Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història no és factual en absolut, sinó una sèrie de judicis acceptats."
Geoffrey Barraclough
ARTICLES » 16-06-2017  |  PROJECTE DE MEMòRIA HISTòRICA
550

La llibertat ibèrica: Nahmànides, Bauman i Catalunya

Qui era en Nahmànides? Què va fer i què va escriure que sigui tan important per als catalans d’avui? Perquè n’hem de recuperar la memòria? En Haïm Iehudà Ben-Avraham ens ho explica en aquest article.

Nahmanides (font::wikipèdia)

QUI ERA NAHMÀNIDES?

Nahmànides, també conegut per Bonastruc Saporta, Ramban o Moixé Ben Nahman, va néixer a Girona el 1193-1194 ―el  4954 del calendari hebreu―.  Saporta fou un destacat rabí, amb gran saviesa i dots de lideratge i un expert en el Talmud. Fou també un exegeta (intèrpret) de la Torà, és a dir, un mekubal ―un cabalista o receptor de la càbala―. Igualment, es dedicà a la  poesia[1] i esdevingué mestre en filosofia. A més, féu de metge i  fou parent de Benvenist  Ça Porta, batlle de Barcelona, i del rabí Ionà Gerondí, qui en cercles jueus és conegut com Rabeinu Ionà. S’inicià en la càbala entre el cercle de cabalistes de Girona (vinculat a la càbala d’Occitània), i rebé una acurada formació talmúdica, tant de l’escola íbero-hebrea, com de l’occitano-francesa. D’aquesta manera, reuní l’herència talmúdica d’Itzaac al-Fasi, que  visqué al Magreb i a Ibèria, i també la de Raixí, “el príncep dels comentaristes”.

Arran de la Disputa de Barcelona i de les seves conseqüències, de les quals parlarem més avall, els seus adversaris li prepararen un parany. I això malgrat haver obtingut del rei i del seu confessor i conseller Raimon de Penyafort empara per poder-se  expressar lliurement durant la Disputa. Acusat de blasfèmia, fou  condemnat a l’exili per Jaume I, segons indicació del Papa Climent IV. Així, doncs, marxà, primer, a Castella, després a la Provença, i, finalment, s’embarcà el 1267 vers Terra Santa. Allí hi reorganitzà la vida jueva habilitant una sinagoga a Jerusalem i fent-hi portar uns rotlles de la Torà que estaven a Xekhem (Siquem, a la Samària). Posteriorment, s’ establí  a Acre, on s’envoltà d’alumnes, com Itzaak d’Acre, pensador que en els seus escrits  formulà una explicació sobre l’edat de l’univers que casa amb les dades científiques actuals.  Nahmànides traspassà a Haifa, probablement el 1270[2] i a l’edat de 76 anys. Les seves restes reposen a Hebron, a tocar de la Cova dels Patriarques[3].

OBRA LITERÀRIA I ACCIÓ CÍVICA

La seva obra literària i acció cívica giren al voltant de dues controvèrsies. La primera fa referència a la lluita ideològica intra-jueva. Sobretot entre els maimonidians (és a dir, els seguidors de Maimònides, gran rabí andalusí que incorporava dins del pensament jueu la filosofia aristotèlica) i els anti-maimonidians (els qui s’havien oposat a aquesta assimilació). La segona controvèrsia  versa sobre la disputa ideològica amb el món cristià. Es conserven d’ell més de 50 obres escrites en una prosa en hebreu bella i brillant. En la seva acció reflecteix una actitud conciliadora, que també observem  en la seva obra. Per mitjà d’aquestes  intenta complementar el judaisme i les ciències. És estudiat encara avui dia en totes les escoles rabíniques del món. Com també ho és el barceloní Salomó Ben Adret, pel que fa estrictament a la Llei jueva, l’Halakhà (“el Camí”). Ambdues personalitats representen el triomf de l’ortodòxia: el Judaisme Rabínic (“Iahdut Rabanit”), el tronc del qual prové de la connexió amb les arrels, és a dir, amb els Patriarques Abraham, Itzaac i Jacob, i, en general, amb la Tradició sedimentada a la Terra d’Israel als temps de la Bíblia Hebrea.

Pel que fa a la primera, ja als 16 anys d’edat redacta un suplement a les Halakhot (legislació pràctica) d’Al-Fasi en la seva defensa, això com també el Llibre de la Defensa. També escriu el llibre Les Guerres del Nom Diví contra Abraham Ben David de Posquières. Però sobretot tingué molta activitat en defensa de Maimònides (per bé que s’oposà a les seves tendències intel·lectualistes). Així, va defensar-lo davant els rabins del nord de França, que volien anatemitzar-lo per haver intentat fondre la filosofia grega amb la religió jueva i remarcar fortament l’aspecte al·legòric de molts passatges de la Torà. Els jueus ibèrics i provençals, en canvi, no tenien massa problema amb l’obra maimonidiana (principalment la Guia de perplexos i  el Llibre del coneixement, atès el seu alt nivell cultural i coneixement de les ciències profanes i  la filosofia. I això, a diferència dels francesos, que només estudiaven el Talmud i varen considerar la novetat com a sospitosa i perillosa. La polèmica va esclatar, però, a Provença, quan Rabí Salomó de Montpeller i els seus deixebles Abraham de Girona i David Ben Saül varen proposar la prohibició de les dues citades obres de Maimònides; això fou considerat una gran afronta per Maimònides i foren expulsats de la Provença. Aleshores, anaren a cercar ajuda als rabins del nord de França, que publicaren un edicte excomunicant els lectors de les obres. Des del sud es va demanar l’excomunicació dels rabins francesos i es va produir un veritable caos religiós. Bonastruc va intervenir sol·licitant seny als dos bàndols en un carta que va encalmar la situació en bona mesura. En una segona carta va demanar als rabins de França que aturessin el seu edicte contra Maimònides, al·legant que assimilant la filosofia va fer un bé al judaisme, i, per tant, a l’avenç del coneixement universal i el progrés humà. La seva proposta de resolució del conflicte, que no va tenir èxit, fou la següent: 1) revocar la prohibició contra la part filosòfica del Codi de la Llei jueva de Maimònides, i 2) que les dues prohibicions (a) contra l'estudi de la Guia de Perplexos pels no versats en les Escriptures, i (b) contra el rebuig de la interpretació al·legòrica de la Bíblia, havien de ser mantingudes i fins i tot reforçades.

ACCIÓ CÍVICA

La seva capacitat aglutinadora va fer que esdevingués el cap dels jueus catalans davant del rei En Jaume (Jaume I). Segons l’historiador Jaume Riera Sans, durant el seu regnat la població jueva al Principat de Catalunya augmenta de manera espectacular. D’haver-hi calls només a les ciutats de Barcelona, Lleida, Girona i Tortosa, passen a afegir-s’hi poblacions que són alhora importants centres comercials: Perpinyà, Puigcerdà, Besalú, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Cervera i Montblanc. Això en gran part és atribuïble al paper de Bonastruc Saporta com a cap dels jueus catalans i a la seva estreta col·laboració amb les institucions catalanes.

El fet pel qual Nahmànides és més conegut mundialment és per la Disputa de Barcelona (1263), a través de la qual Raimon de Penyafort volia obtenir la conversió dels jueus per convenciment dialèctic. La controvèrsia  es va produir al llarg de cinc dies en presència del rei, nobles, prelats i gent del poble ras, tant cristià com jueu. Es va debatre amb prou llibertat ―Nahhmànides va demanar al rei la prerrogativa d’expressar-se lliurement en el debat―.  Segons les opinions més objectives, Nahmànides  va vèncer en els tres punts següents: 1) si el Messies ja havia aparegut (Pau Cristià va argumentar en favor de Jesús mentre que la posició jueva és que no ha aparegut); 2) si el Messies anunciat pels profetes havia de ser considerat com a ésser diví (posició cristiana) o com un home nascut de pares humans (posició jueva); i 3) si eren els jueus o els cristians els que estaven en possessió de la veritable fe[4]. Acabada la disputa, Nahmànides, també conegut com  Ramban, va escriure’n en hebreu una relació, La Disputa de Ramban o La Batalla Obligada, alguns passatges de les quals foren considerats ofensius per la religió oficial. Les conseqüències d'aquest enfrontament es materialitzaren en l'ordre del rei (28 d'agost de 1263) de recollir i cremar públicament i declarats blasfems els escrits del rabí, entre altres represàlies. El 1265, el palau del rei va ser altre cop escenari d'una segona controvèrsia del mateix caire. En aquesta ocasió, el rabí gironí no acceptà de participar-hi sense haver obtingut la immunitat d'expressió. Com he comentat a l’apartat inicial, aquesta controvèrsia li va comportar, finalment, el desterrament.

SUMARI: LA IMPORTÀNCIA DEL RAMBAN EN EL PRESENT

Nahmànides destaca com una figura que fa compatible un lideratge valent amb un caràcter conciliador, una combinació ben difícil de trobar. Si a aquest tarannà conciliador de la seva personalitat hi afegim un estil literari bell i precís, i una visió de la realitat i de les problemàtiques del seu temps a l’ensems holística i detallada, tenim una personalitat que, amb les condicions adequades, hagués pogut ser catalitzador de la pau al món en la seva època (de fet, la seva previsió era que la Redempció messiànica tindria lloc entre el 1358 i el 1403). Sens dubte ens interessa fomentar aquestes característiques de personalitat en la nostra generació i en els nostres lideratges. A continuació posaré un exemple personal de com es pot aplicar aquesta mentalitat a la realitat present de Catalunya i del món, el que avui s’entén per “modernitat líquida”, teoritzada pel professor jueu polonès Zygmunt Bauman:

A través de la modernitat líquida en què estem immersos, s’evidencia que la solució de les problemàtiques entre nacions passa per una major fluïdesa i versatilitat entre les relacions humanes (una reconfiguració de les jerarquies molt facilitada per la tecnologia), i més vasos comunicants a nivell cultural i sobretot a nivell científic i econòmic, preservant cadascú la parcel·la de particularitat que consideri oportú, de manera que es pugui satisfer la dita de Dalí que “l’única manera de ser radicalment universal és ser radicalment local”. Des d’aquest punt de vista, per a la nova configuració política de Catalunya hi ha una tensió amb el mot Independència, que es reflecteix en la divisió de la societat catalana en aquest sentit. Per una banda, no es pot tornar a caure en els lligams malsans amb la Castella hipertrofiada que és Espanya. Per l’altra, el mot Independència és un terme obsolet per unívoc i inflexible. L’adequat i que jo penso pot desfer el nus gordià és canviar de mot i defensar la Llibertat de Catalunya, que fins i tot en aquesta modernitat líquida pot ser obertament definida com l’aspecte sagrat a defensar a ultrança en lloc de l’anterior. Aquesta Llibertat implica el desmantellament d’Espanya com a ens polític, però la fluïdesa de les noves relacions amb Castella i la resta de nacions peninsulars ens demana la formació del que jo anomeno Confederació Ibèrica de Nacions, molt en la línia del defensat per iberistes com l’arenyenc Fèlix Cucurull. En conlusió: davant del frontisme dels maimonidians i els anti-maimonidians, la visió conciliadora del Nahmànides/Ramban i  la “modernitat líquida” de Bauman em generen, per a la situació política present a Catalunya, l’imperatiu de defensar aquesta visió “iberista” per al conflicte entre espanyolistes i independentistes.

Haïm Iehudà Ben Abraham, Haïm Éder   
Barcelona, a 27 de gener de 2017
(29 de Tevet de 5777)

[1] De poesia cabalista, com el musta gab.

[3] Hi ha qui diu que les seves restes són a Haifa, prop de la tomba de Iehiel de París.




versió per imprimir

  1. Frede
    17-06-2017 17:58

    No crec que una Confederació Ibèrica fos la solució de res. Seria mentida. Començant pel nom. Els ibers només van existir en el litoral català i una mica més avall. Que durant aquests anys s'haguin apropiat del nom no vol dir que Espanya sigui ibèrica. El nom, si es fés, hauria de ser un altre, potser Hispània. De tota manera una Confederació de tarannàs tant diversos com Catalunya i Espanya, per simplificar, és molt difícil que funcioni. La Història ens ho explica. De fet, estem on estem per aquesta raó fonamental. Seria bo que ho entengués Espanya i entengués que ha de construir el seu propi Estat. Tanmateix és un absurd voler crear confederacions locals (Ibèrica) quan hi ha un supra-poder, Europa, que ja és una federació d'Estats. El que cal és que es faci realitat i això només serà possible quan Europa estigui formada pel màxim de nacions, unides federalment. De fet era el projecte original, l'Europa de les Nacions. Això implicaria menys intervencionisme en els afers locals (Estats o nacions), economia, cultura, etc. que al meu parer és el defecte de l'actual Europa.

  2. Santo Job
    16-06-2017 19:58

    A mí me parece bien la idea de una Confederación Ibérica. Sin embargo, me surge la pregunta de rigor ¿el concepto incluiría Portugal? No es pregunta baladí, pues sin Portugal quedarían las cosas igual en lo que a delimitación geográfica se refiere, y simplemente la cuestión estaría yendo por los derroteros sobre la necesidad de reformar España y pasar de esta farsa de pseudofederalismo a una confederación como Suiza.
    Y que quede claro, la monarquía se puede ir a paseo.

  3. Joan Català
    16-06-2017 18:29

    Ni Confederació Ibèrica de Nacions ni polles. L'Albert Pont ja ens ho deixa ben clar en el seu llibre Delenda est Hispania: "per alliberar Catalunya es necessari destruir Espanya".

    Donec Perficiam

    ·X·

  4. JordiB
    16-06-2017 17:22

    La Confederació Ibèrica de Nacions té un greu problema, que és que la immensa major part de les comunicacions duen a Madrid (trens, carreteres,...).

    Llavors, per molt que fos una Confederació, amb total llibertat per a les Nacions que la integrarien, les energies del conjunt acabarien focalitzades al centre, a Madrid, on hi ha la mentalitat que hi ha, i tard o d'hora tornaríem a patir el mateix que ara. D'una altra manera, però equivalent.

    S'ha de fer net. I per a això el millor és la independència. Acompanyada, evidentment, de tot de pràctiques de bon veïnatge, i d'ajut mutu en tot el que calgui.

    Sisplau, no deixem que se'ns tornin a ficar a casa.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
17703
La història d'estat: entrevista a en Jordi Bilbeny
Els Cardona... Un llinatge ancestral, desdoblat i substituit
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Una intervenció arqueològica a la basílica dels Sants Just i Pastor descobreix restes d'un segon palau...[+]
A ran de la presa de consciència que hi ha a València el Carrer d'En Colom, dit així perquè un gran personatge...[+]
La façana de l'ajuntament d'Ulmn ens aporta una prova més de l'existència i reconeixement de Catalunya com a...[+]
Com és que tant En Vicenç Garcia com Cervantes van escriure uns elogis tan desmesurats a En Perot Rocaguinarda?...[+]