La Universitat de Montblanc, un èxit col·lectiu

L'altre dia em vaig deixar de dir una cosa que crec.

Penso que, si en Juli Gutiérrez Deulofeu, a part d'explicar les generalitats de la teoria, a més a més dediqués sessions a exposar fidelment com l'avi l'aplicava a la interpretació de la història de diferents cultures, com ara la greco-romana clàssica, o l'egípcia, o l'europea occidental, ens faria un gran bé.

Si ho fes, ens emportaríem grans sorpreses.

Començaríem a entendre de debò la potència de la teoria.

I, de ben segur, obriria múltiples camins a la investigació històrica.

Només això.

Ahir vaig visionar el videu de la taula rodona "Recuperar el passat per guanyar el futur".

Dels quatre participants, l'únic que no em va fer el pes va ser en Juli Gutiérrez Deulofeu. I, si no us sap greu, crec que n'he de dir el per què.

Fa potser vora trenta anys que, a temporades més, a temporades no tant, llegeixo, o fullejo, o repenso el que he llegit als llibres de l'Alexandre Deulofeu.

Per això, quan el seu nét Juli Gutiérrez parla de la Matemàtica de la Història, no me n'estranyo, del que en diu, perquè fa prou temps que ho tinc llegit.

El que em són novetats són les aplicacions que fa d'aquesta teoria a fets i fenòmens actuals que en vida de l'avi encara no s'havien fet patents o no havien ni començat.

Però el que em sobta, sobretot, és l'esperit amb què en parla --de tot, de les pròpies interpretacions, de les de l'avi, de la teoria,...

L'avi, l'Alexandre Deulofeu, sense haver-lo conegut, i doncs només a partir dels seus escrits i el que crec saber de les seves actituds, diria que era un home bo, preocupat per les barrabassades que la història ens mostra que s'han arribat a fer, i interessat a trobar la clau que expliqui per què passen per tal de poder-les prevenir.

Aquest home, llavors, a còpia d'estudi, i de reflexió sobre el resultat de l'estudi, i sobre els fets contemporanis de què era actor o simple observador, en va treure el conjunt de lleis històriques que hem convingut a anomenar Matemàtica de la Història.

Quan, en els seus llibres, l'Alexandre Deulofeu exposa les malvestats històriques pitjors, t'adones que li saben greu, que, si hi hagués estat present hauria fet mans i mànigues, dins el possible, per impedir-les.

Mai no li veus que, davant les malvestats humanes, es posi, com un déu, per damunt del bé i del mal. Ell se'n sent, en alguna mesura –metafísicament— corresponsable. I per això s'esforça a trobar la clau interpretativa que en endavant pugui servir per a impedir-les.

Ho declara una vegada i una altra. La seva Matemàtica de la Història hauria de ser coneguda de totes les nacions, per tal que cadascuna, sabent per endavant el que li tocarà de fer en els temps a venir, ho anés preparant i ho dugués a terme amb el màxim respecte pel propi poble i per les altres nacions. Amb la conseqüència, doncs, entre d'altres, de la superació de guerres i revolucions violentes.

En sentir a parlar el nét, en canvi, no la hi veig pas, aquesta actitud.

Per exemple, en Juli Gutiérrez Deulofeu, el nét, quan en aquest videu parla de les barrabassades d'en Hitler, en diu "simples detallets” o una expressió equivalent que ara no recordo. És el mateix que un company cantaire de l'Orfeó Atlàntida, fill d'alemanys i pro-nazi confés, em deia dels camps d'extermini i de les cambres de gas. Em sembla del tot evident que l'avi, això, no ho comportaria pas.

Quan, en aquest videu, parla de l'estat actual de França, arriba a dir que a qui li tocava de guanyar les darreres eleccions legislatives era a la Marine Le Pen, representant del moviment polític francès més antieuropeu. Opinió que el seu avi, a ser viu, em sembla que li discutiria força, conscient com era, segons la seva teoria, de l'actual necessitat històrica, indeturable, d'enfortiment de la Unió europea.

Fa temps que li sento a dir, en intervencions orals en els mèdia que m'arriben per la xarxa, que el poble català encara no està preparat per a ser independent. I que per tant ha d'esperar. En aquest videu ho torna a dir, per bé que ara amb la boca petita, davant l'evidència de gairebé podríem dir-ne la fatalitat dels esdeveniments presents. No crec pas que el seu avi s'hi avingués, home d'acció com havia demostrat ser com a alcalde de Figueres al moment de l'alçament facciós del 1936.

Com sembla desprendre's d'aquests exemples, en Juli Gutiérrez Deulofeu és, a diferència de l'avi, un home de tendències conservadores i, a més, de ben poca empatia per les víctimes. Si més no, aparentment.

La imatge que pot arribar a donar de la teoria de l'avi i de la seva finalitat, és, doncs, al meu parer, prou distorsionada perquè calgui deixar-la de banda.

Us proposo que aneu a l'original, és a dir, que us llegiu de dret els llibres de l'Alexandre Deulofeu i deixeu estar les aplicacions que de la teoria en fa el nét. Feu-les vosaltres, les aplicacions.

He vist el videu de la conferència d'en Jordi Bilbeny a la Universitat Nova Història sobre l'ibèric, l'euskera i el català.

Cap al final veig que no gosa, justificadament, respondre la pregunta que li fa en Francesc Magrinyà sobre el mot Segarra, nom de comarca.

Tinc una dada, a aquest respecte, que us pot fer servei. El Sr. Ramon Turull (q.e.p.d.), de Cervera, va editar un llibret sobre els límits imprecisos de la Segarra, amb tot de mapes de divisions administratives des d'em sembla que dels romans fins a mitjan segle XX. El vaig comprar i me'l vaig mirar amb certa atenció.

El cas és que, en el mapa sobre el que van respondre els municipis del país a la pregunta que durant la Generalitat republicana els va fer en Pau Vila --¿A quina comarca pertany el vostre municipi?--, s'hi veia ben clar que els que responien "a la Segarra” eren només els municipis de les valls altes dels rius nascuts als altiplans d'entre el Bages i el Pla de Lleida.

Aquesta per a mi evidència damunt el mapa, després la vaig corroborar en el cas del riu Sió. El darrer municipi riberenc d'aquest riu que es declara segarrenc és justament la Prenyanosa, que és on casualment fa anys que passem les vacances, i el primer que deixa de declarar-se'n, el següent, és Tarroja.

Doncs bé, justament és entre la Prenyanosa i Tarroja que la vall del riu s'obre d'estreta a amplíssima, i els pobles passen de seure damunt turons a jeure a la vora del riu.

No he fet la comprovació per a cap altre riu.

Però, després d'això, m'ha semblat sempre evident que quan la gent diuen Segarra volen dir la muntanya, i que quan diuen segarrenc volen dir muntanyenc.

Només això.

Me he enterado del atentado de Barcelona. ¿Estáis todos bien?¿Qué se sabe por ahí? Mis más sinceras condolencias al pueblo de Catalunya y en particular a la gente de Barcelona. Espero que os encontréis bien todos vosootros y vuestros parrientes.