ARTICLES » 19-09-2022 | LLEONARD I LA CORONA CATALANA
11914 lectures
|
Una experta alemanya dóna la raó a En Bilbeny i assegura que la Mona Lisa és Isabel d'Aragó
El National Geographic ha publicat un article sobre l'estudi de Maike Vogt-Luerssen, que identifica la Mona Lisa amb Isabel d'Aragó, i del qual l'Agenda Cultural dels Països Catalans "ARTNEUTRE?" se n'ha fet ressò.
La tesi sobre la vinculació directa de l'artista Leonardo da Vinci amb Catalunya i la casa reial catalana compta amb nous i importants suports, més enllà de la feina feta pels investigadors José Luis Espejo o Jordi Bilbeny i el seu equip. Segons un article del National Geographic, l'experta alemanya Maike Vogt-Luerssen, proposa la reexhumació d'Isabel d'Aragó, donat que aquesta dama seria la veritable Mona Lisa, i també s'hauria casat en segones noces amb Leonardo Da Vinci, de qui hauria tingut cinc fills. La identitat de la Mona Lisa és la mare de tots els enigmes en història de l'art: qui és realment la Monna Lisa, la dona retratada per Leonardo da Vinci a la famosa pintura exposada al Louvre? Es tracta de la muller del mercader de seda florentí Francesco Del Giocondo, com hom sovint ha llegit, o d'una altra persona?
No només això: segons Maike Vogt-Luerssen, Leonardo da Vinci hauria estat el segon marit d'Isabel. D'aquesta unió s'haurien generat cinc fills, i dos d'aquests, Antoni i Maria, reposen amb la mare a les tombes dels Aragó a la església de Sant Domènec Major a Nàpols, conjuntament amb les restes mortals del mateix Leonardo da Vinci, reunides al 1519 després que s'haguessin dispersat en tres llocs diferents (la mencionada església napolitana, l'església de Sant Nicolau, a Bari, i l'església de Vaprio d'Adda). L'experta alemanya Maike Vogt-Luerssen, amb deu anys d'estudis sobre la matèria, va pronunciar una conferència el passat 19 d'abril del 2012 al palau Medici-Riccardi de Florència. Hi va exposar una sèrie de revelacions que posen en discussió l'exacta identificació de la misteriosa dona. Segons la historiadora alemanya, la dona retratada a la veneradíssima pintura seria Isabel d'Aragó, duquessa de Milà, i filla d'Alfons II d'Aragó i d'Ippolita Maria Sforza.
Les revelacions de l'experta han estat acompanyades d'una sèrie de fonts històriques contemporànies –dels segles XV i XVI– i preludien el recurs a l'antropologia per al tram final d'aquella que podria esdevenir aviat la "recerca del segle", gràcies a la qual podrien ser recompostes, en la seva totalitat o en part, les restes de Leonardo da Vinci.
El llenguatge dels símbols
Per què només ara s'ha progressat tant cap a la solució de l'enigma? I de quina manera s'han fet servir les fonts útils per arribar fins a aquesta alçada? Segons la historiadora alemanya, de fet, "la pregunta «Qui és la Mona Lisa?», s'hauria d'haver pogut respondre ja fa segles si no s'hagués oblidat, a partir del segle XVII, el llenguatge de l'Edat Mitjana i del Renaixement: el simbolisme. Ara hem de reaprendre aquesta manera d'expressar-se, feta servir pels nostres avantpassats al llarg de milers d'anys d'història". És aquí on fa falta llavors "l'ofici" de l'historiador (que és capaç de llegir i interpretar, possiblement sense fer-li dir allò que no volen), a més dels documents escrits, també els símbols que apareixen a les pintures. Per una correcta identificació dels personatges representats a les pintures renaixentistes i per una exacta datació de les obres, cal tenir competències en història de l'Edat Mitjana i del Renaixement, conèixer les tradicions i els costums d'aquestes èpoques històriques i, a més de la historia de la roba (què es portava de moda, en quin període i on), conèixer les grans dinasties dels segles XV i XVI i tots llurs integrants, recollint les seves descripcions de quantes més fonts històriques primàries i secundàries possibles millor, i, a la fi, saber trobar i llegir els escuts, els símbols i els colors específics (dits també emblemes o ensenyes) d'aquests grans llinatges.
Per què no és Lisa Gherardini
Un cop assolida aquesta alfabetització de base, l'historiador pot llançar-se, per exemple, a la gesta d'una identificació correcta d'un retrat, un justament del tipus de la Mona Lisa. Primer de tot, l'experta alemanya posa en dubte la identificació coneguda fins ara: la que fa referència a Lisa Gherardini, muller de Francesco Del Giocondo. A les Vides d'En Vasari es pot llegir, en efecte, que "començà Lionardo a fer per a Francesco del Giocondo el retrat de Mona Lisa, muller seva; i, després de quatre anys d'esforçar-s'hi, el deixà imperfecte. La qual obra avui és a casa del rei Francesc de França, a Fontainebleu".
Segons l'experta alemanya, però, a la descripció vasariana hi falta tota referència als seus cabells, al vestit o al paisatge del retrat. Amb la cara de la Mona Lisa exposada al Louvre, no hi trobareu cap semblança llevat d'un somriure esplèndid, característic, en realitat, de la majoria de les cares femenines de Leonardo. La Mona Lisa del Louvre no té celles, pestanyes o narius rosats; i, a més, Leonardo no sembla que hagi prestat gaire atenció a la cavitat del coll".
En fi, no pot ser Lisa Gherardini, tampoc perquè cap dona, al segle XVI, un cop maridada, no deixava el seu cognom de soltera. Per això no hauria pogut mai esdevenir Lisa Del Giocondo. Una dona que es deia així –i esmentada en un document descobert només al gener del 2008– va existir de veritat, mes era la tercera filla de Bartolomeo del Giocondo, la germana més jove de Francesco del Giocondo i muller de Piero Francesco del Giocondo. Tampoc ella, doncs, no podia ser la Mona Lisa.
La nova identificació
I ara som davant la nova (i, almenys sobre el paper, revolucionària) identificació. Leonardo da Vinci, un dels principals pintors de cort dels Sforza durant almenys 17 anys, des del 1482 fins al 1499, coneixia bé els símbols i colors específics d'aquestes poderoses dinasties. Pel fet que els Sforza són el casal on Leonardo ha viscut i servit durant tants anys, Maike Vogt-Luerssen suposa que la senyora representada al Louvre pertany a la dinastia milanesa i es pot identificar fàcilment com a membre dels Sforza, tenint en compte el vestit que porta i a través dels símbols que en decoren la part superior o a través del brodat del coll (vegeu-ne el detall a la dreta).
El detall
La decoració de l'escotadura del vestit de la Mona Lisa és un detall revelador, segons l'estudiosa Mike Vogt-Luerssen, de la veritable identitat de la dona retratada del quadre, que ella defensa que és Isabel d'Aragó.
D'acord amb una font històrica escrita, la dona del retrat porta un vestit típic del segon semestre de dol, que duien les duquesses dels Sforza de Milà: "Un vestit de color verd fosc amb dues mànigues de vellut negre i un vel al cap, que la tapava fins a sota els ulls, amb l'usual pentinat a sota". Gràcies a aquests indicis i a la presència dels símbols dels Sforza al vestit de la dona retratada, l'experta alemanya creu que no pot ser ningú altre que Isabel d'Aragó, que entre el 1489 i el 1494 va dur dol per la pèrdua de la mare, Ippolita.
Pel que fa als fills, l'experta alemanya afirma "de ser en possessió d'un document escrit contemporani, en el qual Francesco de Melzo (un dels suposats fills) esmenta Leonardo da Vinci com a pare: «E mio quanto optimo Padre". N'hi ha prou per seure en una taula i provar a reescriure la història.
Les restes mortals de Leonardo
I, per acabar, els ossos de Leonardo da Vinci. Tal com diu la Vogt-Leuerssen, avui "som tan llunyans de la realitat relativa a la Mona Lisa de Leonardo, que per suportar una teoria no n'hi ha prou amb fonts històriques escrites i pictòriques. Cal fer servir també l'antropologia. Mitjançant els instruments d'aquesta disciplina, avui podem reconstruir la cara d'Isabel d'Aragó, sepultada a l'Església de Sant Domènec Major a Nàpols. Podem comparar el seu ADN mitocondrial amb aquell dels fills Antonio i Maria, sepultats al costat de la mare, i deduir també llur cares. S'havia de cercar aquí també Leonardo da Vinci. Mes això no ha passat".
L'experta, de fet, té la seguretat que el geni de Vinci mai no ha estat sepultat a França: "És molt probable que les seves despulles s'hagin traslladat a l'església de Sant Domènec Major a l'agost del 1519, on podria ser sepultat també Francesco II Maria, el fill més gran que Isabel va tenir amb el primer marit, Gian Galeazzo". Mes, per continuar la recerca cal una operació de reexhumació i d'estudis paleopatològics i antropològics. Les universitats de Bolzano i de Florència ja han estat alertades i tard o d'hora els sarcòfags (sobre tot aquells mai no "violats") podrien ser reoberts i donar la possibilitat a Maike Vogt-Leuerssen d'escriure l'últim capítol d'aquesta història.
La relació de Leonardo amb Catalunya
L'investigador José Luis Espejo ja va presentar tota una teoria molt ben argumentada fa uns anys al seu llibre El viaje secreto de Leonardo da Vinci (Editorial Base), del qual podeu veure un resum en aquest videu en tres parts, on s'expliquen [sempre segons el parer de l'Espejo] els orígens nord-catalans de la familia dels Da Vinci, provinents de Vinçà, i la seva vinculació amb el catarisme. La fugida dels albigesos de les terrers del Conflent, va portar la familia a dividir-se en dos. D'una banda, els qui varen refugiar-se a Catalunya i, de l'altra, els qui varen amagar-se al nord d'Itàlia, com seria el cas de la branca de Leonardo.
Les investigacions de l'historiador Jordi Bilbeny (videu) també relacionen Leonardo da Vinci amb Catalunya [i, més concretament, amb la casa reial catalana de Nàpols], basant-se en els avantpassats catalans de l'artista i les seves visites a Catalunya. També les barres catalanes, presents a l'escut familiar de l'artista, serien motius de pes per reforçar aquesta vinculació. De fet, segons l'historiador català, algunes creacions de Leonardo reprodueixen les muntanyes de Montserrat de fons. Se sap que Leonardo va passar temporades a la muntanya sagrada dels catalans i s'hauria inspirat en aquesta per il·lustrar les seves pintures.
La recerca de Vogt-Luerssen ha sigut publicada en aquest llibre, disponible a Amazon només en alemany: https://www.amazon.es/Die-Sforza-III-Maike-Vogt-L%C3%BCerssen/dp/3839171105
versió per imprimir
Si feu un cop d'ull al que diu l'Abel Soler de l'Universitat de València, en el seu llibre, " El Català i altres Llengües en Concurrencia a la Cort i a la Cancelleria Napolitana d'Alfons el Magnànim 1443- 1458" diu el següent: " ...El rei nouvingut, un estranger, era castellà >, com una part dels seus exèrcits i cortesans. No obstant això, el gros del cos nobiliari i de l'aparell administratiu i la Cancelleria, una majoria de cavallers s'expressava oralment i per escrit en llengüa catalana. Si el castellà era la llengüa materna i corrent del rei, el català era la llengüa d'estat preferida a la cort d'aragó, i el napolità, la pròpia del país..." Sempre m'he referit a la llengüa de la cancelleria i en general a la llengüa del gruix de la cort, i no al que xarrés el rei en particular, o amb la seva dona en la intimitat. Salut!
De totes formes no sé si importa molt aquesta perspectiva de l'Abat pel que fa a l'article i a que les nissagues catalanes establides a Itàlia, i en el suposat cas de Lleonard si és així, sentissin d'una forma o altra el seu lligam català.
Hahaaa, molt bo, Francesc D., encara que aquí he de dir que a l'Abat el trobo encertat i no cal defugir aquesta perspectiva seva.
Perspectiva seva que de la mateixa forma val per al que és i ha esta sempre Catalunya en relació a Castella, però això aquest darling acabat mai ho admetrà.
Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
Feu clic aqui per mostrar-loLa repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.
El Magnànim era de Medina del Campo, y su mujer, la reina María, segoviana. Adivina quina llengua parlarien entre ells.
No, no hubo sustitución del napolitano por el catalán (ni por el castellano) por la misma razón por la que el latín no sustituyó al griego en Atenas. Cuestión de peso cultural, darling.
Si tota la cort que va anar amb el magnànim eran catalans i parlaven en català, perqué estem parlant dels nobles i burguesos i no del poble autocton que hi habia, com s'habien de autonomenar, Andalussos,Extremenys? Tots eren catalans!
¿Dónde vas? Manzanas traigo.
Estamos hablando de la supuesta catalanidad de Isabel de Aragón, para la cual hay que remontarse a un trastatarabuelo nada menos.
En ningún momento he cuestionado la identidad catalana, pero eso de que los catalanes jamás se han considerado españoles te lo sacas de la manga. Hay cientos de testimonios, algunos incluso usados como argumento por el propio INH, que desmienten tu afirmación. Sin ir más lejos, el propio Casanova apelaba a la libertad de "toda España" (sic) en su llamada al combate.
Sin embargo, no hay un solo documento donde los napolitanos se identifiquen ni como catalanes ni como españoles. La ciudad ya existía y era enorme cuando faltaban milenios para que Cataluña o España hicieran acto de presencia por primera vez.
No cuela. Hay que trabarse un poco más la argumentación.
Home!
"Y los napolitanos, estuviesen bajo al poder que estuviesen, JAMÁS se han considerado a sí mismos catalanes ni ninguna otra cosa sino napolitanos, una identidad anterior en siglos a la catalana, la castellana o la española. ¿O acaso fueron 'españoles' cuando estaban bajo el poder de los Habsburgo?"
Doncs fem-ho bé:
"Y los catalanes, estuviesen bajo al poder que estuviesen, JAMÁS se han considerado a sí mismos españoles ni ninguna otra cosa sino catalanes, una identidad anterior en siglos a la aragonesa, la castellana o la española. ¿O acaso fueron 'españoles' cuando estaban bajo el poder de los Habsburgo?"
I ves quines coses! Això és veritat
I torno a repetir. És una web en català. Per lógica, respecte i consideració has d'escriure en català. Això és molt més senzill d'executar que les enrevessades respostes que doneu els trollets. Au, pos!
Que fàcil. Joan Carles I ha nascut a Roma i serà enterrat a l'Escorial.
Probablement Joan Carles I sigui un Trastàmara
Un momento. ¿Quieres decir que si yo -un suponer- me mudo a Vietnam y me muero y me sepultan allí, automáticamente me convierto en vietnamita de socarrell?
No hay más preguntas, señoría.
Antoni, No en facis cas del lloc del lloc on van néixer. És fals. Ni tampoc ells mai es van autodenominar Trastàmara
Isabel de Nàpols mor el 1524 a Nàpols. soterrada Basílica de Sant Domenico Maggiore ( Nàpols ) - Corona catalano aragonesa-
Hipolita Ma Sforza mor a Nàpols el 1488 - Corona catalana aragonesa –
Alfons II de Nàpols. mor a Messina ( Sicília ) 1495 - Corona catalana aragonesa –
Isabel de Chiaramonte sepultada a Sant Pietro Martire (Nàpols) 1465 - Corona catalano aragonesa –
Ferran I de Nàpols mor a Nàpols 1494 - Corona catalano aragonesa –
Gueraldona Carlino casada amb Gaspar Revertit de Barcelona
Alfons V d'Aragon mor1458 a Nàpols. Sepultat al Monestir de Poblet
Leonor Urraca de Castella. Sepultada al Monestir de Poblet
Ferran I d'Aragó, mor 1416. sepultat al Monestir de Poblet
Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
Feu clic aqui per mostrar-loLa repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.
Y los napolitanos, estuviesen bajo al poder que estuviesen, JAMÁS se han considerado a sí mismos catalanes ni ninguna otra cosa sino napolitanos, una identidad anterior en siglos a la catalana, la castellana o la española. ¿O acaso fueron 'españoles' cuando estaban bajo el poder de los Habsburgo?
No facis trampes tu. La corona era aragonesa, no catalana, y ninguno de esos antepasados de Isabel era catalán, por mucho que te empeñes.
No facis trampes, Nàpols pertanyia a la Corona Catatana i per tant, eren catalans!
Isabel de Nápoles o de Aragón, nacida en Nápoles el día 2 de octubre de 1470, hija de:
Ippólita Maria Sforza, nacida en Cremona o en Jesi (Italia) el día 18 de abril de 1445
y de:
Alfonso II de Nápoles, nacido en Nápoles en 1448, hijo de:
Isabel de Chiaromonte, o de Tarento, o de Clermont, nacida en Copertino (apulia) en enero de 1424
y de:
Fernando I de Nápoles, nacido en Nápoles el día 2 de junio de 1423, hijo de:
Gueraldona Carlino, napolitana
y de:
Alfonso V de Aragón, nacido en Medina del Campo (Castilla) en 1396, hijo de:
Leonor de Alburquerque, o Leonor Urraca de Castilla, nacida en Castilla en 1374
y de Fernando I de Aragón, nacido en Medina del Campo (Castilla) en 1380, hijo de:
Elionor d'Aragó, nacida en El Puig de Santa Maria (València) el día 20 de febrero de 1358
y de:
Pere IV d'Aragó, nacido en ¡¡¡Balaguer (Cataluña)!!! el día 5 de septiembre de 1319
¡¡¡Bingo!!! ¡¡¡Un antepasado catalán siglo y medio anterior!!!
Hi ha una similitud important entre les escultures d'en Laurana i alguns quadres d'en Leonardo, de vegades els quadres i les escultures són gairebé idèntics, tot sovint tinc la sensació que han estan realitzats per la mateixa mà.
No ho dic només per aquest quadre i aquesta escultura. N'hi ha que s'acosten molt més