ARTICLES » 31-03-2016 | ALTRES FIGURES CATALANES
12604 lectures
|
Qui és Maquiavel?
En Lluc Martí posa damunt la taula, en una primera aproximació al personatge, les incoherències, contradiccions i inversemblances al voltant de la biografia oficial d’en Niccolò Macchiavelli.
Després d’una lleu recerca per Internet sobre el personatge d’en Maquiavel i la seva biografia oficial, no n’he tret res de clar. Més aviat al contrari. Comencem.
Ens assabentem que El Príncep, l’obra mestra de Maquiavel, està dins la llista de llibres prohibits per l’Església Catòlica. ¿I no havien de saber en Ferran el Catòlic o n’Alexandre VI, en Cèsar Borja o en Juli della Rovere qui era aquest relatador d’alta política tan proper a ells?
És Maquiavel un pseudònim? Possiblement. D’antuvi, ens hauria de posar en guàrdia el fet que en Maquiavel tingui “una vida enigmàtica”. Tal com ens han arribat la d’en Colom o la d’en Lleonart. I això ja ho coneixem. I, per tant, se’ns estan donant les primeres pistes. És com la prova del cotó. No falla.
També se’ns diu que en Maquiavel és un personatge sinistre, posseït per pensaments diabòlics per tal d’arribar a fer reals les seves ambicions frustrades. Ja ho veieu: un ésser malaltís. Tal com els Borja. No us sona tot això? ¿O és que, si tan malament en parlen, d´ell, potser no és italià?
Un tipus tan intel.ligent, preparat, que és funcionari públic, diplomàtic, filòsof, teòric de la política, historiador, escriptor… I, és clar, també gran patriota florentí... Patriota. Per això li tenen tanta estima. Com a en Ferran el Catòlic i a en Cèsar Borja. Què en devien dir a Florència, d’en Maquiavel?
El devien aplaudir pel carrer. I una altra pregunta: les mateixes autoritats dels estats italians, els cercles de poder, la jerarquia eclesiàstica d’aquests estats enfrontats amb Catalunya, que construïen la llegenda negra dels Borja i la dels catalans invasors, ¿segur que consideraven en Maquiavel com un patriota per haver lloat en Cèsar Borja o en Ferran el Catòlic?
En Maquiavel parla sobre temes de poder i sobre interessos d’alta política en un moment de reequilibri de forçes als estats italians i amb l’aterratge dels catalans al centre del poder, és a dir, al del poder papal en pugna per tractar de guanyar influència cap al nord. Des del punt de vista italià, el poder català és de clar domini. Per tant, ¿no seria més lògic --essent com era florentí!-- que parlés malament d’un Borja? I amb la fama que els estats italians acaben encolomant als Borja! Déu meu!
¡I amb la proximitat geogràfica i d’interessos que hi havia entre Florència i Gènova! ¡I, mentrestant, en Maquiavel tirant floretes a tort i dret a les principals figures del desembarcament estranger! No té cap sentit. ¡Unes floretes per als dominadors de la Península Itàlica arribats feia un segle i mig, competidors de Gènova i obrint rutes comercials amb una marina i un poder militar arreu del món! Quin disbarat!
En Maquiavel, tard o d’hora, s’ha d’exiliar. Potser pel seu amor als catalans. ¿O és que potser l’exili no va existir mai perquè mai no va estar a Florència? No ho sé. Però el que sí que tinc clar és que la fama d’en Maquiavel com a ésser diabòlic només pot tenir sentit en algú important dintre l’engranatge de poder aliè als estats italians. I, per tant, en un pro-català evident.
Crec que la construcció d’aquesta biografia de llegenda negra és ben possible que sigui pel que he dit. Talment com passa amb la de n’Alexandre VI i la dels Borja en general. El biografiat i el biògraf porten la mateixa llufa a l’esquena. El que ara diré es només una conjectura. Tanmateix, penso que els Borja i tot el poder reial català eren benefactors i protectors d’en Maquiavel. Vull dir que no té sentit que romangués a Florència.
Ara bé, és pura deducció. O, millor dit, és veure el vincle d’algú que escriu amb unes idees polítiques que en aquell moment estan essent importades a Itàlia, unes idees que provenen de la Corona d’Aragó i que reflecteixen de molt de prop com respira i pensa la cancelleria catalana de Nàpols i dels Estats Pontificis. Diguem que en Maquiavel no està apartat del poder a Florència, sinó que hi és dintre: al rovell de l’ou. I el coneix bé.
Però això no és, a primer cop d´ull, el més increïble. El mes increïble és que tenim un observador privilegiat de l’alta política, una persona que diu que “el fi justifica els mitjans”. El secretari florentí té l’honor d’elaborar un manual de supervivència basat en pràctiques gens exemplars i… agafeu-vos fort: no en treu cap profit. Cap ni un. Sona increïble. Inversemblant.
En Niccolò Machiavelli, l’autor del Príncep, no va ser capaç d´aplicar ni tan sols una mica les seves pròpies receptes per ascendir. No va saber enriquir-se, ni viure dels cárrecs públics, ni conspirar per un càrrec (sembla molt estrany que a un home tan important i amb un cap tan ben dotat no li donin finalment el càrrec que ansiava a Florència). Ni sap tampoc fer servir les seves influències. Ni el seu talent li serveix per a res. Ni tampoc l’experiència o els contactes acumulats o les influències. Res de res. Oblidat. Devia ser un teòric.
Si en Maquiavel és un pseudònim, tenen sentit la seva biografia o la seva nacionalitat tal com ens han arribat. Va fracassar estrepitosament. L’autor del Príncep va néixer i va morir pobre. I això d’una banda, en una època on només una elit molt petita podia adquirir els seus coneixements (i per tenir aquesta gran cultura havies de ser ric). I de l’altra, en una època en què pujar l’escalafó social era pràcticament impossible. I baixar-ne, encara mes difícil. Qui era en Maquiavel?
Lluc Martí
Autor: Lluc Martí
versió per imprimir
Una correcció. Maquiavel mai no va dir "el fi justifica els mitjans". Això és una simplificació burda del seu pensament polític amb intencions vexatòries, segons el meu parer.
Lo llamaría "Pao de Bembibre" porque es a lo que más o menos le sonaba un apellido como Bellviure o Benviure, no por mala fe. En el texto lo menciona como autor catalán, de hecho. Igual que otros autores hablan del conde de La Paliza (La Palice), el conde de Laxao (La Chaulx), etc.
De com un Pau de Bellviure al segle XV es converteix en Pao de Benbibre pel Marquès de Santillana. Una práctica habitual en les lletres castellanes en el segle XV, una gran tradició cultural que cal tenir en compte.
https://es.wikipedia.org/wiki/Pau_de_Bellviure
https://books.google.es/books?id=kJKC764rEVwC&pg=PA324&lpg=PA324&dq=Pao+de+Benbibre&source=bl&ots=RO7UmEKgEi&sig=kQwEvR9rhmvPKy7LXmyCirnv_ck&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjPna33uPLLAhUBcBoKHd84CLAQ6AEIMTAD#v=onepage&q=Pao%20de%20Benbibre&f=false
La Viquipèdia esmenta que Maquiavel va coincidir amb Leonardo, mantenint amb ell llargues converses. Si el veritable Leonardo es movia entre Nàpols i Roma, poder Maquiavel també està desplaçat geogràficament. Per altra banda, també sorprèn que quan al final de la seva vida cau en desgràcia decideix replegar-se a la seva finca rústica, on malviu de llenyataire tot convivint amb els seus obrers. Se'm fa estrany que tot un diplomàtic acostumat als luxes de les corts europees acabi d'aquesta forma. La Viquipèdia acaba dient que, per molt dura que fos la seva nova vida de llenyataire, per les nits es vestia de diplomàtic, llegia Dant, Petrarca,... i va acabar escrivint 8 llibres. Estem novament davant dues persones fusionades? una pobra i una aristòcrata?
Tenint en compte el ritme que portem (i pel que cal felicitar-nos) no és estrany que fins i tot els més partidaris de l'INH i de la metodologia de treball i de les veritats que aneu desvetllant, s'enneguitin per tantes evidències.
Potser caldria pensar que no hauríem d'omplir el sac amb tants descobriments si després no podem posar-los a disposició de tothom de manera fefaent (i de manera fefaent no vol dir només publicar-ho a la pàgina web) i amb la certesa de que s'arriba al fons de les consciències dels que poden usar argument d'autoritat per certificar tots aquests coneixements.