Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Per estimar el país cal sentir que té un passat, però no cal estimar l’embolcall històric d’aquest passat.
Cal estimar la seva part muda, anònima, desapareguda"
Simone Weil
ARTICLES » 19-06-2014  |  PROJECTE SOBRE LA CENSURA I LA MANIPULACIó
6056 lectures

La usurpació de la història, vista per una argentina

Pot entendre una argentina el que ha passat a Catalunya? Pot assumir que hi ha hagut una censura ferotge i que ens han canviat la història? I, pot entendre que recuperar el passat és una qüestió d'estat fonamental per assolir la nostra llibertat com a poble? La Susana Rodríguez-Vida ho explica en aquesta ponència, presentada al 13è Simposi sobre la Descoberta Catalana d'Amèrica, d'Arenys de Munt.

Susana Rodríguez-Vida

Bona nit. Em dic Susana Rodríguez-Vida i, com haureu deduït del títol de la meva intervenció, sóc argentina. Sóc aquí invitada per en Jordi Bilbeny, a qui vaig tenir el gran gust de conèixer arran d’un petit llibre que vaig fer, El descubrimiento de América: una historia censurada políticamente. El vaig escriure en castellà, perquè volia divulgar entre els castellanoparlants els resultats de les investigacions d’en Bilbeny i d’altres desenes d’historiadors sobre la catalanitat d'En Colom i de tota la gesta del Descobriment d’Amèrica, ja que gairebé tot s’ha publicat només en català. Així, doncs, no és més que una síntesi de la feina de tots ells, i la meva única ‒i petita‒ aportació, com a lingüista que sóc, ha estat sobre la llengua materna d'En Colom, a partir dels múltiples catalanismes trobats en els seus escrits. Per tant, la particularitat del llibre no és el contingut, sinó el fet que l’hagi escrit una argentina. I per això vaig escollir parlar avui de «La usurpació de la història, vista per una argentina».

Aquest llibre té una llarga història, perquè, com us podreu imaginar, quan vaig arribar a Catalunya, el 1986, amb el meu home i quatre fills, mai no hauria imaginat que un dia escriuria un llibre així. De fet, la nostra ignorància sobre Catalunya era tan gran que, quan sentíem parlar del «separatismo catalán», ens semblava absolutament ridícul i fèiem broma dient que era com si la província de Jujuy ‒una petita província del nord de l’Argentina‒ es volgués independitzar. Per què fèiem aquesta semblança, tan equivocada, entre Catalunya i una petita província argentina? Doncs, molt senzill: perquè no sabíem res de la història de Catalunya. O, més ben dit: perquè el que ens havien ensenyat sobre la història d’Espanya era absolutament fals. Crèiem firmement i sense cap mena de dubtes que Espanya era «una y grande» des de l’època del Reis Catòlics, que havien unificat tots els antics regnes. Per tant, des d’aquesta òptica, Catalunya era una petita regió del nord que feia 500 anys que pertanyia a Espanya. Com podíem entendre el desig d’independència dels «separatistas» després de 500 anys d’unió? Això no tenia ni cap ni peus. De la mateixa manera, encara vam riure més quan vam conèixer l’existència de la teoria de la catalanitat d'En Colom, convençuts que no era més que un deliri dels catalanistes. Que no sabia història, aquesta gent?

Sí, no hi ha res pitjor que la supèrbia nascuda de la ignorància. I la veritat és que, per no saber, quan vam arribar no sabíem ni tan sols que la llengua del país era el català. És a dir, sabíem que existia el català, però pensàvem que era una cosa folclòrica i que només el parlaven quatre gats. Al cap i a la fi, després de 500 anys de pertànyer a Espanya, la llengua comuna havia de ser per lògica el castellà, una llengua poderosa parlada per 300 milions de persones i coneguda a tot el món, no? Per descomptat, la nostra ignorància també obeïa a la falsa imatge d’unitat i uniformitat que Espanya projecta al món. Però d’aquesta ignorància en vam sortir ben aviat i, tan bon punt vam veure quina era l’extensió de l’ús del català a la societat, ens vam posar a estudiar-lo. Els meus fills a l’escola, és clar, i el meu marit i jo amb el Digui, digui, TV3 i l’Avui, i uns anys després jo vaig fer els cursos del Servei de Lingüística de la Generalitat, amb tant d’entusiasme que vaig arribar fins al nivell D i fins i tot al K, de correcció de textos.

Al mateix temps, vaig començar a aprendre una història de Catalunya que no tenia res a veure amb el que m’havien ensenyat a l’escola. Una història d’un passat gloriós de Catalunya, de conflictes permanents amb uns castellans envejosos, superbs i dominants que jo cada dia reconeixia menys com als meus avantpassats. I la història es corroborava amb el que jo veia dia sí i dia també al meu entorn: el cúmul de mentides que Espanya propagava sobre els catalans, practicant el que crec que és el seu esport favorit: acusar els altres del que són ells. Sí, això que en psicologia s’anomena mecanisme de projecció.

Arribada a aquest punt, quan ja feia 12 anys que vivia a Catalunya, un dia vaig llegir una ressenya sobre el que crec que va ser el primer llibre d’en Jordi Bilbeny sobre En Colom, Brevíssima relació de la destrucció de la història: La falsificació de la descoberta catalana d’Amèrica. I aquesta vegada ja no vaig riure ni m’en vaig burlar: vaig anar corrents a buscar-lo. Bé, la lectura d’aquest llibre va ser com un cop de maça al cap. Perquè no era que l’autor presentés una hipòtesi temerària i difícil de comprovar: és que hi havia un munt de proves concloents i aclaparadores que llençaven per terra tot el que m’havien ensenyat del Descobriment d’Amèrica. I penseu que, per a nosaltres els sudamericans, aquesta gesta té molta més importància que per a qualsevol espanyol, perquè la considerem l’inici de la història de la nostra civilització (de fet, almenys a l’Argentina, les civilitzacions precolombines s’estudien una mica a corre-cuita i com una cosa que té molt poc a veure amb nosaltres). De manera que això era un terrabastall: tot el que crèiem sobre els nostres orígens es basava en mentides, manipulacions, censura i robatori de mèrits aliens. La meva indignació no tenia límits. Volia que tothom a Sudamèrica se n’assabentés, del monstruós engany, així és que vaig fer l’intent de traduir el llibre d’en Bilbeny al castellà per a alguna de les editorials amb què treballava. Però va ser en va. Segons deien, era un llibre «molt interessant», però per desgràcia no tenia cabuda a cap col·lecció de l’editorial en qüestió, ni tan sols al Grup Planeta, amb les seves 30 editorials i centenars de col·leccions. Curiós, oi?

Bé, en aquesta mateixa època, a la meva vida privada va sobrevenir un fet crucial. M’havia posat a completar un quadre genealògic de la família fet pel meu pare 40 anys enrere i, aprofitant tots els recursos d’internet, havia aconseguit fer grans progressos. Però hi havia un «petit» problema: segons les dades que jo tenia ‒transcrites pel meu germà a partir dels originals del meu pare‒, la mare del meu avi patern l’havia donat a llum als 66 anys! En un principi no m’en vaig preocupar gaire, convençuda que el meu germà es devia d’haver descuidat una generació en fer la còpia. Fins que vaig veure la fotocòpia del quadre original, amb las dates de naixement de la meva besàvia i del meu avi escrites de pròpia mà del meu pare: 1811, 1877. Jo no entenia res. Com podia ser que el meu pare, un home intel·ligentíssim, s’hagués preocupat tant per indagar els orígens dels Rodríguez-Vida fins al segle XVII i, en canvi, no hagués fet res per resoldre la greu incongruència de l’edat de la seva àvia?

L’assumpte em va arribar a obsessionar tant, que vaig contractar els serveis d’una genealogista argentina perquè esbrinés què passava. Després d’uns quants mesos d’investigació, el que va descobrir la genealogista va empitjorar encara més la qüestió: el suposat pare del meu avi havia mort 15 anys abans del seu naixement! És clar, això ja era massa. Però, encara que fos evident que aquestos no eren els veritables pares, el naixement del meu avi havia d’estar anotat en alguna parròquia de Buenos Aires. Però no hi era. Semblava com si el meu avi no hagués nascut mai. Quan ja desesperàvem d’aclarir mai el misteri, la genealogista va demanar ajuda a una amiga de la Societat Argentina de Genealogia, i al cap de pocs dies aquesta ens va fer arribar la notícia bomba: el meu avi era fill natural d’Eusebia Silveyra Olazábal, la suposada parenta llunyana que l’havia criat en quedar orfe ell, i d’Hipólito Yrigoyen, que anys després seria president de la república.

Bé, a vosaltres aquest nom d’Hipólito Yrigoyen no us deu dir res, però a l’Argentina és gairebé un mite: el primer president escollit per sufragi universal secret, és a dir, lliurement per tot el poble, el primer president sorgit del poble i no de l’oligarquia, el que té fama d’haver estat el president més honrat de tota la història d’Argentina, el més estimat pel poble. No és fàcil fer paral·lelismes, però és més o menys com si qualsevol de vosaltres, sent un independentista de soca-rel, descobrís als cinquanta i tants anys que és besnét de Francesc Macià i que la seva família, espanyolista de mena, li ho havia ocultat. Això va ser per a mi el descobriment.

La història dels meus besavis era com la de Romeu i Julieta, perquè les seves famílies pertanyien a bàndols més oposats que els Montesco i els Capuleto: els unitaris i els federals, que havien lluitat durant un munt d’anys en una cruel guerra civil. A més, ella era una noia de l’alta burgesia de Buenos Aires i néta d’un heroi de la Independència i company del general San Martín, mentre que ell era només un advocat pobre i fill d’un immigrant basc analfabet. Com era d’esperar, el pare de la noia es va negar en rodó a consentir el matrimoni, jurant que mai permetria que entrés sang enemiga a casa seva, però el meu avi va arribar tanmateix i la meva besàvia el va conservar amb ella, va aconseguir d’alguna manera que l’anotessin com a fill legítim d’una bes-tia (vídua!) i el va criar, fins i tot al costat dels sis fills que va tenir amb l’home amb qui es va casar més endavant.

I tota aquesta meravellosa història me l’havien robat (perquè més tard vaig confirmar que el meu pare i el seu germà la coneixien bé i van decidir ocultar-nos-la als fills). M’havien negat el meu legítim orgull per una besàvia valenta que havia desafiat la família i la societat per amor, i per un besavi que havia lluitat pels pobres i havia estat el millor president que mai va tenir l’Argentina. I el seu lloc l’havia usurpat un suposat avantpassat andalús del segle xviii del qual jo m’avergonyia, perquè havia estat agutzil major de la Inquisició i s’havia enriquit traficant amb esclaus negres. Amb quin dret m’havien usurpat la meva història? Perquè, encara que s’acostuma a dir que el que importa és el que som, no d’on venim, la veritat és que també som aquells d’on venim. En el meu cas, jo sempre havia estat en molts sentits l’ovella negra de la família, i vet aquí que, quan vaig conèixer la història dels meus besavis, vaig sentir per primera vegada que no ho era, que en realitat no era més que la seva digna descendent. I us asseguro que això per mi fou com recuperar una part meva molt important que m’havien tret.

Aquesta usurpació de la meva història em va fer comprendre aleshores la veritable dimensió de la usurpació de la història de Catalunya per part dels castellans, i això em va empènyer a escriure aquest llibre. I permeteu-me aquí que us en llegeixi les paraules finals:

“El genocidio es tal vez el peor de todos los crímenes de la humanidad, pero no el más terrible. Estoy convencida de que, si nos viéramos forzados a elegir entre la muerte y desaparecer por completo de la memoria de los seres amados, como si nunca hubiéramos existido, todos preferiríamos la muerte. Apoderarse de la historia de un pueblo y querer borrar su pasado es, pues, peor que un genocidio: es intentar hacer desaparecer incluso la memoria de su existencia”.

Com bé defensa en Bilbeny, la recuperació de la història robada és una qüestió d’Estat per a Catalunya, però jo crec que és també moltíssim més: és la reparació d’un crim que clama al cel. Quan ben aviat Catalunya recuperi la seva llibertat després de 300 anys d’esclavitud, una de les tasques fonamentals del nou Estat serà posar tots els mitjans necessaris per tal que finalment es faci justícia i el món sencer sàpiga que la gran història d’Espanya no és més que un frau i que gairebé tota la glòria correspon a Catalunya. Per mi serà un immens orgull haver-hi col·laborat amb el meu granet de sorra.

Susana Rodríguez-Vida




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Jan Renard
    18-04-2015 10:51

    Rosa, jo tinc per principi no llegir rés que estigui en castellà. M'estalvio pèrdues de temps innecessàries (valgui la redundància). Però tens raó, són aquí a sou, no com simples lectors com tu i jo. La batalla sels arguments la tenen perduda, i la impotència esdevé insult. Es així de simple.

  2. Xavier
    08-07-2014 19:49

    En tot cas, la forma tagari/no és la que surt al Quixot, no tagareno i aquesta primera és la forma en que es coneixien al País Valencia i al Principat als moriscs (de frontera o totalment integrats al país, hi han diferents definicions, - http://ca.wikipedia.org/wiki/Tagarins - ) D'aquesta forma, aquest mot, li ve per influencia valenciano-catalana i mai aragonesa, ja que hagués estat, "tagareno". Per això mateix el mateix Servent li fa dir al Quixot, allò de, "... en todos los dias de mi vida no he estado en Zaragoza [...] por sacar a las barbas del mundo su mentira, y, así, me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los estranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única" /// respecte al que dius de la Cerdanya i el Rosselló, no són tant reivindicatius perquè són els qui primer patiren la separació de Catalunya i a banda d'això, van anar a parar a un país molt més avançat que la Espanya/Castella. Es van fer la il·lustració, revolucions alliberadores burgeses, etc., i això també ajuda a que t'integres, formar part d'un país punter i desenvolupat i no arcaic, inquisitorial i retrògrad com la "gran" Castella. /// Respecte als prospectes dels rentaplats, només si són de la marca Bosch, ja em porto comprades en mig any, vuit d'aquesta marca...

  3. Xavier
  4. Xavier
    08-07-2014 12:40

    És vostè molt amable, Sr. Tagareno. I ja que ha reaparegut i fa un temps discutia amb el Lluís sobre el seu sobrenom, li deixo un topònim que, de nou, acosta a Servent al País Valencià. Tagarí/na com a topònim a una zona de València tradicionalment poblada per moriscs,,,,,,,,,,,,,,,,, ,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,http://www.apatita.com/rutas.php?id=aitana_tagarina

  5. Tagareno
    07-07-2014 23:42

    Gwendoline, lo que dices sobre Alfonso Felipe de Aragón y Gurrea, estaria muy bien si fuera cierto. Desafortunadamente el titulo de condes de Ribagorza es junto a los Luna ,los Fernandez de Heredia o los Alagón , uno de los ocho linajes de la alta nobleza aragonesa y su vida y obras están bastante documentadas. Nada hay en toda la documentación conocida , ni en la tradición oral que ligue a los condes de Ribagorza , con la conquista de Mexico. Solo que Hernan Cortes fue recibido en las cortes de Monzón , ya que Carlos V en aquel momento se encontraba allí.Todo lo demás coincidencias e imaginación.
    Con respecto a los libros que recomienda Lois.¿ Por que si alguien no comulga con las teorias del INH es obligatoriamente anticatalanista? Yo estuve en la presentación del libro del catedratico Jose Luis Corral. Y lo primero que hizo fue significarse como republicano y favorable al derecho a decidir el futuro de los pueblos. Además de poner la fecha de la creación de España ,tal y como la conocemos, en 1978. Otra cosa es que esté radicalmente en contra en la creación de mitos nacionales para justificar posiciones políticas contemporaneas sean del signo que sean. Si el hecho de que coloque a dos comerciantes catalanes como conspiradores en su "NOVELA HISTORICA" lo convierte en anti catalán en " El caballero del templo " el protagonista es ampurdanes. Además si hubiese inventado unos mercaderes de Tarazona ,por ejemplo, con intereses en la política mediterránea de la corona.Seguro que también lo habrías criticado por abviar a los mercaderes catalanes.La novela historica es eso "NOVELA" . Yo también he tenido que leerme a un catalanisímo " Blasc d´Alagó" en el libro "La catedral del mar" e imprecisiones mucho peores. Es para pensarselo . ¿ Por que las cortes de Aragón, tienen que editar un prontuario , para defenderse de los constantes ataques y apropiaciones de la historia común , por parte de cada vez mas sectores de la política y cultura catalanas? .Y no digo ya nada del tema territorial de los" Països catalans" . Esos països están perfectamente definidos en este mapa editado por la Generalitat en 1608 :http://es.wikipedia.org/wiki/Historia_de_Catalu%C3%B1a#mediaviewer/Archivo:Cataloniae_principatus_1608.jpg. Y precisamente son en el Roselló y la Cerdanya, donde menos reivindicativos soys.

  6. Tagareno
    07-07-2014 22:12

    Xavier, si feia temps que no piulava era perque feia temps que no entraba. No busques explicaciones conspiratorias, en la linea del INH. Digamos que que solo entro muy de vez en cuando. Ya he dado por imposible intentar convencer a nadie de nada.No soy yo quien tiene que demostrar nada . Eso corresponde a quien quiera formular una nueva hipótesis histórica. Y deberá hacerlo en los foros eruditos internacionales adecuados . No sirve de nada engañar a turistas despistados o a un publico nacionalista entregado de antemano , que está esperando que les cuenten que santa Teresa , san Ignacio de Loyola o Erasmo eran en realidad catalanes y ha habido una conspiración mundial para que eso no se supiera. Si no fuera por lo grave del asunto , seria hasta gracioso.
    Al menos en algo estamos de acuerdo: Yo tampoco le deseo ningún mal. Aunque a decir verdad francamente, tampoco ningún bien.

  7. Susana Rodríguez-Vida
    05-07-2014 15:31

    Perdó, volia dir "dia rere dia".

  8. Susana Rodríguez-Vida
    05-07-2014 15:20

    No et preocupis, Gwendoline. Després de llegir desenes de llibres, fins i tot d'estrangers com Merrill, i sobretot després de comprovar des de fa trenta anys com des d'Espanya es menteix dia tras dia sobre la realitat de Catalunya i com els catalans són injustament menyspreats i insultats pels castellans, tinc perfectament clar qui tergiversa la història i qui l'analitza objectivament.

  9. Gwendoline
    04-07-2014 11:16

    Susana, jo no faria gaire cas a en Lois. D'entrada, sembla que som els catalans els qui furtem la història d'Aragó, quan segons l'INH, Castella hauria furtat com a mínim tota la nissaga del conquistador de Mèxic, l'aragonès Alfons Felip d'Aragó i Gurrea, i l'hauria convertit en el castellà Hernán Cortés. Però segons la peculiar idiosincràsia aragonesa d'en Lois, Castella no roba, però Catalunya sí, autoritzada per Castella. En Guillermo Fatás, el llibre del qual et recomana, és un historiador aragonès, anticatalanista visceral, que pretén que la senyera catalana que, en casar-se amb Peronella, aporta el comte de Barcelona com a senyal heràldic dels Reis d'Aragó, ja existia anteriorment a l'Aragó. Els pals grocs i vermells són identificats per Fatás com als colors del papa, de qui el naixent regne d'Aragó es féu feudatari per rebre'n protecció i -sosté- els colors pontificis. La tesi ja ha estat refutada pel lleonès JJ Sánchez Badiola, un altre que tampoc és independentista català, el qual arriba a aportar l'interessant matís que és el papat qui havia adoptat per a la cancelleria pontifícia les barres grogues i vermelles per simpatia amb els Reis d'Aragó! L'altre autor que et recomanen, en José Luís Corral, és un professor d'història medieval autor de nombroses novel·les històriques. Aragonès de Daroca, en la seva "El invierno de la Corona" ja dóna noció de les seves simpaties pels catalans amb el següent argument: "Transcurre en el siglo xiv en diferentes ciudades del Mediterráneo entre las que se encuentra Zaragoza y, en ella, de nuevo la Aljafería (sobre todo, el salón que edificó Pedro IV). El protagonista, el notario real Jerónimo de Santa Pau, con la colaboración del Canciller, se ve en la necesidad de abortar una conjura contra el rey Pedro el Cerimonioso encabezada por dos comerciantes catalanes a quienes apoya la reina Sibila de Forciá. Estos pretenden que el reino emprenda una cruzada para conquistar los Santos Lugares y abrir una nueva ruta comercial con Asia". Els comerciants catalans conspirant amb la quarta esposa de Pere III per omplir-se la butxaca, vaja. Res de nou i tot al servei del tòpic hispànic castellanocèntric: "los catalanes, tan nazis y tan judíos al mismo tiempo. ¡Son un fenómeno único!" Suposo que com a adversaris per al "pequeño país" d'Aragó, els catalans som més assequibles i fem convergir més antipaties del "solar patrio español". Oi que sí, Lois?

  10. Lois Gracia
    03-07-2014 19:51

    Susana, te recomiendo dos libros, recién publicados en Aragón, referentes a las constantes manipulaciones históricas que se hacen desde Catalunya con respecto a la Corona de Aragón: "Prontuario Aragonés / Del reino y la Corona de Aragón" de Guillermo Fatás; y "La Corona de Aragón / Manipulación, mito e historia" de J.L. Corral.
    MI pequeño país sufre desde Catalunya constantes agresiones a su integridad histórica y geográfica... con la anuencia del Gobierno central, las instituciones españolas y los medios de comunicación.
    Tu defensa miope de Catalunya es tan desacertada como afirmar que los mapuches tiranizan a la Argentina.

  11. Lois Gracia
    03-07-2014 19:33

    Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
    La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

    Feu clic aqui per mostrar-lo

  12. Tagareno
    01-07-2014 23:28

    Xabier home no et posis nerviós , que te sale esa vena nazi que todos lleváis dentro.Que es eso de: exterminar, reventar , martirizar.Pobres roedores.
    No se necesita ningún Antonio para desprestigiaros , lo hacéis sólitos.Y si no ahí esta el inefable Victor Cucurull para expandir a los cuatro vientos vuestras teorías, para solaz de todo el que quiera escucharlas. Lo cierto es que lo veo y me parece estar escuchando un monologo de Leo Harlem, .(Son iguales). Lo de Ignasi d´Oriola,es un salto cualitativo similar a lo de Erasmo, o más . Por lo que veo estáis de subidón, subidón. Crea mas anticatalanistas ese tipo y otros como él en un minuto , que Federico Jimenez Losantos en tres años.
    Saludos y no te enerves. Que como dejo escrito Pere Cal d´Erols de la Barca: " tot en la vida és somni i els somnis somnis són". Seguid soñando despiertos, la imaginación es libre y nunca se es mas libre que cuando se sueña.
    Buenas noches.

  13. Xavier
    01-07-2014 20:30

    Bé Rosa. Sembla que aquest Antonio fa 3 anys era més imparcial i tractava les noticies com cal, sense la ironia i les tergiversacions que queden paleses en aquest darrer article. ,,,,,,,,,,,,,,,,,, http://www.elconfidencial.com/espana/2011/cristobal-colon-noble-catalan-20110410-77277.html /.../ Jo, la veritat, és la primera vegada que tinc noticia d'aquest Antonio i no se ben bé qui pot ser aquí. També penso que no hem de ser tant neguitosos ja que tenim al nostre costat la veritat i contra aquesta ningú pot. Ara, que em diguis que NO PENSES DIR-ME sota quin nick s'amaga aquest Antonio, quan has dit que ho saps, no t'ho passo. Hem d'ajudar-nos entre tots per tal de treure a la llum a aquestes rates de claveguera que intenten afonar a l'INH, a la història i a tot el que vingui de Catalunya. TOTS UNITS és només com podem aconseguir agafar a aquestes rates infectes per a poder lluitar contra elles i emmetzinar-les, exterminar-les, foragitar-les, rebentar-les, martiritzar-les... COM EM DIUS QUE NO M'HO PENSES DIR???????

  14. Rosa
    01-07-2014 14:31

    Xavier,
    No t'ho penso dir.
    Prou fastiguejada estic d'aquesta gent per posar-me a fer de policia.
    És un tema que INH ha de resoldre.
    Ser democrates i tolerants no vol dir que tinguem que aguantar la mala llet d'aquests intolerants.
    Només cal que et llegeixis els seus articles.
    Ràpidament reconeixeras al personatge.
    Et poso el link de l'ultim article
    http://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2014-06-30/las-teorias-independentistas-que-convierten-en-catalanes-a-personajes-historicos_153935/

  15. Xavier
    01-07-2014 14:01

    Rosa, només una pregunta més i sense voler treure't la raó que els insults, menyspreus, etc., sobren aquí, això és evident però, sota quin o quins sobrenoms, dels que es fan gastar aquí penses, tu que el coneixes, que es fa més evident l'estil desagradable del personatge en qüestió?

  16. Xavier
    30-06-2014 17:43

    Rosa, no acabo d'entendre una cosa. Estàs dient que tenim aquí com a contertulià a l'Antonio Fernández? Pots aclarir-ho?

  17. Papista
    30-06-2014 00:49

    Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
    La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

    Feu clic aqui per mostrar-lo

  18. Paco
    27-06-2014 00:16

    Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
    La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

    Feu clic aqui per mostrar-lo

  19. Xavier
    21-06-2014 14:37

    Ui, això últim que es diu, què?!!!!!!!!!!!!!!!.

  20. Xavi
    21-06-2014 12:11

    La conferencia de Arenys,genial.
    Estaba entre el club de la comedia y vosotros y la verdad es que no defraudais.

  21. Xavier
    20-06-2014 13:07

    Increible, si us plau, vols deixar d'usurpar la identitat dels teus familiars! Li ho diré a ton pare!!! Redéu, quin dimoni de xiquet!!!

  22. Lalo
    19-06-2014 18:53

    En la conferència a Arenys d'Amunt em vaig emocionar en escoltar el relat, avui en llegir-lo m'he tornat a emocionar. Gràcies.

  23. albert
    19-06-2014 15:55

    Puix és d'Argentina, doncs llegirem què opina i conclou.... Trol, no passa res, de millones, naltros no som més que unes quantes decenes de milers....., l'únic que llegim, comparem i analitzem.

  24. Esteve
    19-06-2014 15:14

    Senyora Rodríguez-Vida, molt enhorabona per compartir aquesta recerca amb l'INH i moltes gràcies per l'explicació de l'interessant i il·lustrativa anècdota de la seva família. Tinc el llibre comprat però no he pogut començar per manca de temps! El vaig comprar en trobar-lo, en fullejar-lo, molt ben explicat i didàctic.

  25. Xavier
    19-06-2014 13:33

    Quina Álvarez? És Yrigoyen.

  26. Joan S.
    19-06-2014 13:06

    Gràcies senyora Álvarez. Ens dóna forces per buscar allò que som

  27. Trol
    19-06-2014 11:56

    ¿Otra Patricia Gabancho hablando de las bondades de la independencia de Cataluña? Au, va, vinga home...

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
18651 lectures
2019 INH 40 Pep Mayolas/ «La reina Maria a la Catalunya ginocèntrica del segle XV»
2019 INH 41 Ivan Giménez/ «Antoni de Nebrixa i la substitució de Tarragona per Aragó»
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
El cronista Bernáldez ens assegura que En Colom va morir “in senectute bona” a l’edat de 70 anys. A partir...[+]
Recuperem dels nostres arxius un article fantàstic d'En Josep M. Comajuncosa, on ens refresca dades essencials...[+]
Una petita referència que en Joan Ventura troba en un llibre d'en Henry Kamen, li fa pensar que, efectivament,...[+]
En un plec adreçat a l'Audiència de Descàrrecs l'any 1504, en Cristòfor Colom diu de si mateix que des de...[+]