Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Cal tractar amb cura les històries velles; s'assemblen a roses marcides que es desfullen al mínim contacte."
Selma Lagerlof
ARTICLES » 03-03-2022  |  PROJECTE DE LES LLETRES CATALANES (SEGLE D'OR)
2120 lectures

Santa Teresa, les taronges i l’aigua de tarongí

¿És normal que la gent regali taronges a Santa Teresa mentre viu i viatja per les Castelles i ella, a fi de millorar la salut, prengui aigua de tarongí, feta amb les fulles de la flor del taronger? ¿O és que es trobava en d’altres ciutats catalanes que la censura ha esborrat, però deixant el rastre mediterrani inconfusible de la taronja? En Jordi Bilbeny ho mira d’escatir en aquest article.

Cliqueu-hi damunt per ampliar la imatge

Ja he indicat en un altre estudi com Teresa de Jesús explicava que tenia «mal de cor», però que, per contra, tots els símptomes que descrivia ens duien, més que no pas a una malaltia cardíaca, a una patologia intestinal[1]. Així, deia que «el canvi dels menjars» li va perjudicar la salut[2]. I, com a conseqüència, va patir desmais i afàgia, que és la impossibilitat d'empassar-se re. Hi relatava que la Santa només podia prendre aliments beguts i que, bo i així, els vomitava i que quasi no podia engolir re[3], alguns cops fins ben bé a mitja tarda[4]. I hi escrivia com se li van engarrotar els nervis[5] i com, en un dels desmais, va estar quatre dies sense sentit, gairebé morta, amb la tomba oberta, esperant-ne el cos[6]. A l’article, també hi mostrava com el seu pare, veient com l’estat de la filla empitjorava, la va dur a una herbolària o curandera, perquè li fes unes purgues amb l'esperança de netejar-li els budells i guarir-la del tot, sense, per cert, gaire èxit[7]. I, finalment, també hi adverava com, a mitjan segle XVI, al 1561, a la reedició del Somni de Joan Joan, imprès per primer cop al 1497[8], se'ns hi explicita ben vivament que l'excés de dejunis produeix «mal de cor», basques, esmortiments i d'altres estralls sobre l'organisme físic[9].

Doncs, bé: també Santa Teresa, en una carta a un seu germà, li reconeix que hi ha una relació directa entre el dejuni i el malestar al cor. Així, escriu: «Crec que em féu mal començar a dejunar la quaresma, que no era només el cap, [sinó] que em tocava el cor»[10]. A més a més, i aprofundint en la identificació del mal de cor amb el mal de ventre, vull ara aportar que Teresa té un interès especial per l’aigua de tarongí, dita «agua de azahar» als textos castellans de la Santa. En una carta a la mare Maria de Sant Josep, que li adreça a «Sevilla», el 7 de setembre del 1576, li agraeix que li hagi enviat «aigua de tarongí, que vingué molt bona»[11]. L’any següent, i en una nova lletra que hom creu datada entre l’1 i el 2 de març del 1577, la Santa li exposa que l’aigua de tarongí «a mi em fa profit»[12]. En una altra lletra a la mateixa mare, del 9 d’abril propsegüent, hi insisteix: «No m’enviï cosa sinó l’aigua de tarongí, puix que s’esquerdà la fiola, i una mica de tarongí, si es pot trobar de fulla, sec, amb sucre, que jo enviaré el que costés»[13]. I, encara, al 15 de maig, un cop rebuda la comanda, li agraeix: «El tarongí és molt i molt bonic, i vingué amb força bon temps»[14]. L’any següent de 1578, un altre cop pel març, aquesta vegada el 28, li torna a escriure a «Sevilla»: «Amb el mal de braç, porto el cor força malament alguns dies. Enviï’m una mica d’aigua de tarongí, i sigui de manera que no es trenqui en lo que vingui, que per això no li he demanat abans»[15]. I el 28 de juny hi insisteix: «Vingué tot molt molt bo, el que vostra reverència m’envià, i molt sa, i l’aigua lo mateix: és excel·lent, mes ara no n’és menester més»[16]. I una mica més endavant, a la mateixa missiva, li recorda que pel mal de cor, «l’oli de tarongí és molt bo»[17]. Si ens hi fixem bé, Teresa coneix quan floreix el taronger i sap l’ús medicinal popular de la flor. En sap, també, les diverses formes de prendre-la (amb aigua, seca, amb sucre, feta oli), cosa que en delata un ús habitual. I, de retruc, evidencia que estava avesada a un paisatge de tarongers, impensable si fos en terres castellanes, on el cultiu d’aquest cítric era inexistent. Per contra, som sabedors que ja a València, al 1383[18], quan l’Eiximenis escriu el seu Regiment de la Cosa Pública, hi ha conreus de «pomes, peres, teronges, limons, limes, adzebrons, aranges»[19], entre moltes altres fruites. Al 1494, a la visita que va fer a València En Jeroni Münzer, ens hi comenta que el Jardí de la Ciutat també era «plantat de llimoners, tarongers i palmeres»[20]. I En Gaspar Escolano, al 1610, ens advera que va conèixer un valencià que tenia a casa seva un jardí amb «trenta-sis espècies» de cítrics[21], entre les quals, per descomptat, també hi havia la taronja[22]. Així mateix, En Teodor Llorente, a més d’indicar que el taronger, al regne de València, «l’hi portaren els àrabs, i si no l’hi portaren, l’hi difongueren»[23], subratlla que, en aquestes grans arbredes frondoses, «quan hi brota el tarongí als dies tebis i lluminosos de maig, s’hi respira un delit embriagador»[24].


Taronger
Però, de tarongers, també n’hi havia a Barcelona al segle XIV, on el rei Pere i la seva muller Elionor ja tenien «tarongers, poncemers, llimoners, presseguers, i també hi havia melons i carbasses»[25] al seu jardí-hort del Palau Menor. Condignament, a final del XIV, el rei Martí, si bé ara al Palau Major, hi va crear un verger, amb un planter que venia de València, «amb moltes flors, però també amb gran varietat de fruiters», entre els quals hi havia «tarongers, llimoners, poncemers, cirerers, [i] presseguers»[26]. A Barcelona, també hi havia tarongers al segle XV a la Llotja, a la Casa de la Ciutat[27], al Palau de la Generalitat[28] i al convent de Santa Caterina[29]. Sembla, tanmateix, que aquests tarongers eren més decoratius que productius i que les poques taronges que donaven, tant a Barcelona com a València, eren més aviat per al consum familiar i interior[30]. Amb tot, tenim constància que al 1632 «Xàtiva expedia a Castella no menys de 500 càrregues de fruita verda, en les quals s’incloïen taronges i llimones»[31].

Per tant, és versemblant inferir-ne que si a començament del segle XVII les taronges de Castella arribaven, en grans quantitats, de Xàtiva i, molt possiblement, d’altres ciutats valencianes, és perquè els castellans no en produïen. Llavors, a final del XVI, quan Teresa rep l’aigua de tarongí, també hauria d’haver rebut aquesta aigua medicinal, feta de fulles de taronger, de Barcelona o de València, per més que a les seves cartes la demani a la mare Maria de Sant Josep, a «Sevilla». Però, puix que per destil·lar l’aigua «es fa servir una petita quantitat de sal marina»[32], i, atès que sabem que sovint, en els textos i documents, «Sevilla» substitueix la ciutat de «Xàtiva»[33], bé podria ser que Santa Teresa, per comptes de requerir l’aigua a Sevilla, que distava uns 460 km d’Àvila, i era una distància que podia malmetre les propietats de l’aigua, l’hagués demanada −si podem entendre que darrera la Teresa de Jesús construïda per la censura d’estat hi havia l’abadessa de Pedrables Teresa de Cardona[34]− a la priora d’un convent proper, on, per descomptat, hi hagués tarongers.

De fet, al marge que Teresa rebi també taronges de sor Maria de Sant Josep, «que ompliren de goig algunes malaltes»[35], sabem, així mateix, que tenia tarongers i llimoners molt a prop, perquè, així ho exposa el Pare Francesc de Ribera a la seva biografia. Aquí, hi narra: «Essent a la fundació de Burgos en un hospital on visqué una mica de temps, estava malalta i amb molt de fàstic [pel menjar], i digué un cop que menjaria unes taronges dolces, i al mateix dia un senyora n’hi envià unes poques de molt bones»[36]. I continua, tot seguit, amb una igual naturalitat: «Un altre dia li portaren unes llimes»[37]. I la mateixa anècdota, quasi amb idèntics mots, l’exposa el Pare Diego de Yepes[38]. Fixem-nos bé que Teresa comenta que, com que està fastiguejada del menjar i que li vindrien de gust unes taronges, una senyora que devia sentir el comentari, n’hi va dur, però «al mateix dia». És a dir, al moment. Amb el temps necessari per anar a casa i tornar i acontentar-la. I així veiem que, ben a la vora d’on Teresa vivia o s’estava, hi havia gent que tenia tarongers i llimoners i que, per aquest motiu, li podien oferir, en forma d’almoina o de present, algunes taronges i llimones per a la seva delectança. El fet és absolutament impensable que s’esdevingués a Burgos, car, tal com ens en dóna testimoni En Joaquín Maldonado, ja al 1866, no hi havia tarongers: «Les condicions topogràfiques de la província de Burgos, el clima excessivament fred que en general hi domina, i la inconstància de la temperatura, fan que les produccions siguin poc variades i quasi impossible de cultivar amb èxit les que requereixen una temperatura igual, ni tampoc les pròpies dels països més meridionals. A Burgos, no s’hi veuen, doncs, ni el taronger ni la morera ni el garrofer; els fruiters hi són molt escassos i no pas de la millor qualitat»[39]. Per tant, si a Burgos no hi havia tarongers a mitjan segle XIX, menys n’hi haurien al segle XVI. I, llavors, això vol dir rotundament i categòrica que el nom d’aquesta ciutat ha estat interpolat al text d’En Ribera i d’En Yepes en substitució d’una altra població catalana, que comprometia el relat i evidenciava el lloc real on es trobava la Santa. Per això, un altre cronista exposa un fet molt semblant, però sense esmentar la ciutat on es va esdevenir. Es tracta del Pare Francesc de Santa Maria, que narra que, quan Anna de Sant Bartomeu, companya i secretària[40] de Santa Teresa, estava malalta i feia ja tres dies que no menjava re, «li apetiren unes taronges»[41]. El Pare Crisòstom Henríquez postil·la que «li semblà que si trobava unes taronges, li obririen el gust»[42] i la gana. Algú ho devia sentir, perquè, al cap de poc, un home es va presentar a la portera del convent i li va dir: «Porti aqueixes tres taronges a la malalta que hi ha al llit. I se n’anà sense dir qui era»[43]. El Pare Francesc ho fa passar com si, en el moment que la mare Anna formula el desig, la persona no hi fos present i el regal de les taronges s’hagués produït per una mena de telepatia o d’un poder especial de la monja. I per això aquest cronista rebla: «Digué la germana [a les altres germanes] el desig que havia tingut i a totes causà admiració»[44]. És a dir: causà admiració que, poc després, el desig es convertís en realitat. El marge de si, tant en l’anècdota de Santa Teresa com en la de la seva companya Anna de Sant Bartomeu, els qui van portar les taronges sentissin o no la petició de la interessada a menjar-ne, el que realment és més que rellevant és que, a tocar d’on hi ha el convent, hi havia tarongers. El Pare Crisòstom ho indica precisament així: de taronges, «no n’hi havia a casa», però «a la vila prou n’hi podien trobar, que, al capdavall, és lloc de gent rica, i on no manquen regals semblants»[45]. Que és com dir que a la vila o ciutat on hi havia aquest convent no hi mancaven les taronges. Fet que ens torna a situar en una ciutat catalana, propera a la Mediterrània.


Aigua de tarongí
A més a més, que tant a Teresa com a la mare Anna els vingués de gust unes taronges també vol dir que estaven acostumades a prendre’n, baldament fos molt de tant en tant, sobretot si depenien de l’almoina o del regal de la gent, que, com acabem de veure, en regalava sovint. O cada dia. El mateix Pare Francesc exposa encara que, ara a Valladolid, «desitjant la germana Caterina Evangelista unes taronges i préssecs, els envià prest una persona molt pobre, i continuà enviant-los durant molts dies, sense saber si a ella, això, li agradava»[46]. I ja per acabar, aquest cronista explica que, també al convent de Valladolid, un dia «el Metge ordenà que posessin a una malalta un drapet banyat en aigua de tarongí sobre el cor i, no havent-la a casa, en dugueren a la porteria en aquells moments en una fiola»[47]. Però, a Valladolid, al segle XVI, tampoc no hi havia tarongers. Per aquesta raó En Bartolomé Bennassar, al seu estudi sobre aquesta ciutat castellana i el seu entorn agrari en aqueix segle precís, hi esmenta el cultiu del blat[48], la civada[49] i la vinya[50]; així com el dels cigrons i les llenties[51]; hi parla d’«els melons, les peres, les pomes, les cireres»[52] i les prunes[53], però en cap moment no hi fa cap al·lusió ni a les taronges ni als tarongers.

O sigui, que prop dels convents on Teresa es troba, no tan sols hi ha tarongers, sinó gent que sap preparar l’aigua de tarongí i la porta a les monges malaltes. De tot plegat, el que em sembla revelador i determinant és que Teresa sap que li fa bé beure aigua de tarongí. I en demana sovint i en beu també sovint. I, de vegades, fins i tot, la gent, sabent-ho, n’hi regala. Ja hem vist com ella mateixa reconeix que «em fa profit». Almenys n’hi faria durant força anys. Perquè, cap a les acaballes de la vida, ja no se li posaria bé. I, així, tornà a escriure a Maria de Sant Josep, al 8 o 9 de febrer del 1580, que li aprofita molt beure «quatre o cinc tragos d’aigua rosada. A mi, gran profit em fa, i la de tarongí molt de mal»[54]. S’ha acabat el cicle de l’aigua de tarongí, tan beneficiosa per a ella, perquè de cop i volta, veiem que li fa mal. Molt de mal. En Luis Rodríguez creu que Teresa, «al final de la seva vida li agafarà al·lèrgia»[55] a l’aigua i l’oli de tarongí. Però fins aquí, i tal com hem pogut resseguir al llarg del seu epistolari, li han estat una bona medicina. En algunes d’aquestes missives ho deixa clar: és una aigua que li va bé pel mal de cor. És clar que se la podria beure per una arrítimia o per un dolor al pit. Precisament, En Rodríguez creu que la prenia per a «dolences cardíaques»[56]. Amb tot, del context que relata, és més que probable interpretar que, com que fa alguns dies que li fa mal el braç, el dolor li hagi regirat també l’estómac, que ja tenia més que sensible i irritat de per vida. I per aquesta raó creu que li aniria bé prendre aigua de tarongí i en demana a la mare Maria de Sant Josep.

Doncs, bé: ara també podem dir que l’aigua de tarongí, a més de servir com a antiespasmòdic[57], i com a calmant del sistema nerviós[58], o com a hipnòtic[59], també va bé per als dolors menstruals, la inflor abdominal, els gasos, la neteja hepàtica i és molt profitosa per als còlics[60], que no són altra cosa que dolors aguts a l’estómac.  Per tant, si Teresa afirma que l’aigua de tarongí li va bé per al mal de cor, i podem asseverar que aquesta beguda medicinal artesana és molt beneficiosa per a tota mena de molèsties estomacals, és que tornem a tenir una evidència més que la Santa relacionava el mal de cor amb el sentit català de l’expressió: cremor, inflor, molèstia, dolor al ventre. Cosa que indica que pensava en català i que, per tant, era catalana. I si hi sumem que vivia amb plantacions de tarongers i llimoners ben a prop, és que havia de viure en alguna ciutat costanera de la Nació Catalana.

Jordi Bilbeny

Abadia de Solivella, 21-23 de febrer del 2022

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES:

[1] JORDI BILBENY, «El “mal de cor” de Santa Teresa i la greu malaltia de Caterina de Cardona (1)», web de l’Institut Nova Història, 24 de maig del 2021, https://www.inh.cat/articles/EL-mal-de-cor-de-Santa-Teresa-i-la-greu-malaltia-de-Caterina-de-Cardona-1-; «El “mal de cor” de Santa Teresa i la greu malaltia de Caterina de Cardona (2)», web de l’Institut Nova Història, 27 de maig del 2021, https://www.inh.cat/articles/El-mal-de-cor-de-Santa-Teresa-i-la-greu-malaltia-de-Caterina-de-Cardona-2; i «El “mal de cor” de Santa Teresa i la greu malaltia de Caterina de Cardona (i 3)», web de l’Institut Nova Història, 29 de maig del 2021, https://www.inh.cat/articles/EL-mal-de-cor-de-Santa-Teresa-i-la-greu-malaltia-de-Caterina-de-Cardona-i-3-

[2] Vg. «La Vida de la Santa Madre Teresa de Jesús», Obras de la Gloriosa Madre Santa Teresa de Jesús, Fundadora de la Reforma de la Orden de Nuestra Señora del Carmen, de la Primitiva Observancia; Joseph de Orga, Impressor; Madrid, MDCCLII, Tom I, cap. IV, p. 17.

[3] Ídem, cap. V, p. 27.

[4] Ídem, cap. VII, p. 44.

[5] Ídem, cap. V, p. 27.

[6] Ídem, cap. V, p. 28.

[7] Ídem, cap. IV, p. 18.

[8] Lo proces de les olives e disputa dels Jovens i dels vells, fet per alguns trobadors avant nomenats, e lo sompni de Johan Johan; Lope de la Roca, València, Mil.cccc.xcvij.

[9] Lo Proces de les Olives i somni de Ioan Ioan, Ordenat Principalment per lo Reverent mossen Bernat Fenollar, i lo discret en Ioan Moreno, Notari, E apres per lo magnifich mossen Iaume Gaçull, cavaller i [per] altres amplificat; València, a casa de Ioan de Arcos, M.D.LXI, p. Giij [vers].

[10] SANTA TERESA, Cartas; a cura de Tomás Álvarez, Maestros Espirituales Cristianos-2, Editorial Monte Carmelo, quarta edició, Burgos, 1997, Carta 185, p. 505.

[11] Ídem, Carta 120, p. 322.

[12] Ídem, Carta 188, p. 515.

[13] Ídem, Carta 190, p. 523.

[14] Ídem, Carta 195, p. 533.

[15] Ídem, Carta 237, p. 629.

[16] Ídem, Carta 248, p. 661.

[17] Ídem, p. 665.

[18] Cf. BERT ROEST, Franciscan Literature of Religious Instruction before the Council of Trent; Koninklijte Brill NV, Leiden, 2004, p. 516.

[19] FRANCESH EXIMENES, Regiment de la cosa publica; Cristofol Cofman, València, Mil.cccc.lxxxxix, Capítol «Les specials belleses de la ciutat de Valencia», p. s/n.

[20] JERÓNIMO MÜNZER, «Viaje por España y Portugal en los años 1494 y 1495»; versió del llatí de Julio Puyol, Boletín de la Real Academia de la Historia, 84 (1924), p. 63.

[21] GASPAR ESCOLANO, Decada Primera de la Historia de la Insigne, y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia; Pedro Patricio Mey, València, 1610, columna 682.

[22] Ídem.

[23] TEODORO LLORENTE, «Valencia», España. Sus Monumentos y Artes – Su Naturaleza é Historia; Establecimiento Tipográfico-Editorial de Daniel Cortezo y C.ª, Barcelona, 1889, Tom II, p. 606.

[24] Ídem, p. 608.

[25] ANNA M. ADROER i TASIS, «Barcelona: jardins medievals i renaixentistes», El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta; XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Barcelona-Lleida, 7-12 de desembre del 2000, coordinat per Salvador Claramunt,  Actes Volum II, Oficina de Congressos. Universitat de Barcelona, Barcelona, 2003, p. 486.

[26] Ídem, p. 485.

[27] Ídem, p. 488.

[28] Ídem, p. 488-489.

[29] Ídem, p. 490.

[30] Cf. «La historia de la naranja valenciana, su origen y los inicios de su exportación»; web Valencia Bonita, 3 de desembre del 2020;

https://www.valenciabonita.es/2015/12/21/historia-naranja-valenciana/

[31] Ídem.

[32] Cf. FEDERICO ATRISTAIN, Cultivo y Explotación del Naranjo; Oficina Tip. de la Secretaría de Fomento; Mèxic, 1894, p. 46.

[33] Vg. JORDI BILBENY, Carles I sense censura. La restauració de la presència esborrada de l’Emperador i la cort imperial als regnes de Catalunya; Librooks Barcelona, S.L.; Barcelona, 2020, p. 237-261.

[34] Vg. 1.- PEP MAYOLAS, «Paral·lelismes entre Teresa d'Àvila i Teresa de Cardona»; conferència pronunciada al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona el 26 de juliol del 2012, «Teresa d’Àvila o la flor anacrònica que brotà a Castella com un bolet excels enmig de la Contrareforma», dins TERESA DE JESÚS, Obra poètica; traducció de Ramon Dachs i exordi de Pep Mayolas, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2015, p. 9-57 i «Teresa d'Àvila i Teresa de Cardona: a la recerca de Santa Teresa de Jesús»; conferència pronunciada a la 2a Universitat Nova Història, Montblanc, 3 d'agost del 2015; https://www.inh.cat/arxiu/vid/2a-Universitat-Nova-Historia/Pep-Mayolas-Teresa-d'Avila-i-Teresa-de-Cardona-a-la-recerca-de-Santa-Teresa-de-Jesus; «Santa Teresa i els escacs catalans (1)», web de l'Institut Nova Història, 29 d'octubre del 2020, https://www.inh.cat/articles/Santa-Teresa-i-els-escacs-catalans-1-;

2.- JOAN CASSOLA, «Lo pou de santa Teresa de Cardona», web de l'Institut Nova Història, 10 de gener del 2021; https://www.inh.cat/articles/Lo-pou-de-santa-Teresa-de-Cardona;

3.- JORDI BILBENY, «Santa Teresa estava emparentada amb famílies catalanes, segons un calendari del 1898», web de l'Institut Nova Història, 12 d'octubre del 2020;  https://www.inh.cat/articles/Santa-Teresa-estava-emparentada-amb-families-catalanes,-segons-un-calendari-del-1898; «Santa Teresa de Cardona, la santa i abadessa catalana que els censors van fer passar per Santa Teresa d'Àvila», web de l'Institut Nova Història, 29 de gener del 2021; https://www.inh.cat/articles/Santa-Teresa-de-Cardona,-la-santa-i-abadessa-catalana-que-els-censors-van-fer-passar-per-Santa-Teresa-d'Avila;

4.- RAMON SERRANO, «Una medalla de Santa Teresa amb l’emblema dels Cardona», 18è Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya, Arenys de Munt, 17 de novembre del 2018; https://www.inh.cat/arxiu/vid/18e-Simposi-sobre-la-Historia-censurada-de-Catalunya/2018-S-INH-Ramon-Serrano;

5.- RAFEL MOMPÓ, «Més arguments per a identificar Santa Teresa de Jesús amb Caterina de Cardona (1)», web de l’Institut Nova Història, 27 de setembre del 2020, https://www.inh.cat/articles/Mes-arguments-per-a-identificar-Santa-Teresa-de-Jesus-com-a-Caterina-de-Cardona-1-; «Més arguments per a identificar Santa Teresa de Jesús amb Caterina de Cardona (2)», web de l'Institut Nova Història, 15 d'octubre del 2020; https://www.inh.cat/articles/Mes-arguments-per-a-identificar-Santa-Teresa-de-Jesus-com-a-Caterina-de-Cardona-2-;

6.- FELIP RODRÍGUEZ, «St. Theresa, Spanish Abbess», web de l'Institut Nova Història, 16 d'octubre del 2014, https://www.inh.cat/articles/St.-Theresa,-Spanish-Abbess i «Teresa... "Madre", Priora i Abadessa», web de l'Institut Nova Història, 23 d'octubre del 2018; https://www.inh.cat/articles/Teresa-Madre-,-Priora-i-Abadessa-

[35] SANTA TERESA, Cartas; ob. cit., Carta 180, p. 486.

[36] FRANCISCO DE RIBERA, La vida de la Madre Teresa de Iesus, fundadora de las Descalças y Descalços Carmelitas; a casa de Pedro Lasso, Salamanca, 1590, Llibre IIII, Cap. Xj, p. 416-417.

[37] Ídem, p. 417.

[38] DIEGO DE YEPES, Vida, Virtudes, y Milagros, de la Bienaventurada Virgen Teresa de Iesus, Madre y Fundadora de la nueva Reformacion de la Orden de los Descalços, y Descalças de nuestra Señora del Carmen; a l’Officina de Pedro Crasbeeck, Lisbona, 1616, p. 741.

[39] JOAQUIN MALDONADO MACANÁZ, Cronica de la Provincia de Búrgos; Aquiles Ronchi, Madrid, 1866, p. 107.

[40] Cf. MANUEL MUÑOZ GARNICA, San Juan de la Cruz. Ensayo histórico; Imprenta de los Señores Rubio, Jaén, 1875, p.  276.

[41] FRANCISCO DE SANTA MARIA, Reforma de los Descalços de Nuestra Señora del Carmen de la Primitiva Observancia, Hecha por Santa Teresa de Jesus; Diego Diaz de la Carrera, Madrid, M.DC.XLIIII, Tom Primer, p. 194.

[42] CHRYSOSTOMO HENRIQUEZ, Historia de la Vida, Virtudes y Milagros de la Venerable Madre Ana de San Bartholomé, Compañera inseparable de la sancta Madre Teresa de Iesus; a casa de la Viuda de Huberto Antonio, Brussel·les, 1632, p. 508.

[43] F. DE SANTA MARIA, ob. cit., p. 194.

[44] Ídem.

[45] CH. HENRIQUEZ, ob. cit., p. 508-509.

[46] F. DE SANTA MARIA, ob. cit., p. 264.

[47] Ídem.

[48] Vg. BARTOLOMÉ BENNASSAR, Valladolid en el Siglo de Oro. Una ciudad de Castilla y su entorno agrario en el siglo XVI; Ámbito Ediciones, S.A. – Ayuntamiento de Valladolid, Valladolid, 1989, p. 66, 69 i 288.

[49] Ídem, p. 72, 263 i 288.

[50] Ídem, p. 171 i 304.

[51] Ídem, p. 291.

[52] Ídem, p. 61.

[53] Ídem, p. 56 i 291.

[54] SANTA TERESA, Cartas; ob. cit., Carta 331, p. 864.

[55] LUIS RODRIGUEZ MARTINTEZ TEOFANES EGIDO, «Epistolario», Introducción a la lectura de Santa Teresa; direcció d’Alberto Barrientos, Editorial de Espiritualidad, Madrid, 1978, p. 439.

[56] Ídem.

[57] Cf. NORMA ROSA MAYÉN i MANUELA APODACA, Compendio lexicográfico de los alimentos en Guanajuato; Ediciones La Rana, Guanajuato, 1998, p. 60.

[58] Cf. A. HÉRAUD, Nuevo Diccionario de las Plantas Medicinales; traducció de J. G. Hidalgo, Cárlos Bailly-Bailliere, Madrid, 1876, p. 356.

[59] Cf. PAU HEIDEMEYER, «Aigua de tarongina. Propietats i beneficis», web Bezzia; https://www.bezzia.com/ca/aigua-de-flor-de-taronger-propietats-i-beneficis/

[60] Ídem.




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Xavi G.
    12-03-2022 19:53

    Aquí dels poquets que insulten tu ets un, que has començat tu i m'has acusat de trampós més avall, quan tu ets un mestre en aquests afers, que el fas gastar quan et ve en gana com t'he fet notar en un altre article.

    Ja et posaré mostres d'espolis quan les tingui a mà. I mira, com que he vist que has comentat la segona part de la Conquesta de Granada de na Montse Montesinos, sembla que ella n'ha trobat d'aquests buits documentals segons diu.

    Burd?

    Un altre insult dels que acostumes?

    Es la teva opinió que ni em va ni em ve.

    Xiau, ;)

    I no et posis nerviós, que només volia fer-te saltar jugant una mica amb tu :-D :-D, com tu també acostumes a fer, eh, pillu! Així passem un bona estona d'altres i no només tu, ;-)

  2. Antoni Abat
    12-03-2022 13:18

    Ya te puedes reír a mandíbula batiente cuanto gustes, que sigues sin aportar ni una mísera prueba de tus afirmaciones. Y, como siempre, recurriendo a la descalificación burda.

    :-) Gracias por estos impagables e hilarantes ratos.

  3. Xavi G.
    12-03-2022 10:44

    "Ah, que no saben de qué estoy hablando."

    Hahaha, ja ha parlat el milhòmens creient-se de la tramposa aristocràcia superior.

  4. Maria Garcia
    11-03-2022 14:43

    Abat, estos no han pisado un archivo historico en su vida, en su vida!!!!!!!!!!!!!!!!

  5. Antoni Abat
    11-03-2022 10:01

    ¿Alguien en la sala que se haya dignado a pisar el Arxiu Reial de Barcelona para comprobar in situ el expolio tantas veces aludido? ¿Han confirmado alguna discontinuidad significativa en las series documentales?

    Ah, que no saben de qué estoy hablando.

    Bueno, pues aquí me quedo a la espera de esos sensacionales "descubrimientos ocultos". Otra jugada mestra, supongo.

  6. Xavi G.
    10-03-2022 13:37

    Bé, doncs perquè potser aquestos buits documentals es deuen als buits documentals que sofreixen els espoliats arxius dels països catalans, sense parangó a Europa.

    I altra cosa, jo aquí comento articles i dono la meva opinió com a particular, no com si fos un investigador de l'INH, que no ho soc. Tu també fas trampes i tens molta més preparació que jo.

  7. Edmund Cooke
    10-03-2022 10:35

    Abat, les proves les tenim…,fa lustres que n'aportem….el que passa es que les més significatives i explosives, descobertes mes recenment, ara per ara no les ensenyem…. I menys pel fet que tu, un fals erudit, ens ho demani…. Però tranquil, sigues pacient que mes aviat del que et penses totes, totes, totes sortiran a la llum publica i mediatica de masses….sempre pots consolar-te fent lluir la teva versatilitat multilingüe escribint al xat del Der Tagess­pi­e­gel…. Potser et diuen que deixis de fer el ridicul, en alemany però…o potser en català…. Hahahaha!!!!!

  8. Antoni Abat
    10-03-2022 09:59

    ue invalida por completo la línea del INH, es rellenar esos vacíos documentales afirmando que todo es catalán, sin aportar ningún hallazgo o documento EXTRAÍDO DE FUENTES PRIMARIAS que sostenga tan formidable hipótesis.

    Es lo que haces, por ejemplo, al aventurar que si hay dudas entre genoveses y portugueses como introductores de la variedad dulce en Europa occidental... ¿por qué no los catalanes?

    Pues porque no, porque si las opciones son Génova o Portugal es porque los datos de los que disponemos en la actualidad apuntan en esas dos direcciones, mientras que no existe ningún indicio catalán al respecto.

    Desear mucho mucho mucho una cosa no hace que que cumpla. Eso es pensamiento mágico pre-científico.

  9. Antoni Abat
    10-03-2022 09:54

    Bienvenido al rigor historiográfico. Debemos partir, en la mayoría de los casos, de documentación dispersa con muchas lagunas y vacíos.

    La trampa grosera, q

  10. Xavi G.
    09-03-2022 20:53

    Em remarques que -els àrabs el van introduir en Andalusia i d'aquí va pasar a Múrcia i València-.

    Vale, i què?, està referint-se al taronger amarg.

  11. Xavi G.
    09-03-2022 20:49

    El "per suposat" era una mitja broma, home.

    I dic mitja perquè de l'enllaç aquest que vas deixar, com dic, no se'n pot treure res definitiu, a més de ser contradictori en algunes qüestions.
    Diuen que és un misteri com va venir la dolça a Europa, que potser els portuguesos que potser els genovesos, i llavors jo afegeixo que si potser els genovesos, perquè no els catalans que compartien les mateixes rutes mediterrànies cap a l'orient, tenint com tenim a més a més una de les zones tradicionals de la taronja dolça?
    Penso que amb aquest misteri que l'envolta tan vàlid és dir genovesos com catalans.

    Dels portuguesos afegeixes com ha quedat fixat el nom amb els portuguesos en els idiomes sota l'imperi otomà, ok. Per l'Índic sembla que els portuguesos la porten a Pèrsia i d'aquí va passar als otomans sembla ser. Però a l'Europa occidental queda fixat el mateix nom àrab de l'anterior taronger amarg, taronja, però ara amb la nova varietat dolça es denomina igual.

    Eiximenis diferencia entre Teronges i Oranges, potser un és l'amarg i l'altre el dolç?

    També diu que es "cultiven".
    Jo entenc que quan es cultiva alguna cosa és perquè hi ha un mercat potencial important, i no penso que un arbre ornamental entri en aquest mercat.

    Colom porta un arbre ornamental a Amèrica??

    Quins luxes tu...

  12. Antoni Abat
    09-03-2022 09:02

    Aplicas lectura selectiva para extraer de los textos únicamente los datos que te convienen.

    "Fue en Andalucía donde el cultivo de los agrios alcanzó su mayor intensidad, extendiéndose desde allí hacia Murcia y Valencia."

    Insistes en hacer privativo de Valencia el cultivo de las variedades dulces, pero no aportas un solo dato que apoye tu conjetura.

    Un ejemplo de cherry picking de manual.

    "És valenciana? Per suposat."

    Pensamiento mágico: insistir en un falacia con la esperanza de que las palabras invoquen una realidad inexistente.

    Es una vía muerta. Por eso pasan los años y el mundo hace caso omiso.

  13. Xavi G.
  14. Xavi G.
    08-03-2022 21:01

    Antoni Abat, el portuguesos diuen que van ser ells els primers a portar la taronja dolça de la Xina a Iran, a Pèrsia.

    La van introduir també ells en Europa occidental? No se sap

    Va venir de Pèrsia per la mediterrània? No se sap

    És valenciana? Per suposat.
    La web que vas deixar és contradictòria i no aclareix massa el tema.

  15. Antoni Abat
    08-03-2022 14:19

    Xavi, o bien debes leer con más sosiego para así comprender mejor lo leído, o nos quieres tomar el pelo. Tu afirmación acerca de la privativa tradición centenaria de las naranjas dulces en Valencia no se sostiene en ningún datos, o al menos no lo has aportado.
    De hecho, en la mayoría de idiomas hablados en el este del Mediterráneo la naranja dulce recibe el nombre de:

    Albanés: portokalii
    Griego: portokali
    Kurdo: porteqalî
    Macedonio: portokalova
    Rumano: portocale
    Turco: portakal

    Está muy claro. No se puede negar la evidencia sin aportar nada más que afirmaciones indocumentadas.

  16. Maria Garcia
    07-03-2022 21:55

    Que si xavi g, que si, que si,,, que era catalana, que si, hombre que si,,,, si eres más feliz, pues nada, catalana de pura cepa,,,, y todo lo demás mentira, buenas noches

  17. Xavi G.
    07-03-2022 20:28

    Quin ridícul, Maria Ramiro??

    El ridícul el feu vosaltres, perquè en eixe escrit que heu fet, l'Antoni o/u tu, de la historia de la taronja i que ha enllaçat l'Antoni, poseu en l'any (1171-1193 d.c.) al "-Saladito- de la literatura de las cruzadas", hahaaha, -El limón Saladito-, nova varietat feta expressament al Jerusalem de l'edat mitjana per al degust del posterior tequila.

    Això si que és fer el ridícul, hahaahaa.

    Per la resta de la història de la naranja Cé, s'hi diu que no se sap com va arribar a Europa, però afegeix que va ser un frare valencià el primer que va fer l'empelt que va donar lloc a la teronja dolça.

    També cal anotar que la tradició centenària de la taronja dolça hi és al País valencià i a cap lloc més de la península.


    Blanc i en ampolla...



  18. Amadis
    07-03-2022 00:21

    Un article molt Ben documentat .Us recomano senyora i senyor taronges castellanes relegeixin al doctor gregario marañon:elogio a la naranja.

  19. Antoni Abat
    06-03-2022 14:07

    :)

  20. Edmund Cooke
    06-03-2022 12:36

    … i per acabar Mr. Abat colacoca.tal com ara li acabo de preguntar al sòmines d'en rodamon….Basant-te en el vostre constructe castillanopanyol, quines han estat les contribucions de la nacio catalana a la literatura, la hostòria, la ciencia, el dret, les arts, etc…. I el coneixement en general?…..

  21. Edmund Cooke
    06-03-2022 12:10

    Quina meva de cinisme i hipocresia gasteu vosaltres?….

    Marieta rodamon, ens pots ilustrar amb cap exemple de la "….. impresionante historia, lengua y cultura que tiene la nación catalana,,,,,”?

    Colacoca filemon, esser un lloro no et dona la raó…. Bé, la rao d'estat sí és clar….cap més.
    Fa mes de 100 anys que aquesta rao està en dubte, i se n'han aportat milers de proves, però ets incapaç d'entendre, despres de totes les calamitats patides, que mentre hi hagi estat panyol, la rao d'estat perdurarà…. però es clar, un lloro dropo com tu ni tan sols ho pot assumir això, creient que l'engany de l'estat perdurarà fins a l'infinit…. Pobre ignorant!

  22. Antoni Abat
    06-03-2022 10:19

    Ser desagradable e insultante no te carga de razón, más bien al contrario. Hay que rebatir con datos contrastados, no con exabruptos de patio de colegio.

  23. Maria Garcia
    05-03-2022 22:22

    Edmun, con la, impresionante historia, lengua y cultura que tiene la nación catalana,,,,, tipos como usted la ridiculizan hasta el infinito,,,

  24. Edmund Cooke
    05-03-2022 20:30

    Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
    La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

    Feu clic aqui per mostrar-lo

  25. Edmund Cooke
    05-03-2022 19:39

    Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
    La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

    Feu clic aqui per mostrar-lo

  26. Edmund Cooke
    05-03-2022 19:15

    …verament estàs fotut noi!…les teves diarrees verborreiques demostren que et falta un bull!…. No arribo a entendre com algú pot arribar a dir tantes tonteries, fent broma sobre una guerra que tenim a tocar, sense respecte pels que la pateixen…. Marieta, ets tot un especímen a diseccionar!

  27. Maria Garcia
    05-03-2022 18:48

    Imaginen a ultranacionalistas como el edmun al mando de un país,,,, bueno, no imaginen, miren a Russia,,,, vale, edmun, santa Teresa era catalana, santa Teresa y todo, todo, todo, todo, todo, todo, todo,,,,, todo era, es y será catalán,,,, pero no nos tires más bombas,, dios mío como andan las cabezas,,,, dios,,,, mio

  28. Edmund Cooke
    05-03-2022 17:29

    ….rodamon i colacoca…Els cítrics existeixen abans que l'australopitecus esdevingués homo habilis….

    Del que es tracta es d'escatir l'origen de la taronja i la mandarina, els únics cítrics dolços de conreu massiu al llevant peninsular des de l'edat mitjana…

    La ciència ens diu que ambos fruits son originaris de la Xina. De ben segur per la manipulació genètica mitjançant la selecció artificial i el control biomecanic del creixement, mitjançant les tècniques milenaries del bonsai….

    Milenis mes tard, el comerç transocenànic de l'edat mitjana va fer que aquests fruits cítrics i dolços arribessin a la catalunya i valencia, i des d'aquí estand a totes les espanyes amb clima apte per aquest conreu….Avila, Madrid, Tietar, bierzo, monegros, salamanca….No son ni ara ni fa 1000, 1500, 2000 anys terrotoris aptes….ja sabeu…. 9 meses de invierno y 3 de infierno….i l'andalucia medieval mai va estar castillana…. Va ser romana, goda, musulmana i catalana….

    A mes l'article d'en jordi no parla de sevilla o cordoba o granada o almeria, territoris d'altra banda reconquerits pels comtes gots catalans depenents del casal de barcelona…. En Jordi ara parla, de la nostra santa robada per l'estat castiila i la imposibilita material que mai pogues pendre a avila al segle xvi taronges dolces i el seu suc reparador….



  29. Edmund Cooke
    05-03-2022 16:52

    De fet, al jardi botanic del tietar, podreu trobar practicament totes les especies vegetals…fins i tots fongs i falgueres, els vegetals anteriors a la edat del tiranosaurus rex…..res a dir, doncs aquesta es la idea dels jardins botànics….

  30. Edmund Cooke
    05-03-2022 16:21

    …. Al jardi botànic des del 1980 ….i abans a les muntanyes de documents i així ho explicaven….milers de documents….

  31. Edmund Cooke
    05-03-2022 16:19

    Cert….Al la vall del tietar no nomes hi ha tarongers i papaies, fins i tot hi ha palmeres datileres i cocoteres…

  32. Maria Garcia
    04-03-2022 21:44

    Mir de tost,,, el único que extrapola datos, hasta el ridículo,,,, es el dueño de esto,,,, pero vamos, que si por tomarse una granizada de naranja, la Santa era catalana, pues vale, a mi plim,,,

  33. Maria Garcia
    04-03-2022 21:42

    Antoni abat,,,,, os está dejando en ridículo,,,, lo siento,,,, bueno no, no lo siento, me lo estoy pasando en grande

  34. Antoni Abat
    04-03-2022 20:04

    Bueno, parece que alguien se ha dado cuenta de que para elaborar agua de azahar tanto valen los naranjos bordes como los dulces, pues ambos cuentan con flores igual de aromáticas.

    Por otro lado, la afirmación de que en Sevilla y el Valle del Tiétar no había sino naranjos amargos no se sustenta en nada que no sea el puro deseo de que así fuese para no reconocer el error. Entre otras cosas, porque la introducción de la variedad dulce en la península ibérica, y de ahí al resto de Europa, se debe a los portugueses. Sevilla está próxima a la raya de Portugal, y el Tiétar es afluente del Tajo, es decir, que está en la misma cuenca de Madrid y Lisboa.

    Que Teresa de Cepeda y Ahumada consumiese naranjas o agua de azahar no es, por tanto, indicio ninguno de catalanidad, a menos que lo sea porque sí y requiera un acto de fe puro y duro.

    Sobre la historia del cultivo de los cítricos en España:

    https://www.naranjasche.com/historia-de-la-naranja/

    Y aquí la receta del limón serrano, plato muy popular en tierras de Salamanca:

    https://www.directoalpaladar.com/cultura-gastronomica/limon-serrano-plato-origen-judeoconverso-que-sobrevive-sierra-salamantina-mezcla-chorizo-atun-huevo-citricos

  35. Mir de Tost
    04-03-2022 19:19

    Maria Garcia, cal saber llegir el context i l'època, no extrapolar dades d'avui.
    Però vaja, si dius que et rendeixes, potser que ens deixis ja d'un cop noia (o noi) i no ho repeteixis tant.

  36. Pedrito Prat
    04-03-2022 17:38

    Aquest és el llibre:

    https://www.iberlibro.com/9788439545750/vida-cotidiana-siglo-oro-español-8439545754/plp

    És impossible que a Madrid hi transportessin tal quantitat de taronges perquè el suc, fos del tipus que fos, arribes a ser habitual i que tothom en prengués.

  37. Xavi G.
    04-03-2022 12:03

    Bé, jo entenc aquest article i aquesta relació amb les taronges de la patidora i malalta santa com un petit indici més que ha de sumar-se a tots els altres indicis.

    Com bé diu l'Ivan, a Sevilla també se'n feien de taronges, encara que de les bordes o amargues, tal i com també se'n feien al Tiétar segons he pogut veure, de bordes i amargues, no apropiades per menjar ni per fer sucs, tot estirant per fer melmelades agres i com a substitut del vinagre. Però no obstant, pel que fa a l'extracte de Tarongina bons tarongers són.

    El que sí que trobo estrany per tant i per pegar-li una ullada és el que apunta més avall el Pedrito Prat amb lo dels sucs de taronja al Madrid del Siglo de Oro, perquè de taronges dolces per fer sucs, d'això mai han tingut ni a Sevilla ni al Tiétar.

  38. Maria Garcia
    03-03-2022 17:25

    Señor Antonio abat, no lo intente, es imposible, imposible,,,,, aporte lo que aporte,,, está gente se creerá que la Santa era catalana por que de vez en cuando tomaba naranjas

  39. Antoni Abat
    03-03-2022 16:08

    La etimología de "naranja" no tiene nada que ver con su color, sino que procede del sánscrito "naranga". Es el color lo que se nombra a partir del fruto (como en catalán 'carbassa').

    Por otra parte, se crían exquisitos cítricos desde siempre en tierras abulenses, al otro lado de Gredos, por todo el Valle del Tiétar y La Vera. Naranjas y limones están presentes desde hace siglos en la gastronomía popular de ambas vertientes del Sistema Central, desde el Tiétar hasta Portugal, especialmente entre lo pastores, dada su larga duración y fácil transporte, de ahí que sean ingrediente habitual de ensaladas de invierno, así como acompañamiento de las tradicionales y humildes migas.

    Vamos, que naranjas hay para dar y tomar en Ávila. Y quien no lo quiera creer, que vaya y lo compruebe in situ. No es tan fácil dar gato por liebre.

  40. Bienve
    03-03-2022 07:12

    Encara era calent quan l'he llegit!
    La vagància intrínseca del cos de censors, acostumats a estrictament anar bescanviant els noms de les ciutats, mai serà prou reconeguda per l'INH.
    La quantitat de traces deixades pel camí que n'has après a detectar, en son un exemple.
    Espero que no passi de la propera Universitat d'estiu, que els hi lliurem (a la tasca dels censors) un merescut detall per tot el que van fer per nosaltres.

  41. Maria Garcia
    02-03-2022 19:48

    Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
    La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

    Feu clic aqui per mostrar-lo

  42. Maria Garcia
    02-03-2022 19:45

    Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
    La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

    Feu clic aqui per mostrar-lo

  43. Edmund Cooke
    02-03-2022 14:00

    Subscric tots els comentaris menys els de la Marieta, és clar!... Reitero i amplio les lloances d'en Ferran Ramon cap en Jordi...Sort en tenim d'investigadors honestos, tenaços i perspicaços com ell...la seva feina no es pot pagar amb diners per que no te preu!

    I respecte al darrer comentari de l'Ivan deixo la següent reflexió:

    Si les mandarines s'anomenen com l'dioma oficial i ancestral de la Xina...
    Si les taronjes s'anomenen així arreu només pel seu color (orange en frances i angles, naranja en castillà, arancia, arancione en italià, ,...)....
    Si el nom científic de l'arbre que dona aquest fruit és "Citrus Xsinensis"....
    Si el Citrus Xsinensis és originari de la Xina....
    Si hom coneix l'expressió descalificativa castillana "Naranjas de la China" ....

    Si tot això és simplement i sencilla així, i tothom hi està d'acord, jo em pregunto:

    És possible que aquests fruits hagin estat introduits a l'Europa Mediterranea per l'Imperi medieval català, gràcies al comerç transoceànic amb l'Asia, tal com els tomàquets i les patates van ésser introduïts més tard des d'Amèrica....?

    La resposta més versemblant i assenyada s'endevina tota sola, oi?


  44. Ivan Gimenez
    01-03-2022 21:07

    Només voldria precisar que a Sevilla hi ha tarongers des d'època andalusina i, si no recordo malament, eren típiques les taronges amargues. Feien mel, suc, etc.
    Ara bé, que Santa Teresa prengués aquest aliment habitualment acabat d'agafar del taronger... això ja és un altre tema...
    Salutacions.

  45. Francesc 2
    01-03-2022 20:37

    Iep, jo dic les zones de clima mediterrani. I entre aquestes cal comptar el Principat de Catalunya, el Regne de València, el Regne de Mallorques ---Es a dir, la Nació Catalana-- el regne de Múrcia i l'Andalusia Oriental.

  46. Maria Garcia
    01-03-2022 20:09

    En el siglo XVI no existian camiones ni autopistas,,,,, por lo tanto santa Teresa era catalana,,,, pues solo en, Cataluña había naranjas,,,, PAGO LA CUENTA Y ME VOY,,,,, ESTO ES UN CACHONDEO,,,

  47. Maria Garcia
    01-03-2022 20:07

    La naranja se consumía habitualmente en Castilla,,,,,,,, os da igual todo, todo,,,,, en contra de los miles de documentos/legajos etc etc que se pueden consultar en archivos de decenas de ciudades españoles,,,, estos, nos dicen que la naranja es la clave de que la, santa era catalana,,,, YO NO PUEDO MAS, SENCILLAMENTE ME RINDO,,,

  48. FERRAN RAMON
    01-03-2022 20:02

    Gràcies Jordi Bilbeny per les teves incansables recerques i noves proves de manipulació per part de la Censura Castellana per tergiversar la Història. Però, no hi ha més ceg que'l que no vol veure! Gràcies Jordi per la teva extraordinària tasca!

  49. Pedrito Prat
    01-03-2022 19:56

    Al llibre "La vida cotidiana en el Siglo de Oro español" d'en Néstor Luján teniu un parell de capítols a on aporta textos molt il·lustratius sobre la "naranjada" al Madrid del siglo de Oro. Resulta que tothom en prenia habitualment, com si fos València...

  50. Francesc 2
    01-03-2022 19:29

    Les taronges es fan, a Espanya, al Mediterrrani. I resulta que Teresa en prenia a Àvila com una fruita habitual en la seva dieta. Això és del tot inversemblant per a l'època. L'anàlisi dels "realia" mostra aquesta nova contradicció sobre Teresa. Com explicar -la en termes de versemblança? Al XVI no hi havia ni carreteres, ni cotxes ni camions, ni autopistes. Una dada més que explica la desvirtuació dels textos de Teresa/Caterina de Cardona i Enríquez.

  51. Maria Garcia
    01-03-2022 19:13

    XIII

  52. Maria Garcia
    01-03-2022 19:05

    Por que ya hablaros del comercio entre las coronas de Castilla y aragon, ya en el siglo XVIII o XIV,,,, en fin,,, ME RINDO, ME RINDO,, SÓLO HABÍA NARANJAS EN CATALUÑA,,,, DIOS MÍO,,,,, ME RINDO

  53. Maria Garcia
    01-03-2022 18:58

    Yo ya después de leer este "artículo"..... Me rindo, de verdad que me rindo, me rindo,,,,,, me rindo,,,, Europa en guerra,,,, y en contra de los cientos de miles de documentos, /legajos que existen en toda España que demuestran la vida, obra, conventos fundados, muerte y nacimiento de la Santa,,,,, ahora resulta,,,, que el zumo de naranja es la clave de todo,,,,, lo dicho, me rindo, me rindo, me rindo, lleváis razón, era catalana como todo,,,,, dios mío, dios mío,,,,,,, si la Santa levantara la cabeza,,,

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
29372 lectures

Aconseguits 3900€
de 7000€
Queden 4 dies

Més informació
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Amb una cura i una precisió inusitades, En Paolo Pellegrino rellegeix la biografia d’En Lleonard, la contrasta...[+]
Nombrosos errors a la grafia dels topònims delaten la intervenció d'un copista poc atent o atent només a...[+]
Que els catalans van ser els descobridors d'Amèrica ho tenim molt clar a l'INH. Tant, que sempre estem esperant...[+]
L’historiador aragonès Jerónimo Çurita ja va certificar que l’anomenada Franja de Ponent formava part...[+]