ARTICLES » 07-02-2024 | IMPERI UNIVERSAL CATALà
 3898
|
Una altra història de les Drassanes de Barcelona
Sabíeu que les actuals Drassanes de Barcelona —l’expressió més notable del poder econòmic i marítim català— són obra del segle XVI? Llavors, on era la decadència de Catalunya i el seu desinterès pel comerç i la navegació, que ens diuen els historiadors? No serà que darrera les Drassanes s’hi amaga una altra història, que el món acadèmic es resisteix a acceptar? En aquest article N’Andreu Marfull, posa en evidència el cúmul de contradiccions i «la falta d’esperit crític dels historiadors, quan s’aferren al que no té sentit pel fet (poderós) que capgirar la història pot resultar, segons com, un maldecap per als seus autors. Per no dir la seva condemna acadèmica, pública i social».
Des de l’any 2022 cal reescriure la història de l’activitat de les Drassanes Reials de Barcelona dels segles XVI i XVII. I cal fer-ho atenent a un treball de recerca elaborat pels historiadors A. Jorge Aguilera López i Alfredo Chamorro Esteban, titulat Las Reales Atarazanas de Barcelona en la Edad Moderna, subtitulat La gran fábrica de galeras de la Monarquía Hispánica (siglos XVI-XVII). Ells han estat els encarregats de reconstruir aquesta història, per encàrrec del Museu Marítim de Barcelona (Garcia Domingo et González Sánchez, 2018, p. 134).
Fins ara, la data de la construcció de les Drassanes Reials de Barcelona estava ubicada als segles XIII i XIV, l’època considerada de major esplendor marítim, comercial i militar, dels catalans; mentre que, al segle XV, la història oficial diu que el país i l’empenta marítima entren en decadència i no es recuperen fins al XVIII. Però ara sembla que no es ben bé així, ja que l’època de més activitat a les Drassanes esdevé al segle XVI, i probablement al XVII, atenent a la recerca que s’ha dut a terme als darrers anys i a la reconstrucció historiogràfica revisada que proposen N’Aguilera i En Chamorro. Tal com informen N’Enric Garcia Domingo i l’Inma González Sánchez, el 2018, al seu article titulat Les Drassanes Reials de Barcelona, un edifici medieval i modern, subtitulat Desenvolupament i resultats d’un projecte de recerca arqueològic i històric, realitzat des del mateix Museu Marítim de Barcelona (p. 123):
«Com que l’any 2010 es va iniciar la darrera fase de restauració de l’edifici, amb la restauració integral del conjunt, aquesta oportunitat de treballar sobre el subsòl de l’edifici va coincidir, doncs, amb el replantejament de la seva història i va tenir sobretot una conseqüència clara consistent en la confirmació del que fins llavors era una sospita fonamentada: que la major part del conjunt existent s’havia bastit en el segle XVI i que només una part de l’edifici medieval havia estat preservada».
És a dir, es planteja la hipòtesi raonada que la història oficial es pot repensar. En aquest sentit, per començar, és prudent destacar el punt de partida en què es planteja repensar la història marítima catalana, vista des de les Drassanes Reials. Tal com apunten En Garcia Domingo i Na González Sánchez (p. 137):
«L’escassa atenció que fins a aquest moment s’havia prestat a l’estudi de les Drassanes en l’època moderna, ens proporcionava també un relatiu desconeixement dels fons disponibles sobre les Drassanes Reials de Barcelona en aquesta cronologia, el seu abast i quina seria la seva riquesa d’informació (…). És el moment de recordar que no existeix un arxiu de les Drassanes Reials com a institució. Potser no ha existit mai, pel fet que han estat diverses les institucions que hi han tingut a veure. Davant de la dispersió de la documentació i la inexistència d’un fons unitari que faci referència a la seva història, tant com a institució com a factoria naval, el projecte de recerca Drassanes Reials té com a objectiu la reconstrucció “ideal” d’aquest arxiu, el punt de partida de la qual és la reconstrucció teòrica d’un quadre de classificació de l’arxiu d’un arsenal de galeres».
O sigui, que ens trobem davant d’un fet insòlit. No hi ha arxiu a les Drassanes i no es té gaire idea de què s’hi va fer. I això és greu. Ho és perquè és un tema cabdal que no s’entén per quina raó s’ha perdut, o bé s’ha destruït, i això ha conduït (probablement) a una lectura historiogràfica del passat distorsionada. En aquest context, un cop es té la certesa arqueològica de la data real de les Drassanes, del segle XVI, el museu Marítim encarrega una investigació als dos joves historiadors ─Aguilera i Chamorro─ que presenten el seu treball el 2022.
Així, doncs, hi havia un gran misteri respecte a això, amb una història en part equivocada que calia repensar i sense un arxiu documental que en donés informació, de manera que la historiografia semblava que no sabia com resoldre-ho. Però aquest interrogant sembla que s’ha aclarit. Com ho han fet N’Aguilera i En Chamorro? Per començar, cal destacar que no han trobat l’arxiu de les Drassanes, o res semblant. En aquesta línia, en ser de gran interès saber què s’hi va fer (cosa que no està del tot clara), els autors que han liderat aquesta investigació acaben el treball presentant una taula provisional amb les naus i galeres que s’hi van construir, que, diuen, futures investigacions aclariran (2022, p. 370). Però ni expressa el potencial de les drassanes ni és clara la procedència d’aquestes dades. I, el que és en certa manera preocupant: han fet el treball en castellà perquè, segons diuen, la majoria de les fonts amb què han treballat són en castellà i han considerat que era una feina innecessària traduir els textos al català (Aguilera et Chamorro, 2022, p. 12). Vaja, que ens hem de creure la història escrita en castellà. De fet, és informació anacrònica, en un país i en un temps en què el castellà era desconegut, encara que la historiografia espanyola insisteixi a afirmar que això no és cert, dient que els catalans vam adoptar el castellà perquè era la llengua de la Cort. Però la comptabilitat de les Drassanes no era un assumpte de Cort, i, de la mateixa manera que el català era la llengua única dels Dietaris de la Generalitat fins el 1714, també ho hauria de ser la documentació creada a les Drassanes. És més, a mode de curiositat, els Dietaris ni parlen de la colonització d’Amèrica ni de la construcció de les Drassanes. Tot plegat resulta veritablement inquietant.
Dit això, quina és la resposta que han donat N’Aguilera i En Chamorro? Ras i curt: davant de la falta de proves contundents han recorregut a la història oficial dels reis Habsburg i hi han encabit una història paral·lela de les Drassanes per recordar-nos, al llibre citat, que no canvia la història i que els reis necessitaven galeres. Només ha canviat un detall: Barcelona es convertí en una “fàbrica” al servei de la Corona, sense mariners, sense progrés rellevant, sense pena ni glòria, per a la defensa de la Mediterrània. Tot un exercici d’especulació historiogràfica que es mereix ser qüestionat. Perquè, si bé recull una evidència històrica, ara inqüestionable, que diu que les Drassanes Reials cal entendre-les com una obra monumental del segle XVI, és a dir, en plena colonització hispànica, el cert és que deixa la història potes enlaire, plena de contradiccions, i planteja molts dubtes sobre la seva capacitat crítica, que és nul·la. Com a idea paral·lela, la seva particular revisió manté la visió catastrofista que tant agrada als historiadors, com En Joan Alemany i Llovera (2002, p. 79), a l’obra titulada El Port de Barcelona, un passat, un futur, quan hi destaca el context en què cal entendre «El llarg període de desorganització de les activitats marítimes: de la crisi del segle XV al segle d’or de la marina catalana» (que situa als segles XVIII i XIX). Aquí, hi diu:
«La Guerra Civil catalana (1462-1472) representa un dels períodes pitjors d’aquesta crisi. La davallada demogràfica de finals del segle XV era una mostra i una conseqüència de la intensitat i de la gravetat de la crisi: la població catalana era el 1497 menys de la meitat de la que havia estat al començament del segle XIV (…). Aquestes dades aportades per Jordi Nadal reflecteixen un panorama desolador que l’historiador descriu de la següent forma: “A finals del segle XV, Catalunya és un país desert, compost d’una capital modestíssima (5.847 focs, o sia unes 23.000 ànimes), que no obstant aplega la dècima part dels habitants, d’una dotzena i mitja de ciutats i viles compreses entre 1.000 i 4.000 pobladors i d’un estat de llogarrets insignificants, esparsos enmig d’un paratge desolat, romput aquí i allà per la silueta dels pobles abandonats i dels masos rònecs».
Una lectura cruel, basada en el menyspreu, que ara la història de les Drassanes posa en dubte, si bé N’Aguilera i En Chamorro (2022. p. 21) ja s’han encarregat de destacar, també, l’evidència de la desolació demogràfica catalana en aquesta època.
Per tant, primer, repassem la història escrita anteriorment, però d’una forma més seriosa. Com s’ha dit, la història anterior (ara repensada) era diferent. En el temps històric del segle XIV, fins ara, s’hi ubicava la raó de les Drassanes en el seu màxim esplendor i, per tant, també s’hi entenia la construcció paral·lela de la Llotja de Barcelona, on s’hi ubica la seu del Consolat de Mar, més la de les Drassanes del Grau de la Mar, a València, i les de Palma de Mallorca. Poc temps abans destacaven les drassanes musulmanes de Tortosa i Dènia. Tot encaixava amb l’expansió catalana per la Mediterrània, que s’acaba al segle XV amb una suposada decadència dels Països Catalans, especialment del Principat de Catalunya. Així, el gran rei català que es rememora als llibres d’història, i a les Drassanes (on ara hi ha el Museu Marítim de Barcelona), és Pere III el Cerimoniós (1319-1387), i en el seu honor s’hi llueix la reconstrucció d’una flamant nau reial amb rems. Amb aquesta contextualització la història era clara: Espanya té una lloable història protagonitzada per valerosos catalans als segles XIII-XIV i una altra per castellans a partir del segle XV, on, bastant més endavant, el comerç català es recupera als segles XVIII i XIX sota la bandera de l’Imperi espanyol. Però, ara, si les Drassanes són del segle XVI, a quin temps històric hem d’entendre la Llotja, el Consolat de Mar i les Drassanes de València?
La història anterior, com s’ha dit, tenia una certa coherència, als ulls dels historiadors, que s’acceptava religiosament, però el cert és que hi havia diversos punts d’aquesta història que plantejaven un grapat d’interrogants, com ara el fet que el Port de Barcelona es promou el 1438 i les obres es desenvolupen al llarg del temps, destacant l’impuls definitiu de la seva represa el 1477, tal com ens ho documenta N’Alemany i Llovera (2002, pp. 59-75). És a dir, el port i les Drassanes, així com la Llotja, estan descol·locats cronològicament. Tenia sentit que amb unes Drassanes i una Llotja imponent no es fes una infraestructura civil proporcional al Port fins ben bé un segle i mig després? No el tenia, és clar, però la historiografia, davant de les contradiccions, se les enginya sense miraments, tal com s’ha fet ara en el llibre de N’Aguilera i En Chamorro del 2022. Altrament, com pot ser que creixi un flamant port en plena decadència? No hauria de ser més lògic que fos en ple progrés? No resulta pertorbador adonar-se que els Països Catalans eren plens de drassanes i això no s’adiu amb cap lògica decadent? I el que resulta encara més inquietant, també apareix als ulls crítics la pertinent pregunta del sentit que té parlar de decadència quan es té l’evidència de la segona embranzida naval catalana ─militar─ de la conquesta de Nàpols i el nord d’Àfrica, de la segona meitat del segle XV fins a l’inici del XVI. Fetes aquestes preguntes, se n’hi afegeixen de noves, com el fet que el 1500 es refan les Drassanes de València, segons diu la Gran Enciclopèdia Catalana de l’edició de 1992, i aquestes són idèntiques a les de Barcelona, en estil i sistema constructiu.
Les Drassanes de Barcelona.
Les Drassanes del Grau de la Mar, a València. Font: Gran Enciclopèdia Catalana (1992).
Vaja, que es pot plantejar el dubte raonable que aquí alguna cosa no encaixa, com de fet s’ha acabat descobrint. El treball de N’Aguilera i En Chamorro, tanmateix, ho confirma. De fet, corrobora una troballa recentment consensuada, i és que les Drassanes que podem contemplar avui en dia són fetes al segle XVI, tal com ja van deixar ben clar altres historiadors, com En Garcia Domingo i Na González Sánchez (2018). Des del Museu Marítim, amb l’afany de recuperar la memòria del seu passat, es realitza una prospecció arqueològica que conclou que «al segle XVI s’havia reconstruït l’edifici pràcticament en la seva totalitat» (García Domingo et González Sánchez, 2018, p. 117). Tal com recorden (p. 121):
«Durant dècades, els estudis sobre les Drassanes Reials de Barcelona es van focalitzar en el període medieval, entre el segle XIII fundacional (en circumstàncies poc definides i actualment una mica més clares) i el segle XV de decadència institucional de la Corona d’Aragó».
Però ara, amb les noves dates en què cal entendre la construcció principal de les Drassanes, tot canvia. Per començar, aquesta dada encaixa de ple amb el fet que una construcció equivalent es fa a València, però aquestes obres fan sobresortir una pregunta òbvia: pot ser que la marina catalana fos vigorosa als segles XVI i XVII, en contra del què diu la història oficial? Fins i tot més que a la Baixa Edat Mitjana? A més, les obres del port de Barcelona es reinicien el 1590 (Alemany i Llovera, 2002, p. 81), i aquesta dada encaixa amb l’alça de l’activitat marítima d’aquesta època a la costa catalana.
«Des del s. XV, contràriament, s’inicià la florida de les drassanes de la costa de Llevant, sobretot a Arenys de Mar, Blanes, Sant Feliu de Guíxols, Calella i Mataró; al s. XVII, a més, es desenvoluparen les de Canet de Mar» (Gran Enciclopèdia Catalana, 1992).
Vist així, es pot enfocar el tema des d’una altra perspectiva. És evident que al litoral català és on hi havia les drassanes més rellevants de la península, més que les drassanes musulmanes de Màlaga i les Reials Drassanes de Sevilla, que, curiosament, es diu que tenen el seu major esplendor entre els segles XIII i XV, tal com les catalanes (que ara sabem que podem situar als segles XVI i XVII). En aquest marc contradictori (amb la història oficial), destaca, a més, una rellevant prova addicional de la importància naviliera catalana del segle XVI. Gravats d’aquest segle ens diuen que les Drassanes de Barcelona eren, de fet, més grans que les actuals. En García Domingo i Na González Sánchez (2018, p. 130) ho descriuen així:
«En el moment d’interpretar els documents iconogràfics més antics on apareixen les drassanes, és a dir, les vistes de Barcelona fetes per Anton van der Wyngaerde l’any 1563 (National Bibliotheck de Viena) o el dibuix que apareix a Civitates Orbis Terrarum, que mostra una vista de la ciutat pels volts del 1535, es plantejaven dubtes sobre com calia interpretar els documents respecte a l’edifici que es conserva. La tendència general era acceptar que els dibuixos mostraven unes Drassanes Reials idealitzades, que no es corresponien amb el que nosaltres podíem veure en directe. En cas contrari, es tractaria d’un edifici diferent del que conservem actualment, idea que va ser rebutjada a priori».
Vaja, que ningú se’ls creia, fins que la recerca arqueològica de N’Eudald Carbonell, de la qual se’n fa un reportatge audiovisual el 2012, titulat Drassanes de Barcelona: Una joia gòtica?, demostra que, efectivament, hi ha haver un segon cos de les Drassanes ara derruït, entre les actuals drassanes i la mar, però del qual se’n conserven els fonaments. En aquest treball es deixa el tema històric a l’aire, i es fa la pregunta de si és correcte fer-ne una construcció gòtica, quan sembla que al segle XVI el gòtic ja estava superat. En Carbonell també mostra al públic els gravats que en són testimoni.
Detall de la “Vista general de Barcelona des del mar. El dibuix d’Anton Van der Wyngaerde de 1563, fet per encàrrec de Felip II, és la millor representació de la ciutat i de la seva façana marítima de tota l’Edat Moderna”. Font: Alemany i Llovera (2002, p. 86).
En aquests dos gravats, s’hi veu clarament com hi van haver unes Drassanes més grans que no pas les actuals. I és més, també s’intueixen en aquest altre gravat del 1697 (vegeu-ne la imatge següent), en què hi apareix una escullera pròpia, que indica la seva extensió al mar. I, per cert, resulta curiós constatar que tant els gravats del segle XVI com el de 1697 mostren la mateixa ciutat, tal com si s’hagués congelat en el temps (cosa que no s’entén). Té més sentit fer-los contemporanis.
Detall de la «Planta de Barcelona, Fortalesas y Átacos». Font: Alemany i Llovera (2002, p. 94).
El 1697 és, altrament, una data important. Les tropes de Lluís XIV de França sotmeten, després d’un setge, la ciutat de Barcelona; i no se’n van fins que, amb el Tractat de Rijswijk del mateix any, aconsegueixen el dret de proclamar-se successors de la Monarquia Hispànica. És a dir: cau Barcelona i cauen els Habsburg hispans. Està clar que el 1697, quan té lloc el primer setge dels Borbó, a Barcelona, i després el 1714, era important tòrcer aquesta ciutat. I això què ens diu? Doncs que era una ciutat important. Probablement, importantíssima. Per això l’emperador Carles III es casà a Barcelona i s’hi va establir per resistir l’opressió borbònica, i per això també s’hi va casar el rei intrús Felip V. De ser una ciutat de segona, quin sentit tindrien aquests dos setges? I aquests dos matrimonis? Cap ni un.
Per tant, es posa en evidència el cúmul de contradiccions aquí exposades i la falta d’esperit crític dels historiadors, quan s’aferren al que no té sentit pel fet (poderós) que capgirar la història pot resultar, segons com, un maldecap per als seus autors. Per no dir la seva condemna acadèmica, pública i social.
Dit això, pot ser que la història, doncs, fos diferent?
A tall de colofó, vull ressaltar que es pot apuntar a una altra reconstrucció: la de l’Institut Nova Història, o INH, que compta amb una extensa base treballada, i amb la prova contundent dels mapes trobats per N’Enric Guillot, que aquí es comparteix:
Els-mapes-de-la-presència-catalana-i-otomana-a-l’Amèrica-dels-segles-xvi-i-xvii (Cliqueu-hi) Baixa
Aquests mapes demostren que els catalans, abans que els castellans i amb més presència que els portuguesos, van ocupar Amèrica, si més no en una etapa inicial, coincident amb l’apogeu de les immenses Drassanes Reials de Barcelona i les de València, Palma de Mallorca, Tortosa, etc., així com les de tots els nuclis marítims amb capacitat de construir naus i galeres, que eren molts i ben actius. I, compte: els mapes d’En Guillot també demostren que, amb els catalans, els otomans també van participar inicialment a la conquesta d’Amèrica, amb els francesos. És a dir, no es tracta d’una història esborrada, sinó de dues.
El més raonable és entendre que aquestes drassanes ─totes les dels Països Catalans─ van ser protagonistes de la conquesta d’Amèrica, que no va existir cap decadència naviliera ni comercial catalana, ni cap despoblament tret del cost associat a l’empresa colonial. L’ombra del 1714 ens diu que no ens podem creure el que s’imposa en nom de Castella. El 1712 es crea la Biblioteca Nacional de España amb l’espoli de les biblioteques catalanes requisades en nom de la Guerra de Successió i el 1714 es crea la Real Academia de la Lengua española, mentre que no és fins el 1738 que es crea la Real Academia de la Historia española, amb la intenció declarada (a la cèdula fundacional) de reescriure la història. Tot finançat pel rei Borbó. En aquest context, l’Arxiu Reial de Barcelona és tancat a pany i clau, durant més d’un segle, i deixat a mans de la Santa Inquisició espanyola (com la ciutat, condemnada a no créixer més enllà de les seves muralles sota l’amenaça militar). Per tant, res del que hagi estat requisat, censurat, arxivat i interpretat pels poders castellans és una font que els catalans ens haguem de creure perquè sí. N’hem de qüestionar la seva bondat. Fins i tot, la dels arxius oficials. A recordar: la major part de les cròniques referides al treball de N’Aguilera i En Chamorro van ser censurades per la inquisició.
Quan es tracta d’imposar un poder, no hi ha cap arma més poderosa que la d’escriure la història, i la de reescriure els llibres i els documents que en parlen. En especial, en tractar del poder vençut, o intervingut. Així ha estat al llarg del temps i arreu dels llocs on hi ha hagut vençuts i vencedors. I el cas dels catalans enfront dels castellans no n’és l’excepció.
Andreu Marfull Pujadas
13 de setembre de 2023
Bibliografia
- Garcia Domingo, E. et González Sánchez, I. (2018). «Drassanes Reials de Barcelona, un edifici medieval i modern. Desenvolupament i resultats d’un projecte de recerca arqueològic i històric». Pedralbes, 38, p. 115-137.
- Gran Enciclopèdia Catalana (1992). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, S.A.
- Aguilera López, A. J. et Chamorro Esteban, A. (2022). Las Reales Atarazanas de Barcelona en la Edad Moderna. La gran fábrica de galeras de la Monarquía Hispánica (siglos XVI-XVII). Barcelona: Museu Marítim de Barcelona.
- Alemany i Llovera, J. (2002). El Port de Barcelona, un passat, un futur. Barcelona: Lunwerg Editores.
Autor: Andreu Marfull
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
13. Bardúlia?? Què dius de Bardúlia???
Quan era xicotet teníem una veïna que li deien Bardúlia, la senyó Bardúlia, que roïna q'era.
XAVI:
1. "que apareix ben clar que eren de la família del descobridor."
?????
2. "Colom ni era genuïnament català"
Ara entens. Era genovès.
L'article erudit de Bardulia ha desaparegut!
I era el millor article del Bilbeny fins ara!
1. No he difamat a ningú.
2. Aqui tots som anònims menys tu. Frede, Xavi, Edmund i Mir. I són l'Edmund i el Mir que van difamant.
3. En tot cas, el problema principal rau en la impossibilitat d'allò que proposes.
Tiet Pep, no téns dignitat, difamant i provocant al pròxim mantenint-te ocult, covard, en un pseudònim. Tires la pedra i amagues el braç. No téns educació ni maneres de comportar-te en públic. No et mereixes que es publiquin els teus comentaris. No ets digne de ser escoltat.
Colom ni era genuïnament català ni rebel ni sospitós de rebel·lia, però Ferran va actuar de la mateixa manera que amb els que eren genuïnament catalans, rebels i sospitosos de rebel·lia.
Ah, i aquesta era la Pau de Pedralbes per al Ferran II (p.10 i 11). La mateixa forma d'actuar que amb el Colom (en aquest cas sense ser oficialment gens genuïnament català). Per això quasi se'l carregen. Llàstima.
https://books.google.es/books?id=6neeEAAAQBAJ&newbks=0&printsec=frontcover&hl=ca&redir_esc=y#v=onepage&q&f=false
Val, Edmund, gràcies. Però no he pogut treure més informació respecte a l'Antic i Arenys, perquè a qui nomenen és a la germana de l'Anna Colom, i sense cap relació amb possibles colons americans, com sí és el cas de Maria de la Columna aquesta, que encara no m'explico aquest nom llatinitzat, quan cap nom més d'aquest extens llistat està llatinitzat. Els pares li van posar Columna com a nom en comtes de Pilar? Bastant estrambòtic.
Però vamos, que apareix ben clar que eren de la família del descobridor. Això se m'ha i se'm va quedar gravat a foc.
Ara vaig a publicar el Descobriment prèvia edició.
ANDREU:
La "nova cronologia" pot convèncer a uns quants enginyers, però a cap historiador. No perquè els historiadors siguin menys intel.ligents, sinó perquè els historiadors...han estudiat la història.
1. "LA NOVA CRONOLOGIA APORTA RESPOSTES"
I tant, aporta respostes, com la religió, totes les teories conspiranoiques, la homeopatia, els astronautes antics, el terraplanisme, etc. Per qualsevol fenòmen hi ha un nombre infinit de possibles explicacions. I la nova cronologia "aporta respostes", però no quadra per enlloc.
2. "Anys 1307-1335 = Anys 1492-1520 = Anys 1677-1705."
Ho dius perquè mai has estudiat documents antics i mai has entrat en un arxiu. Els documents dels tres moments històrics són completament diferents (suport, tinta, lletra, llenguatge, contingut.) Al s. XVII no sabien determinar la data d'un document del paper, aixins és impossible que uns hipotètics falsificadors hagin utilitzat un altre tiups de paper per fer aquesta falsificació. I, és clar, la falsificació s'havia de fer en simultaniament en tots els països del món, perquè els documents conservats a Marroc (per exemple) quadren amb els documents conservats a Espanya (tema expulsió dels jueus, per exemple.) Es esperpèntic que l'INH, que mai ha descobert un sol document falsificat, parli de projectes massius de falsficació. ("Han fet desaparèixer tots els exemplars de X, han manipulat tots els documents sobre Y, han traduit tots els llibres de Z.") NO ES POSSIBLE FER TOT AIXO.
3. Cui bonum?
Qui guanya amb tot aquest "desdoblament"? I què guanyen?
4. "L'astroomia és molt poderosa."
No, lo teu és astrologia, no astronomia. I el pensament és molt més poderós.
5. Cites la navalla d'Occam. Doncs a veure si la pots aplicar.
Uns quants catalans anti-castellans sense estudis avançats d'humanitats investiguen temes relacionats amb la història de Catalunya i Castella. Cada investigació porta als mateixos resultats: els totes les persones importants (les bones, òbviament) eren catalans. Cap expert accepta les seves conclusions.
Ara, amb la navalla d'Occam:
A. Tots els experts del món són ignorants;
B. Tots els membres del petit grup són ignorants i delarants.
6. Andreu: t'has oblidat de AMBROGIO CALEPINO?
Entre las casas aragonesas del apellido Ferrer figuran las de las villas de Alcañiz (Teruel), de Caspe (Zaragoza) y de Monzón (Huesca). Las tres dimanaron de la casa catalana del mismo apellido de la villa de Falset (Tarragona).
En Aragón también tuvo casas solares en Hoz de Jaca, su dueño Johan de Ferrer; en Piedrafita de Jaca, sus dueños Pedro Ferrer, Pedro Ferrer, Jurado, y Martín Ferrer, clérigo; en Sandiniés, sus dueños Beltrán Ferrer y Sancho Ferrer, Rector; en Cenarbe, sus dueños Gorge Ferrer, Pero Ferrer y Domingo Ferrer, Jurado; en Aquilué, su dueño Remón Ferrer; en Berbegal, sus dueños Anthon Ferrer, Gil Ferrer y Johan Ferrer; en Barbastro, su dueño Bertolome Ferrer; en Morillo de San Pietro, su dueño Marquo Ferrer; en El Grado, sus dueños Antoni Ferrer y Mossén Johan Ferrer; en Tamarite de Litera, sus dueños Antoni Ferrer, Antoni Ferrer, Antoni Ferrer, Johan del Ferrer, Johan Ferrer, Notario, y Matheu Ferre; en Milporquet, su dueño Parici Ferrer; en Bélver, su dueño Johan Ferrer; en Binaced, sus dueños Johan Ferrer y Pere Ferrer; en Gil, su dueño Bertholome Ferrer; en Alcolea de Cinca, su dueño Belenguer Ferrer; en Villanueva de Sigena, su dueño Belenguer Ferrer; en Sena, su dueño Johan Ferrer; en Velilla de Cinca, su dueño Remón Ferrer; en Fraga, sus dueños Antoni Ferrer, Bernat Ferrer, Gaspar Ferrer, Grabiel Ferrer, Jaume Ferrer, Johan Ferrer y Miguel Ferrer; en Monzón, sus dueños Felip Ferrer, Gaspar Ferrer, Jaume Ferrer y Joan Ferrer; en La Puebla de Castro, sus dueños Antoni Ferrer y Bringuer Ferrer; en Perarrúa, su dueño Monserrat Ferrer, Jurado; en Navarri, su dueño Jayme Ferrer; en Castejón de Sos, su dueño Mingo Ferrer; en Padarniu, del valle de Lierp, su dueño Pascual Ferrer; en Calvera, su dueño Ramón Ferrer; en Laguarres, sus dueños Johan Ferrer y Johan Ferrer; en La Puebla de Fantova, su dueño Ramón Ferrer; en Bafalúy, su dueño Savastián de los Ferrer; en Luzás, su dueño Johan Ferre, Bayle; en Benabarre, sus dueños Berenguer Ferrer, Ramón Ferrer y Mastre Bernat Ferrer; en Terraza, su dueño Joan Ferrer, Bayle; en Viacamp y Litera, su dueño Miguel Ferrer; en Arén, su dueño Pere Ferrer; en Torres del Obispo, su dueño Anthoni Ferrer; en Aguinaliu, su dueño Cebrián Ferrer; en Estopiñán del Castillo, su dueño Johan Ferrer; en Camporrells, su dueño Ramón Ferrer; en Nachá, su dueño Johan Ferrer, Jurado; en Baells, sus dueños Johan Ferrer, Jurado, y la viuda de Nadal Ferrer; en Calasanz, su dueño Bertholomeu Ferrer; en Fonz, sus dueños Antoni Ferrer, Bertolomeu Ferrer y Julián Ferrer; en Banastás, su dueño Vicent Ferrer; en Arascués, su dueño Rodrigo Ferrer; en Chibluco, sus dueños Johan Ferrer y Pero Ferrer; en Igriés, su dueño Pero Ferrer; en Bandaliés, su dueño Pascual Ferrer; en Ayera, su dueño Domingo Ferrer; en Laluenga, su dueño Bertholomeu Ferrer; en Castejón de Monegros, sus dueños Anthon Ferrer, Bernat de Ferrer, Pedro Ferrer y Pedro Ferrer; en Huesca, sus dueños Micer Johan Ferrer Alagón, Mossén Anthon Ferrer y Pedro Ferrer; en Sariñena, sus dueños Bertholomeu Ferrer, Martín Ferrer y Micer Ferrer; en Peralta de la Sal (todo en Huesca), su dueño Pere Ferrer; en Calaceite, su dueño Guillen Ferrer; en Samper de Calanda, su dueño Johan Ferrer; en Híjar, sus dueños Anthon Ferrer, Domingo Ferrer, Miguel Ferrer y Pedro Ferrer; en Albalate del Arzobispo, sus dueños Johan Ferrer y Miguel Ferrer; en Alloza, su dueño Joan Ferrer; en Alcorisa, sus dueños Domingo García Ferrer y Mossén Jayme Ferrer, Vicario; en Monroyo, sus dueños Joan Ferrer, Nicolau Ferrer, Vertholomeo Ferrer y Vicent Ferrer; en Beceite, su dueño Jayme Ferrer; en Valderrobres, su dueño Guillen Ferrer; en Ráfales, sus dueños Domingo Ferrer, Joan Ferrer, Joan Ferrer, Pere Ferrer, Rafael Ferrer y Vicent Ferrer; en Torrecilla de Alcañiz, sus dueños Anthon Ferrer y Blas Ferrer; en Alcañiz, sus dueños Anthon Ferrer, Jayme Ferrer, Jayme Ferrer, Joan Ferrer, Leonart Ferrer, Rafael Ferrer y la viuda de Miguel Ferrer; en Galve, su dueño Johan Ferrer; en Miravete, su dueño Anthon Ferrer; en El Castellar, sus dueños Anthon Ferrer y Bertholomeu Ferrer; en Corbalán, su dueño Domingo Ferrer; en Cuevas Labradas, su dueño Joan Ferrer; en Fuenferrada, sus dueños Domingo Ferrer, Joan Ferrer, Joan Ferrer, Joan Ferrer y Ximeno Ferrer; en Blesa, su dueño Domingo Ferrer; en Tronchón, su dueño Pedro Ferrer; en Mirambel, su dueño Thomas Ferrer; en Manzanera, sus dueños Jayme Ferrer, Martín Ferrer y Miguel Ferrer; en Tramacastiel, sus dueños Johan Ferrer y Martín Ferrer; en Allueva, su dueño Mossén Martín Ferrer, Rector; en Cutanda (todo en Teruel), su dueño Anthon Ferrer; en San Mateo de Gállego, sus dueños Pedro Ferrer, Martín Ferrer, Miguel Ferrer y Miguel Ferrer; en Nonaspe, sus dueños Bartholome Ferrer, Johan Ferrer, Pere Ferrer y la viuda de Bernat Ferrer; en Fabara, su dueño Lorenz Ferrer; en Caspe, sus dueños Anthon Ferrer, Bartholome Ferrer, Bartholome Ferrer, Belenguer Ferrer, Belenguer Ferrer, Johan Ferrer y Lorent Ferrer; en Villanueva del Huerva, su dueño Pedro Ferrer; en Zaragoza, sus dueños Anthon Ferrer, Johan Ferrer, Micer Galcaran Ferrer, Pedro Ferrer, Pedro Ferrer y Ramón Ferrer; en Herrera de los Navarros, sus dueños Anthon Ferrer y Gil Ferrer; en Calatayud, su dueño Domingo Ferrer; en El Frasno, sus dueños Johan Ferrer, Pascual Ferrer y Pere Ferrer; en Inogés, su dueño Miguel Ferrer; en Ainzón, su dueño Pedro Ferrer; en Navardún, su dueño Pedro Ferrer; en Artieda, su dueño Sancho Ferrer; en Luesia, su dueño Anthon Ferrer; en Sos del Rey Católico, su dueño Pero Ferrer; en Sádaba, su dueño Ximeno Ferrer; en Ejea de los Caballeros, sus dueños Leonart Ferrer y Miguel Ferrer; en Ruesta, su dueño García Ferrer, y en Salvatierra de Escá (todo en Zaragoza), sus dueños Pedro Ferrer y Ximen Ferrer, documentadas en la Fogueración aragonesa de 1495, y en Hoz, Panticosa, Piedrafita y Sandiniés, del valle de Tena (Huesca).
En Navarra tuvo casas solares en la villa de Cabanillas, su dueño Miguel Ferrer; en la ciudad de Cascante, su dueño Rodrigo, hijo de Martín Ferrer, y en la villa de Ablitas, todo de la Merindad de Tudela, su dueño Sancho Ferrer, documentadas en la Fogueración navarra de 1350.
En Vizcaya tuvo casa solar en la villa de Lequeitio, su dueño Juan Ferrer, documentada en la Fogueración vizcaína de 1511.
Pasaron a Inglaterra, Estados Unidos, Argentina, Colombia, Cuba, Chile, Ecuador, Bolivia, Filipinas, Guatemala, Honduras, México, Nicaragua, Panamá, Perú, Puerto Rico, República Dominicana, El Salvador, Uruguay y Venezuela.
Jacinto Ferrer de Busquets y de Saporta, Caballero, Señor de Rourell, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1640. Era hijo de José Ferrer de Busquets y de Luna, Señor de Rourell.
Gaspar de Ferrer y de Avinyó, Caballero, Señor de la Mora, Veguer de Tárrega (Lleida), fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Era hijo de Galcerán de Ferrer, Señor de la Mora, Doncel de Tárrega, asistente a las Cortes de Monzón de 1585; nieto paterno de Gaspar de Ferrer, Señor de la Mora, Caballero de Santiago, y biznieto paterno de Gaspar de Ferrer, de Tárrega, Señor de la Mora, elevado a la dignidad de Caballero el 1 de Julio de 1528, que asistió a las Cortes de Monzón de 1528, este último descendiente de Guillermo de Ferrer, Señor de Mora, Doncel de Tárrega, que asistió a las Cortes de Barcelona en 1416. Galcerán de Ferrer, hijo del anterior, Caballero, Señor de la Mora, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626 y 1640.
Gerónimo de Ferrer y de Eroles, natural de Tarragona, Caballero, Doctor en Derecho, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626. Era hijo de Galcerán de Ferrer, Doncel de Tarragona, y nieto paterno de Galcerán de Ferrer, Doncel de Tarragona, asistente a las Cortes de Monzón de 1563.
Francisco Celso de Ferrer y de Peguera, natural de Barcelona, Caballero, Doctor en Derecho, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Fue elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona matriculado el 1 de Mayo de 1583. Era hijo de Francisco Serafín Simón de Ferrer, Ciudadano Honrado de Barcelona matriculado el 1 de Mayo de 1566, elevado a la dignidad de Caballero el 1 de Junio de 1586; nieto paterno de Francisco de Ferrer, Gran Bailío del Reino de Mallorca de la Orden de San Juan, y biznieto paterno de Francisco Ferrer, mercader de Barcelona, Racional de la ciudad, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona el 31 de Agosto de 1510.
Juan Francisco de Ferrer y de Jordá, hijo del anterior, Caballero, Doctor en Derecho, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626 y 1640.
José de Ferrer y de Peguera, Caballero, Doctor en Derecho, Oidor de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626. Era hijo de Francisco Serafín Simón de Ferrer, citado anteriormente.
Rafael de Ferrer y de Badía, natural de Barcelona, Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Era hijo de Miguel de Ferrer y de Puiçol, Doctor en Derecho, Oidor de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, elevado a la dignidad de Caballero el 17 de Julio de 1568; nieto paterno de Miguel Ferrer, Doctor en Derecho, Oidor de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona matriculado el 1 de Mayo de 1511, y biznieto paterno de Francisco Ferrer, mercader de Barcelona, Racional de la ciudad, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona el 31 de Agosto de 1510.
Rafael de Ferrer y de Ferrer, hijo del anterior, Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626 y 1640.
Miguel de Ferrer y de Puiggener, natural de Barcelona, Caballero, Doctor en Derecho, Conceller en Cap de Barcelona, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Fue elevado a la dignidad de Caballero el 22 de Febrero de 1581. Era hijo de Francisco Ferrer y Despuig, Doctor en Derecho, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona matriculado el 1 de Mayo de 1599; nieto paterno de Juan Angel Ferrer, mercader de Barcelona, y biznieto paterno de Francisco Ferrer, mercader de Barcelona, Racional de la ciudad, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona el 31 de Agosto de 1510.
Miguel de Ferrer y Altarriba, hijo del anterior, Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626, y su hijo Miguel Francisco de Ferrer y de Saurí, Caballero, en 1626 y 1640.
Manuel de Ferrer y de Sitges, natural de Barcelona, Noble, asistió a las Cortes del Principado de Cataluña, en 1701 y 1705. Fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1713. Era hijo de José de Ferrer y de Vinyals, vecino de Barcelona, Doctor en Derecho, Oidor de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, elevado a la dignidad de Noble del Principado de Cataluña el 8 de Abril de 1672, y nieto paterno de José Ferrer, natural de Barcelona, Doctor en Derecho, Oidor de Cuentas de la Generalidad de Cataluña por el Brazo Real y Fiscal de la Diputación de la Generalidad del Principado.
Jaime de Ferrer y Roviralta, natural de Barcelona, Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Fue elevado a la dignidad de Caballero el 13 de Julio de 1599. Era hijo de Jaime Ferrer y de Boscá, mercader de Barcelona.
José de Ferrer y de Vigo, natural de Tremp (Lleida), Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1701. Era hijo de Pedro de Ferrer, natural de Tremp, Doctor en Derecho, fue elevado a la dignidad de Caballero el 27 de Febrero de 1671.
José de Ferrer y de Folcrá, natural de San Juan de las Abadesas y oriundo de San Salvador de Viaña (ambas en Girona), Caballero, fue elevado a la dignidad de Caballero el 28 de Febrero de 1706. Asistió a las Cortes del Principado de Cataluña en 1705, y fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1713. Era hijo de Joaquín Ferrer y Gironella, de San Juan de las Abadesas, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona el 10 de Abril de 1664, y nieto paterno de Luis Ferrer, de San Salvador de Viaña, Señor de la Ferrería.
Antonio, Esteban y Pedro Mártir de Ferrer y de Olzina, hijos del anterior, fueron habilitados por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1713.
José de Ferrer y de Roca, Señor de Vasallos, Señor de los Castillos de Mediona y de Aiguadols, asistió a las Cortes del Principado de Cataluña en 1701 y 1705. Fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1713. Era hijo de José de Ferrer y Martí, Carlán de Mediona y de Aiguadols; nieto paterno de José de Ferrer y Noguera, Carlán de Mediona y de Aiguadols, y biznieto paterno de Juan de Ferrer, mercader de Sant Pere de Riudebitlles (Barcelona), Carlán de Mediona y de Aiguadols.
Gerónimo Ferrer de Llupiá y de Batlle, Noble, Barón de Sabassona, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1701 y 1705. Era hijo de Gerónimo de Ferrer y de Llupiá, elevado a la dignidad de Noble el 12 de Septiembre de 1654; nieto paterno de Gerónimo Ferrer y Real, Ciudadano Honrado de Barcelona, y biznieto paterno de Miguel Ferrer y de Sampsó, Ciudadano Honrado de Girona.
Bernardo Ferrer y de Viladomar, Burgués Honrado de Perpiñán, Diputado por el Brazo Real de la Generalidad de Cataluña, Señor de Vives, fue habilitado por el Brazo Real en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1640. Era hijo de Antonio Ferrer, elevado a la dignidad de Burgués Honrado de Perpiñán matriculado en 1613, y de Marquesa de Viladomar.
Fueron habilitados por el Brazo Real en las Cortes del Principado de Cataluña: Juan Francisco Ferrer, Ciudadano Honrado de Barcelona, en 1640; Pedro Ferrer, Síndico de Sanad, en 1640; José Ferrer, Síndico de Ceret, en 1640; Jaime Ferrer, vecino de Pierola y Collbató, en 1640; Antonio Ferrer, vecino de Sant Pere de Riudebitlles, en 1640; Juan Ferrer, Síndico de Verges, en 1701 y 1705; Félix Ferrer, Síndico de Valls, Doctor en Derecho, en 1713, y Francisco Ferrer y de Guanter, Síndico de San Juan de las Abadesas (Girona), en 1713.
Fueron habilitados por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña: Ramón Ferrer, canónigo de Urgel, Ecónomo del Cabildo Capitular, en 1414; Salvador Ferrer, monje del Monasterio de Sant Pere de Galligans y Procurador del Abad de Sant Pere de Galligans, en 1440; Bernardo Ferrer, Monje del Monasterio de Sant Pau del Campo, Procurador de Asbert, Abad de Sant Miguel de Fluviá, en 1454; Juan Ferrer, canónigo de Tarragona, en 1473-1479; Francisco Ferrer, Ciudadano de Girona, Diputado Real, en 1608; Joaquín de Ferrer, natural de Barcelona, Caballero, Oidor Militar, en 1626; Vicente Ferrer, Abad de Sant Pere de Galligans, en 1626; José Ferrer, Ciudadano de Barcelona, Oidor Real, en 1641; Bernardo Ferrer, Burgués de Perpiñán, Diputado Real, en 1650; Francisco Ferrer, canónigo de Lleida, Oidor Eclesiástico, en 1656; Francisco Ferrer, canónigo de Lleida, Oidor Eclesiástico, en 1671, y Francisco Ferrer, Prior de Sant Cugat del Vallés (Barcelona), Oidor Eclesiástico, en 1680.
Antonio Pedro de Ferrer y Girona, nacido en Barcelona en 1421, Abad de Santa María de Montserrat (1450-1471), Doctor en ambos Derechos, Consejero Real, Bibliotecario del Rey, Embajador del Rey de Aragón en las Cortes de los Reyes de Castilla, Portugal y Francia, Consejero Aúlico del Rey Renato I de Anjou durante su gobierno intruso, Canciller del Principado de Cataluña (1468-1471), Diputado del Brazo Eclesiástico de la Generalidad de Cataluña (1458-1461), fue habilitado por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1454, 1456 y 1460. Su Santidad el Papa Calixto III le designó Portaestandarte de la Iglesia Católica y Almirante de la Armada Pontificia en la campaña contra los turcos de 1456. Falleció en 1472. Era hijo de Pedro de Ferrer, Ciudadano y mercader de Barcelona, y de Angelina de Girona; nieto paterno de Guillermo Ferrer, Ciudadano y mercader de Barcelona, Cónsul de la Lonja de Mar, y biznieto paterno de Guillermo Ferrer, Ciudadano, mercader y Consejero Segundo de Barcelona, Diputado del Brazo Real de la Generalidad de Cataluña.
Bernardo de Ferrer y Girona, hermano del anterior, Síndico y Ciudadano Honrado de Barcelona, Conseller Segundo de Barcelona, Guardián de Monedas y Sub Veguer de Barcelona, asistió como Síndico del Brazo Real en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1545.
Pedro Juan de Ferrer y Girona, hermano del anterior, Doncel de Barcelona, Administrador laico de la Abadía de Santa María de Montserrat (1463-1471), elevado a la dignidad de Caballero de la Espuela Dorada por el Rey Don Alfonso el magnánimo y habilitado como tal a las Cortes de Barcelona de 1431, casado con Juana Destorrent y de Casasagia, de quien hubo al famoso Pedro Juan de Ferrer y Destorrent, Doncel de Barcelona, Señor de Mataró, Vilassar, Argentona, Cabrera, Premiá y Sant Vicens, Carlán de Borriac y de la Torre de Cogull, Gobernador de los Condados de Rosellón y de Cerdaña, Gobernador Militar del Ampurdán, del Penedés y del Llobregat, Diputado del Brazo Militar de la Generalidad de Cataluña (1465), que lideró la entrada de las tropes de Juan II el 17 de Octubre de 1472 en la entrada de este monarca en Barcelona tras la rendición de las tropas de la Diputación y del Rey Don Renat d'Anjou, soberano del Principado de Cataluña por decisión del pueblo, y que casó con Constanza DesBosch de Sant Vicens y de Pau, Señora de Mataró, de Vilassar, de Argentona, de Cabrera, de Premiá y de Sant Vicens, Carlana de Borriac y de la Torre de Cogull.
Fueron elevados a Caballeros de la Espuela Dorada del Principado de Cataluña y asistieron como tal a las Cortes: Juan de Ferrer y de Vilafranca, Ciudadano Honrado de Barcelona, Doctor en Derecho, en Barcelona, en 1438; Juan de Ferrer, Doncel de Tárrega, Señor de Mora, Veguer de Tárrega en 1408 y 1422 y de Urgel en 1452, en Perpiñán (hijo de Guillermo de Ferrer, Señor de la Mora y Veguer de Montblanch), en 1449; Juan Ramón de Ferrer, Doncel de Barcelona, Doctor en Derecho, Oidor de Cuentas del Brazo Militar en 1509, en Perpiñán y Barcelona, en 1473-1479; y Mateo de Ferrer, Doncel de Tárrega, Veguer de Tárrega en 1513, en Barcelona (hijo de Luis de Ferrer, Señor de la Mora y Veguer de Tárrega), en 1519.
Miguel de Ferrer y de Marimón, natural de Barcelona, Caballero de la Orden de San Juan, Procurador de Ramón Marquet, Comendador de Vallfogona (1522-1523), Bailio de Mallorca (1535), Gran Prior de Cataluña de la Orden de San Juan (1537-1551), Diputado del Brazo Eclesiástico de la Generalidad de Cataluña en 1551, fue habilitado por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1528, 1537, 1542 y 1547. Falleció en 1552. Era hijo de Galcerán de Ferrer y de Gualbes, Doncel de Barcelona, Batlle General del Principado de Cataluña y Oidor de Cuentas del Brazo Militar de la Generalidad de Cataluña, investido Caballero de la Espuela Dorada por el Rey Don Fernando II de Aragón y habilitado como tal en las Cortes de Barcelona de 1493, y de Leonor de Marimón; nieto paterno de Antich de Ferrer y de Cabanyelles, Doncel de Barcelona, investido Caballero de la Espuela Dorada por el Rey Don Alfonso V de Aragón y habilitado como tal en las Cortes de Barcelona de 1454, y de Aldonza de Gualbes, y biznieto paterno de Simón de Ferre, Doncel de Barcelona, y de Angelina de Cabanyelles.
Galcerán de Ferrán y de Marimón, hermano del anterior, Doncel de Barcelona, fue elevado a Caballero de la Espuela Dorada del Principado de Cataluña por el Emperador Carlos V y asistió como tal a las Cortes de Barcelona de 1519. Casó con Isabel de Colom, de la misma família que el Descubridor.
Gaspar de Ferrer y de Marimón, natural de Barcelona, Caballero de San Juan, Procurador de su hermano, Miguel de Ferrer, Comendador de Barbens (1541) y de Susterris (1542-1549), Cofrade de Sant Jordi de Lleida (1560) Gran Prior de Cataluña de la Orden de San Juan (1552-1562), fue habilitado por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1537 y 1553. Falleció en 1562.
Juan Ferrer y de Busquets, natural de Montblanch (Tarragona), canónigo de Tarragona, fue habilitado por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1473 y 1479. Era hijo de Antonio Ferrer y de Plegamans, Burgués Honrado y Síndico de Montblanch, Señor de Rourell, investido Caballero de la Espuela Dorada por el Rey Don Juan II en el solio de las Cortes de Lleida de 1460, y de Margarita de Busquets, y nieto paterno de Bernardo Ferrer, Burgués Honrado y Síndico de Cortes de Montblanch.
Miguel Ferrer de Busquets, natural de Montblanch, Doctor en Derecho, canónigo de Barcelona, fue habilitado por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Era hijo de Miguel Ferrer de Busquets, Doncel de Montblanch, Señor de Rourell, y de Gerónima, su esposa, y nieto paterno de Antonio Ferrer y de Plegamans, Doncel de Montblanch, Señor de Rourell, que alcanzó el privilegio militar del Rey Don Fernando II de Aragón el 23 de Marzo de 1509, y de Margarita de Busquets.
Marco Antonio Ferrer, natural de Girona, ciudadano matriculado de Mano Mayor, obtuvo el privilegio de Ciudadano Honrado de Girona, en Madrid, el 8 de Noviembre de 1693.
José de Ferrer y de Gironella, natural de San Juan de las Abadesas (Girona), Capitán de la Coronela de Barcelona, obtuvo el privilegio de Caballero del Principado de Cataluña, en Barcelona, el 28 de Febrero de 1706.
Jaime Ferrer y Adroer, natural de Besalú (Girona), obtuvo el privilegio de Ciudadano Honrado de Barcelona, en Aranjuez, el 14 de Diciembre de 1779.
Francisco José Ferrer, natural de Barcelona y originario de San Juan de las Abadesas, obtuvo el privilegio de Caballero del Principado de Cataluña, en Madrid, el 11 de Noviembre de 1791.
Tadeo y Jaime Ferrer y de Rivas, naturales de Besalú, hermanos, el primero Capitán de Navío de la Real Armada y el segundo Abogado del Ilustre Colegio Madrid, Asesor de la Asamblea de la Orden de San Juan, obtuvieron los privilegios de Caballeros y Nobles del Principado de Cataluña, en Palacio Real, el 9 de Febrero de 1820, en cabeza de su padre Jaime de Ferrer y de Traber, originarios de San Salvador de Viaña (Girona).
Ignacio de Ferrer y Roig, natural de Girona y originario de Fontcuberta (Girona), Generoso y Doctor en Derecho, obtuvo el privilegio de Caballero del Principado de Cataluña, en San Lorenzo, el 7 de Diciembre de 1795.
Vicente Ferrer de Castells, natural de Barcelona, Oficial de Cuentas del Cuerpo de Artillería, obtuvo certificación de genealogía y armas, librada por Antonio de Rújula y Burel, Rey de Armas, en Madrid, el 15 de Diciembre de 1826.
Fueron Cofrades pertenecientes al Estamento militar o noble que desempeñaron los cargos de Mayordomo y Consejeros de la Cofradía de San Jaime de València y los que acudieron a las Juntas: Francisco Ferrer, Doncel, en 1489, y Luis Ferrer, en 1486, 1487 y 1492.
Micer Bonifaci Ferrer fue Jurado de la ciudad de València en 1388; Gomis Ferrer, Jurado, en 1445, y Leonart Ferrer, Jurado, en 1482.
Pedro de Ferrer, natural de Torroella de Fluviá (Girona), Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Era hijo de Jaime de Ferrer, Doncel de Torroella de Fluviá, asistente a las Cortes de Monzón de 1585, que alcanzó privilegio de confirmación de milicia el 13 de Noviembre de 1585, como descendiente de Jaime de Ferrer, Doncel de Fontcuberta (Girona), elevado a la dignidad de Generoso el 23 de Febrero de 1481 (confirmado dicho privilegio el 22 de Diciembre de 1486 y el 25 de Julio de 1503).
Pedro Ignacio de Ferrer y de Fortiá, hijo del anterior, Caballero, Señor de Fortiá, Caballero de Santiago, fue elevado a la dignidad de Caballero el 19 de Marzo de 1623. Fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626.
Ignacio de Ferrer y de Pallarés, Caballero, Señor de Fortiá, y Cayetano de Ferrer y de Pallarés, hermanos, Caballero, fueron habilitados por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1701 y 1705. Eran hijos de Isidro de Ferrer de Fortiá, Señor de Fortiá, y nietos del anterior.
Antonio Juan Ferrer de Busquets y de Luna, Caballero, Doncel de Rourell (Tarragona), Veguer de Tarragona, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Era hijo de Antonio Jorge Ferrer de Busquets, Señor de Rourell; nieto paterno de Miguel Ferrer de Busquets, Doncel de Montblanch (Tarragona), Señor de Rourell, que asistió a las Cortes de Monzón de 1563, y biznieto paterno de Antonio de Ferrer y de Plegamans, Señor de Rourell, elevado a la dignidad de Caballero el 23 de Marzo de 1509.
Miguel de Ferrer de Busquets y de Luna, hermano del anterior, Caballero, Caballero de San Juan de Jerusalén, Gobernador del Vizcondado de Castellbó y Veguer de Manresa (Barcelona), fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599.
Ferrer:
Llinatge nobiliari català, d'origen occitano-aquità, i per tant, d'origen franc-got, és a dir, originari dels cavallers aquitans i septimans del segle V. Curiosament, el seu escut d'armes és camp d'or amb gules, que poden ser diverses en número, amplada i posició. De ben segur van participar a les campanyes militars de reconquesta franco-godes als pirineus d'Andorra amb Marc Almugàver, liderant les tropes Carolingies i cinc mill almogàvers al segle IX.
Segons el balsonari oficial, és sens dubte a Catalunya on s'afincaren els primers Cavallers Ferrer, fundadors de les diverses cases amb aquest cognom, ja que és a Catalunya on apareixen primerament documentats i amb molta més antiguitat que en cap altre lloc.
De Catalunya estand aquest cavallers passaren a Balears, Aragó, València i Murcia, creant noves cases els ramals de les quals donaren lloc a nombroses famílies de cognom Ferrer, famílies totes amb el mateix i primigeni origen, si bé el transcurs dels segles ens les presenta com si fossin totalment diferents. Uns acabarien alineant-se i sent els catalans absolutistes o castellans, a remolc del creixent despotisme dels monarques i nobles europeus encomanat als monarques hispànics, i els altres, els catalans, és a dir, aquells altres alineats amb els estats confederats sota la nació i corona catalana, que sotmetia el poder reial al poder del poble i els braços, són esborrats, arrabassats o eliminats, o bé, marxaran a altres nacions, com ara l'Anglesa o Holandesa, durant el segle XVI, i a partir del segle XVII a tota Amèrica.
Del blasonari castillà podem extreu la següent informació sobre els Ferrer. Ho posso en llengua castillana per evitar-me la traducció. Ja veureu que es tracta d'una informació extensa, detallada i pormenoritzada, el que evidència no només que l'origen és català, si no que a més a més els acadèmics castellans en són plenament coneixedors...val la pena llegir-ho d'adalt a abaix...
En Cataluña tuvo casas solariegas en Granollers, en Samalús, en Villafranca del Panedés, en Sallent, en Cardona; en Girona, en San Daniel, en Mediñá, Madremaña, en Bordils, en Sant Andreu del Terri,; en Montjuich, en San Dalmay; en Ager, en Tremp, en Abella d'Adons, en Barruera, en Espluga-Calva; en Lleida,; en Villanueva de la Barca, en Alcoletge, en Borjas Blancas,; en Granadella, etc....
Otra tuvo casa solariega en la villa de Palamós (Girona), y de ella dimanó una rama que pasó a residir a València.
En la villa de Falset (Tarragona), también hubo casa solariega muy principal del apellido que estudiamos, y de ella procedieron las casas de Ferrer aragonesas de Alcañiz y de Caspe, en Aragón.
Otras dos casas hubo en Barcelona, y los individuos de una de ellas fueron Conselleres de dicha ciudad en 1291. Otros fueron Caballeros del Hábito de San Juan en el Gran Priorato de Cataluña, figurando entre éstos los siguientes: Aloy Ferrer, que vivía en 1401; Juan Ferrer, que vivió en 1501 y fue Comisario de Ayguaviva en 1512 y de Termens en 1523; Francisco Ferrer, Comisario de Villafranca en 1521-1523, de Barcelona en 1532-1535, de Torres de Segre en 1532-1540, de Masden en 1540 y de Mallorca en 1539-1548; Andrés Ferrer, que vivía en 1538; Gaspar Ferrer, Comisario de Susteris en 1542-1549 y Gran Prior en 1553-1562, y Miguel Ferrer, Comisario de Mallorca en 1535 y Gran Prior en 1537-1550. Fue sepultado el 11 de Agosto de 1559.
Otra en la aldea de Plegamans, del municipio de Palousolitar y provincia de Barcelona. Se apellidó esta familia Ferrer de Plegamans y enlazó con la de Palavicino por el matrimonio de Lorenzo Palavicino con Vicenta Vallés y Ferrer de Plegamans.
Otra familia catalana se apellidó Ferrer de Foncuberta, en el antiguo corregimiento de Girona.
De la casa solar de la ciudad de Barcelona fue: Mateo Ferrer Puigcol, Caballero del Hábito de San Juan en el Gran Priorato de Cataluña en 1538.
De la otra casa de Ferrer, de Barcelona, se derivaron las radicadas en Ucaña, del Obispado de Girona, y la de Ranfell, de la provincia de Tarragona.
De esa línea de Ucaña procedió Ignacio Ferrer, que hizo los estudios de Matemáticas en el Colegio de Cordellas, de Barcelona, y fue agraciado por el Rey con el empleo de Subteniente del Regimiento de Infantería de Voluntarios Extranjeros, con el que fue destinado a Argel. Desembarcó en aquella playa, en la que fue herido, pero pudo reembarcar. Pocos años después se agregó a los batallones del Real Cuerpo de Marina, donde prestó grandes servicios. Falleció en la isla de Cuba de Capitán de Fragata de la Real Armada.
También descendió de la misma línea Pedro Ferrer, Receptor de la Real Audiencia de Santa Fe (Colombia), hermano de Juan Ferrer, que nació en 1643. Pedro Ferrer contrajo matrimonio con María de las Cuevas (hija de Antonio de las Cuevas, Ayudante de Sargento Mayor de dicha ciudad de Santa Fe, y de María de Rojas).
Asimismo era originario de Ucaña otro Pedro Ferrer, que murió siendo Tesorero Oficial Real de Antioquia y Zaragoza (Colombia). Fue padre de Pedro Ferrer, Receptor de la Real Chancillería del Nuevo Reino de Granada y esposo de María de Rojas (hija del ya citado Antonio de las Cuevas y de su segunda mujer, María de Rojas).
De Ucaña fue igualmente Miguel Bernardo Ferrer, Regidor de la ciudad de Santo Domingo, que contrajo matrimonio con María de la COLUMNA Leos de Chala, y tuvo por hijo a Pedro Ferrer Leos de Chala, marido de María Trinidad de Landa, y ambos padres de María Dolores Ferrer y Landa, esposa de Andrés Duany y Valiente, natural de Santiago de Cuba y Conde de Duany.
Los Ferrer radicados en la isla de Mallorca desde su conquista, son descendientes de un caballero llamado Pedro Ferrer, natural de Barcelona, y de otros dos llamados Pelayo y Sancho Ferrer, que se cree eran de Aragón. Los tres fueron los primeros del apellido Ferrer que pasaron a la conquista de Mallorca y quedaron heredados y establecidos en esta isla, en la que dejaron sucesores que continuaron su apellido.
Al citado Pedro Ferrer se le premió concediéndole el raal Xualip, de tres jugadas, en el término de Inca, y los raales Alivinxiri, de dos jugadas, Amet Almohaden, también de dos jugadas, y Alaazel, de igual extensión, los tres en el término de los montes. A Pelayo Ferrer le asignaron en Montueri una parte de la alquería Pozuats, de dos jugadas; la alquería completa de Benibunel, también de dos jugadas; el raal de Ataliex, de tres jugadas, y la Alquería de Benimoragia.
A Sancho Ferrer le dieron treinta y nueve caballerías.
Después de la fecha del reparto, otros documentos citan a Berengario Ferrer, donatario en 1230 de Bernardo de Santa Eugenia, de la alquería Culber, hoy Cuba, y a Ramón Ferrer, que en 1233 era poseedor de una de las mejores casas que tocaron al Rey dentro de La Almudayna.
Guillermo Ferrer era en 1269 Notario y Secretario del Rey, y como tal, autorizó el libro del repartimiento que se archivó en la Casa del Temple.
En 1285 prestaron obediencia al Rey, como Diputado por la ciudad de Palma; Ramón Ferrer, en nombre de la villa de Castellix; Berengario Ferrer, como representante de la población de Guiñent, y Bernardino Ferrer, como Diputado por las localidades de Alcudia, Calviá y Santa María.
Guillermo y Jaime Ferrer, merecieron igual distinción en 1343, el primero por parte de la ciudad de Palma y el segundo por la villa de Lluchmayor, con objeto de jurar obediencia y homenaje al Rey.
Dicho Jaime Ferrer fue muy perito en náutica, y siendo muy joven emprendió un viaje para explorar las costas de Guinea, esto es, veintinueve años antes que saliese de Dieppe con el mismo objeto otra expedición. Sus conocimientos de la navegación le llevaron en 1396 al cargo de Director de la Academia Real de Pilotaje, fundada ese mismo año. Bajo las enseñanzas y teorías que legó Jaime Ferrer, se dice que se formó Cristobal Colón.
Pedro Ferrer fue Jurado en 1245; otro Pedro Ferrer en 1291; Matías Ferrer en 1444, y Rafael Ferrer, Doctor en ambos Derechos, en 1475, por el estamento de ciudadanos.
Los Ferrer de Baleares se dividieron en varias familias, que moraron: una en Alcudia, mereciendo ésta que el Emperador Carlos V le remunerase los servicios prestados en la época de los Comuneros, condecorándola en 14 de Octubre de 1525 con el privilegio de nobleza y exención de derechos.
Otra en Binisalem, a la que perteneció modernamente Antonio Ferrer y Quintana, Capitán retirado de Milicias Provinciales, Diputado a Cortes en la legislatura de 1826 y Diputado de Mallorca en 1840.
Otra en Sineu, a la que perteneció Juan Francisco Ferrer, uno de los mejores tácticos de su tiempo, que tomó parte en la Guerra de Sucesión. En 1714 el Rey le mandó publicar la obra que sirvió muchos años para estudio de la milicia nacional. Murió a mediados del siglo XVIII siendo Coronel.
Otra casa solar radicó en Ibiza, documentada en el siglo XIII.
Los Ferrer del Reino de València comienzan a florecer en la época de su reconquista por el Rey, provinietes de las campañas en la Catalunya Sur y Baleares. Se destaca en las antiguas crónicas la figura de Jaime Ferrer, Señor de Soto, en el partido judicial de Segorbe, y Gobernador de la ciudad y Reino de València. Consta además que en 1272 era Señor de Soto.
En el reinado de Alfonso el Magnánimo ya figuraban esos Ferrer entre los caballeros más principales de València y Xàtiva, y fueron muy favorecidos del citado Monarca, al que sirvieron en la conquista de Nápoles y en el socorro que envió al Papa, Alfons de Borja, Calixto III, originario también de Xàtiva. En este ejército fueron capitanes Bartolomé y Francisco Ferrer. Así consta en la lápida que el Pontífice mandó colocar en la portada de San Juan de Letrán.
También se distinguió en la conquista de Nápoles Jaime Ferrer, que procedía de Xàtiva y que fue nombrado por el Rey del Consejo de Estado y Guerra, señalándole una renta de sesenta ducados anuales. Poseyó la tenencia del castillo de Segorbe y fue más tarde Embajador de Don Alonso V en las Cortes de la península.
Bé, continuant amb el que interessa dels altres.
EDMUNDDDD!!!!
Ostris, tio Pep, sí que és poderosa l'astronomia sí, la llet!!
Del primer a l'ultim o només aquests darrers?
Del primer a l'ultim!!???!!!
Però com pot passar açò???
I si algú ho posa en dubte, cosa que té tot el dret a fer, el convido a reflexionar si això explica la gran contradicció històrica-arqueològica de les Drassanes de Barcelona.
Clar que sí.
La Nova Cronologia és poderosa.
A qui pugui interessar, inclosos detectius i públic en general...
LA NOVA CRONOLOGIA APORTA RESPOSTES
D'acord amb els zodiacs que el passat ha deixat des de l'antic Egipte fins al s.XVII, un cop datats amb la més alta tecnologia astronòmica, russa i nord-americana, i d'acord amb l'anàlisi estadística de les genealogies i l'anàlisi de l'encaix històric més lògic conseqüent seguint el mètode de la navalla d'Occam, el misteri de la decaiguda del català i de la manipulació de la història de la descoberta té aquesta solució:
Anys 1307-1335 = Anys 1492-1520 = Anys 1677-1705.
No hi va haver cap decadència catalana, hi va haver una acumulació de poder inèdita provinent de l'orient que va acabar amb la derrota del 1714, després de concebre la idea de l'arribada del messies just abans dels fets que associem al 1492.
L'astroomia és molt poderosa.
1. "És que realment no ho sé perquè es fa inabarcable, però tots són del pas del XV al XVI."
De veritat? Des del Cid, Dante i Marco Polo de l'edat mitjana fins a Calderón (mort al 1680)???? I això sense parlar de la bandera dels EUA (finals s. XVIII).
En tot cas, tens raó: molts eren del 1500, més o menys. Vivien a Barcelona: Colom, Dürer, Bosch, Vespucci, Erasme, Rafaello.... Segurament anaven junts als 4 Gats per emborratxar-se. Curiosament no hi ha cap prova d'aquelles relacions tan importants. Cap retrat d'Erasme amb samarreta del Barça, per exemple. I cap prova--ni tan sols una carta particular de tot el continent!--parlant de la grandesa de Catalunya, que havia produit tants homes importants.
2. "Jo l'imperi Universal Català a finals del XVI i XVII ja el veig englobat en una mena de Sacre Imperi romà-germànic-ibericoamericà com a part important d'aquest, però amb una cort madrilenya i castellana, per això els problemes que van venir a principis i finals del XVII."
Un Gran Imperi Universal Català amb la cort a MADRID?? Mai et podràs doctorar a la Universitat INH d'Estiu.
2 i 3. "Seguir la moda de la cort."
"A veure, pastors no se si serien tots,"
I tant que tots eren pastors, llevats els inquisidors. I si demanes cóm és possible que hagin conquistat el Gran Imperi Universal Català, és per la perfidia dels francesos, dels alemanys, dels anglesos, dels portuguesos, dels holandesos, dels peruans, dels botiflers.... Vaja, tots són traïdors excepte els Grans Catalans Independentistes de la Nació Universal Catalana.
4. "En aquest punt en refereixo a que Teresa de Cardona, que bonegava als qui del seu entorn veia canviar al castellà, se suposa que el que va arribar a escriure ho va fer en català. Altra cosa no té sentit."
Una altra vegada et demano: cóm has decidit refiar d'aquella documentació, i no pas d'altra?
5. Però mira, acabo de trobar açò (p. 63) on els tenim aquí a tots relacionats amb el 2n. viatge colombí. Els Ferrer, finançadors, amb els Colom de Barcelona, l'Anna Colom i l'Antic de Cabrera: més clar l'aigua.
https://www.google.es/books/edition/La_petita_noblesa_del_Maresme_Tres_traje/6neeEAAAQBAJ?hl=ca&gbpv=1
I? Això vol dir que'l Descobridor no era genovès?
7. "Fa temps, pero no la recordo bé."
I ets detectiu? Has de repetir. Una peli magnífica. I com el falcó és maltès, sabem que Bogart és català!
Borja-Centelles
https://www.raco.cat/index.php/Cabdells/article/view/165326/217695
1. És que realment no ho sé perquè es fa inabarcable, però tots són del pas del XV al XVI.
Jo l'imperi Universal Català a finals del XVI i XVII ja el veig englobat en una mena de Sacre Imperi romà-germànic-ibericoamericà com a part important d'aquest, però amb una cort madrilenya i castellana, per això els problemes que van venir a principis i finals del XVII.
2 i 3. Seguir la moda de la cort.
A veure, pastors no se si serien tots, el que si sé és que aquestes monges de que parlava, dels Borja-Centelles, escrivien, en castellà, cartes al germà, cap de la casa, demanant-li diners per construir elles monestirs per tota la ancha Castilla i León malbaratan les despeses valencianes.
4. En aquest punt en refereixo a que Teresa de Cardona, que bonegava als qui del seu entorn veia canviar al castellà, se suposa que el que va arribar a escriure ho va fer en català. Altra cosa no té sentit.
5. Aquí amb el punt 1 et responc.
6. PERFECTE.
EDMUNDDDDDD!!!
Però mira, acabo de trobar açò (p. 63) on els tenim aquí a tots relacionats amb el 2n. viatge colombí. Els Ferrer, finançadors, amb els Colom de Barcelona, l'Anna Colom i l'Antic de Cabrera: més clar l'aigua.
https://www.google.es/books/edition/La_petita_noblesa_del_Maresme_Tres_traje/6neeEAAAQBAJ?hl=ca&gbpv=1
7. Fa temps, pero no la recordo bé.
8. Aiiiiii....., diferent....., els altres.....
pd: No veus cóm ets diferent dels altres de l'INH, Xavi? Fa anys que intento convèncer-te perquè es veu que ets capaç d'acceptar la feblesa dels arguments de l'INH. La majoria d'altres, no. Sempre diuen que tots els meus comentaris són "imbecil.litats".
Are que sé que'ts detectiu, tot té sentit. No pots acceptar arguments ridiculs, i sobretot veus que hi ha proves contundents i proves pedretes--i les proves de l'INH són, com a molt, pedretes.
Tard o d'hora veuràs la veritat. Els altres mai.
1. "A veure, per posar les coses en el context correcte sota el meu punt de vista, jo no contemplo un imperi universal català a finals del XVI i XVII.
Ni jo, ni penso que des de l'INH, he posat personatges desdoblats presuntament, no-ibèrics, de finals del XVI i XVII. He posat al Colom només, i és del XV. L'INH crec que tots els no-iberics són del XV o, com a molt, primera meitat del XVI, Colom, Cabot, Leonardo, Erasme, Rafael, Durer i no sé qui més. Respecte als ibèrics, per part meva són del XV (El gran Capità, La Celestina), XV i primeries del XVI (Ferran Cortès), primeries i mitjans del XVI (Teresa de Cardona) i Servent que seria l'únic que s'allargaria fins a darreries del XVI primeries del XVII.
Aquest és el meu context: personatges ibèrics i del pas del XV al XVI fonamentalment. Res desastrós."
No has apreciat les profundes investigacions de l'INH!
https://twitter.com/themarquesito/status/1123998373579767809
2 i 3. "S'explica per una cort castellanitzada (els castellans van copar els llocs de la cort, mentre que els catalans en general s'hi van quedar al marge), per les Germanies i pels qui volien arrimar-se o seguir la moda en alguns casos, i no té tampoc massa explicació més. Almenys Teresa de Cardona a mitjans del XVI no s'ho explicava i no era una qualsevol, cosina de rei i promesa al Llorens de Medici, poca broma, que renyia als que l'envoltaven per fer gastar el castellà."
"Seguir la moda"? Jo volia saber cóm és possible que parlar com pastors s'hagi posat de moda, quan tots els gran intel.lectuals eren catalans, i tots els catalans eren intel.lectuals.
I cóm saps que Teresa de Cardona (la Teresa de Cardona que no era Santa Teresa, és clar) renyia als altres? Vols dir que'ls malvats censors castellans no han destrossat les proves d'això?
4. "Em refereixo a la Teresa de Cardona a seques, sense més."
Doncs totes les "catalanades" de les seves obres descobertes pels auto-proclamats filòlegs de l'INH no valen com a proves? Doncs tampoc valen pel Servent, Calderó del Barça, Llop de Begues, Gòngor, Garcilàs de les Begues (germà del anterior), etc., oi?
5. "Aquí no sé a què dates et refereixes."
SS. XVI, XVII, XVIII, XIX, XX, XXI. Fa molts segles que'l castellà té molta més projecció internacional que no pas el català.
6. "El que sobta molt és que es passés de publicar-se a primeries del XVI el 50% en català a un 10% o 5% un lustre després."
No sóc expert en el tema. Hi ha moltes possibilitats: la demanda pels llibres en català ha disminuït; molts compradors catalans eren bilingües, i doncs contents de comprar els llibres en castellà; prohibició de publicar alguns llibres en català; etc. No és raonable pensar que'ls impressors imprimien llibres en català, que'ls censors cremaven edicions senceres habitualment, i que'ls impressor tornaven a imprimir altres edicions en català. Els impressors volien menjar.
6. "Ah, vale, que va ser perquè el mateix autor va llatinitzar el nom de Pilar i no va fer el mateix amb el cognom de l'Anna. Doncs ja podia haver posat un COLUMBUS ben gran i tots ja sabrien qui era el Colon."
"Ana" (i "Anna") en llatí és..."Anna".
7. Has de ser com Sam Spade (Humphrey Bogart) en The Maltese Falcon (que segurament has vist.) Es detectiu. Al final s'adona del problema fonamental del cas.
1. A veure, per posar les coses en el context correcte sota el meu punt de vista, jo no contemplo un imperi universal català a finals del XVI i XVII.
Ni jo, ni penso que des de l'INH, he posat personatges desdoblats presuntament, no-ibèrics, de finals del XVI i XVII. He posat al Colom només, i és del XV. L'INH crec que tots els no-iberics són del XV o, com a molt, primera meitat del XVI, Colom, Cabot, Leonardo, Erasme, Rafael, Durer i no sé qui més.
Respecte als ibèrics, per part meva són del XV (El gran Capità, La Celestina), XV i primeries del XVI (Ferran Cortès), primeries i mitjans del XVI (Teresa de Cardona) i Servent que seria l'únic que s'allargaria fins a darreries del XVI primeries del XVII.
Aquest és el meu context: personatges ibèrics i del pas del XV al XVI fonamentalment. Res desastrós.
2 i 3. S'explica per una cort castellanitzada (els castellans van copar els llocs de la cort, mentre que els catalans en general s'hi van quedar al marge), per les Germanies i pels qui volien arrimar-se o seguir la moda en alguns casos, i no té tampoc massa explicació més. Almenys Teresa de Cardona a mitjans del XVI no s'ho explicava i no era una qualsevol, cosina de rei i promesa al Llorens de Medici, poca broma, que renyia als que l'envoltaven per fer gastar el castellà.
4. Em refereixo a la Teresa de Cardona a seques, sense més.
5. Aquí no sé a què dates et refereixes. El que sobta molt és que es passés de publicar-se a primeries del XVI el 50% en català a un 10% o 5% un lustre després.
6. Ah, vale, que va ser perquè el mateix autor va llatinitzar el nom de Pilar i no va fer el mateix amb el cognom de l'Anna. Doncs ja podia haver posat un COLUMBUS ben gran i tots ja sabrien qui era el Colon.
Igual dona això del pilar. Edmund, si us plau, podries penjar-ho de nou?
"I no sé quin problema tens amb les meves indagacions. Ja t'ho vaig dir, es tracta d'un crim i jo faig de detectiu privat."
Espero que cap historiador intenti fer de detectiu privat.
Els resultats serien igualment desastrosos.
1. "Per tant, es pot deduir segons el teu plantejament, que el català era tan important com el castellà i l'anglès fins finals d'aquesta dècada."
Perdona, Xavi: t'haig de dir que mai has après a pensar. El fet que'l editors han seleccionat, per exemple, 5 llengües no significa que totes les altres llengües del món siguin iguals d'importants.
I això, en tot cas, no té res a veure. Segons l'INH, als ss. XVI i XVII existia l'Imperi Universal (?) Català, l'imperi més important del món. Controlava bona part del Nou Món, Itàlia, i molts altres llocs. Tota la bona literatura era català (el "Siglo de Oro Robado" i molts altres escriptors robats) i gairebé tots els artistes, pensadors, científics, etc. I la llengua no era la més important d'Europa? O entre els 10 més importants?
Xavi, tens la ment oberta? De veritat? Perque a mi em sembla que mai acceptes cap prova.
2. "També crec que confons el prestigi de la llengua amb el prestigi del pais. Així com de com s'ha anat conformant aquest prestigi, que no ha de ser precís el mateix en el cas del toscà com sinònim de l'italià i castellà com sinònim de l'espanyol."
Cóm és possible que la llengua d'uns pastors analfabets s'hagi transformat en la "llengua espanyola", i no la llengua dels filòsofs, científics, artistes, navegadors, exploradors, poetes, etc? Molt curiós, oi?
Xavi, tens la ment oberta? De veritat? Perque a mi em sembla que mai acceptes cap prova.
3. "soc el primer a reconèixer que les clases altes de Catalunya i València, sobretot aquesta darrera per les Germanies, comencen de mica en mica a adoptar el castellà com a llengua"
Sí? I ho van fer perquè els rics volien parlar com pastors analfabets?
Xavi, tens la ment oberta? De veritat? Perque a mi em sembla que mai acceptes cap prova.
4. "Teresa de Cardona per exemple i d'altres exemples, que es resistien, que seguien publicant o escrivint en català, etc"
Sí? Parles de Santa Teresa de Avila, no?
O estàs dient que Teresa de Cardona escrivia en català, mentre Santa Teresa en castellà?
Xavi, tens la ment oberta? De veritat? Perque a mi em sembla que mai acceptes cap prova.
5. "i començava el malestar, malestar que va esclatar unes dècades després del Calespino 1590, que clar, monarquia hispànica castellanitzada, doncs el castellà és l'espanyol i punt."
La imprempta es va inventar en Occident al 1454, més o menys. Obviament, tots els europeus volien parlar i llegir català, la llengua de la Nació i del Imperi més important del món. On són tots els diccionaris, gramatiques, etc? N'hi ha molt pocs. En castellà, moltissims. Han anat els inquisidors a tots els païses del món per requisar... diccionaris? No es dedicaven, una miqueta, als heretges?
Xavi, tens la ment oberta? De veritat? Perque a mi em sembla que mai acceptes cap prova.
6. "Crec recordar que era el mateix extracte on surtia una colona aragonesa de nom Maria del Pilar, que algun traductor en línia va traduir com Maria de la Columna."
"María Pilar" en llatí és "Maria Columna" i "María del Pilar" és "Maria Columnae". Res a veure amb Colom, res a veure amb Catalunya.
Xavi, tens la ment oberta? De veritat? Perque a mi em sembla que mai acceptes cap prova.
I no sé quin problema tens amb les meves indagacions. Ja t'ho vaig dir, es tracta d'un crim i jo faig de detectiu privat.
Fent un paral·lelisme amb el Darien/Darenys, l'altre dia va entrar a la meva oficina, pa netejar per cert, un home que em deia que creia que la seva parella li la pegava. Vaig agafar el cas i després de dos mesos vaig cridar al client i li vaig dir: Que te la pega no hi ha cap dubte, però no se dir-te amb qui exactament perquè sempre la malifeta la fa als vestidors del corte ingles en rebaixes. Potser en uns mesos puc averiguar-ho. Ara si et sembla em pagues la meitat del que vam acordar i en pau.
No sé quina mena d'inconvenient veus en aquesta metodologia detectivesca.
Ets difícil, tio Pep.
Hi han vàries edicions del Calespino on fins les edicions de finals de la dècada dels 50 no apareix ni el castellà ni l'anglès. Per tant, es pot deduir segons el teu plantejament, que el català era tan important com el castellà i l'anglès fins finals d'aquesta dècada.
També crec que confons el prestigi de la llengua amb el prestigi del pais. Així com de com s'ha anat conformant aquest prestigi, que no ha de ser precís el mateix en el cas del toscà com sinònim de l'italià i castellà com sinònim de l'espanyol.
Respecte a la primera confusió, segons el teu plantejament, Florència resplandia, mentre Roma, Ferrara, Venècia i Milan estaven en decadència, ja no eren importants. Es pot aplicar aquest raonament, com fas, al cas ibèric, però crec que li falla alguna cosa al raonament. Una cosa és la llengua i l'altra la vigorositat del país.
Llevat d'açò, soc el primer a reconèixer que les clases altes de Catalunya i València, sobretot aquesta darrera per les Germanies, comencen de mica en mica a adoptar el castellà com a llengua i, una vegada la cort s'instal·la per les rodalies d'escorial madrleny amb el castellà com a llengua, aquesta corrent va generalizant-se de mica en mica entre les clases altes o letrades. Tenim molts exemples amb jesuïtes valencians de finals del XVI, monges i mares superiores valencianes de la més alta cuna, etc... Peró al mateix temps també va haver-hi contestació a aquesta corrent, Teresa de Cardona per exemple i d'altres exemples, que es resistien, que seguien publicant o escrivint en català, etc, i començava el malestar, malestar que va esclatar unes dècades després del Calespino 1590, que clar, monarquia hispànica castellanitzada, doncs el castellà és l'espanyol i punt.
I menteixes, sé reconèixer un silenci davant d'una de les meves cosetes o davant d'una de les meves ocurrències i dislats humorístics (que bé, són totalment normals i comprensibles aquests silencis), dels silencis que fas per no reconèixer una errada teva o una evidència del que es denuncia aquí (llevat del Sonaguera que fins i tot has tirat una mà, ho reconec. L'excepció a la regla).
Com és el cas de les Valències americanes: primer silenci, a continuació intents de posar tupits vels davant l'errada i, quan se't retiren aquests vels de forma expedita, de nou el silenci... Aquesta actitud, cerril, revela prejudicis, en no acceptar qualsevol possibilitat de dubte ja d'entrada, i em sembla poc honesta. I com aquest exemple n'hi han, no sé si molts, però alguns més.
I deixa de marejar-me amb el Frede i l'Edmund, que pensava que ho havia deixat clar, ells són ells i jo soc jo i cada u és cada u. Ells no són els únics representatius d'aquest institut, jo només els segueixo la corrent i agafo el que penso que diuen d'utilitat. Per exemple, ara espero que l'Edmund publiqui aquí de nou un extracte on apareixia una Anna Colom com a colona americana perquè va estar encertadissim.
Recordes, Edmund? Crec recordar que era el mateix extracte on surtia una colona aragonesa de nom Maria del Pilar, que algun traductor en línia va traduir com Maria de la Columna.
Tots hauriem de ser anònims aqui.
Estem aqui amb l'Andreu, el Frede, el Mir, el Xavi i l'Edmund, i ningú em vol explicar cóm és que cap edició del diccionari del Calepino inclogui el català.
Us dic una cosa: si hi hagués moltes edicions del Calepino amb el català i cap amb el castellà, seria, de lluny, la millor prova de les vostres conjectures.
Una prova unidireccional, oi?
Diga'm qui ets, amb nom i cognoms, i a què et dediques, i et contestaré, si vols en el meu email: https://andreumarfull.com/contactar/ No parlo amb gent que s'amaga sota una màscara i adopta actituds provocadores, greus i ofensives.
Andreu:
No tens ni idea de com funcionen les universitats, i tampoc entens cóm es fa la investigació.
Les bones universitats dels Estats Units, per exemple, són fundacions privades. Les editorials acadèmiques (Harvard University Press, Yale University Press, etc.) són òrgans d'aquelles universitats. i el govern no té cap control sobre les seves publicacions.
Si hi havia proves sòlides que demostraven una sola conjectura de l'INH (Colom català, Cervantes català, Port de Pals, etc, etc, etc.) qualsevol editorial acadèmica publicaria un llibre dedicat al tema. El problema no són les ments tancades. El problema és que comenceu amb les vostres conclusions prefereides i mai trobeu proves fidedignes de res.
"un grup cohesionat, que veu tota recerca incisiva com una aposta arriscada"
Em dones la idea que mai has llegit un sol llibre escrit per un professional. Els llibres que cites en aquest "article"...els has llegit? Tan dolents eren?
Et prometo: un investigador capaç de demostrar que Cervantes va escriure els seus llibres en català seria un dels filòlegs més honrats de la història del món. El problema és que trobeu fum, res més.
Ara... Em contestes això de Calepino?
Afegeixo:
De forma especial, es deixen els grans treballs de recerca històrica amb fons públics en mans d'insignes investigadors i experts en la matèria dels què s'espera que actuaran amb lleialtat a allò que els honora. Tot aquest espai, principal, precisament pel seu propi prestigi, és capaç de treballar de forma activa per, precisament, no canviar res que els deixi al descobert, o els posi en dubte. Tot ell, com a consciència col·lectiva, es comporta com un grup cohesionat, que veu tota recerca incisiva com una aposta arriscada, que és capaç de generar molts més maldecaps que beneficis. De la mateixa manera, molt poques persones se n'adonen de com funciona aquest comportament, i encara menys del què representa. Així, el rebuig que ocasiona és proporcional a la magnitud de l'abast de la manipulació que es denuncia, i de la gravetat del que implica. I el rebuig pot ser impertinent, burlesc i obsessiu. Si no es vol caure en una discussió estèril cal deixar de costat la idea de discutir amb qui no vol entrar-hi, que és la gran majoria de la població, i dirigir-se a la raó de la pregunta, i a la recerca, per no perdre-les de vista. Quina és la raó?: la construcció simbòlica del poder dominant. I la recerca?: el comportament del poder i les masses que s'hi recolzen quan es senten amenaçats, o quan aspiren a imposar-se. Aquest és el tema de fons, i el fons del problema.
Traducció de l'últim comentari (sense pretensions intel.lectuals):
Si no estàs d'acord amb totes les idees de Jordi Bilbeny, no ets intel.ligent, i no tens la ment oberta, com el Gran Andreu Marfull.
Impossible parodiar.
Andreu: Cóm expliques això d'En Calepino?
A qui li pugui interessar:
Personalment, considero que l'evident manipulació de la història, que aquí es posa al descobert (que enllaça amb recerca abordada des de l'INH i altra a títol personal), respon a raons de zel simbòlic, per ocultar una veritat incòmode que té a veure amb l'arrel de la colonització, que té també a veure amb la imposició d'un nou poder que vol justificar una autoritat amagant una part rellevant de la realitat que considera que cal sacrificar. De fet, ja fa temps que en parlo, però entenc que cal deixar de costat la idea de discutir amb qui no vol entrar-hi. Tan és que es presenti amb un to pausat, convidant a la reflexió. Per les raons que siguin, hi ha qui desautoritza plantejaments d'aquest estil, tot i fer-se (o si més no concebre's) de forma argumentada i racional. Fins i tot hi ha qui gaudeix burlant-se'n, per ignorància i menyspreu. Perquè burlar-se de la història dels catalans té auditori a Espanya, i entre els catalans que han adoptat el discurs oficial. Estan, de fet, a la major part de les institucions, també a les catalanes. Per aquesta raó, l'estament historiogràfic oficialista, que ha decidit negar les aspiracions i el prestigi dels catalans, és incapaç de plantejar-se escoltar de què es tracta, i de donar-hi un mínim de credibilitat. De la mateixa manera, molt poques persones se n'adonen del què representa. El seu rebuig és proporcional a la magnitud de l'abast de la seva manipulació. Però, tot i aquest cúmul de reaccions, diguem que lògiques, a l'hora que lamentables, no deixa de ser interessant. És un aparador privilegiat del comportament de les masses que han adoptat una determinada identitat, que els ha vingut donada, i del comportament institucional davant allò que representen. Però compte, això no significa que es tracta de contemplar l'oposició a aquest plantejament, fent-ne un espectacle. En absolut. És un espectacle, cert, impossible d'obviar, però per damunt de tot és una recerca, que certes persones creiem vàlida, i important. Una recerca que, a diferència d'altres, tolerades, que no afecten als paradigmes més populars, ha de conviure amb una ofuscació inesperada, que ha de saber gestionar. La fòbia a qui pensa diferent, i, sense plantejar-s'ho, esdevé lliure, i capaç de tenir idees pròpies.
La millor frase de l'article:
"Tot un exercici d'especulació historiogràfica que es mereix ser qüestionat"
Veus, Xavier? Una parodia seria impossible.
Millor la versió anglesa:
https://en.wikipedia.org/wiki/Ambrogio_Calepino
*His Latin dictionary appeared first in 1502 at Reggio. It was reprinted many times during the 16th century, the Aldine press alone producing no fewer than 18 editions from 1542 to 1592. Later editions were considerably enlarged. To the Latin of the original were added equivalents in other languages. Thus we have the Basel edition (1590) which contains eleven languages: "Ambrosii Calepini dictionarium undecim linguarum: respondent autem latinis vocabulis hebraica, græca, gallica, italica, germanica, belgica, hispanica, polonica, ungarica, anglica".*
Per cert: en les vistes que acompanyen l'article no veig cap senyera. Si la presència de senyeres és tan important, l'absència hauria de ser important també, no? O és un cas de metodologia unidireccional?
Em pots explicar això, Andreu?
https://es.wikipedia.org/wiki/Ambrosio_Calepino
Si recuerdo que una de esas bibliotecas resulta que el dueño no habia pagado el 70% de los libros y se tuvo que compensar a los vendedores estafados
Adjunto aquest complement, per a qui pugui interessar:
Una denúncia a l'estament historiogràfic espanyol, i als poders que el legitimen. La confiscació de la noblesa catalana, al segle XVIII, i la creació de la Biblioteca Nacional de España, el 1712
https://andreumarfull.com/2024/02/10/una-denuncia-a-lestament-historiografic-espanyol-i-als-poders-que-el-legitimen/
4. No facis caricatura. Crec que s'entén ben bé que ha estat una altra ciència, en aquest cas l'arqueologia, la que aporta noves proves fins avui desconegudes, que deurien variar en "algun grau", "en la mida que sigui" (no en 36.000 graus com tu intentes portant a l'extrem del ridícul les meves paraules) els supòsits acceptats per la resta de ciències que són al·ludides per aquestes noves troballes.
3. Val. Però jo no em refereixo als teus quefers professionals, sinó al que fas aquí. I aquí, fent memòria, crec que el màxim que he notat per part teva quan penso que t'has enganyat ha estat el teu silenci, un silenci sempre ambigu, clar. O, ara que faig més memòria, crec que a vegades també ha passat que t'has agafat un cabreig del 12, hahahahhaaaa.
AIXÒ ÉS EL MÀXIM.
2. Doncs que vols que et digui, jo no ho veig tan ridícul, tot acceptant que potser s'han comés algunes errades.
"Sonaguera". Sí, la primera vegada i és d'abans d'ahir. Però de "Darenis" res de res. I aquí faig un parèntesi per parlar de Darien.
Per mi queda bastant clar per totes les referències que he anat trobant (riu DARENA, playa TARENA, DARIENIS, etc), que aquest mot de Darien ens remet a l'arena a als ARENYS. Ara, relacionar-ho amb Arenys de Mar o amb Antic de Cabrera, doncs encara no he pogut per falta d'informació.
D'Arenys de Mar aquest mateix article ens parla de les drassanes construïdes des del XV, a Blanes he trobat una advocació a Sta. Maria de la Antiga, però poca cosa més. Respecte a l'Antic de Cabrera, poc també, cavaller de Sant Joan i governador dels estats catalans de la darrera vescomtessa de Cabrera. De son pare absolutament res, més que la data de la seva mort. De la família Miquel només un Francí Miquel senyor de la Torre de Marata i feudatari del bisbe Margarit, que sembla no te res a veure amb el capità Margarit del 2on. viatge colombí. Respecte a l'Anna de Colom i Ros tampoc res, encara que recordo que crec que l'Edmund va penjar per aquí una genealogia on sortia precisament aquest nom, i crec que relacionat amb un llistat de colons americans. S'han de mirar bé i molt més a fons tots aquests personatges, qui pugui fer-ho.
I clar que m'hi fixo en el que diuen tant el Frede com l'Edmund, m'hi fixo en tot. Aporten i, potser ells que viuen per allí i estan més posats amb totes aquestes nissagues, poden treure alguna cosa en clar, com la resta de l'equip de l'INH, que realment no sé si el Frede i l'Edmund hi son part. Però que vols que es barallen? Jo ja n'estic fart de baralles.
1. Però buenu, vas a carregar-te d'una plomada tot el saber acumulat per ibers, celtes, romans, visigots, àrabs, catalans i austro-hungars??
Ni parlar-ne!! TOTA PEDRETA FA MARGE i Punt!!
Anota't aquesta màxima, perquè la trobaràs en les inscripcions iberes. Et dono la Pedra de Rosseta de l'iber. Ara, si no la vols fer servir, això ja no es cosa meva.
1. "no és una prova o evidència de primer nivell i que, per tant, no serveix com a constatació de res."
Com sempre. Com mai teniu cap prova de veritat, utilitzeu proves...que no son proves de res.
2. "la seva obsessiva posició de no reconèixer mai una possible evidència del que aquí es planteja"
Ei! Jo acceptava la possible catalanitat de "Sonaguera"!
El problema rau en la ridiculositat de les vostres conjectures.
De fet, quan vaig venir a viure a Catalunya un amic em va explicar això de Bilbeny i "Colom català". Mai havia pensat en el tema, i m'interesava. Després de llegir una articles del Bilbeny vaig veure...que no. El Bilbeny reprodueix el document "De la Vila de Pals" en un llibre com a prova de la seva teoria del port de Pals, quan indica clarament que's tracta de Palos. Tinc la ment oberta. Vosaltres, no.
T'has fixat, Xavier? Edmund diu que'l castellà ve del català i n'és un dialecte. Frede diu que tenen arrels diferents. Els dos es consideren més experts i erudits que tots els experts i erudits del món. Mai discuteixen entre ells, perque no està permes discrepar amb algú de la secta.
3. "no voler reconèixer mai les seves pròpies errades sempre volent tenir la raó en tot"
No! Quan escric un article l'envio a una revista acadèmica. Dos o tres experts en donen la seva opinió i ofereixen sugeriments i correccions. Gairebe sempre, quan em volen corregir, tenen raó ells i no pas jo. Sense aquesta revisió--es nota que cap expert llegeix els articles de l'INH abans de la seva publicació en la web--és massa fàcil dir tonteries.
4. "que és quan trobes evidències que desdiuen les fonts oficials, com és aquest cas de les noves troballes arqueològiques, i que deurien variar el rumb, en la mida que fos, de la història acceptada."
Com dir que la Terra és plana, per exemple? O les vacunes no funcionen?
pd: La teva afirmació--que l'INH "fa mal"--és tipic del vostre pensament.
"Som millors que'ls castellans. Som més intel.ligents, rics, tolerants, humils (!), etc. Doncs cóm és possible que no tinguem un estat?"
Hi ha només una possibilitat: que ens han robat la història! I si revelem la veritat, fem molt de mal als nostres enemics (enemics que no podem atacar de cap altra manera, perquè som massa bons!)
Un bon exemple de vostre pensament:
https://www.reddit.com/r/Jokes/comments/1l33zt/an_elephant_is_walking_through_the_jungle_and/
_KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo
A veure, tio Pep, ja sé que això del Quixot no és una prova o evidència de primer nivell i que, per tant, no serveix com a constatació de res. Però bé, és una pedreta que pot anar fent marge.
(ara afegeixo un comentari que ja tenia pràcticament preparat, però que no el vaig publicar aquí deixant-lo per més avant)
Bé, Edmund, tampoc te'n passis, alguna cosa hi aporten malgrat la seva obsessiva posició de no reconèixer mai una possible evidència del que aquí es planteja i de no voler reconèixer mai les seves pròpies errades sempre volent tenir la raó en tot. Però bé, llevat d'això, que per altra banda ens empeny a filar més prim, i això ja és aportar, alguna cosa més aporten.
Per exemple, a l'article d'aquí sota de Montserrat a Portugal, el darrer comentari que han fet sobre el Concili de Trento m'ha deixat pensatiu. Tal vegada aquest Trento sí que va significar una certa decadència, però no ja per Catalunya, sinó a tot el món catòlic romà, perquè penso que va deixar molts cabets trastornats. Només és la meva opinió.
I sí, a mi la frase aquesta del sr. Marfull també m'ha cridat fortament l'atenció. El problema és, com destries d'aquestos documents el que et creus i el que no. Però bé, aquí el sr. Marfull també dona resposta, que és quan trobes evidències que desdiuen les fonts oficials, com és aquest cas de les noves troballes arqueològiques, i que deurien variar el rumb, en la mida que fos, de la història acceptada.
Bona tarda Tiet Pep. No per ofendre aparentant impunitat (amagant-te en un àlies) et faràs respectar més. Tot el contrari. L'article i la introducció d'en Jordi Bilbeny estan ben plantejats. Potser per això et molesta. I si et molesta vol dir que et preocupa, o que t'interessa llençar-hi pedres per fer mal, perquè et fa mal. I si et fa mal no és perquè jo tingui cap mala intenció. El problema és teu.
Xavi:
Doncs confies en el text d'una novel.la barroerament traduida, censurada i manupulada?
T'has demanat perque els censors no han canviat aquelles frases reveladors?
En una novel.la escrita per un madrileny, o un parisenc, confies en la veracitat de totes les descripcions de la realitat?
O es metodologia ad hoc, nomes aplicable quan t'agrada?
_KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo
La millor frase…
"Res del que hagi estat requisat, censurat, arxivat i interpretat pels poders castellans és una font que els catalans ens haguem de creure perquè sí.”
És el nostre paradigma; un paradigma contrari al dels trolls. De fet totalment oposat -tal com els pols d'un iman-, i per tant, les seves aportacions i comentaris al xat no són vàlids per avançar en el coneixement de la nostra realitat.
Vaja vaja, segle XVI...
A la segona part del Quixot se'ns mostra una Barcelona del XVII amb un port ben actiu ple de festa i algaravia. No fa la impressió de cap decadència.