme el traí. Evidentment, no estalvià crítiques a Jaume I, a qui en el marc del II Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (Osca, 1922) arribà a qualificar-lo de mancat d’ideals, antipatriòtic i d’esperit poc cultivat, o sia, ruc.

 

Andrés Giménez Soler, historiador saragossà.
Deia que Jaume I no tenia ideals, era un antipatriòtic
i no tenia un esperit cultivat.

Un altre dels grans patums de la historiografia aragonesa, el navarrès i catedràtic d’Història Medieval a Saragossa José María Lacarra ―vegeu, per exemple, Aragón en el pasado (1972)― plora a vessar que València no fou aragonesa i, així, tampoc estalvia crítiques a l’acció política de Jaume I, a qui arriba a acusar d’utilitzar «argucias poco nobles» contra els aragonesos per tal de llevar València a Aragó.

Però qui s’enduu la palma és, sense cap dubte, Antonio Ubieto Arteta, deixeble de Lacarra, que permeteu que motege «l’incendiari». Aragonès espanyolíssimament espanyolista i Catedràtic d’Història Antiga i Medieval a la Universitat de València en els primers anys de la Transició, fou autor, entre altres malformacions historiogràfiques, del libel, en dos volums, Orígenes del Reino de Valencia: cuestiones cronológicas sobre su reconquista (1977-1979), que alimentà les fantasies del blaverisme més arrauxat. Geni i figura, Ubieto, l’autor de capçalera de l'antihistòria blavera, titlla Jaume I de mentider i deslleial. Veges tu! Perquè després, cada 9 d’octubre, vagen a portar-li flors a l’estàtua del Parterre.

No hi afegiré més. Paga la pena? Entre Jaume I i els espanyolistes aragonesos, els que conceben l’Aragó com un apèndix de Castella, sempre ha hagut una profunda desamor, ben palesa en el desinterès per la figura del rei Conqueridor si no és per a calumniar-la o tergiversar-la. L’heroi, quasi mític, de la història catalana, no ho és així per a l’Aragó espanyolitzat de hui, que sempre l’acusarà d’haver-lo privat de l’accés a la mar, d’impedir que València fóra aragonesa. Callen, però, desagraïts, la profunda ordenació jurídica que hi introduí (aplicació del dret romà a la Compilació d’Osca), sobretot a partir de les corts d’Eixea de 1265, la creació de la institució del justícia ―intermediari entre rei i regne― i que el pactisme, d’arrel catalana, s’introduïra a l’Aragó.

I sobre la llengua aragonesa, què és l’aragonès? La llengua parlada a les terres de Saragossa i Terol, una varietat diatòpica de la llengua que també era parlada al sud de Navarra i Castella, entrà en les comarques limítrofes del Regne valencià amb Aragó, però no més enllà. La diacronia lingüística no explica les isoglosses de hui dia entre català i castellà al centre i sud valencià. En 1609 el rei «espanyol», pels seus cristianíssims dídims, foragità la tercera part de la població del País Valencià, la morisca, que majoritàriament encara era monolingüe en l’algaravia ―àrab― dialectal valenciana. Els que els substituïren, en alguns casos eren mallorquins (la Marina), però en altres, a les comarques interiors i al sud més sud, venien del país de ponent. Això començà a dibuixar un nou mapa lingüístic del Regne, d’un país afectat per la castellanització de les elits dirigents i l’Església. Ja aleshores, l’Església ens volia castellans, a tothom, i ―il·lusos― pretenien adoctrinar els moros en castellà. La dualitat lingüística català i castellà de la «Comunitat» administrativa de hui (antic Regne + Plana d’Utiel i comarca de Villena) no l’explica l’extensió de la parla «aragonesa» a terres valencianes al segle XIII.

 

Les armes del Regne d'Aragó, les tradicionals i històriques, representades
en un armorial aragonès de 1536.

Per últim, una precisió vexil·lològica: antigament a la cancelleria reial, la catalanoaragonesa, feien la distinció de les armes heràldiques d’uns i altres, per una banda la senyera (les armes de Ramon Berenguer IV de Barcelona), en ús a tots els Països Catalans, i per altra la creu d’Alcoraz, el senyal heràldic tradicional i històric d’Aragó. Vaja!, la bandera aragonesa, la de debò: blanca amb la creu de Sant Jordi i quatre caps de «reis moros» als seus cantons.

Diumenge, 7 de gener de 2018 12:45h
Diari La Veu
Memòries històriques

David Garrido

https://www.diarilaveu.com/apunt/78939/jaume-i-larago-i-els-valencians




versió per imprimir

  1. Francesc 2
    14-01-2018 16:29

    ASdfg fashj, ens ho pots aclarir, si us plau?

  2. ASdfg fashj
    14-01-2018 13:07

    No hi ha cap dada en aquest article que sigui correcta. Deixeu de fer el ridícul, sisplau.

  3. Frede
    13-01-2018 19:00

    Em teniu ben distret entre erudits i no erudits, defensors de les tesis INH i detractors. Distret perquè pensava llegir especulacions sobre l'article d'En Jaume I i l'Aragó i no he trobat res d'això. Potser com que no sóc erudit no ho entenc. Bé. A la propera. Salut!

  4. Santo Job
    12-01-2018 16:50

    No he dicho que fuera capitán general de Cataluña, sino teniente del capitán general (mano derecha, edecán, llámalo como prefieras) Juan de Acuña Vela.
    Castilla (bueno, la corona) no estaba interesada en conquistar Granada hasta que toman el mando de la situación los Reyes Católicos. Con ellos hubo un gran impulso a este respecto, y además se dio el casus belli adecuado.

  5. Antón Martín
    12-01-2018 16:47

    Pero Francesc, ¿no te das cuenta de lo contradictorio y a la vez nihilista de tu planteamiento? Si dudamos así a lo grosero de la autenticidad de cualquier manuscrito, entonces cualquiera de tus propuestas carecería igualmente de fundamento. Fuera de que la Arqueología tiene sus propios espacialistas palógrafos, capacitados para examinar y certificar, en su caso la falsedad o no del documento en cuestión. Si no aceptas esta premisa, y a menos que seas especialista en la materia (a la vista está que no), creo que no estás instruido como para opinar acerda del asunto.

  6. Francesc 2
    12-01-2018 16:24

    Santo, molt interessant. A veure si el personatge és públic i molt influent, ha d'haver generat molta documentació en els anys de vida pública. Dius que aquest senyor va ser un capità general de catalunya. per tant, una persona de vida pública i molt influent. Ergo, hauria d'haver-hi molta informació sobre aquesta vida pública. Per exemple, en Pujol. Des del 1975 fins al 2003 va ser un personatge molt influent en la vida pública i, per tant, va generar molta documentació. Després, en tornar a la vida privada ja no tanta, llevat d'algun fet puntual. Jo crec que la lògica dels fets i de l'escriptura va per aquí. I et deixo, que he de marxar.

  7. Francesc 2
    12-01-2018 16:15

    Tema Castella. Em sembla que has fet un bon diagnòstic. Castella no estava, pel que tu dius, tan interessada a conquerir Granada. La Corona catalanoaragonesa sí. I hi estava interessada perquè el regne de Granada era un obstacle per a un fluid comerç dels mercaders de la nació catalana amb Portugal, Canàries, el Nord d'Àfrica i les costes atlàntiques d'Europa. I encara hi afegeixo, jo, un altre motiu, que ja et pots imaginar...l'exploració i la conquesta d'Amèrica. Calia que, perquè es dugués a bon port, tenir lliure tot el litoral mediterrani. Això és una idea meva. Segurament molts d'altres també l'han tinguda i s'hauria de contrastar. Jo hi vauria una relació de causa-efecte entre la conquesta del Regne de Granada i l'exploració i conquesta de les Canàries i de les Antilles i de la terra ferma americana. Caldria contrastar-ho, ja dic.

  8. Santo Job
    12-01-2018 16:09

    Cuanto más nos retrotraemos en el tiempo, menos abundantes son los registros documentales que puede haber de una persona. No vas a encontrar la misma cantidad de registros de una persona de finales del siglo XIX que de una del XV, y aún encontrarás menos de una del XII, no digamos ya de una del IX.
    Que haya lagunas cronológicas que no se puedan rellenar de manera fehaciente no significa que haya censura que las haya eliminado o manipulado. Yo mismo estoy investigando un personaje del cual hay lagunas cronológicas de más de una década del tirón: aproximadamente tengo estas lagunas 1550-1574, 1576-1588, 1593-1603,1604-5, 1616-26, 1626-34, 1634-45. Sí tengo aproximaciones a partir de lo que él cuenta, pero no tengo registros fehacientes como pueden ser pleitos, memoriales, registros de contaduría, o cartas. ¿Quiere decir que está manipulado? No, lo que quiere decir es que la gente no generaba tanta presencia documental. Y fíjate que este buen hombre fue teniente del capitán general de Cataluña durante unos años.

  9. Francesc 2
    12-01-2018 16:01

    Text d'en Despuig. No es desprèn necessàriament que en Cortès i en Pissarro haguessin fet la conquesta per Ferran. Vols dir que en Valera no s'ha oblidat d'una coma després de "començà"?

  10. Francesc 2
    12-01-2018 15:48

    A veure, com més modern és un text, més probabilitats hi ha que topem amb manuscrits autèntics.Hi ha moltíssima correspondència i amb ella es pot fer l'estudi cal.ligràfic comparatiu.. Per exemple la seva signatura a la matrícula de la universitat amb la dels altres escrits.Moltíssimes persones l'han conegut i han escrit sobre ell, No hi ha immenses llacunes biogràfiques ni contradiccions insalvables. I no és el cas d'en Colom.

  11. Santo Job
    12-01-2018 14:47

    Entonces, si no me equivoco, tampoco estarías en condiciones de aceptar que algunos manuscritos de, por ejemplo, Pérez Galdós sean de Pérez Galdós. Podemos concluir por caligrafía, ortografía, léxico, y firmas que son de una misma persona, pero bajo ninguna circunstancia podríamos concluir que sean de puño y letra de Galdós.
    En realidad, no podríamos que ningún manuscrito sea autógrafo.

  12. Santo Job
    12-01-2018 14:28

    El texto, según la edición fijada por J.A. González para EHumanista, 14 (Universidad de California, Santa Bárbara) queda así:

    "Diego de Valera, qu·és castellà, [ho] escriu y no u escriguera, per ser en nostre
    favor, si així no fóra. Y finalment, lo regne de Granada que, com sabeu, és estat
    tostemps com busca en ull al regne de Castella, ja may s'és pogut conquistar fins que lo
    rey de Aragó Don Fernando Segon hy à posat les mans; y la jornada de les Yndies del
    mar Océano, que Christòfol Colom, genovés,començà y aprés acabaren Ferrando
    Cortés y Francisco Pissarro, a la pròspera fortuna del mateix rey Don Fernando de Aragó, per manament y ordre del qual se comensà, se ha de atribuir; no gens a castellans"

    En el caso del reino de Granada, tampoco es que fuese un problema para el reino de Castilla, lo que había es una cierta dejadez. Granada pagaba tributos bastante fuertes, y eso era bastante cómodo, un statu quo tranquilo para la corte de Castilla que simplemente recibía mucho dinero del reino de Granada. Insisto, el texto no hay que entenderlo tan literalmente, pues Cortés y Pizarro son sustancialmente posteriores a Fernando el Católico.

    Cierto, me he liado, quería decir alto alemán. Me lío bastante al escribir ambos conceptos entre alto y bajo alemán porque tengo presentes siempre los Países Bajos, que eran del área de influencia del niederduyts (en flamenco), y tenían una fuerte conexión, gracias al Rin, con la zona de Estrasburgo y Basilea.

  13. Francesc 2
    12-01-2018 13:40

    No, no puc. Puc concloure com tu que son manuscrits escrits per la mateixa persona: coincideixen, dius, en caligrafía, ortografía, i signatures. Però estic convençut que ni jo ni tu, ni diria que ningú pot cocnloure que siguin del puny i lletra de l'almirall.

  14. Francesc 2
    12-01-2018 13:32

    Però el fet més destacat d'En Despuig és l'afirmació –feta per boca d'En Lúcio, un dels contertulians– que la descoberta d'Amèrica, que la impulsà En Colom "ab pròspera fortuna del mateix rey don Fernando de Aragó, per manament y ordre del qual se comensà, se ha de atribuir no gens a castellans

  15. Francesc 2
    12-01-2018 13:28

    El baix alemany és el del nord. I la carta éstà editada a Estrsaburg, territori de l'alt alemany.

  16. Santo Job
    12-01-2018 10:40

    Podemos concluir que son manuscritos autógrafos porque coinciden en caligrafía, ortografía, y firma entre sí esos diferentes papeles. ¿Puedes aportar tú alguna prueba de que esos documentos son falsificaciones?

    Haces una lectura interesada del texto de Despuig. Lo que Despuig dice es que como sin la colaboración del rey Fernando no se podría haber realizado la empresa americana (lo cual es correcto), entonces no hay que atribuirle el mérito a los castellanos.

    La preposición "von" también tiene valor de "desde" en bajoalemán antiguo.

  17. Antón Martín
    12-01-2018 08:00

    Es que yo no pertenezco al mundo académico. Mi ignorancia está a la altura -por lo menos- de los 'sabios' del INH. Y ahora deberías demostrarnos que Cristófor Despuig (por ejemplo) existió de verdad y que sus obras no son producto de la manipulación y la falsificación. Por aplicar vuestro propio y peregrino método, más que nada.

  18. Francesc 2
    12-01-2018 02:57

    Autenticitat. Aquestes obres estan falsificades. És a dir, que hi ha falsificacions i per definició les falsificacions es fan sobre, damunt la veritat. Com diu en Verdera, la veritat sempre sura damunt la mentida, com l'oli damunt l'aigua. És a dir, que hi ha parts no falsificades i parts falsificades. Com se sap això? Evidentment per les contradiccions insalvables que hi ha dins d'elles. Aleshores cal anar contrastant la informació per mitjà d'altres fonts. Cristòfor Despuig i els seus Col.loquis. Diu Colom genovès. Però també diu que els castellans no van participar gens a la primera conquesta d'Amèrica. Per tant, aquest genovès va treballar només per la Nació Catalana. I el que és estrany és que aquest genovès obtingui el títol de virrei que només té tradició clara i contrastada i fonament legal i jurídic a la nació catalana i per als naturals nobles o de la família reial catalana.

    Ja ho has dit que no ha tingut eco en el món acadèmic el que aquí es defensa. Però és curiós, vas trobar aquest web i no te'n pots separar i estàs a la que cau. Només per riure? Mau. O és que hi ha, aquí, alguna cosa que et desficia o és que hi veus un dubte raonable?

  19. Francesc 2
    12-01-2018 02:54

    No, no perdona. El text hi posa la preposició "von" i no pas "aus". La segona connota sobretot la idea de procedència, d'origen i d'aquí també se'n pot extreure també la idea de pertinença. Ara bé."von" indica indubitablement pertinença en alemany. En Colom de (von) --que pertany-- a Hispània escriu al rei de (von) --per tant pertinença--. Tots dos pertanyen a Espanya. I a més, fixa't que s'adreça al rei Ferran i nomes a en Ferran i no pas a Isabel.

  20. Francesc 2
    12-01-2018 02:14

    Com en pots estar tan segur que són del seu puny i lletra? Com?

  21. Santo Job
    11-01-2018 19:44

    El "von Hispania" hay que entenderlo a la luz de la frase entera, de ahí que la traducción correcta sea "desde España" y quedaría "Cristóbal Colón, desde España, escribe al rey de España sobre las islas y tierra de las Indias". Es decir, el "von Hispania" establece el punto de referencia de que Colón ha vuelto, que no escribe desde las Indias.
    De los documentos que cito, hay algunos que son de puño y letra del Almirante, como por ejemplo sus registros contables, varias cartas, un dibujo cartográfico, etc. Otros son a instancia o por causa suya: capitulaciones, confirmación, segunda confirmación, testamento (no es de su puño y letra sino que lo dictó, como era costumbre en los testamentos in articulo mortis), documento Assereto... También los hay producidos en su presencia (compraventa entre Colombo y Del Negro)

  22. Antón Martín
    11-01-2018 19:33

    Si es así, entonces deberías demostrar también la autenticidad del abrumador listado de obras que citas, porque podrían ser todas fruto de la falsificación, ¿no? ¿O sólo es falso lo que desmonta mis hipótesis? Por cierto, que esa llamada a la participación general, otorgando el mismo valor a la opinión docta que a la lega, es muy significativa y explica por sí sola por qué las teorías del INH no hay tenido ningún eco en el mundo académico, más allá de los buenos ratos que hayan hecho pasar a algunos por mor de lo descacharrante.

  23. Francesc 2
    11-01-2018 19:26

    Ni una mica tenir en compte un dubte raonable, Anton? Si és així, per què? Ni un?.

  24. Francesc 2
    11-01-2018 19:25

    El que passa amb el que dius sobre els llibres que he citat, Santo, és que tots ells són contradictoris. S'hi posa això de la genovesitat, però el conjunt reflecteix que no era genovès. La carta en alemany diu [...] Christoferus Colon von Hispania schreibt dem Konig von Hispania. Cristofor Colom d'Espanya escriu al rei d'Espanya. D'altra banda, i això ja ha sortit manta vegades els documents que tu cites com a originals d'en Colom o d'en Ferran o d'en Ferran i Isabel, com podem saber del cert que són de tot en totes original de 'puny i lletra d'ells, dels participants i dels seus destinataris? Poden molt bé no ser originals. Aquesta és la gran qüestió

  25. Santo Job
    11-01-2018 17:11

    Te echo una mano, Antón.
    Fuentes primarias serían documentos generados por, por causa de, o con presencia directa de alguien.
    En el caso de Cristóbal Colón tendríamos, por ejemplo: capitulaciones de Santa Fe (documento por causa y con presencia de Colón), confirmación de las capitulaciones (idem), libro copiador (generado por Colón), registros contables del primer viaje (generado por Colón), testamento (idem y con presencia directa), libro de los privilegios (idem), documento Assereto (idem), compraventa de unas casas de Paolo del Negro por parte de Domenico Colombo (presencia de Cristóbal)...

  26. Antón Martín
    11-01-2018 16:54

    Inútil que intentes dar una pátina de seriedad al disparate, Francesc. Al final todo remite a Bilbeny, cuyo pintoresco método de investigación haca años que ha sido puesto en su sitio por todo tipo de profesionales de las más variadas disciplinas. Por otra parte, creo que sigues sin entender lo que es una fuente primaria.

  27. Santo Job
    11-01-2018 14:59

    Francesc: de esas obras, las que conozco mencionan que Colón era genovés: Las Casas, Fernández de Oviedo, Luis Zapata de Chaves, Juan de Castellanos, Antonio de Herrera, Marineo Sículo, Vélez de Guevara, Tirso de Molina, Cristòfol Despuig...

    Por cierto, con la cita de la edición de Estrasburgo de la carta has hecho trampa minando la cita. Lo que dice es "Cristoferus Colon von Hispania schribt dem künig von Hispania von den Inslen, des lands Indie [...]", o sea "Cristóbal Colón escribe desde España al rey de España sobre las islas y tierras de Indias [...]"

  28. Francesc 2
    11-01-2018 14:22

    Ui, ui, ui, Antón, no t'enfadis, home... que són quatre dies. Has demanat fonts primàries, te n'he posades moltes. En fi, totes les que es puguin considerar primàries, perquè moltes són obres d'impremta. I són obres consultades per en Billbeny per a veure què deien sobre en Colom i la seva procedència.. Ja ho vaig dir: hi ha un llibre molt important "Petit manual sobre la descoberta catalana d'Amèrica. Te'l recomano. Te'l recomano per si tal vegada fóra del teu interès arribar al coneixement real dels fets de la descoberta i de la figura d'en Colom. És a dir si volem arribar a la veritat: a l'"aletheia" o d'estapament o despullament d'allò que etsava ocult. Tots i podem participar. Tu, també. Endavant!

  29. Santo Job
    11-01-2018 09:26

    Francesc, la pregunta era por los estudios de Giménez Soler, no por referencias en general.

  30. Antón Martín
    11-01-2018 09:16

    ¿Has consultado todas las obras que citas, Francesc? ¿Eres consciente de que todas corresponden a autores anteriores al siglo XVIII, que no aplicaban el método científico? ¿Sabes que ninguna es fuente primaria, salvo alguna carta (que me juego el cuello a que no has consultado directamente? ¿Percibes la diferencia entre erudición (falsa en este caso) y sabiduría?

  31. Francesc 2
    11-01-2018 00:25

    Carlo Famoso de Luys Çapata (1566), Corónica de Aragón de Fabricius Vegad (Saragossa 1499), Tratado del Patronado (Martínez del Villar 1589), Descripción de las Excellencias de Barcelona, (1589), Tractat d'Armoria (1602), Proclamación Católica (1640), Fénix de Cataluña (1683), Crisi de Catalunya, hecha por las naciones estrangeras (1685), Lletra de les Índies d'en Joan Cristòfor Colom (1493) en edició alemanya d'Estrasburg, del 1497:("Christorus Colon von hispania")

  32. Francesc 2
    10-01-2018 23:41

    No, no va per aquí. O no només. Gerónimo Agulló (1704), López de Gómara, Las casa, el testament d'en Cristòfor Colom, Historia del Almirante de Hernando Colom, Joseph Pellizer (1642), Andreu Bosch (1628), Dietaris de la Generalitat (1411-1539), Cpitulaciones concertada entre los RRCC i Cristóbal Colón, Antoni de Capmany (1787), Cristobal Colón Textos y documentos; edició de Consuelo Varela, les recopilacions de textos colombins d'en Navarrete, El llibre del Consolat de Mar, Bartolomé de las Casas, Fernandez de Oviedo, Andrés Bernáldez, Alessandro Geraldini, Juan de Castellanos, Antonio de Herrera, Gonazalo de Illescas, Catalogo de la Documentación de la cancilleria Regia de pedro de Portugal, ordenanzas de Palos (1484-1521), Dietari de Jaume safont (1411-1484), Girolamo Benzoni, Jaume Ferrer de Blanes (1545), Carta de Colón anunciando la llegada a las Índias, Compenduim Constitutionem Cataloniae (1420), Vocabularius Antonii Nebissensis; Carolus Amorosis (1507), Hernando del Pulgar (1500), Crònica de Bernat Desclot, Pedro Mártir de Angleria, Gerónimo Çurita, Lorenzo Valla, Diego de Monfar y Sors (1650), Alonso de Palencia, Pere Miquel Carbonell (notari de Ferran II), Joan Baptista Anyes, Joanot Martorell, Sebastián de Covarrubias, Onofre Pou (1580), Gonzalo Argote de Molina, Martí de Viciana (1564), Tirso de Molina, Luca Marineo Sículo (1539), Velez de Guevara, Duarte Núñez de León (1608), La fi del Comte d'Urgell,, colección de Documentos Inéditos relativos al descubrimiento, conquista y organización de las antiguas posesiones de ultramar, Fray Pedro Simón, Historia de Córdoba (manuscrit del 1620) o Pedro Mexía..

  33. Santo Job
    10-01-2018 19:47

    Montse: La referencia és "La corona de Aragón y Granada: historia de las relaciones entre ambos reinos", Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de Caridad, 1908

  34. Montse
    10-01-2018 19:06

    Pregunta pel David Garrido:
    Cites a Andrés Giménez Soler com a autor d'uns estudis sobre les relacions de la Corona d'Aragó i Granada. Em podries donar les referències per poder-hi fer consultes?
    M'ha interessat molt tot l'article, que trobo molt aclaridor.

  35. Antón Martín
    10-01-2018 17:12

    La información que se aporta son refritos de obras anteriores, especialmente de historiografía antigua. Pero de fuentes primarias, que son las que valen, res de res.

  36. Francesc 2
    10-01-2018 14:28

    Antón,, en comentaris d'altres articles s'aporta molta informació i també et sembla malament. Què ho fa?

  37. Antón Martín
    10-01-2018 08:38

    Y todo esto lo afirmas porque sí, sin aportar un solo dato ni prueba que lo argumente. Bravo.

  38. Guerau
    09-01-2018 22:14

    Si, la llengua original D'aragó, sobrarbre i ribagorça és la catalano-occitana, perquè el navarroaragonés naix a la Rioja fora del regne d'aragó, però aragó va ser invadit per navarra i escamparia la castellano-navarrès (orígen del castellà) Navarra és l'origen de Castella i bascos són els que funden Castella. Però l'estat català va fracassar en impedir la influència navarro-castellana d'aragó i Aragó esdevindria un territori castellà quintacolumnista dins la majoria de catalans de la mal dita corona d'aragó.

  39. Joan soldevila
    09-01-2018 15:32

    Interessant de veure que la història ens pot explicar molt bé la realitat en la que ens trobem. Per cert, sembla que la bandera aragonesa "autèntica" encara perviu a Sardenya com a bandera oficial

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d’enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
23265
Presentació de la Universitat
Neus Rossell - La història: unes creences que generen bloqueig, enuig i ràbia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
En aquest article, en Dídac Cabrera ens exposa que, a la quasi majoria de llengües, el llibre de Don Quixote es...[+]
En un llibretó d’En Ferran Soldevila, editat al 1923 ja hi trobem la presència d'un Colom català, defensat...[+]
Quantes persones vivien a cada casa a la Catalunya del segle XV? Quatre? Cinc? Els còmputs oficials s’acostumen...[+]
L'astrolau o astrolabi de Barcelona, atribuït a Sunifred Llobet a l'any 980, és l'astrolau amb caràcters...[+]