Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Sense Història és impossible fer política."
Jules Michelet
ARTICLES » 04-02-2014  |  PROJECTE SERVENT
8245

Mi oíslo

Una nova expressió del Quixot, incomprensible del tot en castellà, porta En Lluís Batlle a trobar-hi un corresponent català arcaic

Escut de la RAE, amb el lema i
l'apropiat gresol en flames (wikimedia)

El Quixot està ple d'expressions que sobten a qui el llegeix en castellà avui dia. I, de fet, sovint trobem que s'atribueixen al parlar d'aquella època o a la creativitat d'En Servent. Gràcies a la recerca d'En Jordi Bilbeny, sostinguda i ampliada per d'altres membres de l'Institut Nova Història, ara tenim una nova perspectiva: la tesi, i nombrosos indicadors, que el Quixot castellà és una mala traducció del català.

Justament, mirant un article d'En Roger Gerald Moore que parlava de les dificultats de traducció del Quixot a l'anglès, vaig ensopegar amb l'expressió «mi oíslo», que al Quixot de Madrid del 1605 trobem com a «mi oislo» i al de Brussel·les del 1607 com a «mi oyslo». Aquí en tenim els casos d'ús que he trobat al Quixot, sempre en boca d'En Sanxo Panxa:

Primera part (cap. VII): “De esa manera –respondió Sancho Panza–, si yo fuese rey por algún milagro de los que vuestra merced dice, por lo menos, Juana Gutiérrez, mi oíslo, vendría a ser la reina, y mis hijos infantes”.

Segona part (cap. III): “En casa lo tengo, mi oíslo me aguarda; en acabado de comer, daré la vuelta y satisfaré a vuestra merced”.

Segona part (cap. LXX): “Por mí lo digo, pues, mientras estoy cavando, no me acuerdo de mi oíslo; digo, de mi Teresa Panza, a quien quiero más que a las pestañas de mis ojos”.

Si ho busquem al DRAE, veurem que trobem una descripció d'oíslo que encaixa amb el text: “Persona querida y estimada, principalmente la mujer respecto del marido”. Això, però, no ens ha d'estranyar gens, perquè si busquem al CORDE l'expressió «mi oíslo», veurem que només es fa servir en un anònim del segle XVI, al Quixot, i no es torna a fer servir fins al segle XX. Igualment, consultant els diciconaris al Nuevo Tesoro Lexicográfico de la Lengua Española (NTLLE), trobem que el mot només hi apareix al segle XVIII, més de cent anys després d'haver-se escrit l'obra. Per mi, això indica que el significat del DRAE prové d'endevinar-lo al text d'En Cervantes. Fet que passaria no només amb aquesta paraula, sinó amb tantes altres.

Els traductors de l'època podien estar familiaritzats amb expressions que potser s'haurien perdut al castellà, però la primera traducció al francès del Quixot, editada a París al 1614, ens tradueix «mi oislo» per «mon viens si viens», amb una nota al costat que diu: «Oyslo, l'oyez vous». Per mi, això indica que al traductor tampoc no li sonava gaire aquesta expressió.

El DRAE argumenta, com desglossa el traductor al francès, que oíslo prové de la conjugació d'oir i el pronom lo. Sona força incomprensible. Fins i tot, trobem que al programa de RNE Hablando en plata, hi dediquen un especial, argumentant que era una manera d'anomenar la dona, ja que renyava el marit moltes vegades, i li anava repetint “oíslo?”. Aquesta versió és la que trobem a l'A New Spanish and English Dictionary, d'En John Stevens, del 1706 (el primer diccionari que inclou el mot, i consultable al NTLLE). Aquí, doncs, per Oyslo, ens diu:

Oyslo, do you hear it. Iron. us'd as a substantive, as Mi Oyslo, my wife, because they often say, do you hear me (que traduït ve a dir: Oyslo, em sents? Irònic. Utilitzat com a substantiu, com a Mi Oyslo, esposa meva, perquè sovint diuen: que em sents?).

Partint que el Quixot, per moltes altres raons, seria una mala traducció del català, m'ha semblat que En Sanxo Panxa aquí està utilitzant una paraula afectuosa per referir-se a la seva estimada, en comptes d'una expressió “recordant com la renya”, o una expressió irònica. Per contra, trobem als textos occitans les formes aucel, auzel, auzelh, auzil, etc., fins al català modern ocell o el francès oiseau. Així que, segurament, també hi hauria d'haver hagut una forma occitana o catalana, escrita oisel o oysel (resultats a Google Books). En Servent l'hauria utilitzat amb la forma «oisel meu» o «mon oisel», essent comprensible pels lectors catalans, i reconeixible com a recurs estilístic que accentua el toc amorós. Seria quelcom semblant al fet que actualment algun autor en català utilitzés l'expressió «ma chérie». I seria, doncs, també, com si un mal traductor trobés «mon oisel» entremig d'un text català, i pogués traduir l'expressió a l'incomprensible «mi oíslo», entenent oisel com ois-el (del verb oir i el pronom personal -el).

Per mi, aquesta hipòtesi ens explica coherentment l'expressió d'En Sanxo que es refereix a la seva estimada, i alhora ens apunta que som davant d'una mala traducció del català. Per ella sola, no val gaire; però sí que suma a totes les aparents errades de traducció d'un original català ja assenyalades pels investigadors de l'Institut Nova Història. Errades que els defensors de l'autoria castellana del Quixot expliquen, per mi, només de maneres massa rocambolesques.

Lluís Batlle i Rossell

2 de desembre de 2013




versió per imprimir

  1. Jose2
    13-12-2016 01:44

    Seguramente los catalanes adoptaron esa forma de "mi" debido a la enorme influencia del castellano, que ya se estaba imponiendo como una lengua literaria dominante.

  2. Lluís
    10-04-2016 20:07

    Merci per l'apunt, David2.

    Què hi trobaríem ben bé al text original, no en tinc ni idea.

  3. David2
    08-04-2016 19:34

    Una correcció. La forma "mi" era perfectament vàlida i correcta a l'època d'en Servent. Mira't l'Alcover i veuràs que recull "mi" com a "forma reduïda del possessiu mia, usada només en fórmules com mi senyora (escrit sovint missenyora)".

    Per tant, en la possible versió catalana segurament hi trobaríem "mi aucel" o "mi oisel".

  4. (Yo)
    13-02-2014 00:30

    Te lo traduciré mi oislo: no busques mas tres patas al gato, que te podrías meter de pies en la galleda. Vete con conde con lo que lees. Si quieres YO te podría recomandar un par de tomellos de no nada, quienes te servirían mucho bien. Seguro. No cale que me lo agradezcas: no se marean.

  5. otro parmenides
    12-02-2014 18:48

    Por estos azares del destino, estoy leyendo algo sobre la cultura de Tiahuanaco, cuando hete aquí que aparece la figura de Mamá Ocllo. Esposa y hermana, a la vez, del inca Manco Capac. Se trata de una leyenda narrada por el Inca Garcilaso en sus Comentarios Reales. Evidentemente, Ocllo = Oyslo De ahí que Oyslo tenga el significado de esposa, amante, etc. ¿Tiene sentido, no?

  6. Oizo
    07-02-2014 12:01

    Aquest es el veritable "oíslo": https://www.youtube.com/watch?v=qmsbP13xu6k

  7. Pedrito
    05-02-2014 22:43

    Jo, pensava que eres tu

  8. Pedrito
    05-02-2014 19:06

    "desespañolizar la historia de Cataluña" com desbritanizar la historia de Irlanda. Tanta historia "común", tantes bofetades per compartir.... L'hora del relaxing cup of cafe con leche funcionario?

  9. Trol
    05-02-2014 17:07

    Habéis pillado tres palabras al vuelo de una lectura mal aprovechada, y ahora os creéis vuestras propias mentiras. El INH no está cualificado para participar en ningún congreso internacional cervantino, ni mucho menos para aportar absolutamente nada a ningún Anuario de Estudios Cervantinos. Eso si, estáis cualificados para llevaros un buen "madrazo". No os animo a desistir, ya que desde mi box de funcionario me divierto mucho leyendo vuestras contribuciones -desinteresadas, imagino- a desespañolizar la historia de Cataluña Relax & Keep going INH!

  10. Lluís
    05-02-2014 12:43

    Perepau: ah mira, no havia pensat en que podrien ser del mateix traductor. 1590, pot ser; de fet ahir vaig escriure 1605 mig de memòria, a veure si ho enganxava.

  11. perepau ximenis
    05-02-2014 11:38

    Lluís: veig que el "Parnaso español" (Anònim) que comentes on, segons el CORDE, apareix per primera vegada "OÍSLO", està datat a 1590. Per tant, seria 15 anys anterior a l'edició Prínceps del Quixot en castellà oi? Ateses les múltiples catalanades o "espardenyades" per pàgina que s'hi detecten, hom diria que ens trobem altre cop davant d'una mala traducció, possiblement obra del mateix "especialista", o en tot cas traductor "de referència" per als seus col·legues a la redacció d"El Siglo de Oro SA". Crec que una audàcia d'aquesta magnitud no la poden generar dues ments distintes per molt que apel·lem a una concepció quàntica de l'univers.

  12. Joan S.
    05-02-2014 08:41

    I no podria ser l'expressió "oi cel"? Perquè podria esdevenir una expressió equivalent a "oi amor?", com a floreta que hom li pot dir a la persona estimada. No sóc filòleg, però crec que això em duria a pensar aquesta teoria.

  13. Lluís
    05-02-2014 00:02

    Perepau: l'altre text antic del CORDE on hi ha l'ús de "mi oíslo", pots buscar-lo. El Parnaso Español, 1605, Poesía Erótica. S'hi fa servir en contexte d'enyorança. Hi trobaràs només a la mateixa pàgina: "sospiro", "plegue a dios", "de nueve en nueve (de nou en nou)". Tu mateix. :)

  14. Lluís
    04-02-2014 23:54

    Perepau: jo per google books o cica.cat no l'he trobat. Però pensa que estem parlant d'una forma ortogràfica de tantes, i en parlars antics i, sobretot, llengües minoritzades. Si segueixes l'enllaç de Google Books que hi ha a l'article, veuràs que aparèix en una referència a un text provençal en l'ús amorós, i en molts textos francesos també, ja més com a au.

  15. perepau ximenis
    04-02-2014 23:21

    Lluís Batlle, quan dius: ___________ "Així que, segurament, també hi hauria d'haver hagut una forma occitana o catalana, escrita oisel o oysel (resultats a Google Books). En Servent l'hauria utilitzat amb la forma «oisel meu» o «mon oisel», essent comprensible pels lectors catalans, i reconeixible com a recurs estilístic que accentua el toc amorós".___________ em demano si en d'altres obres catalanes o valencianes de l'època, o anteriors, s'ha localitzat aquesta expressió tan graciosa i trobadoresca. Si no fos així perdria força la conjectura, per bé que jop personalment la trobo força versemblant. Em sembla recordar que algú no fa pas gaire en va parlar, potser fou, a la UNH d Crespià, en Pep Comajuncosa?

  16. perepau ximenis
    04-02-2014 23:12

    Joan-Marc, has volgut dir "incontestable"? és que canvia una mica el significat de la teva premonició... D'acord amb en Víctor, ocellet meu és molt carinyós i plausible.

  17. Lluís
    04-02-2014 17:05

    Jordi, satisfacer es conjuga com hacer. Satisfaré està bé.

  18. Lluís
    04-02-2014 16:52

    En general és tot un escàndol de catalanades. Però l'oíslo és un dels absurds màxims que he trobat de moment. Ja estic preparant el meu propi gran recull. :)

  19. jordi
    04-02-2014 14:41

    I també sona a català el "...y satisfaré a vuestra merced", de la segona part, capítol III, ja que en castellà seria "satisfaceré", de "satisfacer".

  20. victorcucurull
    04-02-2014 12:32

    molt plausible, ocellets meus

  21. Pedrito
    04-02-2014 12:25

    Home, aquest "en acabado de comer" de la Segona part (cap. III) en sembla molt més revelador.

  22. Marc Ayala
    04-02-2014 12:00

    anem sumant arguments...

  23. Joan-Marc Passada
    04-02-2014 11:46

    La deconstrució lingüística, mot a mot, que esteu fent del Quixot acabarà essent una tesi de referència incontrastable. Al temps...!

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
18544
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
En Leandre Martí ens aporta una prova més de la reelaboració del passat, aquesta vegada centrada en...[+]
Article publicat al butlletí «Sobirania i Justícia», núm. 20 el 14 d'octubre del...[+]