Pseudohistòria, mètode científic i el tinent Columbo

Pseudohistòria

El 3 d’octubre de 2022, en Sebastià Giralt va penjar en un grup de facebook sobre la Corona d’Aragó una traducció al català de la definició de «pseudohistòria» de la Viquipèdia en anglès. Segons ell, “l'explicació encaixa com un guant amb pseudohistòries defensades per alguns membres de l’Institut de Nova Història, com qualsevol que no estigui encegat pel fanatisme pot veure fàcilment”. Va la definició i la seva traducció (Giralt, 2022):

«Pseudohistòria és una forma pseudoacadèmica que pretén distorsionar o tergiversar la història, sovint fent servir mètodes semblants als utilitzats en la recerca històrica acadèmica. Encara que la pseudohistòria té moltes formes, els estudiosos han identificat molts trets que solen ser comuns en les obres pseudohistòriques. N'és un exemple el fet que l'ús de la pseudohistòria està gairebé sempre motivat per una intencionalitat política, religiosa o personal contemporània. La pseudohistòria també fa sovint afirmacions sensacionals o planteja una gran mentida sobre fets històrics que requeririen una revisió injustificada de la història.
Una característica comuna de la pseudohistòria és una premissa subjacent que hi ha una conspiració entre els estudiosos per promoure l'anomenada "línia històrica dominant" (“història oficial”, com en diuen alguns) per damunt de la història "veritable", una afirmació corroborada habitualment per elaborades teories de la conspiració. Les obres de pseudohistòria sovint apunten exclusivament a fonts poc fiables per donar suport a la tesi que es promou i ignorar fonts vàlides que la contradiuen».

Li vaig contestar que tots els adjectius i matisacions sectàries que es fan servir en la “definició” ("fonts vàlides, fonts poc fiables, pretén tergiversar la història, intencionalitat política, planteja una gran mentida, revisió injustificada, etc.") i el barrejar aspectes històrics susceptibles de qüestionament per incongruències o directament falsedats amb altres inqüestionables, desqualificaven la seva reflexió (la seva i la de qui va escriure la definició a la Viquipèdia).

Em pregunto per què s’aplica la paraula “pseudo” a la història per denigrar o menystenir algunes recerques o afirmacions. Mai no l’apliquem a altres àmbits de la ciència o la tècnica: les coses estan bé o malament, són hipòtesis o fets contrastats o són meres elucubracions o desideràtums... Són teories que suporten totes les possibles “falsacions” (proves en fals) o bé són versions que no poden explicar falsacions o fets trobats incompatibles (llavors, el “mètode científic” recomana rebutjar la hipòtesi o teoria i definir-ne una altra que pugui encabir la nova troballa).

Si un “algorisme diu” alguna cosa absurda, no li prestem cap atenció (i podem pensar internament: “llegeix un llibre de Matemàtiques o Física!” o “pensa una mica, que no fa mal!”)... encara que ho digui la “intel·ligència artificial”. És clar que no tot a la vida és blanc o negre, ni és Matemàtiques o Física, especialment quan es tracten temes socials, econòmics, psicològics, de sentiments o gustos.

La religió, el patriotisme o l’autodefinició sexual no hi entenen gaire de principis científics o àdhuc de lògica. És difícil “convèncer” amb arguments a algú que creu en una religió que es “converteixi” a altra fins que aquesta persona no s’autoconvenç a si mateixa o és forçada (per evitar mals majors que poden suposar perdre la vida) per missioners colonitzadors o Estats de dret poc inclusius i poc democràtics.

Ja sabem que la història l’han escrita els vencedors i que cada país defensarà el seu honor, la seva grandesa, les seves gestes, la seva versió dels fets. Ho veiem ara a la guerra de Rússia contra Ucraïna; ho hem vist a les guerres promogudes pels EUA a l’Orient Mitjà des de la crisi del petroli de 1973-74, o a les justificacions dels canvis de l’estatus quo entre Israel i Palestina. Però, en el cas de la història medieval catalana, no es pot parlar de matisacions o de “versions” simplement.

En Lluís Botinas (2016) qualifica aquesta tergiversació i usurpació de la nostra història (forjadora de la història d’Hispània, creadora d’un imperi mediterrani al segle XIII, “descobridora” d’Amèrica a finals del segle XV), ser víctimes de guerres, i l’espoli econòmic, històric i cultural com “genocidi català”. Cada cop hi ha més evidències que la veritable Pseudohistòria és la d’Hispània (el concepte d’“Espanya” és de fa només un segle i mig, des del rei Amadeu I de Savoia, 1871-73).

La història de Catalunya pràcticament no existeix a partir del segle XVI: vam passar de ser grans guerrers i el melic del món conegut, a ser un zero a l’esquerra; de tenir grans escriptors i poetes, a estar muts; de ser grans navegants i descobrir el nou món (que caldria denominar Colòmbia en comptes d’Amèrica) a no saber nedar; de tenir relacions internacionals i d’establir codis internacionals com el Consolat de Mar de 1262, a no sortir de casa nostra...

Però, abans de revisar algunes incongruències de la història (no vull dir-li Pseudohistòria per no burxar des de l’inici i per no cometre el mateix pecat que fan qualificant de “pseudohistòria” les troballes de l'Institut de Nova Història per devaluar-les), he de parlar del mètode científic. Formularem una teoria o hipòtesi que segurament no podrem provar mai al 100%, però que ens farà obrir els ulls i llegir les incongruències dels llibres de la història oficial amb certa precaució.

Jo em dedico al transport, la logística i la mobilitat. La mobilitat urbana és un camp molt obert, on hi treballen molts professionals. Alguns són experts en algunes coses del sistema (el vehicle, la infraestructura, les comunicacions, la plataforma i aplicació de mobilitat; d’altres no són experts: simplement “reciten” consignes o obvietats), però descuiden altres coses igualment importants (aspectes econòmics, socials, de comportament, de cicle de vida, etc.). He de qualificar a molts professionals que es dediquen a la mobilitat de pseudo-experts?

El 2013, Volkswagen va “desembarcar” a Barcelona amb molts enginyers mecànics alemanys; estaven preparant muntar la xarxa CarNeta la Universitat Politècnica de Catalunya per a la promoció del cotxe. Ens van presentar la “solució de Volkswagen als problemes de mobilitat de Barcelona”, el VW City Hub (sempre és agosarat anar a un lloc desconegut i predicar els Deu Manaments de la Mobilitat com un profeta; jo no m’atreveixo a pontificar quan vaig a fer conferències internacionals: la prudència i la paciència són mares de la ciència).

El VW City Hub era un aparcament gran i modern en altura per a vehicles elèctrics; com que per a carregar les bateries es necessita temps, de l’aparcament (era xulo: amb metacrilat transparent, llums de neó a la nit) van anar afegint restaurants, botigues, supermercat i cinemes. Del simple aparcament van passar al centre comercial. Jo no em podia creure que molta gent, aparentment intel·ligent (segurament eren bons en la fabricació de cotxes, però no tenien visió global o transversal de la mobilitat urbana), plantegessin una idea tant poc innovadora. Els vaig preguntar quan valia aquest gran “City hub” (tant gran com una illa de l’Eixample) i van dir que 300 milions d’euros.

Llavors se’m va dibuixar una rialla una mica cruel que qualificava la seva idea d’inútil (a banda de poc innovadora): amb un 1% d’aquell pressupost, es podien posar endolls als aparcaments dels centres comercials ja existents. No calia ni la idea, ni molt menys la inversió de 300 milions d’euros per al City Hub. A partir d’aquella intervenció meva, Volkswagen va “enterrar” el seu City Hub i ja no se n’ha sentit a parlar més (de fet, sospito que va esborrar les seves referències a internet).

No acostumo a criticar les administracions responsables de diversos aspectes de la mobilitat, però quan algun error clama al cel, se m’escapa una piulada com ara fa un any en una “operació tornada” un diumenge de tardor i el Servei Català del Trànsit va obrir un carril contra-sentit a l’AP-7 en direcció Barcelona uns 10 km aigües amunt de l’antic peatge de La Roca (això és correcte) i el van endollar al tronc de l’AP-7 just ABANS d’on hi havia les barreres del peatge, creant 10km de cues.

El principi científic és que no convé augmentar la capacitat (augmentant el flux de vehicles) de forma intermitent per després restringir-la creant un coll d’ampolla a una secció crítica (on hi havia el peatge de La Roca i que no es va desmantellar fins molts mesos després de l’acabament de la concessió d’Abertis el 31 d’agost del 2021). O s’endolla DESPRÉS d’aquella secció crítica (ja per si, un coll d’ampolla) o millor no posar el carril contra-sentit.

Com hem de qualificar aquestes badades en l’aplicació d’una perspectiva holística de sistema? Volkswagen o el SCT fan Pseudo-Mobilitat? Jo crec que simplement tenen bones intencions, però els manca veritables experts en mobilitat urbana. Però no cal ni insultar ni menystenir amb qualificatius pejoratius.

Permeteu-me una broma per fer la lectura de l’article més amena. Corre per internet una descripció “oficial” d’un baix relleu de terracota, del període Babilònic Antic (1830 a 1531 a.C.). La interpretació oficial dels arqueòlegs de la figura és: ′′Un home salva una dona que està caient cap endavant en el riu Tigris, subjectant-la pels malucs i el cabell". M’estalvio comentaris i apreciacions personals: que cadascú interpreti la figura com li plagui... Però això podria ser un símil entre la descripció o història oficial feta pels experts i interpretacions pròpies (segurament errònies) o pseudo-història dels qui “no ho veiem clar”.

Baix relleu de terracota al riu Tigris (1830 a 1531 a.C.).

Mètode científic

La Viquipèdia (2022) defineix el mètode científic com un conjunt de tècniques utilitzades per investigar fenòmens, adquirir nous coneixements, o corregir i integrar coneixements previs. Un mètode d'investigació s'ha de basar en la recol·lecció d'evidència empírica, observable i mesurable, emprant els principis del raonament lògic.

La principal característica que distingeix el mètode científic d'altres mètodes d'adquisició de coneixement és que els científics tracten de deixar que la realitat parli per si mateixa, i que recolzi una teoria quan se'n confirmen les prediccions i la desafiï quan les seves prediccions resultin ser falses.