Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història no és factual en absolut, sinó una sèrie de judicis acceptats."
Geoffrey Barraclough
OPINIó » 16-08-2017  |  PROJECTE DE MEMòRIA HISTòRICA
764

La Universitat de Montblanc, un èxit col·lectiu

Després d'haver-hi assistit i participat, En Sebastià Sardiné ens fa arribar la seva valoració, en to familiar, del que va ser per ell la 4a Universitat Nova Història realitzada a Montblanc.

La 4a Universitat Nova Història en portada al setmanari Nova Conca del 4 d'agost d'enguany

Teniu bon "caliu", amb gent molt interessant. Ja ho vaig constatar el matí que vaig arribar, quan vàrem tenir una interessant conversa els qui preníem un refresc a l'ombra de la història, sota el vell campanar, tot girant el sol i demostrant que la Terra no és plana sinó rodona, girant nosaltres o el sol. No ho sé. I d'això es tracta: de qüestionar-ho tot, ja que tot allò ensenyat i escrit fins ara està prenyat de malintencionisme interessat. La llàstima ha estat no poder venir tots els dies. Crec que algú hauria d'escriure un "diari" de les jornades. De ben segur que fareu alguna cosa semblant al vostre web i en podrem "visualitzar" totes les gravacions. La meva no la miraré, ja que, fent autocritica, em vaig deixar moltes coses interessants. És clar, són al llibre [Jo, Vilana-Perles, Pagès, Editors 2017] (vaig vendre tots els que vaig portar i n'hagués venut més si més n'hagués portat). També se'n varen vendre de L'Àliga emprèn el vol. Gràcies per aquesta oportunitat.


Portada del llibre Jo, Vilana-Perles, de l'autor
de l'article

Pel poc que vaig constatar, el caliu dels actes i el contingut són el camí a seguir. Alhora, totes les vostres ponències són sempre molt interessants, no ja les de Montblanc, sinó les del vostre dia a dia, que segueixo pels mitjans virtuals.

Si [a l'11 de setembre, durant la Guerra de Successió] haguéssim tingut nomes dotze hores d'avantatge, l'esquadra anglesa a Maó, hauria arribat abans de la capitulació i la història hauria estat una altra. I això també si el Feliu de la Penya no hagués especulat amb el comboi enviat per lo Vilana a Barcelona, el juliol del 1714. Tot això que realment va passar, mai no ha interessat a ningú explicar-ho tal com fou. Ens limitem a homenatjar En Casanova, quan la seva tasca del 30 de novembre del 1713 al 12 de setembre del 1714 està molt qüestionada.  Ningú no farà res si ningú no es determina a fer-ho. Vosaltres ho esteu fent.  Ni lo del Colom, ni del Cortès, ni del Sirvent, ni de Lleonard, ni del Durer, ni de Sixena, ni de Vilana-Perles, ni re. Fer-ho va contra corrent, contra oligarquies establertes que volen aparentar evolució, quan aquesta està  enquistada. L'INH s'ha determinat, ha decidit i, per tant, està en condicions d'autodeterminar-se. Altres, encara no. Aquí rau tot. L'esforç dels actes de Montblanc bé mereixerien la mateixa atenció, oficial i mediàtica que els de Prada o altres actes acadèmics de rellevància.

Confiem que aquesta vegada sí: ens en sortirem i començaran a canviar les coses, tot i que, encara no ho veig tot clar. No sé si és aplicable allò que "la política te raons que la raó no entén" i jo, que he treballat documents delicats, ho copso, però no entenc como ho porten els polítics.

Vos encoratjo a seguir per aquest camí, que porteu temps caminant. Pel que fa a mi, no perdré ocasió (de fet ja ho estic fent) de deixar constància de la vostra tasca, en els mitjans en què col·laboro (mensualment a www.lliureimillor.cat", de tant en tant a www.historiavibrant.cat i en conferències o actes en què pugui participar, com a membre de "www.constituim.cat" o individualment.

Ara mateix tinc encomanada una novel·la per a Mèxic, El conde de Tlapancalco, on, aprofitant l'avinentesa, descric el descobriment d'Amèrica i la conquesta de Mèxic en base als vostres treballs globals. Quan pertoqui, voldria que algú m'hi fes una ullada, no fos cas que cometés errors greus. Si la novel·la qualla, l'INH desenbarcarà a Amèrica (si és que no ho heu fet ja, és clar). En tinc nou capítols escrits. Estic a punt, des de Tlaxcalla, d'enfrontar-me a Moteczuma.

Una tribuna com la que em vàreu oferir no es pot desaprofitar. Vos ho agraeixo. Cal fer compatible aportar noves dades i angles de visió, amb el senyal de l’actualitat.

Cal "vendre" el procés, aprofundir en l'autoestima, fer confiança i potenciar el compromís, la determinació individual, si és que volem determinar-nos col·lectivament, basant-nos en el màxim de coneixements històrics, cert. També en el Dret públic català, que va ser copiat arreu del món, lloat per Voltaire i molts altres autors, però bàsicament, en la nostra realitat com a poble, per a la generació actual (ens ha tocat fer-ho, fem-ho) i per la futura: la del segle XXI. D'aquí que en totes les meves intervencions miri de compaginar-ho tot, lluny de pessimismes i indefinicions que algú, sense voler, sembra innecessàriament. La gent ho va agrair i, de fet, arreu on vaig així acaba: amb aplaudiments de solidaritat, perquè, tot plegat, el que la gent vol és no sentir que lluita sola i que hi ha més gent com ells que també lluitem pel mateix. L'èxit és i fou col·lectiu i m'alegra compartir-lo amb vosaltres.

Moltes gràcies!            

Sebastià Sardiné




versió per imprimir

  1. JordiB
    20-09-2017 10:57

    L'altre dia em vaig deixar de dir una cosa que crec.

    Penso que, si en Juli Gutiérrez Deulofeu, a part d'explicar les generalitats de la teoria, a més a més dediqués sessions a exposar fidelment com l'avi l'aplicava a la interpretació de la història de diferents cultures, com ara la greco-romana clàssica, o l'egípcia, o l'europea occidental, ens faria un gran bé.

    Si ho fes, ens emportaríem grans sorpreses.

    Començaríem a entendre de debò la potència de la teoria.

    I, de ben segur, obriria múltiples camins a la investigació històrica.

    Només això.

  2. JordiB
    05-09-2017 20:18

    Ahir vaig visionar el videu de la taula rodona "Recuperar el passat per guanyar el futur".

    Dels quatre participants, l'únic que no em va fer el pes va ser en Juli Gutiérrez Deulofeu. I, si no us sap greu, crec que n'he de dir el per què.

    Fa potser vora trenta anys que, a temporades més, a temporades no tant, llegeixo, o fullejo, o repenso el que he llegit als llibres de l'Alexandre Deulofeu.

    Per això, quan el seu nét Juli Gutiérrez parla de la Matemàtica de la Història, no me n'estranyo, del que en diu, perquè fa prou temps que ho tinc llegit.

    El que em són novetats són les aplicacions que fa d'aquesta teoria a fets i fenòmens actuals que en vida de l'avi encara no s'havien fet patents o no havien ni començat.

    Però el que em sobta, sobretot, és l'esperit amb què en parla --de tot, de les pròpies interpretacions, de les de l'avi, de la teoria,...

    L'avi, l'Alexandre Deulofeu, sense haver-lo conegut, i doncs només a partir dels seus escrits i el que crec saber de les seves actituds, diria que era un home bo, preocupat per les barrabassades que la història ens mostra que s'han arribat a fer, i interessat a trobar la clau que expliqui per què passen per tal de poder-les prevenir.

    Aquest home, llavors, a còpia d'estudi, i de reflexió sobre el resultat de l'estudi, i sobre els fets contemporanis de què era actor o simple observador, en va treure el conjunt de lleis històriques que hem convingut a anomenar Matemàtica de la Història.

    Quan, en els seus llibres, l'Alexandre Deulofeu exposa les malvestats històriques pitjors, t'adones que li saben greu, que, si hi hagués estat present hauria fet mans i mànigues, dins el possible, per impedir-les.

    Mai no li veus que, davant les malvestats humanes, es posi, com un déu, per damunt del bé i del mal. Ell se'n sent, en alguna mesura –metafísicament— corresponsable. I per això s'esforça a trobar la clau interpretativa que en endavant pugui servir per a impedir-les.

    Ho declara una vegada i una altra. La seva Matemàtica de la Història hauria de ser coneguda de totes les nacions, per tal que cadascuna, sabent per endavant el que li tocarà de fer en els temps a venir, ho anés preparant i ho dugués a terme amb el màxim respecte pel propi poble i per les altres nacions. Amb la conseqüència, doncs, entre d'altres, de la superació de guerres i revolucions violentes.

    En sentir a parlar el nét, en canvi, no la hi veig pas, aquesta actitud.

    Per exemple, en Juli Gutiérrez Deulofeu, el nét, quan en aquest videu parla de les barrabassades d'en Hitler, en diu "simples detallets” o una expressió equivalent que ara no recordo. És el mateix que un company cantaire de l'Orfeó Atlàntida, fill d'alemanys i pro-nazi confés, em deia dels camps d'extermini i de les cambres de gas. Em sembla del tot evident que l'avi, això, no ho comportaria pas.

    Quan, en aquest videu, parla de l'estat actual de França, arriba a dir que a qui li tocava de guanyar les darreres eleccions legislatives era a la Marine Le Pen, representant del moviment polític francès més antieuropeu. Opinió que el seu avi, a ser viu, em sembla que li discutiria força, conscient com era, segons la seva teoria, de l'actual necessitat històrica, indeturable, d'enfortiment de la Unió europea.

    Fa temps que li sento a dir, en intervencions orals en els mèdia que m'arriben per la xarxa, que el poble català encara no està preparat per a ser independent. I que per tant ha d'esperar. En aquest videu ho torna a dir, per bé que ara amb la boca petita, davant l'evidència de gairebé podríem dir-ne la fatalitat dels esdeveniments presents. No crec pas que el seu avi s'hi avingués, home d'acció com havia demostrat ser com a alcalde de Figueres al moment de l'alçament facciós del 1936.

    Com sembla desprendre's d'aquests exemples, en Juli Gutiérrez Deulofeu és, a diferència de l'avi, un home de tendències conservadores i, a més, de ben poca empatia per les víctimes. Si més no, aparentment.

    La imatge que pot arribar a donar de la teoria de l'avi i de la seva finalitat, és, doncs, al meu parer, prou distorsionada perquè calgui deixar-la de banda.

    Us proposo que aneu a l'original, és a dir, que us llegiu de dret els llibres de l'Alexandre Deulofeu i deixeu estar les aplicacions que de la teoria en fa el nét. Feu-les vosaltres, les aplicacions.

  3. JordiB
    04-09-2017 00:32

    He vist el videu de la conferència d'en Jordi Bilbeny a la Universitat Nova Història sobre l'ibèric, l'euskera i el català.

    Cap al final veig que no gosa, justificadament, respondre la pregunta que li fa en Francesc Magrinyà sobre el mot Segarra, nom de comarca.

    Tinc una dada, a aquest respecte, que us pot fer servei. El Sr. Ramon Turull (q.e.p.d.), de Cervera, va editar un llibret sobre els límits imprecisos de la Segarra, amb tot de mapes de divisions administratives des d'em sembla que dels romans fins a mitjan segle XX. El vaig comprar i me'l vaig mirar amb certa atenció.

    El cas és que, en el mapa sobre el que van respondre els municipis del país a la pregunta que durant la Generalitat republicana els va fer en Pau Vila --¿A quina comarca pertany el vostre municipi?--, s'hi veia ben clar que els que responien "a la Segarra” eren només els municipis de les valls altes dels rius nascuts als altiplans d'entre el Bages i el Pla de Lleida.

    Aquesta per a mi evidència damunt el mapa, després la vaig corroborar en el cas del riu Sió. El darrer municipi riberenc d'aquest riu que es declara segarrenc és justament la Prenyanosa, que és on casualment fa anys que passem les vacances, i el primer que deixa de declarar-se'n, el següent, és Tarroja.

    Doncs bé, justament és entre la Prenyanosa i Tarroja que la vall del riu s'obre d'estreta a amplíssima, i els pobles passen de seure damunt turons a jeure a la vora del riu.

    No he fet la comprovació per a cap altre riu.

    Però, després d'això, m'ha semblat sempre evident que quan la gent diuen Segarra volen dir la muntanya, i que quan diuen segarrenc volen dir muntanyenc.

    Només això.

  4. Santo Job
    17-08-2017 20:27

    Me he enterado del atentado de Barcelona. ¿Estáis todos bien?¿Qué se sabe por ahí? Mis más sinceras condolencias al pueblo de Catalunya y en particular a la gente de Barcelona. Espero que os encontréis bien todos vosootros y vuestros parrientes.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
19289
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
un treball de recerca de l'escola FREDERIC MISTRAL, fet pels alumnes Daniel de la Orden i Roger...[+]
Com és que al primer llibre d'Erasme en castellà hi ha un escut amb les armes reials catalanes i...[+]
Va poder viure 92 anys En Cristòfor Colom? Va poder creuar l’Atlàntic en el seu primer viatge als 78? Un marí...[+]
Si els catalans van ser els primers descobridors d'Amèrica, els primers colonitzadors i pobladors, havien de...[+]