Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Història és, per descomptat, exactament el que es va escriure, però ignorem si és exactament el que va succeir"
Enrique Jardiel Poncela (1901-1952) Escriptor
ARTICLES » 24-12-2012  |  LLEONARD I LA CORONA CATALANA
13095 lectures

Leonardo era noble

En David Grau ens demostra que en Leonardo Da Vinci no era un pobre desgraciat que tenia bona mà amb el dibuix i la pintura, sinó que era un noble relacionat amb les més altes autoritats del moment.

En aquest article m'he plantejat de fer un resseguiment d'algunes pistes i elements que podrien fer-nos discernir i entreveure que, efectivament, el gran artista i geni del Renaixement fou un noble i no pas el pelacanyes que la història oficial difon d'una manera absolutament –per aquells que intentem no creure en els contes de fades– al·lucinant. Elements al·lucinògens que tampoc ja no ens haurien d'alarmar tant, ja que som davant d'un mateix patró repetit fins a la sacietat. L'únic consol que ens resta és que moltes de les vegades és per aquí on els atrapes: en Colom fou un taverner plebeu de Gènova; en Cervantes, el descendent d'un metge de mala mort d'Alcalà de Henares, i en Leonardo, un pobre fill il·legítim que no sortí del seu poblet de la Toscana sense cap educació ni cultura fins als divuit anys, si bé poc temps després ja recorria diverses corts italianes com si fos a casa seva i acabà per ser el més gran en gairebé totes les disciplines artístiques i en les més diverses ciències.

Alguns dels punts que tracto no són exclusius de la meva recerca sinó extrets de la visió sagaç de l'iniciador de la sospita, en Bilbeny, però que aquí adjunto en ordre d'importància. N'hi ha d'altres que sí que són meus, però tot i que entren en terrenys més pantanosos, poden il·luminar tarannàs i afegir pistes, els quals, estirats i resseguits més àmpliament, també ens durien a creure convençudament en la noblesa del pintor.

1.- La primera i més bàsica de les certeses per certificar si algú pertany a la noblesa en aquella època és el fet de ser fill legítim d'algun noble. El primer text biogràfic sobre el gran geni que ens ho corrobora és l'anomenat Anònim Gaddiano, que, servint-me de la traducció que en fa en Bilbeny en un dels seus magnífics treballs, veiem que ens diu: "en Lleonard da Vinci, ciutadà florentí, encara que fos fill legítim de Ser Piero da Vinci, era, per part de mare, nascut de bona sang"[1].

Si intentem abstreure'ns de l'absurditat que representa dir que ser fill legítim és un impediment per ser noble –quins embolics a vegades es fan els censors i retocadors de textos!–, ens adonem clarament que al segle XVI dir que s'és fill de bona sang no vol dir altra cosa que ser nascut en el si de la noblesa, tal com remarca sense cap problema de consciència el biògraf nord-americà Robert Payne en un llibre seu sobre Leonardo: "Nascuda de bona sang, la qual cosa significava i només podia significar que va ser de naixença noble. Bona sang significava sang noble"[2]. No podem saber, malauradament, a quin estrat nobiliari es podia referir l'autor de l'Anònim Gaddiano, però el que està meridianament clar és que el segon text més antic que ens forneix informació sobre el mestre ens diu que la mare era noble i ell, un fill legítim per part de pare. Així, doncs, conclourem que en Leonardo no havia de tenir cap problema legal per ostentar noblesa. I per aquest mateix motiu, un dels fets més repetits de la llegenda oficial és que el noi fou un fill il·legítim producte d'una relació fortuïta fora del matrimoni.      

2.- La segona en importància cabdal és la possessió o no d'un símbol heràldic. És l'autèntica verificació de la pertinença a l'estament de la nobilitat. Novament traiem la informació també traduïda per en Bilbeny: "El 1895, al seu estudi sobre l'heràldica vinciana, en Teostene ens torna a assabentar  que l'escut de la família Da Vinci, a la qual pertanyia en Lleonard, és compost de tres pals vermells en camper d'or"[3]. Deixant de banda que l'escut és el de la família reial catalana, perquè entraríem de ple en l'immens tema de qui era realment Leonardo, podem dir de manera diàfana que si posseí un escut d'armes, el gran geni havia de ser forçosament un membre de la noblesa. Això és indiscutible.

3.- Seguint l'ordre que he plantejat, ens trobaríem el tema de la familiaritat amb en Cèsar Borja. En un salconduit que aquell atorgà al Mestre quan aquest era el seu cap d'enginyers militars en la campanya bèl·lica del primer a la Romanya, en Cèsar tracta en Leonardo de "dilectíssim familiar nostre". Sabent i reconeixent que el terme "familiare" podria voler expressar servent o amic d'en Cèsar, hauríem de dir que de la mateixa manera, però a l'inrevés dels qui es creuen la llegenda oficial, també podria voler expressar nuament i precisament la relació de parentiu entre ells dos; i, sabent que en Borja estava emparentat amb la família reial catalana i en Leonardo té com a escut nobiliari el símbol heràldic d'aquesta família, aquí tindríem un altre motiu important de certesa nobiliària del geni.

4.- Ara parlarem del paper polític, que ja intuí en Paolo Pellegrino[4], que juga el mestre Leonardo en un moment històric clau, tal com indica el que deixà escrit en un full del seu Còdex Atlàntic. Veiem com ens ho descriu el biògraf modern Nicholl: "El 6 d'octubre [del 1499] Lluís XII entrava triomfalment a la ciutat [de Milà]. Hi passà unes sis setmanes... És aquí on entra el misteriós cas del 'memoràndum de Ligny', un full del Còdex Atlàntic on [Leonardo] escriu: 'Localitza Ingil i digues-li que l'esperaràs a Amor i que aniràs amb ell a Ilopan'"[5].  El que diu aquest petit text amb paraules clau escrites al revés, i que tant costa d'interpretar als erudits en tota la seva profunditat, no pot ser res més que un viatge diplomàtic de Leonardo. En l'escrit del seu diari, l'artista sembla que s'avisi a si mateix –igual com fem en les notes adhesives que enganxem a la nevera–  que ha de localitzar Ligny –el cap de les tropes franceses–, per esperar-lo a Roma més endavant i llavors acompanyar-lo fins a Nàpols! Què hi va a fer un pintor amb el cap de la invasió militar francesa que busca recuperar el regne de Nàpols per al seu monarca? Naturalment, no hi actuarà com a artista, sinó que hi va per realitzar una tasca política, perquè ell pertany a la noblesa i a la mateixa família que regna a Nàpols, tal com explicita l'escut heràldic que hem anotat abans. Qui fa tasques polítiques al segle XV? Els nobles o els homes d'església. Com que, pel que sabem, excloem el mestre de posseir vots eclesiàstics, un altre cop en Leonardo se'ns presenta obertament com a noble.

5.- En Leonardo, més que un artista extravagant i bohemi –és vist així per força erudits–, moltes vegades sembla un cortesà més, tal com ha intuït un altre biògraf modern: "en Leonardo fou una criatura de la cort i no pas un artista a la recerca de feina"[6]. Sabem de manera segura que corregué pel Vaticà, per la cort de Milà, per la de Màntua, i per la de Ferrara com si anés gairebé per casa seva. Relacionat amb això, sabem que fou un home molt proper a Isabel d'Aragó i Nàpols, i també a les altres princeses napolitanes que regien algunes d'aquelles corts abans anomenades; o sigui, la Isabel i la Beatriu d'Este i Aragó. Això no significa obligatòriament que ell fos noble i pertanyés d'alguna manera a aquella família, però es fa absolutament palès que tot sempre va a parar allà mateix. I si algú es creu que un artista podia penetrar tan fàcilment les barreres de classe social i tenir tanta familiaritat amb les famílies regnants en aquella època, doncs que s'ho cregui.

6.- En Leonardo excel·leix en infinitat d'arts i disciplines culturals, en ciència i fins i tot en enginyeria civil i militar. Hi poden haver persones que sense gaires estudis, i per molt intel·ligents que siguin, arribin al segle XV a dominar a la perfecció tantes matèries? Qui podia estudiar, tenir professors brillants i dedicar-se a fons amb tot això si no un noble ple de temps i de recursos?

7.- Un altre dels primers biògrafs de l'artista, en Vasari, ens diu d'ell que "en Leonardo sempre mantingué cavalls". Ho explicita així, en plural; no que mantenia sempre un cavall i quan se li moria en mantenia un altre, sinó cavalls. En ser una biografia, no tindria cap sentit informatiu que en Vasari ens digués que el mestre mantenia un cavall, perquè era una cosa ben normal d'aquella època si no eres pobre. I pobre, ho era la immensa majoria de la societat. Per això, el biògraf, ens ho explica com a notícia d'interès relatiu, però inserint-ho en el fet que adorava els animals fins al punt de ser vegetarià i no vestir amb res que hagués estat pell de cap bèstia. Llavors, si lògicament ens està dient que sempre mantingué diversos cavalls ens hauríem de fer la pregunta simple, de qui al segle XV podia mantenir cavalls en plural? Doncs un noble adinerat que pogués accedir al luxe d'avituallar i cuidar en perfecte estat –coneixent el pensament de Leonardo– aquests bells animals.

8.- Un altre detall ínfim, però interessant, és el de la informació d'una determinada peça de vestir que sabem que algun cop dugué: les túniques roses. El biògraf modern Robert Payne ens en fa un bon aclariment: "Sabem que quan caminava pels carrers de Florència, la gent s'aturava per mirar-lo. Coneixem, també, que vestia les curtes túniques roses, les quals eren vestides per la noblesa"[7]. I rebla seguidament: "Li afavoria el color rosa, el qual era reservat per a la noblesa, que li pertocava a través del cantó familiar de la seva mare."[8] Si eren peces de vestir dutes per la noblesa, serà que les vestia l'artista –no pas per reivindicar la noblesa de la seva mare, de qui tothom ha omès el nom– , sinó senzillament perquè ell havia de formar part d'aquest estament i volia vestir aquella peça perquè li agradava. Detall que es vindria a sumar a la imatge que d'ell ens ha arribat: algú molt polit i net, de gran bellesa física, pentinat amb delicadesa i estil: coses que no semblen provenir d'un passat d'il·legitimitat al camp rural de la Toscana.

9.-  Els viatges d'en Leonardo són un dels altres temes per plorar de riure o de pena quan llegeixes el que en diuen els grans entesos. A tall d'exemple veiem quina perla ens diu en Nicholl: "El seu interès pels viatges exòtics fou sorprenentment escàs, i els seus moviments estigueren sempre circumscrits a un àmbit bastant reduït: cap al sud gairebé no va passar de Roma, i sortí d'Itàlia per primera i última vegada quan comptava seixanta-quatre anys"[9]. I la cirereta del pastís de bolets al·lucinògens: "En un temps es va creure que cap al 1502, Leonardo havia viatjat fins a Constantinoble, però aquest hipotètic viatge no quadra amb els testimonis amb què comptem"[10]. Com es pot ser així? És ben clar que hauria anat a la ciutat otomana, perquè hi desenvolupà sobre paper dibuixos per a la construcció d'un pont magnífic. Un projecte que, fins i tot, es pot catalogar de futurista. Que ho va fer amb la imaginació? Sí, igual com ha pintat muntanyes que difícilment poden ser imitades sinó s'ha estat a Montserrat. És clar. Jo crec que en Leonardo va viatjar i molt, i no només per territori europeu, sinó que, en algun moment de la seva vida, féu un viatge a Orient que segurament el degué dur fins als confins coneguts aleshores. Com a possible demostració us adjunto un comentari extret dels seus escrits, que parlen d'un dibuix seu: "Aquest instrument s'utilitza a la mar de l'Índia per pescar perles, i està fet amb cuir i nombroses anelles metàl·liques, perquè la seva forma es mantingui i el mar no el torci. El company es queda a dalt, esperant a la barca. Mentrestant, el seu soci pesca perles i corall, i du ulleres protectores fetes amb vidre per a la neu i una cuirassa amb pues per als peixos"[11].

A mi em sembla que tot aquest paràgraf fa referència a quelcom que ha estat vist in situ. La forma d'explicar-ho és d'una cosa viscuda, no pas llegida ni explicada. I si no m'equivoco, qui podia viatjar fins a l'Extrem Orient en aquella època i que no fos mercader d'ofici? De nou topem amb algú que té els diners i la posició per permetre's un dispendi tan gran de temps i de calés: un noble.

Amb tot això no demostrem efectivament res de res, però el sentit comú –que sabem que és el menys comú dels sentits humans–, ens fa entendre que les coses no han de ser quadrades només perquè alguns ho vulguin així, cansats de copiar les falsedats dels llibres i documents que ens han arribat manipulats i incapaços d'aplicar la lògica a les coses més que dubtoses.

David Grau

26 d'octubre de 2012


NOTES

[1] Vegeu JORDI BILBENY, Lleonard i la casa reial catalana d'Itàlia. Un intent de desfalsificació i restauració biogràfica. Document de recerca. Institut Nova Història. Març del 2010, p. 15-16.

[2] ROBERT PAYNE, Leonardo; Doubleday & Company, Inc.; Nova York, 1978, p. 5.

[3] Vegeu JORDI BILBENY, L'escut d'armes d'en Lleonard i les armes reials catalanes. Document de recerca, Institut Nova Història, juny del 2010, p. 2.

[4] Vegeu PAOLO PELLEGRINO, Els mecenes d'en Leonardo. Article, Institut Nova Història.

[5] CHARLES NICHOLL, Leonardo. El vuelo de la mente, Santillana Ediciones Generales, S.L., 5ª ed., Madrid, 2006, p. 358.

[6] MARTIN KEMP, Leonardo; traducció de Juan Carlos Rodríguez Aguilar, Fondo de Cultura Económica, Breviarios-557, Mèxic, DF, 2006, p. 25.

[7] R. PAYNE, ob. cit., p. 14.

[8] Ídem, p. 15.

[9] CHARLES NICHOLL, ob. cit., p. 307.

[10] Ídem.

[11] MATHEW LANDRUS, Los Tesoros de Leonardo da Vinci; Ediciones Librería Universitaria de Barcelona, S.L., 2A edició, Barcelona, 2007, p. 60.



Autor: David Grau




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. rocío
    11-02-2013 17:19

    ¿Manipulación de textos y documentos? ¿Historia manipulada? ¿En España??? andaaaaaaa, pero qué decíis https://www.youtube.com/watch?v=lvZnWdkjoTQ&feature=channel&list=UL .... bueno, a lo mejor un poquitín

  2. albert
    01-02-2013 22:50

    Colors, mira, només cal que assenyalis 1 sola errada del llibre "La Brevíssima...", o una sola pàgina esbiaixada del llibre "Descoberta i conquesta catalana d'Amèrica, una història reescrita pels castellans". Has entrat en paràmetres polítics sobre independència o no, però ja dius clarament que ens enduem una part del teu país, país que durant uns quants segles heu reobat i aniquilat social-econòmic-culturalment, per dret de conquesta, però sembla que no ho sabeu perquè no teniu la perspectiva suficient encara que és natural després de més de 5 segles d'aprendre a menysprear i odiar allò que no enteneu. Després de 25 anys d'investigar i acumular elements, proves, evidències, deduccions, i manifestacions inqüestionades, doncs igual tens raó i estem assentant les bases per a reinterpretar la història d'una part del món, i d'un periode de segles. Ara bé, només a partir de la hipòtesi (manipulació de la història) i de les evidències. Quan vaig entrar en aquest espai crític sobre el relat de la història oficial, em va costar adpatar-me a la suposada "exageració" del que hi ha al davant. 10 anys després no puc sinó pensar que queda molt per reconstruir, però que és molt més del que em pensava que trencaria les meves reticències a acceptar la hipòtesi. Sóc llicenciat en història, i el poc temps que m'he mogut en l'àmbit universitari i "oficial", em permet dir que, a Espanya, tot és possible. Però no cal que elevis al temple dels déus la historiografia anglosaxona. En part perquè no els hi pot entrar al cap, en part perquè no els hi quadra dins del seu relat, en part perquè igual no són allò que et penses, però de moment, res de res. proves: Coi, per on comencem... 1- La falsificació de la partida de naixement del tal "Carvantes2 enlloc de Cervantes? 2- Colom signa Colom o signa en xinès? 3- Als mapamundi d'inici del XVI hi ha banderes catalanes o esquimals? 4- És Cardona cordobès o cardonès? 5- Pots negar les impresions del Quixot prèvies a la de Madrid? 6- El dit Hernan Cortés apareix amb l'escut reial català? 7- no et vull aborrir, mira, nosaltres fem, tu negues, nosaltres aportem, tu mires a una altra banda, estudiem i analitzem, tu ens insultes...., poca cosa tenim a dir-nos, per desgràcia

  3. colors
    30-01-2013 23:41

    Lo de las películas es normal que os parezca interesante, son muchos millones lo que mueven los royalties, la de dinero que se habrán embolsado los herederos de Tolkien con la saga de "El señor de los anillos". No soy psicólogo ni nada parecido, solamente es que me estoy haciendo viejo y estoy ya harto a leer periódicos y escuchar noticias en la que Cataluña es siempre la victima doliente. Siempre me ha interesado la historia y hace ya tiempo que descubrí que eso no era algo nuevo, sino que se hundía en lo más profundo de su ser. Durante bastante tiempo consideré que eso había sido una táctica política con la que beneficiarse económicamente ( la cartera industrial de la Caixa es un buen ejemplo) ahora ya no lo tengo tan claro y veo que la ruptura ya ha sucedido y que solo resta el formalismo de mostrarla al mundo. No va ser un camino fácil ni para nosotros que vamos a perder una gran parte de nuestra capacidad económica y parte de nuestra cultura .Ni para vosotros qué vais a tener la oposición de grandes países europeos (y no me refiero solo a España) en los cuales hay también pulsiones soberanistas que se verían muy impulsadas en el caso de que vosotros sentaseis precedente, entrando en la UE como si tal cosa después de haberos desgajado de España. Me estoy refiriendo a Francia, Italia, Belgica ,Reino Unido. Sería un hipócrita si os deseara suerte cuando os estáis llevando una parte de mi país, me priváis de la ciudad romana de Tarragona de la catedral de Barcelona y del Palau Reial, del archivo de la corona , del conjunto monumental de Cardona , de Dalí de Gaudí y de tantas cosas que hasta ahora creía también mías y que de un día para otro pueden dejar de serlo. Y lo peor de todo, es que todo esto se está justificando históricamente en una supuesta conspiración castellano-española que ,siento decirlo pero cada vez se parece más a la supuesta "conspiración Judeo-masonica" con la que el enano del bigote tapaba todas sus miserias .La historia es una ciencia abierta, evoluciona, alguien descubre algo que cambia la perspectiva y modifica la forma con la que se veía ese hecho histórico. Pero lo que vosotros proponéis es reinterpretar la historia de tal forma que cambiaría todo lo conocido en España, América y el mediterráneo , desde el renacimiento y durante siglos .Tantas mentiras durante tanto tiempo no se hubieran podido mantener. Ni Castilla ni España fueron nunca tan poderosas .Nuestros “amigos” anglosajones de los que tu hablas se habrían encargado de destaparlas hace ya siglos. El hecho de tener los recursos de un estado propio puede ayudar, pero para cambiar la historia se necesitan pruebas contrastadas científica e internacionalmente y no basta solo intuiciones y conjeturas que rellenen los huecos de la historia con visiones interesadas políticamente.

  4. albert
    30-01-2013 19:53

    Més aviat sembla una bona idea el suggeriment de realitzar pel.lícules a partir de les investigacions que anem fent. Quan et refereixes al "el tradicional victimismo casi patológico del nacionalismo catalán" demostres ser un astut i benplantat psicòleganalista, molts necessaris per als temps que corren, però no pas per a nosaltres. Ara bé, això té caducitat, un cop aconseguit l'estat, deixareu de fixar-vos amb el que diuen i fan els vostres veïns, i haureu de pencar una mica, al marge d'intentar silenciar, a nivells anglosaxons-acadèmics, tot el que per fí, el coneixment anirà mostrant i acceptant sobre la tesi de la manipulació que l'estat castellano-espanyol va exercir a partir del segle XVI. A-mén

  5. colors
    29-01-2013 20:35

    Dan Brown escribe el "Codigo Da vinci" vende 80 millones de ejemplares, mezclando realidad con ficción rellenando los huecos de la historia y de personajes ya de por si enigmáticos ,con razonamientos de cosecha propia y articulándolo de una manera interesante de forma que al lector le parezca estar descubriendo la conspiración del milenio. Y ahora por lo que veo le están saliendo imitadores que ademas le unen el tradicional victimismo casi patológico del nacionalismo catalán . Buena suerte con las tiradas . Con todo esto se pueden se pueden hacer hasta películas.

  6. Fon Herrera
    21-01-2013 14:49

    Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
    La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

    Feu clic aqui per mostrar-lo

  7. PAolo
    25-12-2012 08:29

    Molt bó no t'oblidis d'altres indicis, que posaria al punt 7 també -el catàleg dels llibres, a la seva mort uns centenars (ara no tinc a mà el llibre de Nicholl, on hi surt una referencia exacta... em recordo que era del mateix ordre de magnitud de qualsevol regent d'un estat mitjà-gran, tret d'excepcions com Alfons el Magnànim.... -arriba a Milà e dona un concert amb la seva lira, que tenia la caixa de ressonància d'argent!!!! Un noi que encara no ha pintat res de res es pot permetre un instrument fet a mida d'argent!!! de veritat que no tinc paraules!!!

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
36930 lectures
Llista de reproducció de tots els videus del 23è Simposi
11a UNH - Presentació de la universitat
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
No cal remuntar-nos al segle XV per trobar indicis de manipulació de la història. La Vikipèdia espanyola n'és...[+]
La poesia d’Ausiàs March (València, 1400-1454) descendeix de la trobadoresca que cantava el fin amor i, tot i...[+]
Amb una cura i una precisió inusitades, En Paolo Pellegrino rellegeix la biografia d’En Lleonard, la contrasta...[+]
La lectura de l'article "Lleonard i la Casa Catalana d'Itàlia'" d'en Jordi Bilbeny ens dóna moltes pistes de qui...[+]