ARTICLES » 10-03-2018 | MEMòRIA HISTòRICA
 5111
|
La falsa Tiçona, el fals Don Pelai
“Els governants i les elits han usat molts recursos al llarg de la història per modificar l'imaginari històric de societats senceres i ens han portat a un coneixement erroni del passat.” Article d'en Francisco Javier Herrero al blog "Historias" de El País del 9 de gener del 2014.
Fixin-se en el quadre de Velázquez que obre aquest post. Tots nosaltres el reconeixem i l'hem vist almenys alguna vegada als nostres llibres escolars, La rendició de Breda, pintat en 1635, i sabem que narra una victòria militar dels Terços de Flandes enfront dels holandesos, que no acataven la sobirania dels Habsburg espanyols. Podríem dir que aquesta obra del pintor sevillà s'ha gravat a la nostra memòria per recordar aquest esdeveniment històric, però a pesar de la seva aparença realista, no narra el que va ocórrer en aquell moment. L'acte de lliurament de la clau de la ciutat per Justí de Nassau a Ambrosi Spinola mai no va tenir lloc i, arran d'un acord mútuament favorable, les tropes holandeses van abandonar Breda. De setge n'hi va haver, però no hi va haver cap batalla memorable i, per tant, no es produí aquest homenatge cavallerós als derrotats. Si a més d'això, hi afegim que els terços que van prendre part en aquella acció militar estaven formats majoritàriament per estrangers, què va ocórrer en aquella capitulació? La Cort espanyola va encarregar a Velázquez la pintura amb la intenció d'engrandir la victòria de Breda i donar-li una pàtina de glòria, un episodi que malgrat tenir una gran importància per a la guerra a Flandes, no fou una gesta heroica. Aquest és un dels recursos que els governants i les elits han tingut al llarg de la història per modificar l'imaginari històric de societats senceres i ens han portat a un coneixement erroni del passat tal com ens explica Miguel-Anxo Murado a La invención del pasado, publicat per Debate.
La Rendició de Breda de Velázquez
L’arqueòleg i periodista gallec, col·laborador habitual de la BBC i The Guardian, ha escrit llibres com Otra idea de Galicia, assaig on recull una sèrie de moments de la nostra història per demostrar que no podem defensar les decisions del present amb arguments del passat per la senzilla raó que la història no pot proporcionar-nos cap certesa perquè les seves bases són massa febles i inestables. Tenint en compte que la ideologia és l’element de distorsió més fàcil de detectar i, per tant, de corregir, Murado prefereix atreure la nostra atenció cap a altres factors menys obvis però molt més decisius a l’hora de deformar la nostra consciència històrica. La finalitat de la invenció del passat seria, segons l’autor, que el lector d’història adoptés una actitud escèptica per mirar de conèixer el que ha ocorregut, perquè la història no pot tenir el caràcter probatori que hom li atribueix.
Si una de les bases de la investigació històrica és l’anàlisi rigorosa de la documentació, en aquest país aquesta tasca es converteix pràcticament en impossible quan es tracta de conèixer alguns períodes concrets, com per exemple el sorgiment del Regne d’Astúries, mite fundacional d’Espanya segons la història convencional, després de la invasió musulmana de 711 (un altre assumpte que es tracta en el llibre). Murado presenta un panorama desolador per a un historiador interessat en el passat d’Astúries, ja que el problema no és només l’absència de documents contemporanis que ens transmetin informació, sinó que els que existeixen són molt posteriors i falsos gairebé en la seva totalitat. Això és degut a la tasca del bisbe Pelai d’Oviedo, que en el segle XII es va dedicar a manipular o inventar tot un corpus documental relacionat amb la monarquia asturiana. Les raons que tenia el bisbe per dur a terme aquesta tasca sembla que eren més d’índole material que espiritual i estaven relacionades amb l’impuls de la seva flamant seu episcopal.
Haver de treballar sobre documents falsificats és delicat però es pot pujar un esglaó en la dificultat si el terreny per on ens movem és ja el de la pura invenció. Això és el que l’autor defineix com la 'construcció de la història', la qual il·lustra tot abordant el cas de Castella i la seva imatge històrica. A finals del segle XII, el regne castellà ostentava un poder polític a la Península que, per als seus monarques, no lligava amb el passat que se li atribuïa de comtat irrellevant i fronterer. És per això que la monarquia castellana va encarregar a l’arquebisbe Ximénez de Rada la missió que promogués una versió dels orígens de Castella com a regne antic i gloriós. La seva obra màxima serà De Rebus Hispaniae, on aquest bisbe fa una reelaboració de tot el relat històric que ateny la dinastia castellana, i no la lleonesa, la legitimitat de la seva descendència de la mateixa monarquia goda i hi afegeix algunes llegendes sobre una Castella remotament independent. Tal com ocorre amb el cas asturià, aquí Ximénez de Rada té motius personals importants per crear aquesta imatge del regne castellà com a lícit continuador de la monarquia visigoda, ja que el papat ha de dirimir quina serà la diòcesi beneficiada a Espanya i el nostre arquebisbe defensa la candidatura de Toledo, l’antiga capital del regne visigot.
Dintre d’aquest procés de 'construcció del passat' al llarg del segle XIX i tractant d’adaptar les visions d’Espanya que es van forjar amb les cròniques alfonsines o les de Florián d’Ocampo i Juan de Mariana, especialment les d’aquest últim, apareixen les històries nacionals, el màxim exponent de les quals serà Modesto Lafuente i la seva Historia General de España. L’objectiu de Lafuente i de tota una plèiade d’intel·lectuals era plantejar el relat històric en els termes de la identitat nacional espanyola, parant atenció que allò castellà fos el component essencial d’aquesta identitat. José Álvarez Junco ens descriu en la seva gran obra Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX l’esquema dominant d’aquestes narracions: paradís (Espanya aïllada, feliç i independent), caiguda (“pèrdues d’Espanya sota Roma, els musulmans, etc.”) i redempció (Espanya recupera amb el règim liberal les llibertats perdudes). Però caldrà esperar Menéndez Pidal, primus inter pares dels intel·lectuals nacionalistes liberals perquè la concepció castellanocèntrica es converteixi finalment en la idea històrica d’Espanya. Menéndez Pidal pensava que el millor fil conductor de la seva teoria, bussejant en els elements essencials que conformen aquest esperit del poble o Volksgeist espanyol, era la llengua i va decidir basar-lo sobre el Poema de Mío Cid amb tot el seu projecte històric. Com recorda Murado, Pidal va emprar una obra d’art literària com un document per a la investigació i similar a una crònica periodística. Tot i que la historiografia científica s’ha anat obrint camí des dels anys 70 del segle passat i les contradiccions d’aquest discurs són evidents, el prestigi de Pidal és tan fort que la seva idea d’Espanya segueix dominant l’imaginari col·lectiu.
La importància d’una visió històrica que legitimi el règim polític que s’assenta en el poder ha fet que es fomentin iniciatives culturals com el gènere de la pintura històrica (durant el segle XIX), les troballes arqueològiques, la tinença d’objectes històrics als museus, la gestió dels llocs que evoquen la memòria col·lectiva (cases natals, espais protegits, etc.), amb el propòsit que el missatge que ens transmeten concordi amb la idea històrica d’Espanya que aquests règims han propugnat. Les pintures traduïen al llenguatge plàstic “veritats” de la història, mentre que els objectes conservats als museus ens permetien palpar aquest passat per recordar-lo, però d’acord a una visió que molt freqüentment arriba distorsionada. El problema es fa més gran si parlem de falsificacions, i Murado ens exposa un exemple recent que molts recordaran i que té a veure un altre cop amb la figura del Cid, en aquest cas amb la Tisó, la seva famosa espasa. En aquesta qüestió es barregen aspectes diversos com el context neonacionalista de l’època de l’expresident Aznar, les alegries pressupostàries d’un moment econòmic puixant, l’atracció quasi irracional d’un objecte mitificat i els interessos de polítics locals mediocres. El desembre de 2002 la Tisó fou declarada Bé d’Interès Cultural, després que la Universitat Complutense de Madrid emetés un informe sobre la seva autenticitat. No van valer quatre estudis successius d’experts que determinaven categòricament que no era l’espasa del Cid. En 2007 la Junta de Castells i Lleó va pagar 1,6 milions d’euros al marqués de Falcés per una espasa el valor de la qual els experts abans citats havien taxat en uns sis o set mil euros.
Aquests són només alguns dels exemples que Miguel-Anxo Murado tracta en el seu interessantíssim assaig, on acaba demanant-se si la història serveix per a alguna cosa. Julián Casanova citava en un article recent com entenia Lord Acton (1834-1902) la bona història en adreçar-se als seus col·laboradors a la Cambridge Modern History, “el nostre Waterloo s’ha d’escriure de tal manera que satisfaci al mateix temps francesos, anglesos, alemanys i holandesos”. Ja sigui a través de l’educació o a través de la cultura commemorativa de valors compartits, ¿podrem tenir en el futur una noció de la història d’Espanya més propera a la veritat que a la ficció i que satisfaci a la par catalans, andalusos, bascos, gallecs i castellans?
http://blogs.elpais.com/historias/2014/01/espa%C3%B1a-sin-tizona-y-don-pelayo.html
9 de gener del 2014
F. Javier Herrero
Autor: Francisco Javier Herrero
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Sempre em resulta curiós la gent que blasma les teories de l'INH o se n'emfot directament i en canvi s'empassen sense parpallejar que a Castella li va costar molts diners, homes i esforços portar la llengua, la religió i la civilització al continent americà. Són molt tendres.
Yo ya he confesado varias veces mi fascinación morbosa por estos disparates.
Me parece que ni Antón, ni el Tío Pepe, ni yo nos vamos a privar del entretenimiento que supone esta web o el observar la constante negación de pruebas categóricas mientras se favorecen indicios endebles como argumentos.
No sé a Antón o a Tío Pepe, pero a mí me fascinan las teorías de la conspiración .
Anton, si tan malos somos, si nuestros artículos són tan pésimos y cercanos de invención de la Historia.
Unas mentes privilegiadas como las vuestras...¿Qué pintais vosotros aquí?.
Perdeis el tiempo discutiendo en una web tan bulgar como esta.
Podeis invertir el tiempo en cosas más productivas y gratificates para vuestro nivel.
¿O no?
M'imagino als estudiants d'història en una classe del "professor" Anton dintre de cent anys, parlant sobre el començament d'aquest segle a apaÑa, i basant-se en la hemeroteca dels diaris de l'època, com El Mundo, La Razón, ABC, OK Diario, El Apañol, La Vanguardia, El Periódico, El País, i no puc para de riure... hahahahahahahaha, podria passar-me rient tots aquests cent anys... hahahahahahaha, ja se que això és impossible... hahahahahahahahahahahahahahahhahahahahahahahahahhahahahahahahahhaaahaaahahahahahahahahahahahahahhahahahahahahahahahahahahahahhahaahahahahahahhaahahhaahahaha
Otro que no se ha enterado de que los historiadores de verdad suelen trabajar en casi en la indigencia material, autofinanciándose en la mayoría de los casos. Te doy un premio si encuentras el búnker sonde, según tú, trabaja ese Ministerio de Censura y Reescritura con el exclusivo objeto de fastidiar a Cataluña. Lo siento, Johan, y es probable que recibas esto como una ofensa, pero el fondo y el tono de cualquiera de vuestras intervenciones no pasa del esperable en un foro de gente muy religiosa o sectaria. Igual deberíais probar en el Canal Historia, muy dado a las cosas de alienígenas, la búsqueda del pesebre, la datación de reliquias de Cristo y su Madre y coas así. Muy entretenido, pero sin argumento posible que lo sostenga. Lo demás es marear la perdiz, cosa que hacemos todos a las mil maravillas en este foro.
Tio Pepe
El gran "chiringuito" son els estats, especialment els estat totalitaris, qui té el poder pot canviar la historia. Sempre ha estat així i segueix estan així.
Qui paga als grans historiadors, són els estats. Aquest si volen conservar la cadira tenen de fer la farina plana. Clientelisme i submissió al poder.
Esta passant avui amb la premsa i els diaris, reben subvencions del estat i tenen de publicar el que els del PP els dicta. Si passa avui en un Estat pretesa-ment democràtic que passaria en les dictadures del passat?
Eso es una cita que Herrero toma de Murado.
El imaginario colectivo es algo muy importante para los gobernantes, por eso siempre han recurrido a grandes programas artísticos y de propaganda para transmitir una imagen muy específica: por eso se contrataba a Rubens, a Velázquez, a Rembrandt, se encargaban grandes obras con decoración alegórica con cierto componente histórico (véase el Palazzo del Principe o la Casa di San Giorgio, en Génova), se pagaba a propagandistas como Cayo Mecenas o Virgilio, se hacía teatro que transmitiera una imagen concreta (El sitio de Breda, El asedio de Mastrique, El mejor alcalde el rey, etc)... Los particulares, grandes nobles en general, también lo hacían (véanse las comedias Si el caballo vos han muerto, El águila del agua, Más pesa el rey que la sangre, El Arauco domado por Don García Hurtado de Mendoza, etc.)
La censura ha estat un instrument que, des dels inicis de la història, s'ha dut a terme per part dels poders fàctics. Un exemple en pot ser la destrucció dels cartutxos reials amb el nom d'Akhenaton (Amenhotep IV), i dels seus busts, que va tenir lloc després de l'heretgia d'aquest. Tot document que ens arriba avui en dia, si no és original, vol dir que ha passat per mans d'algú que ja n'ha fet com a mínim una còpia. En aquest procés de còpia, i fins i tot en originals, es pot donar la censura, tant en temes de supressió de la informació com en temes d'adulteració de la informació en forma d'addició o de canvi.
"Els governants i les elits han usat molts recursos al llarg de la història per modificar l'imaginari històric de societats senceres i ens han portat a un coneixement erroni del passat.” Article d'en Francisco Javier Herrero al blog "Historias" de El País del 9 de gener del 2014.
No ho diu INH ho diu EL PAIS
No van a aceptar ninguna prueba de que Cervantes fuera alcalaíno. Los documentos del juicio famoso de Valencia de 1580, en los que se menciona a "Miguel de Cervantes, de 32 años de edad, vecino y natural de Alcalá de Henares" los rechazarán como manipulaciones de la censura, o bien dirán que corresponden a Miguel de Cervantes, pero que Miguel de Cervantes no es más que un hombre de paja al que se atribuyeron las obras de Sirvent de Xixona.
Gracienc: Sabemos que hay algunas falsificaciones, sabemos que hay algunas interpolaciones, y por eso no se usan esos documentos para avalar las afirmaciones en ellos contenidos, como los del Líber Testamentorum de Pelayo obispo de Oviedo. De la misma manera, las interpolaciones de Alcalá del Lazarillo de Tormes no se toman en consideración para la fijación textual, pero se comentan como hecho relevante de la difusión de la obra, así como para trazar la transmisión textual, y concluir que la edición de Alcalá procede de un manuscrito y no de un impreso.
Això va bé: es veu que les tesis de l'INH va arribant també a lectors castellanoparlants, el que vol dir que interessa (o que molesta prou per la seva veracitat) com per suscitar aquests comentaris; que d'altra banda, en realitat ni els neguen ni els contradiuen, més aviat intenten minimitzar-los, com si fos una cosa normal. Però no ho és doncs, justament, el que denunciava l'article és que la visió falsificadora de la història (que els comentaristes anteriors avalen) és la que es manté vigent entre la immensa majoria de la població. Que alguns, a contracor, acceptin la falsificació de la història, no obsta que des del poder castellanocèntric es segueixi instrumentalitzant amb tota impunitat.
Tiene guasa que precisamente desde el INH se hagan eco de este artículo que, por otra parte, nada nuevo descubre.
La idea de construcción nacional de Menéndez Pidal, con todo su sesgo rematadamente castellanista, es contemporánea y paralela a la Renaixença catalana y su sesgo correspondiente, y no difiere de resto de relatos que por entonces se construían en todos los rincones de Europa. Gajes del nacionalismo romántico. Puestos a buscar ejemplos cercanos de invención de la Historia, podríais haber echado mano de Bofarull y su afán censor (de los Llibres de Repartiment), de las leyendas de Otger Catalò o de Guifré el Pilòs y la cuatribarrada, o de la estatua de Casanova dando la vida con la senyera en la mano, cuando se murió tranquilamente de viejo en su cama tras haber logrado el perdón de la corona y una abogacía para pasar la vejez en paz (en general, todo el disparate grandilocuente del Born es un magnífico ejemplo de invención el pasado).
La historiografía hace décadas que no se centra ni en las crónicas ni en las genealogías de reyes y nobles ni en las batallas, atendiendo a aspectos más complejos y transversales. Tengo 50 años, he estudiado en la pública y jamás me han hecho aprenderme la lista de los reyes godos, ni siquiera la han citado. Este tipo de mitología está fuera de los planes de estudio de la enseñanza básica por lo menos desde principio de los 70, con el innombrable todavía coleando.
En fin, que de todas las invenciones que cita el artículo, las más recientes, las de Menéndez Pidal, son de finales del XIX. El INH continua con la misma tasca inventiva en 2018.
La supuesta Tizona no fue valorada en 6.000 - 7.000 euros por los expertos, sino en 200.000 - 300.000, como señala el artículo enlazado en el original de éste.
Las lanzas no pretende ser una fotografía de lo que pasó sino una recreación parcialmente alegórica. Velázquez no estuvo en Breda, sino que se inspira en la obra de Calderón "El sitio de Breda". El cuadro está para lo que está, conmemorar un suceso notable como fue la toma de Breda. Hay una amplia tradición de cuadros conmemorativos por toda Europa, no veo el motivo de escandalizarse por La rendición de Breda.
En cuanto a los documentos de los reyes de Asturias, es verdad que no tenemos ninguno de los primeros 60 años del reino, siendo el diploma del rey Silo (del año 775) el documento más antiguo conservado.
En cuanto al obispo Pelayo de Oviedo, es un hecho conocido que interpoló y fabricó varios documentos en el Líber Testamentorum con el fin de aumentar su propio poder y apoderarse de varias tierras.
En cuanto al rey Pelayo y los primeros 60 años del reino de Asturias, lo que sabemos procede de contrastar diversas crónicas tanto cristianas como musulmanas, además de crónicas de fuera de la Península Ibérica. También tenemos algo de información por restos arqueológicos, aunque no muchos.